Un bon amic es peguntava fa uns dies que en recordarà la gent d’aquest mandat 2007-2011 a Torredembarra. Quina infraestructura, quina inversió, quina obra, quin succés… Porto uns quants dies reflexionant i no acabo de trobar la resposta. Si fem una mirada enrera ens trobem que serà el tercer mandat consecutiu que l’alcalde elegit després de les eleccions no acaba el quatre anys pels quals va ser escollir i que governen executius en minoria durant alguns periodes importants de temps. La traducció és clara: inestabilitat i manca de continuïtat a l’hora de governar.
Seguim mirant enrera. Què va ser el més destacat del mandat 2003-2007? L’obra emblemàtica hauria de ser la nova biblioteca pública inaugurada dos mesos abans de les eleccions amb tota la fastuositat i que significava posar punt i final a anys i anys de provisionalitat i de manca d’una infraestructura a l’alçada d’un municipi com Torredembarra. Uns mesos abans, amb la construcció del Pavelló Municipal Sant Jordi , també es va aprovar una assignatura suspesa –amb un molt deficient- durant anys i anys. S’acabava amb dues dècades d’endarreriment en matèria esportiva, però l’obra va mostrar deficiències greus al cap d’uns mesos quan es va inundar i va generar un sobrecost important. I aquest és el regust que va quedar llavors.
Però siguem realistes. Van ser les obres de peatonalització del carrer Antoni Roig i voltants l’actuació que realment va marcar el final de mandat, que és el que la ciutadania recorda. El govern no va saber canalizar la participació dels veïns i veïnes en l’execució d’una actuació tan important i els balcons es van omplir de pancartes en contra de les obres. Però, és que, a més, les obres van ser un bunyol considerable que encara arrosseguem actualment. Els efectes van ser visibles en els resultats electorals de maig de 2007. Esquerra Republicana va patir el càstig dels veïns i veïnes i va enterrar un dels seus tres regidors en aquelles obres. Els republicans gestionaven la cartera d’Obres i Serveis i la sagnia de vots a causa d’unes obres mal portades i mal executades es van plasmar en una sensibilíssima reculada electoral.
Tornem al 2010. Quina és doncs l’obra emblemàtica d’aquest mandat? Hauria d’haver estat el Teatre-auditori, una altra necessitat bàsica per a un municipi com Torredembarra, aquest cop en l’àmbit cultural, però les obres ja fa mesos que han quedat aturades. El germà petit de teatre, la sala polivalent situada a l’antic Teatret de la Caixa Tarragona també acumula mesos de retard. Ens hem de quedar amb el Pàrquing de Filadors, pagat amb els diners del Pla Zapatero i que actualment genera pèrdues perquè el fan servir pocs conductors. Un panorama una mica dessolador, fruit de la conjunció d’un canvi de govern a mig mandat i la crisi econòmica que castiga encara amb més força un municipi que ha posat tots els ous en dos cistells: la construcció i el turisme. La construcció ha frenat en sec i ha deixat les arques municipals escurades i el turisme, basat en la segona residència, no pot suplir de cap manera la crisi del totxo.
En aquest mig any que resta de mandat el govern intentarà treure pit amb les seves actuacions i si alguna cosa no s’ha pogut fer serà culpa dels que hi havia abans. I des de l’oposició s’acusarà el govern de no haver fet res i el que han fet, d’haver-ho fet malament. Però tots aquests raonaments fallen en la premisa inicial i és que del 2003 fins aquí hi ha hagut una alternància accelerada en el govern i més o menys tots els regidors han pogut “toca cuixa” i les medalles i també les culpes han d’anar molt repartides. I a un servidor, el que li queda d’aquest mandat és la impossibilitat de les forces polítiques representades al ple municipal d’aparcar els interessos polítics i els egos personals i treballar per tirar Torredembarra endavant en un moment difícil com el que hem viscut els darrers anys. El resultat és aquesta sensació de paràlisi gairebé absoluta que vivim.
Publicat en el número de novembre de 2010 del Diari de la Torre
3 comentaris:
Sí noi!... no tenim quasi res.
La història recent de Torredembarra és esgarrifosa.
Només ens queda el consol de poder 'recordar amb carinyo' els governs municipals que els anys 80/90 van vendre tota la vila omplint-la d'apartaments, sense fer ni una sola obra social. I no vull recordar sota quines sigles polítiques s'acollien...
Ara no hi han quartos ni cabdills per fer miracles.
Els que haurien d’haver estat servidors públics, esdevenen en defensors dels seus egos personals.Un pic el ciutadà
ha dipositat el seu vot a l’urna resta oblidat, els polítics desen les seves promeses “ al bagul del records”. S’obliden dels partits que els hi donen suport i de la gent que fa possible que siguin els nostres representants i creient-se posseïdors de veritats absolutes emprenen un lluita personal per satisfer el seu ego. Només així s’entén que regidors a nivell personal conspirin per fer caure governs municipals ara recolzant uns o d’altres. Tot això ve posat en evidència per la llei electoral. Recordem que la figura de l’alcalde-president de la corporació és un record de la llei franquista, en la que és ell el que delega el poder als regidors. També podríem parlar de l’elecció en llistes tancades elaborades en les cuines dels partits en la que sovint no arriben els millors als primers llocs, si no els que es mouen millor per les cuines. També podríem parlar del finançament local. Hi ha partits que opinen que ha de governar la llista més votada , quan son ells la llista més votada a la Generalitat en canvi no ho apliquen a nivell municipal. En fi com deia algú els votants ja es mobilitzen a l’hora de les eleccions locals, es tracta de buscar algun tema que polaritzi la ciutadania a favor o en contra ( pins tallats, carrer nou ..........) , així el programa si n’hi ha passa desapercebut i tot passa a aquells tenen raó i els altres no. Ah. I no val allò de: si no votes no et queixis , perquè mentre paguem impostos i contribuïm al sosteniment municipal tenim dret a queixar-nos i dir si els nostres impostos estan ben invertits o no. x
Doncs sí. La situació és fruit de no haver sabut canviar el rumb dels anys 60: aposta pels apartaments de segona residència i res d'hotels. Cap dels responsables polítics ho han volgut/sabut redreçar.
I efectivament: cal una nova llei electoral municipal. No poden ser aquests petits parlaments que només serveixen per pactar aliances estranyes i barallar-se i qui ho acaba pagant és el municipi amb deficiències importants amb la gestió per la priorització dels interessos polítics i personals (no només materials sinó d'alimentar egos crescuts).
Publica un comentari a l'entrada