S'han acabat les vacances (i nova enquesta)

L'agost arriba a la seva fi i a la gran majoria -no tots- de mortals catalans se'ls acaben les vacances. Alguns ja han tornat a treballar, a la vida normal, aquesta setmana, la darrera d'agost. Altres disposaran d'alguns dies. Potser fins la Diada. Altres decideixen fer una aturada en la rutina diària més avançat el setembre -quantes tarragonines i tarragonins ho fan per Santa Tecla!- o a l'octubre. I per què no el novembre? Aquest any jo he estat moltr convencional, amb vacances repartides entre el juliol i l'agost, tot i que em declaro partidari de fer-les també en altres èpoques de l'any. Repartir és la paraula clau. Però la feina mana.

Durant gran part de l'agost he mantingut activa en aquest bloc una enquesta sobre les vacances. El resultat final m'ha sorprès i em fa qüestionar la poca validesa que tenen aquests sondejos "patilleros". Un 64% de les respostes afirmen que "l'agost és l'època ideal per fer vacances.Un 19% diu que "prefereixo altres èpoques de l'any". Un 12% afirma que "no, però em toca per raons familiars". Finalment, un 6% es decanta per "altres èpoques de l'estiu".

Ai l'agost! És el mes de vacances des de sempre. Tot i els esforços per treure-li aquest protagonisme no hi ha manera d'evitar-ho. El país es paralitza. A les empreses no hi trobes ningú, la programació de TV es converteix en infumable, les localitats costaneres com Torredembarra es col·lapsen... I tan bon temps no fa. Fa més bo el juliol. A l'agost sovintegen les tempestes d'estiu i en anys com l'actual el temps no ha convidat molts dies a anar a la platja. Però l'agost continua tenint aquest magnetisme. No serà pels cambrers, socorristes de platja i piscina o bombers. Però sí per mestres o treballadors d'empreses que a l'agost gairebé tanquen. O millor treieu directament el gairebé.

Renovo l'enquesta. Aprofitant que estem enmig de la Festa Major de Santa Rosalia parlem del meu municipi. El mandat acaba de començar i el clima polític continua molt calent. Tan dolent és aquest alcalde? O eren pitjors els d'abans? O eren millors? Per aquí va l'enquesta: Quin ha estat el millor alcalde de la democràcia a Torredembarra?

Ha començat el mandat?

Estem encarant la recta final de l'estiu i no tinc la sensació que hagi començat un nou mandat a Torredembarra, tal com hauria de ser després de les eleccions municipals del maig passat. Fa quatre anys, el mandat -no legislatura com molts diuen equivocadament ja que els Ajuntaments no promulguen lleis- també va engegar tard a causa dels vots impugnats i les dificultats per signar un pacte de govern. Aquesta vegada s'ha superat el llistó i hi ha equip de govern però trobem més regidors a l'oposició que dins de l'executiu local.

Torredembarra no és un cas aïllat en aquest aspecte. El mateix passa a Barcelona, per exemple. A la capital catalana, on PSC i ICV governen davant una majoria de l'oposició, formada der CiU, PP i ERC. Al nostre municipi, el govern està format pel PSC i el GIT, amb cinc i un regidor respectivament, que van signar el pacte inicial i ERC, que s'ho va afegir posteriorment. Però els dos regidors republicans no asseguren la majoria absoluta. Hi falta una peça. Tot indicava que aquesta peça era l'Alternativa Baix Gaià, però Suñé i Gual no han pujat al carro.

Hi ha hagut diverses manifestacions, declaracions i contradeclaracions dels implicats, però sembla que l'escull principal ha estat la persona que havia de ser el responsable de l'àrea d'Urbanisme. Els ecosocialistes no volien que el socialista Ramon Ripoll seguís gestionant aquesta cartera i no han estat capaços de superar aquesta divergència. Demostren poca capacitat de negociació uns i altres. Tan important és que Ripoll segueixi a Urbanisme? Tan inacceptable és que Ripoll continuï a Urbanisme?

Però quan parlo de la sensació de continuar al mandat anterior, tot i la marxa del govern de l'Alternativa Baix Gaià, és sobretot per l'agenda política. Continuem encallats amb els mateixos temes que van marcar l'actualitat dels darrers mesos de l'últim mandat. Muntanyans II continua acaparant moltes energies de les diferents formacions polítiques però segueix sense haver ni consens ni un horitzó clar i si moltes ganes d'aprofitar aquest afer políticament. El darrer plenari municipal només va servir per viure una altra votació ajustada de moció molt ajustada, corredisses, negociacions i ja ho veurem en el següent capítol.

Les obres de remodelació del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font també han tornat a la més rabiosa -com diu el tòpic- actualitat per les inundacions patides aquest mes d'agost a causa de les fortes pluges, excepcionals però previsibles perquè és una característica del clima mediterrani. El pavelló poliesportiu també s'ha inundat als pocs mesos de funcionament. I parlant d'aigua, encara crea polèmica el nou contracte de l'aigua, que va "animar" molt les darreres setmanes del darrer mandat. Són històries que no s'caben de tancar. En defensa del govern que va acabar el darrer mandat s'ha de dir que van disposar de poc més de dos anys i mig enlloc dels quatre que toquen a causa d'un pacte inicial de cinc partits condemnat al fracàs i que va paralitzar l'Ajuntament.

El govern actual comença a posar sota la taula un dels eixos que vol que marquin el mandat: la participació. Es tracta que els ciutadans tinguin a dir en la gestió pública més enllà d'una vegada cada quatre anys en les eleccions. La teoria és molt maca: pressupostos populars, consell de la sostenibilitat, participació als plens… Però després toca la pràctica: són brindis al sol o realment es fa cas de les propostes dels ciutadans a l'hora de governar. Ho veurem en els propers mesos.

(Article publicat al número 118 del Diari de la Torre)

Por a la independència?

El líder d'Esquerra Republicana, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha tornat a posar el debat sobre el referèndum de l'autodeterminació de Catalunya i ha apuntat el 2014 com una data per convocar-lo. Paral·lelament s'han produït les reaccions d'histerisme clàssiques des de les files del PP. Aquest ciop li ha tocat al flamant nou líder dels conservadors, Daniel Sirera, que ha demanat al president Montilla que desautoritzi el seu vicepresident i sinó que plegui ell. Com si fos una novetat que ERC es declari independentista.

Sempre m'ha sorprès una mica aquesta reacció furibunda del PP a un referèndum sobre la independència de Catalunya. Tanta por els fa? Però si totes les enquestes i sondejos indiquen que el "no" té totes les de guanyar enfront del sí. Personalment crec que l'autodeterminació dels pobles està per sobre de constitucions i estatuts, ja que la voluntat de les persones ha d'estar per damunt de les lleis. Igual que el Quebec ha celebrat en els darrers anys referèndums per la seva independència respecte el Quebec i Escòcia camina cap a l'organització d'una consulta popular per separar-se de la Gran Bretanya, també es podria donar la veu a les catalanes i els catalans sobre si volen seguir o no dins l'Estat Espanyol.

Falten set anys per al 2014, quan es celebraran 300 anys de la fi d'una Catalunya lliure, que formava part de la Corona Espanyola però mantenia les seves lleis i institucions. La Guerra de Successió i la victòria borbònica va significar la humiliació de Catalunya com a nació. Va ser una ocupació i una repressió terrible, repetida al llarg de la història, la darrera vegada després de la Guerra Civil. Després de trenta anys de democràcia s'ha demostrat que Catalunya no acaba d'encaixar dins l'Estat espanyol. El nou Estatut, pendent del dictamen del Tribunal Constitucional, genera molt poques esperances. L'horitzó del 2014 ens ha de fer reflexionar sobre el passat, el present i el futur de la nostra nació.

Cada vegada són més les veus que demanen superar el marc polític actual dins de l'Estat autonòmic. Juristes com Alfons López Tena a través del seu darrer llibre, aposten per camina cap a la sobirania. També els partits polítics es posicionen davant de la independència i sorgeixen corrents que demanen accentuar el missatge sobiranista. Dins d'Esquerra Republicana, ara dins d'un govern que no passa de l'autonomisme més bàsic, l'exconseller Joan Carretero o el jove dirigent Uriel Bertran, han fundat corrents que van cap aquesta direcció. La direcció republicana reacciona amb les manifestacions de Carod, que subministra la dosi d'independentisme que necessiten les bases per contrarrestar els efectes que poden provocar els corrents de Carretero i Betran. També dins de Convergència i Unió ha aparegut un sector que aposta per unir esforços amb ERC per caminar cap a la sobirania, però cal tenir en compte que CiU és una formació molt heterògenia.

No hem d'oblidar altres formacions com la Candidatura d'Unitat Popular, el Partit Republicà i altres grups i grupúsculs. Els fets ocorreguts els darrers mesos -l'apagada elèctrica, els problemes a l'aeroport del Prat, el caos ferroviari- serveixen de caldo de cultiu de l'independentisme, que no ha de fer més que transformar aquest descontentament i empremyamenta general en aspiracions sobiranistes. I el més important: generar consens.

Tarragona, capital dels escacs

Des del 18 al 26 d'agost el Tinglado número u del Moll de Costa ha acollit la vuitena edició de l'Open Internacional d'Escacs Ciutat de Tarragona. La seva organització va estar en perill durant mesos, però la implicació de la família Farran, tots socis del Club Escacs Tarragona, ha possibilitat que es tornés a celebrar una nova edició, altra cop amb un èxit de participació, amb 141 jugadors. Francesc Xavier Farran, amb vint anys acabats de fer, va ser el director del torneig, que es consolida com un dels més importants de Catalunya.

El guanyador ha estat Karen Movsziszian, un gran mestre internacional armeni que l'any passat ja va estar a punt de vèncer. Ha guanyat vuit partides i només n'ha perdut una, un exemple de combativitat. Hi han participat escaquistes de molts països diferents, amb edats compreses entre els 8 o 9 anys fins gairebé els 80 s'han pogut veure partides de nolta qualitat.

Aquest ha estat el primer cop que he participat en el torneig i tot i no haver tingut una actuació massa lluïda -3 punts de 9 possibles- m'ho he passat molt bé, plantant cara a rivals molt durs. Un torneig d'aquest tipus sempre és un repte personal, de superació de lluita no només contra els jugadors rivals sinó contra les limitacions i la psicologia d'un mateix. Alguna cosa així em comentava un amic escaquista, tarragoní i mestre de professió. Cada partida és una història, amb un plantejament (l'obertura), un nus (el mig joc) i un desenllaç (el final). I per fer un bon resultat també cal una preparació i un entrenament que potser a mi em faltava.

M'ha sorprès que en la cerimònia de clausura i l'entrega de premis no hi hagués cap representant polític, ni municipal ni d'una altra administració, tot i que col·laboren econòmicament en el torneig. Altres anys havien vingut regidors, diputats provincials o representants del Port. Els escacs són un esport oblidat per molts, amb una imatge d'avorrit -res més lluny de la realitat- però té unes virtuts que es podrien explotar més, sobretot entre els infants i joves. Trobo força inconcebible que no hi hagués cap representant polític municipal. Almenys que augmentin el suport econòmic per assegurar la continuïtat d'aquest esdeveniment esportiu, un dels més importants de la ciutat. Recordem que hi ha vida després del Nàstic que, per cert, ha començat la lliga amb bon peu.

La foto l'he tret de la web del Mossèn i es poden veure diversos jugadors analitzant les partides jugades durant l'Open, que es disputa dins del tinglado.

La taurona o la serp d'estiu

Quan arriba l'epoca estival els mitjans de comunicació hem de fer grans esforços per omplir les pàgines dels diaris i els minuts de ràdio i televisió. Tothom se'n va de vacances, no trobes ningú (pel matí pots tenir sort però a partir de les tres de la tarda es converteix en missió impossible) i temes que en altres èpoques de l'any serien un breu es converteixen en pàgins senceres. Alguns estius hem tingut grans temes com l'esclat del cas Terres Cavades l'any 2004 però l'any passat es va muntar una gran polèmica sobre l'aigua que es feia servir per la Revetlla Remullada de Sant Magí amb declaracions i contradeclaracions, algunes força contundents, dels diferents partits polítics. Era el que s'anomena una serp d'estiu.

Aquest fenomen comunicatiu que deriva de la sequera informativa s'alimenta a vegades de rumors i mitges veritats però altres són històries com la de la taurona grisa que va aparèixer a la platja del Miracle de Tarragona i que va acabar sent capturada i traslladada a l'Aquari de Barcelona, on va morir. Se li va fer l'autòpsia (o necròpsia) i es va determinar que la pobra bèstia s'havia empassat una ham que li havia produït una ulcera mortal i més si és té en compte que tenia una edat força avançada.

Dilluns, quan s'estava intentant capturar la taurona, centenars de turistes i curiosos s'acumulaven a la platja tarragonina, tancada al bany, per poder seguir d'aprop l'operació o, almenys, veure l'animal. També hi havia desplegats a la zona una colla de mitjans d'informació, no només locals i nacionals, sinó també estatals. Mereixia aquesta atenció informativa i ciutadana la pobra bèstia? És un debat obert, igual que l'actuació de les autoritats davant l'animal (podeu veure l'enquesta al Saló dels Penjats). Tan perillós era que el peix compartís espai amb els banyistes? Però si alguns dels banyistes es dedicaven a molestar-la, clava-li un arpó o practicar-li altres subtils bromes (o tortures) potser la bestia hauria reaccionat amb una caixalada.

És un bon moment per reflexionar sobre el que ha passat els darrers dies davant la taurona. Per cert, a Roda de Barà s'ha vist un peix manta. Estem davant d'un nou fenomen turístic? I més en un agost marcat pel mal temps que va en contra del turisme de sol i platja. Potser ens podríem plantejar alguna iniciativa per treure rendiment turístic de la plaga de meduses que els darrers estius ataca les nostres costes. I una última reflexió: Quants d'aquells centenars de turistes preocupats pel tauró havien abandonat el seu gos abans de les vacances?

A favor de Mikimoto

En els darrers mesos s'ha posat de moda "rajar" de Mikimoto. Als diferents mitjans de comunicació, ja siguin escrits, audiovisuals o electrònics, es poden trobar sovint escrits de "grans" líders d'opinió queixant-se amargament del programa que actualment està fent Miquel Calçada a TV3, Afers exteriors. No negaré que l'amic Mikimoto està fent uns grans viatges i fins i tot pots tenir a vegades la sensació que li estem pagant nosaltres, els contribuents, ja que Televisió de Catalunya és una emissora pública. Però el programa, que de tant en tan veig, sempre m'entreté i és un bon producte audiovisual, amb un segell personal i inconfusible que li dóna Mikimoto. I e sembla millor pagar els viatge de Mikimoto que la néta del dictador ballant a Televisió Espanyola, al programa Mira quién baila a vuit milions de les antigues pessetes el l'aparició.

Enveja? Potser és el que experimenten aquests gurús dels media davant de la quarta temporada d'aquest programa, que vol dir unes quantes desenes a diferents països del món, ja sigui a Portugal, Austràlia, Guatemala o Euskadi. En aquesta darrera estació hem trepitjat l'ull de poll. Situar Euskadi a l'alçada d'estats independents amb cadirot a l'ONU? Sacrilegi! Doncs no. És l'essència de Mikimoto, que no ha amagat mai que és independentista, tot i situar-se a l'òrbita de CiU i treure'n profit. No ho negaré això. Però no és l'únic i altres ho fan amb colors polítics canviats.

Nen mimat del pujolisme. Així defineixen molts el periodista sabadellenc, que va començar molt jove a Catalunya Ràdio i ràpidament va fer el salt a TV3 amb l'Oh Bongònia. Després d'altres programes com Mikimoto Club, va arribar al que jo considero un dels millors programes que s'han fet mai a Televisió de Catalunya, Persones Humanes, que es va emetre entre el 1993 i 1996. A mi em va agafar en plena adolescència i no em perdia mai un programa. Hi ha seccions mítiques. Des de l'aparició d'en Quim Monzó a la del doctor Solé; del Jaume Santacana a la Mònica Van Campen; de Sant Nicolau Pistoler a la Megapubilla i el Megahereu.

I recordem també els problemes que va tenir Mikimoto quan van tocar el tema llavors més delicat que ara de la reialesa espanyola. Tocar els borbons va deixar el programa en la corda fluixa i no es va muntar tan de sidral com amb El Jueves. Una mica hem avançat. Aquest article és un petit homenatge a un programa de televisió que forma part de l'imaginari popular de la meva generació i a un professional de la comunicació, que amb els seus llums i ombres, ha marcat un estil en gairebé tot el que ha fet. Al You.tube podeu trobar vídeos que us faran reviure grans moments d'aquest programa. Aquí en teniu un en què es pot veure Mikimoto, Monzó i Xavier Sardà, que ara segueix l'estela del primer amb Dutifrí, una versió d'Afers Exteriors a Telecinco. Remeneu i disfruteu.

Recomanacions literàries

Navegant l'altre dia per la blocosfera vaig veure un meme en què un blocaire recomanava set llibres. No recordo on vaig veure exactament aquest meme, però no anava dirigit a ningú en concret. Aprofito per agafar el testimoni, ara que estem en una època que molts internautes teniu més temsp per llegir.

1. Nació.cat, de Saül Gordillo. Un llibre curt però que m'ha fet comprendre que el nostre país està a la capdavantera de l'Internet Mundial i repassar com ha estat el procés per aconseguir el domini .cat, un fet excepcional al món.

2. Trajecte final, de Manuel de Pedrolo. De tant en tant s'ha de fer una mirada enrera, cap als grans autors catalans del segle XX, i aquest recull de contes de ciència ficció el vaig trobar molt reeixit i algun d'ells, genial.

3. El raptor de nans, de Jordi de Manuel. El podeu trobar actualment a les llibreries. És una novel·la policiaca amb un final que arrodoneix un relat d'un autor que vaig descobrir a L'Olor de la pluja l'estiu passat.

4. Societat limitada, Espècies protegides i Judici final, de Ferran Torrent. La trilogia sobre la València actual és per a mi imprescindible. De Torrent ho he llegit gairebé tot des que fa dotze anys el vaig descobrir amb Gràcies per la propina.

5. A sang freda, de Truman Capote. De tant en tant, em compro un llibre d'Anagrama de butxaca d'aquest autor nord-americà que et submergeix en un país i en una època. Aquesta és la seva gran obra, a cavall enrtre el reportatge periodístic i la novel·la, però d'aquest escriptor també teniu contes i altres novel·les altament recomanables.

6. Tor, de Carles Porta. Alguns l'han batejat com el Truman Capote català. Una exageració, però que no elimina aqest llibre d'aquesta particular llista. Et transporta a un poble pirinenc on hi ha hagut fins ara dos assassinats, amb una trama real encara que pugui semblar ficció. Sorgeix d'un reportage del 30 minuts de TV3.

7. El quart Reich, de Francesc Miralles. Un thriller que ha llegit fa poques setmanes amb la muntanya de Montserrat i una visita del capitost nazi Himmler el 1940. "Codigodavinteja" una mica, però jo m'ho vaig passar molt bé devorant aquesta història.

M'he deixat molts grans llibres però es tractava de citar només set. He intentat fer una selecció de llibres que m'ho han fet passar bé, m'han fet reflexionar i m'han enganxat darrerament. Aquest meme el passo a Antonio Ramos, Òscar Ramírez, Begoña Floría, Quim Nin i Francesc Mercadé.

Xirinachs i els Països Catalans

He tardat uns dies a penjar un post sobre la mort de Lluís Maria Xirinachs i el que ha representat aquest personatge per al nostre país. He llegit les diferents notícies i valoracions i articles i comentaris en diferents blocs. Per qüestions d'edat, conec el paper de Xirinachs durant la transició a través dels llibres i els mitjans de comunicació. La imatge que tinc d'ell és la d'un personatge únic i que en el moment polític actual estava totalment desubicat, una víctima de la Transició tal com s'ha portat, plena de renúncies des del punt de vista nacional.

Com tants personatges històrics, ha tingut uns darrers anys de vida pública que han sobrat. Declarar-se "amic d'ETA" i dir que aquests personatges "maten però no torturen" enfosqueix una biografia que l'havia situat com una mena de Ghandi català. Els etarres massa seguidors de la doctrina ghandiana, que defensa la no violència, no ho són. Però aquesta desubicació de la seva darrera etapa no ens ha de fer oblidar que va ser escollit senador sense un gran partit darrera sinó recollint el vot popular, una cosa ara impossible. La seva mort em costa de valorar-la, ja que un suïcidi desperta sempre molta controvèrsia.

Xirinachs, que serà enterrat aquest dijous, defensava els Països Catalans, un somni legítim però cada cop més utòpic políticament, amb uns Països Valencians dominats pel PP, unes Illes Balears que bascul·len entre els populars i una amalgama esquerranista-nacionalista i una Catalunya que sembla haver renunciat a curt i mig termini a fer valer els seus drets nacionals. El govern tripartit no té el sobiranisme i la independència entre els seus objectius, tot i que la segona peça d'aquest executiu es declara independentista. Mentrestant veiem com a Escòcia, el seu govern, liderat pel primer ministre, Alex Salmond, presenta un pla per realitzar un referèndum per la independència.

Són reflexions d'estiu al voltant de fets d'actualitat que ens obliguen, almenys a persones com jo, a reflexionar sobre el fet nacional català. I més quan els màxims responsables de grans empreses espanyoles com Endesa i Red Elétrica visiten la cambra catalana i ni aclareixen les raons de la monumental apagada elèctrica de Barcelona -recordem: més de 300.000 afectats- i es passen les culpes dels altres. Se'ns en riuen a la cara? I la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, treu pit, amb un vestit vermell que vol dir "Aquí estic jo! Que passa?" tot i una gestió lementable al capdavant del seu ministeri, sobretot respecte Catalunya, humiliada per unes infraestructures col·lapsades. Tots els grups polítics, excepte el seu, li demanen la dimissió, però ella s'aferra al cadirot. Potser ens cal un Xirinachs del segle XXI amb la mateixa força dels anys 70.

Endevinalla d'estiu

És l'estiu. Molts de vosaltres teniu vacances i disposeu de més temps per pensar. Que us sembla una petita endevinalla. Us animeu a respondre-la?

Estem al pis de baix d'una casa de dos pisos i a la sala on som hi ha tres interruptors i al pis de dalt només hi ha una bombeta.

Cal descobrir quin dels tres interruptors és el que encén la bombeta... Però només es pot pujar una vegada al pis de dalt per comprovar si la bombeta està encesa i no es pot sortir de casa ni des del pis inferior es veu de cap manera si hi ha llum al pis de dalt.

Curts a la fresca

Torredembarra ha viscut aquests divendres i dissabte una de les activitats des del meu punt de vista més interessants de l'estiu: la quarta edició del festival REC d'Estiu. A l'entorn de Cal Bofill, a Baix a Mar, s'han pogut veure catorze curtmetratges al costat del mar, podent sentir la remor de les onades enmig de la foscor necessària per gaudir de la gran pantalla. Jo no sóc ni molt menys un entès en cinema, però aquesta cita l'he convertit en ineludible en les activitats del meu estiu.

Aquest any les cintes exhibides no m'han agradat tant com altres anys -recordeu que de cinema no em considero una veu massa autoritzada i només m'heu de tenir en compte com a espectador- però he tornat a riure, a patir i a pensar. Vaig riure molt amb Mi tio Paco, amb un paio que incitava al seu nebot d'onze o dotze anys a tocar el cul e les ties bones de la platja per lligar. O amb Proverbio chino, amb un amo de restaurant xinès que no veia clar que un cambrer negre treballés al seu establiment. Corrientes circulares em va sorprendre i fer reflexionar, igual que Temporada 92-93, que tenia aquest punt agredolç entre la comèdia i la petita tragèdia. Gallos o Contracuerpo et mantenien amb tensió. Aquests són alguns exemples. Bé, potser aquest any també em va agradat tant com el passat.

El REC d'Estiu ja porta quatre edicions. Espero que tingui continuïtat i que no passi com en altres activitats que s'han portat a terme a Torredembarra, que comencen amb molt força i acaben desapareixent. El REC ha engegat amb humilitat amb una oferta que combina el cinema amb la música i que amb una mica més de promoció ompliria totes les cadires del públic. De d'aquí només hem queda animar a l'organització a continuar amb l'activitat i felcitar especialment el Javi García, alma mater del festival.

Muntanyans II, capítol 336: L'enquesta i la inundació

Torno a parlar de Muntanyans II per dues raons. La primera és donar a conèixer les dades de l'enquesta que he realitzat en aquest bloc les darreres dues setmanes. La pregunta era: "Quin partit ha tingut una posició més coherent en l'afer Muntanyans II?". And the winner is... Esquerra Republicana de Catalunya, amb un 26% dels vots. Us recordo que només es pot votar una vegada des d'un mateix ordinador i també us informo que ha estat una de les enquestes amb més participació.

La segona opció més votada és "cap" dels partits i l'Alternativa Baix Gaià i CiU completen el podi empatats a un 16%. El PP els segueix amb un 10% i acabem amb l'ADT (6%), PSC (4%) i GIT (3%). Per a molts seran dades sorprenents i més si visitem els diferents punts de la blocosfera torrenca i alguns diran que ERC s'ha mobilitzat per guanyar l'enquesta. Jo deixo els resultats aquí i sou vosaltres que els valoreu.

L'actualitat de Muntanyans II, mentre l'aliança CiU, Agrupació i Alternativa treballen per trobar escletxes legals per paralitzar els treballs en aquest polígon urbanístic, passa per la inundació del pas subterrani construït a la Marítima Nord per l'empresa Vegas del Guadaira, la mateixa que actua a Muntanyans II. En parlen els blocs de l'Alternativa, com el del regidor Lluís Suñé. I també es genera un debat perquè alguns comentaristes recordem que l'obra no està acabada. També es refereixen a aquesta inundació altres blocs com el de l'Alternativa Baix Gaià, el Siscu Mercadé o el Carles Rico.

Us deixo una nova enquesta molt més estiuenca i d'acord amb aquesta època que sembla que tothom estigui de vacances, tot i que no és ni molt menys així.

Converses blocaires a Tarragona Ràdio

El Matí de Tarragona Ràdio ha aplegat aquest dimecres al migdia tres blocaires per parlar d'experiències amb aquest nou mitjà de comunicació. Un era el Cèsar Llamborda, coautor de Tarragona 2016, un dels blocs de referència de la tarracosfera i que destaca per la seva fina ironia a l'hora d'abordar les múltiples mancances d'una ciutat que vol ser Capital Cultural Europea el 2016. També hi era la Txus Garcia, que té el bloc Human Trash i també està darrera del bloc de La Pell del Llavi. I finalmemt també m'hi han convidat a mi.

Ha estat una bona estona -com diu el tòpic, hem superat el temps previst- parlant del diví i el profà relacionat amb els blocs. Hem exlicat les nostres experiències en la blocosfera i hi ha hagut coincidència en molts aspectes però també hem divergit en altres. Mentre la Txus es mostrava poc preocupada per si la gent visitava el seu bloc i els comentaris que l'hi pengen, jo explicava algunes experiències de debats creats al voltant d'un post, que et creen una certa satisfacció. La regularitat i la perseverància són claus per al bon manteniment d'un bloc, tal com he afirmat.

Aquesta tertúlia a Tarragona Ràdio ha coincidit amb els tres mesos de l'inici de l'aventura del Saló dels Penjats, una aventura emmpresa per una vintena de periodistes tarragonins i de les quals en sóc un dels principals promotors. Més de 55.000 visites en aquests gairebé 100 dies de funcionament és una bona mostra de la salut d'aquest bloc, que durant aquest mes d'agost en què sembla que aquest país estigui sencer (o gairebé) de vacances el mantenim viu amb entrades força interessants que estan generant comentaris, alguns una mica massa acalorats (deu ser cosa de l'estiu).

Una de les qüestions que s'ha plantejat en la conversa conduïda per Yolanda García han estat els límits dels comentaris als blocs. Hem coincidit en què la possibilitat de l'anonimat és una de les claus de la blocosfera, però que l'insult i la calúmnia no són admisibles i cal aturar-ho. També hem reconegut una certa endogàmia blocaire i que encara som una minoria, que creix, però una minoria. La majoria de la societat està fora de la blocosfera. Espero que algú que ens hagi sentit s'animi a crear un bloc. Jo li posaré en un link des del meu.

Dies de carretera

Aquest bloc no farà vacances a l'agost, però si que volia adequar els continguts a aquesta època en què molts dels visitants esteu de vacances, almenys alguna setmaneta, com és el meu cas. Vul parlar de llibres, de cinema, de jocs, d'oci i algunes històries estiuenques. Però m'agradaria abans parlar del caos viari d'aquest cap de setmana, que no és més que una punta en una situació de saturació de les infraestructures catalanes que s'aguditza en periodes com l'actual en zones com el Camp de Tarragina.

Com a usuari de la xarxa viaria del Camp de Tarragona les retencions, les cues i els caos circulatoris no em venen de nou. Avui dilluns, anant cap a Reus ja he hagut d'esquivar l'autopista AP-7 perquè el cartell informatiu de l'accés per Torredembarra avisava de retencions. Sàvia decisió perquè a l'N-340 la cua ha estat diríem "light": des de la Torre dels Escipions fins a la rotonda del Catllar i amb una certa fluidesa. El trajecte de tornada l'he fet per l'AP-7 i mentre jo circulava amb tota tranquilitat veia una cua força compacta en sentit contrari des del peatge de Tarragona fins gairebé al Médol. I durava des de feia hores.

Res a veure amb el caos bíblic de dissabte, que va obligar a la concessionària Acesa a obrir les barreres al peatge de Tarragona. Setanta quilòmetres de cua, més de cinc hores per anar de Barcelona a Tarragona... Ara el problema sembla que és decidir qui pagarà el peatge d'uns 15.000 vehicles. Govern i Abertis hauran de negociar. De petit m'havien ensenyat que hi havia un tipus de carreteres que es deien vies ràpides, entre les quals hi ha les anomenades autopistes. El mecanisme era pagar un peatge i així podiesanar més ràpid. Però et vas fent gran, et treus el carnet de cotxe i veus que tot no és tan fàcil. Les vies ràpides són lentes a causa de les cues i a vegades vas més de pressa per les carreteres comarcals. Curiosa paradoxa.

Almenys no ens toca pagar per anar entre Tarragona i Salou. Però et surt a compte passar-hi amb les retencions que et trobes a vegades? L'N-340 també és un poema diari, sobretot en hores punta, amb unes caravanes que són processons diàries per anar a treballar o portar els fills a col·legi. El 2009 tindrem el tercer carril de l'AP-7, que demanem des de fa dues dècades. I al cap d'un temps també tindrem l'N-340 desdoblada i es convertirà en l'A-7. Això ens diuen els polítics. El parc automobilístic segueix creixent mentre el transport públic continua sense progressar i va enrere com els crancs. Per quan la integració tarifària? I l'ampliació d'horaris? Mentrestant cada vegada hi ha més ciutadans emprenyats i sembla que les administracions no ens donen gaires solucions. Zapatero en el paper de "Mr Marshall" no ha tingut massa credibiltat.

I no he parlat ni de la Renfe ni de l'Aeroport del Prat. Ho deixem pel següent capítol.

Navarra: comprenc el PSOE, però no l'aprovo

El que ha passat a Navarra aquests dies ha demostrat diverses coses i ha deixat retratat a més d'un. EL Partit Socialista de Navarra (PSN) tenia l'oportunitat de dessalllotjar del poder la Unió del Poble Navarrés (UPN), la marca blanca del PP, sumant els seus escons amb els nacionalistes de Nafarroa Bai i Izquierda Unida. Molts socialistes navarresos ja tenien gola avall aquest tripartit que situaria el seu cap de llista, Fernando Puras, com a president de la Comunitat Foral, però des des Madrid han tocat el xiulet,l'acord se n'ha anat en orris i el govern serà d'UPN.

La indignació és evident i notòria a Nafarro Bai, Izquierda Unida i alguns sectors del PSN, i alguns grups polítics com CiU, ERC o el PNB també s'han queixat. Hem pogut veure fins i tot manifestacions força nombroses de socialistes descontents i peticions de dimissió. L'argument de respectar la força més votada, llençat des de Ferraz -la seu del PSOE- no s'aguanta per enlloc. Han respectat els socialistes la força més votada a Catalunya o Galícia? No. Per què a Navarra sí?

Doncs parlant sense embuts: Perquè el PSOE no ha tingut valentia (volia dir una cosa que comença per c però m'he retingut). Els fan por les crítiques ferotges que els vindran des del PP per pactar amb els nacionalistes. Vade retro, nacionalistes! Des de les files populars s'equipara Nafarroa Bai amb ETA, quan no tenen res a veure. Dins aquesta formació, que vo dir Navarra Sí, hi ha votants que es poden equiparar al PNV, EA o Aralar, partits que condemen la violència. El secretari d'organització del PSOE, José Blanco, ha hagut de fer de poli dolent. Puc arribar a compendre els socialistes espanyols, però no aprovo aquesta actitut centralista. I trist el paper del candidat el PSN a la presidència navarresa Fernando Puras (en la fotografia) que el converteix gairebé en un cadàver polític.

Els socialistes espanyols tenen un únic objectiu: guanyar les eleccions generals de la primavera vinent. Un pacte amb els nacionalistes a Navarra els pot fer mal i, per tant, per la seva lògica, l'autonomia del PSN es converteix en una utopia. No passar res si entreguen la presidència de la comunitat foral als populars. Això és federalisme, sí senyor! Però que passarà si el PSOE guanya les generals i Zapatero continua com a president. Impulsaran una moció de censura a Navarra ja que les properes eleccions legislatives estaran molt lluny?

I si ara que totes les cartes estan sobre la taula els ciutadans navarresos tornen a votar?

El 'Diari de la Torre' compleix deu anys

Aquest dimarts vaig assistir al dinar del desè aniversari del Diari de la Torre. És per a mi una gran satisfacció haver participat en aquest projecte des del primer número fins al 117, una edició de col·leccionista amb una portada especial de Joan Ciuró Gatell. Només vaig faltar a la cita en uns quants números a finals dels anys noaranta. Deixe'm-ho pel final... Aquest àpat va estar presidit per l'alcalde de Torredembarra, Manuel Jiménez, i hi havia altres regidors del govern i l'oposició, a més de tota la família Vila-Marín, editors d'aquest mensual, i un representant de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta, de la qual en forma part el mitjà torrenc. També hi havia col·laboradors i altres persones emplicades en aquest projecte.

Parlar del Diari de la Torre, amb tots els seus defectes i virtuts, és fer un viatge per la meva formació com a periodista. El desembre de 1995, quan estudiava primer de carrera, publicava el primer article al Torredembarra al Moment, dirigida per Antoni Vilà i embrió del Diari de la Torre. En aquests primers paràgrafs nalitzava els resultats de les eleccions al Parlament a Torredembarra. A la meva col·laboració mensual al Diari de la Torre he parlat sobretot de política, intentant analitzar de la forma més imparcial possible -que no neutre- les anades i vingudes de partits, polítics i altres personatges. He rebut crítiques -algunes duríssimes- i també anims, copets a l'espatlla i elogis.

Recordo aquells anys que estudiava a l'Autònoma i quan arribava el darrer divendres de mes baixava del tren buscant un exemplar del Diari de la Torre a veure com havia quedat l'article. Era la il·lusió de l'aprenent d'una professió apassionant. Com us he dit i va haver un periode que vaig deixar de publicar en aquest mensual a causa de la censura exercida per Santiago Segalà, llavors alcalde de Torredembarra. Però recordo que al cap d'uns mesos l'Ana Marín i l'Antoni Vilà em van assegurar que no tornaria a passar i vaig reemprendre les col·laboracions. Han complert. A Segalà no li guardo rencor. Crec que es va emborratxar de poder i no va tenir cap contrapès al seu partit. L'any 2000 va haver d'abandonar precipitadament l'alcadia i jo he seguit escrivint.

Tornem al present. El dinar va estar molt bé. La cordialitat va ser la nota dominant i el menjar també va estar excel·lent. Semblava un casament. Qui eren els nuvis? Torredembarra i la comunicació? Queda una mica cursi. Era la celebració dels deu anys d'un mitjà que ja és de referència perquè en les seves pàgines hi està reflectida la darrera dècada de la història de Torredembarra, anys de turbulències polítiques però una dècada apassionant.

Felicitats Diari de Torre! Felicitats Antoni i Ana!