'Crònica de la independència'

Aquest cap de setmana he acabat un llibre que havia començat fa un parell de setmanes i que el trobo molt recomanable als qui pensem que algun dia Catalunya pot arribar a ser un país independent. Molts em direu que això és una utopia i que Catalunya mai deixarà de formar part de la indisoluble España. No us negaré que hi ha dies que donaria tota la raó als qui afirmen que el nostre país no té cap ni una de possibilitat d’alliberar-se de la presa de pèl que representa formar part de l’Estat espanyol, que es comporta amb nosaltres com 'el perro del hortelano que ni come ni deja comer'.

Però hi ha algun dia que em sento optimista i que penso que la nostra classe política reaccionarà i veurà que quan des de Madrid diuen que plou és que se’ns pixen a sobre. Una guspira pot encendre el polvorí. I si és el saqueig del text de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional? O l’insult escandalós del finançament? En el llibre Crònica de la independència, Patrícia Gabancho ens ofereix una mena d’univers paral·lel en què Catalunya obté la independència el 2010 quan als polítics catalans se’ls inflen del tot els pebrots –i perdoneu l’expressió- i proclamen la independència. L’any 2037 un científic català que viu al Canadà rep l’encàrrec de fer un treball sobre el procés de la independència i aquest és el fil conductor del relat.

He disfrutat molt amb el llibre de la Gabancho, amb hipotètiques entrevistes a consellers de la Generalitat independent i articles també simulats d'articulistes –Jordi Barbeta, Quim Monzó o Joan Barril, entre altres- que escriuen en diferents moments del procés cap la independència. També podem llegir editorials i columnes de diaris de Madrid. És una de les parts més realistes del relat. Però recordeu Crònica de la independència no és més que un exercici de política-ficció. Brillant, però política ficció. En l’obra hi trobareu detalls que fan pensar. Potser no estem davant d’una utopia sinó d’un objectiu molt difícil però no impossible. I és que una realitat és que a Catalunya hi ha cada cop hi ha més independentistes. I més que n’hi haurà.