El que queda del mandat

Un bon amic es peguntava fa uns dies que en recordarà la gent d’aquest mandat 2007-2011 a Torredembarra. Quina infraestructura, quina inversió, quina obra, quin succés… Porto uns quants dies reflexionant i no acabo de trobar la resposta. Si fem una mirada enrera ens trobem que serà el tercer mandat consecutiu que l’alcalde elegit després de les eleccions no acaba el quatre anys pels quals va ser escollir i que governen executius en minoria durant alguns periodes importants de temps. La traducció és clara: inestabilitat i manca de continuïtat a l’hora de governar.

Seguim mirant enrera. Què va ser el més destacat del mandat 2003-2007? L’obra emblemàtica hauria de ser la nova biblioteca pública inaugurada dos mesos abans de les eleccions amb tota la fastuositat i que significava posar punt i final a anys i anys de provisionalitat i de manca d’una infraestructura a l’alçada d’un municipi com Torredembarra. Uns mesos abans, amb la construcció del Pavelló Municipal Sant Jordi , també es va aprovar una assignatura suspesa –amb un molt deficient- durant anys i anys. S’acabava amb dues dècades d’endarreriment en matèria esportiva, però l’obra va mostrar deficiències greus al cap d’uns mesos quan es va inundar i va generar un sobrecost important. I aquest és el regust que va quedar llavors.

Però siguem realistes. Van ser les obres de peatonalització del carrer Antoni Roig i voltants l’actuació que realment va marcar el final de mandat, que és el que la ciutadania recorda. El govern no va saber canalizar la participació dels veïns i veïnes en l’execució d’una actuació tan important i els balcons es van omplir de pancartes en contra de les obres. Però, és que, a més, les obres van ser un bunyol considerable que encara arrosseguem actualment. Els efectes van ser visibles en els resultats electorals de maig de 2007. Esquerra Republicana va patir el càstig dels veïns i veïnes i va enterrar un dels seus tres regidors en aquelles obres. Els republicans gestionaven la cartera d’Obres i Serveis i la sagnia de vots a causa d’unes obres mal portades i mal executades es van plasmar en una sensibilíssima reculada electoral.

Tornem al 2010. Quina és doncs l’obra emblemàtica d’aquest mandat? Hauria d’haver estat el Teatre-auditori, una altra necessitat bàsica per a un municipi com Torredembarra, aquest cop en l’àmbit cultural, però les obres ja fa mesos que han quedat aturades. El germà petit de teatre, la sala polivalent situada a l’antic Teatret de la Caixa Tarragona també acumula mesos de retard. Ens hem de quedar amb el Pàrquing de Filadors, pagat amb els diners del Pla Zapatero i que actualment genera pèrdues perquè el fan servir pocs conductors. Un panorama una mica dessolador, fruit de la conjunció d’un canvi de govern a mig mandat i la crisi econòmica que castiga encara amb més força un municipi que ha posat tots els ous en dos cistells: la construcció i el turisme. La construcció ha frenat en sec i ha deixat les arques municipals escurades i el turisme, basat en la segona residència, no pot suplir de cap manera la crisi del totxo.

En aquest mig any que resta de mandat el govern intentarà treure pit amb les seves actuacions i si alguna cosa no s’ha pogut fer serà culpa dels que hi havia abans. I des de l’oposició s’acusarà el govern de no haver fet res i el que han fet, d’haver-ho fet malament. Però tots aquests raonaments fallen en la premisa inicial i és que del 2003 fins aquí hi ha hagut una alternància accelerada en el govern i més o menys tots els regidors han pogut “toca cuixa” i les medalles i també les culpes han d’anar molt repartides. I a un servidor, el que li queda d’aquest mandat és la impossibilitat de les forces polítiques representades al ple municipal d’aparcar els interessos polítics i els egos personals i treballar per tirar Torredembarra endavant en un moment difícil com el que hem viscut els darrers anys. El resultat és aquesta sensació de paràlisi gairebé absoluta que vivim.

Publicat en el número de novembre de 2010 del Diari de la Torre