dilluns, de novembre 19, 2007

El Llibertí, una obra molt recomanable


Tinc pendent parlar de molts temes que aquests darrers dies s'han succeït en l'atapeïda actualitat nacional i estatal. Des d'un rei que demostra en una cimera que és humà (o un impresentable que es passa el protocol per la soca dels…), la separació matrimonial de la filla gran del monarca en qüestió, una ministra que s'aferra a la cadira tot i la seva manifesta incomptència i que se'ns en riu a la cara, un president del Govern que fa broma amb els retards de rodalies o un cap de l'oposició estatal que viu en un món en què el castellà està marginat a Catalunya. Però en aquest post vull parlar de teatre i recomanar-vos que, si podeu, aneu a veure El Llibertí al Teatre Poliorama o espereu que amb una mica de sort vingui al reobert Metropol d'aquí a uns mesos.

M'agradaria anar més al teatre. Hi vaig tres o quatre vegades l'any i intento disfrutar d'aquest espectacle. Hi ha qui diu que el teatre és car, però hem de tenir en compte el treball dels actors, del director i tots els professionals que hi ha darrera. El moment en què s'apaguen les llums de la sala sempre l'he trobat màgic. Des de ben petit. I aquest diumenge també. Les entrades me les havien regalat uns amics per meu aniversari (Moltes gràcis de nou)i les crítiques que havia sentit de l'obra dirigida per Joan Lluís Bozzo eren molt esperançadores. I us he de dir que he passat gairebé dues hores molt recomanables.

El Ramon Madaula encarna l'il·lustrat Dennis Diderot de forma magistral i forma una parella estelar amb la Laura Conejero, que afronta un darrer tram de funció en què es mostra esplèndida. Nausica Bonnín i Paula Vives saben sortir del clixé de El Cor de la Ciutat i fan un gran treball. Tenim un gran planter d'actors i actrius al nostre país. I que cal dir del Jofre Borràs, aquest torrenc que poc a poc s'ha fet un lloc en el panorama teatral i televisiu català. Sempre fa gràcia veure a l'escenari o a la pantalla algú al qual coneixes personalment.

El Llibertí
és una obra per riure i una obra per pensar. Té moments de vodevil, amb l'adjectiu filosòfic que li agrada a dir al Bozzo, amb portes que s'obren i es tanquen i altres amb diàlegs enginyosos i que obren les portes a la reflexió profunda. Encara que us facin mandra els vestits d'època -a trama transcorre al segle XVIII- aneu-hi igualment. L'obra sap mantenir l'interès fins el final amb algun gir argumental molt ben trobat. I un detall que fa pensar una mica: el públic barceloní tus més que el tarragoní.

1 comentari:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

naltros també apostem per aquesta obra, que esperem veura-la a Reus dins de poc

salutacions