Transició: game over

L’Estat espanyol s’ha basat durant les tres dècades, a partir de la reinstauració de la democràcia, en un sistema sorgit de l’anomenada transició. Ha estat un sistema molt imperfecte, creat enmig dels sorolls de sabres de finals dels setanta i inicis dels vuitanta, de la integració de les elits franquistes i les renúncies de les esquerres i d’un gran invent que ha estat el “café para todos”. És a dir, intentar aigualir els fets nacionals català i basc creant fins a disset autonomies, la gran majoria artificials, però que trenta anys després ja són un element bàsic del paisatge institucional, amb uns presidents autonòmics que defensen amb ungles i dents les seves taifes.


Aquest sistema tendia cap a una descentralització, una mena de federalització de molt baixa intensistat i una certa assimetria. Euskadi i Navarra van apostar per tenir la clau de la caixa mentre Catalunya va prioritzar la recuperació i potenciació de la llengua i la cultura. Els anys han anat passant i aquesta manca de control de les finances per part del govern català ha derivat en un ofegament quan ha esclatat amb tota la seva cruesa amb la crisi econòmica actual i en una sensació d’espoli que provoca el fet que cada any milers de milions d’euros marxin cap a Madrid i no tornin a Catalunya, mentre altres autonomies disposen de millors infraestructures i ofereixen millors serveis a la ciutadania. I, per a més inri, fan el fatxenda clamant als quatre vents que són més solvents que Catalunya (amb els diners que marxen i no tornen de Catalunya).

Mentre el front basc està més tranquil que mai, amb un PNV dòcil cercant company de ball en el govern autonòmic i un procés de pau que avança lent però avança, Catalunya ha pres un camí que cada cop sembla més de no-retorn. Una majoria parlamentària clara aposta pel dret a decidir davant d’aquesta situació i la por atàvica dels partits espanyols a la convocatòria d’una consulta per la independència encara fa pensar més que un sí seria majoritari si finalment es convoca a les urnes als catalans i catalanes per decidir el futur. La resposta des de Madrid a aquestes aspiracions independentistes és la recentralització. La Llei Wert n’és el paradigma d’aquesta estratègia: trencar els consensos dels anys vuitanta, tant pel que fa a la llengua com a la religió a les aules. Termes com insubmissió i desacatament s’escampen per la comunitat educativa i la societat catalana en general.

Però no només l’agudització del problema català demostra que el model de la transició s’enfonsa com un castell de cartes. El mateix sistema de partits espanyol pot patir un cataclisme en la pròxima convocatòria electoral. El bipartidisme PP-PSOE està en fase terminal, incapaços de plantejar solucions a la crisi econòmica i la corrupció regnant, i amb uns lideratges dèbils i poc carismàtics. Izquierda Unida i UPyD pugen com l’escuma i el terreny està abonat per alguna opció populista que en qualsevol moment pugui sorgir i acabar de sacsejar aquest mapa polític agonitzant. El ritme de la història s’accelera i les mastodòntiques maquinàries dels partits polítics tradicionals no saben reaccionar i com afrontar els reptes d’aquesta etapa posttransició.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Iris Figuerola: el perquè de la primera “Torrenca de l’any”

Iris Figuerola Biscamps ha estat la primera Torrenca de l’Any, el guardó creat pel Diari de la Torre i el Baix Gaià Diari i que es va lliurar aquest mes de març. I va aconseguir aquesta distinció a molta distància dels seus competidors. Ella diu que pot lluir l’Escarabat d’or perquè coneix molta gent. S’atreveix a dir perquè no té enemics. I és veritat que l’Iris ha tingut i continua tenint moltes oportunitats per conèixer gent perquè manté una activitat social i cultural molt important en diferents fronts de la vila torrenca. I no genera moltes raons per crear-se enemics.

Nascuda a Baix a Mar quan encara era un barri de pescadors on els estiuejants es comptaven amb els dits, va viure al número 1 del Passeig Colom, tocant a Cal Bofill, i explica que Baix a Mar els anys quaranta es dividia en dos, amb la plaça de l’Església com a frontera i la Cooperativa com a nexe d’unió. A dalt la Torre hi pujaven sovint, molt més que a l’inrevés. Hi anaven al metge o a Cal Marxant a comprar fils per cosir. “Era un món reduït i molt apartat”, recorda. Tot es celebrava a dalt de la Torre i a Baix a Mar en aquella època només es feia festa per Sant Joan.

Quan es va casar, als 21 anys, l’Iris va pujar cap a la Torre, a viure amb el seu marit a la casa dels seus sogres. Des del primer moment s’hi va trobar molt còmode, en una època en què la televisió encara no havia arribat a les llars. A les nits es llegia molt a Cal Gual. Eren subscriptors de la revista Destino. L’any 1963 es van començar a donar classes de català a la recent estrenada Biblioteca de Torredembarra. Desenes de torrencs i torrenques es van apuntar a les classes d’en Manel Crehuet, la Rosa Maria Wenberg i en Josep Gual. La foguerada inicial va passar i l’Iris va ser de les poques que s’hi va quedar. I des de llavors ha estat vinculada a la biblioteca torrenca, formant part d’un grup que ha traduït al català ja una vintena d’obres de teatre, la darrera “El casament” de Vladimir Maiakovski. Aquestes traduccions han servit per a nodrir d’obres de teatre per al Grup d’Aficionats a l’Art.

El teatre a Torredembara també ha tingut en l’Iris Figuerola una de les seves peces importants, però darrera de l’escenari, a la tramoia. L’hem vist fent d’apuntadora però sobretot com a modista, ja sigui per fer un uniforme de Guàrdia Civil, un de més minimalista de Tarzan o de fantasia. Sobre l’escenari se l’ha vist poc i ella mateixa ens recorda l’excepció: una aparició fent de dona barbuda.

De soltera l’Iris va treballar de teixidora, a Cal Fité i Cal Gual. En aquella època, normalment, quan una noia es casava deixava de treballar fora de casa. Tenia fins i tot una ajuda del govern i tot per fer-ho. Passava a treballar a la llar i l’Iris, amb sis fills, en va tenir molta de feina. Està orgullosa d’haver pogut donar carrera a tots els fills i filles.. Afirma que no ho trobava tan gros pujar mitja dotzena de fills. Ni tampoc s’enyorava de Baix a Mar, sobretot perquè es sentia apreciada per la seva nova família i perquè des de la seva nova casa es veia el mar. Un cop els seus sis fills ja van ser grans, va treballar durant una dècada de peixatera a Cal Ral. Primer va estar a la botiga de Baix a Mar i després a la de dalt del poble, on va substituir a la Manuela, una institució a Cal Ral.

Quan l’any 2000 es va jubilar, Iris va entrar a Càritas, on ha viscut de molt a prop l’esclat de la crisi. Quan va començar a col•laborar amb l’ONG eren quinze persones i ella hi anava un parell d’hores a la setmana. Era l’època que arribaven molts immigrants al nostre país i havien de fer una tasca d’acollida i orientació dels nouvinguts. Lliuraven una quinzena de bosses d’aliments al dia. Ara en fan 160 i la majoria són per a gent del país, que els ha costat molt decidir-se a acudir a Càritas. Per vergonya. El pobre actual, segons l’Iris, és una parella jove amb un o dos fills. Fa uns anys treballaven els dos i des de fa temps han perdut la feina i tenen una hipoteca que no els permet arribar a final de mes. El paper de l’Iris a Càritas és coordinar el rober, on hi treballen voluntàriament setze persones. A Torredembarra, l’organització té una seixantena de voluntaris i han de fer una gran tasca logística per gestionar les grans quantitats de menjar i la roba que els hi arriba.

Hem dit que l’Iris ha estat sempre molt activa. Ha estat secretària del Grup de Dones i també forma part del grup de cuiners i cuineres del bull, un plat pesat de fer, segons diu ella. Però l’Iris està acostumada a les grans cassoles. A casa havien arribat a ser nou persones a taula. Cada any també cuina una o dues cassoles de fideuejat per a la festa solidària que es fa a la plaça de les Monges per la Fundació Vicenç Ferrer. La cuina li agrada i prova nous plats i experimentar a partir dels peixos de Baix a Mar. Té 300 llibres de cuina i algun escrit per ella per a la família. També disfruta escrivint i l’hem pogut llegir a La Sínia. Ha guanyat diversos cops el Premi Isabel de Villena. Ara ja no pot fer-ho, perquè en forma part del jurat. Ha assistit també a cursos d’escriptura i ha tingut com a companys de pupitre com l’Oriol Grau o la Coia Valls, que aquest Sant Jordi ha triomfat amb “Les Torres del cel”, un llibre que vol llegir ben aviat. A l’Iris no li agrada estar sense fer res. Algú ho dubta després de llegir aquest article?

Publicat al número de maig del Diari de la Torre

Qui són els nazis?

Hi ha poques coses més nocives en aquest país, del qual malauradament encara en formem part, que una majoria absoluta del PP. En política i en la vida en general tenim memòria de peix i molts van oblidar ràpidament la deriva absolutista que va patir José Maria Aznar entre els anys 2000 i 2004. Aquests aires de grandesa van portar el llavors president de govern a posar els peus sobre la taula al ranxo de George Bush o a organitzar un casament reial al Escorial per a la seva filla, amb emprenyament del rei Juan Carlos, que mai es va acabar d’entendre amb Aznar. Però l’extrema comoditat del corró de la majoria absoluta també va portar-lo a ell i els altres dirigents populars a criminalitzar tothom que no pensés com ells.

Set anys després tenim una altra majoria absoluta del PP i estem vivint una altra escalada que està portant a què l’insult i la calúmnia dels que pensen diferent a l’ideal conservador sigui el pa de cada dia. Hi ha, però, dues diferències principals entre les dues èpoques. Una és que Rajoy no és Aznar i el gallec és un polític espantadís que governa a través d’una pantalla de plasma i no admet preguntes dels periodistes. L’altra és el context econòmic. El quatrienni 2000-2004 era una orgia econòmica gràcies a la bombolla immobiliària que s’inflava i s’inflava. I ara estem patint una de les pitjors crisis del capitalisme al continent europeu. I a l’Estat espanyol els trossos de la bombolla rebentada encara converteixen la crisi en més dramàtica.

Els dirigents populars que parlen pel seu president desaparegut, sobretot l’omnipresent Maria Dolores de Cospedal, tenen una altra costum principal: comparar els seus rivals amb el nazisme. He arribat a la conclusió que Cospedal i companyia pateixen una indigència intel·lectual greu. Saben realment que va ser el nazisme? Han vist imatges dels camps d’extermini o de les cambres de gas? Saben com funcionava la màquina de propaganda nazi, que convertia els dèbils (els jueus, els gitanos, els homosexuals o qualsevol opositor a la dictadura hitleriana) en una terrible amenaça i donava barra lliure a la seva reclusió i posterior extermini?

Saben Cospedal i companyia que estan patint els qui no poden pagar una hipoteca i estan a punt de ser desnonats? Saben que el procés cap l’autoderminació de Catalunya s’està fent des de la democràcia i seguint els principis de l’ONU? A mi qui em recorda els mètodes nazis i estalinistes són molts ministres populars i mitjans de comunicació al servei de la seva causa, com Intereconomia, La Razón, l’ABC, el Mundo, Telemadrid... Molts dirigents populars són descendents de dirigents franquistes i poc van fer per a l’adveniment de la democràcia. No em costaria gens dir que són uns nazis. Però no ho faré. No em rebaixaré al seu nivell. Només els recomanaré que repassin història i si tenen un mínim d’humanitat sentiran vergonya d’ells mateixos.

Publicat al setmanari NoticiesTGN

Els vint anys de ‘La Sínia’: dues dècades de canvis en el sistema comunicatiu de Torredembarra

La revista La Sínia compleix vint anys i la primera reflexió que em ve al cap és que estem davant d’una heroïcitat, un cas molt excepcional en el panorama comunicatiu torrenc i també del  nostre país. Només el Setciències, la revista de l’Escola Molí de Vent, és més antiga que La Sínia i es segueix publicant. Dues dècades són molt de temps en una publicació en paper i encara seran més difícils a partir d’ara, amb el preu del paper pels núvols i la proliferació de publicacions electròniques, blogs i xarxes socials.

Quan va néixer l’any 1993 La Sínia, Internet no existia per a la immensa majoria dels mortals. El paper regnava de forma absoluta i m’atreviria a dir que absolutista. Faltaven catorze anys per a la creació d’Ona la Torre i dos més per a l’arribada a les nostres televisions de TAC-12. De la Televisió Digital Terrestre no se’n sabia res. Només feia tres anys que a la nostra vila es podien sintonitzar les televisions privades: Antena 3, Telecinco i Canal+.

L’any 1993 va ser també el de l’aparició del mensual Torredembarra al Moment, creat per Antoni Vilà i Ana Marín des del Grup Claxon. Torredembarra al Moment acabaria sent l’embrió per a què quatre anys després sorgís el Diari de la Torre, que ha arribat als nostres dies autodenominat Degà de la Premsa Local, tenint en compte aquesta vocació informativa enfront de La Sínia, més encarada a la investigació, la reflexió i la creació literària.

En aquesta primera meitat dels anys noranta es començava a configurar el mapa comunicatiu torrenc, que en la segona part de la dècada i els primers anys del nou mil·leni va viure un esclat en les publicacions de paper, com vaig analitzar a “Les publicacions periòdiques de Torredembarra. Del 1975 a l’actualitat”, inclòs en el Recull de Treballs 7 del Centre d’Estudis Sinibald de Mas i en l’exposició “Anem a la impremta”, que es va poder veure entre el 20 de novembre i l’11 de desembre de 2004 a la Sala Lluís d’Icart del Castell. Apareixien butlletins de partits polítics, d’entitats, i un altre mensual d’informació, com era El Mònic, que se segueix publicant.

En la dècada posterior a aquest treball i exposició, el sistema comunicatiu de Torredembarra va seguir evolucionant d’una forma accelerada, amb la desaparició de moltes revistes i l’aparició d’altres, com el butlletí municipal Som-hi, o la irrupció dels blocs, que va viure l’època d’esplendor els darrers anys de la dècada passada, un fenomen del qual en vaig parlar en un altre article al Recull de Treballs 9 del Centre d’Estudis Sinibald de Mas: “El naixement de la Torresfera: blocs a Torredembarra”. El 2007 es creava Ona la Torre, i es complia una reivindicació molt antiga al nostre municipi: disposar d’una emissora de ràdio municipal. La televisió local arribava amb força dos anys després amb TAC-12, impulsada per un consorci públic del qual l’Ajuntament de Torredembarra també en formava part. Des d’uns anys abans, els ciutadans i ciutadanes torrenques havíem experimentat que era sortir a la televisió amb televisions locals com Més TV.

El juny de l’any passat iniciava la seva activitat el primer diari digital d’àmbit del Baix Gaià, que agafava el nom d’aquesta subcomarca de la qual Torredembarra n’és capital: Baix Gaià Diari (www.baixgaia.cat), un mitjà que, en pocs mesos, ha esdevingut de referència. Tot va molt ràpid. L’explosió de les xarxes socials també ha afectat Torredembarra i a través de Twitter i Facebook es pot seguir l’actualitat de la nostra vila gairebé al moment amb els comentaris dels mateixos protagonistes.

Enmig d’aquest panorama tan diferent al que hi havia quan es va crear, La Sínia continua editant-se. Ha passat èpoques complicades, relleus en el seu consell de redacció, en els seus articulistes, fins i tot en el seu to. Ha anat evolucionant per sobreviure en el darwinisme comunicatiu cada cop més voraç. El qui escriu aquest article el satisfà molt aquesta supervivència del primer mitjà on va publicar el su primr  article la primavera de 1995, quan encara no era ni major d’edat, parlant del meu rebesavi boter, de la història torrenca de finals del segle XIX i començament del XX. I és que La Sínia ha estat una magnífica plataforma pels joves que ens agradava escriure, que trobàvem un forat enmig de plomes ja consagrades. Possiblement aquesta capacitat de renovació i aposta per a noves veus ha estat un dels secrets de la seva llarga vida.

Aquest article ha estat publicat al número especial commemoratiu dels 20 anys de La Sínia 

Xavier Garcia Puerto: un torrenc a la Berlinale

Quan quedem per fer un cafè, en Xavier Garcia Puerto acaba de tornar de Sant Petersburg i prepara la visita que cada any realitza al Festival de Cinema de Cannes. Segur que és un dels torrencs que viatja més al cap de l’any. I és que, actualment, en el sector del cinema costa guanyar-se les garrofes treballant només a Catalunya i l’Estat espanyol i moltes oportunitats laborals sorgeixen a l’estranger. Nascut l’any 1975, després de cursar primària i secundària a Torredembarra va estudiar Història, però la seva carrera va anar encarant-se poc a poc cap al cinema i en aquests moments està abocat totalment al món del setè art.

En Xavi va fer Història perquè l’atreia la recerca local. Diu que aquest tipus de recerca té sovint té una pàtina gris i casposa, però ell creu que no és així i ho volia demostrar. Va ser el guanyador de la primera Beca d’Investigació Històrica Manuel Crehuet l’any 2001 amb un treball sobre els refugis antiaeris de Torredembarra durant la Guerra Civil Espanyola. També ha fet de guia de rutes històriques al municipi torrenc. Va començar a escriure guions per a documentals i amb un que va emetre Canal Reus va guanyar el Premi Miramar. Davant d’aquesta situació, en Xavi va pensar que el millor que podia fer era formar-se en aquest àmbit i va estudiar a l’Aula de Cinema de la Universitat Rovira i Virgili i va cursar la llicenciatura de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. El 2007 va decidir que es dedicaria de forma exclusiva al món del cinema, concretament a la selecció de pel·lícules i vídeos i a la programació de festivals i mostres. L’hem pogut veure també com a comissari d’exposicions i cicles relacionats amb la gran pantalla.

El Festival de Cinema REC de Tarragona, del qual en va ser un dels impulsors l’any 2001, té bona part de culpa d’aquest viratge de la Història al Cinema. El festival va anar creixent i el 2007 en Xavi es va convertir en el director del certamen i se’n va renovar l’equip organitzador. Dos anys després, el REC es va convertir en un festival internacional i això va fer que ell comencés a sortir més a fora del país per seleccionar pel·lícules. Actualment està preparant la tretzena edició del REC, que ha superat la crisi patida l’any passat i ha acabat amb un canvi de dates. El certamen ha passat de celebrar-se a la primavera a fer-ho a la tardor i sembla consolidar-se en aquest nou lloc al calendari.

El REC també va desembarcar a Torredembarra amb el REC d’Estiu l’any 2004, que es va celebrar durant quatre anys, fins que l’Ajuntament en va reduir dràsticament el pressupost i en Xavi i la resta d’organitzadors van decidir que no podia continuar fent-se. El REC d’Estiu, que es portava a terme a l’agost a Baix a Mar, al costat de Cal Bofill, combinava una primera part d’exhibició d’una selecció de curtmetratges de primer nivell i una segona que combinava la música electrònica i l’art visual. Era una proposta que aplegava públics de diferents edats i interessos. Quan el festival es va deixar de celebrar, molts dels seus assistents assidus reclamaven que es tornés a fer. Però la seva època va passar. Una llàstima.

En Xavi combina projectes d’una duració determinada i tasques més regulars. En el primer grup està el treball que relacionava el cinema i la pintura que ha realitzat aquest mes de març per al Museu i Galeria d’Art Contemporani ERARTA de Sant Petersburg i en el segon la seva tasca com a responsable de seleccionar les pel·lícules de la península ibèrica i Sudamèrica que participaran Black Nights International Film Festival de Tallin. Treballa més a fora que a casa, on costa que valorin més la seva feina. Tot i això, darrerament ha realitzat un projecte per l’Instituto Cervantes: una mostra de creadors visuals joves que s’ha pogut veure a Brasil, la Xina i els Estats Units. Les retallades també han afectat el Instituto Cervantes i projectes com aquest han quedat suprimits aquest any.

En els últims anys en Xavi ha format part de jurats de diferents festivals de cinema de tot el món: Sudàfrica, Hongria, Itàlia, França, Rússia, Estònia... L’últim va ser en la secció Generation del prestigiós Festival de Cinema de Berlín. Ha passat d’anar a la Berlinale dormint a les nits a casa d’amics a un hotel, a fer-ho a un hotel de cinc d’estrelles, amb totes les despeses pagades i amb un cotxe esperant-lo a la porta.

Quan abordes amb en Xavier Garcia Puerto el moment que travessa el cinema al nostre país se li nota un cert pessimisme, quan parla d’un punt de supervivència en el sector i que cada cop menys gent s’hi pot dedicar en exclusiva. I avisa del perill que aquesta supervivència es converteixi en quotidianitat i que davant d’aquesta crisi no es plantegi un nou model. Lamenta que el sector porta trenta anys esperant la Llei de Mecenatge. Amb en Xavi pots estar hores i hores parlant de cinema, de cultura, de la vida... però les Torrencades tenen un espai limitat. Que hi farem!

Article publicat al número d'abril del Diari de la Torre

El mandat municipal ja fa baixada a Tarragona

Esquerra Republicana de Catalunya ha escollit aquesta setmana passada el seu president local, Pau Ricomà, com a proper candidat a l’alcaldia de Tarragona. Els republicans han triat una línia continuista –el número dos de la candidatura del 2011- per recuperar la presència en el ple municipal tarragoní després de la desfeta en els darrers comicis locals, quan van quedar sense representació just després de governar quatre anys al costat dels socialistes. Estem a punt de creuar l’equador del mandat i els partits tarragonins mouen posicions perquè aquest darrera meitat del mandat en minoria del PSC farà molta baixada.

El Partit Popular també està actuant conscient que ha de començar a modelar la seva oferta electoral del 2015. Aquesta darrera setmana Alejandro Fernández ha volgut situar a la ciutat a l’agenda el debat sobre la implantació de mesquites i la presentació de mocions en castellà al ple de divendres també ha estat un altre gest per ampliar electorat o almenys consolidar-lo. Ciutadans és una formació que amb un bon candidat pot irrompre al ple tarragoní i les fronteres amb PP, PSC i fins i tot Iniciativa són molt poroses. La immigració també és un tema amb què la formació conservadora pot accedir a graners de vot important.

El PSC està demostrant que un mandat es pot afrontar amb un govern en minoria, enmig de rumors d’una sociovergència que al final ha acabat per no arribar. Amb un regidor menys que fa quatre anys, Ballesteros ha sabut moure’s en la geometria variable i ell és el principal actiu socialista. Sembla que és aviat per obrir el meló successori i no es veu un delfí clar. El precedent del relleu Nadal-Aregio segur que es té en compte a Ramon y Cajal. El desgast d’estar al govern pot complicar-li una mica més les coses el 2015 al PSC i perdre algun escó més. Iniciativa pot aprofitar aquest desgast per recuperar un segon regidor amb una candidata ja consolidada com és Arga Sentís.

En la banda oposada als republicans està Convergencia i Unió, que no té gens clar qui serà el seu cap de cartell d’aquí dos anys. La continuïtat de Victòria Forns com a alcaldable no està gens clara i el president local, Joan Basora ha evidenciat aspiracions a rellevar-la i no es descarta, com passa en aquests casos, una tercera via. Els convergents volen acabar el 2013 amb l’alcaldable proclamat, una tasca que no serà un camí de roses. El perill de convertir-se en la tercera força el 2015 és més que real per a CiU tenint enfront de dos partits amb un lideratge clar. Aquesta segona meitat de mandat farà molta baixada i els deures haurien d’estar fets com més aviat millor.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Una monarquia ha de ser “campechana”

Recordeu aquella època que molts gent deia que no era monàrquica sinó juancarlista? Queden tan lluny aquells anys del rei “campechano”. La monarquia espanyola ha entrat en una espiral que l’està abocant a una crisi total que pot acabar amb la seva existència. La imputació aquesta setmana de la infanta Cristina en el procés judicial del Cas Noos és un graó més en aquesta escala cap al precipici borbònic. Aquesta darrera setmana s’han conegut nous draps bruts de la Casa reial, com les comptes a suïssa de Don Juan, el pare del rei, o el suposat avortament de la princesa Letizia abans de casar-se amb Felip i que sembla que li van amagar al rei.

En què es basava la monarquia espanyola les darreres dècades? En un rei “campechano” que vivia de les rentes d’haver portat la democràcia a l’Estat espanyol i pel seu suposat paper decisiu en el cop d’estat del 23-F. Durant els anys noranta i primers anys del nou segle, els casaments dels seus fills i naixements dels néts van reforçar la monarquia. A la gent li encanten els contes de fades, els vestits de princesa, els nadons formosos amb una vida regalada. La família reial feliç era un relat que venia molt a través de les revistes i programes del cor, lliurades a la causa de forma entusiasta. El casament entre el príncep i la plebeia -divorciada i tot- va ser el punt àlgid de l’orgia monàrquica espanyola.

Però poc a poc aquest castell de cartes s’ha anat enfonsant. La filla gran es va separar, vam descobrir que el matrimoni entre el rei “campechano” i la reina Sofia era poc més que una farsa i el monarca tenia un llarg historial de querides, i que una tal Corina, l’acompanyava de cacera d’elefants a l’Àfrica. La implicació del gendre reial Iñaki Urdangarín en una trama de corrupció que està empastifant també la infanta Cristina ha posat Juan Carlos I contra les cordes quan s’acosten les quatre dècades de regnat.

Cada cop són més les veus que aconsellen una abdicació de l’actual rei i que deixi pas al seu fill Felip, que el ventilador de porqueria reial encara no ha esquitxat. Per ara. La monarquia espanyola necessita un punt d’inflexió que li permeti recuperar punts davant l’opinió pública. El segle XXI, en un país democràtic, la monarquia ha de ser discreta i un model de virtuts, com passa a la resta d’Europa. Si es canvia el terreny de joc, aquest sistema anacrònic pot quedar expulsat del partit. L’abdicació de Juan Carlos serà, però, una sortida endavant i llavors si que no quedarà marge d’error perquè la proclamació de la república estarà escalfant el clatell de Felip VI. Paper complicat el que li espera al nou sobirà. Qualsevol pas en fals el pot convertir en el darrer monarca espanyol.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

El procés sobiranista pot descarrilar

Em comentava un polític tarragoní que simpatitza ben poc amb les idees independentistes que el procés sobiranista que fa mesos que vivim a Catalunya acabarà en no res. Després del que estem vivint les darreres setmanes, sovint em temo que podria tenir raó. L’esclat independentista del passat 11 de setembre, en què el poble català va fer sentir amb força la seva veu al carrer i es va aconseguir internacionalitzar en conflicte entre Catalunya i Espanya, cada cop queda més lluny. El líder de CiU, Artur Mas, va sortir molt reforçat i els dies posteriors a aquella manifestació la història semblava accelerar-se i convertir en imparable un procés que havia de desembocar en la independència de Catalunya.

Però Mas va cometre un error: convocar eleccions pensant que recolliria tot aquest fervor independentista i obtindria l’anhelada majoria absoluta. Els cartells electorals van evidenciar el subconscient convergent: un messianisme que part de l’electorat que bascula entre CiU i ERC no va comprar i va optar per votar una Esquera renovada, que havia enterrat el tripartit, amb Oriol Junqueras com a estrella emergent. El pacte entre aquestes dues forces va costar, però va arribar. Cent dies després de l’acord, l’engranatge de l’acord entre nacionalistes i republicans costa de fer funcionar. Iniciativa i la CUP juguen les seves cartes i el PSC segueix perdut, intentant-se trobar.

Una de les reflexions que em feia aquest polític és que per un procés com el de la independència de Catalunya cal un líder i actualment no hi és. Mas continua llepant-se les ferides mentre el seu soci de federació, el líder d’Unió, Duran, rema cap a l’altra banda. El seu gran escuder i possible successor, Oriol Pujol, ha quedat descavalcat per la imputació en el cas dels ITV, i l’exconseller Recoder, s’ha retirat als quarters d’hivern esperant el moment ideal per tornar i ser ungit com el nou líder convergent. I l’exalcalde de Sant Cugat no destaca precisament pel seu sobiranisme. El cap de files d’una formació encara menor com Esquerra no pot assumir aquest paper.

La trobada secreta amb Rajoy encara ha debilitat més a Mas. La imatge d’un president de la Generalitat demanant amb una certa desesperació ajuda econòmica a Madrid, combinada amb l’engany que ha estat negar la trobada en un dels principals mitjans de comunicació catalans afebleix encara més Mas, que tampoc no acaba d’entendre’s amb Esquerra per aprovar els pressupostos i ofereix als socialistes -oposats a una Catalunya independent- entrar al govern. L’oposició del govern espanyol a la consulta sobre la independència cada cop és més ferotge, i va més enllà de la demagògia i la calúmnia, aprofitant al màxim les clavegueres de l’Estat. El 2014 s’acosta i el que cal ara és un gest unitari, abandonant el tacticisme polític de vol gallinaci, per evitar que el procés independentista descarrili i quedi en el no res d’una decepció històrica. Sant Jordi pot ser un bon moment per aquest necessari punt d’inflexió.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Carles Marquès: la frontera fina entre el periodisme i la cultura

El periodisme acostuma a ser una vocació precoç. En Carles Marquès Virgili no s’atreveix a precisar quan va decidir que seria periodista però de ben petit li agradava a escriure i quan cursava el Batxillerat a la Salle de Tarragona ja col•laborava en publicacions locals. El 1980 va començar la Llicenciatura de Periodisme a la Universitat Autònoma i als pocs dies de classe ja arrencava teletips a la redacció del Diari de Barcelona. El culpable va ser un dels seus primers professors, Ramon Barnils, que va anunciar als seus alumnes que el Brusi buscava gent, avisant-los, però, que no cobrarien. En Carles i una companya de classe van anar cap a la redacció del degà de la premsa barcelonina i se’ls van quedar.


Aquella va ser la seva primera etapa professional: en un diari d’ultradeta que havia fet fallida i se l’havien quedat els treballadors i havien girat com un mitjó la seva tendència ideològica. Enlloc de consells de redacció, a mitja tarda feien assemblees per escollir amb quins temes sortien a portada. Allí en Carles va publicar els seus primers articles, sobre la remodelació de la Plaça Catalunya o l’associació “Amigos de Brasil”. I és que les primeres peces publicades sempre marquen. La feina entre setmana al Diari de Barcelona les combinava amb les primeres cròniques pagades al Diario Español sobre el Torredembarra de futbol. Mentre estudiava també va publicar al Noticero Universal i el Correo Catalán i coordinava el butlletí d’informació local La Torre de la Vila.

El 1984 en Carles es va incorporar com a becari a El Periódico, cada setmana en una secció diferent, com era costum en aquella època, fins que en Josep Maria Huertas Claveria se’l va quedar a Cultura. A finals d’aquell any, un company seu de classe, en Pep Bras, li va dir que a la delegació de Televisió Espanyola a Sant Cugat oferien una plaça a informatius, s’hi va presentar i la va guanyar. Va estar dos anys treballant al Recull informatiu que dirigia Josep Maria Balcells, fins que el servei militar, que va fer a la illa de la Palma, el va obligar a fer una aturada obligada en la seva carrera professional. Quan va tornar, el gener de 1988, no hi havia lloc per a ell a Sant Cugat i li van oferir la possibilitat d’anar de corresponsal de la cadena a Madrid i va acceptar. Perquè en aquella època TVE Catalunya tenia corresponsalia a la capital de l’Estat..

A Madrid va coincidir amb Ramon Rovira i Elisa Montagut, passant després a la secció de Societat i Cultura del Telediario. També va posar veus a reportatges i documentals i va fer de corrector de castellà al costat de Jorge Cela, germà del Premi Nobel. Al cap de dos anys en Carles va decidir tornar a Barcelona rebutjant l’oferta de ser el segon de la secció, perquè sabia que si acceptava i es quedava, possiblement ja no tornaria cap a Catalunya. El 1990 va incorporar-se a la redacció del magazine Teleuna, fins que va decidir fer un canvi d’aires, demanar una excedència i passar a treballar en el suplement de Cultura del diari Avui. La cultura sempre l’havia atret molt i va tenir l’oportunitat d’entrevistar escriptors i fer crítica literària.

L’any 1994 el llavors cap de comunicació de la Fundació La Caixa, Albert Roure, li va proposar incorporar-se al seu equip com el seu segon. Allí va estar tres anys en un moment d’expansió per l’Estat espanyol de l’entitat financera. Cada dia dormia en una ciutat diferent coordinant exposicions i altres accions. Una trucada d’en Xavier Graset, va provocar un altre tomb en la carrera professional d’en Carles, que es va entrar en l’equip del programa de Catalunya Ràdio El món s’acaba i va acabar participant en diversos projectes de l’emissora pública catalana com a guionista o locutant.

Set anys després, en Carles va fer un altre canvi radical en la seva vida laboral acceptant la proposta d’en Josep Bargalló, acabat de ser nomenat conseller en cap, d’entrar en el seu equip de comunicació, en el primer govern tripartit. Defineix aquesta etapa com a molt interessant i intensa i es considera afortunat d’haver viscut en primera persona un moment històric com aquell, primer com a redactor de l’Oficina de Comunicació del Govern, després al Gabinet de Comunicació i Estratègia i finalment com a director de Comunicació del conseller primer. El primer tripartit va esclatar a mitjan 2006 i ell es va quedar a l’atur. Després d’estar uns mesos dirigint un canal de televisió ebrenc i en un programa cultura a ComRàdio, va tornar a la principal entitat financera del país, aquest cop per dirigir el Centre Social i Cultura de la Fundació La Caixa, on continua treballant a l’actualitat, ara denominat CaixaFòrum.

En Carles es dedica a la gestió cultural des de fa més de cinc anys, amb tasques també de representació i comunicació i ha deixat el periodisme aparcat. Reconeix que el cuquet del periodisme hi és però el moment tan complicat que travessa la professió l’allunya cada cop més de plantejar-s’hi un retorn voluntari. La creació literària ocupa una part important de la seva vida. És un dels autors del llibre col·lectiu KM11. Relats d’abans de la independència, que acaba de publicar Cossetània Edicions i també ha estrenat la peça teatral “Humans i diversos” a Torredembarra, a més de formar part del grup local de teatre. Ha escrit altres llibres no literaris. Ara està treballant en un projecte que l’engresca molt sobre una figura molt coneguda a França, el qui va ser cap de la Policia de París en època de Lluís XV, Antoine de Sartine, l’home més ben informat del seu moment, un referent universal de l’espionatge. De Sartine va néixer a Barcelona i va morir... a Tarragona. La seva idea és fer un espectacle teatral, un monòleg. Diuen alguns que tot periodista porta un escriptor frustrat a dins. No és aquest el cas d’en Carles.

Article publicat al número de març del Diari de la Torre

El Torrenc de l'Any, un reconeixement necessari

Dissabte passat vaig tenir l'honor de participar en primera persona en un moment històric de Torredembarra: la primera edició de El Torrenc de l'Any. La iniciativa del Diari de la Torre i el Baix Gaià Diari, que va començar fa uns mesos amb un "soroll" limitat, ha acabat amb un èxit: més de 2.500 vots emesos i un augment de l'autoestima torrenca. Parlant amb diverses persones després de l'acte de lliurament del reconeixement, la sensació era que mancava un acte d'aquest tipus al nostre municipi i que, igual que altres localitats, Torredembarra també vol distingir les persones que destaquen en diferents àmbits, com la guanyadora, la Iris Figuerola, o els finalistes: la Berta Castells i el Lluís Suñé. I també les entitats, com Càritas -que va guanyar-, la Biblioteca Municipal Mestre Maria Antònia o la secció de futbol de la UDT.

El Torrenc de l'Any ha sorgit de la iniciativa privada i aixì és molt positiu: tot no ha de sortir de l'Ajuntament i de les seves regidories. Però cal la complicitat de les institucions en aquest tipus d'acte i, sobretot, que la ciutadania s'ho fagi seu. I aquestes condicions s'han donat. Torredembarra ja té un acte per treure pit i ara cal que no passi allò tan clàssic del caràcter torrenc: un gran impuls inicial i un destrempament posterior. Tinc la sensació que amb El Torrenc de l'any no passarà. S'ha sembrat una llavor que anirem regant i fent créixer. No podem desaprofitar-ho!

Habemus Papam: un espectacle mediàtic de primer nivell

Podem ser creients practicants o no, agnòstics, ateus o professar una altra religió, però s’ha de reconèixer que el qui va idear el procés d’elecció d’un nou Papa era un avançat al seu temps. Igual que fa vuit anys, l’entronització del nou bisbe de Roma ha estat un espectacle mediàtic i televisiu seguit intensament a tot el món i que va tenir el seu moment culminant en la sortida al balcó del nou pontífex de l’Església catòlica, amb sorpresa final inclosa. Durant les 24 hores una part molt important de la humanitat estava pendent del color del fum que sortiria de la ximeneia.
Si un terreny domina a la perfecció l’Església Catòlica és el del ritual i la litúrgia. El joc de colors entre el vermell dels cardenals i el blanc del Papa o el negre i el blanc de les fumates. El llenguatge que s’usa en el procés d’elecció papal també està ple d’expressions que formen part del nostre imaginari col·lectiu: Fumata negra o blanca, Habemus Papam, el camarlenc, els papables… El sistema del conclave de cardenals, el secretisme absolut de les deliberacions, amb els jocs d’equilibris entre sectors enfrontats, els noms dels favorits, la necessitat dels dos terços per a l’elecció papal, també són elements que converteixen el procés en molt mediàtic i generen durant dies molt material per tota mena de mitjans de comunicació.

L’elecció del nou Papa ha tornat a ser aquest cop un espectacle televisiu de primer ordre, amb la connexió en directe de desenes de cadenes de tot el món per seguir l’hora que va anar des de la Fumata blanca fins a l’aparició pel balcó del nou Papa, precedit per aquelles paraules en llatí d’”Habemus Papam”. La novetat d’aquest cop respecte el 2005, quan va ser escollit Benet XVI, han estat les xarxes socials amb un allau de piulades a Twitter i posts al Facebook, la immediatesa de les reaccions -tan positives com negatives- i l’exhibició d’enginy d’alguns tuitaires.

El nou Papa Francesc ha demostrat des del primer moment, amb les seves declaracions, que serà mediàtic. Una de les seves primeres frases quan deia que “han anat a buscar el nou bisbe de Roma a l la fi del món” és paradigmàtica, com la seva aparició al balcó de la plaça de Sant Pere amb una blancor absoluta en les seves vestimentes, sense part dels atributs papals. Estrena nom, procedència geogràfica i és el primer jesuïta que arriba al tron de Pere. L’argentí Jorge Mario Bergoglio té molta feina per endavant per modernitzar una Església que ha quedat molt enrere respecte la societat. El que no hauria de tocar ni una coma és l’espectacle mediàtic que tornarà a representar l’elecció del seu successor. Bé, potser és una mica massa aviat per pensar en això.

Ibarra i Suñé

La junta d’Extremadura demana dos anys de presó i 145.000 euros a un regidor de Torredembarra, en Lluís Suñé, per un article que va penjar al seu blog l’any 2008 en què denunciava les balances fiscals i la solidaritat obligada de Catalunya cap a Extremadura i ho va il·lustrar amb una imatge que va trobar a Google d’una suposada campanya per apadrinar nens extremenys. El que a Catalunya entenem com una ironia, a Extremadura va ser entesa com una terrible ofensa, un ultratge al poble extremany, que ha acabat en un procés judicial que s’ha allargat garebé cinc anys. Com si els jutjats no tinguessim prou feina! Un cas a part són els mesos que Suñé va haver de portar escorta o els centenars de trucades amenaçadores que va rebre ell i la seva família.

Aquesta setmana, l’expresident socialista de la junta d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha comparat el president de la Generalitat, Artur Mas, amb Hitler i Mussolini. Els partits catalans han reaccionat amb vehemència, inclosos el PP i Ciutadans. Des de les files socialistes hem tornat a escoltar un silenci còmplice o alguna crítica amb la boca petita. Juan Carlos Rodríguez Ibarra és d’aquells personatges detestables, amb un discurs tronat i fa anys que ja cansa. La demagògia més carregada d’odi ha arribat a ser el seu leitmotiv, ja en època del pujolisme, el tripartit i també un cop l’any 2007 es va retirar de la presidència extremenya, després de 24 anys en el càrrec, una altra demostració de l’apoltronament tan estès al nostre país.

Si en Lluís Suñé, per un article en un blog que tenia 60 visites diàries, amplificat primer per un mitjà digital d’ultradreta i després per la premsa catalana i espanyola, ha estat sotmès a un procés judicial, que mereix Rodríguez Ibarra, que ha comparat un president català que només està interpretant l’anhel de llibertat d’un poble endegant un procés democràtic i pacífic amb un dictador genocida? I amb l’agreujant de la reincidència! Rodríguez Ibarra exerceix amb les seves declaracions de portaveu d’un pensament majoritari a l’Estat espanyol. Tot s’hi val per impedir que Catalunya pugui esdevenir un estat independent. Per a Extremadura és pura supervivència. Els horroritza pensar que farien si de cop s’acaba la solidaritat obligada -molts en diem espoli institucionalitzat- de Catalunya amb territoris com l’extremeny.

Tot s’hi val! Fins i tot diluir la separació de poders, base de l’estat de dret en què teòricament vivim a l’Estat espanyol. El qui era fiscal general de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, ha estat fulminantment destituït per unes declaracions extremadament moderades, però que tocava el moll de l’os del nacionalisme espanyol: el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Igual que Lluís Suñé, Rodríguez Sol es converteix en un exemple que li pot passar a qualsevol que qüestioni la indissoluble unitat d’Espanya. En canvi, Rodríguez Ibarra pot anar vomitant odi, que no li passarà res. Això és la seva democràcia.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Maria Rosa Wennberg o la vitalitat més enllà dels noranta

A la Maria Rosa Wennberg la podem llegir actualment en diverses publicacions escrites de Torredembarra, com el Diari de la Torre i La Sínia. En els seus articles, observa la realitat actual i ens la comenta des del seu particular punt de vista, ple de sentit comú. La Maria Rosa forma part del Grup de Lectura de la Bibilioteca, cosa que li permet “obligar-se” a llegir un llibre al mes. Un altre projecte que s’ha implicat a fons darrerament són els Canticontes, un grup de persones de diferent edat que adapten contes i els expliquen a la Residència Pere Badia. La caputxeta vermella, ambientada a la nostra vila, va tenir molt d’èxit fa uns mesos i aviat estrenaran la Llegenda de Sant Jordi, que està escrivint l’Iris Figuerola. Amb les Rates de Biblioteca també tenen molta feina aquest any recordant l’obra poètica de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés i Joana Raspall.

Com hem pogut comprovar, la Maria Rosa, que ja fa uns quants anys que ha superat la barrera dels noranta anys, està molt activa i reconeix que, sinó ho estés, es trobaria molt trista. Mentre té coses a fer no pensa si li fan mal les cames. Va arribar a Torredembarra l’any 1953 quan el seu marit, Manuel Crehuet, va guanyar la plaça de notari al municipi. Van aterrar a la Torre procedents de la Terra Ferma, de Guissona. El matrimoni Crehuet-Wennberg tenia ja quatre filles i la cinquena va néixer a Torredembarra. Aquells primers anys a la vila torrenca la Maria Rosa va fer poca vida social, centrada en cuidar de les cinc criatures petites.

Quan va arribar a Torredembarra, la Maria Rosa Wennberg Ball-llovera ja havia viscut dues dictadures i una guerra. Nascuda per casualitat a Sabadell l’any 1918, on el seu pare exercia de metge, als quatre anys van traslladar-se a Barcelona. Va estudiar a l’Escola Francesa i quan anava a l’institut va esclatar la guerra civil. Ella va seguir estudiant, amb tota la normalitat que el conflicte bèl·lic permetia. D’aquell període, en recorda la gana i també els bombardejos, que es van acabar convertit en una cruel rutina. En acabar la guerra, va començar a estudiar Filologia Romànica a la Universitat. Tot i que les millors notes les treia en matemàtiques, va pesar més la tirada que tenia de menuda cap a la literatura i la gramàtica. Més d’un professor es va sorprendre de l’elecció de la Maria Rosa. Fins llavors no havia estudiat català i en la carrera només en va tenir una lliçó. I és que el tracte de la llengua catalana en aquella època en la Filologia Romànica era el mateix que, per exemple, el bable.

Després de la carrera va treballar poc, un parell d’anys, fent de professora en escoles privades ensenyant diverses disciplines. Un cop casada amb en Manuel Crehuet, va acompanyar el seu marit a la localitat lleonesa de Valderas on va aconseguir la primera plaça de notari. Va estar-hi un any i escaig i en guarda un bon record de la rebuda i el tracte dels habitants d’aquest municipi castellà. La tornada a Catalunya va ser a Guissona. I després va venir Torredembarra. “Em vaig desil•lusionar en arribar aquí. Em semblava que no hi havia res. Hi havia més vida a la vila urgellenca. Fins que vam enganxar el començament del turisme i el poble va començar a evolucionar”, recorda la Maria Rosa.

Quan les filles ja van ser una mica més grans, es va implicar en el món del teatre, una passió compartida amb el seu marit i que ha tingut continuïtat en la família. A Guissona ja hi havien participat. Treia temps també d’on no n’hi havia per escriure contes per la canalla. Dibuixava força bé. Ella i el seu marit van ser el pal de paller del programa “La voz de Torredembarra” de Tarragona Ràdio durant vuit anys. La Maria Rosa recorda que al començament tothom s’hi va abocar. Era plena època franquista i la possibilitat d’escriure amb pseudònim era molt temptador. El seu marit, en Manel Crehuet, es responsabilitzava dels continguts que s’emetien. Però el caràcter torrenc és així: una forta explosió inicial i després, quan les bombolles es van esbravar, es van trobar ella i el seu marit sols tirant endavant els guions de l’espai radiofònic, fins que se’n van cansar.

El 1993 la Maria Rosa va ser una de les fundadores de la revista cultural La Sínia, que arriba aquest any precisament a les dues dècades d’història. Actualment la continua escrivint em aquesta revista. La podem llegir també cada mes al Diari de la Torre. I escriu la ressenya de les obres de teatre que va a veure el Nus Escènic. Tot això ho fa amb l’ordinador. La Maria Rosa s’ha adaptat als nous temps, tot i que, com la majoria de mortals, també té els seus problemes amb internet o amb les actualitzacions dels programes que fa servir. Abans escrivia a mà i ho passava a l’ordinador, però ara pica directament els seus textos amb el teclat.

Sempre he escrit en català, sobretot per les coses íntimes i particulars. Ho feia primer d’una manera rudimentària i confessa que amb moltes faltes. Va ser a la dècada dels seixanta, quan es van decidir a donar classes de català a la Biblioteca, quan va haver de perfeccionar-lo. De tot això passat unes quantes dècades i la Maria Rosa, filla predilecta de Torredembarra, continua escrivint i participant en activitats culturals. Amb el seu testimoni ens demostra que la vitalitat no està renyida amb l’edat.

Article publicat al Diari de la Torre

Societat espiada

Vivim una època de catarsi col·lectiva. En molts aspectes. I un d’aquests aspectes és que molta gent ha descobert de cop que hi ha empreses que es dediquen a l’espionatge i a la recopilació d’informació per a tota mena de clients, inclosos els partits polítics. Fa uns dies hem sabut tots els temes en què estava treballant l’agència de detectius Método 3. Polítics, empresaris, personatges del món del cor… tots han estat objecte de les investigacions d’aquesta empresa que sembla tenir el monopoli del sector al nostre petit país.

Fins i tot la CUP es va rascar la butxaca per encarregar una feineta a Método 3: investigar el pare de l’alcalde de Valls, Albert Batet. Fins i tot els partits antisistema han reclamat el serveis d’aquesta agència de detectius. Molta gent s’ha afanyat a llançar-se a la jugular dels cupaires i altres s’han afanyat a defensar-los a capa i espasa. Altres se sorprenen i és que la CUP acudeixi a una agència de detectius xoca contra el relat de l’esquerra independentista. Massa convencional.

La meva opinió? Doncs que la CUP no és tan diferent als altres partits polítics com ens venen i saben que la informació és poder. I la volen tenir. La volien tenir quan s’estava revisant el planejament urbanístic de la capital de l’Alt Camp. Volien anar un pas endavant d’un dels seus oponents polítics. No es van veure en cor d’aconseguir ells mateixos la informació i van acudir a uns especialistes per fer-ho. I van pagar la feina.

Tothom és objecte d’investigacions, de major o menor envergadura. Si quedeu per una reunió amb certa persona que no la coneixeu gaire no poseu abans el seu nom a Google a veure que surt? O feu una cerca al Facebook o a Twitter per veure de quin peu calça? Vivim en una societat on és molt fàcil espiar, recopilar informació, digueu-li com vulgueu. Una altra qüestió són els mètodes usats. N’hi ha que són totalment legals i altres que són delicte. En aquest segon cas s’han de perseguir i jutjar. Les regles del joc s’han de respectar perquè sinó més que una societat civilitzada serà la llei de la selva.

Publicat al setmanari NoticiesTGN

Els sous dels polítics

El meu tiet va ser vuit anys regidor amb responsabilitats de govern a Torredembarra i no va cobrar ni una sola pesseta. Actualment, són diversos els edils del govern torrenc amb dedicació exclusiva o parcial i amb uns sous d’unes quantes desenes de milers d’euros al cap de l’any. En un parell de dècades han canviat molt les coses. Però ara sembla que el govern espanyol s’ha marcat l’objectiu de tornar al panorama dels anys vuitanta, quan els qui es posaven a la política local de municipis petits i mitjans sabien que no podien aspirar a tenir una suculenta nòmina a final de mes. Ni s’ho podien imaginar. Bé, sempre quedaran les dietes, sovint bastant suculentes.

Ha de cobrar una nòmina un alcalde o un regidor d’un municipi d’uns quants milers d’habitants? És una d’aquelles preguntes que provoca respostes molt vehements cap una banda o una altra. Sóc dels que pensa que el pas per la política hauria de ser una etapa a la vida, un servei a la societat limitat en el temps i no, com ens trobem sovint, amb alcaldes i regidors que porten mitja vida en càrrecs públics i gairebé no han treballat a enlloc més. És llavors quan es crea una classe política, formada per persones que lluiten amb ungles i dents per mantenir el seu modus vivendi. Fora de l’escalf de la vida pública fa molt de fred. És el polític professional, allunyat de la realitat del carrer que gairebé ni trepitja, més preocupat de fer mèrits a la seu del partit per seguir pujant esglaons dins l’estructura terriblement jeràrquica dels partits.

Actualment hi ha un desgavell pel que fa als sous dels polítics locals. A cada municipi hi ha una escala diferent i es troben situacions escandaloses. Hem de tenir en compte que molts polítics locals acumulen càrrecs en altres administracions i, en canvi, altres volen mantenir la seva vida professional perquè són conscients que el seu pas per la política és temporal. Altres s’adjudiquen sous a final de mes molt elevats si tenim en compte el tamany del municipi. Però precisament són ells mateixos qui s’autoimposen el sou. I com els polítics són humans, ens trobem alguns que no foten ni brot i cobren un dineral i altres que fan més hores que un rellotge i no cobren gairebé res. També trobem alts graus d’ineptitud però també dosis importants d’eficiencia. I, això sí, un terreny adobat per la demagògia.

El Partit Popular sembla que vulgui posar ordre en aquest guirigall. Però ho fa de forma radical i sense tenir en compte l’autonomia local i la catalana. Unificació, recentralització són les paraules preferides del govern Rajoy. Les diputacions provincials sortiran reforçades si tiren endavant els plans del PP i les decisions que afecten el dia a dia de la ciutadania es prendran d’un centre de poder més allunyat. Arribats a aquest punt, és bo recordar que els diputats provincials, amb remuneracions gens despreciables a final de mes, no els escull directament la ciutadania sinó els partits polítics. Ja estem al cap del carrer.

Publicat en el darrer número del setmanari NotíciesTGN

El tercer fil… provisional?

Hem d’estar exultants d’alegria. Habemus tercer fil! El darrer dia del primer mes de l’any vam assabentar-nos que el Ministeri de Foment licitarà el tercer fil ferroviari que permetrà treure molt més ràpid les mercaderies del polígon petroquímic i el Port de Tarragona. Les obres sembla que començaran aquest estiu. Gairebé es van obrir ampolles de cava i és que els altaveus a favor d’aquesta infraestructura han estat molt potents i, com que aquesta nova via no afecta la zona central de la Costa Daurada, no hem escrit un nou capítol d’aquella batalla endèmica entre química i turisme que de tant en tant rebrota. Pràcticament només havíem sentit a veu discordant del portaveu del PP a Tarragona, Alejandro Fernández. Però ni el seu partit li ha fet cas.

El tercer fil tindrà un impacte important en la configuració del trànsit ferroviari de les properes dècades i en la franja costanera de Tarragona i el Baix Gaià. Ens havien venut la provisionalitat del tercer fil, sense arribar-nos a concretar què volia dir provisional. Des de Foment, de provisionalitat no en diuen ni mitja paraula fins al moment. Una inversió d’aquesta magnitud si es fa és per quedar-se unes quantes dècades. I més en el moment econòmic actual.

Un sector que està molt preocupat per la implantació del tercer fil és el del càmping. Fa anys que alguns d’ells estan realitzant importantíssimes inversions per millorar la qualitat dels seus serveis, apostant pel màxim respecte al medi ambient. Ben aviat, molts d’ells es trobaran que a pocs centenars de metres augmentarà el pas de trens amb mercaderies perilloses i també la contaminació acústica. Però ens trobem davant la política dels pedaços, de les llums curtes. Quan tenim una via per l’interior, la Reus-Roda, desaprofitada, s’ha optat per afegir una tercera via de mercaderies a una línia dedicada als passatgers, a la comunicació de proximitat. Però els qui ens manen estan enlluernats per l’alta velocitat i no pensen en les rodalies i els regionals, que no paren de pujar de preu.

Tenim tercer fil i tenim tercer fil per molts anys. Alguns alcaldes, com el de Tarragona i Altafulla, continuen reclamant concreció i garantia de provisionalitat. Des de Madrid, poc cas els fan. Fins i tot han tingut alguna sorpresa en el redactat final del projecte, com apartadors de trens –on hauran de retirar-se durant un temps pesants combois de mercaderies mentre passen altres trens– a Tarragona, Altafulla-Tamarit i Torredembarra. Entre la ciutadania hi continua havent una gran desinformació. Quan comencin les obres, que seran de les que fan història, molts despertaran. I quan ja estigui en marxa el tercer fil i es comencin a notar els efectes, algú recordarà que els havien dit que allò era provisional. I serà com descobrir que els Reis són els pares.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Dos ciutats, dos relats

Tarragona i Reus estan separades per només tretze quilòmetres però actualment el seu relat de ciutat està a anys llum de distància. Aquesta setmana passada, l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, va pronunciar una conferència en què ha marcat clarament l’horitzó del 2017 com el motor que impulsarà la ciutat aquests propers quatre anys. L’organització d’un esdeveniment esportiu internacional, encara que sigui de Segona Divisió, pot generar aquesta il·lusió i aquest orgull de ciutat que tot alcalde aspira a trobar. Ballesteros i els seus assessors no ho volen deixar passar. Pel mig hi ha les eleccions municipals de 2105.

A l’altra banda del Francolí, tenen el retrovisor posat des de fa mesos. Reus viu el final d’una etapa d’expansió bastida sobre els fonaments de la bombolla immobiliària. L’esquelet metàl·lic del frustrat centre comercial de Metrovacesa és la imatge més gràfica d’un castell de cartes que s’enfosa. Aquesta setmana hem pogut veure desfilades als jutjats per suposades factures falses del Tecnoparc i com el futur candidat socialista a l’alcaldia, Francesc Vallès, juga -o això diu- les darreres cartes per intentar que Metrovacesa remprengui la construcció del centre comercial, quan l’alcalde ja ho dona per perdut i busca desesperadament un altre promotor.

A Tarragona parlen de construir una smart city a Camp Clar. Segur que el 95 per cent dels habitants del barri tarragoní no saben que signifiquen aquestes ampul·loses paraules. Però sonen bé, a modernitat. També sona molt bé que Ballesteros digui que la capital tarragonina té condicions per ser de les primeres ciutats a sortir de la crisi. Sota la catifa està amagat el pàrquing Jaume I, un verdader escàndol urbanístic i financer, que de tant en tant afegeix algun nou milió d’euros al forat. Però el fallit pàrquing intel·ligent no està a l’agenda oficial.

A Reus, en canvi, porten un any i mig immersos en una constant revisió del passat. Metrovacesa, Tecnoparc, Shirota, Innova… i arriben fins a fa dos segles, buscant en el general Prim el gran referent de les glòries passades ara que s’acosta el bicentenari del seu naixement. Examinen amb tot detall la mòmia, homenatgen amb tots els honors la figura del militar i polític a Madrid… com si els fes por afrontar el futur, ple de núvols negres i d’esquelets metàl·lics. Si hi afegim unes gotes d’inseguretat ciutadana, Reus sembla a punt de patir una tempesta perfecta. Depressió reusenca enfront eufòria tarragonina. Ni tant ni tant poc. Les ciutats són sovint estats d’ànims, reflex dels seus polítics, i Tarragona i Reus es troben ara en situacions radicalment diferents. Els seus relats són oposats. I cada cop més.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Ens ha deixat en Jordi Pla

Ens ha deixat en Jordi Pla Poblador, company del Club Escacs Torredembarra i un bon amic. Actualment era el secretari de l’entitat i ja ho havia estat fa uns quants anys en una etapa anterior, quan jo mateix n’era el president. Ell va ser l’encarregat d’adequar els estatuts del Club Escacs Torredembarra a la normativa legal vigent i va exercir amb diligència el seu càrrec. En Jordi era soci del club des del 1998 i des de llavors no ha deixat de jugar partides, fins el diumenge passat. Tenia passió per aquest esport, per aquest joc, aquesta ciència que són els escacs.

En Jordi era molt més que un jugador d’escacs. Se’l podia veure als plens de Torredembarra i havia tingut un bloc, Impersonal i intransferible, on analitzava amb el seu particular estil la sempre intensa política del nostre municipi. Tenia també un web ben actualitzat i molt complet, com podeu comprovar si hi entreu. Hi ha de tot i més! Tot i haver complert els setanta ja feia uns quants anys, en Jordi es movia molt bé en les noves tecnologies, un territori vetat a la majoria de gent de la seva generació.

D’en Jordi impressionava la seva alçada. No és estrany que hagués jugat de pivot al Barça de bàsquet unes quantes temporades. Els seus comentaris eren una barreja de murrieria i realisme amb unes certes dosis de pessimisme –aquell tan català, de baixa intensitat-, molt útils en les reunions d’un junta d’un esport com els escacs. Tot i ser un home de números, tenia un punt d’artista, creant desenes de cartells de campionats que organitzava el Club Escacs. Era un home discret, però sempre hi era. Ben segur que et trobarem a faltar perquè la teva marxa ha estat sobtada. Aquest dijous mateix ens vam trobar de casualitat a Calafell i la vam fer petar una estona sense saber que seria l’últim cop. Descansa en pau amic.

He triat una foto d'un torneig guanyat a Vila-rodona, amb Jordi Pla a la dreta de tot. Fent equip!

En Xavi Folch i l’ensenyament secundari a Torredembarra

Actualment tenim la sensació que sempre hi ha hagut estudis de secundària a Torredembarra. És la quotidianitat. Doncs tampoc no fa tant que després d’acabar primària, els torrencs i torrenques que volien seguir estudiant havien d’anar a Tarragona. Fins l’any 1985 no van arribar els estudis de secundària a Torredembarra i una persona ha viscut en primera línia aquestes gairebé tres dècades que han passat des de llavors: en Xavier Folch Solé, en Xavi.

Quan va tornar del servei militar, en Xavier va presentar-se a les oposicions de la incipient Generalitat de Catalunya. Va assabentar-se que hi havia una plaça de conserge a la secció local de Formació Professional de Torredembarra, depenent de l’Institut Comte de Rius de Tarragona, i després d’aprovar l’examen, la va demanar i va aconseguir-la. Més tard, va presentar-se i aprovar un altre examen per obtenir la plaça fixa de funcionari. En aquells primers cursos, a Torredembarra es podien estudiar dues branques de FP: elèctric i administratiu. D’aquells primers anys d’ensenyament secundari a Torredembarra, en destaca la intensa relació entre el centre educatiu i el teixit industrial del municipi, que permetien trobar feina als joves que acabaven els estudis i també proporcionaven material al centre i, fins i tot, alguns professionals feien de docents en classes molt específiques. Més endavant es van endegar els estudis de BUP i Tarragona va quedar més lluny pels estudiants torrenscs.

El 1989 es va inaugurar l’Insitut d’Educació Secundària de Torredembarra, a l’Avinguda Sant Jordi i en Xavi Folch va treballar allí, fins que el 1997 es van traslladar al nou edifici, al capdamunt de la mateixa avinguda, mentre l’antic va quedar com a col•legi de primària. Els estudis de FP van tornar a la fàbrica de Laik fins que es va inaugurar l’Insitut Ramon de la Torre, al barri de Clarà. La implantació de l’ESO va produir canvis molt importants a l’Institut Torredembarra, ja que passava a tenir alumnes de només dotze anys enlloc dels catorze amb què es començava el BUP o la FP. El canvi era tan important com ho demostra que fins llavors els alumnes podien sortir del recinte educatiu entre classe i classe i l’hora del pati i, a partir de llavors, ja no ho podien fer. Els estudis havien passat de ser opcionals a obligatoris. I com lligarien alumnes d’edats tan diferents? Doncs curiosament convivien millors els de dotze amb els de divuit que els d’edats més semblants. Va ser un aprenentatge costant de professors en coordinació amb personal del centre.

Evolució o involució? És la pregunta que es fa en Xavi quan li parlem dels canvis del 1985 fins el 2013. Considera que els darrers anys s’estan donant com a normals coses abans impensables, com, per exemple, arribar tard a classe. Ara és normal. Quina és la feina d’un conserge en un centre educatiu? Atendre les necessitats dels alumnes, les trucades, tasques burocràtiques, control de les reparacions… De tot. És qui controla que l’engranatge funcioni.

Més enllà de la seva feina en un dels seus centres educatius, en Xavi està molt implicat en el teixit associatiu torrenc. Des de fa 34 anys forma part dels Armats de la Torre i també és integrant de la Coral Santa Rosalia. Durant deu anys també ha cantat a les Caramelles de Torredembarra. I també ha passat per la política. Li ve de família. El seu avi va ser fundador d’Esquerra Republicana a Torredembarra i es va haver d’exiliar. El seu pare va ser regidor de l’Ajuntament torrenc entre els anys 1983 i 1991, ocupant la cartera de Cultura els darrers quatre. Era una època en què els edils torrencs no cobraven res i com ell recorda, tant els tocava fer tasques de representació com descarregar caixes.

En Xavi també va estar uns anys en política, a Esquerra Republicana, on va formar part de l’executiva local, com a secretari d’organització. També es va presentar a les eleccions, com a número tres de la candidatura republicana el 2007. “Gràcies a Déu, per pocs vots, no vaig sortir escollit regidor”, afirma. I és que ben aviat va descobrir que la seva concepció de la política i el que és la política als Ajuntaments poc tenien a veure. “No estava fet per la política o la política no estava feta per mi”. Va deixar Esquerra i va passar a Reagrupament, on també s’hi va implicar a fons i va tornar a tastar la decepció. Ara viu la política com a espectador, conscient del moment apassionant i històric que viu Catalunya. Ho compara amb la Transició, amb la por que moltes persones tenen del salt al buit, a un futur on no hi ha res garantit, però que segur que és millor que seguir formant part de l’Estat espanyol.

En Xavi se sent del bàndol dels perdedors de la Guerra Civil, amb un avi represaliat pel franquisme, de qui va seguir el seu rastre a través d’arxius per França i Alemanya, per Argelers i Buchenwald, a qui no va conèixer fins als cinc anys. En Xavi és d’aquells que als estius i per Setmana Santa treballava de pintor o en un supermercat per guanyar uns calerons que li servirien per pagar l’autobús que el portava cada dia a l’Institut Martí Franquès, a Tarragona, per estudiar BUP i COU. Es va decantar per les Lletres perquè volia fer Història de l’Art. Però es va posar a treballar i la carrera ha quedat en un calaix. Aquest any farà cinquanta anys i ja comença a treure algunes conclusions de la vida. Pertànyer a entitats li ha donat més satisfaccions que la política. La seva feina, malgrat alguns moments menys agradables, li agrada. Li agrada el contacte amb la gent, sobretot amb la gent jove i que li donen bons moments. Diu que si els observes en pots aprendre molt i veure les coses des de la seva perspectiva.

Publicat al número de gener del Diari de la Torre

El nyap de la TDT

Aquesta setmana passada ens assabentàvem que TDCamp i Ràdio Cambrils tanquen aquest mes de gener. El pitjor d’aquesta notícia és que nou periodistes es queden sense feina i passen a engreixar la llista de professionals de la comunicació que s’han quedat a l’atur els darrers anys i contribueixen a assolir la xifra de sis milions d’aturats a tot l’Estat espanyols, que malauradament està al caure. Però el tancament de la televisió cambrilenca també demostra el desastre en què està convertint-se la Televisió Digital Terrestre (TDT) local. Al Camp de Tarragona, el panorama és desencoratjador.

El mapa radioelèctric de les comarques tarragonines, un dels darrers regals del govern Aznar, és un gran despropòsit. A quina ment brillant se li va ocórrer que en aquest territori de cinc comarques -el Baix Penedès està amb l’Alt Penedès i el Garraf- hi podien coexistir i ser rendibles cinc canals privats i tres de públics? En aquests moments, després del tancament de TDCamp, de públic, només un està en funcionament -TAC-12- i amb retallades els darrers mesos. TDCamp ha durat sis anys i enlloc d’una televisió comarcal, com estava projectada inicialment, ha acabat sent només d’un municipi -Cambrils-, insostenible un cop acabada l’època de vaques grasses. La televisió pública de Reus no va arribar a néixer. Afortunadament! Però a quin visionari se li podia ocórrer que al Baix Camp hi podien haver dos canals públics? Ni borratxo de bombolla immobiliària!

En el sector privat la situació és igual de dramàtica. A l’espai radiolèctric Tarragonès-Alt Camp-Conca de Barberà cap dels tres canals emet actualment continguts locals. L’únic que ho feia, Canal Català, va tancar fa mig any i tot i que va tornar a revifar durant un mes amb un únic programa, des des de finals de l’any passat torna a emetre només continguts en cadena. Ni TeleTaxi TV ni CAT 4TV han emès mai programes locals. Al Baix Camp-Priorat, Canal Reus ha reduït plantilla i la programació pròpia, però continua en funcionament. L’altra freqüència ja fa alguns anys que no funciona i té el dubtós honor de ser dels primers canals que va ser sancionat pel CAC per emetre continguts pornogràfics.

Ja fa molts anys que cal un replantejament radical de la televisió local. Més enllà d’una televisió local pública i una altra de privada al Camp de Tarragona no hi ha més pastís publicitari ni subvencions per aguantar més canals de TDT. La convergència tecnològica, les xarxes socials i la integració de mitjans acabaran demostrant que la televisió tal com l’hem conegut està sentenciada i s’obren noves possibilitats, com la televisió per Internet, molt més barata. El gran problema és que la publicitat encara no acaba d’apostar per aquests nous formats. I tampoc els empresaris, més preocupats pel diner fàcil que la qualitat. Com un que va aterrar a Tarragona perquè va veure que amb els ingressos publicitaris procedents de les empreses químiques i el Port tenia cobert gran part del pressupost del canal. Amb mentalitats com aquesta no és estrany que ens trobem amb aquest panorama actual tan trist, en què qui acaba pagant els plats trencats és qui menys culpa en té.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

A Torredembarra encara prendrem mal

Torredembarra ha viscut una setmana políticament molt intensa. Dos plens municipals en un sol dia han fet pujar la temperatura política a nivells cada cop més perillosos. La relació entre govern i oposició travessa un dels pitjors moments dels darrers anys i la ciutadania també va fer sentir el descontentament a la sala de plens a causa del conflicte del radar, que malgrat les promeses de l’alcalde no acaba de solucionar-se.

En els darrers anys, a Torredembarra ens hem acostumat a la improvisació, a viure amb pressupostos prorrogats i aprovar-los quan queden pocs mesos per acabar l’exercici. Passava amb governs en minoria i també succeeix amb executius municipals que disposen de majoria. Aquest any 2012, Torredembarra no ha tingut pressupost. Es va aprovar al setembre, però a final d’any ha quedat suspès perquè una immobiliària que ha de ser indemnitzada amb més d’un milió d’euros per l’Ajuntament els ha recorregut. L’empresa, relacionada amb una regidora, vol cobrar aquests diners amb un pagament i el consistori ho vol fer en tres.

I és que a la Torre se sent parlar molt de jutjats darrerament. La Fiscalia està investigant dos lloguers que paga el consistor des de fa un any i mig per dos locals que no es fan servir i que van centrar el darrer ple extraordinari. Són lloguers molt elevats en un moment que costa quadrar els pressupostos municipals. L’alcalde diu que són lloguers amb opció a compra i que aviat es rebaixaran. L’oposició parla de taxacions per sobre del preu de mercat i de desbaratament de recursos. Per què fins ara s’han pagat quantitats tan elevades? Esperem, doncs, que la Fiscalia hi digui la seva.

Torredembarra és notícia des de fa més d’un any per un radar que ha posat milers de multes per superar uns límits de velocitat que ja no són vigents. Els que no les van pagar veuen com els arxiven les sancions i als que sí que han pagat, ni els han tornat els diners ni, en molts casos, els punts del carnet. En el darrer ple ordinari, els afectats van fer sentir fort la seva veu i és que en moments com els actuals els temes que toquen la butxaca són especialment sensibles. El Teatre-auditori continua inacabat i degradant-se. En el cas que algun dia s’acabi, algú s’ha preguntat amb quins recursos es podrà mantenir i oferir una programació regular? El Pàrquing Filadors, la principal inversió dels darrers anys, pagada amb el Plan Zapatero, està buit, infrautilitzat, però cada mes té un cost de manteniment. Si tot això no fos prou, el conflicte entre govern i secretari municipal està portant al pagament de milers d’euros en informes externs per tirar endavant els plans de l’executiu.

En aquest moment Torredembarra és un municipi amb una política pantanosa, amb un ambient irrespirable entre govern i oposició, amb problemes que no s’acaben de resoldre i amb una judicialització gens recomanable de la vida política. Dins del govern hi ha complicats jocs d’equilibris com ho demostren els canvis de carteres de fa uns mesos i a l’oposició també hi ha alguns conflictes interns, com ho demostra el pas al grup de no adscrits i amb marxa enrere al cap d’uns dies protagonitzat per la republicana Montserrat Gasull. S’estan travessant unes línies vermelles que aconsellarien que govern i oposició fessin una reflexió profunda, intentant sortir de la caverna en què s’està convertint l’Ajuntament, perquè, com em deia un bon amic l’altre dia, a Torredembarra, si seguim pel camí actual, encara prendrem mal.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Universitat de Tarragona o quan el relat xoca amb la realitat

El portaveu del Partit Popular de l’Ajuntament de Tarragona, Alejandro Fernández, té des de fa uns anys un relat molt definit: ell és el campió del tarragonisme i principal denunciador del centralisme barceloní. Fernández ja va detectar l’any 2007, quan es va presentar per primer cop a l’alcaldia de la ciutat, que la retirada de l’alcalde Joan Miquel Nadal deixava un buit en el tarragonisme més radical que ni els seus successors al capdavant de CiU ni tampoc cap líder d’una altra força política serien capaços d’ocupar. El jove líder popular va decidir que volia ser el successor de Nadal i recollir un vot que es podia identificar tant amb CiU com amb PSC o PP i que esdevenia imprescindible per poder accedir algun cop a la cadira que havia ocupat el mateix Nadal.

Els extraordinaris resultats de les eleccions de 2011 li van demostrar que anava pel camí correcte i des d’aleshores ha seguit teixint relat, radicalitzant encara més el seu “tarragonisme”, creant la denominació de “Barcelunya” per identificar l’enemic extern que una estratègia com la seva necessita: el centralisme barceloní malvat i voraç que margina Tarragona, la capital del sud de Catalunya. Amb “idees” procedents de Barcelunya com denominar Barcelona World el futur parc temàtic situat entre Salou i Vila-seca encara donen més munició al relat de Fernández.

Aquesta setmana passada hem viscut un pas més en l’estratègia d’Alejandro Fernández: portar al ple de l’Ajuntament de Tarragona en forma de moció la proposta de canviar el nom de la Universitat Rovira i Virgili per Universitat de Tarragona. Desenterra així un dels grans fantasmes del tarragonisme, una ferida mal tancada: com pot ser que les capitals provincials Girona i Lleida tinguin la universitat amb el seu nom i Tarragona, no? I Fernández es torna a col·locar en el centre del debat polític tarragoní. S’han vist ja adhesions a la proposta, més enllà de l’univers popular, i també oposicions radicals, com la de la mateixa Universitat.

Precisament la resposta de la Universitat ha estat clara: “l’únic debat que convé a la societat és la defensa de la qualitat”. I és aquí on es desmunta la proposta de Fernández. En un moment de retallades dramàtiques a la universitat pública per part del Partit Popular, el seu màxim responsable a la província de Tarragona i diputat a Madrid explicita que la seva màxima preocupació n’és la denominació. El relat del jove polític tarragoní xoca de ple amb la realitat. Ha fet algun càlcul el líder del PP tarragoní de quant costaria canviar tota la imatge corporativa de la Universitat Rovira i Virgili per Universitat de Tarragona? Mentrestant, el personal del centre veu congelats els seus sous i els estudiants es desesperen davant l’enfilada tan exagerada com imparable de matrícules i taxes.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Una humil recomanació cinèfila: ‘El bosc’

Estic molt content que la pel·lícula El bosc hagi aconseguit onze nominacions als Premis Gaudí de Cinema. Vaig tenir l'honor de participar en la presentació del film als cinemes JCA de Valls, al costat de dos dels protagonistes, l’Àlex Brendemühl i Maria Molins i el productor, Ramon Vidal, de Fausto Produccions. La pel·lícula està rodada en la seva major part en una masia del Pla de Manlleu, al municipi d’Aiguamúrcia, una zona de l’Alt Camp amb què m'uneix una relació ben especial.

El bosc compta amb un punt de partida molt important i és que està basada en un relat homònim de vuit pàgines de l’Albert Sánchez Piñol, un dels millors escriptors catalans del moment. D’aquest text, el director Óscar Aibar en va treure un guió que manté l’esperit sanchezpiñolià, que es nota en molts moments, sobretot en el final, però que va més enllà. Està ambientada en un petit poble del Matarranya durant la Guerra Civil espanyola. Una altra pel·lícula de la Guerra Civil? Quina mandra! No pas! La història es desenvolupa durant aquest conflicte tan tractat pel cinema català i espanyol, però podria passar durant una guerra carlina.

És una pel·lícula sense el tractament bons i dolents que ens han acostumat els films de la Guerra Civil. Explota molt les febleses i fortaleses humanes i hi trobem frases d'aquelles que et fan pensar en les paradoxes d’aquell conflicte. Les interpretacions de Brendemühl, Molins i Ponce són molt reeixides. El bosc és una pel·lícula de les més interessants dels cinema català darrerament i, si podeu, us recomano que l'aneu a veure. Personalment m’agradaria que pogués guanyar alguns premis als Gaudí i aconseguir un impuls, tal com em comentava el productor, en Ramon Vidal, de Fausto Produccions. I és que amb la invasió de cintes de Hollywood costa molt fer-se un lloc en els cinemes del nostre país.

La casta

L’any 2013 ha començat amb altes dosis de mala llet per part de moltes persones que han llegit que Rodrigo Rato ja torna a tenir feina després d’acabar d’enfonsar Bankia i estar imputat per falsedat documental, apropiació indeguda, maquinació per alterar el preu de les coses, entre altres causes. Rato serà conseller assessor de Telefónica. Cobrarà al voltant de 100.000 euros l’any i no tindrà dedicació exclusiva. Per tant, podrà acabar de complementar aquest sou amb una altra feina si no arriba a final de mes. En aquest inici d’any també ens hem assabentat que Rato ha estat considerat per la revista Bloomberg Businees Week com un dels cinc pitjors directius del món. Per tant, podríem arribar a aquesta conclusió: el president de Telefónica, el senyor César Alierta, és un incompetent a l’hora de triar els seus assessors.

En alguns moments he pensat que aquesta conclusió podria ser certa, però em decanto per una altra que em fa emprenyar més. On són actualment Felipe González, José Maria Aznar, Pedro Solbes, Eduardo Zaplana, Ángel Acebes, Elena Salgado…? Doncs ocupant posicions molt semblants a les de Rato, en consells d’administració o assessors de grans empreses o multinacionals. No importen els mèrits. Haver estat president de govern, ministre d’Economia que negava la crisi o que la va pilotar amb una inoperància manifesta, o demostrar seriosos problemes de raciocini davant d’uns atemptats amb proves més que concloents… tot acaba el mateix lloc: recol·locació daurada al sector privat.

Un cop accedeixes a la casta política, després de fer mèrits en el partit a base d’un equilibri entre servilisme i cops de colze i formant part del govern de torn, tens gairebé assegurat un lloc de feina en alguna multinacional amb sis xifres de sou a final d’any. La immensa majoria de la població resta en una casta inferior i, en una època com l’actual, pateix les retallades del sector públic i l’encariment de la vida mentre el seu nivell d’indignació augmenta progressivament observant aquests moviments de peces tan èticament dubtosos. I aquesta indignació està arribant a unes quotes que fan bastant imprevisible el resultat final.

El 15-M no ha servit a la classe -o casta- política per a reaccionar i regenerar-se. Després de més d’any i mig, es continuen observant els mateixos vicis i costums. El cas Rato és de jutjat de guàrdia -mai més ben dit- i demostra que la classe política i l’oligarquia econòmica són vasos comunicants: Manuel Pizarro va fer el viatge invers, Luis de Guindos ha entrat, sortit i tornat a entrar i tots els noms anteriors i desenes més. Uns i altres formen una casta superior, al capdamunt d’una piràmide que cada cop té uns fonaments més dèbils i inestables i el perill d’enfonsament cada cop són més reals.

Publicat al setmanari NotíciesTGN