divendres, de maig 11, 2007

Per fi, la campanya


Finlament ha engegat la campanya electoral a les eleccions municipals i les de Tarragona, són, sense cap mena de dubte, les més interessants de Catalunya. Mentre a Barcelona el tripartit d'esquerres té gairebé coll avall un nou mandat i les incògnites són si Hereu recuperarà el terreny perdut per Clos, si Trias guanya algun regidor o si Ciutadans entra al plenari barceloní, a Tarragona, que és la segona capital de Catalunya, l'escenari és més obert a causa de la retirada del convergent Joan Miquel Nadal de l'alcaldia. La fotògrafa Roser Sans retratava així avui al "Més Tarragona" l'arrencada de la campanya.

Si Joan Aregio acabava sent alcalde de Tarragona se li hauria de donar una mena de premi, perquè el nou candidat convegent només ha trobat obstacles en la cursa electoral. Aregio havia de rellevar Nadal a mig mandat i afrontar, com Hereu a Barcelona, els comicis després d'un temps a l'alcaldia, però els socis d'Unió ho van impedir. I per a què? Per a ben poca cosa, perquè les coses estan gairebé igual. Nadal tampoc no li ha aplanat massa el camí, amb les seves declaracions incendiàries i aquest paper d'estar de tornada de tot. Tot i això, Aregio arriba amb possibilitats reals d'aspirar a l'alcaldia. Cre que la campanya se li farà curta.

Josep Fèlix Ballesteros està a l'altra extrem. El candidat socialista porta en campanya des de l'endemà de les eleccions del 2003. Afronta la seva segona i darrera oportunitat per obtenir l'alcaldia. Després de 18 anys de nadalisme, la retirada del carismàtic alcalde obre unes grans possibilitats al PSC però després d'una campanya llarga cal rematar la feina en un esprint final. La llista socialista, igual que la de CiU, està renovada, i algunes enquestes -oficioses- els són favorables. La decepció si Ballesteros no és alcalde el juny vinent serà terrible entre els socialistes.

El Partit Popular ha canviat candidat però l'objectiu és el mateix: mantenir-se com a tercera força i sumar majoria absoluta amb CiU. La sensació d'eleccions primàries d'aquestes locals i un electorat molt fidel li donen bones espectatives a Alejandro Fernández. ERC també respira optimisme i Sergi de los Rios confia en passar de dos a tres o fins i quatre regidors. És una de les figures en alça i pot tenir un paper important en el proper Ajuntament tarragoní. Esquerra continua tenint camp per créixer a Tarragona. Iniciativa ja no disposa de la carismàtica Dolors Comas al capdavant i Balart té la papereta de ser peça clau en un hipotètic govern tripartit. Només aposten per aquest tipus d'executiu. El perill és el vot útil cap al PSC.

Però Tarragona compta amb 14 candidatures diferents i algunes tenen possibilitats d'entrar al plenari i fins i tot ser decisives en la formació del nou govern. La clau és superar la barrera del 5 per cent de vots. Per tant, si la participació baixa -com gairebé tothom avisa-, Martorell i Tarragona Grup Independent, Ciutadans o l'ADMC poden aconseguir algun regidor. És dificil, però possible. Però mentre Martorell i l'ADMC poden ser peça d'un nou govern, Ciutadans quedaria segur a l'oposició. Haurem d'esperar al 27 de maig per saber cap a on va Tarragona.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

L'Enric Vila, una de les joves promeses intel·lectuals del nacionalisme, explica per qué és millor votar Aregio que Ballesteros:


Enric Vila

Sarkozy i la fi dels líders simpàtics

La victòria de Sarkozy tanca un cicle que la pròxima retirada de Blair acabarà de rematar: és el cicle dels líders simpàtics. S’ha acabat l’hegemonia de les cares amables i dels falsos somriures. S’ha acabat el discurs políticament correcte per una temporada. S’ha acabat dir les coses amb delicadesa. S'ha acabat la mà esquerra. I s'ha acabat voler fer truites sense trencar els ous o menjar caviar i tenir la consciència tranquila.

A partir d’ara el que quedarà bé serà dir les coses pel seu nom. Tenir mala consciència i no dissimular el cinisme deixarà de ser pecat i es considerarà prova de vitalitat i fortalesa. En general, no amagar gaire els defectes donarà carisma perquè es considerarà un signe d’humanitat. Mirin Sarkozy, quina pinta de play boy grec, quina pinta d’heroi cràpula tipus Jean-Paul Belmondo; a Chirac no li agradaven pas menys els diners i les dones i no ho portava tan clarament escrit a la cara. L’entusiasme que ha produit en molts sectors d’Europa i els Estats Units la victòria de Sarkozy té a veure amb aquest canvi d’estil. Torna el rock’n’roll, el ritme de la testosterona, la marxa. Ve una música que recordarà l’època dels Reagan, Tatcher, Miterrand i Kohl, però que no serà ben bé la mateixa, perquè tot evoluciona i perquè és veritat que en temps de confusió sempre destaquen els homes segurs, però ara, a més, hi ha una crisi moral i això afavorirà els homes segurs i una mica carotes.

Una cosa és clara: al costat de Sarkozy, Merkel, Bush i d’aquesta Gran Bretanya que ha obert el meló de les identitats, Zapatero aviat semblarà Julio Iglesias en l’època de la movida madrileña. El seu talante aviat sonarà com una cançó arnada i anodina si no aconsegueix concretar alguna de les seves idees, cosa que dubto, i només se’n podran fer versions com aquella que va fer la Trinca de Soy un truhan soy un señor. En canvi, Montilla, que és més viu que la fam, un escalador com Sarkozy però molt menys divertit, ha copsat els aires que vénen del nord, i s’aplica amb disciplina, sempre que en té l’ocasió, l’eslògan de campanya, tan ben pensat pels nous temps: “Fets no paraules.”

A tot Occident, l’electorat està tip de bones paraules. Els líders guapos i comprensius, amb fums d’intel•lectual i bona persona tenen els dies comptats i uns anys de banqueta per endavant. La insatisfacció del ciutadà mitjà és tan gran, se sent tan dèbil i angoixat, l’islamisme i la immigració li fan tanta por i viu tan esclafat per la moral i la tecnologia, que, cada vegada més, tendirà a triar líders que no s’assemblin a ell, líders decidits i valents, que li demanin el vot mirant-lo com un cuc, que és com se sent.

És aquesta, i no la dreta o l’esquerra, la diferència entre Sarkozy i Segolene Royal que han votat els francesos. Sarkozy és un home d’acció, un aventurer que no s’arronsa davant de la incertesa ni la mala consciència i que no té cap interès a justificar-se davant del públic amb bizantinismes morals. Sarkozy és un ambiciós amb tot el que té això de bo i de dolent, és un caràcter fort i definit, que sempre juga a tot o res perquè es pren la vida com un joc i no té por de perdre. Ségolene, en canvi, és un vulgar producte de l’era democràtica: una romàntica vanitosa i histèrica, que tot ho dramatitza, una cara bonica de supermercat, amb unes ambicions puerils. La candidata de les esquerres és el mirall d’aquest occidental mitjà que no s’agrada però que aspira a tot (en el cas de Segoléne a ser una bona mare, a ser una bona muller, a ser una bona presidenta i ser una bona persona), precisament perquè no té caràcter per comprometre’s amb res. Per això ha perdut les eleccions.

jordi salvat ha dit...

Una reflexió molt interessant i que fa pensar en el canvi d'etapa en què ens trobem. Aregio és més Sarkozy que Royal i Ballesteros és més Royal que Sarkozy. Però com ens trobem en un sistema no semipresidencialista ni presidencialista hi haurà Bayrous que tindran coses a dir. Quin serà el/la Bayrou de Tarragona?

Aregio va parlar en el míting de diumenge passat d'acabar amb el políticament correcte i va defensar més sinceritat en la política. Veurem si la gent l'entén. Ballesteros es maté més en els cànons actuals, convençiut que la inèrcia actual el portarà a l'alcaldia. Són dues maneres diferents de fer i veure la política.

enganxataltelèfon.com ha dit...

Els polítics són una raça que no canvia gaire al llarg dels anys. Com ve l'Enric indica, els models actuals, o les tendències dels polítics actuals estan variant però es repeteixen en les d'altres temps del passat. La política és com la història, pendular. Res no canvia, tot es repeteix. Però Salvat, només hi ha una cosa que sí que canvia sovint, és el comptador del teu blog, que cada cop que marques un text o un enllaç fa com si hi hagués un visitant més. Les enquestes i sondejos (i les promeses) dels polítics es fan igual que el teu comptador, n'enquesten a un i el multipliquen per 10. Així surten les coses. Revisa-ho.

Tondo Rotondo ha dit...

La casualitat ha volgut que degut a estar enrroscat prèviament el cartell de lAregio només mostri complerta la frase "Vull ser" i mig amagada "el teu alcalde".

A partir d'aquí... que en penseu?

Tondo Rotondo ha dit...

Ah!

I penso que aquesta foto és injusta doncs s'oblida dels partits que actualment no tenen representació. Una prova més de què es posen pals a les rodes dels més petits, ni que sigui per tradició.

jordi salvat ha dit...

Els polítics tenen molts punts en comú i molts vicis semblants, però també hi trobem algunes diferències. Montilla no és com Maragall, Mas no és com Pujol, Nadal no és com Aregio... I per això trobo interessant la reflexió de l'Enric Vila.

Sobre el comptador del meu bloc. El vaig treure de no sé quina web i el vaig posar al bloc. No he tocat res més. Si que compta cada vegada que entres, però tanta importància té? No faig cap cursa amb ningú a veure quantes visites hi ha.

Cèsar Llamborda ha dit...

De totes maneres cal felicitar-te doncs estàs a punt d'arribar al núm. 10.000, què per un blog personal està molt i molt bé en tant poc temps.

jsalvat@wanadoo.es ha dit...

Moltes gràcies Cèsar Llamborda,

He arribat a les 10.000 visites. És una xifra màgica, psicològica, però li intento donar la importància que es mereix

Moltes gràcies a tots els que em visiteu, que sou els artífexs de l'èxit d'aquest bloc.

Seguirem endavant!