Una nova TV tarragonina

Aquesta setmana ha nascut AquíTV, un nou servei que ofereix el mitjà de comunicació pel qual treballo. A partir d'aquest dimecres no només podeu disfrutar de l'edició escrita, de la pàgina web i l'hemeroteca electrònica, sinó que podeu veure petits vídeos sobre notícies del dia a la pàgina web, una iniciativa innovadora a la nostra demarcació. Esperem anar perfeccionant amb el temps AquíTV, que ara és un servei molt nou i humil però significa un pas més en la consolidació d'un producte encara molt jove -va néixer el setembre de 2006- i que camina ferm.

La societat de la informació avança de forma imparable i molta gent no es conforma ni s'ha de conformar amb un diari de 24 pàgines totalment gratuït amb informació sobretot local. La web de l'Aquí és l'altra gran aposta de l'Editorial Baix Camp i poc a poc anireu veient les novetats que introduïrem. AquíTV és la primera. Els grans mitjans estatals i nacionals de referència així ho estan fent i nosaltres també hem volgut pujar al carro.

El panorama es va aclarint. O no?

L’entrada de l’any 2008 ha servit per il•luminar una mica la complicada situació política torrenca. El govern segueix en minoria, però s’han creat dos nivells d’oposició. En el plenari en què es va votar el canvi d’usos dels locals del Port Esportiu, l’oposició va voler deixar clar que PSC, ERC i GIT formen un govern sen minoria. El canvi del pla d’usos pot tenir la seva lògica i en un altre moment es podria haver aprovat per gairebé per unanimitat, però com tants cops a la vida, la forma és més importat que el fons.

Un cop escenificat que el govern és dèbil i pot ser tombat en qualsevol moment per una oposició que s’uneix quan convé, arriba el torn dels pressupostos municipals per al 2008. Que els comptes per aquest any s’aprovin a mig gener ja és signe d’excepcionalitat, però que fossin tombats per l’oposició voldria dir que la situació és insostenible i una moció de confiança a l’alcade es faria gairebé obligatòria. Però això no ha passat gràcies a l’abstebció de dos grups de l’oposició: l’Agrupació i el Partit Popular.

Amb aquest vot –evidentment amb les seves corresponents contraprestacions i peatges- l’ADT i el PP es converteixen en un segon nivell d’oposició i candidats a entrar al govern properament, tot i que són grups que creen moltes reticències en certs membres de l’actual executiu municipal. Hem de tenir clar que l’abstenció d’aquests dos grups no ha estat gratuïta i que han negociat diversos canvis en els pressupostos municipals per poder-los lluir davant la ciutadania i els mitjans de comunicació.

En canvi, Convergència i Unió i l’Alternativa Baix Gaià resten en aquest primer nivell d’oposició, escenificant l’oposició absoluta –i valgui la redundància- a qualsevol iniciativa del govern. CiU ha assumit que no podrà obtenir l’alcadia compartida amb el PSC i ha descartat entrar el el govern en una gran coalició. El seu paper és plantejat una alternativa a l’actual govern de cara al 2011, perquè la moció de censura sembla ara per ara descartada. L’Alternativa Baix Gaià continua interpretant el personatge de l’exsoci emprenyat i la seva oposició és frontal.

CiU i l’Aternativa també han votat en contra de la concessió del concurs de la gestió de l’aigua a Aqualia. Els convergents han anat més enllà i ha parlat de greus irregularitats i de recórrer als tribunals. Són paraules majors. Esperem que ara no facin marxa enrera. L’alcalde no descartat ser ell qui recorri a la judicatura en nom del seu honor. Aquesta setmana el mateix alcalde Manel Jiménez i el seu antecesor, Miquel Àngel Lecha, visitaven els jutjats del Vendrell per una demanda relacionada amb el cas Muntanys. Estem assistint a una perillosa judicialització de la vida política torrenca.

L’aprovació de l’adjudicació del contracte de l’aigua a Aquàlia s’ha fet amb una curiosa combinació govern-oposició (PSC, ERC, ADT i PP), mentre que un membre de l’executiu, el GIT, s’ha abstingut i CiU i ABG han votat en contra. El vot a favor de l’Agrupació no ha sortit de franc i el govern ha hagut de passar per “l’haro” del compromís que es constituirà una comissió formada per veïns del carrer Antoni Roig i els grups municipals per decidir sobre una nova pavimentació de la via, on encara s'enllesteixen les obres de remodelació. Es tanca el conflicte de l’aigua i s’obre un nou capítol de les obres del carrer Antoni Roig. I tot això sense que estigui contemplada una partida pressupostària, en una època complicada pel descens de la construcció. És el que tenen els governs en minoria.

Article publicat al número de gener de 2008 del Diari de la Torre

I ara toquen vies ràpides més estretes

El Govern de la Generalitat em fa més por que una pedregada quan tracta temes de trànsit. Després de l’animalada d’obligar a circular a menys de 80 km/h a l’àrea metropolitana per una suposada millora del medi ambient, rebatuda pel Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), el director del Servei Català de Trànsit ens sorprèn anunciant que estan estudiant reduir l’amplada dels carrils de les vies ràpides. Pérez Moya raonava aquesta mesura perquè la sensació de velocitat faria que els conductors aixequessin el peu de l’accelerador. Les reaccions des de la immensa majoria de la societat han estat de rebuig. El cap de l’amic Pérez Moya, el conseller Saura, ha hagut de treure aquest dimarts la manguera i apagar l’incendi dient que la mesura no té data, només és una possibilitat... Aquesta manera d’actuar no és seriosa.

Quan dilluns vaig sentir la mesura d’estrènyer els carrils em vaig indignar bastant. Cada nit, quan torno de treballar, haig de passar per un tram d’autopista en què les obres han obligat a fer més estrets els carrils. Passo una estona no massa agradable. Més que sensació de velocitat la tinc d’inseguretat i més quan camions que pesen unes quantes tones m’acompanyen en el trajecte. Les vies ràpides són per a córrer més que en la resta de carreteres. No són per emular Fittipaldi i anar a 180 km/h però tampoc per circular a 70 o 80 km/h i amb uns carrils que amb prou feines hi passa un cotxe. De la mateixa manera no es poden a anar fent ral·lis per les carreteres comarcals. Però les autopistes són per córrer. Amb límits, però per córrer. Per alguna cosa paguem peatges!

Publicat al diari Aquí el dimecres 30 de gener

El Butlletí d'Escacs, reconegut en els Premis APPEC

Dijous a vaig assistir a la Nit de les Revistes, el primer acte de la celebració del 25è aniversari de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). Com a director del Butlletí d'Escacs em va tocar recollir un dels 36 Guardons Extraordinaris per portar 25 o més anys al mercat. El 1983 el Butlletí ja portava set anys de vida, tot i que ja té antecendents durant la Segona República. Jo en sóc el director des del 2004 i em va fer molta il·lusió ebre el reconeixement de mans del qui va ser primer president de l'APPEC i exregidor de Cultura de Barcelona i exconseller també de Cultura ded la Generalitat, Ferran Mascarell.

Va ser una vetllada molt interessant. Es celebrava a sala principal la Llotja de Mar, un espai impressionant per la seva majestuositat. Primer hi va haver un aperitiu mentre podies fer una volta i observar (i emportar-te) les diferents revistes de l'APPEC, un centenar llarg. Els representants del Butlletí d'Escacs vam compartir taula amb dues de les tres publicacions més antigues de Catalunya. Un honor. Eren l'Aurora de Clavé, que va néixer el 1890, i Lluc, una revista de Cultura i Literatura mallorquina que va aparèixer els anys 20. Va ser interessant intercanviar experiències i opinions.

A més de les 36 revistes que rebíem el reconeixement especial, també es lliuraven els premis anuals de l'APPEC, que arribaven a la novena edició. Em va fer especial il·lusió que el Premi a la Persona se l'emportés Josep Maria Espinàs. Amb 80 anys fets conserva una lucidesa impressionat. Va fer un discurs breu però clar, lloant l'esperit creatiu dels catalans però la manca de continuïtat que tenim. Quina raó que té el genial escriptor! Sapiens Publicacions va rebre el Premi a l'Editorial. Merescudíssim. El que han fet en cinc anys i mig, passant de tenir només Sapiens a mitja dotzena de revistes -la darrera Time Out- requeria un reconeixement com aquest. El Tatano i Mètode també van ser distingits per aquests premis.

Deures: s'han de fer

Aprofito la tranquilitat d'aquest cap de setmana per realitzar alguns deures que m'han encarregat amics blocaires. El Capità Tarragona vol que mostri que tinc al fons d'escriptori del meu ordinador. Dels dos que tinc, només un té una mica de gràcia. És el fons del portàtil. L'altre ordinador és una mica vellet i més val no carregar-lo massa. El fons de pantalla del portàtil el vaig posar un dia ja fa un parell d'anys i mig després d'un viatge a Londres. I allí s'ha quedat. Que us sembla?



L'Òscar Ramírez m'envia un altre meme. Em toca escollir un vídeo del youtube. N'hi ha tants! Però en aquests moments que hi ha partits polítics entestats en crear un conflicte lingüític que no existeix, fem un viatge pel túnel del temps cap a mitjans dels 90 i posem-nos en mans del gran Mikimoto.

TV mítica (III): Filiprim

Aquest dijous ens hem assabentat de la mort de l'actor Jaume Sorribas, una de les icones de la meva infància gràcies al seu personatge de l'encarregat al programa de TV3 Filiprim. Sorribas ha mort als 59 anys amb una llarga trajectòria professional darrera que es va iniciar com a fundador de la companyia Els Joglars i amb incursions importants al cinema. Però Sorribas és un exemple paradigmàtic del personatge que es menja l'actor, però és que l'encarregat era molt entranyable, parodiant aquest treball tan nostrat.

Filiprim va ser un dels programes emblematics d'aquella jove TV3 i una cita inel·ludible abans de sopar. El bigoti del senyor Bachs, els ninots, els sketchos, el Perich, l'avi -es viu el Llàtzer Escarceller?-, el concurs, la conya amb el Palau de Plegamans... Eren aquells anys 80 en què no hi havia ni TV privades, ni TV digitals ni res d'això. Amb el canvi de presentador -Josep Maria Bachs per Jordi Estadella- el programa va baixar una mica, però va continuar sent un referent.

Adéu Jaume Sorribas, adéu encarregat!!!

L'economia i la campanya electoral

Si algú tenia algun dubte de quin seria el tema central de la campanya de les eleccions del 9 de març ha quedat clar aquests darrers dies, sobretot amb la crisi borsària de dilluns, que serà l’economia. El terrorisme i el forçat debat lingüístic que el PP intenta fer entrar amb calçador i fins i tot la seguretat quedaran en un segon pla. El PSOE i el PP presenten cada un el seu candidat a la presidència del govern però també un número dos que aspira a ser el ministre d’Economia la propera legislatura. És una mena de tiquet electoral. Mentre els socialistes confien de nou en Pedro Solbes, la moderació personificada -massa i tot a vegades- i que ja va ser ministre abans del 1996, el PP aposta per l’expresident d’Endesa, Manuel Pizarro, que davant l’OPA_de Gas Natural no va poder evitar que li sortís la bèstia anticatalana que porta a dins, tot i que s’ha de reconèixer que la seva gestió al capdavant de l’elèctrica ha revaloritzat les accions de la companyia.

La marxa de l’economia ha fet perdre eleccions. Exemples en tenim molts els darrers anys i el més paradigmàtic és la derrota de George Bush pare enfront de Clinton el 1992. De res li va servir la primera Guerra del Golf ni la caiguda del comunisme. La butxaca és la butxaca. Què passarà al nostre país? El PP culparà el PSOE del complicat moment econòmic actual i recordarà els èxits de Rato del 1996 al 2004 sense tenir en compte que el capitalisme es mou per cicles i vivim en un món globalitzat. El PSOE intentarà que qualli el missatge que tan malament no estem i que no patim una pulmonia sinó un refredat. Aquesta serà la gran batalla electoral.

Que vol aconseguir el PP a Catalunya?

El Partit Popular de Catalunya està desfent en pocs mesos tots els passos que havia fet a favor de la seva normalització en el panorama polític català. Josep Piqué anava aconseguint a poc a poc convertir el PP en un element normal del paisatge català. Aquesta darrera frase no és meva. Me l'havia repetit més d’un cop un dels lloctinents de Piqué. Doncs jo li dic ara que el PP torna a ser un cos estrany per la gran majoria de catalans gràcies el viatge a la radicalitat idiomàtica i el seguidisme total a carrer Génova per part de Daniel Sirera.

Els populars catalans semblen atemorits pel fenomen Ciutadans i han fet una OPA hostil al seu electorat recuperant les tesis vidalquadristes que defensen un univers imaginari on el castellà és una llengua minoritzada a Catalunya, als qui el parlen se'ls persegueix i el català gaudeix d’una salut de ferro gràcies a les coaccions de la Generalitat al castellà. Ah, i inmersió lingüística és una mena d’experiment del doctor Mengele. Torneu al món real! És veritat, però, que aquest discurs els va portar el 1995 a 17 escons al Parlament de Catalunya i que mai més els han tornat a tenir.

El PP tenia els darrers anys l'aspiració d'anar penetrant en l’electorat més moderat de CiU. Piqué era el candidat ideal, ja que tenia un mínim de catalanisme i una trajectòria professional solvent. Ara sembla que els populars catalans renuncien a ocupar espai electoral a CiU i es conformen amb consolidar els seus votanst tradicionals i atreure’n de Ciutadans i dels sectors més espanyolistes del PSC. El 2004 el PP va aconseguir 6 escons al Congrés i el 2000 en tenia el doble, 12. Amb l’estratègia actual amb prou feines pot arribar a 8 o 9.

El PSC gairebé segur que arribarà als 20 diputats. Més de deu escons de diferència que el PP haurà d'eixugar en altres zones de l'Estat. Aquesta és l'estratègia del PP. A Tarragona i Lleida pot mantenir els actuals escons i a Girona ho té complicat per recuperar aquell diputat que només va aconseguir el 2000. Sirera deu pensar guanyar-ne algun a Barcelona, on n’hi ha més a repartir. Però com diu un altre polític del PP: des de l'oposició les coses són més difícils que des del govern. I ara el PP ve de l’oposició.

Adéu Bobby Fischer!

Avui he rebut una d'aquelles notícies que et fan venir moltes coses al cap: ha mort Bobby Fischer. Molts que no sabeu jugar a escacs i no us interessa ni el més mínim aquest esport sabeu qui és aquest geni que va marcar una època en el món de les 64 caselles. He trobat aquesta biografia força interessant i completa perquè conegueu més sobre l'escaquista i el personatge, del seu ascens i el seu interminable declivi, però també del seu magnetisme, que a mi també em va atrapar. Els que el coneixeu més coincidireu amb mi que avui és un dia trist. És com si en altres esports es morís Maradona, Michael Jordan, Miguel Indurain o Carl Lewis.

Bobby Fischer ha mort als 64 anys -el mateix número que les caselles del tauler del joc que el va fer famós- i ja feia més de 35 anys que havia aconseguit pujar al cim dels escacs -el 1972 es va proclamar campió del món en un mític matx a Reijkavik- tot i que només hi va ser tres anys a dalt de tot. El 1975 no va voler defensar el títol contra Anatoli Karpov. És més: va desaparèixer del mapa. Aquest fer va augmentar la seva llegenda.


Fischer era un nen prodigi, amb un coeficient intel·lectual de 184 -més que Einstein-. Nascut el 1943, a finals dels 50 ja lluitava pel campionat del món. Però aquella era l'època del domini soviètic. Tots els grans mestres russos tenien una aliança tàcita per evitar que Fischer els pogués apartar del tron que anaven alternant entre ells. Durant els seixanta l'escaquista nord-americana va fer-se un fart de guanyar campionats amb un joc sorprenent i excepcional. Va esdevenir una icona anticomunista. El 1972 va aconseguir situar els escacs en el centre de l'actualitat mundial. El seu duel -en a imatge de dalt- contra el llavors campió mundial, Boris Spassky, el van seguir milers de persones. Fischer va guanyar i va desaparèixer.

El 1992 va reaparèixer per repetir el mític duel del 1972 contra Sapassky. Era quan jo començava a jugar a escacs i vaig seguir el duel a través de les pàgines del Mundo Deportivo -internet no existia-. Va tornar a guanyar el geni nord-americà. Però el matx es va jugar a Iugoslàvia, llavors sancionada per la Guerra dels Balcans. I Fischer va esdevenir un proscrit. Els quinze anys posteriors han esdevingut una decadència evident per aquest geni, amb escàndols, detencions i empresonaments. Els Estats Units han oblidat la seva icona anticomunista dels 70. Ell tampoc hi contribuïa amb aquesta imatge de homeless. Però el seu cervell superdotat estava malalt i els seus darrers anys, com a perseguit pels Estats Units i finalment exiliat a Islàndia, han estat lamentables. Una trista fi pel geni.


La seva mort és de gran impacte pel món dels escacs. Perdem un dels millors jugadors de la història, que va marcar una època i va ajudar a popularitzar aquest esport. Fischer s'uneix al grup de genis que no han sabut controlar la seva personalitat excepcional. Aquest article el volia fer feia setmanes, des que un visitant del bloc em va demanar que escrivís sobre Fischer. Sigui, doncs, aquest post un sentit homenatge.

Hi ha vídeos molt interessants al Youtube com aquest.

Diferents maneres de triar els caps de llista

Ha culminat ja el procés d’elecció dels caps de llista per Tarragona dels principals partits polítics que concorreran als comicis generals del 9 de març. Cada formació té el seu sistema i el seu estil a l’hora de triar els números u al Congrés i el Senat. Iniciativa per Catalunya escull el seu cap de llista amb unes primàries a les quals només es va presentar un candidat. Ningú més volia ser candidat? Esquerra Republicana té la fama de ser un partit assembleari, però aquest cop ha acabat sent la direcció nacional la que ha triat el cap de llista sense deixar votar la militància tarragonina, com demanava qui s’ha hagut de conformar en ser segon. El PP és la formació més expeditiva i no hi ha hagut cap mena de problema per repetir per quarta vegada el mateix cap de cartell conservador a la cambra baixa.

El PSC ha deixat que les bases parlessin a les assemblees locals i la direcció territorial ha confiat en qui va ser número u el 2004 i ha situat de número dos un d’aquells que tota la vida ha estat a la sala de màquines, mentre que la candidata ebrenca s’ha de conformar en perdre un lloc, amb l’emprenyamenta corresponent. I és que algun premi havia de tenir la recent estrenada alcaldia tarragonina. I ens queda CiU, que ha mantingut la incògnita fins al darrer moment i un fet imprevist -des d’aquí tot el suport a Dolors Batalla i la seva família- ha canviat el guió i el cap de llista serà un diputat experimentat però que no ha fet massa vida política a les comarques tarragonines. El fins ara número u s’ha de conformar amb el Senat i el fet que el seu cognom comenci per ‘M’ ha creat més d’un maldecap. Ja ho veieu: per triar i remenar.

Publicat al diari Aquí el dimecres 16 de gener

Les tripes de la política

La lluita pel poder accepta qualsevol estil, fins i tot el menys desitjable

Aquesta porta apareix a la portada del llibre que per Nadal m'ha acompanyat i que m'ha deixat un cert sabor agredolç. Es tracta de Maquiavel en democràcia, amb el suggerent subtítol de La mecànica del poder, de l'Editorial Mina, primer títol de la col·lecció l'Arquer. Està escrit per Edouard Balladur, nascut el 1929, exprimer ministre francès (1993-1995) i que va aspirar a la presidència de la República el 1995, sent derrotat pel seu company de files del centre-dreta Jacques Chirac. No és que hagi descobert grans primícies sobre la política i el poder, però és d'aquells llibre que et serveix per ressituar-te i ordenar pensaments. I és que els francesos en saben molt de política. Ens porten unes quantes dècades d'avantatge.

Per arribar al poder, cal fer-se estimar, seduir, agradar; per exercir-lo, s'ha de tenir exit o fer creure que s'ha tingut èxit

Aquí teniu una altra frase del llibre. Estem davant d'un manual de com moure's dins dels partits polítics -recordeu allò dels enemics, enemics profunds i companys de partit- amb l'objectiu d'accedir al poder i un cop allà com mantenir-lo. Si jo fos un jove polític amb unes certes aspiracions que llegís aquesta obra potser em repensaria la meva carrera política. Això voldria dir que no tindria fusta per polític, ja que per arribar lluny, segons l'amic Balladur, s'ha de ser -diem-ho així- una mica capullo. I també el polític que vol arribar a dalt ha d'estar disposat a afrontar la solitut del poder, deixant enrera companys de viatge que passen aliats a enemics, de vencedors a vençuts.

En la portada del llibre hi surt l'actual president francès, Nicolas Sarkozy. Vol dir alguna cosa? Sarkozy seria un clar exemple de polític triomfador, que ha aconseguit no només el seu objectiu, la presidència de la República, sinó també revolucionar el panorama polític europeu i començar a deixar la seva petjada en la història. Precisament l'últim capítol del llibre es titula Sobreviure a la mort? Però abans parlar d'agradar, de les virtuts i defectes necessaris, dels grups que cal seduir -hi ha unes quantes pàgines dedicades als periodistes-, partidaris amics i adversaris o durar.

Un dels capítols més interessants el que tracta de Perdre el poder. Si arribar al poder és difícil, mantenir-lo encara més, saber-lo deixar a temps ja és una tasca altament complicada per un ésser imperfecte com l'humà. Retirar-se a temps. Aquesta és la gran qüestió. I sinó mirem al nostre voltant i comptem els polítics que s'eternitzen el poder o o saben llegir quan toca el seu relleu, amb garanties pel seu partit. El llibre té poc més de 150 pàgines i molt recomanable per polítics i també periodistes. Als primers els pot ser útil per a progressar i a nosaltres ens pot ajudar a veure'ls venir i saber llegir millor els seus processos interns.

Aquí es tortura?

Aquests darrers dies s'ha tornat a posar sobre la taula les suposades tortures practicades per membres dels cossos i forces de seguretat de l'Estat. Un dels dos darrers etarres detinguts està ingressat en estat greu en un hospital, amb un pulmó perforat. Des de l'entorn de l'esquerra abertzale es denuncien maltractaments i tortures als pressumptes terroristes, mentre que el ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, s'ha afanyat a afirmar amb contundència que no hi ha hagut aquests suposats maltractaments sinó que les ferides es van produir durant la detenció.

Molta gent fa cas de forma automàtica a la versió ministerial. Ho sento, però jo tinc els meus dubtes. Em passa el mateix que al govern basc -que recordavan les 15 hores que va tardar a ser ingressat l'etarra després de les suposades lesions en la detenció- i diverses persones amb les quals he parlat, gens sospitoses de recolzar la lluita armada. I és que són moltes les ombres que planen des de molts anys sobre les forces de seguretat espanyoles. Intxaurrondo, Martxelo Otamendi, Núria Cadenas, l'Operació Garzón el 1992...

Estem davant d'una gran confabulació de centenars de persones que denuncien tortures? És que a algun policia o guàrdia civil se li ha anat la mà recordant els anys anteriors al 1976? O es tracta d'una pràctica sistemàtica a comissaries i casernes? Qualsevol d'aquestes opcions em fa por. Tampoc no em va agradar la rapidesa de Rubalcaba a afirmar que no hi havia hagut tortures. Em recorda allò de mama, jo no he estat!, amb la mà amagada a la butxaca.

Recordo fa uns anys a l'Aula Magna de la Facultat de Periodisme de la URV amb el periodista Martxelo Otamendi explicant fil per randa les tortures patides durant la seva detenció. Tanta imaginació tenia aquest home? Recordem també que el Tribunal d'Estrasburg ha condemnat l'Estat Espanyol per no investigar les denunciades de tortures per part dels independentistes catalans detinguts el 1992 per l'inefable Garzón. I els noms d'Intxaurrondo i Rodríguez Galindo em fan pujar un calfred per l'espinada.

Els etarres no em mereixen cap mena de confiança, ni em fan massa pena, però això no vol dir que se'ls pugui torturar, com si en temps de la Inquisició ens trobéssim. Em pensava que allò que vaig veure fa uns anys al Museu de la Tortura de Carcassona estava superat, però amb tot aquest panorama -inclòs Guantánamo o algunes imatges dels Mossos d'Esquadra- em sembla que encara és una assignatura pendent en països democràtics.

Clinton remunta i McCain agafa embranzida

Ja sabeu que m'agrada seguir les eleccions nord-americanes i en aquest bloc en parlaré força. Aquesta matinada de dimarts a dimecres hem viscut el segon capítol de les primàries a l'estat de New Hampshire. Diu la tradició que qui guanya en aquest estat del nord-est té assegurada la nominació. Caminem cap a un duel Clinton-McCain? L'estadística està a favor d'aquest enfrontament, però les excepcions estan per alguna cosa.

La victòria clara del republicà McCain ja la vaticinaven les enquestes però els sondejos apuntaven a un nou triomf de Barack Obama al bàndol demòcrata. I ha guanyat l'exprimera dama. Per tres punts, però ha guanyat. Que ha passat? La plorera de Hillary Clinton ha entendrit els cors del votants del partit de l'ase? El fenomen Obama ha espantat l'electorat demòcrata més centrat i ha decidit donar suport a la candidata de l'stablishment? Caldrà veure el tercer round, a Michigan i Nevada, que ja podria ser gairebé definitiu pel tercer en discòrdia, John Edwads, enfonsat per sota del 20% i desfarà l'empat actual entre Clinton i Obama.

Diuen que Obama és el favorit dels europeus i això vol dir automàticament que als Estats Units no triomfarà. Però no havíem quedat en què Estats Units volia un canvi? Però potser Obama encara és un gir massa radical per a les ments americanes. Si l'objectiu és foragitar els republicans de la Casablanca postser Hillary Clinton ofereix més posibilitats en l'enfrontament amb els republicans. Passarem de la dinastia Bush a la dinastia Clinton?


I al partit de l'elefant. El guanyador a Iowa, John Huckabee, s’ha enfonsat en una decebedora tercera posició; Mitt Romney continua segon i el guanyador ha estat el favorit a les enquestes, John McCain, que amb més de 70 anys aspira a la nominació republicana en la seva última oportunitat. McCain és un veterà de guerra, com Bob Dole -candidat republicà el 1996- i representa el republicanisme més dretà, però el seu estil és diferent a Bush, a qui el 2000 ja li va provocar alguns maldecaps en les primàries d’alguns estats.

Amb aquestes eleccions nord-americanes m'ho estic passant bé. El duel Clinton-Obama és interessantíssim. El senador d’Illinois potser haurà de moderar el seu discurs per captar els demòcrates més moderats, mentre la seva col·lega de Nova York obliga el seu marit i a veteranes com l'exsecretària d'Estat Albright a amagar-se i s’envolta de més joventut, mentre ella adopta una imatge de iaia pijeta entranyable capaç d’ensenyar les urpes quan convé. I a les files republicanes la batalla també promet: Aguantarà Mccain l’embranzida de New Hampshire? Arrencarà finalent el vol Romney? I Huckabee? I quan entri en joc Giulani, que sembla reservar-se pel Superdimarts?

Estranya lògica grana

Com ens tenen acostumats en els darrers temps a ‘Can Nàstic’, la destitució de Javi López com a entrenador s’ha produït en aquestes reunions nocturnes i aparentment improvisades que tan sembla que els agrada al consell grana. Javi López entrenava dilluns al matí el primer equip tarragoní i el director esportiu grana, Ricardo Resta, llençava al migdia pilotes fora i deia que encara no hi havia res decidit sobre el futur del tècnic barceloní. Tot devia anar molt ràpid perquè abans de les onze de la nit el consell grana donés llum verda al canvi a la banqueta tarragonina. En una tarda es va tancar tota la negociació amb César Ferrando? Fins i tot els famosos serrells?

Ferrando, el gran somni incomplert -ironies de la vida- de l’anterior inquilí de la presidència del consell grana, Josep Maria Andreu, ja estava disponible el juny passat. No hauria estat més lògic que Ferrando, un home de confiança de Resta -havien coincidit a l’Albacete-, hagués iniciat la temporada com a tècnic del Nàstic? Doncs sí, però l’antecessor de Resta, José Sicart, havia deixat firmat Javi López. També costa d’entendre com la directiva ha deixat marxar un jugador tan aprofitable com Chabaud, que no comptava per a López, però potser a Ferrando li hauria agradat tenir. Almenys en els reforços del mercat el tècnic valencià hi tindrà alguna cosa a dir.

Però no siguem pessimistes! El Nàstic té ara un entrenador amb experiència, amb un currículum interessant, i la plantilla és suficient per no passar angúnies per mantenir-se, tot i que l’ascens s’haurà de deixar per a l’any que ve, excepte que la segona volta sigui estratosfèrica. El crit de ‘L’any que ve, Nàstic-Reus’ no hauria de ser més que una utopia del radicalisme ganxet.

Publicat al diari Aquí el 9 de gener de 2008

A 80 km/h

Una de les lleis no escrites del tripartit és la de la compensació. Els exemples són evidents en quatre anys i escaig d’aquest tipus de govern. A vegades el ciutadà no nota els efectes d’aquest equilibri de forces, però altres cops, sí. Per exemple, quan Joan Ferran parla "d’arrencar la crosta nacionalista de TV3", escorant el tripartit cap a l’espanyolisme més ranci, poc ho notem els soferts contribuents tot i que ens pot fer emprenyat molt. Quan Carod-Rovira i els consellers de Cultura d’Euskadi i Galícia signen un document per potenciar les seves seleccions esportives, inclinant el pendol cap al sobiranisme, tampoc massa no ho patim els ciutadans tot i que poguem pensar que és un brindis al sol i ens costarà molt veutr un Catalunya-Espanya en un Mundial.

Però la tercera pota del pacte és Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, que ha d’acontentar un electorat que demana politiques socialment avançades i sostenibles ecològicament. I és aquí quan el conseller Baltasar es treu del barret una mesura totalment absurda: limitar a 80 km/h la velocitat màxima a les vies d’accés a Barcelona. I aquí sí que ho notem els ciutadans que volem complir les lleis, que fins ara anàvem a 120 km/h per vies ràpides i ara ens toca anar a pas de tortuga en nom de la sostenibilitat.

Ja fa uns mesos el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC) va afirmar que aquesta mesura impulsada pel tripartit no reduïrà la contaminació i els consellers ecosocialistes se'ls van tirar al coll acusant-los d'ana contra el govern. Arguments? Cap. I a mí, perdoneu-me, però en matèria automobilística em desperten més confiança els amics del RACC que els tècnics d'Iniciativa. Reduir la velocitat màxima a l'àrea metropolitana a 80 km/h és una mesura de cara a la galeria, per acontentar l'electorat ecologista (de debò?) i no pas efectiva (més aviat efectista).

I no és que vagi en contra d'Iniciativa. És que el passat 29 de desembre em vaig sentir molt idiota anant a 80 km/h per l’autopista d’accés a Barcelona (abans m’atrevia a anar-hi amb tren, però ara prefereixo anar sobre segur ) i tothom adelantant-me (encara no multaven, només avisaven). Molt sovint per aquestes carreteres properes a la capital catalana vas a velocitats ridícules a causa de la congestió (aquesta és la gran causa de la contaminació) i quan pot anar a una velocitat raonable (sóc dels que crec que la velocitat adequada depèn del tipus de via) t’ho impedeixen per unes raons per a mi i molts altres catalans injustificades. Però això és la llei de la compensació.

Emocionants eleccions nord-americanes

En els dos darrers posts he revisat una mica el 2007 però ara ja toca mirar el futur. I vull centrar-me en les eleccions presidencials als Estats Units, que aquest dijous han engegat les primàries amb el Caucus (un sistema una mica curiós, que va per assemblees) d'Iowa. S'ha posat molt de moda entre un cert progressisme espanyol i català despreciar i atacar ferotgement tot el que vingui d'aquest país. Els vuit anys de George Bush a la presidència han estat molt negatius per a la política mundial. Estàvem millor el 2000 que el 2008. Malgrat Bush i tot el que ell representa, podem aprendre moltes coses d'aquest país i sobretot del seu sistema democràtic, amb més de dos segles d'història.

Les eleccions americanes sempre m'han atret, amb els seus avantatges i inconvenients. Tothom pot aspirar a ser president, amb uns partits molt més dèbils que els del nostre país, però necessites una pasta indecent per afrontar la campanya, o la baixa participació als comicis. Recordo que el 1996 ja vaig fer un treball a la universitat sobre les primàries d'aquell any, totalment descafeïnades, perquè ningú dubtava que Bill Clinton seria reelegit i més amb un contrincant republicà com el veterà (73 anys) Bob Dole. El partit de l'Elefant ja pensava en el 2000 amb Bush júnior, llavors governador de Texas, com a gran esperança. Les eleccions del 2000, marcades per una igualtat brutal, també les vaig seguir de molt a prop. Aquell escrutini si més no dubtós va posar molt en dubte el sistema electoral americà i Al Gore va caure derrotat per la mínima, amb una sensació de penal injust al darrer minut o de frau, directament.

Després del triomf de Bush sobre John Kerry el 2004, menys ajustat del que s'esperava, ara ens trobem amb un escenari molt obert, que els votants d'Iowa han acabat de convertir en emocionant. A les files demòcrates, Barack Obama es col·loca líder amb una primera victòria amb un 38% dels vots, però Hillary Clinton (29%) i John Edwards (30%) el segueixen d'aprop. Obama podria ser el primer president negre dels Estats Units i Clinton la primera dona presidenta. Les dues coses les hem vist al cinema i la TV, però a la realitat encara no. Però compte amb el tercer en discòrdia, que a Iowa ha estat segon. El sudista Edwards, advocat de prestigi i candidat a vicepresident el 2004 pot ser el "tapat".


Entre els republicans hi ha força incertesa. L'exalcade de Nova York, Rudolph Giulani, el menys republicà dels candidats republicans, ha passat de fer campanya a Iowa i espera dimarts vinent a New Hampshire. A Iowa ha guanyat Mike Huckabee, amb un 34% dels vots, un peronatge que en alguns mítings apareix acompanyat de l'actor Chuck Norris i en la fotografia de dalt, amb una guitarra. Huckabee ha superat el favorit, Mitt Romney. Hauria estat molt divertit que la secretàrioa d'Estat de Bush, Condoleeza Rice, hagués optat a la presidència sent dona i negra.

Tornem a la realitat. Dimarts vinent toquen primàries a New Hampshire, que ens donarà noves pistes de qui podria ser el nou president/a dels Estats Units a partir del 2009. Hi huran noves convocatòries en diferents estats fins que el 5 de febrer arribarà l'anomenat "Superdimarts", en què una desena d'estats voten els seus candidats. Gairebé segur llavors sabrem els contendents per a les presidencials, però quedarà un llarg camí -amb convencions demòcrates i republicanes plenes de globus i dels colors de la bandera nord-americana- fins el primer dimarts 4 de novembre, data de les eleccions.

Altres protagonistes del 2007

Un dels meus propòsits blocaires pel 2008 és augmentar l’activitat del meu bloc. Tinc pendent un article que m’han demanat sobre Bobby Fischer, un dels escaquistes més grans de la història, però abans accepto el repte que em llença l’Òscar Ramírez: buscar els altres protagonistas del 2007. Em posa l’exemple de cercar l’altra cara de Josep Fèlix Ballesteros, que va conquerir l’alcaldia de Tarragona amb un triomf històric.

Està clar que és el candidat convergent, Joan Aregio. A posteriori es veu clarament que Aregio es precipitava cap a una derrota segura, dessassistit escandalosament pel seu antecessor, Joan Miquel Nadal, i amb unes baralles gens edificats d’Unió i Convergència. Crec que hauria estat un bon alcalde, molt diferent que Nadal i també que Ballesteros. Durant els mesos anteriors als comicis vaig poder conèixer de més a prop Aregio i en Joan téqualitats importants per ser un bon alcalde. Però va perdre inapel·lablement (13 a 8). A Aregio li toca ara fer oposició després de perdre sense pal·liatius a les urnes. És la democràcia.

Sobre infraestructures. Mentre a Catalunya patim una sèrie de desastres que ens haurien de fer revoltar i cometre alguna animalada, l’AVE ja ha arribat a Valladolid i Màlaga i l’aeroport de Madrid segueix creixent a un ritme vertiginós, insultant pels catalans. El procés de pau a Euskadi ha fracassat, però Ibarretxe continua amb el seu pla de referèndum per a l’autodeterminaió. El 2008 pot ser important per al problema basc. El PNB té un nou líder, Iñigo Urkullu, un paio que em transmeta bones vibracions. Mentrestant, Otegi i la majoria de dirigents de Batasuna, a la presó. No anem bé.

El mercat inmobiliari ralenteix el seu creixement insostenible i l’economia mundial sembla entrar en crisi, però el gegant xinès continua creixent i guanyant terreny. I a Dubai estante construint una torre de 800 metres d’alçada. Que en queda de la Fira de Frankfurt? Fa unes setmanes vaig estar a Roma i en un parell de llibreries on vaig entrar vaig veure piles de llibres del Jaume Cabré, Sílvia Soler, Martí Gironell, La Catedral del Mar i algun altre autor del nostre país.

El Barça ha viscut un 2007 molt fluix, però el Reial Madrid ha guanyat una altra lliga amb un entrenador que va fer fora i l’Espanyol ha tornat a jugar la final de la UEFA. I altre cop l’ha perdut. Ara sommia amb jugar la Champions. Raikkönen ha guanyat el Campionat de F-1, però és que Hamilton el va llençar amb una tram final de temporada lamentable. I el Nàstic? Ha tornat a Segona A, però a Primera ha viscut momento molt bons, tutejant el Reial Madrid o guanyant a Camps com San Mamés i el Lluís Companys. Ara patreix per mantenir-se a Segona A.

I podríem omplir moltes línies parlant dels altres protagonistes del 2007. Segur que me'n deixo. Afegiu-ne d'altres si voleu.