Etapes (II)

En l’article que vaig escriure en el darrer número d’aquesta publicació parlava d’etapes. I ho continuaré fent. La raó és més que evident: el Diari de la Torre inicia una nova etapa. L’Antoni Vilà i l’Ana Marín, cofundadors d’aquest mitjà de comunicació, feia temps que havien decidit que els seus dies al capdavant d’aquest barco estaven arribant a la seva fi, però també tenien clar que volien que el Diari de la Torre continués informant les torrenques i els torrencs i generant debat cada mes quan ells ja no hi estiguessin al capdavant. Ha estat un procés llarg, però finalment el relleu s’ha produït i en aquest número d’agost l’Antoni Batista i en Guillem Bargalló han agafat les regnes del degà de la premsa torrenca.

Els nous capitans del Diari de la Torre em van comunicar que volien seguir comptant amb la meva col•laboració i he acceptat, agraït i amb il•lusions renovades, formar part de la tripulació d’aquest nou viatge. En l’últim article ja vaig avançar que havia decidit redefinir aquesta columna i aquest canvi encaixa encara millor en aquesta nova etapa del Diari de la Torre. Els qui van al davant sempre li acaben donant un to personal al producte que elaboren. La combinació de l’experiència de l’Antoni Batista i la joventut d’en Guillem Bargalló promet ser un cóctel que doni grans moments al panorama comunicatiu torrenc.

Aquest primer número de la nova etapa del Diari de la Torre és un primer tast del que serà la nova etapa. Els canvis seran graduals, ja que el relleu ha estat ràpid i no ha donat temps a introduir un nou rumb de forma radical, cosa que tampoc no és sempre recomanable. Veurem nous col·laboradors, noves seccions, nous enfocs… però l’esperit d’aquest projecte de comunicació local que va arrencar l’any 1997 continuarà i ha de continuar present.

Estic començant a escriure aquest article després d’observar un dels primers canvis del nou Diari de la Torre: l’entrada a les xarxes socials. Durant aquest mes d’agost els internautes torrencs hem pogut seguir a través de Twitter actuacions dels Nois de la Torre o el darrer ple municipal. Aquesta serà una de les grans apostes de la nova etapa del periòdic: la presència a internet i sobretot a les xarxes socials. La primera gran experiència twittaire torrenca van ser les eleccions municipals del maig passat amb l’etiqueta #torredembarra2011, però des de llavors hi ha hagut un cert descens piulador -en quantitat i qualitat- que el Diari de la Torre pot contribuir a reconduir. El nou Diari de la Torre el podrem llegir cada mes, però també el tindrem a la xarxa mentre no surti el nou número. I això estarà molt bé, no?

Publicat al número d'agost del Diari de la Torre

Nou descobriment nòrdic

Fa uns anys Stieg Larsson i la seva trilogia Millenium va provocar un boom de la novela negra nòrdica al nostre país. Hi ha qui diu que hi va haver un cert esnobisme amb aquest sobtat interès pels autors escandinaus i potser un inevitable grau d'impostura si que hi va haver. En el meu cas vaig xalar llegint compulsivament la saga Larsson i després em vaig seguir adentrant en el panorama negre nòrdic, amb grans experiències com la descoberta d'Arnaldur Indridason i les seves històries ambientades a la llunyana Islandia. Però sempre mirant més enllà d'aquest gènere i aquests països.

Aquests dies he acabat La hora de las sombras, de Johan Theorin. He tornat a disfrutar molt amb una novel·la situada a l'illa sueca d’Öland, amb una trama molt ben aconseguida, uns personatges ben treballats i un ambient especial. I una gran notícia és que estem davant d'una tetralogia i ja s'ha editat un segon títol en castellà, La tormenta de nieve. Podrem seguir gaudint doncs d'un altre nou valor de la literatura negra escandinava, sense oblidar els clàssics. Ja em toca llegir alguna cosa de Mankell, autor recomanat repetidament per amics i coneguts.

Mirant cap als Estats Units

Als Estats Units ha arrencat ja la llarga cursa electoral per decidir qui serà el rival de Barack Obama en els comicis presidencials de novembre de 2012. Tot sembla molt obert a les files republicanes i hi ha qui encara amaga les cartes, com l’excadidata a la vicepresidència el 2008, l’exgovernadora d’Alaska Sarah Palin, que encara no ha aclarit s presenta o no candidatura a la presidència. És una altra dona, la líder del Tea Party, Michele Bachmann, l’estrella del moment. Bachmann s’ha imposat en el tradicional sondeig d’Iowa, mig any abans del també tradicional caucus, que dóna el tret de sortida a les primàries republicanes.

Als Estats Units tot va molt ràpid i després del sondeig d’Iowa, ja ha caigut un dels principals aspirants a la nominació republicana, l’exgobvernador de Minnesota Tim Pawlenty, que llença la tovallola després de quedar tercer en aquest test. Si que segueix endavant el congressista Ron Paul, un llibertari que vol tornar als Estats Units totes les tropes que el país té distribuïdes pel món i que si Iran vol tirar endavant el programa nuclear, que ho faci. Entra en escena el governador de Texas, Rick Perry, que acaba d’anunciar la seva candidatura i vol seguir els passos de George Bush, que també va ocupar aquest càrrec abans de ser president. Perry també se situa a l’ala conservadora dels republicans. També tindran les seves aspiracions Mitt Romney o Mick Hukabee, que el 2008 van plantar cara a John Mccain.

Als Estats Units les coses estan així. Tot apunta que el contrincant d’Obama el 2012 serà la seva antítesi i que la batalla ideològica serà molt forta. La deriva ultraconservadora del Partit Republicà va in crescendo. En les tres darreres dècades només George Bush sr. no ha renovat un segon mandat i la situació de l’economia va ser la base de la seva derrota enfront Clinton, un candidat que semblava sortir del no res –del Palau del Governador d'Arkansas-. I l'economia dels Estats Units no travessa, ni de bon tros, el seu millor moment. Veurem qui acaba guanyant la carrera presidencial republicana però la batalla es presenta interessant.

Pretemporades

El món del futbol ha canviat de forma adcelerada en les dues darreres dècades i en les pretemporades s'ha notat molt, sobretot en les dels grans equips com el Barça i el Madrid. A finals dels anys vuitanta i també els noaranta, el Barça feia la pretemporada a Holanda –Cruyff i després Van Gaal n’eren els entrenadors- i ens arribaven aquelles golejades estratosfèriques contra equips de la Tercera Divisió holandesa amb mites com Christiansen inflant-se de fer gols. Després tornaven cap a la península i disputaven aquells clàssics tornejos d’estiu: Teresa Herrera, Carranza, Ciudad de la Línea… i l’estació final era el Joan Gamper, amb semifinals i final, i on els culers calibràvem la temperatura futbolística del nou Barça.

Les pretemporades de l'entrada del segle XXI són molt diferents. Les gires americanes i asiàtiques o partits per celebrar el centenari de gran clubs protagonitzen les primeres setmanes d’entrenaments i els mitjans magnifiquen les victòries i derrotes d’equips en formació a causa de l'endarreriment de l'arribada dels principals jugadors, que han allargat les vacances a causa de mundials, europeus o copes Amèrica. I en la segona part de la pretemporada ja s'hi juguen títols, les supercopes que toquen segons els èxits de les temporades anteriors, o la classificació per competicions europees.

El futbol professional viu des de fa anys una inflació econòmica i de calendari. Els clubs han de recaptar diners de sota de les pedres i la pretemporada és un moment ideal per fer calaix. TV3 ja ens ofereix tots els partits des del primer moment i s’ha perdut aquella màgia del Gamper, del descobriment d’un nou Barça, veure en acció els nous fitxatges... Les cames i el cap dels jugadors també ho noten i alguns experts avisen de les conseqüències d'aquest canvi de la pretemporada gradual d'anys enrera a a l'exigència actual des del primer moment. O el mateix Pep Guardiola. Però com diu la dita castellana, "Poderoso caballero es Don Dinero" i la sensació d’un cert excés de futbol estiuenc serà la norma dels propers anys.

Etapes

La vida són etapes. Alguns ja sabreu que des de fa uns dies he emprès un nou repte professional a la capital del Baix Camp, que m’exigirà molta dedicació. Per altra banda, porto més de quinze anys escrivint un article en aquesta publicació i no m’agradaria ni deixar-ho de fer ni seguir fent-ho i no poder garantir un mínim de qualitat a l’hora d’analitzar una política torrenca amb un dia a dia cada cop més complex i polièdric. Per tant, he decidit reorientar la columna Pensaments diversos, que, com el mateix títol indica, pot contenir arguments molt diferents. És un acte d’honestedat amb mi mateix i amb vosaltres, els meus lectors i lectores, la principal raó perquè ja porti més d’una dècada i mitja publicant articles al Diari de la Torre.

Aparco l’anàlisi del dia a dia de la política torrenca en un moment d’inici d’un nou mandat amb un govern en majoria després de mesos en minoria. És un executiu aparentment sòlid, format per tres formacions que van arribar a una entesa relativament ràpida. És positiu per a Torredembarra l’existència d’un govern que es marqui uns objectius –més o menys encertats- en aquesta nova etapa i els pugui assolir, sense topar amb una aritmètica contrària que paralitzi la seva acció i ens situï en inferioritat de condicions respecte altres poblacions de característiques semblants a la nostra.

L’oposició també té un paper bàsic en l’escenari polític torrenc, ja que, com hem vist més d’un cop la darrera dècada, en qualsevol moment es pot convertir en govern. La seva tasca normal i legítima ha de ser fiscalitzar l’acció de govern i és el mateix govern qui li ha de donar les eines per fer-ho. La democràcia és això. En el ple de constitució del nou ple municial vaig sentir bones paraules per part de tots els grups i també del govern. Semblava que podia quedar enrera l’agror imperant gairebé en tot el mandat passat, però poques setmanes després, les relacions entre govern i oposició són pitjors que mai. Va ser un miratge d’un matí de juny. Molta feina se li gira a Pere Font, regidor convergent que ha rebut l’encàrrec de millorar les relacions entre govern i oposició en aquesta nova etapa.

Han estat unes primeres setmanes en què hem tingut notícies d’afers que fa anys que es mouen. Un és el concurs de l’aigua, que finalment s’ha decantat per l’empresa Sorea, opció defensada per l’actual govern, tot i que l’oposició s’ha afanyat a destacar la lletra petita de la sentència. Per l’altra, el cas Muntanyans II ha fet un pas més. En aquest inici d’estiu hem tingut notícia d’una sentència en contra de l’urbanització d’aquell espai perquè és inundable. Hi ha desenes de milions en joc i la Generalitat ha recorregut la sentència. Haurem de continuar pendents d’aquesta etapa ja força llarga amb Torredembarra protagonista als tribunals.

Aprofito aquestes línies per emular el gran Paco Umbral y “hablar de mi libro”. A les llibreries podeu trobar el llibre Pensaments diversos. Quinze anys observant la política a Torredembarra (1995-2010), una selecció d’articles que analitza la política torrenca de l’any 1995 ençà. Una bona lectura d’estiu, època per reflexionar tombat a la platja amb la remor de les onades de fons o la fresca dels vespres de Torredembarra. El qui escriu també aprofitarà per reflexionar quin serà el futur de Pensaments diversos.

Publicat al número de juliol del Diari de la Torre

Més sobre spin doctors

"Ha habido un problema de comunicación". "No nos hemos sabido explicar bien". "No hemos comunicado correctamente una buena gestión". ¿Les suena? Es la excusa recurrente que gobiernos de todos los colores ponen muy a menudo cuando quieren esquivar una crisis política. ¿Pero tienen razón? Solo en parte. Obama, Sarkozy, Berlusconi, Merkel, Cameron, Rajoy y Zapatero. ¿Qué tienen en común? Su adaptación a los dictados de la democracia mediática. Porque la sociedad del espectáculo y del entretenimiento exige convivencia con el ritmo y el lenguaje de los medios de comunicación. Mensajes simples, directos, muy centrados en caras y con apelaciones constantes a las emociones. Los liderazgos políticos son cada vez más compartidos, más mediáticos. Están cada vez más expuestos al escrutinio constante de unos medios ante los cuales necesitan entrenamiento y asistencia por parte de equipos de profesionales que van a más en número y en capacidad de influencia. Es necesario saber que existen y qué hacen, para entender del todo la política que tenemos.

Aquest text el podem trobar a la contraportada de Los guardianes del mensaje, el darrer llibre d'en Toni Aira, que continua imparable en la publicació de títols que considero molt recomanables als qui ens dediquem a a comunicació política i institucional. Aira continua aprofundint en aquesta nova obra en el seu gran tema: els spin doctors. En aquestes 150 pàgines podem aprofundir una mica més en aquests personatges que estan darrera dels principals polítics del panorama mundial. Hi trobem noms i cognoms, casos singulars i patrons que es repeteixen. És un magnífic complement del seu primer títol dedicat als spin doctors i que ja es pot considerar un petit clàssic.

El nou llibre de l’amic Aira m’ha agafat en un moment especial, de canvi laboral, i m’ha servit per agafar algunes idees per afrontar el nou repte professional. L’autor contraposa als spin doctors anglosaxons un model alternatiu, que s’adequa més al nostre país, que, com gairebé en tot, anem algunes dècades endarrerits. Doncs si voleu saber alguna cosa més sobre els qui teixeixen el relat polític d’Obama, Sarkozy o Merkel i també de Zapatero –aquests ja estan acaban el cabdell- i Rajoy busqueu el nou llibre d’en Toni Aira.

Primera setmana a l’Ala Oest del Mercadal

Dilluns vaig iniciar la meva etapa com a director de comunicació de l'Ajuntament de Reus. Venia mentalitzat que l'aterratge a l’Ala Oest del número 1 de la plaça del Mercadal seria complex, però fins que no hi ets a dins no calibres la intensitat del dia a dia d'un ajuntament com el de la capital del Baix Camp. El debut va ser una roda de premsa sobre el dèficit i el deute del consistori reusenc, un tema sempre complicat pels profans en la matèria financera però bàsic per fer la foto d'on està l'Ajuntament reusenc amb l'objectiu d'empendre les accions necessàries per reconduir la situació.

L'àrea de Comunicació de l’Ajuntament de Reus abasta molt més que la relació amb els mitjans, que per a mi és bàsica, potser perquè durant molts anys he estat a “l'altra banda”, la dels bons. Hi ha una feina feta modèlica sobre la identitat corporativa del consistori reusenc i uns mitjans de comunicació propis molt potents. Durant aquests primers dies he compaginat el dia a dia de comunicar l'acció d'un govern que comença a caminar amb els contactes amb els responsables de mitjans locals i la gent de la casa. I les properes setmanes continuarà aquesta feina intensa.

El primer dia ja vaig experimentar la condició del nou càrrec que he assumit. Corrien fotocòpies i correus electrònics amb aquest article, escrit ja fa més d'un any i mig. Reconec que el títol és provocador però demano a tothom que llegeixi l'escrit sencer i veurà que és un crit a la reflexió serena a partir de la meva visió del Camp de Tarragona i en la qual la ciutat de Reus hi té un paper cabdal. I a partir d’ara podré contribuir d'alguna manera o altra a reforçar aquesta posició clau de la capital reusenca en la segona àrea metropolitana de Catalunya. L'Aeroport de Reus ha de continuar denominant-se Aeroport de Reus igual que el Port de Tarragona ha de seguir dient-se Port de Tarragona.

Els qui em coneixen ja saben que quan treballo en un lloc m'enfundo la samarreta i en sento els colors. M'ha passat a l’Alt Camp i ho he notat més que mai aquesta mateixa setmana amb l’incendi de la Riba, que m’ha entristit i emprenyat i m’ha fet tenir un ull en aquella comarca que aquests tres anys m’han fet estimar. Ara estic a Reus, ciutat on ja hi havia treballat en etapes anteriors, i n’estic tornant a sentir el dia a dia, treballant-hi, descobrint nous racons i respirant els seus carrers i places i aquest caràcter tan especial que té.

Tres anys a l'Alt Camp

Divendres passat es va acabar una etapa de tres anys i tres mesos treballant com a cap de Comunicació i Premsa del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Recordo quan la Carme Mansilla, que no feia gaires mesos que n'era presidenta, em va proposar que assumís aquest càrrec. M'ho vaig pensar una mica però vaig acceptar perquè ja feia temps que m'estava preparant per "passar a l'altra banda". Agraeixo profundament aquesta oportunitat que em va donar la Carme. La vaig encertar acceptant el repte. Aquests tres anys i tres mesos que he estat treballant a Valls m'han permès créixer professionalment, disfrutar treballent però, a més, he conegut molta gent i he fet bons amics i amigues. Ho he notat molt aquests darrers dies quan vaig fer públic que canviava de feina.

Divendres, el meu darrer dia al Consell Comarcal de l'Alt Camp, va ser molt especial. Ja ho havia estat dijous, amb el comiat de la premsa comarcal. Però divendres encara ho va ser més amb el comiat dels companys i companyes de feina. Em van demanar que els dirigís unes paraules i vaig recordar aquella primera etapa en la seu del Passeig de l'Estació pero sobretot vaig posar èmfasi en què mantinguin el bon ambient de treball actual i la solidaritat entre companys, clau perquè la gent segueixi rendint i la ciutadania tingui un bon servei, però sobretot perquè tothom es senti còmode fent la seva feina.

Aquest mateix divendres també va ser el darrer dia de feina de l'Emili Llauradó, gerent del Consell Comarcal de l'Alt Camp els darrers quatre anys i amb qui m'he entès a la perfecció a l'hora de treballar. "Darreres hores de treball al Consell de l'Alt Camp. Repàs a la feina feta que no hauria estat possible sense el suport de l'equip de bons professionals i servidors públics del Consell. Moltes gràcies per tot", deia l'Emili al seu facebook. Subscric totalment aquestes paraules. A partir d'aquest dilluns afronto un nou repte professional com a director de Comunicació i Premsa de l'Ajuntament de Reus. Ho faig amb ganes i il·lusió però també amb responsabilitat i treball.

L'alcalde torna a l'Àgora

Estic seguint amb força interès el que passa a Creixell amb les finances municipals. Deu milions d'euros de deute de l'Ajuntament d'un municipi de 3.000 habitants és una llosa molt pesada per a l’actual govern i el resultat d'una gestió econòmica si més no discutible per part de l'anterior executiu. Creixell no és una illa enmig de l'oceà de les finances municipals però si un dels primers casos que vam poder conèixer amb tot detall a mitjan de la setmana passada. Em quedo amb aquesta dada més que reveladora: Per un costat, cada mes entren 221.166 euros i, per l'altre en surten 324.404, la qual cosa suposa més de 100.000 euros de diferència. És un cas on calen moltes explicacions.

L'alcalde de Creixell, el convergent Jordi Llopart, ha agafat el toro per les banyes i ha fet una reunió informativa a la ciutadania aquest cap de setmana que, pel que hem pogut llegir a la premsa, ha estat carregada de tensió. Em quedo amb aquesta fotografia d’Olivia Molet a El Punt, amb aquesta imatge molt americanitzada del batlle creixellenc amb micròfon a l’estil Madonna davant un auditori ple donant explicacions detallades sobre el naufragi econòmic de l'ajuntament que han heredat.

Hi ha qui diu que aquests assumptes s'han de discutir només en els plens municipals, però crec que aquests tipus d’actes oberts a la ciutadania, i més en un municipi del tamany de Creixell, són més que recomanables i enforteixen la democràcia. És com tornar a l'Àgora, el bressol d'aquest sistema polític tan imperfecte però que és el millor que hem descobert fins ara.

Una plaga per aquest estiu

L’estiu és una bona època per llegir. Això diu el tòpic: la majoria de mortals tenim vacances en algun moment d’aquesta estació, ens emportem el llibre a la platja i l’embrutem de sorra o degustem la lectura refugiats de el calor que cada any sembla que ens castiga més o fruint de la fresca del vespre… Ja us hi trobeu? Jo també. Us recomanaré un llibre que vaig disfrutar molt la passada Setmana Santa, un altre periode de l’any que serveix per devorar algun títol o acabar-ne de rematar algun que la rutina diària no ens deixa acabar.

El llibre en qüestió és L’any de la plaga, de Marc Pastor, molt lloat per la crítica i els lectors. Això sempre és un perill perquè pot ocasionar grans decepcions. Amb L’any de la plaga no em va passar. És un llibre que em va atrapar. Primer amb l’atmosfera que crea l’autor, la d’un estiu molt calorós i en què comencen a passar coses estranyes. La trama està molt ben lligada i manté l’interès fins al final jugant amb la psicologia del lector.

Les referències cinèfiles del relat de Pastor són evidents i va coincidir la seva lectura amb l’emissió a TV3 de la pel·lícula Invasió, un remake de La invasió dels lladres de cossos, els mítics ultracossos. Però tot i els molts punts de contacte L’any de la plaga aconsegueix una originalitat, potser perquè se situa a la capital catalana i no als Estats Units, on sembla que sempre hi passi tot.

Aquí teniu la sinopsi del llibre:

El Víctor Negro és un treballador social que coordina l'atenció a gent gran sense gaires recursos. Fa uns mesos que l'ha deixat la nòvia, i encara no ho ha acabat de pair. Aquest mes d'agost que s'ha de quedar a Barcelona, una sèrie d'esdeveniments insòlits farà que comenci a desviar l'atenció dels drames personals. Els seus vells estan estranys, uns comenten que a les seves parelles els ha canviat la personalitat, d'altres han intentat suïcidar-se (i alguns ho han aconseguit). Passat l'estiu, ja res tornarà a ser com era abans. Una novel·la que conté ciència-ficció, terror, misteri, catàstrofes i una bella història d'amor.

Que us sembla el plantejament? Promet oi? No us diré més. Doncs llegiu-lo i disfruteu. Bé, podeu entrar al seu perfil de Facebook.

S'acaba la 4a temporada de 'Blogs a Ona la Torre'

Aquest dimecres 29 de juny ha finalitzat la 4a temporada de Blogs a Ona la Torre, secció del magazine de tarda d'Ona la Torre, presentat per un servidor. Va ser un programa especial, amb la incombustible Sònia Ferrer als controls i Aleix Figueras com a col·laborador de luxe. Vam entrevistar un altre bon amic, Xavier Zaragoza, un dels creadors del blog Nicaranicreu, que explicarà les aventures de vit voluntaris catalans a Nicaragua.

El vam fer patir una mica, bàsicament perquè estàvem encara afectats per la entrevista de la setmana passada amb el coductor del programa La segona hora, de RAC-1, en Quim Morales. Una estripamenta total que podeu escoltar baixant-la d'aquest enllaç. Ha estat un final de temporada molt intens, amb entrevistes a Josep Baiges, Octavi Saumell i tots els caps de llista de les eleccions municipals de Torredembarra. Tots onze!

Durant aquesta llarga temporada han passat per Blogs a Ona la Torre referents blocaires a nivell nacional com Saül Gordillo i Toni Aira, polítics com Quim Nin o Jordi Roca, periodistes com l'Albert Solé o escriptores com la Coia Valls. I més gent! Ara toca una mica de descans estiuenc per preparar la cinquena temporada. Bon estiu blocaire!

Rumors que són virus

Aquest cap de setmana llarg l'he aprofitat, entre altres coses, per rellegir un interessant llibre d'en Ferran Ramon-Cortés, o gaire llarg però que fa reflexionar com orgeixen els rumors a les organitzacios, com s'escapen com si d'un virus es tractés i com fan molt de mal. Aquest és el títol de l'obra: Virus. En aquesta època de canvis en administracions públiques després de les eleccions del 22-M, incerteses a la privada i tam-tams de retallades a tot arreu és un moment ideal per tornar a llegir aquest llibre, que ja fa quatre anys que va ser editat.

Ramon-Cortés estableix un paral·lelisme gairebé perfecte entre una epidèmia en un idil·lic complex hoteler de les Illes Verges nord-americanes amb una cadena de rumors que estan afectant de forma demolidora una empresa. Troba punts de contacte importants entre els dos processis i el més interessant: com prevenir i com combatre els rumors-virus. Si teniu capacitat de decisió o d'influir en la comunicació interna de la vostra organització us recomano que llegiu aquest llibre.

També us recomano llegir el darrer llibre d'en Ferran Ramon-Cortés: Escoltar amb els ulls. Ajuda a millorar la comunicació interpersonal i... a combatre els rumors.

Els blogs estan vius

Hi ha qui diu que els blogs estan en decadència. Ja us he dit més d’un cop que no, que ens trobem davant d’un darwinisme cibernètic i que la selecció natural només permet sobreviure als més preparats i aquests són els qui estan dotats de regularitat, de persistència i ganes de tirar endavant el seu blog. En un present marcat per les xarxes socials hi ha blogs que neixen i triomfen en ple any 2011. El cas més paradigmàtic és el del periodista i amic Josep Baiges. El Món de Reus ha estat un fenomen a la capital del Baix Camp durant les recents eleccions municipals. Ha estat una referència en una ciutat on el Twitter bull. Curiosament, l’amic Baiges ha anunciat un alto el foc blocaire aquesta mateixa setmana. Esperem que sigui temporal.

Un twittaire de piuladissa constant com en Josep Bargalló ha llençat fa poc el seu blog, Torredembarra sur mer, un espai que haurem d’anar seguint. Ha demostrat una gran activitat des del seu debut el 7 de juny, el mateix dia que va saltar a l'arena blocaire la Montse Palau amb el seu Babiloniagin. Blocaires torrencs que animen una Torresfera una mica encallada en la polítical els fantasmes i els caçafantasmes i en un anonimat que sovint fa pudor de claveguera. Aire fresc! Blogs que haurem d'anar seguint.

A la capital de l’Alt Camp ha nascut aquesta setmana un blog anònim però que promet, La Taverna, creat pel Ros de can Fulleda. Dilluns es va presentar i dimarts va penjar el segon post. Mossega però ho fa amb una certa elegància. Esperem que l'anonimat no esgavelli el projecte. Tenim també el blog Nicaranicreu, entre els quals hi ha el torrenc Xavier Zaragoza, i que ens permet seguir el projecte d'un camp solidari de Setem a Nicaragua. En resum, els blogs estan ben vius. Aquí en teniu una petita mostra. Només cal remenar una mica per la xarxa per trobar noves i interessants propostes.

El pacte més previsible

Alguna cosa està canviant en la política torrenca? El pacte de govern que gairebé tothom donava per favorit ha estat el que finalment s’ha signat. I això és estrany al nostre municipi. Recordeu sinó els inicis dels darrers dos mandats. Aquest cop, Convergència i Unió, el Partit Popular i el Grup d’Independents per Torredembarra sumaven els nou regidors de la majoria absoluta i dotze dies després de la jornada electoral han presentat l’acord. Concretament, un divendres a les set de la tarda, una hora força intempestiva que donava a peu a algun comentari maliciós: “Ho presenten abans que algú s’ho repensi”.

L’eix de govern CiU-PP era clar després dels resultats del 22-M. Són les dues forces vencedores, augmentant tres regidors entre tots dos, i venien de governar juntes els darrers tres anys. Faltava un soci i l’unic representant del GIT, Ignasi Duran, era qui tenia tots els números. Era sabut que CiU volia evitar com fos tenir novament com a membre del seu govern Maria Dolors Toda i, per altra banda, Esquerra i Alternativa Baix Gaià era difícil que estiguessin en el mateix executiu que el PP. Havia arribat a sonar vagament la sociovergència, però la química entre Masagué i Grangel està sota zero.

El GIT tenia la clau. La nova generació del partit fundat ja fa gairebé un quart de segle per Celestí Salort era novament decisiva. I el cap de llista més jove de Torredembarra no podia desaprofitar l’oportunitat de governar. Per això es presenta algú a les eleccions no? Tot i que a vegades pot semblar que algunes formacions tenen vocació d’oposició. No és el cas del GIT, un moviment polític que em continua fascinant. Després de dotze anys de travessa del desert de l’oposició, porten dos mandats sent peça imprescindible de l’inestable govern torrenc.

El govern que surt de les eleccions municipals del 22 de maig és més fort que els darrers. Només està format per tres forces polítiques i hi ha una formació hegemònica –amb un terç dels membres- que és CiU. Tot i que les convergents no estaven contents amb la victòria inapel•lable de 22-M perquè somiaven amb l’històric setè regidor que certes enquestes els donaven, han reforçat la seva posició en el mapa polític torrenc i han tornat al seu sostre de sis regidors gràcies a l’augment de 250 vots respecte el 2007. Els acompanyen un Partit Popular que ha obtingut per primer cop el segon edil gràcies a una pujada de és de 200 sufragis i ha passat de ser la sisena a convertir-se en la tercera força a Torredembarra i el GIT, que ha rendibilitzat al màxim els 285 vots obtinguts, vint menys que fa quatre anys.

A l’oposició resten les forces derrotades en aquestes eleccions: PSC, ERC, ABG i ADT. Totes quatre han perdut grapats de vots. Els socialistes han baixat més de 650 vots i dos regidors i l’Agrupació, han perdut més de la meitat dels sufragis de 2007 i s’han quedat sense un dels dos representants que tenien fins ara. Esquerra manté el segon regidor tot i caure més de 200 vots i l’Alternativa només retrocedeix catorze vots i aguanta també dos edils. A tots ells els tocarà fer oposició. Tots tenen ja experiència. Però també tenen experiència de govern i a geometría variable torrenca els pot proporcionar l’oportunitat d’un canvi de papers durant aquest mandat. Només cal repassar la darrera dècada de la politica al nostre municipi.

Aquests comicis locals ens deixen una darrera lliçó. No totes les candidatures que es presenten a unes eleccions a Torredembarra obtenen representació. Fins ara, sempre havia estat així, però el 22 de maig de 2011 ha deixat quatre llistes sense cap regidor. La política no són personalismes sinó projectes compartits en els quals sovint s’han de fer consessions o retirar-se quan toca, i qualsevol candidatura, sobretot les unipersonals, no poden sempre arribar a bon port. L’electorat és sovint més conseqüent del que pensem amb el seu sufragi.

Publicat al número del Diari de la Torre del mes de juny

Enric Grangel, nou alcalde de Torredembarra

Torredembarra és un municipi on sempre han passat coses ben estranyes políticament parlant, però el que ha succeït aquest dissabte 11 de juny ha estat tan espectacular com inesperat. El cap de llista socialista, Enric Grangel, ha estat investit alcalde de Torredembarra tot i que tres formacions –CiU, PP i GIT- havien presentat ja feia uns dies un pacte de govern amb les carteres repartides i tot després d’arribar a un acord i tenir majoria absoluta.

Davant d'una sala de plens de Torredembarra plena de gom a gom, amb el secretari municipal actuant de mestre de cerimònies, un cop constituïda la mesa d’edat, integrada per Núria Goméz i Ignasi Duran, i amb tots els nous regidors i regidores havent pres possessió, es va procedir a la votació del nou alcalde. Tots set caps de llista van expressar que presentaven candidatura a l'alcaldia. Els sis representants de CiU van obrir foc donant el seu vot Daniel Masagué. Però nomé ells.

Quan el secretari va dir el nom del cap de llista socialista, Enric Grangel, els tres regidors socialistes van alçar la mà, mentre els dos representants d'Esquerra Republicana, després d’una conversa llampec a cau d’orella entre els seus dos regidors, el debutant Eduard Rovira i la més rodada Montse Gassull, feien el mateix. Simultàniament Lluís Suñé i Jordi Roig, de l’Alternativa Baix Gaià, també alçaven les mans i Maria Dolors Toda es va apuntar també al carro mentre el xiuxigeig augmentava de volum a la sala de plens torrenca, mentre el secretari comptava els vots aconseguits per Grangel. Concretament vuit.

Els disset regidors i regidores es miraven entre ells. Cares d’evident preocupació es barrejaven amb somriures, rialles, i una frase molt repetida: “Encara queda la segona”. I una frase menys repetida, però inquietant: “No hi ha segona”. El secretari seguia fent la feina i demanava els vots pel cap de llista del Partit Popular, José Oviedo. En recollia dos, el seu i el de la seva companya de grup i presideta de la mesa d’edat, Núria Gómez. Enmig el xiuxigeig ascendent del públic, el secretari enumerava els diferents candidats, que no treien cap vot, fins al darrer, Ignasi Duran, del GIT, que es votava a si mateix.

“Enric Grangel, vuit vots; Daniel Masagué, sis; José Oviedo, dos i Ignasi Duran, un. Queda proclamat alcalde de Torredembarra Enric Grangel”, proclama el secretari municipal. Els regidors i regidores es miren entre ells, el públic fa el mateix. Diversos regidors i regidores s’aixequen i s’aboquen davant del secretari, que repeteix ostensiblement un gest negatiu amb el cap. Les cares de preocupació i de dramatisme augmenten sobretot a les files convergents. Núria Gómez agafa el microfon i afirma que cedeix el seu lloc a Enric Grangel, que amb un somriure murri s’assenta al tro presidencial enmig dels aplaudiments d’un sector del públic i d'alguns regidors. Altres continuen perplexos.

Les explicacions de vot es reparteixen entre els laments dels qui pensaven que hi havia una segona votació en no aconseguir-se la majoria absoluta a la primera i, per l’altra, la justificació de la necessitat d'una majoria sòlida. És un d’aquells moments en què hi ha ben poca relació entre el que es pensa i el que es diu. Se sent parlar ja de moció de censura i d'elecció poc democràtica. Però el reglment és el reglament i la vara vitual d’alcalde de Torredembarra és pel candidat socialista.

Durant la tarda, Torredembarra obre algun informatius a nivell nacional i també en parlen les televisions estatals. L’endemà també acapara portades de diaris i cròniques interiors. Alguns periodistes ja parlen de la moció de censura més ràpida de la història i altres apunten que un novè regidor s'ha sumat al nou govern. Altra vegada Torredembarra ha tornat a protagonitzar un altre dels episodis més kafkians de la política catalana.

Com us imagineu la majoria dels qui heu llegit aquest post, esteu davant d'un exercici de política-ficció, un petit homenatge al programa El nas de Cleòpatra, que fa uns pocs anys dirigia l’Enric Calpena a Catalunya Ràdio i s’atrevia a relatar com hauria anat la història si alguns episodis haguessin anat d’una altra manera. Això que he escrit hauria pogut passar aquest dissabte a Torredembarra si alguns polítics torrencs haguessin tingut “ganes de liar-la” aprofitant el desconeixement del reglament municipal d’alguns dels regidors i regidores torrencs. Però tots els grups van votar el seu cap de llista i el convergent Daniel Masagué va ser escollit alcalde. Tan lluny no hi vam estar d’un altre escenari i se m’ha ocorregut aquest humil divertimento. Un divertimento que ens pot fer pensar una mica, oi?

'Berni Álvarez. Una vida rere els 6,25', més que bàsquet

Feia temps que volia escriure aquest post, però no acabava de trobar el moment. Fa ja una colla de dies que vaig acabar de llegir el primer llibre de l’Octavi Saumell. El bàsquet no és el meu esport favorit i he de confessar que em feia una mica de mandra llegir aques llibre, però per un altra banda tenia ganes de veure que havia escrit un bon amic. La dedicatòria que l’Octavi em va fer el dia de la presentació m’empenyia a arrencar la lectura i no vaig tardar gaire a començar-lo i, a mesura que m’anava endinsant en la biografia del millor jugador de bàsquet tarragona de la història, el llibre m’anava atrapant més i més. M’enganxava i el vaig acabar més ràpid del que em pensava.

Berni Álvarez. Una vida rere els 6,25 és un bon llibre i encara té més mèrit per ser l’opera prima de l’Octavi. Ha sabut captar molt bé el costat més humà del personatge i anar més enllà de la fredor dels números de l’esport de l’estadística. Ens descobreix algunes petites misèries i moltes petites grandeses de l’esport semi-professional i professional. Està molt ben estructurat. Ens permet conèixer un esportista exemplar però també una gran persona. I ho a través de l’opinió de fins a 29 persones. Per tant, us convido a llegir aquest llibre. No us decebrà.

Ja tenim pacte a Torredembarra

En el proper número del Diari de la Torre faré un article més llarg analitzant el pacte de govern que surt de les eleccions municipals del 22-M a Torredembarra, però m'agradaria fer un primer i breu anàlisi. L'acord entre CiU, el PP i el GIT és el pacte més previsible i lògic després dels resultats dels darrers comicis locals. Estava clara la predisposició de CiU i PP de tornar a compartir govern i que fos el GIT la tercera peça, evitant com fos tenir Maria Dolors Toda altre cop a l'executiu. Calia negociar i posar-se d'acord amb l'incombustible formació independent, que tot i estrenar candidat ha tornat a ser decisiva.

Han circulat molts rumors i diferents possibles pactes les darreres des setmanes, des de la sociovergència a un acord entre totes les forces ara a l'opsició més el GIT passant per un executiu amb CiU, ERC i ABG, però el pacte natural era el que finalment estrenarà aquest mandat. És un govern fort? Almenys només s'han d'entendre tres forces diferents, cosa que des de feia vuit anys no passava. Però el perill de la inestabilitat continua latent. Quatre anys és un periode molt llarg en política a Torredembarra.

I Abidal va aixecar la quarta

El que estem vivint els barcelonistes aquests darrers anys és històric. Guanyar tres Copes d’Europa en cinc anys és excepcional. La història del Barça s’ha accelerat i estem aconseguint fites fa uns anys inimaginables en unes quantes temporades glorioses. La primera Copa d’Europa ens va costar més de trenta anys aconseguir-la i en mitja dècada n’hem conquerit tres més i hem passat per davant de molts clubs europeus, ingressant en una elit on per ser-hi no n’hi ha prou amb ser més que un club. I seguim aspirant a tot després de la lliçó de futbol d’aquest 28 de maig de 2011 a Wembley, la catedral del futbol, davant d’un Manchester que va ser un magnífic rival i també a ensenyar a més d’un que és saber perdre i fer-ho amb dignitat.

Però la lliçó del Barça va continuar després que l’àrbitre xiulés el final del partit. L’actual equip blaugrana no només sap practicar un futbol estratosfèric sinó que té uns valors i transmet uns intangibles molt necessaris en la societat actual. Mentre a Madrid la foscor mourinhana ha guanyat a les llums valdanianes aquesta setmana, Carles Puyol renunciava ahir a aixecar la tercera orelluda i enfundava a Eric Abidal el braçalet de capità. El defensa francès ha vençut un tumor al fetge en un temps record i ha esdevingut un exemple de superació. Aquest cant a la vida, amb Abidal cridant mentre aixeca la copa a les mans s’ha convertit en la imatge de la final –amb el permís de Messi- i un missatge de Catalunya al món.

Eleccions històriques a Altafulla

L’amic Jordi Molinera m’ha suggerit que faci un anàlisi dels resultats les eleccions municipals a Altafulla. Vaig viure l’escrutini en directe a Altafulla Ràdio i la sensació dels qui érem a l'estudi era de sorpresa i d'estar vivint un moment històric. El panorama que queda després els comicis del 22-M a la vila veïna és una nova etapa en la seva vida política. L'Alternativa Altafullenca ha tornat guanyar les les eleccions, de forma més clara que el 2007, pujant de tres a quatre regidors després de picar pedra tres anys a l’oposició i, excepte un pacte estranyíssim i improbable, el seu cap de llista, Fèlix Alonso, ostentarà l’acaldia a partir de l’11 de juny.

Tinc la sensació que a Altafulla hi ha diversos guanyadors i alguns grans perdedors. Pràcticament no hi ha terme mig, potser només Convergència i Unió, que es queda amb l'únic regidor que tenia. Solidaritat per la Independència ha fet història, obtenint amb més de 300 vots el segon lloc i dos regidors que ben aviat podrien ser al govern i convertir-se en dels únics membres d’aquesta formació novella que toquen poder municipal. Un deu per al jove cap de llista de SI, Jordi Molinera, que ha sabut envoltar-se d’un bon equip i catalitzar el vot del canvi, a més d’ocupar gran part de l’espai electoral d’ERC i AUPA, que no s’han presentat.

L’IDEAL de l’encara alcalde en funcions Josep Maria Pérez ha augmentat de vots i regidors i ha col·locat novament Alejandro Francino –segon de la llista- al ple. Més complicat serà que segueixin governant. Situació idèntica pel Partit Popular, que també augmenta d’un a dos edils però apunta també als bancs de l’opoisió. CiU, com ja he dit abans, queda amb l’únic regidor que ja tenia, a causa de l’ocupació del seu espai electoral per altres forces.

Els perdedors a Altafulla ho han estat per golejada. El PSC, que s’ha esberlat en la llista oficial i una altra d’independent, Altafulla som tots, no ha obtingut cap regidor amb cap de les dues candidatures. Sumades tampoc no haurien passat d'un sol representant. Un fracàs estratosfèric. També ha estat històric l’enfonsament de Plataforma Altafulla Unida que deixa l’incombustible Fonxo Blanc fora del ple altafullenc després de 28 anys. En resum, Altafulla pot tenir un govern amb menys membres i inèdit a Catalunya i es dibuixen nous líders municipals amb un futur prometedor.

Adéu Xavi

Avui volia analitzar aspectes dels resultats del 22-M, però ni en tinc massa ganes no crec que ho hagi de fer. La noticia de la mort de Xavi Tondo m’ha impactat personalment i al Consell Comarcal de l’Alt Camp ens ha commocionat. La seva mare hi havia treballat una colla d’anys i personalment hi havia tingut força relació. L’Emma és d’aquelles persones positives, que suma i crea bon ambient al seu voltant i no em vull imaginar com ho està passant.

El Xavi Tondo el vaig conèixer personalment el desembre passat en el Partit de Bàsquet la Marató de TV3. Vam compartir vestidor i pista. I bromes. El bàsquet no era lo seu però cada any participava en aquest partit benèfic i altres actes que li proposaven. Era una persona molt estimada a Valls i l’Alt Camp. Tot i ser el millor ciclista de les comarques tarragonines de l’actualitat, tothom en destacava la humilitat. Repassant imatges per internet practicament sempre exhibia un somriure sincer i franc. No és estrany que l'Ajuntament de Valls i el Consell Comarcal de l'Alt Camp hagin declarat dos dies de dol oficial.

En Xavi ens deixa amb només 32 anys i quan la seva carrera estava fent un salt qualitatiu important. La temporada passada va lluitar per estar al podi de la Vuelta a España i va acabar en una meritòria sisena plaça. Recordo que el seguíem amb olt d’interès al Consell. L’accident mortal l’ha sorprès a Granada, preparant un Tour de França que podia ser el de la seva explosió. Però no hi podrà ser per aquest incomprensible succés i sempre ens quedarà la incògnita. Però el tema esportiu és el de menys, quan el que s’ha perdut és una vida humana. Des d’aquest humil blog, m’uneixo al condol per la mort d’en Xavi a familiars, amics i a tots els qui el van conèixer. Descansi en pau.