Ramon Ferré i l’ecologisme intel·ligent

Si en Ramon Ferré va començar la carrera de Biologia l’any 1984 va ser per culpa d’en Félix Rodríguez de la Fuente i els seus programes de televisió que van marcar diverses generacions del nostre país. Nascut a Móra d’Ebre, va marxar a estudiar a Barcelona i es feia un fart d’anar amunt i avall amb el tren i passar per davant de Torredembarra. Per la finestra del vagó observava uns aiguamolls que hi havien al costat de la via del ferrocarril. Un dia en Ramon es va fixar en un flamenc i es va encaparrar a fer-li una foto sortint el sol, en la bellesa de la imatge. I així ho va fer.

Als Muntanyans de Torredembarra hi va descobrir molt més que un flamenc i es va enamorar d’aquest espai. Tant, que al cap d’uns anys va deixar la feina al Parc de Collserola i va venir a viure a la Torre, a Ca Pastoret, on el va acollir l’Anna Arall. Durant vuit anys havia viscut a Barcelona, combinant la carrera de Biologia -que no va acabar- amb multitud de feines i les xerrades informatives sobre els Muntanyans en associacions de veïns, al Centre d’Estudis Sinibald de Mas i a l’institut de secundària del municipi torrenc, classe per classe.

En Ramon també va parlar-ne amb els polítics locals. Per fer-los entendre que aquells aiguamolls que a l’estiu s’assecaven i on s’hi poden trobar matalassos, pneumàtics i neveres abandonades, tenien una gran potencialitat com a espai natural, va portar un professor de prestigi de la Universitat de Barcelona, el doctor Alonso de Medina, que va els parlar de conceptes com turisme sostenible, la contenció de la urbanització o la diversificació de l’economia. Però l’alcalde Salort i els seus regidors només preguntaven qui els pagava a en Ramon i al doctor. No s’entenien. Parlaven en una longitud d’ona diferent. En Ramon explica que el govern Salort tenia un projecte per urbanitzar els Muntanyans, amb un gran vial, aparcaments i  un passeig. Si hagués tirat endavant, Torredembarra hauria estat una cosa diferent.

El 1991 Torredembarra va viure un canvi polític amb l’entrada al govern del pentapartit liderat per Santiago Segalà, que tenia una regidoria de Medi Ambient, de la qual se’n va fer càrrec Josep Boronat. Fins llavors no havia existit aquesta cartera a l’executiu local. Ferré i Boronat es van entendre molt millor. La recuperació dels Muntanyans va començar de la mateixa manera que als Aiguamolls de l’Empordà: amb el tractament dels mosquits. Calia protegir la principal espècie de la zona: el turista. Després ja vindria la resta. Aquests temuts insectes es van combatre amb un producte molt eficient i ecològic: una bactèria inventada a França. I ho van fer amb una partida de diners mínima.

La recuperació dels Muntanyans va ser però un procés lent. Primer es va haver de fer pressió a la Generalitat per incloure els Muntanyans dins la xarxa d’espais d’interès natural. I es va aconseguir gràcies a l’aposta ferma de l’Ajuntament de Torredembarra. Creixell i Roda de Berà, en canvi, en van quedar fora. Després va venir la prohibició de l’entrada de gossos a l’espai. L’arribada de diners d’Europa va permetre fer molta feina. Amb els camps de treball internacionals i els voluntaris locals s’han pogut netejar les burilles de cigarretes, muntar passarel·les, penjar cartells informatius o mesurar la distància de la sorra a l’aigua. Els Muntanyans han canviat molt en dues dècades, però tot no ha estat positiu. La població d’una espècie emblemàtica com és el corriol camanegra ha baixat, cada cop hi ha més espècies invasores i hi entren més gats, que són un perill per algunes espècies perquè les cacen.

Si fa vint-i-cinc anys en Ferré i el Grup d'estudi i protecció dels ecosistemes catalans (GEPEC) parlaven del turisme sostenible i els polítics no els feien cas, ara els passa el mateix amb l’autosuficiència local, perquè els municipis siguin energèticament independents i s’abasteixin de productes agroalimentaris produïts al seu terme o en els municipis veïns, amb un sistema de cercles concèntrics. Ferré posa un exemple pràctic i realitzable: amb un canal d’un metre i mig d’ample al llarg del Passeig Marítim amb aigua de mar i un sistema de dessalament es podria abastir d’aigua de boca tota la població de Torredembarra. Tenir la feina al mateix municipi també millora la qualitat de vida. I tot això també ho aplicaria a una hipotètica Catalunya independent, a més gran escala.

En Ramon treballa ja fa uns quants anys com a coordinador al grup ecologista GEPEC, buscant i gestionant projectes. Es defineix com una persona molt creativa i això l’ha fet rebutjar feines fixes que li ha ofert més d’un regidor. No ha volgut renunciar a aquesta llibertat. I possiblement a un cert desordre que el porta a impulsar i gestionar paral·lelament el programa de protecció dels ratpenats, acords amb propietaris agrícoles per la custòdia del territori, el projecte Arbres de paper, potenciar l’accessibilitat a les persones amb problemes de mobilitat a la natura o col·laborar amb l’Escola de pastors de Catalunya.

La seva feina actual la defineix com la recerca de filons d’ocupació en temes de medi ambient i exercir com una mena de “coach light”. És el que li agrada. Ha creat per exemple el grup de Facebook “Treball per a torrenques i torrencs”. A Itàlia va ampliar la seva formació amb l’aprenentatge de com superar barreres mentals. En Ramon no ha volgut mai crear una empresa perquè vol seguir decidint en quins projectes treballa. N’ha d’estar plenament convençut des del punt de vista moral. I al GEPEC, una ONG, és el lloc ideal per desenvolupar aquesta filosofia seva. No van a fer diners sinó que, si hi ha guanys, es reverteixen en l’entitat i els seus projectes.

La nineta dels seus ulls és ara l’Escola de Naturalistes, que neix de la necessitat d’una activitat extraescolar per a nens i nenes aficionats a la natura, igual que poden fer música o un esport. A Cambrils han fet el salt en esdevenir activitat extraescolar i ara s’està implantant a Roquetes, Reus i també a Torredembarra. És el que en Ramon hauria volgut quan era petit i veia en Félix Rodríguez de la Fuente per la televisió, però aquesta oferta no existia i es va haver d’esperar fins a començar la carrera de Biologia.

Article publicat a la secció Torrencades del Diari de la Torre

Suárez, el centre i Tarragona

Cada cop que mor un dels personatges que van protagonitzar la Transició espanyola ho aprofiten els defensors d’aquell procés per cantar-ne les virtuts i la seva exemplaritat a partir de la figura que desapareix. Si calen aquests exercicis periòdics potser no n’estan convençuts que tot es va fer tan bé i cal animar-se uns als altres amb aquesta particular modalitat de copets a l’esquena. Els últims anys s’ha fet amb Fraga, Carrillo i ara toca amb Adolfo Suárez, amb una lleugera variació i és que s’ha aprofitat una agonia de 48 hores per allargar-ho més en el temps.

Potser és perquè és tracta del qui va ostentar el màxim poder a l’Estat espanyol durant gairebé cinc anys, que va ser designat president de govern d’un estat dictatorial i en va sortir quan ja era un estat formalment democràtic, tot i que la Constitució s’havia redactat amb un exèrcit franquista amenaçant la tendre democràcia, cosa que va confirmar el cop d’estat del 23-F. O potser ha estat la seva família, que amb l’anunci d’una fi segura però amb uns dues de marge volia donar una darrera oportunitat a tots aquells que el van atacar sense pietat en la seva darrera època a la Moncloa i el van acabar fent plegar. Els seus i els adversaris. Un nou exercici d’hipocresia política en forma de panegírics, molts sincers, però alguns d’una impostura fastigosa, i una apropiació obscena de la seva figura per part dels qui el van repudiar fa tres dècades i actuen de forma diametralment diferent a com ho feia Suárez.

Per motius biològics, el Suárez que jo recordo és el del CDS, que durant la dècada dels vuitanta va voler lluitar sense massa èxit contra allò del “segones parts mai van ser bones”. El Suárez president del govern l’he conegut llegint i escoltant testimonis. Del maldestre polític que va afirmar que el català no servia per ensenyar física nuclear i que va legalitzat el Partit Comunista però no Esquerra Republicana el 1977 va evolucionar cap a un líder capaç d’aglutinar una majoria que li va permetre guanyar dos eleccions i hàbil en restaurar la Generalitat en la figura de Tarradellas i neutralitzar una majoria d’esquerres a Catalunya. Tot això ho va fer amb un partit de dretes que tenia el centre al seu nom i on hi cabia de tot. Però aquest artefacte polític va acabar girant-li l’esquena i va implosionar just abans de l’escombrada socialista dels 202 escons.

He aprofitat aquestes dies per repassar la seva biografia, especialment la seva trajectòria del Centro Democrático y Social, quan ja havia dimitit com a president del govern, i recordar el pes que va tenir la formació en aquella Espanya bipartita del PSOE y AP, fregant els dos milions de vots en algunes convocatòries electorals -les locals i les europees del 1987-. Però també reflexionar sobre el centre, una espai polític al qual gairebé tots els partits hi volen tendir, però on no hi ha gairebé res i només el carisma d’un expresident de govern que també va ser ministre franquista pot arribar a transformar-lo en una vintena de diputats, set eurodiputats i uns milers de regidors. Suárez va fer el primer viatge al centre, que més tard altres han volgut emular.

Aquests regidors del CDS van poden conformar majories de govern. Amb l’esquerra o la dreta? I aquí ve el gran problema, el que crea lluites intestines que acaben fent volar pels aires un partit com el CDS, que abans, però va aconseguir l’alcaldia de Madrid en la figura de Rodríguez Sahagún fent fora els socialistes. I també a Tarragona els dos regidors del CDS van tenir un paper transcendental en la història recent de la ciutat, pactant amb CiU i PP per desallotjar el PSC de Josep Maria Recasens del poder en la històrica moció de censura de la qual aquest any se’n compleix un quart de segle, provocant divuit anys d’alcaldia convergent. És el Suárez crepuscular i la seva herència en la política tarragonina.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

L’estiu de l’amor: humor i aclucades d’ull d’en Toni Orensanz

Després de la recerca històrica amb l’Òmnibus de la mort, el recull de relats El falsari i diverses obres teatrals ens arriba el debut novel·lístic del perodista, guionista i escriptor Toni Orensanz amb l’Estiu de l’amor. I ho fa amb molta força. S’atreveix a novel·lar la segona estada del pintor Pablo Picasso a Horta de Sant Joan l’estiu de l’any 1909. Tot un repte que compleix amb solvència en les dues-centes i escaig pàgines del llibre.

Com devia ser l’estada a Horta de Sant Joan de Sant Joan d’un jove Pablo Picasso l’any 1909 acompanyat d’una francesa de bandera com era la Fernande Olivier? Un xoc cultural de dimensions bíbliques. La modernitat de París topant amb a tradició d’una Terra Alta que encara no havia entrat en el segle XX. Orensanz relata aquest encaix impossible amb altes dosis d’humor i ironia i amb unes aclucades d’ull contínues que ens provoquen un somriure de complicitat.

Però l’escriptor prioratenc no aconsegueix només fer riure i somriure al lector sinó submergir-lo de ple en l’atmosfera de l’Horta de Sant Joan de fa un segle, amb l’alcalde i cacic, el mossèn, el metge, el tonto del poble, el farmacèutic, el mestre, l’inevitable sergent de la Guàrdia Civil, el revolucionari… En resum, tots els elements per un bon sainet que arrenca l’arribada de la parella Picasso-Fernande -sobretot pel seu element femení- i es desforma una tempesta amorosa de dimensions estratosfèriques, que deixarà molts danys col·laterals al cor de la Terra Alta i un bon record al lector.

Per què va punxar la manifestació?

La manifestació convocada per l’Ajuntament de Torredembarra per reclamar una nova estació almunicipi aquest dissabte va aplegar unes 300 persones. Els mateixos convocants reconeixien que era una participació baixa i que no cobria les expectatives creades. S’havia fet molta difusió de la convocatòria de la manifestació, tan als mitjans de comunicació, a les xarxes socials o amb uns fullets molt ben editats repartits en mà als vianants pels carrers del municipi durant els dies previs. Tot i aquest esforç, no es va aconseguir una sortida massiva al carrer per una causa justa i necessària. El clam que volia l’alcalde Masagué no ho ha estat.

Des del govern torrenc s’havia teixit un relat aparentment molt ben planificat, seqüenciat en el temps, gairebé de manual. L’alcalde quedava com l’heroi, cercant l’objecte del desig que és una estació nova, amb ajudants que eren els altres alcaldes del Baix Gaià, el president del Consell Comarcal, el diputat al Congrés Pere Macias i qualsevol ciutadà que volgués participar a la manifestació. I uns dolents que eren ADIF i el Ministeri de Foment, que tenien abandonada l’estació de Torredembarra. Amb la potència dels mitjans de comunicació i el poder de convocatòria dels partits polítics convocants o que secundaven la protesta s’esperava aconseguir una manifestació històrica.

El clima no pot ser l’excusa de la baixa participació. El del 8 de març va ser un matí primaveral. Quina va ser la raó perquè centenars de ciutadans afectats per una estació tercermundista o simplement amb orgull de pertinença a un municipi no acudissin a la cita? L’escletxa cada cop més gran entre la classe política i la ciutadania arriba també al nivell local. La convocatòria “des de dalt” possiblement va crear uns certs anticossos i va restar participació i una part de la ciutadania va detectar possiblement un cert electoralisme. Els partits també van punxar a l’hora de mobilitzar els seus militants, simpatitzants i votants i va acabar sent una manifestació molt institucional, amb molts càrrecs polítics darrera les pancartes.

I ara què? Doncs és l’hora de la política. Cal multiplicar la pressió a Madrid, tal com va anunciar el diputat Pere Macias en la seva visita a Torredembarra el dijous passat. Cal fer pedagogia i moure’s entre passadissos. I no oblidem que el Partit Popular forma part del govern de Torredembarra. Alguna cosa hi podrà fer no? Esperem que la recollida de signatures anunciada dissabte vagi bé. Qualsevol torrenc o habitant d’un municipi del Baix Gaià no es pot negar a què Torredembarra deixi de tenir una estació encallada als inicis del segle passat quan està entre les 25 estacions de tot l’Estat amb més viatgers i compto amb una infraestructura a aquest nivell. El que no es podrà exhibir a Madrid és una manifestació històrica de la ciutadania de Torredembarra, perquè no ho va ser.

La Traviesa, la illa hippy d’en Jota a Torredembarra

Hi ha locals amb una mística especial, amb una llarga trajectòria i moltes històries darrera, amb un relat potent, com en diríem amb el llenguatge actual. És el cas de La Traviesa, més que un bar, més que una sala de concerts, el projecte i el reflex de la passió per la música i la filosofia de vida del seu creador i propietari, el Jota. Molta gent coneix Torredembarra perquè ha estat a La Travi, que porta més de 35 anys oberta al carrer Girona tot i mil i uns problemes i una certa incomprensió per les autoritats municipals i alguns veïns, però amb el suport d’una clientela fidel.

En Joan Lluís Pardo Gella, en Jota, va ser dels primers estiuejants de Torredembarra, dels que van començar a venir els anys cinquanta. Hi va establir lligams molt forts, fins a casar-se amb una torrenca. Fill del periodista Carlos Pardo, el Jota també va treballar de ben jove en el sector de la premsa, com a compaginador en una època que els ordinadors no existien a les redaccions i tot es feia a mà, amb una plantilla, de forma gairebé artesanal. Va estar en diversos diaris del grup de Salvador Auger, com l’esportiu 424, el Catalunya Express o el Mundo Diario.

La passió d’en Jota era i és la música. De petit ja escoltava jazz i cançó francesa, que li agradava al seu pare. L’any 1964 va descobrir els Beattles amb el seu primer single i a partir de llavors va començar a col·leccionar vinils. Es gastava la setmanada de 200 pessetes que li donava el seu pare en discs. Molts els demanava per correu als Estats Units i a la Gran Bretanya. Calcula que ara té uns 3.000 discs, comprats alguns en viatges a Andorra o per Europa.

La seva professió estava mal pagada o almenys això consideraven els compaginadors del grup, que van anar a demanar un augment de sou al propietari. Els va dir que no i van plegar. Era l’any 1976 i en Jota no sabia massa que fer, fins que se li  va ocórrer muntar un bar, on la gent pogués escoltar la música que a ell li agradava. El terreny era de la família de la seva dona i la fusta amb què van construir-lo material de reciclatge de la Renfe. El fuster havia treballat construint els allotjaments pels esquiadors de l’Olimpiada d’Hivern de Grenoble, tot i que primer havia començat l’obra un apoderat de toros que havia construït una cosa que s’assemblava més a un tablao flamenc que a un bar com el que volia el Jota. I ho van haver de refer gairebé tot.

El Bluegrass Bar La Traviesa, un joc de paraules amb l’origen del material amb què estava construït el local, es va inaugurar el 8 de desembre de 1978 en una zona de Torredembarra on llavors només hi havia l’Hotel Líder, la Discoteca Jordi’s, el Bar As de Oros i els primers edificis de pisos. El carrer no estava ni asfaltat. El local va començar a agafar ràpid anomenada i venia gent fins i tot de Barcelona. Entre la clientela també hi havia músics. Un grup que es deia Aribau va proposar al Jota fer una actuació en directe a La Traviesa i d’aquesta manera van començar els concerts. Era l’any 1983. Primer un o dos al mes, fins arribar a un per setmana. Durant aqests anys hi han passat per La Travi centenars de grups, amb noms com John Principato, McClan, Sidonie, Color Humano, Chris Wilson, Carrots, Pau Riba o Obeses, per dir-ne només alguns. En Jota valora que la majoria es troben molt còmodes tocant al seu local i els concerts duren molt més que a altres llocs.

El jardí de La Traviesa també va acollir diverses edicions del Magic Festival, dedicat a la música i les arts picodèliques. Va néixer el 1998 amb un format molt reduït i va anar creixent i agafant anomenada fins el punt que el festival sortia en les revistes que Iberia reparteix en els seus vols. Però la manca de suport de l’Ajuntament pel que fa a subvencions i problemes amb els permisos va provocar que el Magic Festival fes la darrera edició l’any 2005. Aquesta vessant organitzativa en Jota l’ha heredat del seu pare, que va portar a Catalunya els Harlem Globe Troters o l’espectacle Holliday on ice.

A La Traviesa no hi ha televisió i, per tant, no s’hi pot veure futbol, que ara s’emet tots els dies. És una qüestió de militància. Les cadires són les mateixes que quan obrir, fetes a Tabernes de Valldigna i el jardí és un dels seus grans atractius. S’hi pot escoltar rock, sobretot el de la west-coast, però també blues, country, bluegrass, garatge, sixties, soul, funky... En Jota considera que la clientela està contenta amb aquesta oferta i que La Traviesa és una marca molt important per Torredembarra, tot i que poc apreciada per les autoritats. Afirma que algun alcalde l’ha volgut tancar i que l’especulació immobiliària també s’ha fixat en el terreny que ocupa.

Personalment es considera un “bitxo raro” i es reivindica com a hippy i hereu de tot el moviment de ciutats lliures de Califòrnia dels anys 60 i 70. Afirma que el moviment hippy no interessa als que manen i per això l’intenten desprestigiar. També l’atreu el món del budisme, el zen, l’ecologisme i causes contra la injustícia.  També té aficions com l’esquí, que li ve de molt petit, quan amb el seu pare pujaven a La Molina. El seu germà va formar part de l’equip olímpic espanyol de Jocs d’Hivern. També de jovenet havia jugat a tennis, al Club Tennis la Salut, on va coincidir Manolo Orantes.

Tornem al present. El Jota es vol retirar i deixar pas a la seva filla, però les despeses i els impostos no paren de pujar i la crisi fa que els clients gastin menys. El local s’ofereix ara per acollir bodes, aniversaris o altres celebracions. A més, ha hagut de fer també reformes per adaptar el local a les noves legislacions. Una combinació que complica la supervivència del local. La pressió de les administracions també es fa notar, amb visites contínues dels mossos. Explica que ha demanat a l’Ajuntament fer el canvi de llicència a bar musical però no li concedeixen. Té una multa de més de mil euros de Jocs i Espectacles i la té recorreguda. Núvols negres es passegen pel futur de La Traviesa, aquesta illa enmig de Torredembarra on sembla que el temps s’hagi aturat a la dècada dels setanta.

Publicat al número de març del Diari de la Torre

Sabem comptar?

Ens hem acostumat a què ens prenguin per imbècils. M’explicaré. Parlo concretament de com es comptabilitza la participació a les manifestacions des de ja fa uns quants anys i que hem acceptat tots plegats, excepte alguns “raros” com els del col·lectiu Contrastant. Hem acceptat com habituals balls de xifres exagerats, depenent de la font que informi, sobre quantes persones han assistit a una manifestació. Dos exemples: a la manifestació de l’11 de setembre de 2012 els organitzadors van situar en 1.500.000 la participació, mentre que Delegació del Govern (espanyol) ho va deixar en 600.000. Una diferència de nou camps del Barça. O la manifestació del 12 d’octubre d’aquell mateix any. Delegació del Govern parlava de 65.000 assistents i la Guàrdia Urbana, de 6.000, una onzena part. És una tasca difícil comptar amb precisió aquestes allaus humanes, però caldria arribar a un consens i deixar enrere la tendenciositat d’organitzadors i contraorganitzadors, que atempta directament contra la intel·ligència de la ciutadania.

Quan aquestes malaltisses costums s’instal·len en manifestacions molt més petites llavors ja freguem el ridícul. És el cas de la concentració convocada fa dos diumenges per la plataforma Ara no toca contra la pujada d’impostos i la política econòmica del govern de Torredembarra. Es queixava el portaveu de la plataforma organitzadora que un mitjà havia publicat que la policia local havia xifrat en 60 persones els participants, mentre ells deien que havien estat 300.

Una mica de sentit comú cavallers! Servidor va anar a la manifestació i es va avançar a la comitiva en tres ocasions, i, amb un esforç d’imparcialitat, es va dedicar a comptar els participants. No un a un, però si amb una aproximació força fidedigna. La manifestació va començar amb cent i escaig persones i en el tram final estava al voltant de les 200. Tan fàcil com això. No calia ni rebaixar la xifra ni inflar-la. Simplement dir la veritat, que no era una allau humana!

Una altra qüestió és si es considera que aquesta xifra de 200 participants ha de satisfer als organitzadors i/o amoïnar al govern. Personalment, crec que la manifestació va punxar. Davant la magnitud de la pujada de la pressió fiscal i la situació social del municipi -hi ha 1.600 aturats i més gent amb una situació econòmica precària- esperava més gent un diumenge al migdia amb un temps radiant. Aquesta baixa assistència no significa que la pujada d’impostos que patim a Torredembarra sigui justa i compti amb una bona acceptació entre la ciutadania. Més aviat al contrari!

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Joan Figuerola i el somni escocès

És el protagonista més jove d’una Torrencada fins ara, però en Joan Figuerola ha viscut tan intensament els darrers cinc anys i li han passat tantes coses que sembla que tingui més dels 23 anys que acredita el seu DNI. Ha viscut en cinc ciutats i set pisos diferents, ha vist reconegut amb premis el seu esforç i actualment treballa en una start-up en el món de les noves tecnologies, però guarda en un calaix la seva idea de negoci per recuperar-la quan pugui i tirar-la endavant.

Amb 18 anys, en Joan Figuerola Hurtado, va començar a estudiar Informàtica a la Universitat Rovira i Virgili. Als dos anys estava desmotivat per l’excés de teoria que hi havia a les classes i va decidir fer un parèntesi i buscar una feina. Va agafar una habitació a Barcelona i va començar a treballar l’empresa de consultoria informàtica Indra, al departament d’atenció al client. Va crear una maqueta de disseny de correus electrònics i va acabar com a desenvolupador web a Danone, un dels principals clients d’Indra i, al mateix temps, va descobrir que la seva gran passió era aquesta: el desenvolupament web.

A Indra va estar deu mesos, fins que va decidir acabar la carrera d’informatica. Només li quedava un any. Va veure que hi havia una convocatòria d’Erasmus per anar a la University West of Scotland, a Paisley, prop de Glasgow. No tenia ni idea d’anglès, només el nivell bàsic de l’escola i de navegar per internet, però no va haver de fer cap prova d’dioma. Era la seva primera experiència fora de l’Estat. I reconeix que li va canviar la vida. Durant els primers dos mesos ho va passar malament i és que l’accent escocès és molt tancat. A Escòcia va estar-hi cinc mesos, fins el juny de 2012, quan va tornar cap a Tarragona i va presentar el projecte final de carrera. Va obtenir una matrícula d’honor, la primera de la carrera. En Joan no estava massa acostumat a treure tan bones notes.

Va decidir seguir estudiant, per aprofundir en el que li agradava i va començar un màster d’Enginyeria del Software a la Edinburgh Napier University. Va acabar amb una qualificació de notable. Llavors va veure que s’organitzava el concurs per a emprenedors Young Innovators Challenge i va decidir presentar-hi el seu projecte final de carrera, que era una idea de negoci que es basava en aconseguir que els blogs augmentessin tràfic, cosa que sovint costa bastant. I proposava fer-ho posicionant aquests blogs en les webs que més els convenen a través d’algoritmes. Adlegant.com –així es denomina el projecte- era una de les 150 idees que es  van presentar al Young Innovators Challenge i va ser seleccionada entre les 18 finalistes i va acabar en un més que meritori segon lloc. Només el primer s’emportava un premi en metàl·lic, 50.000 lliures, i el segon s’havia de conformar una estada de quatre dies a la localitat escocesa de Dundee, on s’hi feia un curs d’emprenedors. Ho va voler aprofitar al màxim però.

L’objectiu era llavors poder estalviar diners per desenvolupar la seva idea de negoci i va decidir buscar feina. Va trobar un emprenedor de Newcastle que desenvolupava un projecte que li va agradar: Specifiedby.com. Es tractava d’una eina on-line per ajudar als arquitectes a trobar els productes que necessitaven per als seus treballs. Specifiedby.com es van presentar a un programa d’acceleració d’empreses. No era una competició, sinó un procés d’ensenyament en què hi participaven deu start-ups. Van estar a les seus de Twitter i Foursquare i al Centre d’emprenedors de Nova York, ciutat on es desenvolupava el programa, que acabava amb la presentació del projecte a inversors. I Specifiedby.com en va convèncer un i d’aquesta manera van aconseguir 100.000 lliures per invertir a l’empresa canvi de l’entrada del soci inversor a la companyia amb un 8 per cent de l’accionariat.

En Joan està ara centrat al desenvolupament d’Specifiedby.com i ha aparcat Adlegant.com, tot i que no descarta en un futur recuperar el que va ser el seu projecte de final de carrera. La seva vida la té ara al Regne Unit. Allà és on ha traçat el seu currículum i ha fet la seva xarxa de contactes i fins i tot hi té la nòvia des de fa un any, una anglesa de Newcastle que estudia Turisme Internacional a Oxford Brooks. Ara estan buscant pis per viure junts. A Torredembarra hi ve a passar les vacances amb la família.

Què no li agrada a aquest jove informàtic torrenc d’Escòcia i Anglaterra? Doncs la manca de sol i el menjar. El clima té difícil solució, però quan ve a Torredembarra carrega fuets i pernils cap a terres britàniques. Explica que a Escòcia tothom coneix el procés independentista de Catalunya i tothom ha estat a Barcelona. També viu de molt a prop el procés independentista escocès, on hi veu menys conflicte que en el cas català, tot i haver dos bàndols. Creu, però, que s’imposarà el no per motius econòmics i Escòcia continuarà formant part del Regne Unit.

En Joan es defineix a ell mateix com una persona curiosa, que es considera molt afortunat perquè ha trobat el que vol fer a la vida: una feina que és el seu hobby. I que ara que és jove  no té cap hipoteca té ganes de veure món. He venut el cotxe que tenia i es desplaça en bicicleta i amb l’ordinador portàtil a sobre. L’empresa ara està treballant al Regne Unit, però podrien expandir-se ben aviat pels Estats Units, Alemanya i fins i tot l’Estat Espanyol. Qui sap on està el seu futur laboral, però ell vol seguir gaudint de la seva feina, la seva passió.

Article ublicat al número de gener del Diari de la Torre

PSC i partitocràcia

Tres diputats del PSC han votat diferent dels seus companys de grup al Parlament de Catalunya. El que en altres països seria un fet ben normal en el nostre és poc més que un sacrilegi, gairebé un atemptat a la democràcia. Se’ls ha demanat que tornin l’acta de diputat i davant la seva negativa han estat degradats dins del grup parlamentari i marginats. Poden ser expulsats del partit, però això provocaria que el PSC passés de tercera a quarta força parlamentària catalana. I en política la simbologia pesa molt. Tot això ha passat perquè aquests tres diputats han votat a favor d’una proposta que encaixa perfectament en el programa socialista de les darreres eleccions, però que la direcció el partit amb l’objectiu de no incomodar el PSOE ha oblidat. El PSC continua la carrera cap a esdevenir una força política marginal en el mapa polític català amb una purga voluntària o involuntària dels sectors més catalanistes, abandonant la transversalitat que l’ha caracteritzat durant tota la seva existència i li ha permès ostentar quotes de poder altíssimes fa molts pocs anys.

El sistema polític català i espanyol es basa en una partitocràcia extrema que allunya la ciutadania dels seus representants i reforça les cúpules dels partits i les converteix en màquines implacables contra qualsevol dissidència, com en el cas que hem viscut aquesta setmana al PSC. “El que se mueva no sale en la foto”, deia Alfonso Guerra fa anys. Una frase més vigent que mai. És simptomàtic com el líder d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran Lleida, ha fet pinya amb la direcció socialista i carrega contra els diputats dissidents en una de les seves cartes setmanals a la militància.

La Constitució espanyola de l’any 1978 va crear un sistema polític que es vertebrava al voltant dels partits. Els grans líders de la transició van anar deixant pas a uns aparells de partit amb perfils molt més baixos però que controlaven totalment la militància. Una persona que vulgui fer carrera política ha de fer mèrits davant la direcció del partit i no davant de la ciutadania. Les llistes són tancades i bloquejades i les circumscripcions electorals molt grans. Un cop un candidat obté l’acta de regidor se n’oblida dels electors fins al cap de quatre anys i comença a moure’s pels passadissos del seu partit per aconseguir pujar a la llista o almenys mantenir-s’hi. L’obediència a l’aparell és total.

Al mateix temps, els partits es converteixen en una repartidora de càrrecs, una mena de menjadora que queda molt lluny de la ciutadania -i que el PSC ha vist com quedava molt tocada en quedar fora del govern d’institucions tan importants com la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona-. Fins i tot quan arriben les eleccions els partits que ja tenen representació se n’encarreguen amb les normatives que ells mateixos aproven que els que no en tenen ho tinguin molt complicat per accedir als mitjans de comunicació i a fonts de finançament. És una mena de club on és molt difícil entrar-hi.

En un moment com l’actual, amb una democràcia teòricament consolidada, seria molt saludable democràticament reformar el sistema electoral i acostar els diputats a la ciutadania. Però als partits no els interessa. Volen seguir mantenint aquest control ferri sobre el sistema i evitar que els diputats es deguin a la seva circumscripció, als seus electors, com passa al Regne Unit, o als Estats Units. Hem creat uns partits molt forts, però també escleròtics, que els costa reaccionar a uns canvis en la societat topen amb aquesta casta política creada. El procés sobiranista català està posant a prova el PSC, que sembla desbordat davant un repte històric com l’actual i ha entrat en una espiral de la qual en costa predir les conseqüències finals.

Publicat al setmanari Notícies TGN. El titular correcte és el que apareix en aquest blog

El quart d’Indridason

Hivern àrtic ha estat el quart llibre que he llegit de l’escriptor islandès Arnaldur Indridason. Premiat recentment al nostre país, Indridason segueix retratant-nos una societat islandesa molt allunyada de la combinació d’aire bucòlic i justícia social que ens acostumen a oferir els mitjans de comunicació. L’inici de la novel·la ja és prou impactant: un nen de mare tailandesa apareix mort en un carrer de Reikiavic per una ganivetada a l’estómac.

A partir d’aquí Indridason va teixint un relat que ens submergeix en una societat molt avançada, però on el racisme també hi ha penetrat a causa de l’arribada cada cop més important d’estrangers. És una dissecció lenta però molt il·lustrativa de diferents maneres d’afrontar la multiculturalitat en aquest petit país tan proper a l’Àrtic. Al mateix temps, continuem entrant en el complicat món interior de l’inspector Erlendur Sveinsson, traumatitzat per la mort del seu germà quan era un nen, però també amb la sempre tensa relació amb els seus fills. La mort de qui va ser la seva mentora quan va iniciar la seva carrera policial encara li provoca més dubtes existencials.

Em continuen atrapant molt els llibres d’Arnaldur Indridason, una variant que em segueix interessant molt de la novel·la negra nòrdica. L’onada d’aquell boom d’autors que ens van arribar del nord ha passat i ens ha quedat un pòsit diferent a cada lector. Vaig gaudir molt amb Millenium, però de Stieg Larsson no en podrem llegir malauradament res més Em quedo doncs amb Indridason. Encara tinc pendent de llegir Les marismes. Tinc deures i tard o aviat segur que els faré. I espero que es tradueixin més títols.

Legado en los huesos: continuem gaudint de la trilogia negra del Baztán

Aprofitant les vacances de Nadal m’he acabat la segona novel·la de la Trilogia del Baztán, Legado en los huesos,  i ja tinc ganes que aparegui el tercer i definitiu volum: Ofrenda a la tormenta. Bon senyal! Finalitzades les més de 500 pàgines d’aquest segon llibre, m’he quedat amb ganes de més, de submergir-me encara més en la negror paisatgística i moral d’aquest vall del Pirineu navarrès que algun dia voldré conèixer sobre el terreny.

Aquest segon lliurament que ens ofereix Dolores Redondo segueix excavant en la mitologia ancestral navarresa i en la monstruositat humana actual amb la inspectora Amaia Salazar i els seus fantasmes d’infantesa com a fil conductor. Apareixen nous personatges que compliquen encara més la vida a la jove policia foral i els qui ja havien tret el cap a El Guardián invisible continuen fent de les seves.

Passada la recent febrada de la novel·la negra nòrdica, ens hem tornat més selectius quan volem lectures amb sang i fetge. No ens conformem amb qualsevol cosa. I la Trilogia del Baztán és una bona elecció. La combinació de diversos elements com són la protagonista, l’entorn rural, la mitologia precristiana, la família i altes dosis de maldat humana generen una atmosfera que atrapa al lector i que ha convertit Dolores Redondo en l’autora revelació del panorama negre estatal i que li ha permès saltar fronteres i tot indica que encarar un nou salt: el de la gran pantalla.

Imma Sagrera, psicòloga de capçalera d’adolescents

L’Imma Sagrera és psicòloga als dos instituts de Torredembarra. És una feina que l’apassiona i que li ha permès escriure un llibre, Del xumet a la birra, i en té en projecte  publicar-ne un segon. Amb més de dues dècades exercint aquesta tasca ha adquirit una experiència que permet tenir-hi una conversa interessant i enriquidora sobre els principals problemes i també les grans oportunitats que tenen els adolescents d’avui en dia i com han canviat respecte fa uns quants anys.

Podríem dir que l’Imma Sagrera Depares va arribar a Torredembarra per prescripció mèdica. De petita va patir un accident i es va cremar. Després d’estar hospitalitzada dos mesos, el pediatra li va recomanar venir al municipi torrenc als estius perquè el iode de l’aigua de la seva platja li aniria bé per a la recuperació. Durant diversos anys, a partir del mes de juliol, ella i la seva família s’instal·laven al carrer Major, a Cal Pere Oliva. Allí va conèixer l’Eloi Rius, que vivia a la casa del davant, amb qui es va casar i van tenir quatre fills. Van contraure matrimoni amb només vint anys. Aquella era la manera de satisfer les ganes de marxar de casa els pares, d’independitzar-se. Amb 24 anys ja tenia tres fills i independència reconeix que poca. Va acabar la carrera de magisteri embarassada de la seva primera filla, l’Anna. La Cristina i l’Eloi van néixer en els següents tres anys i va dedicar aquella època a la criança dels fills.

A mitjan dels vuitanta va començar a estudiar Psicologia a la Universitat Rovira i Virgili. Durant aquells anys també va néixer l’Ignasi, el seu quart i últim fill. En acabar la carrera va començar a treballar de suport psicològic en diferents centres educatius, a les escoles de Sant Jaume dels Domenys i Llorenç del Penedès. El món dels nens i dels joves li agradava i la psicologia encara l’apassionava més després de finalitzar la carrera. Aquesta va ser la manera d’unir aquestes passions i convertir-ho en una sortida laboral. De la mà de la Núria Gómez, llavors presidenta de l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes, va començar a treballar en l’incipient Institut de Torredembarra. Progressivament va anar ampliant l’horari i quan es va crear el segon institut també va dedicar-hi part de la seva jornada laboral, fins arribar a una dedicació completa. La seva figura, que ella sàpiga, és única en el sistema educatiu català. El seu sou el paga l’Ajuntament de Torredembarra i no la Generalitat.

Es defineix com una psicòloga de capçalera. Ella és l’encarregada del primer contacte amb els alumnes que tenen algun problema i, si és necessari, els deriva cap als especialistes. Treballa a partir de la prevenció en salut, coneixent tots els alumnes des de l’inici de curs i mantenint el record fins que a alguns d’ells els sorgeix una necessitat o un dubte. Això li permet detectar els problemes abans. Reconeix que té millor relació amb els alumnes que amb els pares, que els troba sovint molt a la defensiva, preocupats pel que han fet malament que ha provocat el problema del seu fill. La seva primera feina és treure aquest sentiment de culpa dels pares. Explica que els nois i noies responen a les preguntes directes que els fa i considera el respecte com la clau en la relació entre pares i fills.

Es mostra optimista amb el futur de l’educació i posa com a exemple les noves tecnologies i les xarxes socials. El problema no són, segons ella, la seva existència sinó el seu ús: els pares que donen un telèfon mòbil a un nen de nou anys per tenir-lo “controlat” o els menors de 14 anys que disposen de Facebook per exemple. Apunta com el gran problema actual el desequilibri entre uns adolescents que maduren abans però que són inútils, en el sentit que no són capaços de fer moltes coses perquè els pares han estat molt proteccionistes i han provocat que tinguin poca autonomia i no tolerin la frustració. En el menjar és on es produeixen molts problemes i en el seu dia a dia detecta molts transtorns alimentaris.

L’Imma és àvia. Ho és des de fa gairebé una dècada i ja té tres néts i tres nétes. És una àvia jove, que treballa i no pot portar els néts a col·legi, però que els veu cada dia i aprèn molt de les seves filles, ara mares. Defineix la seva família, com un clan, una tribu. I recorda les teories del filòsof i pedagog José Antonio Marina sobre la tribu que educa. En la seva feina, en canvi, es troba moltes àvies que fan de mares de fills de pares que tenen dificultats insalvables per conciliar vida familiar i vida laboral.

L’estrena com a àvia va coincidir amb una altre debut: com a escriptora. L’any 2004 l’Imma va publicar Del xumet a la birra, un llibre que ella qualifica de “casolà” però es va vendre molt bé i va publicar-se’n una segona edició. Considera que és un llibre útil, fàcil de llegir i gens pretensiós. Explica que ara està preparant un segon llibre, però es troba en un estat molt primigeni. En les xarxes socials ha trobat també unes aliades en la seva feina i també possible material per aquest segon llibre. Evidentment sense citar els autors dels missatges. Els missatges directes a facebook i el whatsapp els utilitza cada cop més per mantenir un contacte “d’urgència” amb els alumnes. La poden trobar qualsevol dia darrera del mòbil. La psicologia també s’adapta als nous temps.

El que vol ara l’Imma és viure molt el dia a dia dels seus néts, gaudint-los molt. I seguir jugant a tennis, la seva vàlvula d’escapament des de fa molts anys. Assenyala l’esport bàsic també pels nens i adolescents, que ja no juguen al carrer i han d’alliberar endorfines d’alguna manera. Espera que quan es jubili una altra persona ocupi el seu lloc i aquesta figura tan singular en el sistema educatiu català no s’acabi amb ella. I aquest relleu no hauria d’arribar a última hora.

Article publicat al darrer número del Diari de la Torre

La culpa de tot la té la independència

Aquesta setmana passada vam conèixer la campanya impulsada des del PP de Salou a Madrid i Saragossa sota el lema “Si no conoces Salou, no conoces España”. Més enllà dels mitjans del territori, els diaris d’abast estatal es van apuntar ràpidament a fer una gran cobertura de la notícia. En sortien titulars molt golosos. No deixa de ser curiós que un partit polític faci una campanya d’aquest tipus, quan una població com Salou disposa d’un potent Patronat de Turisme, amb una estratègia ben definida i en la qual s’hi aboquen molts recursos. Encara sorprèn més quan els populars governen el municipi al junt amb CiU i entre les seves competències no hi és el Turisme, que està en mans convergents.

Però és que no ens trobem davant d’una campanya turística sinó política, que a més s’ha d’emmarcar en un context polític molt concret a la localitat salouenca. CiU i PP governen junts amb un pacte que estableix que el maig vinent el cap de files popular, Mario García, assumirà l’alcaldia de la capital de la Costa Daurada, però des de fa mesos sonen tam-tams de guerra dins d’aquest pacte i cada cop agafa més cos la possibilitat que el pacte s’esberli i els populars es quedin sense aquest anhelat any d’alcaldia.

Qui és Mario García, el cap de llista popular a Salou? Es tracta d’un polític jove, amb  quaranta anys acabats de fer i que va ser el número u del PP a la capital de la Costa Daurada per primer cop el 2011. Es tracta d’una aposta personal del líder del partit a Tarragona, Alejandro Fernández, que va jubilar la vella guàrdia representada per Alberto del Hierro. Un canvi generacional i d’estil. Un estil molt alejandrista. Hi ha molts punts de contacte entre l’estratègia del tarragonisme-espanyolisme radical de Fernández i aquesta capitalitat turística espanyola de Salou.

Els anhels independentistes fan mal a les capitalitats de Tarragona i Salou, administrativa i turística respectivament. Aquest és el relat, que es veu reforçat pels grans diaris estatals de l’entorn del PP que reforcen la tesi que l’independentisme fa mal al turisme de Salou perquè els espanyols davant d’aquest panorama escullen altres opcions. El que ha aconseguit el cap de files del PP de Salou és que es oposin d’acord el seu soci de govern, l’oposició i el sector turístic a rebutjar la campanya i desmentir amb dades les teories populars, desmuntant l’estratègia conservadora: igual que a la demarcació de Tarragona els partidaris de la independència són els mateixos o més que en altres zones de Catalunya, nous mercats turístics com el rus reserven abans i queden menys places hoteleres pel turisme estatal i aquest descens res té a veure el procés independentista. Això sí, després d’aquesta singular campanya del PP de Salou, la imatge de Mario García és ara més la del cap de l’oposició que la d’un lleial soci de govern de CiU que en mig any ha d’assumir l’alcaldia.

Publicat al setmanari Notícies TGN

Josep Antoni Nieves: creant entre la Torre i Santa Coloma de Gramenet

Més de la meitat dels empadronats a Torredembarra no han nascut al municipi. O almenys no hi han passat els primers anys de la seva vida. Han arribat a la localitat a edats molt diferents i també hi ha nivells molt diferents d’integració, des dels qui simplement fan servir Torredembarra com a una ciutat dormitori i gairebé no es mouen de casa seva a qui forma part de manera activa de diverses entitats del municipi tot i portar-hi pocs anys. En aquest segon grup hi trobem el protagonista d’aquesta Torrencada, en Josep Antoni Nieves, que va arribar al nostre municipi procedent de Santa Coloma de Gramenet, ciutat on encara hi conserva el seu lloc de treball.

Josep Antoni Nieves Alarcón va néixer en aquesta ciutat del Barcelonès l’any 1959 i, després d’estudiar Belles Arts, el 1980 va obtenir una de les places de la primera promoció de la Policia Local de l’època democràtica de Santa Coloma de Gramenet. Va fer poc carrer, perquè al cap d’un any d’entrar al cos es va convertir en el secretari del cap de policia. Però en Josep Antoni no es conformava amb aquesta tasca i en va desenvolupar d’altres. L’any 1999 va ser el responsable de la posada en marxa del primer Servei d’atenció al Ciutadà, el primer de Catalunya, i des de la Policia local, amb l’objectiu de la millora contínua la qualitat de servei els veïns i veïnes.

Sempre li ha interessat la psicologia i després de llegir molt sobre aquest camp del coneixement, es va matricular a la UNED i va acabar la llicenciatura en sis anys. Reconeix ser disciplinat, constant i responsable i això l’ha ajudat a finalitzar la carrera amb menys temps que la majoria d’estudiants. No descarta en el futur obrir consulta com a psicòleg, com ja ho havia fet en medicines complementàries ja fa anys a Santa Coloma després de formar-se en acupuntura, osteopatia, quiromassatge i en altres disciplines. A Torredembarra ha estat fisioterapeuta dos anys a les categories inferiors del futbol de la Unió Deportiva, on hi jugava el seu fill.

L’any 2005 va acceptar la proposta de canviar de departament i passar a coordinar la gestió administrativa i tècnica de l’Àrea de Serveis a la Persona de l’Ajuntament de Santa Coloma, que inclou serveis socials, d’atenció a la gent gran, salut pública, cultura, ensenyament i solidaritat i cooperació. El 2009 va rebre una oferta de treball de l’Ajuntament de Tarragona però no va tirar endavant, ja que des del consistori gramenetenc el van blindar. Ara ocupa el màxim lloc de treball a què pot aspirar com a funcionari de l’Ajuntament de Santa Coloma.

En Josep Antoni va arribar a Torredembarra l’any 2004. Primer havien buscat un habitatge a la zona del Maresme, més propera a Badalona, d’on és la seva dona. Però no acabaven de trobar res que els convencés i el seu cap, que estiuejava a Torredembarra des de fa molts anys, els va animar a reorientar la seva recerca cap al sud. La recerca va tenir èxit i es van instal·lar a la Torre amb la seva dona i els seus dos fills. Des del primer dia que va començar a viure a Torredembarra, l’objectiu d’en Josep Antoni va ser integrar-se al nou municipi. Havia jugat a escacs al club de Sant Adrià i va trobar que al Casal Municipal hi havia un club on podia practicar aquest esport. Allà va començar a jugar, a formar part de l’equip, de la directiva i actualment n’és el secretari. També va començar a ballar al Grup de Country de la Torre i es va integrar al grup literari Rates de Biblioteca.

La seva feina continuava a Santa Coloma, a una hora i mitja de tren i metro. I una hora i mitja més de tornada. A molta gent se’ls faria molt feixuc aquest trajecte diari. A ell, no. A l’inrevés. Aquestes tres hores les dedica a la creació literària. El 2010 és un any important per a ell. Guanya el Premi de Poesia Pere Badia del Cartell de Premis de Torredembarra i ho fa amb un poemari sobre el vincle, el nexe d’unió entre Santa Coloma i el municipi torrenc, amb gran protagonisme dels seus símbols, el riu i el mar respectivament. En Josep Antoni té molta estimació a aquest poemari perquè és una síntesi de la seva vida. Afirma que se sent torrenc, però molt vinculat encara a Santa Coloma, on va néixer, viure-hi molts anys i on encara hi treballa. Són dos móns molt diferents. A Santa Coloma de Gramenet hi viuen 126.000 habitants en 6 quilòmetres quadrats, amb 25 nacionalitats que hi conviuen. A la Torre, 15.000 habitants en gairebé 9 quilòmetres quadrats i menys nacionalitats. El trajecte de tren entre els dos municipis és el seu espai de creació literària.

També té una important obra pictòrica, signada com a Jana. Fa servir aquest nom artistic des que tenia 16 anys i no només per la pintura. Sempre li ha resultat interessant que les inicials del seu nom formin un nom de dona. Ha exposat les seves obres a Barcelona, Santa Coloma i ARCO a Madrid, però ara està centrat en la literatura, perquè li costa trobar temps per pintar. En Josep Antoni sempre ha estat una persona molt activa. Des dels quinze anys havia col·laborat amb el moviment escolta i als esplais com a monitor titulat. Polifacètic com és, també ha estat cantant durant cinc anys de l’Orquestra Intermedio, actuant arreu de Catalunya però també de l’Aragó.

A Torredembarra ja l’hem pogut veure cantar, ballar country, recitar poesia i jugar a escacs. I està preparant més coses: dues novel·les. I una es desenvolupa a la Torre. Ben aviat la podrem llegir. En Josep Antoni és l’exemple que Torredembarra, malgrat una certa casta que encara classifica entre torrencs de tota la vida i els que no ho són, és un municipi acollidor, que permet als nouvinguts integrar-se i arribar a convertir-se en un torrenc més. En Josep Antoni n’és un exemple paradigmàtic.

Article publicat al númer de novembre del Diari de la Torre

Un llibre diferent d’en Jordi de Manuel

Em vaig alegrar molt quan em vaig assabentar que Jordi de Manuel havia guanyat el Premi Pin i Soler de novel·la amb La decisió de Manperel. És un escriptor que segueixo des de fa uns quants anys i tot i no ser un autor de masses, sempre el recomano perquè la seva proposta literària és molt interessant, basculant entre la ciència-ficció i la novel·la negra i amb un cert punt julesvernià de predir alguna realitat futura en les seves obres. El cas de Mans lliures, publicada l’any 2009, és impressionant. Qui sap si amb L’olor de la pluja d’aquí uns anys li passarà el mateix.

La decisió de Manperel em va arribar per correu gentilesa de l’editorial i del mateix autor abans de la seva publicació. Com no sóc periodista cultural ni crític literari, aquestes situacions em fan sentir molt privilegiat. Vaig devorar la novel·la en un cap de setmana. El relat em va absorbir. Sobretot perquè et transporta a l’illa àrtica on es desenvolupa la novel·la d’una manera intensa. Entres en l’univers creat per De Manuel: la tundra a l’estiu, plena de mosquits, d’oques, de molta llum, de solitud... I és admirable, perquè l’autor ha explicat que no hi ha estat mai.

La trama barreja elements de ciència ficció amb filosofia i religió, però no oblida la quotidianitat d’un protagonista que és un geni i com tots els genis està sol i té molt temps per a reflexionar. Potser massa. La contraposició amb el carter Botonov, un recurs que ja hem vist en novel·les d’altres autors, però que a La decisió de Manperel hi encaixa molt bé. Com fa sovint, De Manuel parteix d’una notícia o un succés real, que en aquest cas és Grigori Perelman i el seu rebuig a la Medalla Fields, l'equivalent al Premi Nobel de les matemàtiques, i ho adapta -començant per barrejar les síl·labes del cognom- per teixir la seva història, per crear un món. Un món diferent, sense l’entranyable inspector Marc Sergiot. Segur que en Sergiot aviat el tornarem a tenir a les llibreries, però abans podem gaudir d’aquesta novel·la “diferent”.

Si en voleu saber més sobre el llibre i l’autor ho teniu molt fàcil. El proper dimarts 19 de novembre a les 19 hores a la Biblioteca Mestra Maria Antònia de Torredembarra tindré el plaer de presentar “La decisió de Manperel” al costat d’en Jordi de Manuel. Allí podreu comprar el llibre i emportar-vos-el signat per l’autor. Us hi espero!

Les contradiccions de Canal 9

Una televisió pública cara i sobredimensionada, amb unes audiències mínimes, manipulada políticament i amb una programació de baixa qualitat. No hauríem d’aplaudir que el Govern valencià hagi decidit tancar-la? Doncs sembla que no. Un dia després de l’anunci del tancament, desenes de milers de persones s’han manifestat a València demanant que no es tanqui Canal 9. I la immensa majoria dels manifestants no veuen la cadena pública valenciana i molts ho reconeixen. El món a l’inrevés?

Hem viscut una setmana molt intensa amb l’anunci de tancament de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV). Ha estat una decisió llampec de l’executiu valencià després que la justícia tombés l’ERO que havia d’acomiadar més e la meitat dels treballadors de la cadena. La reacció de la societat civil també ha estat ràpida i encara més ho ha estat la dels treballadors i treballadores de la cadena. I radical. Han organitzat una mena de cop d’estat que ha permès que apareguessin en la pantalla de Canal 9 persones representatives de diferents àmbits del País Valencià que havien estat vetats per la direcció de la cadena i mai hi havia pogut sortir. I també han engegat el ventilador, que ha començar a rodar a un ritme frenètic escampant tota la merda acumulada durant tants anys en forma de censura, manipulacions i abusos de poder dels directius. De la mateixa manera ha quedat patent el silenci mantingut per la plantilla durant aquestes gairebé dues dècades.

I és que Canal 9 és l’exemple més paradigmàtic del perill que pot representar una cadena pública en mans d’un govern que no creu en la llibertat d’expressió i considera els mitjans de comunicació com un instrument cabdal per influir en l’opinió pública. Però la gent no és tonta -almenys la majoria- i l’escassa audiència que registrava els darrers anys el canal demostra que ja es veia massa el llautó i la majoria de la societat havia donat l’esquena a Canal 9. Però quan s’anuncia el tancament d’aquest “ínfame canal” les audiències es tripliquen -més per morbo que per a res- i es multipliquen les crides a la marxa enrere d’aquesta decisió. Tinguem en compte que el canal públic era l’únic en valencià al País Valencià. Els manifestants volen que el canal continuï però diferent al model actual. Amb una majoria absoluta del PP és un objectiu utòpic.

Però el final de Ràdio Televisió Valenciana té una lectura que va més enllà del País Valencià. El tancament d’una televisió pública és un perillós precedent i és que ara s’ha obert la veda i certs partits polítics aniran a la caça i captura de qualsevol ens televisiu autonòmic que no els agradi. Tots els canals públics autonòmics estan sobredimensionats i són terriblement deficitaris. Són fills de la seva època de creixement. La manipulació política i les audiències ja oscil·len més. La segona dada és objectiva, però la primera és molt modulable depenent del cristall per on es miri. I n’hi ha que el tenen o el volen tenir molt entelat. Èpoques difícils s’acosten per les televisions públiques, un servei que ben portat és bàsic per a la democràcia. 

Article publicat al setmanari Notícies TGN

S’ha acabat la crisi?

En els darrers mesos m’estic cansant de sentir dirigents polítics i empresarials que escampen als quatre vents que la crisi ja s’ha acabat i que l’economia del nostre país torna a anar vent en popa. La tempesta ja ha passat. Aquests missatges optimistes deuen sortir de la interpretació de certes dades macroeconòmiques, però no de prendre el pols al carrer, on hi ha els qui fa temps que estan a l’atur o han vist empitjorar de forma alarmant les seves condicions de treball, combinat amb la pujada de preu molts serveis bàsics i la retallada de l’Estat del Benestar. O els emprenedors que troben encara tancada l’aixeta del crèdit de les entitats bancàries, que han rebut milions d’euros de les arques públiques.

I és que aquest continua sent el gran problema de nostra societat: ens mana una casta de polítics i empresaris, de polítics que salten al món empresarial o que fan el camí invers, allunyats de la vida real, dels problemes del carrer. Els serveis d’estudis de les grans corporacions i les institucions oficials detecten o han volgut detectar aquestes bones dades econòmiques i ara toca vendre triomfalisme. El pitjor ja ha passat. Què pot sentir qui no té feina i nul·les perspectives de trobar-ne? O qui no pot pagar la hipoteca i està a punt de perdre el seu habitatge? O el qui no pot fer front ni a la despesa dels llibres ni el menjador escolar dels seus fills?

És una obscenitat afirmar que la crisi s’ha acabat. Igual que va ser gairebé delictiu negar la crisi i admetre-la tard. O la venta de fum oficial amb aquells brots verds del 2010 que es van acabar marcint i deixant pas a un hivern gèlid. L’atur continua marcant registres tristament rècords i si no arriba a xifres més elevades és perquè desenes de milers de persones s’han retirat d’un mercat laboral que no els dóna cap esperança per tornar-hi o que han decidit marxar a l’estranger a provar sort.

Torna la cançó dels brots verds a l’agenda informativa a través dels altaveus oficials i l’amplificació dels mitjans de comunicació. Però la realitat de la majoria de la societat és que la crisi continua incrustada en el dia a dia i dels brots verds només se’n beneficien els grans empresaris i els qui tenen més diners. Haurem d’esperar a què aquests brots verds floreixin perquè es noti de veritat una recuperació econòmica i les paraules de ministres, consellers, banquers i empresaris no ens semblin una presa de pèl. I sembla que encara queda molt per aquesta florida. Durant aquest període demanem una mica d’empatia als que ens manen i vegin més enllà de dades macroeconòmiques que no tenen la seva traducció en el dia a dia de la ciutadania i frenin certs discursos que s’acosten a l’obscenitat.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Jofre Borràs: quan l’èxit arriba en el moment just

Espanyacarinyo lo nostre no funciona és la tornada i el títol de la cançó del duet Mali Vanili que ha sonat molt aquests darrers mesos. Acumula més de 300.000 vistes a la xarxa social Youtube i els seus autors i intèrprets se n’han fet un fart de sortir als mitjans de comunicació i actuar en festes majors. La meitat dels Mali Vanili és en Jofre  Borràs, que va créixer a cavall de  Torredembarra i la Selva del Camp fins que als 21 anys es va instal·lar a Barcelona per iniciar l’aventura teatral. Fins arribar a poder disfrutar d’aquest èxit, en Jofre ha picat molta pedra i reconeix que ara, amb 36 anys complerts, la fama no li puja al cap. A més de l’edat, potser el fet d’haver estat pare fa poc més d’un any contribueix a que miri la vida des d’una altra perspectiva.

En Jofre el vam poder veure des dels 14 anys com a cantant dels grups de rock torrencs Ni Folla i Cagant Melodies a mitjan dels noranta. No havia estudiat música però si que li agradava composar lletres i la vena de showman l’ha tingut des de ben petit. La seva mare ja li veia fusta per estar dalt dels escenaris i per això va aconsellar-li que s’apuntés a un curs de teatre musical amb en Ramon Simó. En Jofre li va fer cas i allí va conèixer una tradició de teatre de compromís, d’arrel alemanya. I va veure també que el teatre podia ser una sortida professional i no només per passar el temps. Per entrar a l’Institut del Teatre va haver de fer el Batxillerat nocturn a l’Institut Martí Franquès. Admet haver estat desorganitzat en els estudis.

A l’Institut del Teatre només va aprovar una assignatura: titelles. La raó van ser els seus ràpids compromisos professionals. En Jofre, però, va fer una mena de màster avançat als escenaris, ja que els seus primers treballs professionals van ser amb una triada de luxe: la Fura dels Baus, el Teatre Nacional i Dagoll Dagom. Després d’actuar al Teatre Victòria a les ordres de Joan Lluís Bozzo a l’obra Cacao, va decidir estudiar clown amb un dels referents mundials del gènere, Phillippe Gaulier, a la seva prestigiosa escola de Londres. Al jove actor l’atreia molt la part més gestual del teatre. I també va aprendre anglès. Estant a la capital britànica va rebutjar un càsting per convertir-se en un dels personatges del Club Super3.

En canvi si que va participar en un càsting per El cor de la ciutat i el van escollir per participar en el culebrot dels migdies de TV3. “La tele és molt immediata, però també té data de caducitat. Anaves a fer una orxata i sempre hi havia algú que et reconeixia. Al cap d’un temps ja no passava”, recorda. Al serial televisiu hi va estar una temporada i mitja en un paper que no era principal i estava condicionat a les trames dels protagonistes. També va cantar. I ho havia de fer quan gravaven a les set del matí. Tot un repte. Després va tornar al teatre per actuar al Capitol amb Edu Soto, que ja era molt conegut per haver sortit en els programes de l’Andreu Buenafuente. Sotinho era una obra creada i interpretada pels dos actors i amb una setmana d’assaig. A en Jofre li agrada escriure i actualment està estudiant escriptura i direcció a l’Institut del Teatre. Però assenyala que cal molt de temps i que és difícil.

D’on surt Mali Vanili? Com es troben en Jofre Borràs i en Miquel Malirach? En Jofre i en Miquel actuaven junts al musical de Dagoll Dagom Cop de rock. Eren veïns de camerino i passaven les estones mortes tocant i cantant versions amb una guitarra. Fins que van començar a tocar coses pròpies, i fer-ho davant de la resta de la companyia al Bar del Victòria. Era una cosa totalment improvisada, sense cap pretensió, però van veure que podia convertir-se en un espectacle: lletres sobre el que passava al seu voltant amb humor, explicaven el procés com arribaven a composar una cançó i l’acabaven tocant. Més tard van descobrir que el que feien ja estava inventat pel duet neozelandès Flight of the Conchords, que fins i tot tenen un programa televisiu. 

I van parir el hit. D’una pancarta de la manifestació de l’11 de setembre de 2012 on hi posava Espanya carinyo lo nostre no funciona. Van veure clar que d’aquelles lletres en un cartró podia sortir una bona cançó, amb Catalunya i Espanya com una parella en crisi. Mali Vanili, per sorpresa de molts, no van actuar al Concert per la llibertat del Camp Nou a finals de juny. Borràs recorda que Òmnium Cultural ho va justificar perquè la seva es tractava d’una cançó “massa literal”: “Va ser una mala passada i ens fa sentir malament. El missatge era directe i simpàtic. Hauria estat gran”. Però l’explosió de la cançó no la va parar ningú i en Jofre i en Miquel van passar per totes les ràdios i televisions del país. Ha estat un estiu de bolos, inclosa Torredembarra, per la Festa del Quadre. També han participat a gales com la de Catalunya aixeca el teló i l’inici de temporada del Teatre Nacional. I els projectes continuen. Fins i tot podrien fer el salt a la televisió. Sinó és a la generalista seria per internet.

I què pensa Jofre Borràs del panorama teatral de Torredembarra? Es mostra molt crític amb la política teatral de l’Ajuntament i creu que manca planificació. Considera que el Teatre-auditori que ha quedat sense acabar està mal situat i pot tenir problemes d’acústica perquè té la via del tren molt a prop. També té dubtes de la seva viabilitat econòmica. Aposta per una sala polivalent, més petita i que es pugui gestionar de forma planificada. L’actor torrenc parla amb tristor de l’evolució del seu municipi. Ell ha pogut veure els cavis experimentats les darreres tres dècades per la Selva del Camp i Torredembarra i considera que la Torre s’ha convertit en un “petit monstre” a causa de la febre constructora i que s’han fet malbé espais emblemàtics com el Roquer o el Canyadell mentre el municipi del Baix Camp ha crescut de forma més ordenada i guanyant equipaments. A la Torre en Jofre hi troba a faltar un projecte clar i engrescador. Ara només ve a Torredembarra de tant en tant, però un dia el podeu trobar esmorzant a la plaça de la Font.

Article publicat al número de novembre del Diari de la Torre
Fotografia: Francina Singla

Castor o el que pot passar jugant a ser déus

A l’Ebre el terra tremola i al Camp de Tarragona també ho estem notant. Són moviments sísmics que fins ara no han causat cap desgràcia, però sí algun efecte com el trencament d’alguna canonada d’aigua. Però el futur està tenyit de la incertesa de la probabilística. El més greu del cas és que en sabem la causa, el dipòsit submarí de gas Castor, i poc a poc anem coneixent que existeixen informes que avisaven de la possibilitat de moviments sísmics si es tirava endavant el projecte. Però, com passa tan sovint en aquest país, va pesar més la impaciència per fer diners que els riscos ambientals d’un projecte com el Castor. La Generalitat de Catalunya hi posava massa traves i els seus impulsors van anar a veure els homòlegs valencians, que els van posar una catifa vermella. Però els efectes es noten a les Terres de l’Ebre, que reben noves raons per sentir-se el pati de darrere del país, on hi va parar tot el que els altres no volen. Plou sobre mullat.

Omplir un jaciment on abans hi havia petroli amb gas natural. S’ha fet a molts llocs una operació d’aquest tipus. Però resulta que davant de les Terres de l’Ebre hi ha una falla. I a unes desenes de quilòmetres hi trobem fins a tres centrals nuclears. Grups ecologistes i plataformes ciutadanes ja havien alçat la veu contra aquest projecte quan va anunciar la seva construcció, però ningú els va fer gaire cas. Ara que el terra tremola creix la indignació entre la població de tot el país, que exigeix un risc zero –impossible de garantir– però totes les comoditats i energia barata. Però informació clara i veraç sí que és exigible.

Més indignació causa l’actitud de l’empresa impulsora de Castor, que a l’inici de la crisi va fer una exhibició d’opacitat informativa, com si la cosa no anés amb ells. Divendres sentia finalment el seu president, però encara s’atrevia a negar una relació directa entre la injecció de gas i els moviments sísmics. Encara ho assenyalava com una hipòtesi. Tampoc no hem trobat massa diligència en el govern espanyol, que té les competències per frenar l’activitat i ha tardat bastant a fer-ho. Finalment ha suspès la llicència d’activitat a l’empresa, que, per cert, era provisional. També a finals de la setmana passada la justícia, que no destaca tampoc per la seva rapidesa, va començar a actuar, verificant que realment l’empresa ha aturat l’activitat.

La humanitat continua jugant amb la natura, portant-la als seus límits. El projecte Castor és una esgarrapada comparat amb altres barrabassades que fa dècades que perpetrem, sense que els grans organismes internacionals siguin capaços d’aturar-ho per la voracitat dels països i de les grans corporacions. La natura sempre s’acaba tornant quan els homes juguem a ser déus. El problema és que reben els més febles, mentre els poderosos -els qui treuen profit de Castor-, aquesta oligarquia amb noms que surten cada dia a la premsa, estan a casa seva pensant quina serà la seva pròxima manera de guanyar diners. Tremoli qui tremoli.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Josep Maria Bernad: quan córrer és de valents

Torredembarra ha tingut dos atletes olímpics -Yusef El-Nasri i Berta Castells- i una llista llarga de campions estatals, catalans i territorials, que van des de Maite Montaña a Aaron Sola. Una part de responsabilitat d’aquestes fites de l’atletisme torrenc correspon a en Josep Maria Bernad, el protagonista d’aquesta Torrencada. En Josep Maria va començar a córrer d’una manera natural, seguint una mena d’impuls interior. Mentre els seus companys de classe jugaven a futbol, ell se n’anava corrent fins a Vespella i tornava. Ben aviat va trobar en el Josep Maria Cañellas un company d’aventures. Tots dos corrien els camins del Baix Gaià i més enllà, arribant fins a la platja Llarga, o feien llargues caminades, com una de més de seixanta quilòmetres fins el Montmell.

En Josep Maria Bernad Sáez va néixer a la Riera de Gaià l’any 1956, però als cinc anys va venir a viure al carrer Ample de Torredembarra. Els seus pares ja feia uns quants anys que tenien una botiga de fruita i verdura a la plaça de la Vila. Als set o vuit anys ja ajudava al seu pare en el negoci familiar. Abans d’anar a escola l’acompanyava al mercat de Tarragona a comprar el gènere que vendrien i l’estiu anaven a la localitat lleidatana d’Almenar. I a la tarda, després de col·legi, tornava a donar un cop de mà a la botiga. Tot i aquestes llargues jornades de feina i estudi trobava temps per practicar la seva afició: córrer.

Després de l’educació bàsica va estudiar Comerç, on era l’únic noi enmig d’una dotzena de noies i, en acabar, es va presentar voluntari al Servei Militar per treure-s’ho de sobre el més ràpid possible. Acabada la mili, l’any 1975, en Josep Maria va anar a veure l’alcalde de Torredembarra, Josep Mercadé, per proposar-li l’organització d’un cros. Va topar amb la negativa del batlle, que adduïa que no disposava de policies locals. L’any següent va tornar a insistir, proposant que es fes a l’hivern i van poder organitzar una cursa entre el Camp de futbol i Clarà, que es va repetir l’any següent. El 1978 el cros es va fer per Baix a Mar.

L’any següent es va organitzar el primer Cros Popular de Torredembarra, amb més de 300 participants, una competició que actualment encara es disputa i continua gaudint d’una salut de ferro. Aquell mateix any, concretament el 9 d’abril, amb en Josep Maria Cañellas, van crear la secció d’atletisme de la Unió Deportiva Torredembarra. Frederic Pros en va ser el primer delegat, que ben aviat va ser rellevat per l’Esteve Cañellas, que va estar en el càrrec molts anys. Els dos Josep Maria, però, eren l’ànima d’aquell club incipient.

L’any 1980 se li va ocórrer a en Josep Maria una idea agosarada: una cursa de relleus que unís Torredembarra i Saragossa. Els avis d’en Josep Maria eren aragonesos. Va reunir una dotzena de corredors que van cobrir 21 quilòmetres cada un i patrocinadors per finançar el projecte, entre els quals hi havia el seu pare o en Jordi Rovira, propietari de la discoteca Jordi’s. La cursa va ser un èxit i se’n van disputar cinc edicions, que van portar els colors de la UDT a la Verge del Pilar. Eren anys que Bernad corria maratons i va arribar a una marca personal de 2 hores i 44 minuts, tot i que el seu company d’aventures, en Josep Maria Cañellas, va baixar fins les 2 hores i 25 minuts.

Des de la seva fundació, la secció d’atletisme de la UDT va treballar intensament amb els més joves. La primera atleta que va despuntar va ser Maite Montaña. Era l’època que entrenaven al camp de futbol i més tard en un circuit de cros que es va crear en un camp d’ametllers del costat. Fins què es va construir la pista d’atletisme, que es va inaugurar el maig de 1991. Una pista que no media els 400 metres reglamentaris, però Bernad té molt clar que no ho hi havia ni espai ni pressupost per aquestes mides i encara l’estarien esperant ara. ITorredembarra no hauria tingut dos atletes olímpics ni una llarga llista de campions estatals i catalans.

Bernad s’ha sentit sempre més còmode en segona línia, descobrint nous corredors i entrenant-los, però també ha assumit tasques directives, tan a la secció d’atletisme com dins de la Unió Deportiva Torredembarra. L’any 2000 es va fer càrrec de la presidència de l’entitat, que per motius de salut es veia obligat a deixar Maurici Ruiz. Ell mateix i l’alcalde, Santiago Segalà, van demanar-li que el rellevés. Bernad va acceptar amb la condició que no hi hagués cap més candidat. Ningú es va presentar i va accedir a la presidència. Durant el seu mandat, Bernad va impulsar la creació de noves seccions, arribant a les divuit -el màxim històric- i en té uns records molt intensos de la secció d’esports especials i de les Trobades Esportives, que aplegaven centenars de nois i noies.

Va optar a un segon mandat, però desavinences amb els responsables municipals van fer-lo decidir a dimitir l’any 2005. Ell treballava des de l’any 1980 al consistori torrenc i era una situació complicada. A Torredembarra es plantejava la construcció d’un Pavelló Poliesportiu i ell defensava una gestió per part de la UDT de l’equipament i no una empresa privada, perquè els beneficis es poguessin invertir en l’esport de base. Ell havia vist aquest model en altres clubs i ho considerava el més adequat. Bernad creu que en els últims anys la situació de la UDT s’ha complicat i ha fet aconsellable que algunes seccions es convertissin en clubs independents, com va passar amb l’atletisme l’any 2008.

Sense càrrecs directius, Bernad continua treballant actualment amb la canalla i ja està preparant una nova edició dels Jocs Esportius amb l’objectiu de trobar nous valors de l’atletisme torrenc entre els nens i nenes de tercer a sisè de primària. A en Yusef El-Nasri el va descobrir d’aquesta manera i uns anys després va acabar com atleta olímpic a Sydney 2000. Bernad porta aquest esport a les venes i després de gairebé quatre dècades manté la il·lusió per seguir mantenint Torredembarra a l’elit de l’atletisme.

Publicat al número de setembre del Diari de la Torre