I ja han passat tres anys!!!

Fa exactament tres anys engegava aquest blog. La tarracosfera llavors gairebé no existia. Almenys no hi havia consciència. La torresfera, encara menys. I la catosfera feia les primeres passes. Tres anys després hi ha qui parla de decadència dels blocs. Baixen les visites i els comentaris, desapareixen blogs, altres s'actualitzen més aviat poc... Jo crec que estem davant una selecció natural, una mena de darwinisme cibernètic. Començar un bloc és molt fàcil. N'hi ha prou amb deu minuts. El que costa és mantenir-lo, actualitzar-lo regularment. Crec que no han passat mai quatre dies sense que hagi actualitzat el meu. És pràcticament l'únic objectiu que m'he marcat com a blocaire.

He penjat 526 posts durant aquests tres anys. Són uns quants! Les temàtiques han estat molt variades, amb un pes important de la política, molt present en la blogosfera. Però també he parlat de comunicació, d'esports, de vivències personals, de llibres, d'escacs, de cinema... Estic molt content de les moltes visites que he rebut -més de 103.000 en els darrers dos anys- i dels comentaris que m'heu deixat. N'hi ha hagut molts d'impresentables i m'atreviria a dir que procedents de ments malaltes. Però els blocs també serveixen de teràpia psicològica. La majoria han estat comentaris positius, buscant el debat, la complicitat, el copet a l'espalla que sempre s'agraeix...

Continuaré escrivint aquest blog. No ho sé fins quan, però crec que és un mitjà de comunicació molt interessant, am una bidireccionalitat fabulosa. Us espero a salvatblog quan us vingui de gust.

'Crònica de la independència'

Aquest cap de setmana he acabat un llibre que havia començat fa un parell de setmanes i que el trobo molt recomanable als qui pensem que algun dia Catalunya pot arribar a ser un país independent. Molts em direu que això és una utopia i que Catalunya mai deixarà de formar part de la indisoluble España. No us negaré que hi ha dies que donaria tota la raó als qui afirmen que el nostre país no té cap ni una de possibilitat d’alliberar-se de la presa de pèl que representa formar part de l’Estat espanyol, que es comporta amb nosaltres com 'el perro del hortelano que ni come ni deja comer'.

Però hi ha algun dia que em sento optimista i que penso que la nostra classe política reaccionarà i veurà que quan des de Madrid diuen que plou és que se’ns pixen a sobre. Una guspira pot encendre el polvorí. I si és el saqueig del text de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional? O l’insult escandalós del finançament? En el llibre Crònica de la independència, Patrícia Gabancho ens ofereix una mena d’univers paral·lel en què Catalunya obté la independència el 2010 quan als polítics catalans se’ls inflen del tot els pebrots –i perdoneu l’expressió- i proclamen la independència. L’any 2037 un científic català que viu al Canadà rep l’encàrrec de fer un treball sobre el procés de la independència i aquest és el fil conductor del relat.

He disfrutat molt amb el llibre de la Gabancho, amb hipotètiques entrevistes a consellers de la Generalitat independent i articles també simulats d'articulistes –Jordi Barbeta, Quim Monzó o Joan Barril, entre altres- que escriuen en diferents moments del procés cap la independència. També podem llegir editorials i columnes de diaris de Madrid. És una de les parts més realistes del relat. Però recordeu Crònica de la independència no és més que un exercici de política-ficció. Brillant, però política ficció. En l’obra hi trobareu detalls que fan pensar. Potser no estem davant d’una utopia sinó d’un objectiu molt difícil però no impossible. I és que una realitat és que a Catalunya hi ha cada cop hi ha més independentistes. I més que n’hi haurà.

Cròniques de l'altra banda (XLIX): Un any a l'Alt Camp

El 27 de març de 2008 va ser la primera jornada com a cap de Premsa i Comunicació del Consell Comarcal de l'Alt Camp. D'aquell debut ja fa un any. El balanç que faig d'aquest primer any a "l'altra banda" és molt positiu. He disfrutat de molta llibertat a l'hora d'engegar un servei de Premsa i Comunicació en una administració que és la germana peita de l'estructura política del nostre país. El meu gran objectiu ha estat donar visibilitat a la feina que fa el Consell Comarcal, que és molta més de la que m'imaginava quan Carme Mansilla em va proposar incorporar-me al seu equip. La clau és tenir ganes de fer coses.

En un any m'he convertit en un defensor radical dels Consells Comarcals per la tasca que fan en els municipis mitjans i petits. Des de Barcelona o Tarragona es veuen les coses molt diferents que des de Valls o trepitjant el territori. He recorregut un territori que amaga racons tan encantadors com inesperats. M'encanta trepitjar territori. Tinc records molt macos de Selmella, el Pla de Manlleu o Mont-ral per posar alguns exemples. He conegut i valorat la tasca dels alcaldes que compaginen la seva feina amb la cosa pública. El Consell de l'Alt Camp fa una gran feina gràcies a un equip de tècnics joves i molt preparat i efectiu. Ho vam demostrar, per exemple, dimarts en una trobada (en la imatge) amb els sidicats per analitzar la crisi actual i mesures per combatre-la. A la sessió de treball hi eren els màxims responsables provincials d'UGT i CCOO.

Vaig començar a treballar al Consell Comarcal a la seu del Passeig de l'Estació, un espai que s'havia quedat petit des de molt abans que hi arribés. Des de finals de gener estem a la seu del carrer de Mossèn Martí, amb gairebé mil metres quadrats i una gran operativitat i funcionalitat. La inauguració, fa just tres setmanes, va ser una jornada històrica i molt emocionant. Projectes en marxa n'hi ha molts. Aquesta setmana hem presentat la campanya 'Passa't a la Bossa nova' per lluitar contra l'ús excessiu de les bosses de plàstic. Repartirem fins a 6.000 bosses reciclades, a més de bosses compostables pel comerç i embolcalls pels entrepans dels escolars.

Com us he dit abans, hi ha molta feina per fer. Si entreu a la nostra web ho veureu. Volem obrir-nos encara més a la ciutadania, col·laborant estretament amb les entitats i associacions que vulguin fer coses, conscients però que la situació econòmica ens limita els recursos econòmics disponibles. Ens cal, doncs, imaginació i optimitzar al màxim del que disposem. Personalment vull seguir treballant en comunicar la feina que fa el Consell Comarcal de l'Alt Camp i aprendre encara més. Perquè en aquests dotze mesos he après molt de les persones amb les quals he col·laborat. I aprendre coses noves gairebé cada dia és un plus que cal valorar. Moltes gràcies!

Dues recomanacions pels qui us agrada la comunicació política

Darrerament s'estan publicant llibres molt interessants pels qui ens dediquem a la comunicació política i tenim ganes de seguir aprenent i posar-nos al dia. Des d'aquest blog m’agradaria recomanar-vos dos títols ben diferents però que estan molt d'actualitat. El primer és Yes you can, de Jordi Segarra i Àlex Terés, dos catalans que van treballar en la campanya de Barack Obama a la presidència dels Estats Units. És un llibre curtet, que no arriba a les 150 pàgines, però que conté moltes idees per a candidats a tot tipus d’eleccions i caps i de campanya, tot i que l’enfoc és molt per a les eleccions nord-americanes, tan diferents de les catalanes o espanyoles. És sintètic, estructurat, amb exemples Tal com diuen els seus autors, Yes you can, és altament recomanable per qui es vulgui presentar a un càrrec polític però també a la presidència d’un club esportiu.

L’altra recomanació és un llibre una mica més llarg però que no sobrepassa les 200 pàgines. Si l’anterior és un manual per a organitzar una campanya electoral del segle XXI, Els spin doctors, del periodista Toni Aira, ens parla de la rebotiga de la política, del qui intenten marcar l’agenda política, els que estan molt a prop dels líders polítics i els influencien amb els seus consells. Els spin doctors son els guionistes de la política actual i la portada del llibre és mol eloqüent. El capítol més apassionant és el que retrata diferents spin doctors, els qui han estat darrera de líders mundials com Bill Clinton, Barack Obama o Tony Blair. Però també de casa nostra, com Mas, Montilla, Aznar o Felipe González. Personatges amb punts en comú però amb evolucions molt diferents.

De la lectura d’aquests dos llibres em queda més clar el pes de la televisió en la política actual. O surts a la TV o ho tens molt complicat. Les noves tecnologies van guanyant terreny i actualment un candidat o candidata ha d’estar a internet i l’us de les xarxes socials és cada cop més destacat. I sinó que li preguntin a Obama amb el facebook. Us imagineu com serà una campanya electoral d'aquí deu o vint anys? Recordeu, però, d’estudiar l’ecosistema comunicatiu del vostre àmbit d’actuació, perquè cada ciutat, cada comarca, cada regió és diferent i el pes de diaris, setmanaris o ràdios -i també el cafè del poble- encara és molt important.

Kosovo: del ridícul a una nova ensopegada diplomàtica

L'Estat espanyol va fer un ridícul espantós quan fa un any no va reconèixer la independència de Kosovo mentre tots els paísos de l'Europa democràtica si que ho fein. El govern espanyol s'alineava amb paísos “tan” democràtics com Rússia o fiables com Sèrbia i, a més, situava al mateix nivell de Kosovo els casos de Catalunya o Euskadi, amb un tant per cent de població cada cop més important que aspira a la independència perquè no es troba comòde dins un país cada cop més centralista i centralitzador.

Aquest cap de setmana hem conegut la notícia que les tropes espanyoles es retiren de Kosovo posant en perill les teòriques grans relacions entre Obama i Zapatero. Hem pogut veure un alt càrrec de la diplomàcia espanyola corrent cap a Washington a rebaixar l’emprenyamenta nord-americana just després que la ministra Chacón aparegués vestida de camuflatge menjant ranxo amb les tropes espanyoles després d'anunciar als soldats que marxaven del país balcànic. “Potser Bush tenia raó amb aquest Zapatero”, ha degut pensar més d'un demòcrata de la Casa Blanca. Qui sap si el mateix Obama. I es veu que Moratinos ja havia avisat que la retirada de Kosovo no sentaria massa bé als Estats Units i els seus aliats. Els problemes domèstics del govern espanyol contaminen la seva diplomàcia. Un despropòsit total.

Zapatero i Chacón han tirat pel dret. Un gest unilateral innecessari i que fa baixar un graó més la imatge internacional espanyola i que demostra el nerviosisme que els crea al govern espanyol l'aparició d'un nou país a Europa per la via democràtica mentre des de Madrid maltracten de forma indecent Catalunya i arriben al poder a Euskadi amb maniobres ben dubtoses. "No hi hem de fer res en un país que no reconeixem", diu la ministra Chacón. Que no el reconeixeu no vol dir que no existeixi i més tenint en compte el pes de l'Estat espanyol en el panorama internacional. Una mica d'humilitat i de sentit d'estat a vegades va bé.

Cròniques de l'altra banda (XLVIII): De camins i castells

Una setmaneta carregada d'històries vàries, tant a Valls com a Montblanc i Tarragona. Començavem dilluns a la capital de la Conca de Barberà, en la magnífica sala de plens del Palau Alenyà, en la presentació del Camí de Sant Jaume en el seu pas per la Ruta del Cister. Es tracta d'una iniciativa interessant de la Generalitat per potenciar una mica més el turisme a l'Alt Camp i a altres punts del país, però fins el 2010 no serà massa operativa. També a Montblanc es va presentar dimecres la Trekorientació 2009, que també és víctima de la crisi i passa de les tres proves de l'any passat a només una, a Poblet. El 2010 es farà a Santes Creus. Segur, però, que serà un exit, sobretot per la dedicació que hi posa l'empresa organitzadora, Drac Actiu. Si teniu ganes de córrer o caminar, apunteu-vos a l'agenda el diumenge 19 d'abril.

Continuem fent feina a favor de la Igualtat, amb una xerrada dirigida a les empreses. La vam fer dimecres i tot i que no va venir massa gent es va obrir un debat interessant. Dimarts es va inaugurar l'Espai Jove de Figuerola i també hem fet difusió de la VII Cursa i Caminada Bràfim-l'Ermita del Loreto i de la III Jornada Mediambiental de Montferri. Des del Departament de Premsa i Comunicació del Consell de l'Alt Camp donem suport a la difusió de les activitats i iniciatives dels municipis de la comarca.

Djous vam anar al Caixafòrum de Tarragona en la presentació del programa 'Fem un castell?', en el qual hi ha col·laborat de forma important el Consell Comarcal de l'Alt Camp. Va venir molta gent, sobretot de les colles castelleres tarragonines, que van bastir tres pilars a la Rambla Nova. 'Fem un castell' ofereix una guia i un material didàctic formidables per donar a conèixer aquesta tradició tan arrelada a diferents punts del Camp de Tarragona i la resta de Catalunya. Feia goig veure tants nens construint castells -fins i tot vaig veure un inèdit 3 de 10 net- i familiaritzant-se amb el vocabulari casteller. Ara hem de buscar data per a la presentació de 'Fem un Castell?' a Valls.

Frau electoral a Euskadi (II)

Tot sembla indicar que el socialista Patxi López serà el nou lehendakari. Ara hem d’esperar una mica de comedieta entre socialistes i populars, però està dat i beneït que el PNV, tot i ser la força més votada, passarà a l’oposició. És legítim que en un sistema parlamentari partits que no han estat els més votats arribin a un acord i formin una majoria de govern. Ha passat a Catalunya, Galícia i desenes d’ajuntaments els darrers anys. Trobo més discutible un govern monocolor amb representants d’un partit que no arriba ni al terç dels escons del Parlament. És el cas d’Euskadi.

Aquesta circumstància demostra l’anormalitat de la política basca. Seria natural que si el PP dóna suport al PSOE també tingués consellers a l’executiu de López. Quan et presentes a unes eleccions ho fas per governar i quan pots fer-ho no és massa lògic que hi renunciïs. Però sembla que els populars en tenen prou amb enviar Ibarretxe a l’oposició i controlar el govern basc des de fora. Entre el PSOE i el PP hi poden haver diferències en el tema social i des d’aquest punt de vista seria complicat pactar un programa de govern conjunt. Però hi ha un denominador comú bàsic, primigeni, atàvic: el nacionalisme espanyol que salva tots els obstacles.

Ens trobem davant d’un pacte que té com a gran objectiu dessallotjar un partit del govern. La il·legalització de les candidatures de l’esquerra abertzale va ser el primer pas, la manera de canviar el terreny de joc. Ara tenim com a segon acte, l’acord PSOE-PP a Euskadi. Però hi ha quatre anys per endavant. I no oblidem que els socialistes perden un altre aliat a Madrid, el PNV, mentre que el PP també està a l’oposició a les Corts espanyoles. O potser ve una època de grans pactes d’estat per arraconar encara més els nacionalismes, segons ells perifèrics, i Eskadi n’és la primera estació? I seguiran el finançament, la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, una nova llei electoral… Estarem distrets.

Publicat a Tot Tarragona el 17 de març de 2009

El nuclear: un debat incòmode (I)

El delegat del Govern a Tarragona, Xavier Sabaté, ha obert la caixa dels trons quan a admès la possibilitat que Catalunya -i, per tant, una possibilitat són les comarques tarragonines- s'hagi de fer càrrec dels residus generats per les seves centrals nuclears. Les crítiques -incloses peticions de dimissió- li han caigut per totes bandes. El debat sobre l'energia nuclear és un debat terriblement incòmode i costa moltíssim anar més enllà del 'Nuclears, no gràcies', un plantejament sovint primari que serveix per no anar al fons de la qüestió.

L'energia nuclear és una realitat i també ho són els residus que genera i que seran actius durant centenars d'anys. En algun lloc s'han d'enmagatzemar. Els de Vandellòs I, central que cessar la seva activitat el 1989, estan a França però a partir del proper any 2010 o tornen cap aquí o costarà una fortuna cada dia que estiguin en terres franceses. Les altres tres centrals catalanes i la mitja dotzena més que hi ha actives a la resta de l'Estat continuen produint electricitat i, per tant generant residus. I a la majoria encara els queden uns quants anys de vida útil.

La idea que tenia el Govern era que tots aquests residus nuclears d'alta intensitat anessin a parar a un magatzem centralitzat. Però fins encara no s'ha trobat el municipi que rebrà una gran injecció de diners a canvi de quedar-se "la merda de tots". Des de la industria nuclear s'afirma que d'aquí a unes dècades aquests residus poden transformar-se en energia perquè la ciència avançarà i els antinuclears avisen de la perillositat i la hipoteca que representen aquests residus. Després dels incidents patits per les plantes atòmiques catalanes els darrers anys i la nefasta gestió informativa per part dels seus propietaris fan un flac favor a l'energia nuclear com una energia de futur, tot i que no hem d'oblidar que alguns països -alguns de l'anomenat Primer món- s'estan plantejant construir o ja estan construit noves centrals nuclears.

Al Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre molts municipis s'han posicionat en contra d'aquest magatzem (o cementiri nuclear, depenent de qui en parla) i ara surt el delegat defensant la possibilitat de la instal·lació del magatzem nuclear a Catalunya. Per fer una bona truita s'han de trencar els ous i això és el que ha fet Sabaté. El debat sobre l'energia nuclear s'ha d'afrontar amb serenitat, la mateixa que caldria quan es tracta la instal·lació d'un parc eòlic o horts solars. I és que el debat de veritat és el de l'energia. Any rera any consumim més electricitat i no volem ni centrals tèrmiques, ni de cicle combinat ni nuclears. Però també ens queixem de la instal·lació de plaques solars i molins de vent. Confíem que un dia d'aquests ens arribarà com caiguda del cel una nova font d'energia abundant, neta i que no faci malbé el paisatge. Potser que ens ho fem mirar!

Cròniques de l'altra banda (XLVII): Arriba Info Alt Camp TV

La inauguració de la nova seu del Consell Comarcal de l'Alt Camp, amb un gran èxit de públic i d'organització, ens ha deixat molt bon regust de boca, una mena de ressaca de satisfacció molt agradable. Però no és qüestió d'adormir-se perquè hi ha molts projectes en marxa i aquesta setmana n'hem presentat un que ens fa molta il·lusió i hi tenim molta confiança: Info Alt Camp TV. No és que hàgim engegat un canal de televisió comarcal sinó que hem posat en marxa un sistema d'informació a la ciutadania a través de pantalles de TV.

Info Alt Camp TV comença amb dues pantalles -una a la recepció de la seu comarcal i una altra al Centre Metereològic de l'Alt Camp- però confíem que en els propers mesos se'n puguin instal·lar en alguns ajuntaments i altres punts de la comarca. En aquestes pantalles s'hi poden veure les previsions metereològiques de diferents municipis de l'Alt Camp, una agenda amb diferents actes del Consell i Ajuntaments de la comarca i imatges de les webcams del Pic de Miramar, el Centre Metereològic i Rodonyà. A més, té altres possibilitats que poc a poc anirem implementant. El gran artífex d'aquesta iniciativa és en Joan Boronat, director del Centre Metereològic de l'Alt Camp.

Aquesta setmana ha estat també d'actes del Dia Mundial de la Dona Treballadora. A la sala d'actes del Consell va fer una xerrada la nostra agent d'Igualtat, la Mar González. Una xerrada molt interessant i que fa reflexionar. També es pot visitar ja l'exposició Dones. Pintura i escultura del segle XX, la primera que acull la nova seu comarcal.

Però també es produeixen fets paranormals a la comarca de l'Alt Camp. Parlo de la tertúlia de Ràdio Valls, emesa dissabte passat i que he pogut sentir per internet. Van parlar de la inauguració del Consell, amb una rajada espectacular, amb algunes animalades gegantines, que només denotaven no sé si ressentiment, frustració, necessitat de tractament psicològic per part d'alguns -no tots- els participants de la tertúlia. Els convido un dia a venir al Consell i els explicarem el que fem des d'aquesta administració, que és força feina. O encara més fàcil, que llegeixin la revista Info Alt Camp. Perquè ja sabeu aquella dita: "La ignorància és molt atrevida".

Cinc anys del Més Tarragona: llums i ombres

Aquest matí quan he agafat el Més Tarragona com cada dia i he vist que celebrava els cinc anys de la seva aparició m'han vingut sentiments molt diferents. He recordat aquell primer número del qual en vaig ser protagonista com a redactor. Era el 12 de març de 2004, l'endemà d'un atemptat brutal a Madrid, amb gairebé dos centenars de morts, i la vigília d'unes eleccions espanyoles incertes, molt incertes. El dia anterior havia estat intens i la satisfacció de fer història en la comunicació de Tarragona era molt gratificant. Després va venir el número dos, el tres, el quatre... Van ser dies de molt esforç, de dedicar-hi moltes hores, però també quantitats industrials d'il·lusió.

Al Més Tarragona vaig créixer com a periodista i com a persona. Vaig apendre -de segons qui és clar-, vam disfrutar, vam patir, ens vam emprenyar, vam rebre felicitacions i broques. I vaig fer bons amics. En vaig arribar a ser director del setembre de 2005 fins el juny de 2007, però també vaig patir la incertesa dels poblemes de cobrament de les nòmines. I les pressions polítiques sobre un mitjà de comunicació cada cop més influent. Algun dia ja us explicaré més detalls.

Està molt bé celebrar els 5 anys d'un projecte comunicatiu com el Més Tarragona però crec que és més que discutible que es pengin tantes medalles els qui van arribar amb "la moto engegada" i no se'n recordin dels qui vam posar en marxa el diari. Els qui vam engegar el Més Tarragona ara estem inmersos en altres aventures laborals i el més greu és que a alguns encara ens deuen diners. Que no ens expliquin històries de canvis d'accionariat i altres falòrnies. Vam treballar per un mitjà que és diu Més Tarragona que avui celebra els 5 anys amb una edició especial i molta pompa -no tant com amb el número 1000-, però continuen devent diners a diversos treballadors i treballadores. Menys cinisme i més dignitat.

Una felicitació ben afectuosa als amics i amigues que continuen en el barco del Més Tarragona. Vosaltres si que us o mereixeu!

Solbes, el caducat

Un dels grans misteris de la política espanyola és com Pedro Solbes pot mantenir-se encara com a ministre d'Economia del Govern espanyol. La imatge és d'un personatge que està de tornada de tot -comentaris com que té enveja del dimissionari Bermejo n'és l'exemple més clar-, desmotivat, fatxenda, reactiu, cansat, frívol... Un perfil totalment contrari al recomanat en una situació econòmica tan històricament complicada com l'actual i una negociació tan difícil com la del nou finançament autonòmic. Qui caldria al capdavant d'un ministeri tan important com Economia és un polític o un tècnic amb empenta, actiu, receptiu, amb grans dosis d'humilitat, bàsicament un perfil contrari a Solbes. Jo no sé qui pot ser. Li toca a Zapatero triar-lo, però estic segur que n'hi ha a puntades en l'òrbita socialista.

Portem un any de la segona legislatura de Zapatero com a president espanyol i té una colla de ministres amortitzats, caducats m'atreviria a dir jo. N'hi que venen del primer mandat, com el mateix Solbes o Magdalena Álvarez, una de les pitjors ministras de la història de la democràcia i la seva continuïtat és un insult a Catalunya. Però és que aquesta gangrena ministerial afecta a acabats d'arribar com Miguel Sebastián (Indústria) o Corbacho (Treball), incapaços de fer reaccionar el país contra la crisi. L'equip econòmic de Zapatero ha demostrat una ineficàcia exasperant. La remodelació ministerial deu ser qüestió de dies. Veurem quin joc de mans ens prepara ZP.

Dones

Sortint de treballar fa uns dies em vaig topar amb una dona que portava tot el cos tapat excepte els ulls. Va ser una d'aquelles imatges impactants, que et fa pensar. Com pot ser que una dona no pugui mostrar més que els ulls si surt de casa? Tradició cultural o religiosa? Barbàrie li dic jo. Avui és el Dia Internacional de la Dona Treballadora casos com el d'aquesta dona (o noia perquè em va ser impossible deduir-ne l'edat) ens demostra que hi ha molta feina a fer perquè les dones obtinguin una igualtat total amb els dones. El marit, pare o germà d'aquesta noia que només podia mostrar els seus ulls pel carrer ben segur que anava amb la cara descoberta.

Una celebració com la d'avui ens ha de fer reflexionar. Cada any ens arriben dades que demostren que les dones cobren de mitjana menys que els homes per fer la mateixa feina. A mi em costa entendre com pot passar això. Però passa. Les dones ho tenen més difícil per promocionar-se en el món laboral pel fet de ser mares. I la nostra generació -la que ens movem al voltant dels 30 anys- ho estem patint, amb un endarreriment de l'edat de tenir fills. L'administració i les empreses no fan prou per conciliar la vida laboral i familiar i tots coneixem conductes d'empresaris totalment reprovables de discriminació per sexe.

I en un dia com avui hem de centrar l'atenció en una de les grans xacres de la nostra societat: la violència de gènere. També em costa molt d'entendre com hi poden haver tants milers d'agressions a dones i com desenes d'aquestes acaben amb la mort de les agredides. Els patrons masclistes continuen molt estesos a la nostra societat i, segons ens avisen alguns estudis, entre les capes més joves. Hi ha molta feina a fer. Molta. Potser no n'hi ha prou amb un sol Dia Mundial de la Dona Treballadora.

Personalment aquest any he viscut més que mai aquesta celebració, col·laborant amb la Federació De Dones de l'Alt Camp en l'organització dimecres passat de la commemoració del Dia Mundial de la Dona Treballadora. A partir d'aquesta setmana es podrà visitar a l'espai d'exposicions del Consell de l'Alt Camp una exposició sobre pintura i escultura del segle XX feta per dones i assistir a xerrades relacionades amb les dones. I afegiré que en la meva trajectòria professional he coincidit amb moltes dones i algunes han estat superiores meves. L'experiència ha estat molt positiva i m'atreviria a dir que m'hi entenc igual o millor que amb altres homes.

Cròniques de l'altra banda (XLVI): Gran inauguració

Hi ha dies que et sents satisfet pels resultats d'una tasca fruit de setmanes de preparació. Sovint el resultat són una o dues hores en què has d'acabar de vigilar que tot acabi de sortir bé. Avui és d'aquells dies que tornes a casa amb un somriure, amb un estat de satisfacció per les paraules i els copets a l'espatlla -que de tant en tant van bé- rebuts. Us parlo de la inauguració de la nova seu el Consell Comarcal de l'Alt Camp. Ja fa setmanes que treballem en aquest nou edifici molt nés operatiu i funcional però aquest divendres l'hem inaugurat oficialment, amb la presència del conseller de Governació, Jordi Ausàs.

Ens hem sentit molt acompanyats en aquest acte que ha començat a dos quarts d'una del migdia. El conseller ha arribat molt puntual i mentre acudien a la cita els altres càrrecs polítics també omplien el carrer Mossèn Martí ciutadans i ciutadanes de Valls i altres municipis de la comarca. S'ha descobert la placa commemorativa, les colles Vella i Joves de Valls han construït dos magnífics pilars, tothom ha pogut visitar les depenències del Consell, hem atès els mitjans de comunicació, ens hem emocionat amb la veu de la soprano Esther Martínez i amb els parlaments dels polítics, sobretot el de la presidenta comarcal. Carme Mansilla ha defensat la implantació de les vegueries, però també els consells comarcals tal com els entenem ara. També ha tingut paraules pel treball incansable dels alcaldes i dels empleats del Consell.

Després ha vingut l'aperitiu, moment ideal per xerrar amb moltes persones i intercanviar opinions i idees. I recuperar forces, és clar. Hem aprofitat la gran afluència a l'acte per repartir la nova revista del Consell Comarcal, Info Alt Camp, que vam presentar dimecres i la setmana que ve acabarem de distribuir per tots els municipis de la comarca. Després de la inauguració, un dels moments més intensos en els onze mesos que porto al Consell, s'obren nous reptes i objectius que us aniré desgranant en aquest espai cada setmana.

Hem queden moltes coses al tinter aquest cap de setmana però no em vull allargar més. Us animo, però, a entrar a www.altcamp.cat.

Frau electoral a Euskadi

Intenteu allunyar-vos per un moment del bombardeig mediàtic que estem patint des del diumenge a la nit i respongueu a aquesta pregunta: qui ha guanyat les eleccions a Eukadi? El PNV. Ha estat el partit amb més vots; amb més escons en solitari que el 2005, quan anava coaligat amb Eusko Alkartasuna i sis parlamentaris d’avantatge sobre el segon . Però ens repeteixen i repeteixen que el vencedor ha estat el Partit Socialista d’Euskadi amb Patxi López al capdavant, que no té ni un terç dels escons del Palament basc. Fins i tot el PP, que ha perdut dos escons treu pit perquè els seus parlamentaris sums al PSE i l’UPD (la formació liderada per Rosa Díez) suma majoria absoluta.

Però aquí ve la gran trampa, un frau sense precedents a la democràcia espanyola. Qualsevol observador internacional es posaria les mans al cap en veure més de 100.000 vots nuls, que es tradueixen en set hipotètics escons. En unes majories tan ajustades, aquests parlamentaris són decisius. Per què no hi són? Per una Llei de Partits aprovada per les dues formacions que es barallen acarnissadament a Madrid però no dubten a aliar-se i canviar les regles de joc per apartar del poder el nacionalisme, segons ells, dolent. També haurien de reflexionar PNV i EA sobre la no reedició d’una coalició electoral que el 2001 i el 2005 havia funcionat.

Condemno sense cap mena de reserva la violencia etarra, però condemno de la mateixa manera haver deixat sense representació política desenes de milers de ciutadans bascos, que han optat, en la seva majoria, pel vot nul com a protesta, amb l’efecte pervers d’un canvi radical dels equilibris electorals. Perquè ningú s’enganyi: el vot nacionalista basc continua sent majoritari sobre l’espanyolista. Si Patxi López acaba sent lehendakari, per a mi, ho aconseguirà de forma il•legítima. Estem davant d’un frau electoral sense pal·liatius. La política espanyola és així.

Publica al diari TotTarragona el 3 de març de 2009

El PSOE s’estavella a Galícia i el PNV guanya a Euskadi

El Partit Popular tornarà governar a Galícia després d’obtenir 39 escons, la majoria absoluta, en les eleccions d’aquest diumenge. Només han estat quatre anys de govern bipartit entre els socialistes gallecs i els nacionalistes del BNG. El bipartit no ha convençut i els populars tornaran a governar Galícia en el postfraguisme. El PP agafa aire mentre Zapatero rep una de les clatellades més importants des que és president del govern. No hi ha més a dir.

Zapatero i el PSOE miren cap a Euskadi on sumant els escons del PSE, el PP i UPD (la formació de Rosa Díez) poden convertir el socialista Paxi López en lehendakari. Ens estan bombardejant mediàticament -i el que queda- amb què López és el guanyador de les eleccions i que s’obre la porta al canvi amb un govern constitucionalista o del bloc espanyolista, depèn com es miri. Però no oblidem que el vencedor clar i inapel·lable de les eleccions basques ha estat el PNB i el seu cap de llista, Ibarretxe, que li ha tret sis escons d’avantatge als socialistes.

Només la no reedició de la coalició amb Eusko Alkartasuna -que ha patit una gran desfeta- i la no participació de l’esquerra abertzale -el que molts considerem una adulteració de les eleccions- en els comicis deixen el PNV amb un perill evident de perdre la lehendakaritza. Aralar, formació clarament independentista, ha pujat d’un a quatre escons, però Ibarretxe no en té prou per aconseguir els 38 escons. Li en manca un. Només un.

Haurem d’estar atents a com van les negociacions a Euskadi. Pactaran socialistes i populars en aquesta comunitat mentre es tiren els plats pel cap a la resta de l’Estat? Recorreran també a la UPD de Rosa Díez, donant-li un protagonisme no merescut? Sacrificarà el PNV Ibarretxe per mantenir-se en el poder amb un pacte a l’alemanya amb el PSE? Complicada la papereta que té Patxi López i també Zapatero, que ja va fer de les seves a Navarra fa un any i mig. No oblidem que el PNV té un paper important a Madrid. Interessant panorama.

L'Aquí, un comiat que em dol (II)

Aquests darrers dies molts i moltes hem viscut amb una certa commoció la desaparició del diari Aquí. Ja en vag parlar fa tres dies en aquest post, però les reaccions que hem pogut veure en forma de posts en diferents blogs m'animen a seguir comentant aquesta trista notícia. En parla l'Òscar Ramírez amb l'entrada L'Aquí ens diu adéu, incloent una interessant carta oberta al director, en Lluís González.

També en David Fernández tracta la notícia a Adéu als amics del diari Aquí, relacionant-ho amb la desaparició d'Espais 7 i la redacció reusenca del diari El Punt. "També caldria analitzar la pèrdua dels mitjans gràfics a Reus, la qual malauradament ja fa temps que ha deixat de ser una ciutat capdavantera en aquest sentit", ens diu en David. O també trobem un post al Blog del Catarrà.

Reus Digital també ha parlat de la desaparició del diari gratuït amb una notícia, que també hem vist a FM Tarragona o a Comunicació 21. També és interessant llegir els comentaris publicats a blogs i webs, que demostren la bona acceptació i crítiques positives que genera l'Aquí.

També al Facebook hi ha hagut moviment, amb un grup titulat Amb l'Aquí, el nostre gratuït, on el diumenge al matí ja hi havia 175 membres i 16 missatges. L'editorial de l'Aquí de la darrera edició també el podeu llegir en aquest grup i no té pèrdua. Envia uns quants missatges a navegants molt interessants. Esperem que els rebin qui els toca fer-ho. Avui em tocaria escriure l'article de la contra dels dilluns però l'Aquí no surt demà. Em sento estrany i trist.