Aquest cap de setmana s’han complert els trenta anys de l’aprovació de l’actual Constitució espanyola. Com sempre passa en els aniversaris rodons, es fan balanços dels anys de vigència de la Carta Magna i es debat sobre si cap introduir canvis en el text. La Constitució que tenim és fruit d’un moment polític molt concret i complicat, amb el cadáver del dictador encara calent i els militars franquistes esmolant els sabres. Tres dècades després i amb una democràcia consolidada seria un bon moment per revisar el text constitucional i adequar-la als nous temps. Aquesta és la teoria perquè la pràctica és molt diferent. Quan sents parlar els polítics espanyols d’una hipotètica reforma constitucional patrocinada per PSOE i PP, tot indica que aniria per un camí molt diferent a la que volem la majoria dels catalans, que aspirem a un autogovern més gran que l’actual, com ha quedat reflectit en el nou Estatut. Si obrim el meló de la reforma constitucional correm un risc real d’una regressió del procés autonòmic. Amplis sectors dels dos principals partits polítics espanyols se’n moren de ganes.Després d’escoltar Zapatero en l’aniversari constitucional tot indica que la reforma del text queda aparcada. Després del que hem sentit aquests dies, millor així. I si tenen ganes de tocar la Carta Magna que es dediquin a canviar articles tan “trascendentals” com la successió en la corona perquè algun dia poguem tenir una reina encara que el seu germà petit sigui varó. És una qüestió vital que a mi fa dies que no em deixa dormir. En canvi, l’actual Senat ja em va bé, tot i que hem comprovat fa poc que l’aprovació d’un veto als pressupostos generals de l’Estat serveix exactament… per a res.
Publicat a l'Aquí el 9 de desembre de 2008
1 comentari:
Estem desencisats, ja no és que «passem» de les coses es que senzillament hem renunciat (ni que sigui temporalment) a que hi podem fer gran cosa per millorar-les. Tenim una classe política (sense excepció) que es mereix una abstenció del 90% uns governants atrapats en el seu discurs bipolar, enganxats en la seva mentida que ja no es pot dissimular de cap manera fins a l’extrem que renuncien a aparèixer en públic per no haver de donar la cara. Estan construint una Generalitat de Catalunya fosca, opaca, com las Diputacións niu d’enxufats i afers poc clars. Estan renunciant a fer-se valer, senzillament pensant que potser poden arribar a guanyar algunes eleccions. Han reduit el seu concepte de país a la visió personal de cada grup, una visió que mai satisfarà a ningú i que l’únic que farà serà ensorrar-lo encara més.
Ara que Espanya ha renunciat de Catalunya, l’Espanya que descaradament demostra que només vol la pasta que li podem aportar em pregunto què cony fem? Nosaltres estem desencisats i ells atrinxerats a les seves posicions que cada dia disten més de les necessitats de tots els catalans (fins i tot de les necessitats de los catalanes)
No n’hi ha prou dient prou, ho sabem i en canvi no sabem com organitzar-nos i com fer crèixer un País, el nostre, lliurement, sense opressions ni oblits.
Després hi ha la crisi. Ai, la crisi! Alts càrrecs cobren milions d’euros l’any en concepte de responsabilitat. Alts càrrecs ens han fotut en aquest forat i ells, amb la butxaca calenta seran els primers en rentar-se’n les mans i ningú els demanarà justícia.
La crisi dóna per molt, però no em fa patir, n’hi haurà més i potser fins i tot pitjors.
Publica un comentari a l'entrada