He sintonitzat la SER un cop acabat el partit Espanya-França quan la "roja" ja havia estat eliminada. Un dels majors "hoolligans" madridista i espanyolista, Poli Rincón, deia que els que s'alegren del fracàs d'Espanya al Mundial són uns "desgraciats". Doncs sóc un desgraciat. Amb l'eliminació de la selecció espanyola m'he tret un pes de sobre. L'ambient creat per televisions i mitjans de comunicació estatals s'havia fet irrespirable. La naftalina i la caspa es pasejaven per Alemanya i també per moltes ciutats de l'Estat.
He fet esforços inimaginables per intentar sentir alguna mena d'afinitat per la "roja" a treavés de Puyol, Xavi, Iniesta o Cesc. Res de res. Encefalograma plà. He disfrutat com un camell amb els tres gols de França i ara veig el Mundial amb una relaxació evident. M'agradaria que guanyés Argentina o Anglaterra. I per què no Brasil? I la Portugal de Deco? O la França que ens ha alleujat la vida a tots.
S'ha inflat molt la trajectòria d'Espanya. El grup de la primera fase era molt fluix. I, a més, Ucraïna, que ja està a quarts, va tenir un mal dia. S'ha menypreat a França. Que si eren vells, que si Zidane s'arrossega... Doncs la França decadent ha derrotat l'Espanya emergent. I a mi m'ha agradat. La selecció catalana no pot participar en competicions oficials. Espanya no ens deixa. No és normal que persones com jo, independentistes des de fa molt temps, volguem que aquest estat opressor perdi? Els toreros, la bandera espanyola amb l'aguila i les sevillanes em queden molt lluny. Sento més proper el seleccionador francès, Raymond Domenech, fill d'un republicà català exiliat al país veí. I més ara que ha enterrat tot aquest creixement del nacionalisme espanyol més ranci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada