El càrrec de vicepresident en el sistema nord-americà és molt diferent al de l'Estat espanyol. Els candidats a president i vicepresident formen un ticket electoral i el número dos pot complementar molt bé el número u, com és el cas d'Al Gore amb Bill Clinton, amb caràcters i qualitats personals i polítiques contraposades. Altres cops el vicepresident sembla que no hagi estat triat massa a consciència, com el 1988 quan Dan Quayle va ser el número dos de George Bush pare. Els humoristes yanquis tenien en Quayle un font inesgotable d'inspiració.
El vicepresident també es pot triar amb clau successòria. En el cas de Biden sembla que no sigui la raó principal, ja que i Obama guanya i esgota els 8 anys de mandat, el 2016 Biden tindrà 74 anys. Bé, més o menys com McCain. Mai se sap. Aquest esquema successori el podem veure molt clarament amb Reagan-Bush pare i també amb Clinton-Gore. En el primer cas va sortir bé i en el segon, no. També hem de tenir en compte que el vicepresident ha de succeir el president en cas de mort o incapacitat del primer, com Truman amb Roosvelt o Johnson amb Kennedy. El vicepresident és una figura importantíssima en el sistema i se'l protegeix igual que el president.
El que més diferencia els vicepresidents espanyols dels nord-americans és que en el primer cas es tracta de persones de l'absoluta confiança del president i amb un perfil polític molt més baix. L'esquema de sucessió el podem veure el 2003 quan Aznar va collocar Rajoy com a vicepresident primer. En canvi, als Estats Units, el president i vicepresident ho són més aviat per conveniència, amb l'objectiu de guanyar unes eleccions. Per això són dessignats abans i no després dels comicis. I sense embuts, sovint president i vicepresident no es poden veure i les tensions o la fredor poden caracteritxzar majoritariament les eleccions.
Us recomano analitzar la relacció entre Josiah Bartlet i John Hoynes, president i vicepresident a la sèrie nord-americana El ala oeste de la Casa Blanca. Hoynes era el favorit demòcrata en les presidencials de 1998 -recordeu que és ficció- i perd a contrapronòstic contra Bartlet, que l'incorpora com a candidat a vicepresident en la seva candidatura. La reació entre ells, com és natural, no és un camí de roses.
2 comentaris:
Doncs a mi m'ha sorprès l'elecció d'Obama. He perdut de vista les eleccions nord-americanes amb l'estiu, però a mi m'havia semblat llegir titulars que asseguraven que la Hillary Clinton seria la seva vicepresidenta. Crec que hauria sigut just i hauria deixat contents als dos bàndols dels demòcrates... El seu equip ja ho deu tenir ben estudiat.
El ala oeste de la casa blanca! L'any passat ens posaven capítols a classe per analitzar-los i sempre la professora tallava el vídeo a cinc minuts del final, una ràbia que ens feia...
Esther,
Pensa que la majoria de seguidors d'Obama no poden veure la Hillary ni en pintura i la majoria de seguidors de la Clinton no poden veure Obama ni en pintura. Estava bastant clar que Clinton no seria la número dos d'Obama. Biden complementa molt bé el presidenciable demòcrata i pensa que té una història humana darrera (vidu als 30 anys, dos aneurismes cerebrals...) que als americans els flipa (McCain va estar uns quants anys com a presoner al Vietnam).
La política americana és ben curiosa!
Devia ser divertit analitzar els capítols del Ala Oeste a classe je je
Publica un comentari a l'entrada