És necessari repensar Torredembarra

Quan escric aquest article el govern de Torredembarra està intentant el•laborar el pressupost municipal per l’any vinent. La missió és complicada ja que la gran font d’ingressos que ha ajudat a quadrar els números municipals des de fa més d’una dècada ha deixat de rajar. La construcció s’ha aturat en sec i Torredembarra es troba entre les poblacions catalanes que més ho està patint. És el perill de posar tots els ous en una mateixa cistella.

Torredembarra ja fa anys que ha fet una aposta clara pel sector immobiliari. El sector primari és testimonial (tot i que un servidor és testimoni directa que encara existeix). Les grans indústries que ocupaven a centenars de torrenques i torrencs fa unes dècades han desaparegut i només queden empreses de tamany petit i algunes mitjanes. La gran empresa de Torredembarra és l’Ajuntament, tant pel nombre de treballadors com per ser un dels destins preferits de molts joves (i no tan joves) torrencs per a trobar-hi feina.

El sector terciari té un pes important a Torredembarra, però hem estat incapaços de crear serveis amb més valor afegit, que haurien atret una clientela amb un poder adquisitiu més alt. És imperdonable, per exemple, que el nostre municipi no tingui una mínima infraestructura hotelera. L’aposta dels anys seixanta va ser la segona residència i aquesta política no ha estat corregida en mig segle ni pels governants ni per l’empresa privada. Ara ens trobem sense places hoteleres, que atrauen un tipus de visitant que gasta més que el que es tanca a l’apartament llogat o que té en propietat i només surt per anar a comprar al supermercat, passejat amunt i avall o torrar-se a la platja.

La construcció ha estat el gran motor de Torredembarra els darrers anys. Hem passat en dues dècades de 6.000 a més de 15.000 habitants censats. Hem urbanitzat i urbanitzat. S’han deixat fer barrabassades urbanístiques. Al Canyadell, a Muntanyans… Sempre s’ha arribat tard per aturar-ho. Tenim un port mal situat i que ha marcat una línia descendent des de la seva inauguració. L’ubicació del port al Roquer va ser un greu error que ha malmès un entorn natural únic. El Cap Gros, la Roca Foradada… descansin en pau i visca la nostàlgia. Hi ha hagut excepcions en aquest caos urbanístic, com la construcció del Passeig Marítim o la nova Biblioteca. Altres equipaments bàsics, com un Pavelló Poliesportiu, han arribat amb un retard tan inexplicable com insultant. I que dir de la peatonalització del carrer Antoni Roig i voltants, que entrarà en els manuals de com no afrontar una reforma urbanística com aquesta. Ah, i encara cueja.

Aquesta és la Torredembarra que ha entrat en el nou segle. Hi ha ajudat, sens dubte, el desgavell polític que fa ja una dècada que vivim. Si per alguna cosa és coneguda Torredembarra és per la seva inestabilitat política, amb uns guions que semblen escrits des de Hollywood. Revertir aquesta situació és complicat però no impossible. Queden encara davant nostre les darreres oportunitats, com la reconversió de l’antiga N-340 en un passeig. Però cal una planificació a mig i llarg termini. És necessari enterrar el partidisme i els personalismes que han marcat els darrers temps i molta voluntat política mitjançant la unitat d’acció. El model dels darrers anys està esgotat. Cal repensar Torredembarra.

Publicat al Diari de la Torre el desembre de 2008