28-N: Terratrèmol al mapa polític català

El titular d’aquestes eleccions del 28-N és fácil: Covergència i Unió ha guanyat per golejada i governarà els propers quatre anys en solitari. Mas es convertirà en el nou president de Catalunya després de guanyar les seves terceres eleccions al Parlament. Un èxit personal i de la federació més que destacable. Aquests comicis tenen una dimensió històrica. CiU s’ha situat a nivells de representació al Parlament de la primera meitat dels anys noaranta, però el PSC ha obtingut el pitjor resultat de la seva història, per darrera dels 33 escons de la llista liderada per Joan Raventós el 1980. El tripartit ha estat un parèntesi de set anys en l’hegemonia convergent a la Generalitat i que ha deixat les forces integrants d’aquest govern molt pitjor que abans de signar l’acord.

La desfeta socialista ha estat majúscula i el seu líder, José Montilla ja ha anunciat que en el proper congrés plega. El resultat del Partit Popular és el millor de la seva trajectòria a les eleccions catalanes, fins i tot millor que Vidal-Quadras el 1995, però serà estèril pel que fa a la seva influència en la política catalana. La debacle d’Esquerra Republicana ha estat de dimensions gegantines, retrocedint a resultats dels anys vuitanta i obrint una crisi de desenllaç imprevisible tenint en compte el caïnisme genètic d’aquesta formació. Els republicans han emptatat a deu escons amb Iniciativa, que és el partit del tripartit que menys baixa. Ciutadans manté els tres escons que tenia, un resultat més agre que dolç ja que cau de sisena a setena força per la irrupció de Solidaritat per la Independència, que entra a la cambra catalana amb quatre escons i és un altre dels vencedors del 28-N.

A la circumscripció de Tarragona també hi ha hagut un terratrèmol electoral, amb CiU pujant dos escons i assolint la meitat de la representació que hi havia en joc a la cambra catalana. La llista liderada per Josep Poblet ha tornat CiU a l’època de Jordi Pujol. L’altre vencedor dels comicis a Tarragona ha estat el Partit Popular, que ha fet història assolint el tercer diputat. Diputada, concretament la reusenca Alícia Alegret. El PSC retrocedeix un diputat i Esquerra Republica perd dos dels tres que tenia, una desfeta també històrica, ja que des del 1992 els mantenia. Iniciativa manté l’escó.

S’obre doncs una nova etapa a la política catalana: el post-tripartit. Convergència i Unió acumula la il·lusió pel canvi, un capital que haurà de saber administrar. Les forces del tripartit hauran de llepar-se les ferides a l’oposició i el PP interpretar bé un resultat molt positiu però eixorc pel que fa a la influència en la política catalana. Solidaritat Catalana entra al Parlament amb força superant Ciutadans, que tot i això consolida la seva presència en el panorama polític català. Aquest és el panorama després del terratrèmol del 28-N.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Píndoles electorals (XI): Darrera reflexió

Ai la jornada de reflexió! Un gran anacronisme en ple segle XXI, però una gran oportunitat perquè els candidats es recuperin almenys una mica després de l'esprint frenètic dels darrers quinze dies. Demà els espera un altre dia mooolt llarg. Qui reflexiona? Poca gent. La inmensa majoria de catalans i catalanes que estan disposats demà a acudir als col·legis electorals té el vot decidit i hi ha una minoria que dubta entre dues o com a màxim tres opcions diferents. La darrera setmana de campanya ha estat marcada pel cara a cara frustrat i els missatges desesperats dels candidats. Uns demanen als seus fidels que no es confiïn, altres fan un darrer esforç per despertar els desencantats i altres (o els mateixos) intenten reviure els vells fantasmes.

CiU ha tingut de buscar aquests darrers dues de campanya el difícil equilibri entre ser el carro guanyador per una banda, i el triomfalisme i l'eufòria entre les seves bases per l'altra. Els socialistes ha tornat als vells rituals de campanya: omplir el Sant Jordi i portar Felipe González. També hi era Zapatero, que possiblement resta més que suma. Esquerra s'ha tornat monotemàtica amb el missatge "el PP només el podem frenar nosaltres" i el PP li ha passat em mateix amb el seu missatge "som l'unica garantia per frenar la deriva independentista". Són els dos grans vasos comnicants de la política catalana. El tercer lloc, sempre tan simbòlic, està en joc.

Iniciativa ha continuat basant la campanya amb tres termes -ecologia, sostenibilitat, contra els poderosos- per consolidar el seu espai. Ciutadans segueixen força crescuts i barallant-se per l'espai fronteres amb socialistes i populars. Laporta ha marcat distàncies de la seva musa Maria Lapiedra però manté grans possibilitats d'entrar al Parlament i pot ser la gran sensació del 28-N. O una gran decepció. Tot es desvelarà en poques hores. I tot no haurà fet més que començar.

Disfrutant amb Harry Potter

Enmig de tanta campanya electoral i prèvia interminable del Barça-Madrid és interessant i recomanable veure que hi ha vida més enllà i fugir de l’empatx. Per exemple, anant al cinema. Fa uns dies vaig anar a veure la darrera pel•lícula de saga de Harry Potter. Disfruto amb les aventures del jove mag i els seus amics en un univers que em retorna a la infantesa. No hi podia faltar. El fenomen Potter em va agafar grandet i no he llegit cap dels llibres que han devorat altres generacions, però si que he vist la mitja dotzena de pel•lícules que s’han fet. N’hi ha de millors i de pitjors, però són molt recomanables.

L’autora dels llibres, J.K. Rowling, crea un univers que beu de moltes bandes, però amb detalls molt originals i que ha captivat a milions de lectors. Les pel•lícules han acabat d’arrodonir un fenomen que arribarà al seu final el juliol vinent amb la segona part de Harry Potter i les reliquies de a mort. En aquest últim lliurament, els protagonistes ja estan molt crescuts i les trames es tornen més adultes. Els espectadors de les primeres pel•lícules també han crescut i es senten més a gust amb la foscor que embolcalla aquest penúltim film de la saga i uns paisatges magnífics. Té moments bons, com la burocràcia extrema al Ministeri de la Màgia. Jo vaig disfrutar i no m’estranya l’èxit absolut de taquilla que ha tingut. Aneu-la a veure.

Píndoles electorals (X): Candidat amb data de caducitat

Tenim sobre la taula les darreres enquestes sobre les eleccions al Parlament de Catalunya –almenys publicades en territori català- i no fan res més que consolidar el que ja avançaven els sondejos fa setmanes: CiU frega la majoria absoluta, el PSC baixa, ERC pateix una debacle, el PP i Ciutadans mantenen o fins i tot poden pujar algun escó, Iniciativa en pot perdre algun i Solidaritat té possibilitats d’entrar al Parlament. Queda, com diu el tòpic, l’enquesta definitiva, la de diumenge vinent, però només un cataclisme podria provocar un bolc electoral com el del 2004. Recordem, però, que llavors, alguns sondejos ja indicaven un empat tècnic PP-PSOE i no una diferència de trenta escons o més entre la primera i la segona força.

Hem viscut una setmana marcada per la frivolització –o erotització- de la campanya. No només Carmen de Mairena ha ensenyat els pits en un míting a la Universitat Pompeu Fabra -més que previsible- , sinó que hem vist un vídeo molt pujat de to amb final destrempador de Montserrat Nebrera o un altre que comparava votar el PSC amb tenir un orgasme femení –curiós si més no-. I com no, la pornostar Maria Lapiedra demanant el vot per Laporta. Els estrategs de CiU es mostren preocupats amb el to que estava agafant la campanya, ja que a ells els convé tranquilitat per acabar de rematar el triomf que apunten les enquestes.

Curiosa la reacció del Partit Socialista en aquest equador de la campanya davant l’adversitat dels sondejos. Montilla s’ha posat data de caducitat si guanya les eleccions: 2014. Si és novament president plegarà en acabar la legislatura. Permeteu-me la maldat: sembla que ens hagi dit que si és president novament només l’haurem d’aguantar quatre anys més. I d’aquesta manera s’ha obert el meló successori, amb Montserrat Tura com a principal favorita. També ha estat la setmana de la febre per conèixer el patrimoni dels candidats, inciada per ecosocialista Joan Herrera. Hem vist que cap dels caps de llista catalans és tan “pobre” com l’actual vicepresident tercer de govern espanyol i expresident de la Junta d’Andalusia, que també va fer públic el seu patrimoni fa uns mesos. Esperem que els diners del seu ministeri els administri millor. O és que no surt tot?

Píndoles electorals (IX): La batalla pel tercer lloc i el jovent fent de les seves

En aquestes eleccions el primer i el segon lloc ja fa dies que estan adjudicats. Les enquestes indiquen que la diferència entre CiU i PSC és abismal i que la tendència és a mantenir-se. El que sabrem el dia 28 de novembre serà la concreció d’aquest avenc electoral. La gran batalla en aquest moment és pel tercer lloc, entre Esquerra Republicana i el Partit Popular: una posició més simbòlica que efectiva perquè des de la tercera, la quarta i fins i tot la cinquena posició es pot ser decisiu a l’hora de conformar majories. Els sondejos oscilen molt i alguns fan caure els republicans fins el cinquè lloc, fins i tot per sota d’Iniciativa.

Els caps pensants Esquerra Republicana, pressionada des de les seves poroses fronteres electorals per CiU, Solidaritat i Reagrupament, són conscients que aquesta debacle no és ciència-ficció sinó un escenari factible el 29-N i la formació indepedentista va començar la setmana amb Joan Puigcercós transformat en Manelic –deixant enrera la imatge dócil i dolça de l’espot electoral- i acusant els andalusos de no pagar impostos. Al cap de llista republicà li han caigut pals per tot arreu, però s’ha situat en el centre del debat electoral afirmant el que centenars de milers de catalans i catalanes pensen.

Per altra banda, els cadells populars s’han encarregat de tornar a colocar en l’ull de l’huracà la candidatura liderada per Alicia Sánchez Camacho, transformant-la en un videojoc en Alicia Croft que tira bombes a immigrants i independentistes mentre cavalca en la gavina Pepe. Als populars també els han fotut per totes les bandes mentre s’esforcen a treure ferro a l’assumpte avisant de certs desajustos en el disseny del joc. Alguns dels seus rivals ja parlen de querelles i tribunals. Esperem ara quina en preparen els amics i amigues d’Iniciativa, que deuen ser els pròxims. Les joventuts socialistes s’han avançat i han comparat votar Montilla amb un orgasme en un… curiós vídeo.

I això és la campanya electoral quan ens acostem a l’equador.

Per què volia que guanyés Vettel?

Tenim campió de Fòrmula 1 2010, aquest esport que per uns és el súmmum de l’avorriment i per altres, adrenalina en estat pur. Permeteu-me que em situa al mig, tirant una mica cap al segon grup. Alemnys avui. Als qui ens agrada l’estratègia a l’esport i a la vida, la carrera d’avui a Abu Dabi és molt interessant. Estem davant d’una estratègia de carrera equivocada de Ferrari que ha donat el títol a un pilot rival. I jo estic content. Fernando Alonso mai m’ha caigut bé. Me n’alegro quan perd. Ho reconec. Em passa també amb el Real Madrid. Per què porta la bandera espanyola al cas? Potser una mica sí, però també hi ha altres raons.

Alonso és un gran pilot de F-1, però és un paio antipàtic i que mai assumeix les culpes dels seus fracassos i derrotes. Les causes quan les coses li van malament sempre són externes, segons ell. A mi Alonso no em transmet res. Com si em transmetien Nigel Mansell i Michael Schumacher i em transmeten Jorge Lorenzo o Valentino Rossi. Me n’alegro de la victòria de Vettel perquè és un jove de 23 anys que ha sabut progressar en un món i un esport molt dur i ha aconseguit el premi. Ha fet una gran temporada, amb deu poles, més que ningú, i cinc victòries en Grans Premis. Me n’alegro perquè el gran Schumacher ja té succesor. Tenim nou kaiser.

I me n’alegro perquè ha guanyat el joc net. Red Bull -en una estratègia certament una mica suïcida- no ha donat ordres d’equip en aquest tram final de temporada i el ha sortit bé. Mark Webber, que anava líder fa pocs grans premis, s’ha hagut de conformar amb el tercer lloc final al Mundial en la darrera oportunitat posiblement de la seva carrera per guanyar el títol de Fòrmula 1. El guanyador ha estat l’altre dels pilots de Red Bull, el més jove, el que té més futur: Sebastian Vettel.

Estat d'excepció democràtica

Aquesta mitjanit de dijous a divendres engega la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya. Vivim el ritual de l'enganxada dels cartells electorals dels diferents partits. Que no són els primers, perquè ja fa dies que els nostres carrers i carreteres estan plens de cartells, banderoles, tanques i altres artilugis. L'única diferència és que en aquests cartells no et demanen explícitament el vot. Ho fan implícitament o rajant directament del contrari, enarborant el vot de la por sense demanar el vot. Enginyeria electoral.

Em ple segle XXI continuem regits per uns rituals i unes regles electorals desfassades i fins i tot antiemocràtiques. En aquest segon paquet estan els blocs electorals als informatius dels mitjans públics. Primer de tot se silencien els partits que no tenen representació parlamentària i després s'ordenen i es cronometren les notícies sobre les diferents candidatures, passant-se per on l'esquena perd el nom els criteris de noticiabilitat. I el més greu del cas és que ara es vol estendre aqueta pràctica tan "democràtica" als mitjans privats. Una democràcia elitista?

Preparem-nos per la bogeria d'aquest darrer esprint de campanys, amb els partits i els candidats traient el fetge per la boca, dopant-se per no perdre la veu o superar qualsevol tipus de malaltia. Han de ser superhomes i superdones que fan desenes de voltes al nostre país. El mítings multitudinaris continuen de moda en ple segle XXI, compartint espai amb les xarxes socials, que guanyen pes però no tant. Els experts parlen de la campanya permanent, que comença la nit electoral i acaba el dia de les eleccions, però els rituals i reglamentacions obsoletes continuen vigents i amb una perspectiva de llarga vida.

Píndoles electorals (VIII): Tots contra CiU

Resten pocs dies per l’inici de la campanya electoral –la oficial- i el plantejament d’aquest esprint final està ja més que clar: tots contra CiU. Les diferents enquestes electorals que han vist la llum les darreres setmanes denoten que no hi ha un canvi de tendència i que no es detecta la remuntada socialista mentre la candidatura encapçalada per Artur Mas referma el seu avantatge. Els sondejos situen al PP i ERC en un frec a frec pel tercer lloc gràcies al manteniment dels conservadors i el descens dels republicans. Iniciativa i Ciutadans es mantenen i Solidaritat apunta a obtenir representació.

Davant d’aquest panorama, CiU serà l’objectiu dels atacs de la resta de candidatures amb l’objectiu d’erosionar la seva còmoda avantatge. Ja ho està sent i més en aquesta darrera setmana en què la Fiscalia ha posat els nacionalistes en el punt de mira. Aquests atacs per terra, mar i aire a Convergència i Unió poden produir un efecte d’enrocament de l’univers convergent que consolidi l’avantatge de Mas i fins i tot pot atraure electors que es decantaven per altres opcions. Les víctimes sempre causen atracció. Hi ha qui dia que la campanya se li estava fent llarga però aquests atacs donen impuls als convergents per a un esforç final.

Veiem altres batalles secundàries, com l’etern duel ERC-PP, que tants rèdits electorals els dóna a les dues opcions plantejant-se com els antídots un de l’altre. El fantasma independentista sempre ven. Els populars parlen ara del perill d’un altre tripartit (CiU-ERC-Solidaritat) i Esquerra espanta amb un PP àrbitre de la política catalana. Solidaritat, la candidatura liderada per Joan Laporta, cada cop preocupa més, ja que tot apunta que poden entrar al Parlament. Solidaritat ha agafat una gran embranzida abans que divendres, quan amb el gran frau democràtic que són els blocs electorals, quedin esborrats dels mitjans públics.

Una mica més vallenc

Fa més de dos anys i mig que treballo a Valls. Des de llavors he anat coneixent la ciutat i també la comarca. Com a cap de Comunicació i Premsa del Consell Comarcal de l'Alt Camp és gairebé una obligació. Però també ha estat un plaer i una manera d'enriquir-me personlment. En aquests més de trenta mesos he recorregut gairebé tots els racons de la comarca. L'Alt Camp és terra de constrastos -matisos que diu a Marina- i poc tenen a veure les planes plantades de vinya amb la mitja muntanya de Mont-ral o Querol, les cabanes de pedra seca del Pla amb el monestir de Santes Creus o la ruralitat de la Masó amb la capitalitat de Valls. Però hi ha un sentiment de pertinença a una comarca.

Valls és la capital d'aquesta comarca i des de fa setmanes està vivint un compte enrera molt especial cap a les Festes Decennals de la Candela 2011. Se'n prepara una de grossa, com cada deu anys. Pels que no som de Valls ens costa comprendre el significat d'aquestes festes però poc a poc estic copsant que són molt especials. I ha estat per a mi un honor canviar aquest dimarts el marcador de les Festes de la Candela, instal·lat a la Font de la Manxa. Gràcies per donar-me aquesta oportunitat. M'heu fet sentir un vallenc més, tot i que ni hi he nascut, ni hi visc només fa dos anys i mig que hi treballo. Estic molt agraït i vull sentir i compendre aquest esperit de les Decennals de la Candela. Almenys ho intentaré.

P.D. L'únic record de les Decennals de la Candela que tinc en primera persona és el 1991, quan amb uns amics vam pujar a un mític concert al Joana Ballart amb Els Pets, Sopa de Cabra i Bars, que van obrir el concert. El cantant d'aquest darrer grup encara era un paio i cantava la mítica cançó Ramon, ets un mamón. Ahir ho recordava amb una amiga que casualment també ho era.

Píndoles electorals (VII): L'enterrament del tripartit i el descentrament del PP

Aquesta setmana ha estat la de l'enterrament definitiu del tripartit. O això sembla. El Partit Socialista, en paraules del seu candidat, José Montilla, i altres dirigents ha renegat definitivament de la coalició que els ha permès i encara els permet governar Catalunya des de l'any 2003. Esquerra Republicana ja fa setmanes que es distancia dels socialistes enarborant la bandera de la independència. Iniciativa continua sent el gran defensor del tripartit i és que aquesta fòrmula és l'única que tenen per mantenir-se en el govern.

Però han estat molts els qui davant d'aquestes manifestacions han mirat quatre anys enrera i han vist que el posicionament dels partits que integren el tripartit era gairebé el mateix que ara. Van sumar i van pactar novament. I més ràpid que el 2003. La diferència és que les tres formacions del tripartit en prou feines passen els 55 escons -la majoria absoluta són 68- en l'enquesta més favorable. La gran pregunta és, en cas d'un bolc electoral en aquestes quatre setmans que falten pel 28-N i les matemàtiques tornessin a afavorir el tripartit, si es tornaria a signar el pacte per tercer cop.

Els tres membres del tripartit estan assegurant electorats i, en el cas del PSC, intentant mobilitzar els votants més espanyolistes -'No som independentistes', diu l'últim cartell de la factoria Collboni- que només s'activen davant els comicis generals. També el PP està apretant molt per mantenir el seu electorat tradicional amb un discurs cada cop més extrem en la llengua i la immigració. L'objectiu és aturar la fuga de vots cap a Ciutadans i Plataforma per Catalunya. La lluita pel centre, on s'ha instal·lat còmodament CiU, és una missió molt complicada i l'objectiu dels conservadors és consolidar l'espai actual tapant les vies d'aigua als extrems amb un discurs cada cop més radical. Veurem si no es passen de frenada.