dimecres, d’agost 15, 2007

Xirinachs i els Països Catalans


He tardat uns dies a penjar un post sobre la mort de Lluís Maria Xirinachs i el que ha representat aquest personatge per al nostre país. He llegit les diferents notícies i valoracions i articles i comentaris en diferents blocs. Per qüestions d'edat, conec el paper de Xirinachs durant la transició a través dels llibres i els mitjans de comunicació. La imatge que tinc d'ell és la d'un personatge únic i que en el moment polític actual estava totalment desubicat, una víctima de la Transició tal com s'ha portat, plena de renúncies des del punt de vista nacional.

Com tants personatges històrics, ha tingut uns darrers anys de vida pública que han sobrat. Declarar-se "amic d'ETA" i dir que aquests personatges "maten però no torturen" enfosqueix una biografia que l'havia situat com una mena de Ghandi català. Els etarres massa seguidors de la doctrina ghandiana, que defensa la no violència, no ho són. Però aquesta desubicació de la seva darrera etapa no ens ha de fer oblidar que va ser escollit senador sense un gran partit darrera sinó recollint el vot popular, una cosa ara impossible. La seva mort em costa de valorar-la, ja que un suïcidi desperta sempre molta controvèrsia.

Xirinachs, que serà enterrat aquest dijous, defensava els Països Catalans, un somni legítim però cada cop més utòpic políticament, amb uns Països Valencians dominats pel PP, unes Illes Balears que bascul·len entre els populars i una amalgama esquerranista-nacionalista i una Catalunya que sembla haver renunciat a curt i mig termini a fer valer els seus drets nacionals. El govern tripartit no té el sobiranisme i la independència entre els seus objectius, tot i que la segona peça d'aquest executiu es declara independentista. Mentrestant veiem com a Escòcia, el seu govern, liderat pel primer ministre, Alex Salmond, presenta un pla per realitzar un referèndum per la independència.

Són reflexions d'estiu al voltant de fets d'actualitat que ens obliguen, almenys a persones com jo, a reflexionar sobre el fet nacional català. I més quan els màxims responsables de grans empreses espanyoles com Endesa i Red Elétrica visiten la cambra catalana i ni aclareixen les raons de la monumental apagada elèctrica de Barcelona -recordem: més de 300.000 afectats- i es passen les culpes dels altres. Se'ns en riuen a la cara? I la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, treu pit, amb un vestit vermell que vol dir "Aquí estic jo! Que passa?" tot i una gestió lementable al capdavant del seu ministeri, sobretot respecte Catalunya, humiliada per unes infraestructures col·lapsades. Tots els grups polítics, excepte el seu, li demanen la dimissió, però ella s'aferra al cadirot. Potser ens cal un Xirinachs del segle XXI amb la mateixa força dels anys 70.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Fa poc vaig estar a Escòcia, kina enveja...

Anònim ha dit...

Tenim una autonomia de pena. No hi ha poder de veritat. Els catalans (cada cop em costa més saber què és això) som així, perquè ja ens va bé. No crec en la traició dels líders - com deia Xirinacs - sinó en que una gran part dels nostre poble - la majoria no en dubteu - ha decidit, sense masses pressions tampoc no en dubteu, no ser, o ser el que volen els qui manen de veritat: res o espanyols una mica rarets.

Anònim ha dit...

Penso que seria saludable fer un referèndum d'independència a Catalunya. Col.locaria a molta gent en el seu lloc i ajudaria a definir el panorama polític. En el millor dels casos l'opció independentista arribaria al 25 % . Més de dos s'haurien retratat (Ciu i PSC, però també ICV) i ERC veuria quina és la seva incidència real (poqueta i condicionada). Seria tota una cura.

Anònim ha dit...

A CIU hi ha molta gent que està per l'independència el que passa és que la cúpula no es molt pactista.
A nivell personal m'ha emocionat molt el "manifest" que ha deixat aquest personatge que més que quedar-se desubicat va veure com tothom es movia mentre ell es quedava ferm en els seus principis.
És una llàstima pel País. Esperem que la seva mort no sigui en va.

jordi salvat ha dit...

Cada vegada es nota més una gran decepció en la gent independentista del país. Hi ha una desorientació evident en veure una teòrica formació independentista al govern de Catalunya que ben poca cosa fa en favor d'un procés sobiranista i a l'oposició està CiU, que ha radicalitzat el seu discurs a través dels seus dirigents més sobiranistes, però que va estar 23 anys al govern i va fer una política poc més que autonomista.

Hi ha la CUP -que puja poc a poc- i altres formacions que continuen sent algunes extraparlamentàries i altres marginals.

Un referèndum per a l'autodeterminació? Sí, clarificaria les coses. Però quin tant per cent treuria el sí? Depèn del moment. En aquest moment, amb l'emprenyament que hi ha, potser no aniria tan malament. Però veig molt complicat que el poguem fer, almenys amb la classe política catalana actual.

Anònim ha dit...

Avui en Carod ha dit que l'assumpte de les infraestructures provoca "distanciament respecte Madrid". Possiblement, però fa temps que també es detecta "distanciament respecte Catalunya". I un no està tan allunyat de l'altre: beuen de la mateixa incapacitat política.

Anònim ha dit...

Avui a l'"Avui", hi ha un escrit de Ll. M. Xirinacs sobre la mort. És dens i no sé si aclareix o enfosqueix la decissió. Em sembla, però, que es podria començar per diferenciar entre el testament polític, molt discutible crec, i la peripècia d'algú que nota la mort, molt més impressionant i respectable.

http://paper.avui.cat/article/politica/93168/cultura/mort.html

Unknown ha dit...

Copsar Xirinacs -i no ho dic per tu- únicament arran d'un fragment descontextualitzat d'un discurs no és de justícia.

Cal copsar el Xirinacs pacifista, el demòcrata, el teòleg, el filòsof (amb el Globàlium) i si, també l'independentista irredent que no s'ha venut, com han fet la major part dels dirigents d'ERC (que no tots).

Salut

Anònim ha dit...

Xirinacs no em sembla exemple de gaire. La seva mort (suicidi) em sembla confusa, però respectable. Me n'estaré molt de criticar-lo. EN pau descansi.

Xirinacs, si de cas, és un exemple pels qui fan prèviament un acte de fe en ell i que són de mena irredenta, és a dir pels puritans que mai aconseguiran passar de ser quatre, atenallats per si els tracten de traidors. Xirinacs es va perdre en aquest laberint.

Amb sinceritat, per a mi Ernest Lluch és molt més exemplar. La seva trajectòria, imperfecta i amb ombres, aporta molt més. I la seva mort fa pensar realment sobre quina és la veritable natura del mal.

Anònim ha dit...

LA MODELO.

Por Rafael del Barco Carreras.

Este año es noticia, por fin la desmantelan, o eso dicen. Los vecinos ya no sufrirán su presencia. Mantendrán la estructura central como monumento y recuerdo a su tétrica historia. Pero lo tétrico no es historia, alcanza nuestros días, con el beneplácito ciudadano. ¡Que se lo pregunten a Xirinachs, que se suicidaría de puro asco, y tanto acallado denunciante!. “Asesinos, asesinos…”, gritaban por los 80 desde los balcones a las tres de la madrugada, cuando varios funcionarios apaleaban, después de consumir grandes raciones de alcohol, a los desgraciados engrilletados a las argollas que entonces colgaban de las paredes del semisótano de la QUINTA GALERÍA. El sistema para mantener el orden en aquella pocilga. Hasta NUEVE en una celda de nueve metros, con jergones encima del pestilente retrete. 2.600 presos, donde 1000 ya eran demasiados, con una galería destrozada en los motines de finales de los 70, sin comedores, asquerosas y frías duchas a menudo sin agua, y la comida pura bazofia, suplida por la exterior si se podía pagar. Igual o peor que el “Expreso de medianoche”.
Por desgracia he vivido las varias MODELOS de los últimos veinticinco años, y aun no sé cual es la peor, si la del 80, la de los 90, ya con la Generalitat, o los 2000. Si en una, las torturas, con el argumento de los torturadores de aplicar el único SISTEMA viable para mantener el orden con pocos carceleros (y afirmo que con placer por su parte), o la otra, donde flotan zombis drogados, vigilados por infinidad de funcionarios y “técnicos”, cuyos desastres cuando obtienen la libertad o permisos son más que evidentes. Cabría estudiar si el violador o asesino reincidente, siempre multiplicando su agresividad después de una larga estancia en prisión, añade a su inicial desviación biológica o psíquica un plus de venganza por el trato y “terapia” recibidos.
Si el primer día aun no me había repuesto de la sorpresa de la detención, cuando con mi abogado Pascual Estevill celebramos, la noche anterior, con cena en el Casino, la negativa del juez de instrucción al procesamiento, al segundo tomé conciencia que si el sumario reflejaba la Gran Corrupción de la clase política y financiera de Barcelona, a la que añadiría la judicial, allí cada palmo no solo era corrupto sino inhumano (con zonas muy parecidas a las descritas en los campos de concentración nazis). Ya antes de entrar, primera escena kafkiana, el policía “jefe de estafas”, Justo Aguilera (actual comisario jefe en Jaén), “para despistar a la prensa” nos lleva él SOLO, a Serena (de Automóviles Serena) y a mí, desde los juzgados al “Abrevadero”, excelente restaurante tras el “Teatro Victoria”. Mi última comida en libertad, y con un policía que los años me informarían de la cuerda de Piqué Vidal. La Policía no aplicó con nosotros el habitual “hábilmente interrogado”, que hacía de la Modelo el destino soñado de todo detenido… tenían el guión previamente estructurado. No recuerdo interrogatorios pesados, solo los asquerosos calabozos de Vía Layetana con olor a orines y de difícil distinguir entre la noche y el día. Tres días de pesadilla.
La sexta era la “mejor”, para primerizos, gente no conflictiva, o trabajando en talleres y “destinos”, y tres en una celda GRAN CONCESIÓN, si no fuera porque el compañero de litera bebía no menos de treinta cervezas diarias y se pasaba la noche meando, impidiendo conciliar el necesario sueño. Al tercer o cuarto día descubrí que la única ventaja del lugar era el obligado ajuste al medio olvidando el mundo exterior. Pero no se olvida, duele intensamente. Y premisa sin excepción, no tomar ni “aspirinas”. El “aguanta”, o de lo contrario “revientas”.
Hacia los cuarenta años con tres hijas menores y familia en los negocios (muy lejanos a la millonada denunciada y con problemas jurídicos agravados con la detención), si aquello duraba, el futuro se mostraba muy negro, ¡y duró TRES AÑOS! (de allí al juicio y condenado a los tres años), y con la prensa publicando millones a mansalva, que yo no había visto. Otro recuerdo imborrable, la diputada socialista ANA BALLETBÓ vociferando en el Congreso de los Diputados que los del gran desfalco del último franquismo el CONSORCIO DE LA ZONA FRANCA estaban donde debían, LA CÁRCEL. Yo ni había estado nunca en el Consorcio ni era franquista ni tenía nada que ver con esos DIEZ MIL MILLONES que decían desaparecidos. Y La PRENSA, actor importantísimo en el tétrico drama, publicando que Bruna, el delegado del Estado ya encarcelado meses antes, vivía en prisión como un marajá. Sin embargo leyéndola a diario, entre líneas, completé lo deducido en el sumario, el gran engaño que entre los autores y descubridores “Serra y Maragall” se fraguó beneficiándose de los millones del BANCO GARRIGA NOGUÉS, o sea, Javier de la Rosa. Los cuervos a por su presa. Pero eso ya era el pasado, si pretendía la mínima comodidad, o simplemente huir lo más posible de la más sucia de las miserias y convivencia… ¡habría que pagar!. La expresión del Director Camacho, “a los del Consorcio no se les puede dar DESTINO porque la prensa se me echa encima”, solo se paliaba con las promesas de una libertad con fianza. El segundo y tétrico engaño de mis abogados, el primero, que ni me procesarían. Un primer año entre el patio, Pascual Estevill y Eduardo Soler Fisas. Y los enemigos no estaban en el patio, eran mis abogados. Ni allí ni en ningún lugar encontraría a nadie tan amoral como Pascual Estevill, y por desgracia tardaría en darme cuenta.
Y si el terror suplía a los pocos funcionarios, unos VEINTICINCO por guardia (ahora varios centenares para la mitad de individuos), un refinado sistema de beneficios mantenía el orden y todo el organigrama interno. Los antiguos “cabos de varas” (sin las varas en la ya Democracia), los “kíes” dominando el juego y las DROGAS, y un buen número de “destinos” (prácticamente la cárcel funcionaba con el trabajo de los presos) mantenían el orden en aquella anarquía total. Entre las concesiones, la compra de cervezas al precio de “economato”, catorce pesetas, para revenderse a cincuenta, y si el cupo por persona eran dos diarias, según el “destino” se podían comprar hasta varias cajas con lo que las ganancias o las borracheras eran seguras. Primera premisa, pagar por TODO, desde un “machaca” a la “red” que te permitiría comer con vino o “salir del patio” y alcanzar un buen “destino”. De entrada la prioridad, las chinches, el borracho Juan, las depresiones que me juré no aparecieran, y comer decentemente. El aguante humano es infinito, con un mínimo de voluntad e ingenio.
Desde el primer momento me pareció imposible no caer enfermo, todas las enfermedades infecciosas tenían cabida, y apareció la SIDA, que a mi entender pudo incubarse tan bien allí como en el África donde situaron su nacimiento. Otra incoherencia, culpa de mi obsesión por la ducha diaria, mis pies se llenaron de hongos provocándome la única herida o enfermedad de toda mi vida de adulto, y desde entonces el Panfungol es la solitaria medicina de mi botiquín. Quizá sea un caso especial pero desde las anginas de mis quince años, jamás he acudido a más médico que un dentista. Una suerte añadida, porque la atención médica, era más bien desatención, y en manos de un único y siniestro personaje.
Continuará… ver www.lagrancorrupcion.com