Per què volia que guanyés Vettel?

Tenim campió de Fòrmula 1 2010, aquest esport que per uns és el súmmum de l’avorriment i per altres, adrenalina en estat pur. Permeteu-me que em situa al mig, tirant una mica cap al segon grup. Alemnys avui. Als qui ens agrada l’estratègia a l’esport i a la vida, la carrera d’avui a Abu Dabi és molt interessant. Estem davant d’una estratègia de carrera equivocada de Ferrari que ha donat el títol a un pilot rival. I jo estic content. Fernando Alonso mai m’ha caigut bé. Me n’alegro quan perd. Ho reconec. Em passa també amb el Real Madrid. Per què porta la bandera espanyola al cas? Potser una mica sí, però també hi ha altres raons.

Alonso és un gran pilot de F-1, però és un paio antipàtic i que mai assumeix les culpes dels seus fracassos i derrotes. Les causes quan les coses li van malament sempre són externes, segons ell. A mi Alonso no em transmet res. Com si em transmetien Nigel Mansell i Michael Schumacher i em transmeten Jorge Lorenzo o Valentino Rossi. Me n’alegro de la victòria de Vettel perquè és un jove de 23 anys que ha sabut progressar en un món i un esport molt dur i ha aconseguit el premi. Ha fet una gran temporada, amb deu poles, més que ningú, i cinc victòries en Grans Premis. Me n’alegro perquè el gran Schumacher ja té succesor. Tenim nou kaiser.

I me n’alegro perquè ha guanyat el joc net. Red Bull -en una estratègia certament una mica suïcida- no ha donat ordres d’equip en aquest tram final de temporada i el ha sortit bé. Mark Webber, que anava líder fa pocs grans premis, s’ha hagut de conformar amb el tercer lloc final al Mundial en la darrera oportunitat posiblement de la seva carrera per guanyar el títol de Fòrmula 1. El guanyador ha estat l’altre dels pilots de Red Bull, el més jove, el que té més futur: Sebastian Vettel.