El mite del 23-F

Avui és 23 de febrer i aquest any ja tenim els deures fets per a recordar aquesta data que ens presenten com a crucial per entendre l’Estat espanyol actual. Fa ja un parell de setmanes ens van bombardejar amb documentals i minisèries sobre l’intent de cop d’estat. Fent zàpping vaig topar-me amb Lluís Homar fent de rei Joan Carles i Mònica López fent de reina Sofia i m’hi vaig enganxar, empassant-me després un reportatge sobre el paper de l’exèrcit des de la mort de Franco fins el 23-F. Al voltant d’aquesta data i els fets que van succeir s’ha teixit un mite en abscència de la veritat. Els dolents són els miltars i l’heroi, el rei Joan Carles. Des de llavors la figura del monarca borbó ha cotitzat a l’alça fins arribar als nivells actuals, amb la corona més que consolidada entre la majoria dels ciutadans de l’Estat.

Que va passar exactament el 23-F, més enllà de l’assalt al Congrés, els tancs circulant per València i l’ocupació de Televisió Espanyola? No ens han explicat 28 anys després qui era el famós ‘Elefante Blanco’ que esperaven al Congrés. Si que és acceptada en aquesta versió oficial de l’últim cop d’estat que ha patit l’Estat espanyol una llista d’un govern d’unitat amb el general Armada com a president, Felipe González de vicepresident i ministres comunistes. Ens trobem davant d’un gran bunyol, als quals ja estem acostumats en aquestes terres, o d’una estratègia perfectament planificada amb algun convidat de pedra que es creia protagonista? Recordem que a partir d’aquella data es va frenar el procés autonòmic i es va començar a repartir el cafè per a tots, tan amargant per les catalanes i catalans. I els suposats responsables del cop d’Estat que van ser condemnats a presó a finals del vuitanta ja estaven al carrer.

Publica al diari Aquí el 23 de febrer de 2009