Antoni Vilà, peça cabdal en la comunicació local a la Torre

Hi havia una època en què a Torredembarra no existia Ona la Torre ni el Baix Gaià Diari ni TAC-12. Tampoc hi havia blogs ni Facebook ni Twitter. Era el moment que va néixer el Diari de la Torre, amb Antoni Vilà Gavaldà al capdavant. L’Antoni no es considera a ell mateix periodista, tot i haver treballat molts anys en el món del periodisme local i es defineix més aviat com un reporter. I és que, d’aquesta manera, va iniciar-se als 22 anys, a l’agència de notícies Hispania Press, acompanyant el seu cosí, que hi treballava des de feia un temps. Era a mitjan dels anys seixanta i el franquisme encara era molt viu.

L’Antoni havia acabat el batxillerat i havia iniciat alguns estudis tècnics, però la seva vocació era el periodisme i per això se’n va anar a viure al pis del seu cosí Josep, on hi tenia també un estudi de fotografia. En Josep era reporter en aquesta desapareguda agència de notícies que treballava principalment per dos dels grans diaris de l’època, el Tele/eXpres i el Noticiero Universal. L’acompanyava amb la seva vespa amunt i avall de Barcelona. Allí va començar a fer-hi d’aprenent, amb el bloc i el llapis a la mà i la càmera de fotos penjada al coll, concretament a les pàgines centrals del Noticiero, a la secció Noches de la ciudad.

La primera entrevista de l’Antoni va ser a l’actriu Maria Asquerino, que s’havia sotmès a una de les primeres operacions estètiques al nostre país i lluïa un nas molt diferent al d’abans de la intervenció. Va entrevistar actrius i toreros famosos i també va viure en primera persona el primer striptease de cintura per amunt al nostre país, en un conegut local de la Ronda Sant Antoni. Evidentment aquelles imatges no van sortir a la premsa, controlada per la fèrria censura franquista. El seu primer sou era de mil pessetes i la vida a la capital catalana era molt cara. Al cap d’un temps es va traslladar a Tarragona, com a corresponsal de l’agència , cobrant per peça publicada.  Recorda d’aquella etapa moltes cròniques del Nàstic i la cobertura d’un succés molt impactant, com va ser un incendi en una barraca de la zona de l’ermita de la Salut de Tarragona a causa d’una mala combustió d’una estufa. Van morir un matrimoni i tots els seus fills.

Després l’Antoni va entrar en el món de les relacions públiques i el màrqueting. Va ser l’època de formar una família amb la seva dona, l’Ana Marín, amb qui va tenir quatre fills. Ja als anys vuitanta va començar a treballar en una agència que portava la publicitat d’un periòdic gratuït de Tarragona. Hi havia un nínxol de mercat en aquells anys vuitanta que era la informació de proximitat. Les notícies de municipis mitjans i petits que no sortien a la premsa provincial. Va estar al capdavant de publicacions com Diari del Baix Penedès i Terres de l’Ebre, que combinaven potents equips comercials i també redaccionals. Després va dirigir el Claxon, setmanari gratuït que entre moltes altres poblacions també es distribuïa a Torredembarra.

A començaments dels anys noranta la família Vilà-Marín van venir a viure a Torredembarra, un municipi on ja hi tenien molta tirada després  de passar-hi moltes estones els caps de setmana. Amb l’alcalde de llavors, Celestí Salort, l’Antoni ja havia parlat de fer una publicació local. L’any 1991 hi va haver un canvi de govern i va entrar un nou batlle, Santiago Segalà, molt sensible a la informació. Dos anys després neix Torredembarra al Moment sota del paraigües de Claxon. Però la compra  d’aquest grup de comunicació pels anglesos UPN va fer que el 1996 es transformés en Arreu Torredembarra, la marca registrada per l’expresident de Claxon Josep Maria Roch i que ja sortia per diferents barris de Barcelona.

El 1997, animats pel mateix Roch, que els va cedir les marques registrades Diari de la Torre i Diari de Torredembarra, Vilà i Marín es van llençar a publicar en solitari una gratuït mensual en l’àmbit de Torredembarra. L’any 1997 neixia el Diari de la Torre, que va estar dirigit per l’Antoni durant onze anys, fins que en complir els 65 anys decideix jubilar-se i traspassar el diari a un grup de persones al capdavant del qual hi ha el jove periodista torrenc Guillem Bargalló. L’Antoni considera que el Diari de la Torre ha fet una bona adaptació als nous temps, en continguts i també amb l’entrada en les xarxes socials.

Dels diferents alcaldes de Torredembarra que ha conegut, reconeix que amb qui ha tingut millor relació és amb Miquel Àngel Lecha i Manuel Jiménez perquè”no s’obsessionaven amb el que publicava.” Si ha d’escollir entre tres notícies que va treure durant la seva etapa en la comunicació local torrenca, es queda en primer lloc amb la inauguració del Port esportiu, que va comptar amb una edició especial del Torredembarra al moment que va estar a punt de no sortir, però que finalment van repartir hostesses amb patins i va tenir crítiques molt positives. En segon lloc, l’accident de tren a l’estació de Torredembarra l’any 2002. El va agafar a la casa que els seus fills tenen a mig camí de Llavorsí i Esterri d’Àneu i va haver de baixar ràpid per cobrir la tragèdia. I, finalment, l’auditoria de la gestió de Celesti Salort com alcalde, que va treure en primícia al Torredembarra al moment i va demostrar que no n’hi havia per tant i el deute de 900 milions de pessetes era bàsicament a causa de la construcció de l’institut de secundària.

L’Antoni reconeix que en alguns moments, com l’operació policial a l’Ajuntament de Torredembarra que va acabar amb set regidors detinguts, troba a faltar l’adrenalina de cobrir la notícia i buscar la millor foto.  Però ara tampoc no el truquen a les dues o a les tres de la matinada per mantenir llargues i complicades converses telefòniques, com més d’un cop li havia passat. Manté, això sí, un bitllet d’opinió al Diari de la Torre, on sota el títol de La Quinta columna, analitza i opina sobre la política torrenca. I de material no li en falta.

Article publicat al número de setembre del Diari de la Torre

Lectures d’estiu, un tríptic Indridason-Calpena-Pagès

L’estiu és sinònim de llegir més. Almenys en el meu cas. No és que hagi fet massa vacances, però potser el costum d’altres estius o contagi de persones que veus  a la platja o en altres espais públics, m’he animat a començar i acabar alguns llibres que he trobat força recomanables i en faig alguns alguns comentaris al blog:

Passatge de les ombres. Arnaldur Indridason

Cinquena incursió que fai en la novel·la negra islandesa. Mentre alguns amics gaudeixen de visitar aquest país que trobo fascinant i em fan dentetes a facebook, jo m’he conformat amb viure’l a través d’aquest magnífic escriptor que és Arnaldur Indridason. He trobat a faltar l’Erlendur Sveinsson, però el nou protagonista, en Konrad, un policia retirat que no es pot desenganxar de la seva feina, gairebé me l’ha fet oblidar durant les gairebé 300 pàgines de la novel·la. Indridason ens torna a situar en dos èpoques diferents: l’actual i la Segona Guerra Mundial, quan Islàndia estava ocupada per l’exèrcit nord-americà. Passatge de les ombres ens permet conèixer la història i les tradicions més atàviques d’aquesta illa àrtica i gaudir de la resolució d’un crim que tarda gairebé setanta anys a aclarir-se.

Memòria de sang. Enric Calpena

Per a la meva generació, l’Enric Calpena sempre serà el primer presentador dels Telenotícies de TV3. Però des llavors Calpena ha anat reorientant la seva carrera cap al periodisme històric. Ens ha fet gaudir de la història amb programes de radio com En guàrdia! i El Nas de Cleòpatra o de televisió com Cronos. Ara s’atreveix amb una novel·la -històrica, és clar- i el resultat és molt reeixit. Calpena escull un període força oblidat, com és la meitat del segle XIX. Mentre ens endinsem en la trama, el llibre ens permet viure com Barcelona s’ofegava dins unes anacròniques muralles o la crueltat i la heroïcitat a la Primera Guerra de l’Àfrica. També ens acostem a la figura del General Joan Prim i dels voluntaris catalans que van lluitar-hi. Una altra raó per llegir aquesta novel·la l’any del bicentenari del naixement del militar i polític reusenc.  De la capital del Baix Camp en són, precisament, alguns dels personatges.

Dies de frontera. Vicenç Pagès Jordà

Quan les protagonistes d’una novel·la són de la teva generació, t’hi sents més protagonista, tot i que el relat tingui ben poc a veure amb la teva existència. Aquest imaginari comú, dels que vam ser infants els anys vuitanta i joves els noranta queda molt reflectit en aquest llibre de Vicenç Pagès, estructurat en un centenar de capítols, alguns de menys d’una pàgina. La novel·la es desenvolupa a l’Empordà, en una zona de frontera que gràcies a la feina de l’autor podem conèixer més profundament. Però també hi ha una frontera existencial. A “Dies de frontera” ens endinsem en les febleses humanes i en aquesta existència líquida en què s’han convertit les vides d’aquesta generació que ens està costant tant entrar en l’edat adulta.

Torredembarra: paisatge després de la tempesta

Des del darrer dia de juliol Torredembarra ja té un alcalde escollit per majoria absoluta del ple. Enrere queda més d’un mes d’inestabilitat política provocada per la detenció de set dels seus regidors del ple, entre els quals el llavors batlle, Daniel Masagué, que va passar més de dues setmanes empresonat. L’espectacle vodevilesc que ha viscut la política torrenca amb una alcalde, el convergent Pere Font, escollit sense cap vot a favor, ha estat bastant poc edificant políticament i hem de celebrar un acord ampli entre cinc forces polítiques que ha permès al nou alcalde, Enric Grangel, aconseguir dotze vots a favor en la seva elecció. El pacte ha arribat després que totes les forces polítiques hagin hagut de cedir terreny per trobar el mínim comú denominador que ha permès garantir la governabilitat de la Torre.

El ple i el govern municipal han experimentat canvis radicals en la seva composició. Han plegat tres regidors, tot i que un d’aquests, Maria Dolors Toda, no ha estat a causa del cas Torredembarra, sinó que després de faltar a més de la meitat de plens d’aquest mandat ha assumit que no pot fer-se càrrec de les seves responsabilitats polítiques i ha deixat pas al segon de la llista, Juan Velasco. Si que han dimitit per estar imputats en el cas el fins poc més d’un mes alcalde de la vila, Daniel Masagué, i el portaveu del PP, José Oviedo. Han entrat al ple un veterà de la política torrenca, que afronta la seva tercera etapa com a regidor, Octavi Solé; i Núria Rubió, una desconeguda fins ara que completa el grup popular.

L’equip de govern torrenc també ha canviat com un mitjó i la seva composició denota l’excepcionalitat del moment. No hi deu haver cap més govern a Catalunya del qual en formin part CiU, PSC, PP i ERC. De l’anterior executiu local només es mantenen dues de la regidores i s’incorporen set cares noves, la majoria sense experiència de govern. Al capdavant del nou govern està  el socialista Enric Grangel, regidor des del 2003 i que a final de mandat es retirarà de la política. Aquesta combinació d’experiència i data de caducitat ha estat la clau per generar el consens al voltat de la seva persona. La primera tinença d’alcaldia és pel també socialista Jordi Solé, que reforçarà la seva imatge com a proper candidat del partit a l’alcaldia amb regidories amb molt de pes com són Urbanisme, Ensenyament i Comunicació.  És l’home fort del nou govern. L’altra representant socialista, Olga González, assumeix dos carteres de pes, Governació i Benestar Social.

La convergent Rosa Maria Guasch passa de l’ostracisme a què l’havia sotmès Masagué a ser la número tres del nou govern i dirigir carteres claus com Serveis i Participació Ciutadana des de la segona tinença d’alcaldia. L’altre regidor convergent amb responsabilitats de govern, Octavi Solé, es queda amb Sanitat El PP guanya poder en el govern municipal. Ara controla regidories tan estratègiques com Turisme, Promoció Econòmica i Comerç  -en mans de Núria Gómez- i Hisenda, controlada per la nova edil popular Núria Rubió- L’únic regidor d’ERC, Eduard Rovira,   es fa càrrec de Cultura Platges i Medi Ambient, i el representants de l’ADT, Juan Velasco, Joventut i Esports.

El quatre regidors de CiU imputats romanen en una mena de llimbs polítics, formant part del govern -on hi ha companys seus de candidatura- però sense carteres delegades. A l’oposició estan els dos regidors de l’Alternativa, el representant del GIT i la regidora adscrita Montse Gassull, que tot i tenir un paper molt protagonista en el cas Masagué s’ha quedat en una estranya posició en aquesta nova etapa de la política torrenca després d’abandonar Esquerrra Republicana. Seran, doncs, nou mesos i escaig que serviran per avaluar quina és la situació real de les finances municipals, que ja comencen a donar símptomes d’estar en un estat molt diferent de com les “venia” Masagué i reorganitzar l’ajuntament i afrontar diversos “marrons” que fa anys que s’arrosseguen. En resum, enterrar el fons i la forma de l’etapa de Daniel Masagué com a màxim responsable de l’ajuntament torrenc. No tindran molt temps, fins que el maig vinent les urnes modificaran bastant l’equilibri de forces actual del ple torrenc i tot apunta que el trencaclosques que en sortirà de les properes eleccions tornarà a requerir  grans esforços per garantir la governabilitat de Torredembarra.    

Article publicat al setmanari Notícies TGN /Foto: Guillem Bargalló -Baix Gaià Diari

Joan Brulles, la vessant més social de l’Església

Durant gairebé quaranta anys de la seva vida hi va ser poc a Torredembarrra. El període més llarg seguit era com a màxim de quinze dies, però en Joan Brulles sempre s’ha sentit molt torrenc, tot i que el poble de la seva infantesa poc té a veure amb l’actual. La seva dedicació a l’Església i sobretot en la seva dimensió més social l’ha portat per tot Catalunya des que als catorze anys va decidir fer-se salesià. Des de en fa vuit, torna a viure a la Torre i la seva tasca pastoral està centrada a Creixell i el Catllar. Continua en formació permanent i explorant noves maneres d’apropar-se a un mateix, a la humanitat, a Déu.

En Joan Brulles Cañellas va néixer l’any 1954 al rovell de l’ou de Torredembarra, a la plaça de Vila quan encara no tenia aquest nom. Era el número 5 del carrer Calvo Sotelo. Va anar a col·legi a Les Monges i a l’Escola Antoni Roig fins que als deu anys va començar el batxillerat als Salesians de Reus. Hi va anar intern. Al començament reconeix li va costar molt adaptar-s’hi, però després li va agradar tant que es va fer salesià, explica entre rialles. A en Joan li agradava ja de petit la litúrgia eclesiàstica. Havia estat escolà amb mossèn Albert, a qui recorda com tot un personatge que va saber fer pinya amb els joves del poble, més grans que ell. Encara es recorda molt aquella excursió a Itàlia ja fa mig segle. Tot plegat va fer que decidís ser capellà. Als catorze anys va marxar cap a Girona a estudiar al Seminari que en aquella ciutat hi tenien els salesians. Allí va cursar el Batxillerat i el COU.

Després van venir els cinc anys d’estudi per a ser capellà. Va estudiar Filosofia i Teologia. Als 25 anys va ser ordenat diaca i capellà. En aquella època d’estudiant ja vivia amb vuit salesians més a la Verneda, en comunitat, i estava  vinculat a la parròquia de Sant Paulí de Nola. Donava classes de religió a un dels instituts de secundària. Era un barri molt obrer, amb moltes necessitats urbanístiques i també socials. És en aquesta dimensió social on va començar a desenvolupar amb força la seva tasca, actuant on una administració pública sorgida del franquisme encara no hi arribava. En colònies, esplais, campaments... També va conèixer de molt a prop el problema de la droga, que començava a fer estralls en barris com la Verneda, la Pau, o la Mina, sobretot entre la població gitana.

El 1981 va es va traslladar  a Roma, on durant tres anys va estudiar la llicenciatura de Ciències de l’Educació. Després d’aquest parèntesi formatiu, en Joan va ser destinat a la comunitat dels salesians de Lleida, on durant sis anys va treballar per la inserció social i laboral dels joves des de la parròquia del barri de la Bordeta.  La tasca docent no la va deixar i feia classes de religió als alumnes de FP de l’institut públic, però és en la vessant social on va destinar més esforços. Van posar en marxa el Col·lectiu d'Iniciatives Juvenils Contra l'Atur (CIJCA) que encara existeix a l’actualitat i ha permès la inserció social i laboral de molts joves de les comarques lleidatanes. Oferien cursos de serralleria, electricitat, fusteria o perruqueria. També van impulsar una casa d’acolliment per a nois sense família o amb greus problemàtiques familiar.

L’any 1991 el van traslladar a la comunitat salesiana de Ciutat Meridiana, a Barcelona, tocant a Montcada i Reixach, on, a més, n’era el superior. Des de la parròquia de la qual era rector també feien una feina de gran dimensió social, sobretot entre els joves que no haviebnobtingut  el graduat escolar i estaven en risc d’exclusió social. A través d’una aula-taller aprenien a llegir, matemàtiques i també tallers de fusteria i electricitat, cuina, perruqueria, serigrafia. També van engegar un centre obert.

Al cap de sis anys li van encarregar la coordinació de l’acció social pastoral dels salesians a Catalunya, Andorra, Balears i Osca. Van ser cinc anys de trepitjar molt de territori -i també a l’exterior-, i d’ una gran tasca de coordinació. Després va tornar a Lleida quatre anys, on va trobar un CIJCA que havia crescut molt i estava expandint-se per totes les Terres de Ponent. Li va tocar reorganitzar aquest creixement d’una entitat que havia ajudat a néixer del no res.

L’any 2006 va decidir fer una aturada i agafar-se un any sabàtic. Va tornar a Torredembarra, a casa els pares i els va poder acompanyar en els darrers anys de la seva vida. Es va oferir a l’arquebisbe de Tarragona per si necessitava ajuda en alguna parròquia i el desembre de 2006 es va fer càrrec de la de Creixell, a causa de la malaltia del llavors rector. Dos anys després també va assumir la del Catllar després que mossèn Gil marxés a Colòmbia. Durant aquest any sabàtic  va reemprendre els estudis, de Teologia fonamental. També va viure un procés com a persona, despertant-se-li un interès per la meditació mística i el diàleg interreligiós. Precisament la tesina que va fer es titulava L'experiència de Déu en Jalâluddîn Rûmi, un sufí del segle XIII. En aspecte també el va marcar un viatge a l’Índia el 2004.

Actualment en Joan és rector d’aquestes dues parròquies del Baix Gaià i continua estudiant, assistint a un seminari de Xavier Melloni,el director de la seva tesina. Dedica moltes hores a la meditació. Participa diversos cops l’any en exercicis espirituals i dirigeix cada setmana sessions de meditació a les parròquies de Creixell i el Catllar. Creu que l’imaginari popular relaciona la meditació amb religions com el budisme quan hi ha una gran tradició dins del cristianisme, darrerament molt centrat en els sermons i les homilies i massa poc en endinsar-se en el silenci i les grans oportunitats de creixement en un mateix i en la fe que ofereix. Quan en parla se li nota passió. Hi té molt camp a recórrer, combinant-ho sempre amb l’estudi i la tasca pastoral.

Peu de foto: En Joan Brulles amb alguns nois de la casa d’acollida del barri de la Bordeta de Lleida.

Article publicat al número d'agost del Diari de la Torre

Això és la política a Torredembarra

Hi ha qui diu que des que l’any 2000 l’Ajuntament de Torredembarrra es va traslladar al Castell, la política en aquest municipi ha entrat en una mena de bucle marcat per dimissions, mocions de censura, anades i vingudes als jutjjats i canvis continus de govern, que aquest dilluns 14 de juliol ha tocat fons amb l’elecció de Pere Font com a nou alcalde sense obtenir ni un vot a favor. Ni el seu propi . Hi ha qui creurà en esperits i fantasmes que corren pels passadissos de les dependències municipals però permeteu-me que en dubti i aposti per altres teories més terrenals.

Cada municipi té una cultura política, creada al llarg dels anys pel comportaments comuns entre els seus polítics i regidors. A Torredembarra, la política sempre ha estat molt personalista. La majoria d’alcaldes ho han estat, començant per Celestí Salort i acabant per Daniel Masagué. Els partits locals d’obediència catalana o espanyola, en canvi, han estat dèbils i han sovintejat les llistes independents creades gairebé sempre al voltant d’un líder, que han acabat sent vitals per crear majories de govern. La política s’ha fet sovint en lluny dels despatxos municipals, en reunions sovint semiclandestines en bars i restaurants o cases particulars. Només aquesta cultura política forjada durant anys pot explicar com, per exemple, una regidora deixa el partit pel qual ha estat escollida enmig de l’episodi més greu de la política torrenca, com ha estat la imputació de set dels seus regidors i l’ingrés en presó preventiva de l’alcalde. O anteriors casos de transfuguisme, alguns dels quals han fet caure governs.

Ni un episodi político-judicial tan greu com el que s’ha viscut les darreres setmanes ha estat capaç de fer reaccionar els representants polítics torrencs i trobar un consens més que necessari. Tots han volgut jugar al màxim les seves cartes i no cedir terreny. Quatre partits han fet un cert sacrifici i han signat un acord de governabilitat al voltant de la figura del socialista Enric Grangel com alcalde. Una sopa de lletres amb PSC, ERC, PP i ADT. No n’hi ha hagut prou. L’assemblearisme de l’ABG -una de les úniques excepcions a aquesta política de personalismes-  i la incontrolable regidora no adscrita Montse Gassull han impedit l’elecció de Grangel com a alcalde.

CiU tampoc no ha ajudat gens a la governabilitat presentant Pere Font a l’alcaldia. Font ha acabat sent alcalde gràcies la manca d’entesa dels partits i als capricis de la llei electoral. Un alcalde sense il·lusió com ell mateix ha reconegut, i interí, si tenim en compte el que ha dit el seu partit. En les seves primeres manifestacions com alcalde, el nou batlle ha donat mostres d’estar impregnat d’aquesta cultura política del personalisme, quan ha dit que vol defensar la seva parcel·la personal des de l'alcaldia i que la decisió de presentar-se com a alcalde ha estat una decisió molt personal.

Tot plegat ha portat a Torredembarra a un atzucac. Quan el seu Ajuntament estava en el punt de mira de l’actualitat informativa, els seus regidors han estat incapaços de trobar el consens i ha estat investit un nou alcalde que podria durar poques setmanes en el càrrec. En deu mesos hi tornen a haver eleccions i cada cop més ciutadania demana una regeneració profunda de la política torrenca, que hauria d’anar més enllà de la dimissió dels regidors imputats, cap a una renovació a fons de les llistes electorals i tots els dirigents polítics que han portar el municipi a una situació tan patètica com la que hem vist en aquest darrer ple. 

Article publicat al setmanari Notícies TGN

La Torre ens ofereix un altre thriller polític amb tocs de comèdia i drama

Qui fa els guions de la política torrenca? Aquesta era una pregunta que es feia molta gent assistent al ple extraordinari d’aquest dilluns de vigília de Festa Major. Després del què s'ha viscut les darreres setmanes, aquest dilluns 14 de juliol tot semblava anar rodat perquè el socialista Enric Grangel fos escollit nou alcalde de Torredembarra. Grangel s’havia posat la corbata vermella de les grans ocasions i dirigia el ple amb autoritat, com si hagués estat alcalde accidental durant mesos. La sala de plens estava plena, amb força gent dreta, però no tant com en altres ocasions. Al vestíbul del Castell s’hi havia instal·lat una pantalla gegant i cadires, de les quals no s’han omplert ni una quarta part.

Entre el públic, la plana major socialista local i de la província, preparats per aconseguir una altra alcaldia, representants comarcals d’ERC i també ha aparegut fugaçment el president comarcal de Convergència, Frederic Adan. Es veien samarretes verdes de la Plataforma contra la Hipoteca, alguna carpeta de Ciutadans, assidus dels plens... i sobretot periodistes. Fins a vuit càmeres de televisió es podien comptar i una vintena de professionals de la comunicació. Torredembarra era l’epicentre informatiu d’aquest dilluns de juliol.

El primer ple extraordinari ha transcorregut com estava previst i s’han acceptat les renúncies de Masagué i Oviedo. A les files de CiU hi faltava Francisca Felguera, fins fa unes setmanes mà dreta de Masagué i alcaldessa accidental durant deu dies. En total hi havia 14 regidors. Eren els qui votarien el nou alcalde de Torredembarra.  El gran gir de guió s’ha produït quan Pere Font no ha renunciat a presentar la seva candidatura a l’alcaldia, com han fet tots els caps de llista excepte Grangel. Font ha argumentat que aquesta  era una candidatura-protesta, davant la manca de voluntat de consens per part dels partits aplegats al voltant del PSC. De la voluntat d’afavorir la governabilitat de Torredembarra de CiU de fa uns dies no semblava quedar-ne res. El cap de llista socialista necessitava 9 dels 14 vots disponibles a la sala.

Després de l’argumentació de vot dels diferents líders polítics, i malgrat la protesta d’Ignasi Duran (GIT) tallada de forma contundent per Grangel s’ha fet un recés. L’objectiu era aconseguir que Font retirés la seva candidatura o que Grangel reunís els tres vots que li faltaven. Converses pels passadissos, reunions llampec en improvisats despatxos i cares de sorpresa i indignació entre els espectadors del ple. De poc han servit aquests vint minuts de negociacions a contrarellotge. L’ABG ha continuat fidel a l’abstenció acordada en l’assemblea i la regidora no adscrita Gassull també s’ha mantingut en la mateixa posició.

Des res li han servit els set vots obtinguts pel cap de llista socialista, inclòs el de la regidora de CiU Elia Rodríguez.  Enmig de l’estupefacció general el candidat convergent ha estat investit nou alcalde de Torredembarra amb cap vot. Ni el seu propi. Amb només sis regidors presents a la sala —el mínim possible permès— Font ha pres possessió com a sisè alcalde de Torredembarra des de la recuperació de la democràcia. Alguns membres del públic han protestat iradament i la policia local ha hagut d’intervenir. Tampoc no hi ha hagut discurs de presa de possessió.

Torredembarra entra ara en un nou escenari polític que frega l’esperpent, amb un alcalde que no s’ha votat a si mateix i un govern que encara no se sap qui l’integrarà però que no arribarà a més membres que els dits d’una mà. Tot indica que estem ja en un compte enrere cap a una moció de censura, però haurem de veure qui en seran els signants i quan es materialitzarà. El que està clar és que el 14 de juliol de 2014 passarà a la història com el dia que totes les mirades estaven fixades sobre Torredembarra i els seus polítics locals han estat incapaços de deixar a una banda els interessos personals, el tacticisme polític i posar per davant l’estabilitat del seu municipi.  La Torre acaba d’escriure un nou capítol de la seva agitada vida política difícilment superable. El següent acaba de començar i ja comencem a tenir algunes pistes, però no hi ha ningú capaç en aquests moments de fer un 'spoiler'.

Article publicat al Baix Gaià Diari

De quart home a sisè alcalde de Torredembarra

Enric Grangel està escrivint el seu segon llibre, després de publicar el primer, El mapa de Callípolis fa uns mesos. La redacció de la seva segona novel·la històrica anirà més lenta del que en un principi pensava perquè se li gira més feina a l’Ajuntament. I això que aquesta primavera va anunciar que deixaria la política al final d’aquest mandat. Però aquesta conversió en un «ànec coix» ha estat la clau perquè Grangel pugui posar una inesperada cirereta a la seva carrera política en forma d’alcalde de Torredembarrra després de dotze anys com a regidor, alternant oposició i govern. Recordem que s’anomenen ànecs coixos els presidents nord-americans que afronten el seu segon mandat, sabent que la llei no els permetrà seguir en el càrrec, com és el cas actualment de Barack Obama.

Enric Grangel Llop, diplomat en Criminologia i Història Moderna -la seva gran passió- i funcionari de Justícia jubilat, es va convertir en regidor de l’Ajuntament de Torredembarra l’any 2003, en les primeres eleccions que va guanyar el Partit Socialista al municipi. Quatre anys abans havia ocupat la tercera posició, però el PSC només va obtenir dos representants. En aquella ocasió Grange figurava en el quart lloc de la llista encapçalada per Manuel Jiménez,  la més votada per només un sufragi de diferència amb CiU. Però un inesperat pacte pentapartit entre convergents, populars i els tres grups independents (GIT, ADMC i VUT) va permetre a Miquel Àngel Lecha continuar com a alcalde torrenc i Grangel va començar la seva trajectòria al consistori torrenc a l’oposició.

Però aquell pacte ben aviat va fer aigües por totes bandes i CiU es va acabar quedant sola després que Lecha expulsés del govern totes les forces menys la seva. L’octubre de 2004 una entesa dels tres partits d’esquerres i el GIT com a peça imprescindible convertia Manuel Jiménez en el primer alcalde socialista de la Torre a través d’una incruenta moció de censura. Grangel va assumir responsabilitats de govern: Personal, Governació i, més tard, també Medi Ambient. Entremig del lideratge del flamant alcalde, la vehemència de Ramon Ripoll i la frescor de Susana Navarro, emergia Grangel des de la posició de portaveu del grup municipal i deixava sovint mostres de la seva capacitat dialèctica.

En les eleccions de 2007 Grangel va repetir com el quart home de la llista socialista, que va tornar a guanyar les eleccions, pujant fins els cinc regidors. Va formar part va d’un govern coix, sense l’Alternativa Baix Gaià, que es va desfer com un terròs de sucre sota l’ombra del transfuguisme. L’estiu de 2008 Jiménez va dimitir i va facilitar l’arribada a l’alcaldia del convergent Daniel Masagué. Grangel va tornar a l’oposició, a picar pedra i, poc a poc, es va anar convertint en el gran flagell de Masagué, tant en els plens municials com en el seu blog cada com més actiu i incisiu.

L’any 2011 Granel va saltar del quart al primer lloc de la llista socialista, derrotant en les primàries Ramon Ripoll. El resultat electoral va ser més que discret, obtenint només tres regidors, la meitat que CiU. Grangel va continuar practicant una oposició dura, acudint fins i tot a la Fiscalia per denunciar el que considerava actes presumptament delictius de Masagué. Fa uns mesos va acabar perdent la batalla amb Jordi Solé pel lideratge del PSC a la Torre. El seu rival tenia el suport de la direcció de Tarragona i també de molts militants torrencs. Conscient que no podia guanyar les primàries va decidir no presentar-s’hi i va cedir el càrrec de portaveu del grup a Solé, passant a un segon pla i deixant clar que no repetiria a la llista socialista.

Quan semblava que la seva etapa política acabava en aquest discret segon pla,el terratrèmol judicial i polític que ha patit Torredembarra després de la detenció de set membres del govern i l’entrada en presó preventiva de Masagué ha fet emergir Grangel com el candidat de consens, com l’alcalde pont durant aquests deu mesos. Només dues setmanes exactes de l’operació de la Guàrdia Civil que va commocionar Torredembarra el regidor socialista es converteix en alcalde accidental. L’ha afavorit el fet de ser un ànec coix, un polític amb data de caducitat a l’Ajuntament:  maig de 2015. Ha estat en el lloc adequat, en el moment just i amb les circumstàncies necessàries. En pocs dies el ple municipal l’escollirà com el sisè alcalde de l’etapa democràtica a Torredembarra i tancarà d’una manera tan inesperada com rodona la seva carrera política.

Article publicat al diari digital Baix Gaià Diari

Pena de telediari i rituals a Torredembarra

La vida política torrenca ha estat molt intensa gairebé des de l’arribada de la democràcia i, amb el trasllat de l’Ajuntament al Castell, les dimissions d’alcaldes i regidors, canvis de govern i d’aliances continus, transfuguisme, una moció de censura, anades i vingudes als jutjats han estat a l’ordre del dia. Semblava que ja estàvem curats d’espants, però aquests darrers dies la política de Torredembarra ha superat una nova frontera amb l’operació policial que ha acabat amb set regidors imputats i l’alcalde en presó preventiva sense fiança per presumptes delictes contra l’administració.

Des del dijous a primera hora del matí, quan els agents de la Guàrdia Civil van entrar per sorpresa a l’Ajuntament de Torredembarra, la majoria de la població del municipi viu en un estat de commoció. Tot i que se sentien molts “Es veia venir” o “la cosa feia pudor”, i alguns exhibien un somriure de triomf que ni podien ni volien dissimular, la sensació general era de sorpresa per la magnitud de l’operació. A la plaça del Castell primer només hi havia professionals dels mitjans de comunicació, però poc a poc van arribar curiosos i després persones i col·lectius amb ganes de protestar davant de la situació i, fins i tot, aconseguir el seu minut de glòria televisiva, encara que fos amb uns xoriços penjats al coll.

Les imatges que periòdicament podem veure per la televisió d’alcaldes i regidors sortint detinguts per la policia i funcionaris judicials carregant capses de cartró plenes de documents i material informàtic es podien veure dijous  en viu i en directe a la plaça del Castell de Torredembarra. Molts no s’ho volien perdre. A mesura que avançava el dia, la rumorologia feia l’agost, la presumpció d’innocència brillava per la seva abscència, i la tensió entre els veïns i veïnes aplegats davant del consistori augmentava i feien acte de presència les manifestacions de rebuig, organitzades o no. Si ho veiem per la televisió també ho podíem fer en el nostre circ particular no? L’ésser humà és gregari i mimètic. Fins gairebé la mitjanit l’alcalde no es va produir la imatge esperada durant hores:  la sortida de l’alcalde de l’Ajuntament després d’un escorcoll de catorze hores. El van portar al seu domicili per seguir el registre. Desenes de veïns es van traslladar fins allí com si d’una processió es tractés. Fins ben entrada la matinada el carrer estava tancat al trànsit per l’acumulació de gent, que volien ser protagonistes d’una curiosa vetlla, enmig de crits contra el seu baalle.

Divendres va ser el dia de declaració dels detinguts davant del jutge al Vendrell. Són processos molt ritualitzats, amb anades i vingudes de vehicles policials i desfilada d’imputats i advocats per rampes i voreres. Hi van haver detalls curiosos. Algun regidor se’l va poder observar  emmanillat, en la màxima expressió de la pena del telediari,  i altres ni se’ls va veure la cara. En aquesta casos costa creure en casualitats i és comprensible que alguns partits vegin fantasmes i conspiracions. Tots els detinguts anaven sortint en llibertat en càrrecs fins que passades de les deu de la nit es va conèixer que el jutge havia decretat presó preventiva sense fiança i comunicada per a l’alcalde, Daniel Masagué. Un desenllaç inesperat, digne d’un final de temporada d’una sèrie televisiva d’èxit.

Era el final del primer capítol d’un presumpte cas de corrupció en un municipi convuls i convulsionat políticament. El procés judicial, com la Justícia ens té acostumats al nostre país, serà llarg. Queden anys pel judici oral. Quan s’aixequi el secret de sumari -o quan hi hagi alguna filtració- coneixerem més detalls sobre un cas que ha sotragat el dia a dia de Torredembarra. Abans, però, s’haurà de resoldre la crisi política provocada per aquesta operació policial que ha deixat molt tocat el govern torrenc. Alguns regidors juguen les seves cartes per aconseguir quotes de poder en aquest nou escenari i rèdits electorals el maig vinent. També hem pogut veure ja alguna dimissió. La justícia és massa lenta i no podrà evitar judicis paral·lels. La pena de telediari ja l’han patida diverses persones, acabin sent declarades o no culpables. I hem vist uns rituals entre una part de la ciutadania bastant preocupants.

Article publicat al setmanari Notícies TGN. Foto de Guillem Bargalló-Baix Gaià Diari

Un municipi convuls: baralles internes, dimissions i trànsfugues

Des de l’any 1999, un alcalde de Torredembarra no acaba un mandat municipal. Una moció de censura, dimissions, canvis continus de govern, trànsfugues i baralles internes als partits han protagonitzat la política torrenca de la darrera dècada i mitja i han convertit el municipi costaner en un dels més inestables políticament de la demarcació tarragonina. Les anades i vingudes als jutjats d’alcaldes i regidors també han sovintejat: el cas Muntanyans II o altres conflictes urbanístics com Cal Noi o l’Avinguda President Companys en són alguns exemples. Però aquest 26 de juny de 2014 la judicialització de la política torrenca ha pujat uns quants esglaons de cop. La imatge dels agents de la Guàrdia Civil entrant al consistori torrenc, custodiant-lo durant hores i sortint amb alguns regidors i l’alcalde detinguts estarà per sempre en l’imaginari dels seus veïns i veïnes. La justícia és molt lenta però quan gairebé ningú confiava que les denúncies a Fiscalia del PSC i ERC i del secretari municipal a l’Oficina Antifrau donessin fruits, tot s’ha precipitat de cop.

El que fins fa uns dies era un espectacle mediàtic de ciutats llunyanes o no tan llunyanes com Marbella i Santa Coloma de Gramenet ahir es va poder veure en directe a Torredembarra. Entre les desenes de veïns i veïnes d’aquest municipi de 15.000 habitants que van acudir a la plaça del Castell de Torredembarra s’hi podien veure algunes cares d’indissimulable satisfacció, del “jo ja ho deia”, “això feia temps que feia pudor”, “es veia venir”. La  manera molt “personal” de governar Masagué ha deixat moltes ferides obertes. No només en els grups de l’oposició sinó dins del seu propi partit. El comitè local de CiU ha fet un comunicat on defensa la presumpció d’innocència de l’alcalde i els altres regidors detinguts, però els sectors crítics ja esmolaven les eines de bon matí. La venjança és un plat que es menja fred. El PP es va afanyar a anunciar que suspendrà de militància al regidor si l’acaben imputant. Futur incert el que s’obre en la sempre convulsa política torrenca. El que està clar és que res no tornarà a ser igual i l’escletxa entre la ciutadania i seus els polítics s’amplia fins a límits exagerats. Les urnes tornaran a parlar el maig vinent i el que va passar ahir podria pesar bastant per definir el nou mapa polític torrenc.

Aquest article va sortir publicat al Diari Ara el divendres 27 de juny / Foto: Guillem Bargalló

Daniel Masagué, un hàbil jugador en el tauler de la política que ha acabat en escac i mat

Quan l’any 2006 Daniel Masagué es va convertir en el candidat de CiU a l’alcaldia de Torredembarra, gairebé tothom es va sorprendre de la seva nominació. Després de la convulsa època amb Miquel Àngel Lecha com a alcalde, que havia acabat amb una curiosament poc traumàtica moció de censura, tot indicava que Pere Font seria el cap de llista convergent. L’aparell del partit l’havia preparat per a aquest càrrec, però quan la militància torrenca va haver de votar el cap de llista, Font va perdre per la mínima contra el «desconegut» Masagué, un conegut empresari local amb una cadena de fleques i pastisseries.

La nominació de Masagué només es pot entendre per l’alineament a favor seu de la família Guasch, amb molta influència en l’agrupació local convergent i que va apostar per l’empresari, que uns mesos abans havia perdut les eleccions a la presidència de la Unió de Comerciants de Torredembarra (UCEPT). Font va acceptar anar de número dos de la candidatura i una desconeguda Francisca Felguera es convertia en la candidata d’Unió i tercera de la llista. El quart lloc era per a Rosa Maria Guasch. Els favors en política es paguen.

Masagué va recuperar terreny perdut per CiU l’any 2003 en les eleccions municipals de 2007, però va perdre. El PSC va treure un regidor més (cinc contra quatre) i va tornar a governar, amb ERC i el GIT com a socis. Però en aquest pacte hi havia una baula dèbil, el flamant fitxatge de Manuel Jiménez, Laura Pradeda, que va abandonar l’executiu al cap de pocs mesos i va acabar provocant la dimissió de l’alcalde socialista, esgotat i abandonat pel seu propi partit després d’uns mesos de govern en minoria. Masagué va aprofitar-ho per convertir-se en alcalde al capdavant d’una sopa de lletres de sigles, amb el PP, l’Agrupació, el GIT i la trànsfuga Pradeda.

Després de tres anys de govern complicats pels difícils equilibris en un pacte tan divers, i gran part d’aquest període fent-ho en minoria després de l’expulsió de la complicada regidora no adscrita Laura Pradeda, va guanyar les eleccions de 2011 amb sis regidors per només tres del PSC, la segona força. L’aliança amb la família Guasch ja feia temps que havia acabat, però Masagué no havia aconseguit apartar Rosa Maria dels llocs capdavanters de la llista i com a sisena va continuar com a regidora en un pacte de CiU amb PP i GIT, molt més còmode i operatiu. Masagué, a més, va ser premiat pel seu partit amb una vicepresidència a la Diputació. S’havia convertit en un dels barons territorials de la formació nacionalista. Havia jugat bé les seves peces en els diferents moments de la partida i havia obtingut els seus objectius.

Però Masagué no controlava el partit a Torredembarra. En les eleccions al comitè local no es va veure en forces de plantejar batalla contra Jordi Guasch, i el fill de la regidora va ser elegit president del partit com a únic candidat. Començava una guerra freda que va durar mesos, fins que l’obertura d’un expedient per part de la direcció del partit va provocar-ne el cessament i la substitució en el càrrec per Gerard Montserrat, un home pròxim a l’alcalde. Havia guanyat la batalla interna.

L’altra batalla la mantenia amb l’oposició, sobretot el PSC i ERC, i l’agror i una tensió creixent es va instal·lar en els plens, que a més van passar a fer-se cada dos mesos enlloc d’un, com sempre s’havien fet a la Torre. El 2012 socialistes i republicans van acudir a la Fiscalia, on van presentar diverses denúncies per prevaricació per lloguers municipals desorbitats, factures molt altes de consultoria externa i altres presumptes irregularitats. Encenien una metxa que més d’un any després acabaria petant molt fort.

I quan semblava que el final del que seria el seu primer mandat complet com a alcalde ja feia baixada, que la tensió amb l’oposició havia baixat sensiblement, que tenia el partit controlat i el favor de la direcció provincial del partit per repetir com a alcaldable, tot el castell de cartes ha caigut i en menys de 48 hores Masagué ha passat del despatx d’Alcaldia a una cel·la de la presó de Tarragona, passant per la inevitable «pena de telediari» d’aquests tipus d’operacions policials, compartida amb els seus companys de junta de govern. Escac i mat.

Dels seus gairebé sis anys com a alcalde de Torredembarra en quedarà una manera de governar molt personal i personalista, possiblement per deformació professional de qui és un empresari que ha entrat en política en una edat madura. La seva principal obra de govern són possiblement les obres que han rentat la cara a Baix a Mar i als Munts, llargament reivindicades, però també acumula fiascos com el pàrquing subterrani de Filadors, infrautilitzat i que costa milers d’euros cada any al contribuent. Tampoc no ha estat capaç de desencallar el Teatre Auditori. Sí que ha deixat una nova comissaria de Policia Municipal, inaugurada curiosament pocs dies abans de l’operació policial que va acabar amb la intervenció de l’Ajuntament.

I també deixa molts dubtes en la seva successió al capdavant del partit a Torredembarra, que es podrien aclarir els propers dies. Al voltant seu ha teixit un nucli dur de fidels, però també uns sectors crítics que ara sortiran de l’aparent letargia i voldran jugar el seu paper en aquest nou escenari de la política torrenca, el que queda després d’un terratrèmol tan brutal com el que ha viscut els darrers dies.

Article publicat al Baix Gaià Diari

El Catllar i Salou

Divendres passat vaig assistir al relleu en l’alcaldia del Catllar. Va ser un acte que va combinar a la perfecció dosis de moment històric, de sentiment i de lleialtat política. La sala de plens es va quedar petita per albergar els més de cent veïns i veïnes del municipi i també diferents representants polítics que volien donar suport als seus correligionaris d’aquest municipi del Baix Gaià. Uns en l’adéu a un batlle històric i els altres traient pit el dia que sumavenn una nova alcaldia per a les seves sigles. El convergent Josep Maria Gavaldà deixava de ser alcalde després de 31 anys en el càrrec i el substituïa el cap de llista socialista, Antonio López. Aquest canvi estava pactat des de feia tres anys, després que CiU i PSC arribessin a un acord de govern en què un dels punts era el repartiment de l’alcaldia, una fórmula molt estesa en executius locals formats per diferents partits. Han passat tres anys i el relleu s’ha efectuat sense cap problema.

Aquesta mateixa setmana hem vist un cas diametralment diferent a Salou. També a principi de mandat, CiU i el PP van arribar a un pacte de govern que reservava el darrer any d’alcaldia per al cap de llista popular, Maria García. Des de fa uns mesos es veia venir que aquest relleu no es produiria. Les desavinences entre els dos socis de govern van derivar en un clima de guerra freda, d’acusacions mútues i de rumors de moció de censura contra l’alcalde Pere Granados, que va esclatar aquest dimecres passat amb l’abandonament del PP del govern municipal enmig de retrets d’una part i de l’altra. Tot indica que Granados esgotarà el mandat i García ho veurà des de les files de l’oposició.

Salou ja va viure un darrer mandat molt convuls, amb un altre relleu d’alcaldia frustrat, aquest cop per una moció de censura sorpresa que formava part d’una operació política de més envergadura, que era la fusió entre FUPS i CiU i que l’any 2009 va convertir Pere Granados, llavors de FUPS, en alcalde, enlloc de Salvador Pellicé, independent de CiU, que havia d’ostentar aquest càrrec a partir de mig mandat segons el pacte amb PSC i RDS. Però el guió va canviar en l’equador d’aquell mandat provocant greus ferides no només entre els diferents partits sinó també en el si de la federació de CiU.

La política municipal ens té acostumats a casaments i divorcis polítics estranys i inesperats, que sovint esdevenen sainets molt difícils de digerir per la ciutadania, com es el cas de Salou, que en algun moment ha semblat una cançó de Pimpinela. Quan veiem relleus en l’alcaldia tan modèlics com el Catllar, en què dues forces arriben a un acord a principi de mandat i quan arriba el moment de complir aquests pactes es compleixen sense cap problema, una certa reconciliació amb la política deu experimentar molta gent. Gavaldà ha comprès que s’ha acabat una etapa per al Catllar, deixant una hisenda sanejada que no li ha impedit transformar un municipi molt complex per la grandària del seu terme i l’alt nombre d’urbanitzacions, i que ara és una altra persona i un altre partit a qui els toca ostentar l’alcaldia perquè s’hi va comprometre fa tres anys. I serà la ciutadania qui el maig vinent tornarà a dir la seva a les urnes. Al Catllar i a Salou. 

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Jordi Rovira, un pagès jove a la Torre

A la Torre encara queden pagesos? Uns quants. I n’hi ha algun de menys de quaranta anys? Sí. És en Jordi Rovira, que ja fa un quinze anys que es dedica a l’agricultura com a única activitat per a guanyar-se la vida i tirar endavant la seva família. Un rara avis en un municipi costaner abocat al turisme com és Torredembarra. Els seus pares no es dedicaven a la pagesia, però si l’avi matern, a qui sovint acompanyava de petit a la sínia. Bastonets baixant per l’aigua del rec o el verdet de la bassa són records d’aquells anys d’infància jugant al tros.

En acabar l’EGB, en Jordi Rovira Fortuny va començar a estudiar la branca d’elèctrics de Formació Professional a l’Institut Torredembarra. Si volia seguir estudiant al seu poble havia de triar entre BUP i FP (elèctrics i administratius). Després de cinc anys, va obtenir el títol amb bones notes i es va matricular a un grau formatiu d’electricitat a l’Institut Martí Franquès de Tarragona. No va acabar el primer trimestre. S’ofegava. Necessitava una altra cosa. Va decidir un canvi de vida radical: canviar el tornavís per l’aixada. Va  arrendar terres i treballar-les.

De secà va començar a cultivar garrofes, olives i vinya. Fins fa set anys encara trepitjaven raïm a la Torre a casa seva, però després ho van portar a Salomó. Cada cop s’ha centrat, però, més en el regadiu. Primer arrendant diverses finques a Altafulla i Ferran, però en els últims anys ho ha anat concentrant a Torredembarra, a la zona de la Rasa. Ara disposa d’unes set o vuit hectàrees d’horta i secà. De vinya ja no en té. Ha arrencat tots els ceps, sobretot pels problemes que li creava la plaga de tudons. Cultiva carxofes, tomàquets, mongetes, pebrots, albergínies, melons... Els productes els venen a casa seva, al carrer Alt de Sant Pere, un parell de cops a la setmana a Baix a Mar i també porten gènere al Mercat del Camp, a Reus.

Ha estat en els calçots on ha trobat el seu producte estrella. En va començar a cultivar fa quatre anys i va fer-ho dins el paraigües de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Calçot de Valls per diferenciar-se d’altra tipus d’oferta, amb uns calçots de mides regulars i amb unes qualitats organolèptiques concretes. També va decidir participar al Concurs de Cultivadors de Calçots, que es fa dins el programa de la Gran Festa de la Calçotada de Valls el darrer diumenge de gener. El primer any va quedar fora dels premis, però el segon any va aconseguir la segona posició. En les dues darreres edicions ha estat el guanyador del concurs, superant el dominador dels quatre anys anteriors, Jaume Solé, de Calçot del Montmell. Podríem dir que a la Torre es cultiven els millors calçots del món. Però en Jordi és realista. El verdader premi és que els darrers anys quan acaba la temporada ja no li queden calçots per vendre. S’acaben tots.

Quin és el secret dels Calçots de Ca l’Aurèlia? Doncs hi té molt a veure un cavall. I és que en Jordi Rovira ha reintroduït l’animal a l’hora de treballar aquest producte i podem veure com es calcen els calçots amb el cavall. També té una somera. La passió pels animals no acaba aquí i en un cobert a la seva finca ja acumula una desena de carros, que quan té temps restaura. No és l’únic Jordi Rovira Fortuny de Torredembarra que ho fa, però l’altre li porta molt avantatge. Amb els carruatges va a diferents festes dels Tres Tombs o participa en alguns activitats populars a la Torre o a Baix a mar.

Es ven fruita i verdura avui en dia? Les noves generacions en consumeixen menys que les anteriors, tot i el creixement del nombre de persones que fan dieta o intenten “cuidar-se”. En Jordi explica que la gent compra menys i que sovint costa que valorin el producte de proximitat i de qualitat, com el que ell ofereix. Però reconeix que l’etiqueta de “Ca l’Aurèlia” cada cop és més valorada i els clients ho relacionen amb qualitat.

L’agricultura és una feina que requereix molt de temps i, si a això li suma que ja té dos fills, a en Jordi li queda molt poc temps per l’afició, la música, que l’ha acompanyat des que l’Anton Sagal li va ensenyar a tocar el timbal als vuit anys. Ha tocat aquest instrument amb els Grallers de la Torre, el Ball de Diables i amb la Mulassa, element del seguici torrenc del qual ell en va ser fundador. Però ara només toca amb la Fanfara de Torredembarra per la Festa Major. És molt difícil compaginar la seva feina al camp, que comença ben d’hora ben d’hora, quan es fa de dia, amb els bolos i els assajos nocturns.  També ha estat cantaire a la Coral Santa Rosalia i porta més de dues dècades com a armat de Torredembarra. La coral l’ha deixat però continua com a vestint l’uniforme romà. Diu que el mes d’assajos i les sortides a Tarragona i a Torredembarra durant la Setmana Santa són “sagrades”.

Poc temps li queda per mirar la televisió, però hi ha un programa que no se’l perd cap dia: la previsió meteorològica. I és que el pagès es passa el dia mirant el cel. La feina al camp l’apassiona i hi ha pocs dies que no vagi al tros. Encara que sigui per revisar que tot estigui al seu lloc. I és que un dels altres grans de la pagesia actualment són els robatoris, tan de productes com material agrícola, que s’han agreujat amb la crisi. Però ell tira endavant i més ara, que el seu germà gran, en Dani, ha deixat la feina que tenia i s’ha unit a l’empresa familiar. Ara, ja són dos pagesos joves a la Torre.

Publicat al número de juny del Diari de la Torre

Jo votaré Gus!

M’han nominat al Premi Petxina Tancada de la Delegació de Tarragona del Col·legi de Periodistes, que “guardona” a qui ha posat més pals a les rodes als professionals de la comunicació. Que faig? M’emprenyo com una mona com alguns dels predecessors en tal honor? Rajo a tort i a dret, dia i nit, dels periodistes tarragonins? Començo a fer plans alternatius pel 13 de juny, el dia que es lliuren els premis?

Doncs no! Inicio una campanya electoral per guanyar el premi. Això és el que està fent el Director de Comunicació de l’Ajuntament de Tarragona, Gustavo Cuadrado. Està inundant el Facebook amb crides al vot a través d’originals cartells que recorden el màrqueting electoral nord-americà,  fotografies donant la mà a col·legiats que diuen que el votaran… Fins i tot ja té cançó i vídeo de campanya. A mi ja m’ha arribat la seva petició de vot pel whatsapp i s ningú més me’l demana ja pot comptar que el meu sufragi anirà per a ell.

En Gustavo Cuadrado en sap molt de comunicació política. Set anys a la sala de màquines de Ballesteros i de l’alcaldia de Tarragona li ha servit per a molt. N'hauria d'aprendre més d'un de com s'afronta una situació com la Petxina Tancada. En la 2a Jornada de Comunicació Local 2.0 a Altafulla ens va fer una demostració de l’ús de les xarxes socials que ha de fer una ciutat com la capital tarragonina. Però ara és ell el candidat. Ja no està a l’ombra. Doncs que coi, ens llencem a totes! I ens demostra que també sap usar les xarxes. Potser és que té el cuquet de deixar de ser spin doctor per uns dies i convertir-se en el candidat? Ens ho passarem bé. Servidor s’està divertint. Jo votaré Gus!

Us recomano fer una visita al seu blog El mito de la caverna 

El mapa polític continua tremolant

Una data hem vist en molts titulars i comentaris que parlaven sobre les eleccions europees: 1936. I estava relacionada amb una formació política, Esquerra Republicana, que no guanyava unes eleccions a Catalunya des d’aquella data. Han passat 78 anys i el partit fundat per Macià ha tornat a quedar primer en uns comicis. La transcendència històrica d’aquest fet encara costa d’assumir, tot i que les enquestes ja feia mesos que les enquestes anunciaven que podia passar.

Ens trobem enmig d’un terratrèmol polític de grans dimensions al nostre país. Les plaques tectòniques ja fa unes quantes eleccions que s’estan movent a causa de la falla oberta pel procés sobiranista, que encara s’agreuja amb les conseqüències de la crisi econòmica. Arreu de l’Estat la crisi econòmica també ha provocat fenòmens com l’enfonsament dels dos grans partits i la irrupció de Podemos, un partit acabat de crear i que ha obtingut cinc eurodiputats. Tornem a Catalunya, on aquests comicis europeus han consolidat un bipartidisme més propi d’un futur estat català independent que d’una comunitat autònoma amb ganes de separar-se d’Espanya. ERC i CiU sumen la segona convocatòria electoral com a forces més votades, però aquest cop la formació liderada per Oriol Junqueras consuma el sorpasso.

Aquest avançament electoral no és per l’enfonsament de CiU, que repeteix si a o no fa els resultats de fa cinc anys, sinó per l’espectacular ascens republicà. I és que Esquerra continua recollint la imparable fuga de vots dels sectors més catalanistes del PSC. La presència de Pasqual Maragall a la seu republicana durant la nit electoral és una imatge molt simbòlica. Els números són freds i l’enfonsament dels socialistes és ja històric i la formació va camí de convertir-se en una força marginal en gran part del territori català i molt concentrada en feus metropolitans. Les municipals del 2015 poden visualitzar encara més aquest nou paper del PSC en la política catalana.

Però aquestes eleccions també tenen una clau tarragonina i és que els resultats trenquen estrepitosament el relat del líder del Partit Popular, Alejandro Fernández, el que explicava que hi ha una illa espanyolista anomenada Tarragona enmig de la marea sobiranista catalana. Esquerra Republicana ha guanyat les eleccions a la demarcació i a la capital i el PP ha quedat relegat a la quarta posició. Tarragona segueix el mateix patró electoral que Catalunya, amb només algunes singularitats. Els populars comencen a notar el desgast de governar a l’Estat i en les municipals de l’any vinent podrien afectar seriosament les aspiracions de Fernández de guanyar l’alcaldia tarragonina.

El que queda clar després d’aquestes eleccions és que el procés sobiranista continua endavant, impulsat per la ciutadania, que ha donat confiança als seus màxims valedors. CiU i Artur Mas segueixen notant el desgast de governar i el discurs sovint discordant dels líders dels dos partits que integren la federació, mentre Esquerra segueix creixent fora del govern i amb un Oriol Junqueras cada cop més consolidat. Catalunya ha donat també un missatge d’europeisme amb l’alta participació en els comicis i generant una clara contradicció en els qui defensen que un futur estat català independent hauria de quedar fora de la Unió Europea.

Les plaques tectòniques del mapa polític català es continuen movent i, en menys d’un any, tindrem dues noves oportunitats per avaluar l’abast dels canvis: la consulta del 9 de novembre i les eleccions municipals del maig vinent. La participació pujarà i haurem de veure el comportament dels qui aquest 25-M han decidit no anar a votar. Uns i altres impulsaran les plaques tectòniques cap a una o altra banda, però les tendències estan marcades i una majoria cada cop més qualificada vol decidir el futur de Catalunya a les urnes i poca por li fan els discursos apocalíptics dels partits unionistes.

Article publicat al Notícies TGN  

Mitja vida darrera de l’Orgue de Torredembarra i tota dedicada a la música

Molta gent identifica la Montserrat Miracle amb l’Orgue Barroc de Torredembarra perquè ja porta tres dècades i mitja tocant aquest singular instrument, però la seva trajectòria en el món musical és més àmplia i ha tocat moltes tecles des que als quatre anys el seu pare va ensenyar-li a tocar el piano. Reconeix que ella va tardar a ser conscient de la sort que va tenir que el seu pare, en Joan Miracle, fos pianista. Aquesta circumstància li va permetre aprendre aquest instrument de ben joveneta, cosa impensable durant els anys cinquanta per a una nena d’una família no acomodada econòmicament, que no es podia permetre comprar un piano per satisfer l’afició de la filla. Llavors ella ho veia com una cosa natural, gens extraordinària.

Al dotze anys, la Montserrat Miracle Arahuete va iniciar els estudis al Conservatori de Tarragona. Hi anava a les tardes, amb el “cotxe dels estudiants”, que feia el trajecte entre la Torre i la capital tarragonina i on hi quedaven places lliures. Amb setze anys ja tenia acabada la carrera de piano. Gràcies als coneixements que havia adquirit a casa, es podia examinar oficialment d’un curs el juny i un altre per lliure el setembre. Després, amb la pianista Carme Fleixas, va seguir treballant repertori i autors. També es va treure el curs de capacitació per ensenyar música a Primària a l’Escola de Pedagogia musical.

Als setze anys va començar a ensenyar solfeig i piano a casa seva. La Montserrat ha estat sempre partidària del Mètode Ireneu Segarra, que va començar a fer-se popular els anys seixanta i es basa en aprendre la música d’una forma més sensorial. L’ensenyament musical el va compaginar durant dues temporades amb l’Orquestra Savoy. La formació necessitava algun integrant que disposés del carnet professional de músic i ella el tenia. El seu pare, que estava a la Savoy des de feia molts anys, va passar a tocar la bateria i la Montserrat s’encarregava de l’acordió i el piano. Però el món de les festes majors, dels balls i del Xiringuito no li acabava de fer el pes i es va centrar en la docència musical, en les classes que feia a casa seva i, més tard, també en la cura dels fills.

L’ay 1978 es va fundar la Coral Santa Rosalia i en va formar part l’equip de direcció des dels seus inicis. Durant un temps en va dirigir la coral infantil. A inicis dels anys vuitanta va impartir classes de música al Col·legi Antoni Roig, finançades per l’Associació de Mares i Pares, fins que ja van començar van entrar a les escoles mestres amb títol d’especialistes en música i ella va tornar a donar a les classes particulars, combinant-ho amb la feina a l’espardenyeria, el negoci familiar. El 1990 un grup d’aficionats al teatre va recuperar les representacions dels Pastorets després de 21 anys i la Montserrat es va encarregar del muntatge de la part musical. L’octubre de 1993 es va crear l’Escola Municipal de Música de Torredembarra i la Montserrat s’hi va incorporar des de la fundació com a professora de llenguatge musical. Admet que ensenyar piano ho havia avorrit per una mala experiència amb uns alumnes.

Parlar de la Montserrat Miracle és indestriable de l’Orgue Barroc de l’Església de Sant Pere Apòstol de Torredembarra. Tot va començar amb quinze anys, quan l’organista d’aquella època, l’Albert Morros, que estudiava a l’Escola del Treball, no podia tocar l’harmònium per acompanyar el cor parroquial durant el Mes de Maria. I li va proposar a la Montserrat que el substituís. En aquella època l’Orgue Barroc encara no havia estat reconstruït després que en saquegessin els tubs per fer material bèl·lic durant la Guerra Civil. Un harmònium el substituïa. És un instrument semblant al piano, amb la diferència que calia manxar amb el peu. Hi va estar fins el 1968, quan ho va deixar.

L’any 1979 es va reconstruir l’Orgue Barroc i els van proposar a la Montserrat i a en Jaume Riambau que es convertissin en els organistes. Ara, de veritat. Va acceptar-ho amb la condició que només tocaria a la missa d’onze, la que tenia costum des de sempre d’assistir-hi. Finalment es va trobar com a única organista. I ha acumulat 35 anys tocant aquest instrument amb més de 300 anys d’història, datat de l’any 1705. Admet que ella no és organista sinó pianista i que només toca l’orgue de Torredembarra. Per això té una gran admiració pels organistes capaços de tocar diferents instruments. Ella només ho ha fet amb el del seu poble, que la va reconèixer fent-la pregonera l’any 2001 de la Festa Major de Santa Rosalia. En el pregó va parlar del protagonisme de la música i de les seves diferents expressions en la Festa Major.

L’any 2010 la Montserrat es va jubilar com a professora de l’Escola Municipal de Música. També va tancar l’espardenyeria. Des de llavors no s’ha avorrit. Ha entrat en el món de la informàtica, exerceix més d’àvia que amb els primers néts, continua cantant a la Coral Santa Rosalia i participant en el Grup Canticontes que una gran tasca a la Residència Pere Badia entretenint els ancians del centre amb contes i música. També la podem trobar un cop a la setmana tocant a quatre mans amb la seva filla. La música ha estat un element natural a casa seva des de sempre. El seu marit, en Lluís, és músic, els seus fills també i els néts també ja n’aprenen. La música continua formant part de la seva vida. I cada diumenge, a missa d’onze, podeu escoltar la Montserrat tocant l’orgue a l’església.

Publicat en el número de maig del Diari de la Torre

Muntanyans II o l’espasa de Dàmocles

El pressupost de l’Ajuntament de Torredembarra per a l’any 2014 és de 22 milions d’euros. La indemnització a la constructora Vegas de Guadaira per no poder edificar als terrenys de Muntanyans II després de la sentència del Tribunal Suprem podria ser de 109 milions d’euros, segons els càlculs de la Generalitat el 2011. Si tenim en compte que pagar una indemnització a una altra constructora de poc més d’un milió d’euros ha significat un salvatge augment de l’IBI de 4,9% aquest any 2014, al meu cervell li costa imaginar el futur negre que li espera a Torredembarra durant generacions si els pitjors pronòstics es confirmen i són que s’hagi de fer front a aquesta indemnització i la Generalitat no li toca o no vol col·laborar-hi, cosa que encara no està definida.

Com a consol ens quedarà que Torredembarra entrarà al Llibre Guiness dels Récords com el poble més endeutat de Catalunya, l’Estat espanyol i qui sap si del món sencer. Però hi ha uns culpables oi d’aquesta situació? Un servidor i la immensa majoria de ciutadans i ciutadanes torrencs poc tenim a veure que l’Ajuntament de Torredembarra volgués que s’urbanitzés uns terrenys inundables i d’alt valor ecològic, a tocar de l’Espai Natural dels Muntanyans, del qual tan ens n’enorgullim des del Miniterrani.

Alguna cosa no funciona en el nostre sistema polític i jurídic quan els responsables polítics i tècnics d’animalades urbanístiques com Muntanyans II no hagin de respondre personalment quan arriben sentències judicials que poden hipotecar un municipi durant dècades i ens toqui repartir-ho entre la soferta ciutadania. Unes persones concretes van aprovar el pla general d’urbanisme que permetia urbanitzar en aquells terrenys inundables i per on hi passa un corredor biològic. Unes persones concretes no van fer cas dels avisos reiterats de la Plataforma Salvem els Muntanyans? Però era l’època de la disbauxa immobiliària i Torredembarra no podia quedar-se enrere. I si calia construir 550 habitatges al costat d’un dels espais naturals més importants de la costa catalana, doncs calia fer el sacrifici. Tot pel totxo! Però després de la borratxera ve la ressaca. I deu n’hi do quina ressaca més llarga i penosa que ens espera.

Un dia vaig fer una volta pels terrenys de Muntanyans II, una mena d’espai fantasma, amb els carrers construïts i senyalitzats, però sense cap edificació, en un evident estat de degradació. El mal ja està fet. Potser podríem fer servir aquest espai de plató per a pel·lícules apocalíptiques o ubicar-hi el Museu de la Bombolla Immobiliària. Serien dues modestes maneres per anar fent bossa per a quan toqui pagar la multimilionària  indemnització. Esperem que a la plaça del Castell i al Departament de Política Territorial estiguin treballant a consciència per trobar l’argúcia legal que impedeixi haver de pagar a la immobiliària Vegas de Guadaira una xifra més pròpia d’un crack futbolístic de primer nivell que una indemnització per una urbanització que podria haver acabat com tantes a la geografia catalana i espanyola després de l’esclat de la bombolla immobiliària, amb habitatges a mig construir i la resta mig buits. Mentrestant, l’espasa de Dàmocles continua damunt dels caps de les torrenques i els torrencs.

Josep Lleixà, una nova vida a la Torre entre la poesia i l’activisme polític

En Josep Lleixà és d’aquelles persones actives a nivell associatiu a Torredembarra. El podem escoltar a la ràdio, trobar-lo impulsant les accions de l’Assemblea Nacional Catalana, tocant la guitarra o recitant poesia, inclosos els poemes que ell mateix escriu. Malgrat això, en Josep, Fifo pels amics, amb prou feines fa deu anys que viu a la Torre. Ell és nascut l’any 1941 en el si d’una família pagesa a Mas de Barberans, petit poble del Montsià on bufa fort el vent. Als tretze anys va marxar cap a Barcelona a buscar-se la vida, davant les poques possibilitats que li oferia el seu poble en aquells foscos anys de l’autarquia franquista.

A la capital catalana combinava els estudis de comptabilitat i comerç en una acadèmia a la carretera de Sants amb la seva primera feina, repartint garrafes de quatre i vuit litres de vi amb un carro i un cavall per Barcelona. Després va entrar a treballar en un bar, fins que una mena de “caçatalents” del sector de l’hosteleria el va fitxar per una cadena que tenia tres bars al metro. Amb 17 anys va esdevenir encarregat d’un dels locals. Recorda aquella època com apassionant, quan aquests bars sota terra eren un lloc per on passava molta gent, una mena d’àgora on coincidien persones molt diferents. Amb 20 anys es va convertir en el que ara en diem un emprenedor quan, amb un amic, van muntar un bar propi a l’Estació de Navas de Tolosa. Al cap d’un temps es van traslladar a un altre bar de Milà i Fontanals que van reconvertir en un restaurant.

Com qualsevol jove de l’època, no va poder esquivar el servei militar, que va fer durant un any i mig al Sahara Occidental. En guarda un bon record a partir de la seva filosofia  de buscar el vessant positiu a les coses. D’aquella època en conserva un dels seus millors amics, un company de milícies basc. Durant aquell temps el seu pare i el seu soci van mantenir el negoci obert, fins que va llicenciar-se i es va poder reincorporar a la vida civil

En Josep mai va deixar d’estudiar, compaginant els llibres i els exàmens amb la feina. I va acabar la carrera de Graduat social. Va començar una tesina sobre el socialisme utòpic, que li va permetre conèixer a fons diferents pensadors, però finalment va acabar fent-la dels coneixements informàtics aplicats a la sociologia, creant un programa de càlcul de les prestacions de la Seguretat Social. A la segona meitat dels seixanta, a Barcelona hi començava a arribar la informàtica i a ell, una persona inquieta que no es veia treballant sempre en l’hosteleria, li va interessar molt aquest món i va començar a aprendre el llenguatge COBOL. L’any 1968 va entrar a treballar al departament d’informàtica de la companyia d’assegurances Cahispa fins que onze anys més tard es va incorporar com analista informàtic a la Caixa Terrassa, on va estar fins que es va jubilar l’any 2003.

Com va arribar en Josep a Torredembarra? En els primers anys a Caixa Terrassa, amb la seva família, havien comprat una segona residència a Viladecavalls, però el municipi vallesà va convertir-se en una ciutat dormitori i van decidir buscar un apartament a la costa per als caps de setmana i les vacances. Donant veus entre els seus companys de feina li va arribar la possibilitat d’un pis a la Torre, que van acabar comprant. Però a Torredembarra no va venir a viure-hi fins fa gairebé una dècada, després de jubilar-se, separar-se i superar una greu malaltia. Va fer la maleta i va venir cap al que fins llavors era el seu pis de cap de setmana i vacances amb l’objectiu de trencar amb tot i començar una nova vida.

I va arribar-hi amb ganes d’integrar-se en la vida associativa i política del municipi. Ell havia estat psuquero des de l’època de Vázquez Montalbán i Comín, però amb els anys s’ha tornat un independentista convençut. Per això va entrar a militar en la secció local d’Esquerra Republicana, assumint ben aviat tasques a l’executiva no només torrenca sinó comarcal. Va ser una època convulsa en la formació liderada per Carod-Rovira i Puigcercós. Va passar per Reagrupament, on afirma que Carretero els va aixecar la camisa, i després cap a Solidaritat per la Independència, un partit que ara considera que s’ha quedat sense espai polític després del viratge d’ERC amb Oriol Junqueras al capdavant. En Josep el podem veure ara com un dels membres més actius de l’Assemblea Nacional Catalana a Torredembarra, impulsant el Correllengua, organitzant actes i recollides de signatures, omplint autobusos per manifestacions. El que calgui.

Una altra part important del seu temps la dedica a la creació literària. Des de ben jove havia estat un bon lector, però mancat de bagatge cultural i menys en català, on tenia un vocabulari escàs, víctima de la seva educació en plena època franquista. Va començar a escriure quan va arribar a la Torre. Escrivint poesia, cercant sinònims per quadrar els versos ha enriquit aquest vocabulari en català. Forma part del grup Rates de Biblioteca i participa activament en les diverses activitats que organitzen. Darrerament ha anat més enllà i ha publicat dos llibres: Haikus, tankas i colors i A la tardor poemes. Aquest mes de maig presentarà el seu darrer llibre en el Festival Internacional de Poesia de l’Havana. A l’illa caribenya hi té lligams importants. L’ha visitat diversos cops i manté estrets contactes amb el Casal Català de l’Havana.

Superada la barrera dels setanta anys, en Josep està molt il·lusionat amb la creació literària i també amb la creació d’un nou estat per a Catalunya. I, com no, fent d’avi. Darrera seu queden diverses vides, la d’un jove de poble obrint-se camí en la Barcelona franquista, la de jove empresari de la restauració, la d’informàtic... ara toquen nous reptes en la seva nova vida a Torredembarra.

Article publicat al número de març del Diari de la Torre
Fotografia: Eva-Maria Sans Blas

'Els ambaixadors': l’univers alternatiu d’Albert Villaró

Sempre m’ha agradat la història-ficció. Gaudia molt amb aquell programa de ràdio que presentaven l’Enric Calpena i l’Oriol Junqueras que amb el títol de El nas deCleopatra proposaven com hauria pogut anar la història si un fet en concret hagués anat d’una manera diferent de com realment va anar. Són el que s'anomenen ucronies. Per exemple si Aníbal s’hagués sortit amb la seva i hagués derrotat Roma, si no s'haguessin llençat les bombes atòmiques a la Segona Guerra Mundial o si el dictador Francisco Franco hagués mort en un accident de caça els anys seixanta. Un amic meu historiador em diria que la història és la història i exercicis com aquests no s’han de fer.

Així doncs AlbertVillaró no hauria d’haver escrit Els ambaixadors? Ens hauríem perdut una novel·la molt completa, que va més enllà de la història-ficció, quan el General Domènec Batet, enlloc, de reprimir la proclamació de la República Catalana l'octubre de 1934 es posa al servei de la Generalitat i enlloc del president Companys i els seus consellers tancants a la presó neix un nou estat a Europa, una Catalunya que pateix l’ocupació nazi i una Espanya manada pel general Sanjurjo que no acaba de renunciar a la pèrdua de “las cuatro provincias del nordoeste”.

Llegint “Els ambaixadors” he recordat la inquietant novel·la de Philip K. Dick El hombre en elcastillo, amb uns Estats Units ocupats pel Japó i Alemanya després de perdre la II Guerra Mundial. Són novel·les que et situen en universos paral·lels i que te’ls fan semblar tan reals com el que vivim. En el cas de l’escriptor de la Seu d’Urgell, ens planteja un escenari que molts signaríem ara: una Catalunya independent des de fa vuitanta anys.

Villaró no desaprofita les més de 600 pàgines de la novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 2014 per deixar-nos dosis d’humor i mala llet i les dues coses barrejades que encara ens fan gaudir més de la seva lectura. Al llarg de capítols curts i contundents van desfilant tota mena de personatges, com Josep Pla, Tísner, Carrasco i Formiguera, Justo Bueno, Creix...  I no segueixo escrivint que encara faré un spoiler. Us toca llegir-la a vosaltres.