Impunitat absoluta!!!

Molts dels que llegireu aquest post heu pogut veure o sentir en diversos mitjans de comunicació que cobreixen la informació del nostre municipi notícies referents a l'onada de robatoris que viuen diferents masies de Torredembarra. Aquí en teniu un exemple. No és un fet puntual sinó que ja porta més d'un any produint-se però que han anat augment tan en intensitat com en número. Són robatoris aparentment menors però la seva reincidència indigna els que els pateixen, que són uns quants.

Com em toca d'aprop, aquesta situació la conec de fa mesos i aquesta setmana hem decidit potenciar-la informativament. Agraeixo en nom dels afectats la magnífica feina feta pels periodistes que han informat d'aquesta onada de robatoris als seus mitjans i els animo a fer-ne un seguiment, perquè avui han tornat a entrar a robar en diversos masos.

El que m'encén més d'aquesta situació és el paper del cap de la policia local als mitjans i que demostren que no està capacitat pel càrrec que ocupa.

Extret d'ACN

Des de la Policia Local de Torredembarra, el seu cap, Ricard Garcia, assegura que s'està col·laborant amb la policia del municipi veí d'Altafulla per vigilar la zona si bé només s'hi pot dedicar una patrulla i no es pot fer una vigilància constant ja que hi ha d'altres zones del poble que també necessiten atenció. Garcia, assegura també que la plantilla del cos és insuficient i caldria incorporar més agents. Amb tot, segons explica Garcia, la quantia dels danys i d'allò robat no és significatiu i els fets rarament rebrien condemna judicial. Així assegura que el cas és 'de difícil solució' ja que, tot i tenir indicis de qui són els autors dels robatoris, sempre el mateix grup de quatre o cinc persones, mai els han enganxat 'in fraganti' i no tenen proves.

Tant la policia com les víctimes sospiten qui poden ser els responsables dels atacs perquè sempre actuen de la mateixa manera. A més, el robatori d'unes llavors valuoses i alguna trucada registrada en una de les masies amb destinació al Marroc, posen les bases a aquestes sospites.

El pessimisme respecte a la possibilitat d'acabar amb l'entrada impune d'aquestes persones en cases alienes és comú entre la policia i els veïns afectats. La policia creu que aquests assalts poden augmentar a causa la crisi ja que 'no hi ha treball i quan la gent roba menjar vol dir que ve una situació fotuda' assegura Garcia. Per la seva banda els propietaris i arrendataris de les finques no estan disposats a continuar veient com els entren a casa seva i ja pensen en organitzar-se la vigilància per compte propi amb patrulles de veïns.

Si aquest home no es veu capacitat per solucionar aquesta situació que plegui. Si vol que es posi en contacte amb mi i li donaré quatre consells bàsics que la majoria dels que ara llegiu aquest post també els hi podrieu donar. I als polítics, sobretot els que ocupen el govern de Torredembarra, els demano que defensin els interessos dels seus ciutadans. I al regidor de Sguretat, José Oviedo, que s'impliqui en l'assumpte. El paguem perquè o faci. La seguretat és un pilar bàsic de la societat de dret i Torredembarra és ara una mena de 'Ciutat sense llei'.

La recaptadora

I es va inventar el cotxe. Cada vegada n’havien més i no hi havia prou lloc per aparcar-los. I es va inventar la grua per retirar-los perquè feien nosa a la resta de vehicles que circulaven o aparcaven on no havien de fer-ho. Llavors els Ajuntaments van descobrir que també podien cobrar multes. I van advertir que com cada cop hi havia més cotxes i menys llocs per aparcar gratuïtament podien cobrar més i més multes. Aquesta setmana hem sabut que l’Ajuntament de Barcelona contracta detectius privats per controlar que la feina de les grues municipals. I és que la gallina dels ous d’or ha d’augmentar la seva productivitat: s’han de retirar més cotxes i cobrar més multes. Zona blava, zona verda, zones de càrrega i descàrrega, pàrquings amb preus prohibitius… un terreny ideal perquè la grua municipal faci molta feina.

Amb els meus propis ulls vaig poder veure com en el pressupost municipal d’una població costanera del Camp de Tarragona hi havia una quantiosa xifra com a previsió anual d’ingressos gràcies a les multes per infraccions de trànsit que ens va quedar garratibats als que la vam veure. M’imagino que a Barcelona també la tenen i multiplicada per un número de dos xifres. I més si amb la crisi econòmica actual, quan els regidors d’Hisenda veuen baixar els ingressos per certs impostos, com el de la construcció.

Per complir aquests exigents objectius cal una feina sistemàtica i els detectius són una peça més d’aquest pervers engranatge. Quins cotxes s’emportarà la grua si l’objectiu número u és recaptar per complir objectius? Els que els seus amos puguin pagar. Hem passat d’una grua municipal que retirava cotxes que feien nosa a una màquina inmisericordiosa de recaptar diners dels contribuents per ajudar les malmeses finances municipals.

Publicat el 26 de gener de 2009 al diari Aquí

Cròniques de l'altra banda (XL)

De la meva feina actual m’agraden moltes coses però una de les que em satisfà més són les visites a pobles o nuclis de la comarca. Et permeten conèixer llocs gairebé desconeguts per mi i tractar cara a cara amb gent del territori. Dimarts va anar amb la presidenta del Consell Comarcal, la Carme Mansilla, i la tècnica de Turisme Sara Mestre al Pla de Manlleu, nucli que pertany al municipi Aiguamúrcia però que està a la frontera amb les comarques del Baix i Alt Penedès. El Pla de Manlleu té entre 120 i 130 habitants, gairebé la meitat en masies diseminades pel terme.

La trobada tenia el seu origen en la presentació del vi ‘El nou de +500’, de la qual ja en vaig parlar en aquest post. El programa va ser molt complet i estimulant. Vam començar amb una trobada en l'Agrupació d’Agricultors del Pla de Manlleu en el seu local. Al voltant d'unes coques delicioses i cafè amb llet per fer passar el fred, ens van fer arribar les seves demandes i vam trobar molts punts de coincidàència amb els objectius del Consell. Col·laborarem molt els propers mesos. Després vam visitar un forn de llenya com els d’abans que hi ha al Pla de Manlleu. El pà és boníssim. Us ho puc garantir perquè l’he pogut provar. Després vam agafar els 4x4 i vam fer una ruta per diferents punts del terme on hi ha grans vistes. Vam quedar enamorats del poble deshabitat de Celma -en la imatge-, situat a uns 750 metres d'alçada i envoltat de vinyes. És d’aquells llocs màgics, com Selmella. S’hi podeu aneu-hi.

Vam acabar la jornada a l'allotjament rural ‘Les Torres de Celma’, al voltant d’una taula, amb un foc de llenya escalfant-nos i fent un aperitiu a base d’embotits boníssims -el·laborats també artesanalment al Pla de Manlleu- i un vi que és el primer any que surt al mercat, ‘El Nou de +500’ però que promet. Ara ens queda molta feina per fer per potenciar turísticament i econòmicament aquesta zona encara desconeguda per molta gent.

El turisme combinat amb l’agricultura amb valor afegit és la clau perquè l’Alt Camp tiri endavant. Dijous vam presentar a la Casa de Cultura el número de febrer de la revista Descubrir Catalunya, que dedica el seu dossier central a la comarca de l’Alt Camp. Va venir el director de la revista, en Joan Morales, i una de les autores d’un dels articles del reportatge, l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta. Un nou impuls perquè l'Alt Camp guanyi punts turísticament. Gràcies a tots.

Obamamania i una recomanació 'manga'

La setmana que hem deixat enrera ha estat marcada per l'Obamamania. Com cada 20 de gener de cada 4 anys, aquest any 2009 va prendre possessió en nou president dels Estats Units. Però amb la 'coronació' de Barack Obama s'ha desfermat una febre mundial al voltant del primer president negre (de part de pare) de la gran potència mundial. Els mateixos 'progres' que tan denostaven tot el que era nord-americà durant l'Era Bush ara els cau la baba amb el nou inquilí de la Casa Blanca. Obama té un carisma gegantí, un discurs diferent, la cursa electoral va ser apassionant i per ara -portem tres dies!- està complint les espectatives, tancant Guantánamo o congelant els sous dels alts càrrecs. Però no n'estem fent un gra massa!

M'he mostrat escèptic davant aquesta 'obamamania'. El nou president dels Estats Units és un advocat brillant, senador demòcrata per Illinois, el paradigma del somni americà. No és un 'mesies' ni un socialista com l'extrema-dreta més radical pregonava durant les eleccions. En el recent conflicte a Gaza alguns ja s'han mostrat decebuts amb el paper d'Obama. Ho farà millor que Bush? I és clar, el llistó està molt baix. Estem vivint un moment històric? Crec que sí. Obama és una cosa una mica diferent dels que fins ara han ocupat el despatx oval, començant pel color de la seva pell. Obama ha generat unes grans espectatives i ara les haurà de complir. Agafem lloc i observem la jugada.

Per Nadal em van regalar el primer volum d'un 'manga' japonès força especial: 'Eagle, la forja de un presidente'. Aquest còmic de Kaiji Kavaguchi ens situa en l'any 2000, quan un senador demòcrata d'avis japonesos, Kenneth Yamaoka, inicia la cursa a la Casa Blanca enfrontant-se al vicepresident sortint, Al Noah, que comparteix nom i altres punts en comú amb Al Gore, que també va aspirar a ocupar el despatx val després de ser el número dos de Bill Clinton.

Aquest manga el vaig trobar molt profètic. Està escrit fa set o vuit anys. Enlloc d'un afro-americà hi trobem un asiatico-americà, però els dos són candidats que inicien la cursa presidencial com uns desconeguts que poc a poc van fent-se lloc entre els favorits. Us recomano aquest manga als fans de 'The West Wing' i als que voleu aprendre més de la política nord-mericana d'una manera lúdica.

Aprendre

Fins fa pocs anys la inmensa majoria de la gent que entrava en el mercat laboral seguia una trajectòria molt semblant. Anava a escola -cada cop afortunadament fins més tard-, després aprenia un ofici o una professió i durant dècades treballava en el que havia après. En les darreres dècades cada cop més gent ha pogut cursar estudis superiors i la Universitat ha deixat de ser un espai per les capes més altes de la societat. Al mateix temps, durant la vida laboral es treballa cada cop a més empreses diferents i fins i tot es canvia de sector.

La formació permanent és la característica més nova i definitòria de l’actual món laboral. Fins a la nostra jubilació –o fins i tot després- ens hem de seguir formant, ja sigui estudiant una carrera universitària, realitzant cursos, assistint a seminaris, llegint… i també en el dia a dia, parlant amb persones que en saben més que tú. Mai com ara ha estat tan veritat aquell vell refrany en castellà de ‘Nunca te acostarás sin saber una cosa más”. Però per anar a dormir havent après alguna cosa nova cal estar receptiu. L’edat no és un impediment. Conec persones que durant la majoria de la seva vida laboral no havia tocat un ordenador i ara s’han adaptat a les noves tecnologies. Es tracta d’una minoria cada cop més majoritària.

Aquesta reflexió sorgeix d’una conversa recent en què el meu interlocutor expressava amb entusiasme la seva voluntat d’aprendre sempre. Per aconseguir-ho, repeteixo que hem d’estar amb la ment oberta, disposats a admetre els nostres errors i prejudicis i aparcar aquella sensació que transmet tanta gent d’estar en la possessió de la veritat absoluta. Aquestes ments obtuses són les que impedeixen amb la seva incompetencia que la nostra complexa societat avanci i fins i tot faci alguna passa enrera. S’ho haurien de fer mirar.

Publicat al diari Aquí el 19 de gener de 2009

Cròniques de l'altra banda (XXXIX)

Estem de trasllat. La foto no deixa cap ombra de dubte que aquesta setmana al Consell Comarcal de l'Alt Camp hem treballat enmig de caixes plenes d'expedients i tot tipus de docuementació i altres que encara s'han d'omplir. Bé, massa de buides ja no en queden perquè aquesta setmana que ve emigrem cap a la nova seu, al carrer Mossèn Martí número 3. Fa encara no deu mesos que treballo al Consell i massa pena no em fa deixar l'atapëïda però entranyable seu del Passeig de l'Estació, però els veterans i veteranes si que se'ls nota un cert sentiment.

El trasllat està sent molt gradual i al ciutadà no l'està afectant massa, que és el que realment compta. Aquesta setmana ve la fase més complicada amb el trasllat del gruix dels treballadors a Mossèn Martí. Altres ja hi són. Aquesta setmana els vaig anar a visitar i estan ben instal·lats i còmodes. A manca d'alguns detalls, la nova seu fa mot bona pinta. Qui vulgui vindre a veure-la només cal que m'ho digui.

Aquest darrer tram de gener s'està centrant molt en el turisme. Dimecres vam donar dades de visites i consultes al Monestir de Santes Creus. Mentre el darrer capítol ha pujat lleugerament el primer ha baixat una mica més. Dades negatives? En un any de crisi, tan dolentes no són. El mateix dia vam presentar els darrers tríptics turístics que restaven perquè els 23 municipis de la comarca en tinguin. Es tracta de 20.000 exemplars, 5.000 per cada un d'aquests quatre pobles: Querol, la Masó, el Milà i el Rourell.

I aquest dijous vinent presentem el número de febrer del Descobrir Catalunya, que dedica el dossier central a l'Alt Camp. Serà a les 19 hores a Casa de Cultura de Valls. Us hi espero.

Iniciativa, assetjada?

La portaveu d'Iniciativa per Catalunya Verds, Dolors Camats, ens va sorprendre aquest dimecres amb una compareixença pública denunciant l'assetjament polític, econòmic i mediàtic que està patint la formació els darrers temps. Després de la intervenció de Camats, no es va permetre als periodistes realitzar preguntes. Una altra sorpresa (quina setmana!!!), potser per donar més solemnitat a la compareixença. No negarem que les darreres setmanes Iniciativa i especialment el seu líder, Joan Saura, estan rebent moltes crítiques. I algunes dures. Si tantes crítiques reben no serà que potser no ho estan acabant de fer les coses massa bé? Em decanto més per aquesta opció que l'altra, que és que tantes persones estiguin equivocades.

Crec que Iniciativa ho està fent nolt malament aquesta segona legislatura del tripartit. En el primer, no tenien tantes responsabilitats i van representar molt bé el paper de bomber que intentava apagar els focs entre el PSC i Esquerra. Però en aquest segon capítol, els ecosocialistes s'han fet càrrec de la conselleria d'Interior i s'han complert els pitjors pronòstics. La mesura de limitar la velocitat a les vies d'entrada a Barcelona a 80 km/h ha estat molt criticada i rebatuda amb arguments ben sòlids. Amb la segona mesura de la velocitat variable tenien l'oportunitat de reconduir la situació, però no ho han aprofitat. La velocitat és variable només cap a baix. L'enfrontment PSC-ICV cada cop és més fort i els alcaldes metropolitans socialistes han fet pinya al voltant del conseller Nadal contra la mesura. El president Montilla ha tancat files amb el seu número tres, però la credibilitat d'aquest pronunciament genera dubtes. Saura no cedeix i els 80 km/h s'han convertit en una mena d'estandard per a ells.

Però segons molts catalans i catalanes, entre els quals m'incloc, on més l'està cagant Joan Saura és en el conflicte del Pròxim Orient. I com més avancen els dies, més al fons posa la pota. Anar a una manifestació com la de dissabte és un error per a un conseller d'Interior de la Generalitat. En la concentració es va exhibir una pistola, que encara que fos simulada no és un símbol del pacifisme. Les seves crítiques a l'Estat d'Israel són indígnes del úmero tres d'un govern com el català. En política s'ha de saber estar i tenir un cert sentit d'Estat -en aquest cas de nació-. Amb les seves declaracions Saura no fa més que posar llen al foc d'un antisemitisme que cada cop treu el cap amb més impunitat. I sinó que li preguntin a Pilar Rahola, Joan B. Culla o Jaume Renyer.

Potser Iniciativa està assetjada, però potser cal que la siguem assetjant perquè els seus líders se n'adonin que no estan en possessió de la veritat absoluta, ni en el conflicte del Pròxim Orient ni en la velocitat a les vies catalanes. I ara podríem tirar una mica enrera i recordar l'esperpent de l'epoca de la sequera. O els diferents problemes sorgits al voltant dels Mossos d'Esquadra que estan danyant -esperem que de forma reversible- la imatge del cos. Tinc la sensació que Iniciativa ha adoptat el paper d'Esquerra en el primer tripartit. Suposo que de forma involuntària i amb diferències temàtiques i d'actitut, però el problema de fons és el mateix: malmet la imatge del govern català i del país en general.

L'efecte Tremosa

Artur Mas ens ha sorprès aquest dilluns amb el cap de llista de CiU a les properes eleccions europees. Els dos principals candidats eren Ignasi Guardans –que aspirava a un segon mandat- i Alfons López Tena, exvocal del Consell General del Poder Judicial i sobiranista reconegut, amb l’exsecretari general d’ERC i actual màxim responsable de Convergència en Immigració, Àngel Colom, com a tercera via. Doncs ni un ni l’altre ni el de més enllà. El número u de la federació a les europees serà l’economista Ramon Tremosa.

La designació de Tremosa ha estat un saludable sotrac a la política catalana, encallada en el cansat debat del finançament. Mas demostra que la Casa Gran del Catalanisme no és una entelèquia sense contingut i que en el seu projecte polític hi caben professionals de prestigi sense un carnet polític determinat. La nominació de Tremosa, un sobiranista declarat, obliga a Esquerra a moure fitxa: fer pinya en una candidatura catalanista d’unitat o presentar un cap de llista de nivell a Europa, cosa que no fa des d’unes quantes legislatures.

Hi ha qui farà la lectura contrària i defensarà que Mas deixa la centralitat i s’escorà cap a l’independentisme. Les enquestes dels darrers anys indiquen que l’independentisme en la societat catalana creix, lentament però creix. Guardans era una aposta conservadora per mantenir-se i en canvi Tremosa és una jugada arriscada, una OPA a Esquerra i convertir unes eleccions anodines en l’inici d’una nova etapa, una primera estació cap a la darrera oportunitat de Mas el 2010.

Veurem com evoluciona l’Efecte Tremosa. Com tants efectes d’aquest tipus es pot acabar convertint en un foc d’encenalls, però crec que no serà així. Sóc dels que creu que els partits polítics han de fugir de l’endogàmia i la rigidesa dels aparells i obrir-se a professionals de prestigi que fins i tot s’han mostrat alguns cops obertament crítics. Tremosa n’és un d’ells i m’agradaria que properament en surtin més. Ben segur que un electorat que tendeix cada cop més a una abstenció per la distància amb l’anomenada classe política ho agraïrà.

Facebook, sí

Fa una estona acabo de retrobar una companya de la universitat gràcies al Facebook. Aquesta xarxa social de la qual alguns ens fugen com si d’una enfermetat contagiosa es tractés trobo que és un gran invent. Sempre que s’usi amb moderació és clar! Vaig entrar al Facebook fa més o menys mig any i des de llavors he anat fent desenes d’amics, tenint en compte les diferències evidents entre un amic de la vida real i un amic en aquesta xarxa social. M’he apuntat a grups estranys o directament “freacks”, com el de Fans del Tomàs Molina de Polònia o “Campaña de Navidad: Apadrina un banquero”, però també m’he inscrit a altres prou interessants, com un grup que està promovent un sopar per celebrar els deus anys de la meva promoció de Periodisme o un altre contra la violència masclista. Fins i tot he creat algun grup. I he usat aquesta xarxa per contactar amb gent que m’interessava ja fos per motius personals o professionals.

El Facebook viu, com totes les eines relacionades amb Internet, un moment d'expansió, però alguns experts ja li adverteixen els primers símptomes de decadència. Potser sortirà una altra xarxa més potent que substituïrà el Facebook. O potser mutarà i sobreviurà. Els canvis a internet són vertiginosos. El Facebook entra amb força al 2009 i són molts els polítics que s’hi han apuntat després de veure els èxits de Barack Obama en aquest terreny.

És compatible el Facebook i els blogs? I els fotologs, el twitter, el messenger... Tindrem prou temps per controlar tantes eines internàutiques? Estem saturats? Oposar-s’hi d’entrada al Facebok com si del dimoni es tractés no crec que sigui el camí, ja que són finestres ofertes al món que ofereixen moltes oportunitats. Com en gairebé tot a la vida, hem de saber seleccionar i usar amb moderació aquestes noves eines.

Publicat al diari Aquí el dilluns 12 de gener de 2008

Pròxim Orient... bons i dolents? (II)

Aquest dissabte vaig estar a Barcelona i vaig topar-me amb la manifestació que demanava l'aturada de l'ofensiva israeliana a Gaza i el boicot als productes israelians. No m'hi vaig afegir però si que vaig observar una mica el panorama. Hi havia molta gent, de diferents edats, raça i suposo que motivació. Xifres? No en tinc ni idea. El que em va quedar clar és que aquella no era la meva manifestació. Hi ha coses que vaig veure que no em van agradar.

Desitjo que torni la pau a Gaza, però també a Israel. I a l'Afganistan, Irak, Filipines, el Darfur, Euskadi... i podria continuar. Però com sempre hi ha guerres mediàtiques i guerres silenciades, genocidis mediàtics i genocidis que no hi són. I també hi ha molta facilitat a usar el terme genocidi. El que està passant a Gaza no és un genocidi sinó una guerra, amb tots els desastres humans que comporten les guerres actuals, on la població civil es troba enmig del conflicte. I a Gaza encara passa més. Els líders de Hamàs s'amaguen enmig de la població civil, usant-los d'escuts humans.

Com més dies passen més comprenc a Israel i menys a tots els que s'han posicionat tan meridianament a favor del bàndol palestí. Es parla molt poc de Hamàs, un grup terrorista amb un currículum d'atemptats i atacs contra població civil israeliana. Mentre l'exèrcit israelià llença míssils, Hamàs dispara coets, com si fossin de Sant Joan i causen víctimes mortals. No hem d'oblidar que Hamàs està finançada per règims com l'Iran, basat en un integrisme religiós que a mi si que em fa por. Hamàs i Iran coincideixen en què volen la desaparició de l'estat d'Israel. Doncs jo vull que segueixi existint Israel, un dels únics estats democràtics de la zona. Tard o aviat totes les parts del conflicte hauran de sentar-se en una taula de negociació.

S'està tendint a una simplificació del conflicte del Pròxim Orient com passa en molts altres conflictes, diferenciant uns que són els bons i uns que són els dolents. Es tendeix cap a un pensament únic: els israelians són molt dolents i els palestins, molt bons. La realitat és complexa i els que ja som una mica adults ja fa anys que sabem que els reis són els pares. El que recomano és superar aquest pensament únic, escoltar totes les parts i els experts i llegir. No hem de quedar-nos en la superfície, en el maniqueïsme i la simplificació que ens volen imposar molts.

Espero que la guerra a Gaza acabi ben aviat. Però recordem que arreu del món hi ha desenes més de conflictes armats que provoquen la mort de milers de persones. També vull que aquests s'acabin.

Cròniques de l'altra banda (XXXVIII)

Aquesta secció del bloc ha descansat un parell de setmanes. Les festes de Nadal han ralentitzat força l'activitat del Consell Comarcal de l'Alt Camp i un servidor també ha fet dies de vacances. Dimecres vaig tornar a la trinxera i no negaré que ha estat una setmana curta, però entretinguda. El compte enrera del trasllat a la nova seu també es barreja amb els preparatius de la inauguració oficial i amb altres temes importants d'aquesta arrencada del 2009. Avui us vull parlar de neu. O de no neu.

Aquest dijous a la tarda treballava i la sensació era que ens preparàvem per la mare de totes les nevades. Els Ajuntaments demanaven sal, el conseller Saura feia prediccions apocalíptiques i la Cadena SER ens trucava perquè la presidenta del Consell Comarcal de l'Alt Camp, Carme Mansilla, expliqués en directe a l'informatiu de les set, El balcó, amb el mític Manel Borrell com es preparava la nostra "humil" comarca per a la nevada. És d'agraïr l'esforç descentralitzador de l'emissora amb tanta "bacelonitis" estesa pel dial. La presidenta va detallar com l'Alt Camp afrontava aquesta potencialment expecional situació, amb tots els protocols d'alerta engegats i amb informació de primera mà del Centre Metereològic de l'Alt Camp, amb el seu director, en Joan Maria Boronat, sempre tan efectiu.

La conclusió aquest divendres al matí era que la nevada havia passat de llarg de l'Alt Camp i s'havia centrat en zones altes del Baix Camp, Ribera d'Ebre, Priorat i Terra Alta. La gran majoria de la comarca s'havia quedat sense poder fer ninots de neu però un parell de rutes de transport si que s'havien vist afectades. La temperatura era entre 6 i 8 graus més altes que un dia enrera i seguia pujant. La neu només havia afectat les zones més elevades de la comarca (Miramar, Querol, Montral...)

El caos s'ha produït a Madrid, sobretot a l'aeroport de Barajas, amb una nova exhibició digna de país subdesenvolupat i els dirigents passant-se les culpes uns als altres. Aquí hem pecat per excés (potser millor) i a la Messeta per defecte. Veure el conseller Saura fent d'home del temps apocalíptic com si de Bill Murray a El Dia de la marmota es tractés potser sobrava i més veient que ha fallat com una escopeta de fira. S'havia de limitar a fer recomaacions per a la seguretat de les persones i el trànsit. En el finançament si que estem encallats com si d'aquest magnífic film, El dia de la marmota, es tractés. Però això ja és un altre tema. O no?

La foto és del Coll de Lilla, realitzada per la Núria Torres

TV Mítica (XIII): El nan roig

Aquesta és una de les sèries clàssiques de la tarda-vespre pel 33 de la meva adolescència que s'ha anat reposant diversos cops i sempre m'hi enganxo i m'ho passo molt bé: 'El nan roig'. Ens trobem davant d'una altra sèrie dels mestres de la BBC. El primer capítol es va emetre a la Gran Bretanya el 1988 però al nostre país va arribar ja a començaments dels noaranta, em sembla recordar. El punt de partida és força rocambolesc i promet. L'he extret de la Wikipedia.

"Narra la historia de Dave Lister (interpretado por Craig Charles), el último ser humano vivo. Lister se embarcó en una nave minera (el Enano Rojo) en misiones en Júpiter. Lister compartía habitación con Arnold Rimmer (interpretado por Chris Barrie), un maníaco del orden y la limpieza, egocéntrico y obsesivo, justo lo opuesto a Lister.

Por la introducción ilegal a bordo de una gata preñada, Lister fue condenado a estasis temporal (hibernación). Tres millones de años después, Lister es traído de vuelta de la cámara de estasis. La nave deambula a la deriva en el espacio. Una explosión de radiación eliminó a la tripulación tres millones de años atrás. Los únicos habitantes de la nave son el recién devuelto Lister, el holograma de Rimmer, un gato evolucionado de la gata preñada de Lister que sobrevivió a la radiación en las bodegas de la nave (interpretado por Danny John-Jules) y Holly, el ordenador de a bordo, con un cociente intelectual de 6000, a los que posteriormente se les une Kryten, un mecanoide (androide)."

'El nan roig' és considerada una sèrie de culte i és comprensible. Les trames i els diàlegs són brutals. El protagonista és 'un jetas', l'holograma Rimmer dóna molt de joc i el personatge del gat és impressionant. un Si us agrada 'Sí, ministre'. 'Els joves' i/o 'L'Escurçó negre' us agradarà el 'Nan roig'. Ara no us sabria dir si encara la fan en algun canal de Televisió de Catalunya, però segur que la tornaran a fer. El DVD no l'he vist enlloc. He llegit que ben aviat hi haurà una pel·lícula.

Pròxim Orient... bons i dolents?

En escriure un post sobre el conflicte bèl·lic que actualment viu el Pròxim Orient el més còmode seria posar-me al costat d'un dels bàndols, el palestí, i criticar amb duresa els israelians. Ja us aviso que no ho faré. No em considero ni sionista ni projueu però cada cop em cansa més el papanatisme anti-israelià que exhibeixen molts sectors d'esquerra i centreesquerra i també una gran part dels mitjans de comunicació. En conflictes com el que viu el Pròxim Orient des de fa dècades s'ha de fugir de maniqueïsmes i escoltar totes les parts.

Davant de l'ofensiva israeliana d'aquests darrers dies hem de tenir clar que té un punt de partida que és la no renovació d'una treva per part del bàndol palestí, concretament de Hamàs, una organització terrorista que té com a punt número u del seu ideari la desaparició de l'Estat d'Israel. Es tracta d'un grupúscol minoritari? Docs no. Va guanyar les darreres eleccions a Gaza i manté un enfrontament que ha arribat a les armes amb Al-Fatah, el partit del president palestí, Mahmut Abas. Posant-me a la pell d'uns israelià comprenc l'ofensiva impulsada pel seu govern. Lluiten per la seva supervivència.

Ara podríem retrocedir al 1948, quan Israel va obtenir la independència, o fins i tot abans, però la gran majoria dels israelians i les israelianes només tenen consciència d'un Israel independent, envoltat de països hostils i d'atemptats per part de terroristes palestins. Tampoc no hem d'oblidar que Israel és una democràcia mentre que els seus veïns àrabs tenen règims dictatorials i pels que creiem de veritat en la democràcia, això pesa. Els anys 90 va ser quan més a prop vam estar de la resolució del conflicte árab-israelià amb les converses de Madrid i el lideratge de Rabin i Arafat. Des de llavors hem tirat enrera per culpa de les dues parts.

Evidentment que Israel està causant molts danys i sofriment sobre la població civil de Gaza i les víctimes palestines tenen tot el meu suport. Però Hamas està responent amb míssils contra població civil israeliana. Fa un parell de dies veia una escola israeliana arrasada per un projectil llençat per Hamas. Sort que no hi havien nens i nenes. Sinó estaríem davant d'una massacre per part dels "bons" segons molts. La població civil israeliana també té el meu suport. M'agradaria que quan acabeu de llegir aquest post s'hagi declarat un alto al foc i les parts enfrontades se sentin a negociar. Però tinc la sensació que serà complicat i que estem dacant d'una guerra amb tots els ets i uts. Comencem malament l'any.

El conflicte àrabo-israelià ens l'hem de mirar amb la distància necessària i per això il·lustro el post amb una imatge de satèl·lit de la zona.