Pressupostos, finançament... i el Senat

Aquest dijous el Congrés de diputats espanyol ha aprovat els pressupostos generals de l’Estat. Ho ha fet amb els vots a favor del PSOE, el PNV i el BNG. Dins dels vots del grup socialista també hi ha hagut els vots del PSC. Jo sóc dels que mai he dubtat que els socialistes catalans votarien a favor d’aquests pressupostos, com ho faran amb els del 2010, 2011, 2012…. S’ha perdut molt de temps i pàgines de diari especulant sobre un hipotètic vot en contra del PSC a aquests números. El que ja fa dies que sento és vergonya aliena veient el tracte que reben alguns dirigents del PSC quan “s’enfronten” al PSOE. “Si som el mateix”, els diuen amb una suficiència i una fatxenderia insultants.

Ara vindrà un nou intercanvi dialèctic al voltant de la negociació del finançament català. Ja fa dies que ha començat però ara s’intensificarà. El periodisme de declaració i contradeclaració tan estès en els últims anys el trobo cada cop més qüestionable. Els mitjans de comunicació segueixen el joc als polítics. Estem davant d’un teatre amb el culebrot del finançament? Està tot pactat i hi ha un guió escrit amb un acord de darrera hora? La reunió a la Moncloa d’aquest dissabte apunta cap aquí. Després d’incomplir-se diversos terminis sembla que aquest es complirà. O no?

Tornant avui amb cotxe des de Valls escoltava la tertúlia de “L’Oracle” de Catalunya Ràdio, dirigit per Xavier Grasset. Tenia com a convidada la vicepresidenta del Congrés i dirigent del PSC Teresa Cunillera. Sentint-la veia més clar que mai que no hi haurà trencadissa entre el PSOE i el PSC. Ni molt menys. La cap de llista del PSC en les darreres eleccions generals és Ministra de Defensa i fins i tot sona com a succesora de Zapatero. Potser un dia d’aquests tornem a sentir aquella cançoneta del grup propi del PSC al Congrés. Jo ho veig com una utopia.

I una última reflexió: Per a què serveix el Senat? La cambra alta ha vetat uns pressupostos generals de l’Estat i el Congrés l’ha aixecat com si res. Una altra cançoneta -avui és un dia molt musical és aquells que diu que el Senat ha de ser una cambra de representació territorial on quedi demostrada la plurnacionalitat –per alguns federalisme- de l’Estat Espanyol. El Senat actualment és un cementiri d’elefants –fins i tot Fraga en forma part- i no hi ha cap mena d’interès a resucitar-lo.