Maragallada al canto i polítics de flor en flor

Pasqual Maragall ha tornat a la primera pàgina de l'actualitat amb una de les seves inconfusibles maragallades que tants maldecaps causen a Nicaragua (capital Zaragoza). L'expresident de la Generalitat ha dit que el procés de l'Estatut "ha estat tan complicat que no valia la pena". L’encara president dels socialistes catalans i gran impulsor del nou text estatutari llença pedres contra el document en una entrevista a un diari italià. Veu ara que el procés de redacció i aprovació de l'Estatut li va costar el càrrec i ara es dóna compte que el "sacrifici" ha estat inútil. Pobre noi!

Maragall ha dit el que moltes catalanes i catalans pensem i que és una obvietat. El nou Estatut –que tampoc no és cap meravella- no encaixa a l'actual Constitució i cal reformar primer la carta magna. Gran descobriment! Almenys ho ha dit un dels protagonistes del procés, bastant penós per cert, per molt que des d'alguns àmbits ens parlin de gairebé la perfecció. I encara ens queda per veure com acaba el capítol del Tribunal Constitucional. Veurem com evoluciona la història els propers dies.

Però volia fer-me ressò d’un altra història política que la trobo molt desacreditadora de la classe política. Amb la presentació de "Made in Mad", una campanya sobre la creació cultural madrilenya, hem tingut per aquí el conseller de Cultura de la Comunitat de Madrid, Santiago Fisas. No recordeu que aquest home va ser candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona el 1999 quan es va retirar Enric Lacalle, una de les cares amables del PP català? Alcaldable per Barcelona i ara conseller madrileny? Com es menja? Només se n'ocorre que amb el desig de seguir volent ostentar un càrrec polític, sigui quin sigui, sigui on sigui.

Una figura històrica imprescindible

Fa uns dies vaig anar a veure "El coronel Macià", una pel·lícula de Josep Maria Forn que aquesta setmana s'exhibeix en deu sales de cinema catalanes, inclosa una a les Gavarres. És una pel·lícula molt recomanable. El pressupost del film és el que és i no es poden esperar grans artificis tècnics. Recordem com està el cinema català. En alguns moments em va recordar la mítica "La ciutat cremada", que veiem a vuitè d'EGB. Però si teniu ganes de saber una mica més de la història del nostre país i de la figura del primer president de la Generalitat moderna, aneu a veure la pel·lícula.

Jo ja coneixia la biografia de Francesc Macià, nascut a Vilanova i la Geltrú el 1859,a través del llibre d'Alfred Bosch "L'avi". La seva trajectòria vital la trobo impressionant i la pel·lícula de Forn ho retrata molt bé. Macià, encarnat en aquest film per Abel Folk, és tinent coronel de l'exèrcit espanyol quan uns oficials companys seus assalten les redaccions de "El cucut" i "La Veu de Catalunya" el 1905. A partir d'aquí Macià es nega a donar suport a l'acció i rebutja l'oferiment de ser diputat pel Partit Conservador, per les Borges Blanques, on està casat amb la filla d'un dels grans terratinents. Acceptar l'oferiment l'hauria convertit en general en un parell d'anys. Macià escull acudir a les urnes per Solidaritat Catalana.

I obté l'acte de diputat, tot i que no pot participar en la campanya electoral perquè l'exèrcit li fa "mobbing" i l'envia a Cantàbria a prendre mides -ell és del cos d'enginyers- per a construir una presó fictícia. Macià es veu obligat a deixar l'exèrcit als 47 anys i engega una nova vida. El seu pensament polític evoluciona fins a posicions independentistes, creant Estat Català, i protagonitzant el complot de Prats de Motlló,una invasió de Catalunya des de França en plena dictadura de Primo de Rivera, amb l'objectiu de proclamar la independència del país. El traeixen i acaba a la presó. Però la seva figura política, gràcies al procés judicial, no para de créixer.

El 1931 Francesc Macià funda Esquerra Republicana, guanya de forma aclaparadora les eleccions locals i proclama la República Catalana des del balcó de la Generalitat i es converteix en el president d'aquests institució recuperada. Mor el dia de Nadal de 1933 i el seu funeral és una mostra col·lectiva de dolor per la desaparació d'un polític que connecta amb la gent, el poble. Tenia "ganxo" i era molt mediàtic per l'època que li va tocar viure. Catalunya el troba a faltar a partir de llavors. Companys no és Macià i els fets d'octubre de 1934 i l'inici de la Guerra Civil haurien estat molt diferents amb l'Avi de president. Però la política-ficció la deixarem a l'Enric Calpena i l'Oriol Junqueras els diumenges al migdia amb "El nas de Cleopatra". Malgrat tot, aneu a veure la pel·lícula.

Disfrutem del Sant Jordi

Avui és Sant Jordi. Abans de tot, felicitar des d'aquí els Jordis i les Jordines. Tenim la sort que la gent se'n recorda més de la nostra onomàstica que altres persones amb noms amb sants menys populars. Cada any hi ha algú que després d'haver parlat amb ell de llibres, roses i altres històries relacionades amb la Diada se'n recorda que estava parlant amb algú que es diu Jordi. És la grandesa d'aquesta festa. Jo sempre he considerat Sant Jordi la segona Festa Nacional catalana perquè és més ciutadana que la primera, l'Onze de Setembre. Però sóc partidari de mantenir l'ordre actual i no amagar la naturalesa de l'estatus actual del nostre país amagant la derrota del 1714 darrera de les roses i els llibres. Són diades complementàries.

Tornem al Sant Jordi. El vaig començar a celebrar aquest divendres participant en la lectura en veu alta que organitza l'ONCE de Tarragona (la imatge és de l'acte). Vaig ser una de la setantena de persones que va participar en aquesta activitat que per quart any consecutiu acosta un llibre, aquest cop "El capitán Alatriste", als invidents i deficients visuals. Però avui és el dia. I a més fa bon temps. És una jornada per sortir al carrer, passejar mirant llibres i roses, tot i que al final resulta una mica agobiant per l'afluència de gent en hores punta.

Recordo la meva època d'estudiant universitari. Hi hagués classes o no, baixàvem a la Rambla de Barcelona i miràvem els llibres de les desenes de parades. Fa deu o onze anys l'escriptora Maria de la Pau Janer em signava un llibre que havia de regalar. I ar és candidata del PP i consellera de Cultura de lesIlles Balers 'in pectore'. Ara ho acostumo a fer per la Rambla de Tarragona. Sempre acabo comprant algun llibre que s'uneix al que em regalen. Però Sant Jordi ha de tenir una continuïtat. Primer, llegint el llibre que et regalen o t'autoregales. Molts queden en un racó, ple de pols i gairebé intacte per dins. Però també cal comprar llibres el 24 d'agost, el 23 de desembre o el 2 de febrer. Qualsevol moment és bo per il·lusionar-se amb un llibre i assaborir la seva lectura.

I ara, a disfrutar del Sant Jordi.

Últimes notícies de les municipals tarragonines

Dilluns que ve és la data límit per a la presentació de les candidatures a les eleccions municipals. Mentre formacions com PSC, ERC i ICV ja fa dies que han fet públics els noms dels qui integraran les seves llistes a Tarragona, altres han apurat una mica més. És el cas de Convergència i Unió. Els seus advesaris diuen que han tingut molts problemes interns, mentre que des de la federació nacionalista s'avisa que ja estava planificat així i fins i tot s'atreveixen a qualificar-ho de positiu perquè han mantingut la incertesa fins gairebé al final.

La candidatura de CiU s'ha anat coneixent a comptagotes. Ja fa més d'un any Unió i Convergència pactaven que Joan Aregio seria el número u i Albert Vallvé el dos. Els democristians escollien els seus respresentants ja fa setmanes però van haver de fer marxa enrera per col·laborar en la paritat. Finalment Raül Font és el cinc i la debutant Àngels Vilanova, la nou. Diumenge es filtrava al "Diari de Tarragona" la número tres, la independent Victòria Forns, i el set, un dels valors en alça dels convergents, Frederic "Fede" Adan. També se sabia de fa dies que Carme Duch era la quarta i Jordi Sendra, el sis. Les darreres incògnites es van esvelar aquest dijous. La directora de publicitat i màrqueting del Nàstic, Maribel Rubio, serà la vuitena, i l'històric Jaume Recasens, el deu.

Però la gran sorpresa de dijous -tot i que la presència de Maribel Rubio a la llista d'Aregio va sorprendre a més d'un- va estar en la candidatura Tarragona Grup Independent, encapçalada per l'exregidora popular Maria Mercè Martorell. Es tracta de l'actual regidor d'Iniciativa Lluís Hernández, descartat per la llista del 2007 dels ecosocialistes. Estranys companys de viatge crea la política: una exPP i un exICV. Si li arriben a dir al Lluís fa quatre anys que formaria tàndem amb Martorell hauria pensat que el que li havia dit no hi tocava massa. Però la política, com el futbol, és així.

Però dijous van passar més coses. Mentre Nosaltres Som -nom estrany per una formació política- presentava la seva candidatura, la novena, autodenominada de l'esquerra radical i cridada a ser testimonial, l'expresident local del PP Emili Mateu confirmava que no encapçalarà Independents per la Gestió Municipal (IGM), una formació que si es presentarà en diverses poblacions del Baix Penedès. Escons Insubmisos serà la desena llista, un vot totalment antisistema que deixaria els escons buits en el plenari si obtingués representació. I encara podríem tenir el Partit Humanista, tot un clàssic. Ho sabrem dilluns, dia de Sant Jordi.

Que guanyi Bayrou

Aquest diumenge es celebra la primera volta de les eleccions presidencials franceses. Incertesa és la paraula que defineix aquests comicis. La candidata socialista Ségolene Royal va començar molt forta, derrotant de forma aplastant els grans barons del seu partit, però la seva estrella cada cop llueix menys i en la majoria d'enquestes és el presidenciable de la dreta, Nicolas Sarkozy, qui si les lidera, tot i que la darrera del diari "Le Parisien" assenyala Royal com a favorita.

Però aquestes eleccions a la presidència francesa no sónun duel a dos. Dels dotze candidats -on hi trobem trotskistes, defensors del món rural o el ja mític líder sindical José Bové- ens hem de fixar en dos. Un és l'etern candidat de l'ultradeta, Jean-Marie Le Pen, que fa cinc anys es va classificar per la segona volta sacsejant la política europea i enterrant la carrera polític del líder socialista Lionel Jospin i va deixar el camí de Chirac a la reelecció més que aplanat. Aquestes són les seves cinquenes eleccions, les enquestes li donen bones perspectives i més si tenim en compte el vot ocult.

Però un altre nom destaca aquest cop més que mai: el centrista François Bayrou (en la foto, a l'esquerra parlant amb Sarkozy). De 55 anys, exministre d'Educació amb governs de la dreta, es situa al mig de Sarkozy i Royal, i les estimacions de vot ja el situen amb un 20 per cent. Si aconsegueix algun punt percentual més podria donar un disgut a Sarkozy i sobretot Royal. Bayrou pot aplegar el vot descontent, cansat d'esquerres i dretes, un vot de protesta que el 2002 se'l va emportar Le Pen. A mi m'agradaria més que Bayrou fos la sorpresa d'aquests comicis gals. Si passa a la segona volta, els sondejos el donen com a possible favorit, ja que podria concentrar el vot anti-Royal o anti-Sarkozy.

El sistema semipresidencial francès és dels que m'agrada més de tot el món. Escollir directament el president de la República -el problema és que primer has de ser una República- crea una gran identificació entre els votants i aquesta figura. A l'Estat espanyol primer caldria fer caure la monarquia -cosa ara per ara complicada- però a Catalunya es podria estudiar anar cap a un sistema semblant al francès i més després de les múltiples queixes del pacte que el novembre va deixar el convergent Artur Mas, tot i derrotar clarament el socialista Montilla, a l'oposició. Seria una manera de reforçar la figura del president, ja que l'escollirien directament els ciutadans. A mi, m'agrada. Però potser als partits polítics catalans, no tant.

Desmuntant Terra Lliure

La televisió autonòmica catalana va emetre aquest dissabte a través del seu segon canal, el 33, un reportatge que amb el títol "Terra lliure. Punt i final" analitzava la trajectòria d'aquesta organització armada a través de diversos testimonis i documents gràfics molt interessants. El reportatge, dirigit per David Bassa, crec que va aconseguir un notable alt. No es posicionava i donava veu a tots els actors, des d'exmilitants, l'expresident Jordi Pujol o el jutge Baltasar Garzón, impulsor d'una operació repressora sense precedents el 1992 i que ha acabat amb el Tribunal europeu donant la raó als detinguts, que van denunciar tortures per part dels cossos i forces de seguretat de l'Estat. Aquest capítol hauria de fer reflexionar a més d'un.

La conclusió que en vaig treure és que no ens trobem davant d'un cas de terrorisme. És veritat que Terra Lliure va cometre un parell de centenars d'actuacions terroristes i van causar un mort -només per això ja és condemnable la seva existència- però no van crear una atmòsfera de terror al nostre país. cosa que si va aconseguir ETA en alguns moments concrets. Vaig més enllà -i potser algú no hi estarà d'acord-. La imatge de Terra Lliure és per a molts la d'uns principiants, fins i tot uns mals imitadors d'ETA. A finals dels 70 alguns militants de Terra Lliure van ser entrenats per activistes d'ETA al País Basc francès. Les primeres accions del grup van acabar amb dos militants morts: a un li va esclatar una bomba i l'altre va ser tirotejat per la policia.

Terra lliure va marcar una època i això no es pot negar. Recordo aquells Sant Jordi i Onze de Setembre que sempre acabaven amb enfrontaments entre manifestants i policia. Recordo també les pintades a favor de Terra Lliure, l'MDT, IPC o Catalunya Lliure. Eren els anys 80, quan l'Esquerra Republicana dirigida per Joan Hortalà no era més que un filial de CiU. Recordo aquells lemes com "Poble armat, poble respectat" o "No ploris per una terra que lluita, lluita per una terra que plora". O "Llibertat Núria Caenes". Crec que per aquest darrer capítol hi va passar molt de puntetes el reportatge del 33. Núria Cadenas va ser un símbol per la meva generació, que desperava políticament en aquella època. Qui havia de dir que l'any 1995 me la trobaria a la mateixa classe de Periodisme a la Universitat Autònoma! I una darrera anècdota, ocorreguda quan el 1991 vaig anar a treurem el carnet de ciclomotor. Un dels que venia, que simal no recordo era de la Pobla de Montornès, es va presentar com "Pere Bascompte, militant de Terra Lliure".

El reportage de David Bassa calia. Et submergeix en la Catalunya del 1979 al 1995, època en què va existir Terra Lliure i et fa entendre el context que provoca l'aparició d'un grup armat i la seva pervivència tot i les múltiples detencions de militants. També ajuda a entendre perquè Jiménez Losantos fa terrorisme radiofònic cada matí des de les ones de la COPE. Terra Lliure el va segrestar i li va disparar al genoll quan estava lligat a un arbre. La desaparició té una doble causa: l'esgotament del projecte polític i humà, ja que no es poden reposar els militants detinguts. També es pot veure el paper de l'ERC dirigida per Àngel Colom i el seu segon llavors, Carod-Rovira. Un documental recomanable. Podria haver estat millor, però és. Fins ara ningú s'havia atrevit a fer-lo.

El comunisme m'entristeix

Reconec que aquesta afirmació pot ser provocadora però és una sensació que tinc des de fa anys i que la pel·lícula "La vida de los otros", per altra banda molt recomanable que si podeu l'heu d'anar a veure, no va fer sinó refermar aquest sentiment. Ambientada a la República Democràtica Alemanya els anys 1984 i 1985, el film transmet la imatge d'un país on una jerarquia controla fins l'últim detall del país, inclosa la creació literària. El que passava a l'Alemanya de l'Est també es produïa a la resta de països darrera el teló d'acer i estats sota un règim comunista d'altres llocs del món.

Per a mi el comunisme és un dels grans fracassos de la humanitat. Unes teories que sorgeixen el segle XIX i que dibuixen una societat igualitària on tothom seria feliç una vegada eliminats els empresaris opressors. Però la desaparició de la burgesia deixa pas a una jerarquia que, un cop eliminada la iniciativa privada, ho vol controlar tot. Aquest fracàs, confirmat amb la caiguia del Mur de Berlín el 1989 i de l'URSS uns mesos després, m'entristeix. I és que ho van fer tan malament Stalin i companyia!

La societat actual, basada en el model capitalista, és terriblement injusta. Crea desigualtats i bosses de marginalitat molt grans, mentre una cúpula acumula molta riquesa i porta un nivell de vida obscè. L'ésser humà és un animal molt imperfecte i ha estat incapaç de trobar un sistema polític més just que la democràcia i un sistema econòmic millor que el capitalisme, sovint salvatge. I al nostre país encara veiem coses pitjors. No ens hem pogut treure de sobre ni la monarquia, un règim polític basat en una família que té uns privilegis socials i econòmics indecents tot i haver perdut el poder polític real (o no?).

Ai que començo a notar que avui es compleixen 76 anys de la proclamació de la II República! Ara tornem a tenir una monarquia i les perspectives és que en tenim per anys. Al país veí, que estan una mica més avançants que nosaltres, estan en campanya per triar el president o presidenta de la república. Podem criticar els francesos, però en això ens passen la mà per la cara. I jo que havia començat parlant del comunisme i els efectes que em produeix! Ara el comunisme ha deixat pas a l'ecosocialisme, que sona millor, i la revolució i la dictadura del proletariat l'han deixat per més tard, que el cotxe oficial és molt còmode. De tant en tant deixen anar alguna dosi antisistema, per calmar instints atàvics. No em direu que tot això no és molt trist?

Vuit, nou, deu.. explosió de llistes a Tarragona

Aquest dimecres feiem conya alguns joves periodistes tarragonins sobre la presentació d'una llista electoral a Tarragona formada íntegrament per professionals d'aquest sector. Feiem córrer noms, vigilàvem complir la paritat i ens mostràvem convençuts d'obtenir representació. Un divertimento, una hipèbole del que està passant en aquesta precampanya electoral a Taragona, on surten candidatures a les municipals com a bolets. Per cert, així ho veia (en la imatge de dalt) el ninotaire Napi el fet que alguns periodistes es posin en política. No en una llista íntegrament formada per periodistes sinó referint-se al reportatge que he tret aquest dimecres al Més Tarragona amb els casos de tres professionals del sector -Francesc Farré, Carles Marquès i Begoña Floría- que acudeixen als comicis des de diferents candidatures.

Que està passant a Tarragona amb la proliferació de llistes electorals? La retirada de Nadal com alcalde després de 18 anys al càrrec deixa un escenari molt obert. Aquest factor s'uneix a un altre, que és el desgast -reconegut pels seus líders- dels partits tradicionals, un descrèdit creixent que prestigia les candidatures independents. A més de les cinc llistes tradicionals, l'exregidora popular Maria Mercè Martorell va ser la primera en fer un pas endavant i va buscar una marca ja creada, la Federació d'Independents de Catalunya (FIC). Té una certa lògica, ja que es presenta en moltes poblacions, com Reus, Torredembarra o Cambrils -per dir-ne tres-. Martorell està convençuda de mantenir-se a l'Ajuntament.

Des de Calafell, passant per una seu a Bonavista, ens apareixia la llista d'Agrupació Democràtica Municipal de Catalunya (ADMC), encapçalada per Elena Blasco, infermera del CAP de Torreforta i que vol arreplegar vots als barris de Ponent. Una aventura bastant difícil de preveure. Amb un populisme que espanta a alguns a Calafell tenen 5 regidors i estan al govern. Però a Tarragona serà molt diferent. Ciutadans va marejar bastant la perdiu però fa un parell de setmanes va presentar el seu cap de llista, el gerent del Col·legi Mare Nostrum, Jaume Climent. Tampoc les municipals són les eleccions al Parlament. Aquesta setmana hem conegut que l'anomenada esquerra radical -aquell espai que hi ha a l'esquerra d'ICV i ERC- també es presenta, sota el nom d'Assemblea per a la Unitat Popular-Nosaltres Som. Repeteix com a cap de llista Héctor Álvarez, que el 2003 va liderar els dissidents d'EUiA, i reconeix que és gairebé impossible que entrin a l'Ajuntament. L'important és participar, que diu aquell.

I aquest dimecres apareix l'expresident del PP de Tarragona, Emili Mateu, també prepara una candidatura sota el nom d'Independents per a la Gestió Municipal (IGM), que ja es presenta en diverses poblacions del Baix Penedès. I es mostra convençut d'obtenir representació si tanquen els serrells que manquen per confirmar la llista. El 27 de maig tampoc ens faltarà l'inefable Partit Humanista. Conclusió: qui no voti serà per mandra i no per manca d'opcions. Però si la mandra s'estén, la participació és molt baixa i comencen a entrar al plenari algunes d'aquestes noves formacions podem trobar-nos un panorama divertit i distret.

N'estic fart de mentides: de Telemadrid a López Tena (que ens obre els ulls)

Les darreres hores s'ha creat molt de rebombori al voltant un reportatge de la cadena autonòmica Telemadrid titulat "Ciudadanos de segunda". Segons els grans periodistes que han realitzat aquest reportatge, els ciutadans de segona a Catalunya són els castellano-parlants. Es tracta de persones que viuen sotmesos a un règim lingüístic opressor. Porten la lletra escarlata penjada a l'esquena perquè no saben parlar català, idioma que es parla en tots els àmbits del país. Els nens són obligats a aprendre només el català i el Barça és un dels grans elements d'imposició de la llengua. "Per favoooor", que diu aquell.

O són molt mal periodistes o han rebut ordres des de dalt, de can Aguirre, de donar un cert enfoc a aquest treball periodístic, que té la virtut de dibuixar una Catalunya virtual, oposada totalment a la realitat. A Catalunya es pot viure només en castellà, però és impossible fer-ho només en català. Feu l'experiment. Aneu a les escoles i instituts a l'hora del pati i la llengua predominant en les converses dels infants i els joves és el castellà. En el món de la Justícia l'ús del català és residual. I cinema en català? N'hi ha? Costa trobar-lo. Són només alguns exemples que il·lustren aquesta gran mentida. A la Generalitat li ha arribat l'hora de reaccionar. Oi Montilla? Oi Carod? Oi Saura? O mirarem cap a una altra banda?

Qui no mira cap a una altra banda és el vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) Alfons López Tena. Aquest dilluns el vaig veure a "La nit al dia" i va dedicar-se a posar punts sobre las iis sobre la relació entre Catalunya i l'Estat espanyol i la solució que donava al nostre país només ens queda la sortida de la independència perquè dins d'aquest estat, amb la mentalitat dels dos grans partits que dominen els poders centrals no hi ha res a fer. Han passat trenta anys des de la recuperació democràtica i veiem més signés de retrocés de l'autogovern de Catalunya que d'avanç. I aquests propers mesos encara podem tirar més enrera. Recordem que l'Estatut ens ha de tornar del Constitucional.

López Tena, que forma part del CGPJ a proposta de CiU, recordava que els tractats internacionals reconeixen el dret a l'autodeterminació (ai, hem tocat un terme tabú?) i desmuntava el gran argument que ens diuen des de Madrid, que és que la Constitució no permet a catalunya o Euskadi declarar-se independents. Els tractats internacionals estan per sobre de la Constitució espanyola i recordava el cas del Quebec. El Tribunal Constitucional del Canadà ha reconegut la validesa dels dos referèndums per la independència del Quebec que fins ara s'han fet. López Tena acaba de publicar "Catalunya sota Espanya: l'opressió nacional en democràcia". Venen ganes de llegir-lo.

Ja veiem l'estadi

Si les eleccions municipals fossin una marató, ara ja veuríem l’estadi després de molts quilòmetres corrent. Queda un mes i mig just pels comicis i l’ambient electoral es fa notar en el món en que ens movem, aquesta esfera d’un 15 per cent de la societat que ens retroalimentem, integrada per polítics, periodistes, agents socials, econòmics i culturals i malalts de la política en general. La resta de la societat, la gran majoria passa de tota aquesta moguda i molts no aniran ni a votar.

Però els que formem aquest submóm estem molt contaminats per les eleccions. Sinó no s’explicaria el rebombori al voltant del logotip o imatge visual de l’ajuntament, no imatge corporativa, com m’advertia un amic que domina molt aquests temes. La imatge corporativa és la percepció que els altres tenen de nosaltres i no té res a veure amb un logotip. Té història que un logotip costi al contribuent més de 50.000 euros i encara que siguin proves es copiïn paràgrafs sencers. Però vivim en un món marcat per la imatge i la publicitat institucional i s’hi ha d’abocar molts diners en aquestes històries. I Tarragona no n’és una excepció.

El Fortí de la Reina continua marcant l’agenda política. Sembla una partida de cartes. Ara CiU ha tret un “trumfo” amb la nova estratègia basada en què la llicència d'obres del Fortí de la Reina que el TSJC dóna per anul·lada no pot cancel·lar-se si no es cancel·la també la llicència d'activitats concedida al propietari, combinada amb la “revelació” què la llicència d’activitats la va donar el socialista Burgasé. Una història bastant kafkiana la del Fortí, com sovint ho és la Justícia. Està fent patir a moltes parelles de nuvis tarragonins però no s’escapa de la batalla política.

Dos temes que han de passar aviat pel plenari municipal -Terres Cavades i el Pla d’Ordenació Urbana Municipal- també tindran un paper important en aquesta recta final de la precampanya electoral. Seran els darrers cartutxos pel cos a cos. I també el Pàrquing Jaume I. L’alcalde el vol inaugurar abans d’acabar el mandat i l’oposició continuarà denunciant l’alt cost de la infraestructura i les suposades irregularitats. I mentre, cada vegada hi ha més llistes electorals a Tarragona. Fins a deu opcions diferents hi podrien haver el 27-M. I és que els finals d’etapa ja ho tenen això. Tothom vol el seu tros de pastís.

L’Estadi ja el veiem, però encara ens queden alguns quilòmetres, els més durs de tota la cursa.

Entre joguets i autòmats

Enmig d'aquestes minivacances no em posaré a parlar de política. Estic intentant desintoxicar-me encara que sigui per pocs dies ja que l'espiral electoral serà imparable a partir d'aquests dimarts. Aprofitaré per fer-vos una recomanació, una visita a un espai desconegut per molts: El Museu dels joguets i els autòmats de Verdú. Es tracta d'un museu recentment creat a partir d'una fantàstica col·lecció de Manel Mayoral que inclou joguines, autòmats o molts elements relacionats amb el futbol. L'espai que alberga el museu també és molt adequat: una casa pairal del segle XV, coneguda com Cal Jan. L'exposició és una mica caòtica, però no ho és també la ment dels infants, desbordant d'imaginació? I no portem tots un nen a dins?

La vista a aquest museu també és l'excusa per visitar aquesta zona del nostre país, a cavall entre l'Urgell i la Conca de Barberà. Podeu perdre-ho's pels carrers de Guimerà -a l'agost hi fan una fira medieval molt recomanable, amb un punt de diferència de les moltes que es fan a Catalunya gràcies a l'encant d'aquest poble-, o pujar al Castell de Ciutadilla -si voleu espereu uns anys perquè l'estan restaurant- o deixar-se emportar per l'estranya atmosfera que envolta el Balneari de Vallfogona de Riucorb o fer una volta pel poble resseguint la vida del famós rector que porta el nom del municipi.

Tornem al museu. Els amants del futbol passareu una bona estona perquè hi ha peces curioses, relacionades amb el Barça i la resta d'equips de la Primera Divisió, sobretot dels anys quaranta i cinquanta. Els autòmats et transporten a les fires de fa un segle, que hem vist en algunes pel·lícules. Hi ha una col·lecció de cartells publicitaris que els més grans segur recorden o un espai dedicat al teatre. En les tres plantes del museu hi podeu veure tota mena de joguines, algunes certament inquietants. Si hi porteu la canalla segur que s'ho passaran molt bé. Per cert, una part de la col·lecció de futbolins de Jordi Mayoral els podeu veure aquests dies a l'Illa Diagonal. Però si podeu, acosteu-vos a Verdú, just al costat de Tàrrega.

Adéu Jones

La majoria dels que entreu a aquest bloc no sabeu qui és, però una minoria l'hem conegut quan estudiàvem per ser periodistes. Daniel E. Jones (aquesta E. mai vam aclarir si era d'Eduardo, Evan...) el vaig tenir a primer de carrera a la Facultat de Ciències de la Comunicació de l'Autònoma. Si mal no recordo ens donava l'assignatura Estructura de la Comunicació de Masses I. Ens volia ensenyar que el món del periodisme no era maco com ens pensàvem amb 18 o 19 anys sinó que hi havia grans grups de comunicació que s'hi jugaven molts quartos i molts interessos. Ell era investigador de les grans indústries culturals de l'Estat espanyol, Portugal i l'Amèrica Llatina.

És d'aquells professors que sempre que ens trobem exalumnes d'aquella promoció o altres que l'han tingut el recordem. "Que quiere Polanco? Dineriiiito...", cridava passejant amunt i avall del passadís de l'aula amb aquell inconfusible accent "porteño", suat, mirant a través d'aquelles ulleres fosques i movent rítmicament els dits. Era tot un personatge. L'imitació de torn sempre cau per part d'algun exalumne. El vam tornar a disfrutar a quart. Ja sabíem una mica més de que anava aquest món, però encara ens podia ensenyr moltes coses. La veritat és que no era difícil aprovar amb ell i a les classes t'ho passaves prou bé comparat amb altres professors avorridíssims.

Doncs avui m'he assabentat a través de la web comunicacio21 que ha mort a causa de complicacions després d'una operació de peritonitis. Tenia 56 anys. El feia més gran quan el vam tenir de professor a mitjans dels 90. Jones era actualment professor titular de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull i col•laborador de l’Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Que aquestes línies serveixin d'homenatge.

Mil visites i un divertimento

Per a celebrar el primer aniversari del bloc em vaig autoregalar un comptador de visites. Quan escric aquest post fa encara no tres dies i mig que funciona i ja he superat les mil visites. Estic gratament sorprès de les persones que visiteu aquest bloc. Com la interactivitat crec que és una de les claus de l'eclosió del fenomen bloc us proposo una mena de divertimento per als que de tant en tant, sobretot pels tarragonins i tarragonines, us deixeu caura per aquest racó de ciberespai.

Les eleccions municipals de Tarragona, les més interessants de tot Catalunya crec jo, s'acosten. Manca menys de dos mesos. Els nervis estan a flor de pell. Com creieu que aniren les coses? Us atreviu a fer una predicció. Quants regidors treuran CiU, PSC, PP, ERC, ICV, Ciutadans, la llista de la Martorell i l'ADMC?

Recordem el repartiment del 2003: CiU, 10; PSC, 9; PP, 4; ERC, 2; i ICV, 2. La frontera de la majoria absoluta està en 14 escons.

Eleccions a dues velocitats

En les darreres dues setmanes s'ha confirmat que en les eleccions municipals de Tarragona hi haurà almenys vuit candidatures. I en podria haver alguna més, testimonial com l'inefable Partit Humanista, o una sorpresa d'última hora com la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) o fins i tot la CORI. L'Ariel Santamaria ha "amenaçat" de presentar una llista a Tarragona. Una mostra més de "juantxisme". Passi el que passi, es superaran les set candidatures del 2003.

Ciutadans-Partido de la Ciudadanía han estat els últims a presentar candidatura i donar a conèixer el seu cap de llista, Jaume (Jaime) Climent -en la imatge-, de 38 anys i gerent del Col·legi Mare Nostrum. Estan convençus d'entrar a l'Ajuntament partint del gairebé 5 per cent de les eleccions al Parlament. Ciutadans és una marca definida i que genera molt rebuig però també adhesions inquebrantables. Amb algunes dosis mesiàniques -i sinó llegiu l'entrevista al Més Tarragona- i de ser diferents de la resta de partits, afirmen que "la situació política està molt degenerada". Han de "pescar" vots a les files socialistes, populars i Iniciativa. Les urnes dictaran sentència el 27 de maig.

La candidatura independent encapçalada per l'actual portaveu del grup mixt i exregidora popular, Mercè Martorell, sota l'aixopluc de la Federació d'Independents de Catalunya (FIC), ja ha presentat el programa i els tríptics de campanya, a més del lema : "Amb valentia". Hi ha molt interès en saber qui acompanyarà Martorell a la llista, a més d'Esteve Ortiz, que tancarà la candidatura. Els qui han de patir -ells diuen que no- són CiU i PP, l'electorat natural d'una lista com aquesta.

També es coneix ja la cap de llista de l'Agrupació Democràtica Municipal de Catalunya (ADMC), formació nascuda a través d'un regidor trànsfuga del PSC de Calafell i que ha exportat aquesta marca electoral primer a Torredembarra (2003) i ara a poblacions com Cunit, els Pallaresos i també Tarragona. L'alcaldable és l'infermera del CAP de Torreforta Elena Blasco -índex de coneixença molt alt als barris- i per això basen el seu missatge en portar la veu dels barris a l'Ajuntament. La seva massa de vots potencials està als barris de Ponent, feu del PSC i on ICV treu bastants vots.

Per cert, Blasco ha enviat una carta al degà de Jurídiques queixant-se que no la convoquessin al debat de caps de llista organitzat la setmana passada a l'Aula Magna d'aquesta facultat. Allà hi eren només els cinc acaldables amb representació al plenari tarragoní. Un debat interessant i un peix que es mossega la cua: com puc tenir possibilitats d'obtenir representació si no tinc gairebé accés als mitjans de comunicació i fòrums de debat?

El final d'etapa de Nadal ha coincidit i també ha generat una atomització de la vida política tarragonina, que converteix aquestes eleccions municipals en uns comicis de pronòstic incert i on la Llei d'Hondt pot tornar-se molt capritxosa. Cada vot pot valdre el seu pes en or.

Un any amb vosaltres

He decidit llençar-me a fer un bloc de cop, després d'un dia d'aquells de molta feina i intensitat informativa. L'aprovació de l'Estatut al Congrés marca el 30 de març, tot i que ja som a 31, però hem de tenir en compte que la no hi ha molta noticiabilitat però si fotos i gestos per la història.

Així començava el primer post, la primera entrada del meu bloc. Era el 31 de març de 2006 i aquest dissabte fa un any. Estic molt satisfet d'aquest primer any d'aventura blocaire. Hi ha qui diu que m'he convertit en un blocaire de referència a Tarragona. Jo no sóc qui per jutjar la influència dels meus escrits, però sobretot des del gener de 2007 fins aquí he notat que molta gent em parla que visita salvat.blogspot.com i que coneixen altres persones que també són visitants asidus. Com diria aquell "m'omple d'orgull i satisfacció".

Els comentaris són la gràcia d'un bloc, des del meu punt de vista i no hi ha dia que no en trobi alments dos o tres de nous -i hi ha jornades que n'arriben bastants més-. A través del bloc he retrobat amics que feia temps amb què no parlava, he fidelitzat visitants que efectuen comentaris molt interessants, m'he assabentat de coses que no sabia, s'han creat interessants diàlegs… I, a més, m'ho estic passant molt bé.

Aquest articlet ha estat només un petit debut. Demà intentaré fer una altra intervenció. Em conec, i a vegades sóc una mica inconstant, per tant no us estranyeu si estic dies sense aparèixer.

Així acabava la meva primera entrada. Estic satisfet perquè he aconseguit mantenir una constància a l'hora d'actualitzar el bloc, una cosa bàsica perquè continuï sent interessant per la resta de blocaires. També hi ha qui diu que estic "enganxat" al bloc. Jo crec que estic fascinat pel fenomen. Actualitzo el meu però visito altres i deixo anar comentaris. Hi ha una gran interacció. Recordo les paraules del sociòleg i periodista Manuel Campo Vidal en una entrevista que li vaig fer fa unes setmanes pel Mes Tarragona: "Els blocs són mitjans individuals de comunicació de masses". Crec que els blocs tenen molt futur. Ara som una minoria els que en tenim i en visitem. Però d'aquí uns anys la cosa serà molt diferent. Potser hi haurà una selecció natural. Qui sap.

Acabo penjant una llista dels articles més comentats d'aquest any. Els tres anys del Més Tarragona són els líders i la política torrenca els segueix amb tres articles. La política tarragonina ha estat també molt comentada. I no esn oblidem del Nàstic.

Articles més comentats

1. 'Més Tarragona' compleix tres anys 26/03/07 26 entrades
2. Nervis, nervis, nervis 28/02/03 21
3. Atac a la nou seu de CiU de la Torre 19/02/07 19
4. Treballar per l'enemic 2/02/07 19
5. De llistes i candidats 14/03/07 16
6. La blocosfera política tarragonina 22/01/07 16
7. La gran mallolada 8/03/07 15
8. Esquerra agafa avantatge a Tarragona 26/01/07 13
9. La política, un ofici? 7/03/07 12
10. Surrealisme i lògica grana 17/01/07 11
11. Nàstic, novel·la de Ferran Torrent 28/03/07 11

...I més nervis

He fet algunes actualitzacions a l'article publicat en el número de març del Diari de la Torre, ja que des que el vaig entregar fins a la seva publicació han passat uns dies i hi ha algunes novetats a la vida política torrenca.

Manca un mes escàs per a la finalització del termini legal per a la presentació de les candidatures a les eleccions municipals i, quan escric aquestes ratlles, hi ha partits que estan patint molt per completar uns primers llocs de la llista amb garanties. Comencem, però per les excepcions. El partit de l'alcalde actual, el PSC, ha fer una aposta contundent per la continuïtat i tot indica que repetiran els quatre primers candidats del 2003: Manuel Jiménez, Ramon Ripoll, Susanna Navarro i Enric Grangel. Confien en la tirada que sempre té l'alcaldia i la línia ascendent de vots iniciada el 1999 i que els ha portat a ser la primera força política del municipi. Alguna cara nova no crec que els hagués anat malament per reforçar les seves possibilitats ja que el desgast d'laguns dels actuals regidors és més que evident.

Esquerra Republicana ha optat pel camí contari: renovació i cares noves. Des de ja fa mesos sabem que Gerard Ciuró encapçalarà per primer cop la llista republicana, rellevant Josep Bargalló, que després del salt a la Generalitat s'ha allunyat, almenys aparentment, de la vida política torrenca. Darrerament s'ha sabut que Montserrat Gassull, no sense un debat intern dins les files republicanes, pujarà del tercer al segon lloc respecte el 2003. Ciuró i Gassull estaran acompanyats de cares noves. Xavier Folch, actual secretari d'organització d'ERC a Torredembarra serà el tercer i Carles Marquès, periodista i que ja havia figurat anteriorment en llocs més discrets de la llista republicana, serà el quart. Pels llocs inmediatament consecutius s'anuncien més cares noves. Una aposta interessant , que barreja experiència i renovació, per l'etapa post-Bargalló.

Seguim en el govern. Lluís Suñé tornarà a encàçalar la candidatura d'Alternativa Baix Gaià. Ningú s'imaginava el contrari. Ja sabem encara qui l'acompanyarà en el segon lloc, l'Iris Gual. Un bon número dos, i crec que Gual ho és, els pot donar opcions a un segon regidor. Suñé va darrerament bastant per lliure dins del govern i la seva actitut en l'afer de Muntanyans II, viatjant a Madrid cremant els últims cartutxos per evitar l'edificació de 550 habitatges en aquest espai, està creant tensions amb el PSC i l'alcalde Jiménez, grans defensors de respectar el pla parcial de la zona i passar olímpicament de criteris mediambientals i del perill d'inundacions.

El soci de govern que presenta més incògnites és el GIT. Molta rumorologia envolta aquesta formació. Fa unes setmanes tot apuntava a una successió tranquila de Celestí Salort per Santiago Ardèvol, però l'exalcalde s'ha "animat" amb l'aproximació dels comicis i no es conforma amb un lloc discret a la candidatura. Hi ha qui diu que vol tornar a anar al davant de tot i altres apunten a una filla seva en el segon o fins i tot el primer lloc. Estem davant d'una monarquia hereditària i Ardèvol simplement hauria estat el regent? Amb en Salort al mig, tot pot passar.

Convergència i Unió té clars els dos primers llocs de la llista. Daniel Massagué continua anant per lliure respecte als tres regidors de la federació al ple torrenc, amb una forta campanya de promoció en certs mitjans de cumnicació, i Pere Font ha acceptat ser el número dos després de ser derrotat en la votació el cap de llista. Enrere han quedat les amenaces d'impugnacions. I la resta de la llista? Unió bé hi voldrà dir la seva. I la llei de la partitat els obligarà a comptar amb dues dones entre els cinc primers. Però això ho an de combinar amb el fitxatge d'Octavi Solé, que torna a Convergència després de l'aventura del VUT. I combinar tot això pot ser molt complicat.

Per complicacions, les del PP. No troben cap de llista. Les últimes informacions apunten a què Ana Marín repetirà, després de diverses renúncies. Potser quan aquest article veu la llum ja ho han aclarit. El que tinc clar és que posin qui posin el regidor el tenen assegurat. Ara, si volen un segon representant, s'hi haurien d'esforçar una mica més.

I acabem amb l'Agrupació Democràtica Torrenca. Ja han desvelat qui serà el seu cap de llista, Maria Dolors Toda l'alcaldable. Pocs dubten que aquesta formació és hereva de l'ADMC i ha exhibit uns graus de populisme una mica perillosos, aprofitant els grans recursos econòmics de què disposa i les grans escletxes deixades des del govern municipal, però més petites que el desgavell que va significar el pas de Toda pel govern. O és que ningú se'n recorda que l'inici de mandat, marcat per la inoperància, les recusacions, les tensions i l'esclat final que va fer inevitable una moció de censura. Però diu la saviesa popular que els votants tenen molt poca memòria.

Nàstic, una novel·la de Ferran Torrent

Nàstic i consens. Són dos termes que molts ens volien fer creure que eren sinònims. Les darreres setmanes hem pogut comprovar que era una fal·làcia i que les reunions del consell d'administració grana devien ser una olla de grills espectacular. Per això als periodistes i fotògrafs no ens hi deixaven entrar ni un moment. La forma com s'han desenvolupat els esdeveniments que han portat l'anomenada "Plataforma" (el nom també té gràcia) a clarificat com és l'entorn del Nàstic i ha evidenciat que molta gent està emprenyada amb el comportament dels qui volen remenar les cireres granes.

Si algú coneix el Ferran Torrent que li expliqui que ha passat amb el Nàstic les darreres setmanes i potser en treuria una bona novel·la. Té tots els ingredients necessaris. Jordi Virgili sembla haver quedat com el bo de la pel·lícula. Va mostrar les cartes des del primer moment -aquest ha estat el seu gran handicap- i quan Josep Maria Andreu el novembre passat havia d'abandonar la presidència del consell d'administració va dir publicament que ell volia succeir-lo. Però Andreu es va haver de quedar perquè dins del consell no es trobava el famós consens. Enfront de Virgili es va col·locar José Luis 'Josele' Vilar, com a presidenciable.

El febrer Andreu abandona definitivament el vaixell després de la topada final amb l'alcalde Nadal -seria un dels moments intensos de la hipotètica obra de l'escriptor de Sedaví- i el famós consens continua sense trobar-se. Davant d'aquest "pollo", Raül Font, regidor d'Esports de l'Ajuntament, es converteix en president de la Societat Anònima Esportiva, al mateix temps que anuncia que la seva presidència serà interina. Es fixa la data de la junta general d'accionistes, el 27 de maig, i Virgili des del primer moment torna a mostrar les cartes i fins i tot presenta un projecte seriós de cinc punts si ell aconsegueix la presidència. La professionalització el club és una de les seves grans apostes. El seu handicap: amb prou feines aplega el 20 per cent de l'accionariat.

A manca de pocs dies per les eleccions apareix una plataforma d'accionistes liderada per l'expresident grana i màxim accionista privat, José Luis García, entra en escena. Deien que buscaven el consens però tothom sabia que era molt difícil aconseguir-lo. El volien? García -n'hi ha d'aver almenys un- podria ser el dolent de la pel·lícula. Constructor, implicat en l'escàndol de Terres Cavades -tot i que pocs dies abans la Justícia li havia donat la raó en aquest cas-, el qui té més accions... Al voltant seu aplega gairebé el 35 per cent del capital social. I la seva gran aposta: construir el nou estadi grana a la Budallera, on es troba actualment, en contra de l'acord signat per Ajuntament i el club.

Virgili, conscient que va cap a una derrota segura, tira la tovallola el dia abans de la junta. El dia 27 al migdia s'adjudiquen les obres de la ciutat esportiva i el nou estadi del Nàstic. En una junta d'accionistes amb ambient enrarit, García i els seus es fan amb el poder. Però no aclareixen qui serà el president. Serà que l'equip està en una situació complicadíssima a Primera Divisió i ningú vol quedar com el possible president del descens? Continuarà... Torrent disposaria de secundaris de luxe, com l'alcalde Nadal, el cap de l'oposició, Ballesteros, o l'exvicepresident grana i extinent d'alcalde d'Urbanisme, Àngel Fernández, i podria fer sortir personatges com Mallol o el mateix Paco Flores que completarien una gran novel·la.

Foc d'encenalls i la classe política continua perdent crèdit

El Napi ho plasma molt bé en l'acudit que ha publicat aquest dimarts al "Més Tarragona". És el que ha passat aquestes darreres hores al nostre país. El dirigent d'ERC Xavier Vendrell planteja deixar penjat Montilla i votar Mas president a canvi d'un referèndum d'autodeterminació per a Catalunya. Tot això en el cas que el Tribunal Constitucional ens faci la "pirula" i rebaixi l'Estatut. Encara més. Mentre Carod i Montilla no baden boca, Mas es mostra obert a parlar-ne al Parlament però els republicans la donen per desestimada. Estem davant d'una política de declaracions, contradeclaracions, globus sonda i poca valentia quan s'ha de passar dels fets a les paraules.

L'anàlisi que fa l'Albert Solé en un comentari en el post anterior el trobo impecable, clarivident. Només afegiria que les declaracions de Vendrell són com una mena de "coitus interruptus". Efectivament, avui queden just dos mesos per les eleccions municipals i els republicans havien de sortir de l'endormiscament als quals els havia sotmès o s'havien deixat sotmetre per Montilla. Cal fer trempar l'electorat i evitar que alguns vots se'n vagin cap a CiU. Que millor que recuperar la bandera de l'independentisme, guardada en un calaix des d'aquell segon pacte tripartit tan ràpid. L'autodeterminació és una cosa molt seriosa i sempre obre grans debats a Catalunya i l'Estat Espanyol. No es pot prendre amb frivolitat un dret bàsic que alguns s'esforcen a negar-lo sistemàticament.

Per cert, Antonio, gràcies per avisar-me d'aquest lapsus sobre l'origen d'en Serrat. En què estaria pensant?

Lluis Llach radicalitza nacionalment Esquerra?

Ha estat un cap de setmana marcat per l'adéu dels escenaris de Lluís Llach. Per uns dies, el noi de Verges ha desbancat el noi del Poble Sec, que a vegades sembla el "cantant del règim". Jo no sóc seguidor de Llach i he observat el seu comiat des d'una distancia prudencial. L'estiu passat vaig assistir a l'únic concert del Llach que he anat en la meva vida. Va ser a Torredembarra mateix i aquell dia vaig comprendre que es tracta d'un dels grans no només de la música sinó de la cultura catalana. La mitjana d'edat de l'envelat era alta. La majoria de gent se situava entre els 40 i 65 anys i la colla que vam anar estàvem a la franja baixíssima. Els meus pares també hi eren. Simptomàtic. El concert tem va agradar i fins i tot alguna cançó em va emocionar sobretot veient com ho vivien la majoria.

Han passat uns mesos i Llach ha complert amb l'adéu anuunciat. Vaig veure les quatre o cinc darreres cançons del darrer concert, retransmès en directe per TV3. I el bany de masses posterior, abraçant-se a seguidors i un munt de consellers de la Generalitat. Hi eren la Geli, el Nadal, el Baltasar, el Puigcercós, la Serna, l'Huguet… També el Montilla i el Maragall. També el Guardiola, la Maria del Mar Bonet o l'Ariadna Gil. Llach no va voler cantar l’Estaca, però el públic ho va per "a capella". Brutal! I quan van començar a cridar "Independencia Independencia". Pell de gallina! On m'he fotut! Devia dir el Montilla.

I l'endemà diumenge escoltem d’un dels principals dirigents d’ERC, Xavier Vendrell, vice-secretari general de coordinació interna, que Esquerra està disposada a pactar amb Convergència i Unió i fins i tot a fer president Artur Mas, si el dirigent de CiU es compromet a convocar un referèndum d'autodeterminació aquesta mateixa legislatura. Molts s’han quedat de pasta de moniato. A Nicaragua deuen estar contents i a Convergencia flipen bastant. Es tracta d’un brindis al sol? O d’una maniobra per atraure els sectors de militància més propers a Carretero, que dissabte va dir la seva al Consell Nacional? O és el comiat de Lluís Llach que ha afectat "nacionalment" Esquerra?

Doncs no veig tan descabellada la proposta. Si el Tribunal Constitucional redueix l'Estatut a la mínima expressió, fins i tot e deixa inferior al del 1979, s'obrirà un nou escenari en la política catalana. Si amb el PSOE en el govern de l'Estat no s’han pogut aconseguir uns mínims pel que fa a l’autogovern potser haurà arribat el moment de fer un pas ferm endavant. Transformem el desencís en fermesa. CiU i ERC sumen majoria al Parlament i tot indica que s’haurà d’utilitzar. O només serà que el Vendrell se li ha "escalfat" la boca i estem davant d’un miratge polític?

Bolaño, Llena, Terres Cavades, la llista socialista... quina setmana!

S'acaba una setmaneta molt intensa. Va començar amb el 'cas Bolaño', que ha aixecat una gran polseguera en el món periodístic. El cap de política de La Vanguardia, Jordi Barbeta, va denunciar diumenge en el seu article dominical les pressions del cap de comunicació del president Montilla. 'Barbi', com el coneixen molts, va denunciar presions de Bolaño en una trucada molt pujada de to i que li va dir, entre altres coses "No pararé hasta joderte". Després de moltes controvèrsies, amb el Col·legi de Periodistes entrant amb molta força -i és que Barbeta és molt Barbeta-, sembla que ha quedat en gairebé res. Un "calentón", diuen des de Nicaragua. Com a periodista no he m'he trobat cap responsable de comunicació amb una actitut com la del cap de premsa de Montilla, però si que he topat amb algun tic "bolañista".

A Can Socialista han passat més coses. Sembla com si hagin intercanviat els papers amb Esquerra. El conseller d'Agricultura, Joaquim Llena (en la imatge), està a l'ull de l'huracà per uns afers urbanístics de la seva família. Ai sempre el totxo! Teniem entès que quan un era nomenat conseller i era regidor deixava el seu escó a l'Ajuntament. Però Llena no ho havia fet i Montilla l'ha obligat a fer-ho al cap d'uns mesos de la seva entrada al govern català. Estèticament queda lleig. Però és que un antecessor seu en la mateixa conselleria, el convergent Marimón, tampoc ho havia fet. Llena va sortir aquest dijous a Ca la Terribas i observant-li el llenguatge textual se'l veia molt nerviós.

I Convergència treu pit. El jutge ha resol que no hi ha indici de delicte en el cas Terres Cavades i ha absolt els onze imputats. El constructor José Luis Garcia anuncia accions judicials contra els querellants; Àngel Fernández, que va haver de plegar com a tinent d'alcalde d'Urbanisme de Tarragona perquè estava implicat en aquesta urbanització, reparteix a tort i a dret, fins i tot cap al seu partit; i l'alcalde Nadal treu pit i exigeix a l'oposició que es disculpi. L'oposició massa cass no li fa. Terreny pantanós el de Terres Cavades. Ha protagonitzat gran part de la vida política tarragonina els darrers tres anys. Els polítics han gastat molta saliva i els periodistes moltes pàgines i minuts de ràdio i TV. Ara queda en no res? A mi encara em queden interrogants. El principal: s'acabaran construint els més de 4.000 habitatges?

I acabo l'article amb la llista que el PSC presentarà a les municipals tarragonines. Ballesteros estarà acompanyat per moltes cares noves. Cauen molts integrants del grup socialista actual. I arriben nous fitxatges. Destaca l'entrada del cap de projecció exterior del Port de Tarragona, José Luis Navarro, i la periodista Begoña Floría. M'interessa el seu cas, des del punt de vista d'una companya de professió que fa el salt a la política, diem-ne pura i dura. El 2003 va convertir-se en cap de premsa de la Federació de Tarragona del PSC i després d'estar al costat de Xavier Sabaté, a la Delegació i al Departament de Governació, té tots els números per ser regidora a l'Ajuntament de Tarragona. No és un cas aïllat a Catalunya -ni molt menys- però al nostre territori no en tenim masses. Com a col·lega, la seguiré atentament. I espero que pengis alguna cosa al bloc. Ànim!