dijous, de juny 29, 2006

Tàndem o no tàndem, aquesta és la qüestió

Fa deu dies que vam votar el nou Estatut i ningú se n'enrecorda. Els partits catalans han passat pàgina d'una forma sorprenent si és té en compte que qualificaven el referèndum de moment històric i han poast la maquinària en funcionament per a unes eleccions que es fan cada quatre anys -com a molt-. El PSC ha jubilat Maragall. El projecte polític maragallià de vuit anys s'ha reduït a tres. El potent aparell de Nicaragua ha decidit que l'alcalde olímpic ja està amortitzat i ara toca presentar un candidat radicalment diferent. Passem de la improvisació a la grisor; de l'efectisme maragallià al treball de formigueta montillenc (m'acabo d'inventar una paraula?).
L'aposta socialista és molt forta. Pot sortir bé si Montilla arrossega les masses abstencionistes de l'area metropolitana barcelonina o pot ser un fracàs vertiginós si la Catalunya interior el veu com un extraterrestre. En canvi, CiU es troba en una situació radicalment diferent. Fa cinc anys Artur Mas era un polític emergent que generava molts dubtes. Ara és un líder consolidat i que ha anat guanyant crèdit, fins i tot a l'oposició. La seva número dos serà Núria de Gispert. Té carnet d'Unió Democràtica, però podria estar tranquilament a Convergència. Jo hauria apostat per Espadaler, un polític jove qué ben bé podria ser el successor de Duran Lleida. Dels 46 escons actuals, CiU pot passar a una xifra propera als 56 del 1999 si acaben de jugar bé les cartes i aprofiten els dubtes creats per Esquerra Republicana, partit amb el qual comparteix una frontera política molt àmplia.
Els republicans han decidit fer un salt endavant presentant l'anomenat tàndem integrat per Carod i Puigcercós. Gastar els dos principals cartutxos en una contesa electoral demostra o la importància que se li dóna a aquesta cita o que estan bastant desesperats. Esquerra té un problema endèmic: les divisions internes. Va passar amb Hortalà a finals dels 80, amb Colom a mitjans des 90 i ara hi tornem a ser? A veure si el seny s'imposa a les files republicanes i es fa pinya per evitar una divisió que serà l'avantsala d'un altre descens electoral.
Iniciativa continua amb un lideratge clar de Joan Saura, que vol formar tàndem amb l'exconseller Salvador Milà, una altra víctima de Maragall. El paper d'ICV és trist, com sempre: ser la marca del PSC per arribar a sectors més esquerranosos i ecologistes. Com trobo a faltar una Iniciativa a l'estil d'Ezquer Batua, capaç de centrar cap a l'esquerra el tripartit basc. Finalment el PP tornarà a presentar Josep Piqué. No té temps de res més i veurem si el de Vilanova aguanta la situació ezquizofrènica en què viu des de fa mesos. Serà una campanya molt apassionant pels que ens agrada la política.

4 comentaris:

K ha dit...

Ei, enhorabona pel Blog. Acabe de rebre el correu i no li he pogut fer una visita com cal. Però de ben segur que ací tens un lector de les teues anotacions a l'espai internàutic...
Una abraçada. Ricard

Anònim ha dit...

Moltes gràcies Peris. Ja anirem comenant coses.

Jordi

Anònim ha dit...

ERC és la marca blanca del PSC, són iguals en tots els temes menys en el nacional (una diferència important si vols, però la única). En el model de país que defensen uns i altres (més carreteres, més desenvolupament clàssic en definitiva) no hi veig diferència. Veig més diferències entre PSC i ICV que entre ERC i PSC.

Anònim ha dit...

Jordi Salvat=ERC