dilluns, de setembre 22, 2008

Expresidents

Fa uns dies hem sabut que l’expresident del Govern espanyol José María Aznar és capaç de fer 2.000 abdominals al dia, segons el seu metge. Unes setmanes enrera era un diari marroquí que atribuïa a Aznar la paternitat del fill de la ministra de Justicia francesa, Rashida Dati. No és aquesta la imatge que teníem d’Aznar quan el 1996 va arribar a la Moncloa. Però és que aquell inspector d’Hisenda que enarborava la bandera de l’austeritat va anar evolucionant i va organitzar una fastuosa boda a l’Escorial per a la seva filla més pròpia de la filla d’un aristòcrata que d’un polític. Físicament Aznar també ha viscut un curiós procés: el bigoti se li anava reduint (fins a la mínima expressió actual) mentre la cabellera li anava creixent i creixent. És Aznar actualment un sexsímbol, una mena de latin lover?

El seu antecessor, el socialista Felipe González, no ha patit aquesta transformació aznariana. Les famoses patilles blanques s’han estès per tot el seu cabell, un procés normal a causa de l’edat, i es dedica a dir la seva de tant en tant situant-se per sobre del bé i el mal (en això coincideix amb Aznar). Felipe té molta tirada entre la militància socialista, com vam poder veure a Tarragona durant la darrera campanya a les eleccions generals. El seu carisma es manté intocable. Que n’opina ZP d’això?

A Catalunya tenim dies presidents de la Generalitat en vida. Són diferents, però amb un denominador comú: la seva valoració entre l’opinió pública augmenta dia rera dia. Jordi Pujol frega ja els 80 anys i les seves intervencions públiques són escoltades amb màxima atenció. Ningú dubta que després de 23 anys al capdavant de la Generalitat és història viva, a l’alçada de presidents com Macià i Companys. Pasqual Maragall va estar només tres anys a la banda esquerra de la Plaça de Sant Jaume, però el seu carisma creix encara i més amb la seva lluita contra una malaltia tan extesa i cruel com l’Alzheimer. Són exemples de l’evolució de diversos expresidents, “les gerres xineses”, de què parlava Churchill, que no saps on posar-les. La veritat és que a Catalunya en sabem més de gerres xineses que de l’Ebre cap avall. Ho estem demostrant amb Pujol i Maragall.

Publicat al diari Aquí el dilluns 22 de setembre

Cap comentari: