El Nàstic: un fenomen esportiu i social

Aquests darrers dies he recordat que a finals de la dècada dels 90, després de jugar les dues lliguetes d'ascens a Segona Divisió A de la mà de Jordi Gonzalvo, el Nàstic anava a la deriva cap a Tercera Divisió amb José Luis Romero a la banqueta. Va venir Pepito Ramos i va mantenir els granes a la Segona B. Set anys després tenim el Nàstic a Primera i convertit en un fenomen de masses que ha trascendit la ciutat i fins i tot el Camp de Tarragona, la seva àrea natural d'influència. Aquesta temporada no he pogut anar cap dia al Nou Estadi per gaudir de partits vibrants que ha jugat el conjunt grana, sobretot a la segona volta. Però, com a director d'aquest mitjà, he viscut en primera persona aquesta explosió grana esportiva i social. Per televisió he pogut veure alguns enfrontaments i en recordo un després del qual em a quedar clar qu el Nàstic podia pujar a Primera Divisió. L'Elx visitava el Nou Estadi i va tenir durant molts minuts contra les cordes els homes de Luis César. Però el gol alacantí no va arribar i el dels tarragonins, sí. 1-1-0 final. Allí vaig veure que al Nàstic l'acompanyava la sort dels campions. Podia aspirar a l'ascens. I s’ha aconseguit. El conjunt tarragoní ha pujat a Primera quan mancaven encara dues jornades pel final. Crec que una de les claus de l'ascens és fixar l'objectiu de la permanència al començament de la temporada quan altres equips escampaven als quatre vents que volien pujar a Primera. La recepta correcta és la del Nàstic. Sense fer soroll i amb treball constant, situar-se a dalt. L'àmbit social del Nàstic és un fenomen digne d'estudiar. Fa uns mesos es publicava un llibre del tarragoní Jordi Salvador sobre el Barça i el seu paper en la societat catalana, un estudi antropològic que partia de la seva tesi doctoral. Animaria a algun professor o estudiant de la URV que analitzi el creixement del sentiment grana a la ciutat, el pas d'uns centenars de seguidors incondicionals fa uns anys als milers actuals, que omplen de gom a gom la plaça de la Font. Tarragona necessitava el Nàstic, un Nàstic guanyador, que li permetrà projectar-se arreu de l'Estat. L’afició ha estat clau en aquest ascens, omplint el Nou Estadi i submergint la ciutat en el color grana amb banderes als balcons. I acabo reconeixent la feina de Josep Maria Andreu, el president de l'ascens. Va passar una època complicada a mitja temporada amb l'afer de la compra de les accions d'EMATSA. Andreu i la seva directiva va seguir treballant, coordinat-se a la perfecció amb José Sicart, un director esportiu al qual molts li veuen moltes ombres, però és evident que un percentatge important de l'ascens li correspon. L'entrenador, Luis César, també ha estat discutit, però el gallec ha respòs treient el màxim rendiment d'una plantilla basada en la columna vertebral que va pujar de Segona B fa dues temporades, potenciada amb jugadors amb projecció -com Rubén Pérez o Manel Ruz- o amb experiència a Primera, com Bolo o Àngel Morales. I que dir de Pinilla, que viu la seva segona joventut al Nàstic i podrà tornar a jugar a la Lliga de les Estrelles. La plantilla s’ha convertit en una colla d’amics que han aconseguit un èxit històric. Gràcies Nàstic per haver fet feliç a tanta gent!

(Publicat a l'especial "Supernàstic de Primera", inclòs al número 560 del diari "Més Tarragona")