Reflexions sobre el debat

Fa masses dies que no escric al blog però després del debat dels cinc presidenciables a TV3 que, de forma gairebé heroica, me'l vaig empassar tot ha arribat el moment de fer alguns comentaris. Dos eixos van centrar les estratègies dels candidats: el balanç del govern tripartit i dels anys anteriors d'executiu convergents i les aliances postelectorals. Aigua clara no em vam treure. Enmig es va parlar de propostes socials, una mica d'infraestructures i seguretat i sobretot d'immigració. Fins i tot es va parlar de fer un altre debat monogràfic sobre aquest darrer tema.

Per a mi el vencedor del debat va ser Artur Mas. Era qui tenia més a perdre perquè va primer a les enquestes i els altres presidenciables en algun moment o altre l'atacarien (i el van atacar). Potser, tal com va dir Piqué, en alguns moments va oferir una imatge de supèrbia, d'estar per sobre del bé i el mal perquè "sóc el millor". Mas surt reforçat, no com l'altre aspirant a la presidència de la Generalitat, José Montilla, que gairebé no va entrar en el cos a cos amb el seu gran rival i li va costar entrar en el debat. Va intentar defensar la feina del tripartit i va avisar els pactes secrets CiU-PP . La màxima energia la va gastar criticant la mala gestió de Mas quan era conseller en cap i el va acusar de deixar la Generalitat endeutada fins a les orelles. Montilla ha de millorar sinó li costarà remuntar al candidat dels socialistes.

Més moderat, sobretot en el primer tram del debat, va estar Carod-Rovira que va semblar el més centrat dels presidenciables. El líder d'ERC sempre que va poder va fer una crida a assolir pactes de país i mirar la política amb més de quatre anys vista i va defensa, evidentment, la tasca del tripartit. Josep Piqué va estar més vehement que mai, repartint estopa a tort i a dret. Primer van rebre Saura i Montilla i ja al final Mas va rebre un atac frontal i el va acusar de supèrbia. Amb Carod va trobar les seves afinitats en el camp de l'agilització dels tràmits per crear empreses. Finalment, Saura va erigir-se com el gran defensor del tripartit, més que Montilla i Carod, i va entrar en el cos a cos amb Mas i també Piqué. Era l'únic que no portava corbata i va exercir de líde d'esquerres fins i tot en aquell gairebé tòpic que diu que no s'han de baixar els impostos si ets d'aquesta banda de l'arc parlamentari.

Queda clar que l'escenari polític continua molt obert. Aquest debat no crec que hagi canviat massa les tendències de vot -gairebé no passa mai- però pot haver consolidat algunes posicions. Propostes noves no en vam poder sentir gaires i tampoc no es va aclarir cap a on aniran els pactes postelectorals -tampoc no passa ni ha de passar mai-, però va ser un espectacle televisiu amb alguns moments intensos i gairebé estelars.

Agressions en campanya

Un acte del PP amb Acebes de gran protagonista ha tornat a acabar amb greus incidents. Ha estat a Martorell i les conseqüències no han tardat a produir-se. És condemnable succeeixin aquest tipus de situacions, amb crits, insults i agressions incloses, però és molta la gent que, amb la boca petita o no tant, afirma que els dirigents populars "s'han buscat" situacions com aquestes. Jo no arribaria dir tant però si que considero que l'actual direcció del PP està creant un caldo de cultiu que genera situacions tan greus com la viscuda dimarts en aquesta població barcelonina.

Mentre el PSC ha expulsat el primer secretari de les Joventuts Socialistes de Martorell per estar implicat en els incidents, el PPC no ha emprès cap acció contra el seu secretari d'organització, Xavier García Albiol. Aquest dirigent se l'ha pogut veure en un video agredint a un dels manifestants. Els mitjans de comunicació suquen pa en una situació com aquesta, jugant a favor d'una banda o una altra. És curiós, però, que l'únic represaliat pels incidents de Martorell sigui un dirigent socialista quan sempre s'assenyala l'independentisme radical català com el gran instigador dels atacs al PP.

La campanya electoral encara no ha començat i la cosa està molt calenta. Estem entrant en una espiral perillosa i alguns, inclòs Pasqual Maragall, ja parlen de feixisme, una paraula que acostuma a sortir de forma sovint una mica gratuïta. Cal una anàlisi més profunda abans de fer aquest tipus d'afirmacions. I una altra reflexió, dirigida als militants i dirigents del PP, víctima aquesta vegada d'un episodi tan condemnable: poden Carod-Rovira o Puigcercós fer un acte polític a Madrid sense posar en perill la seva integritat física? Com diuen els castellans: "En todas partes cuecen habas".

Les eleccions ja estan aquí

El setembre començava molt mogut a Torredembarra. El carrer Antoni Roig i la plaça de la Font estaven plenes de pancartes amb lemes contra l'Ajuntament i la crispació va arribar a nivells gairebé perillosos. Però unes setmanes després la temperatura està baixant notablement ja que l'equip de govern sembla decidit a reduir considerablement les contribucions especials que hauran de pagar els veïns d'aquesta zona per la remodelació de l'espai. La posició massa tancada d'alguns regidors ha deixat pas a una moderació més adequada a un periode preelectoral com l'actual.

El 10 de setembre Torredembarra va viure una manifestació històrica. Reunir mig miler de persones un diumenge de pont a les set de la tarda no és gens menyspreable. Hi havia representants de tres partits polítics, però també torrenques i torrencs sense una adscripció política definida, moguts per l'esgotament de la paciència en veure l'evolució de Torredembarra els darrers quinze anys. Ja a finals dels 90 el col·lectiu Pedra de Toc havia mobilitzat desenes de persones preocupades pel futur del Roquer i de la Platja del Canyadell. La situació actual és encara molt pitjor. Muntayans II s'ha convertit ja en un símbol contra la voracitat de les immobiliàries i els constructors i la complicitat o el mirar cap a l'atra banda de molts governants.

El setembre també ha estat el mes que hem conegut un altre dels caps de llista per a les eleccions municipals del maig vinent. Esquerra Republicana ha triat Gerard Ciuró com a candidat a l'alcaldia enfront l'alternativa de Josep Maria Cortès, militant que fins ara havia tingut una projecció pública molt mínima però que apostava molt fort per succeir Bargalló com a cap de files republicà. Ciuró, en canvi, porta en la política municipal més de set anys, primer a l'ombra de Josep Bargalló, però ja fa gairebé tres anys que és el portaveu municipal d'ERC i va ser un dels artífexs dela moció de censura que va portar les esquerres al govern torrenc.

És sabut que Esquerra Republicana ha viscut mesos difícils, amb un fort debat intern i un desgast important dels seus regidors, però finalment comença a veure la llum al final del túnel. Tot i això, el seu cap de llista ha tingut més suport de l'assemblea local que el seu homòleg de CiU, Daniel Massagué. En el cas dels socialistes, no caldran votacions per saber el cap de llista, que serà l'actual alcalde, Manuel Jiménez. Ciuró té ara el repte de treure els republicans de l'estancament del 2003, quan va perdre percentatge de vot i va passar de segona a tercera força política. La composició de la resta de primers llocs de la candidatura però sobretot la imatge del número u que arribi a la ciutadania seran les claus. Que el PSC sigui la llista més votada mentre CiU i ERC lluitaran pel segon lloc sembla ara per ara una aposta segura, però fins que no hi hagin totes les cartes sobre la taula sembla prematur fer previsions. Les distàncies són molt curtes.

Coneguts ja els caps de llista de les tres primeres forces polítiques del 2003, ens cal saber ara els alcaldables de la resta de formacions. Maria Dolors Toda està disposada a repetir, però ja no serà amb l'ADMC i hem de veure per on apareix. El PP presentarà un nou candidat i José Oviedo, número dos el 2003, sembla que és qui té més números. El GIT sempre és una capsa de sorpreses però sembla que només hi ha dos noms sobre la taula: Celestí Salort i Santiago Ardevol. L'Alternativa Baix Gaià continuarà confiant en Lluís Suñé i hem de veure quin és el futur del VUT. Intensos rumors apunten a la presentació d'una llista d'extrema-dreta. A Torredembarra tot és possible i en aquests mesos preelectorals segur que vivirem algunes sorpreses.

Publicat al número de setembre del Diari de la Torre

Guti, el carisma d'un polític

Em sento cada cop més allunyat dels postulats d'Iniciativa per Catalunya, però la notícia de l'aturada cardiaca i la situació de mort clínica d'Antoni Gutiérrez Díaz, el "Guti" m'ha sabut greu. De petit ja m'agradava força la política -dieu-me raro- i la imatge d'aquest polític amb cara de bona persona i perilla -potser era de les primeres persones que havia vist portar aquest tipus de barba- representa molt bé aquella època, els anys vuitanta. Llavors amb prou feines sabia que era el PSUC i no tenia noticia de les baralles intestines entre eurocomunistes i prorrussos. Però aquest pediatra posat a polític en un moment en què la política volia dir lluitar contra el franquisme era gairebé de la família... televisiva.

Molt n'han d'apendre Saura, Guillot, Herrera i companyia de polítics com el "Guti", que realment es creia un projecte i no com ara, amb una Iniciativa convertida en la "marca blanca" dels socialistes. Poc queda d'aquell PSUC amb 25 escons al Parlament català del 1980. Però com sempre l'esquerra es va dividir i la seva presència a la cambra catalana va passar a ser testimonial. I elecció rera elecció els ara anomenats ecosocialistes han anat perdent moltes alcaldies. Només noticies tristes luctuoses com la d'aquest cap de setmana del "Guti" ens pot fer reflexionar una mica cap a on va l'esquerra hereva del PSUC, aquell partit mític durant la dictadura i la transició i ara hivernat.

Reflexions abans de la gran batalla

D'aquí just a un mes estarem en la innecessària jornada de reflexió. Potser per això vull escriure algunes reflexions sobre la precampanya electoral en què estem inmersos des que Maragall va anunciar la data de les eleccions anticipades. O abans. Si en la darrera convocatòria els socialistes eren i exercien de favorits ara aquest paper està reservat a CiU. Els convergents estan aplicant una estratègia de manual polític com és el del "carro guanyador". "Nosaltres guanyarem l'1-N, per tant pugeu al vaixell guanyador. Hi esteu a temps", ens diuen amb missatges més o menys explícits, al mateix temps que ens recorden que ells són els nacionalistes de veritat i que els seus governs eren sòlids i no oferien els espectacles del tripartit. Artur Mas és un líder consolidat després del procés estatutari i sempre poden treure a lluit Jordi Pujol. Recordem però que el 2003 els favorits van perdre les eleccions.

Els socialistes són l'altre candidat a ocupar la presidència de la Generalitat, però José Montilla no sembla acaba d'arrencar i poc queda de l'efecte que portava el seu nom, que alguns insistien a detectar fa unes setmanes, just després del seu nomenament. És molt gris aquest home i els cartells electorals transmeten aquesta imatge. Pot ser molt treballador, però els electors encara busquen una certa dosi de carisma, d'oratòria mínimament trempadora en un candidat a un càrrec tan important com la presidència d'un país. A Montilla se'l veu molt postís en els mítings, sobtetot quan alça la veu. Li manca credibilitat. Als socialistes els queda un mes per despertar aquell vot que diuen que no es mobilitza en els comicis autonòmics. Serà Zapatero l'encarregat de fer-ho? Només així poden guanyar les eleccions.

Esquerra Republicana remunta. Això diuen les enquestes. Dels pronòstics pessimistes dels dies posteriors al Referènfum de l'Estatut, que apuntaven a 15 o 16 escons, ERC ha tornat a la ratlla de la vintena. I d'aquí als 23 que tenen ara no els pot costar massa arribar-hi. Els republicans aposten fort amb el duet fantàstic Carod-Puigcercós i la manca d'inversions a Catalunya en els pressupostos generals de l'Estat del 2007 o el "pollastre" de l'aeroport del Prat està projectant cap amunt Esquerra convertint-la en imprescindible en un govern no sòcioconvergent.

El Partit Popular juga, com sempre, en un terreny de joc particular. Josep Piqué és un candidat que aporta un plus a un projecte polític limitat, però amb un vot ocult que no detecten les enquestes que el pot fer superar els 15 escons actuals, tot i els durs atacs que reben de totes bandes. I si acaben sumant amb CiU? I si les previsions de David Madí es fan realitat? Finalment Inciativa per Catalunya continua amb l'aposta anticonvergent -que algun dia es fixin amb Ezquer Batua a Euskadi- i de marca blanca -amb un plus ecologista- del PSC. I els sondejos, a més, els auguren algun escó més. Per tant, Saura i els seus van fent. La batalla electoral entra ara en el seu moment més àlgid i els atacs seran cada cop més radicals. I és que es juguen molt l'1 de Novembre.

La veritat cou

El darrer anunci de la Plataforma Pro Seleccions Catalanes, per promocionar el partit internacional Catalunya-Euskadi, ha aixecat una espectacular polèmica, que ha arribat fins a les Espanyes, després de les respectives "pataletes" del PP de Catalunya i els "freakys" de Ciutadans de Catalunya. L'anunci està ben fet i posa el dit a la llaga. Canta les veritats. Un nen amb una samarreta vermella li diu amb cara de pocs amics a l'altre nen que porta la samarreta de la selecció catalana que si no se la treu no pot jugar a futbol. Es treu la samarreta i el cor li batega fort. Una metàfora encertadíssima.

Recordo que a finals de la dècada dels 90 la Plataforma Pro Seleccions Catalanes va recollir més de mig milió de signatures a favor que les seleccions catalanes participesin en competicions oficials internacional. Jo també vaig signar. Va ser a l'Estadi Olímpic Lluís Companys -encara no portava el nom del president assassinat- aquell dia que Catalunya va golejar Nigèria 5-0. Era el 1998. Des de llavors hem vist moltes coses però n'hem aconseguit ben poques. Un cop o dos l'any la selecció catalana de futbol juga un partit de costellada amb seleccions cada vegada més de segona fila. Diversos esports repeteixen aquest trist esquema.

El cas de l'hoquei patins va fer obrir els ulls a molts. Només en esports molt minoritaris com el korfbol o el pitch and putt pot Catalunya competir deslligada d'Espanya. En l'hoquei patins, amb una selecció integrada només per catalans, la selecció espanyola ha de ser l'única de l'Estat, tot i que a la majoria de comunitats autònomes no en tinguin ni idea de que és un stick i en canvi al nostre país hi hagi una gran tradició en aquest esport. Des de Madrid ens han deixat les coses clares des de fa anys, però a Catalunya continua havent massa por i en alguns casos, auto-odi. Veurem si la polèmica al voltant d'aquest anunci fa despertar algunes consciències, adormides, anestesiades des de fa temps.

Del lerrouxisme al boadellisme

Feia anys que bramaven. Formaven una mena de triumvirat, de triada, que de tant en tant llençaven missatges enverinats i enverinadors contra tot el que tingués una mica de català. Boadella, Espada i De Carreras, assistits per personatges tan nesfastos com el "professor" de periodisme i exactor de pel·lícules pornogràfiques Ivan Tubau. Fa ja uns mesos van decidir muntar un partit polític i fer nolt de soroll amb l'objectiu d'obtenir algun escó al Parlament. Es veu que no per a ells el PSC és massa catalanista. Devien esperar que amb el dessallotjament de CiU del poder Catalunya canviaria d'una forma radical.

Va ser una sorpresa que cap dels tres caps visibles del nou partit no hagin volgut o pogut encapçalar la candidatura. Li ha tocat a Albert Rivera, un jove fins ara desconegut. Aquest cap de setmana ho entès tot. La imatge de Boadella, De Carreras o Espada despullats en un cartell electoral hauria estat poc estètica. En canvi, un jove amb un cos molt més proper al cànon Danone atraurà algun vot més. En la presentació de la candidatura a les eleccions al Parlament aquest dissabte al Palau de la Música es detecten moments força surrealistes, com el discurs de Tubau, dient que "li sua la polla Catalunya", inspirant-se en Rubianes, o l'abscència de Boadella i la lectura de les seves paraules, senpre tenyides d'un ressentiment malaltís, des de l'escenari.

Poden treure agun escó Ciutadans de Catalunya? Doncs crec que sí. Almenys per Barcelona. La combinació d'un discurs que cala en alguns sectors del nostre país i detalls com el cartell del candidat "en pilotes" és un cóctel que hauria de preocupar socialistes i populars -perquè aquesta gent va molt d'esquerres però tenen més molt més comú amb el PP del que ens volen fer creure-, Aquests són els graners del vot boadellista, el nou lerrouxisme que torna un segle després. Perquè per molt que hi hagi un cap de llista, el gurú continua sent el director dels Joglars assistit pels summes sacerdots Espada i De Carreras. A més, la cobertura mediàtica està sent molt gran per un grup extraparlamentari. Tinguem en compte que quan el dia 1 de novembre anen a votar no hi haurà només sis paperetes electorals sinó almenys una quinzena. Alguns mitjans de comunicació haurien de fer una reflexió sobre la notorietat que estan donant a aquest nou partit.

Ciutadans de Catalunya animaran la campanya electoral. D'això no en dubteu. Però el més greu és que hi haurà gent que els votarà. Alguns conscients del que van a fer i altres per portar la contrària o fer la gracieta. Exemples en trobareu alguns en eleccions municipas, com la CORI d'Ariel Santamaria a Reus: un personatge vestit d'Elvis Presley amb un programa electoral tan original com freaky, va quedar a un rapat de vots d'obtenir un regidor. Però en el cas de Ciutadans de Catalunya és molt greu que un partit que es basa en mentides flagrants, com que el castellà està discriminat a Catalunya, pugui tenir representants en una cambra de representació popular com el Parlament.

"Salvador". Aneu-la a veure

En la cartellera dels cinemes hi ha actualment una majoria aplastant de pel·lícules prescindibles. Hi ha una minoria de pel·lícules interessants, perquè diverteixen i/o fan pensar. També m'atreviria a dir -sense que vulgui semblar pedant- que hi ha pel·lícules imprescindibles i "Salvador" n'és una. La campanya de promoció del film està sent molt forta -hi ha Mediapro i el "Rei Mides" Jaume Roures al darrera- i la la majoria de gent aficionada al cinema n'ha tingut notícia de la seva estrena. Ara cal fer fer el gest d'anar-la a veure. I us animo a fer-ho.

Que hi trobareu en aquestes dues hores i mitja de pel·lícula? Una història que no et deixa indiferent. Els que ploren al cinema vessaran alguna llàgrima. Altres sentireu ràbia davant d'una gran injustícia. Altres coneixereu que era en realitat el franquisme quan quedaven escassament dos anys per la mort del dictador. No és la imatge edulcorada del 600 i les sueques a la Costa Brava que ens volen vendre alguns. A l'Estat espanyol hi havia una dictadura i la pena de mort s'aplicava. És el que li va passar a Salvador Puig Antich, executat al garrot vil el març de 1974.

La pel·lícula està ben feta i no és estrany que l'hagin triat com una de les tres candidates per anar als Òscars representant l'Estat espanyol. Es fan poques pel·lícules amb un tema com el de "Salvador", un executat pel règim franquisme, i retrata una època que molts que veuran el film l'han viscut en primera persona. Però la majoria de catalans d'aquella època no eren lluitadors contra el franquisme. Només una minoria arriscava la seva vida per intentar acabar amb la dictadura. Sinó fos així Franco no hauria mort al llit. Sovint em pregunto que hauria fet jo si enlloc de néixer el 1977 ho hagués fet un quart de segle abans. Hauria fet com Salvador Puig Antich o m'hauria quedat a casa lluny de la política i la lluita armada? Francament, no ho sé. No em veig, però, en la pell de Puig Antich, amb aquesta enteresa que afronta el procés judicial i la seva execució (assassinat).

El que tinc clar és que el franquisme va ser una dictadura i que la democràcia actual va arribar a través d'una transició i no d'una ruptura o una revolució. També m'emprenya que hi hagi un partit polític que és el segon més important del Congrés de diputats, que no condemna el franquisme, un règim criminal autor de crims com l'execució de Puig Antich. Al llarg de la pel·lícula trobarem detalls i personatges que són com pinzellades mestres. El botxí és impressionant. Ell fa la seva feina i vol anar ràpid, però costa molt assassinar Salvador amb un estri tan vil com aquell garrot. Hi ha moments que si no fos pel dramatisme de la situació semblarien humorístics. O el guardià de la presó, que acaba jugant a bàsquet amb el protagonista i cridant "fills de puta" als policies i militars presents en l'assassinat de Puig Antich. No explicaré res més. El final ja se sap només començar la pel·lícula, però l'emoció està garantida. Aneu a veure "Salvador". No us n'arrepentireu.

Torredembarra diu no a Muntanyans II

Mai no he cregut massa en les manifestacions. Al llarg de la meva vida n'he anat a algunes però amb prou feines ompliria els dits d'una mà. Aquest diumenge vaig assistir a la manifestació contra el pla parcial de Muntanyans II. I no ho vaig fer com a periodista amb voluntat d'informar els lectors del mitjà pel qual treballo sinó com a ciutadà que està en contra de la construcció de 550 habitatges d'alt stànding en una zona que té la missió de connectar una zona humida amb l'interior, que ha estat declarada inundable per la Generalitat i que la voracitat de les empreses constructores volen convertir en ciment l'únic espai encara sense urbanitzar entre la via del tren i la carretera N-340.

Em va sorprendre la gran afluència de gent a la concentració. No direm cap mentida si xifrem en 500 persones els manifestants. Hi eren els que des de fa gairebé dos anys formen la Plataforma Salvems Els Muntayans, representants d'altres entitats ciutadanes i de partits polítics, però també ciutadans que estan emprenyats amb aquest procés d'urbanització salvatge i tenen ganes de fer-ho públic sortint al carrer. L'ambient va ser molt festiu, però també reivindicatiu i de consciència cívica.

El missatge és clar per Ajuntament, Generalitat i Govern Central. El poble de Torredembarra vol que es paralitzi el pla parcial Muntanyas II. Primer els receptors han de voler rebre el missatge -alguns han demostrat un autisme preocupant fins ara- i després cal articular les accions per portar a terme aquesta paralització. L'empresa constructora ho posarà dificilíssim perquè allà hi vol i hi pot fer molts, molts diners, però l'Administració hauria de ser capaç de satisfer la demanda ciutadana. És un camí complicat, però almenys s'ha d'intentar i fins ara hi ha protagonistes d'aquesta història que no han fet ni el gest d'escoltar i s'han enrocat en unes posicions que fan pensar coses molt estranyes a alguns.

Aquest diumenge he tornat a creure que sortint al carrer es pot canviar alguna cosa. La imatge de centenars de persones recorrent el carrer Antoni Roig amb l'esperança de poder aturar la urbanització salvatge del nostre litoral queda ja per a la posteritat. Hem d'esperar ara que alguns governats superin -o vulguin superar- aquest autisme demostrat fins ara i, per una vegada s'apropin a la gent. Portem ja uns quants mesos que l'aire fresc que va representar la moció de censura de l'octubre del 2004 s'està corrompent i s'està convertint en irrespirable. Els que han d'obrir les finestres per tornar a fer respirable l'atmosfera esperem que hagin rebut aquest i altres missatges.

Més informació a http://www.muntanyans2no.blogspot.com/

Medalla d'or i menys caspa

La selecció espanyola ja és campiona del món de bàsquet i el futbol queda gairebé com l'unic gran esport per equips en què el combinat estatal mai ha guanyat el màxim títol planetari. Les seleccions de futbol i bàsquet van començar els campionats del món d'aquest estiu de la mateixa manera: com a favorits a la victòria. La diferència és que sobre el terreny de joc Gasol i companyia van demostrar arguments per aconseguir aquest èxit, mentre que els nois de Luis Aragonés van guanyar els rivals fàcils i quan els va tocar el primer conjunt amb cara i ull, França, a vuitens de final, van caure estrepitosament.

Però encara hi ha una diferència més important i és que la caspa, l'espanyolisme ranci del toro i la bota de vi, ha estat residual en el seguiment de la selecció de bàsquet. El nacionalisme espanyol ha despertat tard, quan ja veien la medalla d'or com a una realitat., i no ha desplegat tota la seva energia. Amb el futbol, la marea rojigualda havia començat setmanes abans que la pilota comencés a rodar a Alemanya. Fins i tot a Gasol li diuen Pau i no Pablo, que ja és molt. Ha estat la victòria de dotze homes i un seleccionador que en saben molt de jugar a bàsquet i no d'uns futbolistes que es creuen herois d'un imperi crepuscular i els manca l'esperit guanyador i els sobra un entorn caspós i ranci que crea una atmosfera irreal. Felicitats als herois del Japó.

Puntada cap amunt i canvi de cadires

La democràcia és ben curiosa. En teoria els ciutadans votem cada quatre anys per triar els nostres representants, però son els partits polítics -organitzacions molt poc democràtiques- que sovint decideixen quan un alcalde ha de marxar i n'ha d'entrar un altre. A Barcelona sempre ha passat i el 2006 ha tornat a produir-se el mateix procés: sense unes eleccions pel mig veurem com Jordi Hereu es convertiràen el quart alcalde de la democràcia de la capital catalana i Joan Clos passa a ser ministre d'Indústria i Turisme.

Sorpresa és el que en un primer moment hem experimentat la minoria de ciutadans que ens interessa la política, però una vegada reflexiones i analitzes la situació arribes a la conclusió que és una bona maniobra política, maquiavèlica, montillista, però una gran maniobra política. Clos és un polític, gastat, amortitzat després de nou anys amb més ombres que llums com a batlle barceloní i la seva credibilitat davant la ciutadania està molt tocada. Els socialistes, que porten 27 anys governant l'Ajuntament de Barcelona, han vist que perilla aquesta hegemonia.

Queden pocs mesos per les eleccions municipals i la consolidació de Jordi Hereu com a candidat serà una cursa contrarrellotge, tot i que té un trumfo claríssim, com és la mateixa alcaldia durant uns quants mesos. És jove, té el partit tancant files al seu darrera i no té una mala imatge, tot i que el grau de coneixença és molt mínim entre la ciutadania. La seva gran obra política és, fins ara, l'àrea verda, convertir tots els aparcaments en superfície de Barcelona de pagament. Primer va aixecar moltes crítiques, però un any després aquesta tendència ha canviat. La seguretat ciutadana, la seva altra àrea de gestió com a regidor, a Barcelona està ara millor que fa uns anys.

Clos també haurà de lluitar contra la imatge de segon plat. El substitut de Montilla havia de ser en un principi Joan Rangel, home d'absoluta confiança de l'encara ministre d'Indústria, però la crisi de l'aeroport del Prat l'ha cremat. La pregunta que em faig és com s'ho haguessin fet els socialistes per donar una puntada cap amunt a Joan Clos per allunyar-lo de l'alcaldia de Barcelona. Fent-lo ministre de Sanitat amb un relleude ministres és ampli? Massa ministre català a Madrid. O el fan conseller el novembre? Primer el PSC ha d'estar al govern i, a més, quedaria massa poc temps pels comicis locals. Per tant, la jugada de convertir Clos en ministre seria una bona combinació en una partida d'escacs. Ara cal veure les conseqüències d'aquesta jugada, tant a Barcelona com a Madrid per saber si és una jugada mestra. Perquè a Clos li cauran crítiques i atacs ferotges des del primer dia.

Guerra de desgast massa a prop de les eleccions

Aquest mes d'agost el carrer Antoni Roig presenta un aspecte "diferent", amb pancartes penjades als balcons i cartells enganxats a les parets que demanen a l'Ajuntament que faci marxa enrera en el seu projecte de peatonalització del carrer, tot i que en defensen la reforma. El que molts consideren el carrer principal de Torredembarra fa anys que hauria de ser peatonal. Només la manca d'empenta dels governs anteriors, atemorits per l'oposició d'alguns que es creuen "patricis" torrencs ha fet que hàgim hagut d'esperar al 2006 per veure el primer projecte que ha de servir per dignificar el "Carrer Nou".

Un objectiu compartit per la majoria de la població torrenca s'està portant a terme, però, d'una manera que està aixecant l'oposició no només dels veïns de l'Antoni Roig, sinó també entre molts ciutadans que no hi viuen ni hi tenen negocis però que s'hi senten solidaris. Les contribucions especials que han de pagar molts dels propietaris d'inmobles són un bon maldecap per a una família normal. Al carrer Antoni Roig no hi viuen "pijos" ni "potentats" que no els fa res haver de pagar uns quants milers d'euros, com ha arribat a dir algun regidor. Com advocat del diable se'ls pot dir als veïns que les seves propietats es revaloritzaran amb la petonalització. A les immobiliàries i propietaris acostumats a treure plusvàlues de la compra-venda de propietats potser se'ls obren els ulls de bat a bat, però al jubilat o al treballador que té un pis o un petit negoci en aquest carrer més aviat és un gran maldecap.

L'anàlisi detallat del projecte encara provoca més malestar entre els afectats, quan es veu que es volen posar fanals que costen mig milió de les antigues pessetes, bancs que també valen un dineral o una superpoblació d'arbres en un espai que no es pot dir que sigui una gran avinguda. Els veïns denuncien que el metre quadrat del nou carrer Antoni Roig valdrà més que en qualsevol d'altres municipis que han tirat endavant projectes semblants els darrers temps. Hem hagut d'esperar molt per a a la peatonalització del carrer Antoni Roig, igual que amb el Pavelló Poliesportiu. Oi que no estem aixecant un Pavelló Sant Jordi? Doncs ara no cal justificar el temps perdut amb un projecte espectacular, que, a més han de sufragar en una part molt important els veïns del carrer, quan el disfrutaran tots els torrencs, visitants i turistes.

Hi ha un malestar creixent i les regidories d'Urbanisme i Obres i Serveis són les que reben les crítiques directes. En la votació del projecte, altre cop el vot de l'equip de govern es va fracturar, com ja va passar en la moció de Muntanyans II. L'Alternativa Baix Gaià es va abstenir, mentre la resta de membres del govern van votar a favor. El principal grup de l'oposició, CiU, hi va votar a favor, com també el VUT i PP. Maria Dolors Toda, ara fora de l'ADMC però amb la intenció de tornar a saltar a l'arena electoral la primavera vinent, és qui va capitalitzar l'oposició al projecte davant la manca de reacció des dels altres grups polítics.

El projecte del carrer Antoni Roig no és l'unica de les obres que generen malestar. Les obres de la carretera de la Riera s'estan allargant més del que estava previst i deixen l'Avinguda Catalunya com l'unic accés al municipi des de l'enllaç entre l'autopista i la N-340, amb les cues en algunes hores punta espectaculars que s'hi munten. Una molèstia pels veïns i una mala imatge pels qui arribem al nostre municipi. Caldria més previsió des del govern municipal i programar aquestes obres en mesos de menys afluència de visitants. Són situacions que costen d'entendre al ciutadà normal.

Tornem al carrer Antoni Roig. Aquesta polèmica apareix quan manca menys d'un any per les eleccions. La politització és inevitable i el desgast que pot representar per regidors com Ramon Ripoll i Montserrat Gassull i per extensió als seus grups polítics pot ser molt gran i pot tenir costos electorals. Fer marxa enrera podria ser entesa per alguns com un signe de debilitat; per altres, sensatesa. La prepotència és mala consellera i en aquest afer se'n denuncien dosis excessives. I és potser aquesta circumstància, junt amb la manca de diàleg des del govern municipal, la que encén més els afectats per les contribucions especials. Des de l'equip de govern la posició és ara per ara ferma: el projecte es farà i els veïns pagaran les contribucions especials, que superen el 30% del cost total del projecte. Un problema greu pels actuals governants municipals es podria produir si les obres s'allarguen -cosa que passa molt sovint- i arribem a la campanya electoral amb el carrer Antoni Roig potes enlaire.

El que és una necessitat pel municipi -la peatonalització d'un dels seus carrers més emblemàtics- és pot convertir en objecte d'una agra polèmica de qual alguns en voldran treure rendiments electorals i altres hauran de lluitar perquè no se'ls converteixi en un forat per on s'escapin vots de cara a unes eleccions que estan molt properes. Després d'un estiu calent pot venir una tardor bullent.

Publicat al número d'agost al Diari de la Torre

Estrepitós ridícul perico

La Supercopa d'Espanya de futbol no només ha demostrat que el Barça és terriblement superior a l'Espanyol sinó que el club blanc-i-blau és capaç de fer el més gran dels ridiculs intentant guanyar una competició esportiva als despatxos amb un raonament que no s'aguanta per enlloc. Una competició que enfronta el campió de lliga i el campió de copa per dirimir quin és el millor -deixo a banda els interessos econòmics d'aquests dos partits- ha de permetre veure sobre el camp les dues millors alineacions dels dos equips. L'Espanyol sembla que això no ho vol i desitjava que dues peces bàsiques del Barça quedessin sense jugar: Xavi i Puyol. Ja ho va avisar abans del partit. El club blaugrana no va fer cas i va parlar sobre el camp: 0-1 al Lluís Companys.

Xavi i Puyol van ser convocats per Luis Aragonés per jugar un partit AMISTÓS contra Islàndia. Tenien molèsties físiques i van tornar cap a casa per descansar dos dies més i poder disputar una competició ORGANITZADA per la Federació Espanyola, la mateixa de la qual depèn la selecció. L'Espanyol es defensa amb un article del reglament de la FIFA i potser continuarà aquesta batalla i d'aquí uns mesos se'ls gira el cervell i la Supercopa és tenyeix d'un blanc-i-blau postís. Estaran contents els seguidors espanyolistes amb un títol guanyat sense marcar ni un gol en 180 minuts i havent-ne rebut quatre?

El director executiu de l'Espanyol, Pedro Tomás, ha estat l'encarregat de donar la cara en aquest afer i ha completat un debut espantós en el càrrec. El Comitè de Competició de la Federació Espanyola ha rebutjat la impugnació però Tomás -quin gran fitxatge!- diu que volen recórrer als màxims òrgans esportius europeus perquè els declarin guanyadors del torneig. La tornada ha acabat amb un global de 4-0 a favor del Barça després del 3-0 al Camp Nou, en un partit de superioritat total blaugrana. L'Espanyol hauria de deixar de fer el ridícul i acceptar que el Barça és un equip molt superior. Els títols es guanyen al camp i no als despatxos.

L'altra majoria

L'actualitat política decau fins a quotes preocupants el mes d'agost. El vuitè mes del 2006 no està sent una excepció, tot i la inminent contesa electoral. Només la crisi del Prat anima els partits polítics catalans a tirar-se els plats pel cap. Les compareixences i resolucions de la Diputació Permanent de Parlament ha deixar clar que tenim un govern en minoria (PSC i ICV) i que existeixen majories alternatives al tripartit.

CiU i ERC s'han unit per "fotre canya" al govern, amb la inestimable col·laboració del PP, i atacar amb duresa -resolucions incloses- la gestió de la cisi de l'aeroport barceloní. Una altra combinació -CIU, ERC i ICV- ha servit per exigir la gestió integral de l'aeroport per part de la Generalitat. Convergents i republicans sumen 69 escons a l'actual Parlament, suficients per formar govern. Carod i Puigcercós van optar pel pacte tripartit amb PSC i ICV el 2003, una decisió defensable i atacable des de molts punts. Ara sembla que uns i altres s'enviïn tímids missatges de cara a l'endemà de l'1 de novembre. A Unió és on hi ha més reticències al que alguns anomenen "pacte nacional". Duran diu que ERC no sap governar. Pot ser que tingui raó, però als republicansels caldria una segona oportunitat i amb uns socis diferents abans de proferir aquesta afirmació. Ha governat mai CiU la Generalitat en coalició?

Hem de veure el ball d'escons de l'1-N per veure si el pacte CiU-ERC és possible. Dependrà de si hi ha un transvassament de vots d'aquest pol de partits cap a la resta i acumulin menys de 67 diputats. Les enquestes apunten a una pujada de CiU i a un descens d'ERC. Però només són enquestes. Si fóssim a Euskadi, el PNV i EA -els referents salvant les distàncies d'aquestes dues formacions catalanes- podrien comptar amb Ezquer Batua, el que al nostre país és Iniciativa. Però el grup polític liderat per Saura està entestat a ser poca cosa més que un apèndix socialista -una mica més d'esqueres i una mica més ecologistes-. Un pacte a la basca obriria moltes possibiltats a uns i altres, però l'hem de descartar per l'anticonvergència sauriana.

Com no estem en èpoques de majories absolutes i crec que tampoc en moments de grans coalicions -i exceptuant que el PSC i ICV sumin majoria absoluta, que llavors deixarien ERC a l'oposició o un pacte CiU-PP que costaria molt de vendre i podria provocar cataclismes electorals-, podríem estar abocats a un Tripartit II, la nova generació, encapçalada per Montilla i Puigcercós. Diuen que entre aquests dos polítics hi ha una bona química, mentre que entre en "Manelic" i Mas manca força sintonia. Però ja sabem que en política...

De la tempesta social a la tempesta política

La sequera informativa tradicional de l'agost està sent trencada, entre altres impactes informatius, per la crisi de l'aeroport del Prat. Diem-li així. El que es va viure divendres al principal aeroport català va ser una vergonya i una pèrdua d'imatge de Catalunya més que preocupant. La poca capacitat de resposta de l'Administració davant el bloqueig d'una infraestructura bàsica del país és que a molts ciutadans, més enllà dels que han perdut les seves vacances o han vist alterats els seus negocis, els ha emprenyat més.

El problema bàsic és que l'aeroport del Prat continua en mans del Govern espanyol. Amb la reforma de l'Estatut no s'ha pogut incloure el traspàs de la infraestructura a la Generalitat. Després d'aquest trist episodi fins i tot el PSC sembla que també alça la veu demanant el canvi de titularitat. Veurem si d'aquí unes setmanes insisteixen o les paraules se les emporta el vent. Parlant de dirigents socialistes, molt trist el paper del delgat del Govern espanyol a Catalunya, Joan Rangel, que ha demostrat una manca d'efectivitat en la resposta a una situació de crisi que deixa tocades les seves aspiracions ministerials.

I Maragall? On era divendres i on és aquesta setmana? El paper del president català també està sent penós. Ha hagut de posar data de caducitat al seu càrrec, però fins el novembre encara és el màxim responsable polític de Catalunya. En situacions com aquesta ha de ser el primer en donar la cara i no delegar als seus consellers. L'opsició hi suca pa en la crisi. Però és que els hi han deixat en safata. CiU, PP i ERC poden treure ara pit. Per al Govern, la culpa és d'Ibèria. La companyia aèrea, molt mal acostumada a privilegis que es van acabant a poc a poc, és la gran responsable del bloqueig del Prat, però l'Administració competent (?) és la que ha de solucionar aquest tipus de situació amb la màxima rapidesa, cosa que divendres no va passar.

El que espero i segur que molts coincidiu amb mi és que mai més es torni a produir una situació com la de divendres i que es produeixi el traspàs de l'aeroport al Govern català. No només és de justícia i lògic sinó que situacions de crisi com la de fa una setmana s'hauria pogut resoldre millor des de Barcelona. Perquè estic convençut que a Barajas el Govern espanyol no hauria deixat que es produís un bloqueig com el del Prat divendres. D'això n'estic seguríssim.

Un altre grup independent?

Fa uns dies vaig anar a la presentació d'una nova formació política al nostre municipi, l'Agrupació Democràtica Torrenca (ADT). Vaig arribar al Restaurant Clamar, lloc triat per la presentació en societat del nou grup polític, i em va sorprendre la gran quantitat de gent que hi havia, una xifra que oscil·lava entre 100 i 150 persones. Tampoc no vaig posar-me a comptar els assistents. L'escenari estava bastant ben aconseguit, amb el logotip del nou partit (en parlaré més tard), i els teòrics líders dirigint-se al públic a través de discursos al més pur estil de míting polític.

Primer va parlar el secretari de l'executiva, Anton Álvarez, exmembre de la Joventut Nacionalista de Catalunya, després el president de la formació, Juan Pérez, president de l'Associació de Veïns de Montclarà i després el portaveu, Jordi Solé, expsuquero i el que va demostrar més bones dots d'orador. S'ha de reconèixer que tots tres van estar a un bon nivell, cada un amb un estil diferent, però si Solé va ser qui va tancar l'acte, per alguna cosa ser.

Les tres intervencions van tenir com a mínim comú denominador les dures crítiques contra l'actual govern de Torredembarra, acusant-lo d'oblidar els barris i de no atendre les demandes de la ciutadania. Van posar exemples del mal funcionament de l'administració municipal i de les mancances de moltes zones de Torredembarra. L'estratègia plantejada per l'ADT és: els barris estan oblidats pel consistori actual i els anteriors, ens organitzem per obtenir representació política i fer-nos sentir al plenari.

Aquest plantejament té un punt dèbil: molts veïns ja tenen el partit polític que els representa. El PSC és qui ha treballat millor els barris i lluitarà amb ungles i dents per evitar que l'ADT li esgarrapi una massa de vots vital per ampliar el seu avantatge com a primera força política. La resta de forces a representades al consistori també tenen una presència als barris en forma de vots que no voldran perdre. Tot i això, aquest nou partit pot aconseguir vots si treballa bé la campanya i la precampanya.

Entre el públic al primer acte públic de l'ADT no només hi havia veïns desencantats de barris i urbanitzacions, organitzats al voltant d'aquest grup d'una vintena de persones que formen el nucli dur d'aquesta formació. Hi havia observadors -en principi- d'altres grups polítics, curiosament tots de l'oposició, sobretot del VUT -l'ADT el dóna per mort i augura que no es presentarà a les properes eleccions- i Maria Dolors Toda, fins fa poc regidora de l'Agrupació Democràtica Municipal i ara independent. És aquí on veig un dels problemes (o no) d'aquesta formació: la denominació tan semblant entre el nou grup polític i l'ADMC: Agrupació Democràtica Torrenca i Agrupació Democràtica Municipal. Casualitat o estratègia electoral per atraure els votants d'aquesta formació? Recordem que la candidatura encapçalada per Toda i Crespo va treure més de 500 vots el 2003. Els logotips també semblen clònics. Compareu-los. Són iguals.

Membres de l'equip de govern m'asseguraven que aquesta formació l'impulsa Maria Dolors Toda i ella en serà el cap de llista. Doncs a mi em decepcionaria, però no m'estranyaria. Allà vaig veure gent que em va semblar que anaven de molt bona fe, a crear una cosa nova que a Torredembarra no existeix i no a refundar un moviment que gairebé tothom sap d'on ha sortit i que va demostrar que era més perjudicial que beneficiós per Torredembarra quan els seus representants van tenir tasques de govern.

Estarem atents als moviments d'aquesta nova formació. El temps -aquest jutge suprem que dóna i treu la raó, que deia aquell famós periodista radiofònic- dirà si és tan independent com aparentment pot semblar o es tracta d'un punt de trobada de regidors independents que ja han gastat massa el nom en la seva formació original i els cal sàvia nova. Tan de bo m'equivoqui i entre els primers llocs de la candidatura de l'ADT hi siguin Anton Álvarez, Jordi Solé i Juan Pérez i no noms i cognoms que ja els tenim massa vistos.

Article publicat al número de juliol de 2006 al Diari de la Torre

Laporta: àngel o dimoni

Feia temps que volia escriure sobre el procés que està vivint el Barça a causa d'uns estatuts poc clars i contradictoris. He triat un títol una mica maniqueu, però que resumeix el sentir de molta gent. Joan Laporta porta tres anys com a president del club blaugrana i ha guanyat dues lligues i una copa d'Europa després de construir una de les millors plantilles del continent, capaç de desplegar un futbol maravellós. Però al mateix temps ha deixat entreveure tics autoritaris impropis del que hauria de ser un bon president del Barça.

Laporta ha vist com la Justícia deixava el seu primer mandat en tres anys perquè va prendre possessió vuit dies abans de la frontera del 30 de juny i s'han precipitat unes eleccions inoportunes, més que per a ell per a una oposició que té ben poca imatge. Minguella, Majó i Medida no desperten passions i tampoc estan massa disposats a gastar-se un dineral en uns comicis que ben segur perdran. L'únic que podia plantar batalla, Sandro Rossell, ha anunciat que no baixa a l'arena electoral.

Després d'aquest procés, que serà més ràpid del que podíem pensar en un inici, tindrem un Laporta reforçat. Molts que l'havien criticat, amb la boca petita o de forma més evident, s'han posat al costat del president del Barça, i els antilaportistes s'han reduït a un percentatge que situaríem en el 15% o 20%. Haurem de veure com és el Laporta del seu segon mandat -amb una primera missió que seria millorra els famosos estatuts de l'entitat- i si aquests tics autoritaris se li accentuen o es redueixen. Esperem que l'ara candidat a la presidència del club barceloní estigui reflexionant quins canvis ha de fer en la seva actitut. I més si les seves aspiracions van més enllà d'estar al capdavant de l'entitat blaugrana.

L'aposta conservadora d'ERC a Tarragona

Aquest cap de setmana hem conegut la llista d'Esquerra Republicana per Tarragona a les eleccions al Parlament de la tardor. A mi m'ha decebut força. Per cinquena vegada consecutiva hi haurà el reusenc Ernest Benach com a cap de llista i es converteix en el número u més veterà de la demarcació i potser també de tot Catalunya. Ha tingut un fort vot de càstig, tan al Baix Camp com al Consell Nacional, però la seva candidatura ha tirat endavant i aspira a tornar a presidir el Parlament. Un objectiu complicat, però. El número dos és un vell conegut, Josep Bargalló. El 2003 va desaparèixer de la candidatura tarragonina, però ara hi torna, després de ser conseller primer i d'obtenir una gran projecció pública. Com a torrenc hauria d'estar content, erò crec que és un fre a la renovació.

Marta Cid, una veterana de la política del sud de Catalunya, baixa del número dos al tres. Exconsellera d'Educació i referent de l'Ebre, es veu depleçada pels altres dos grans pesos pesats. I en el quart lloc hi trobem un dels valors en alça del republicanisme tarragoní, Sergi de los Ríos, però que suarà la cansalada per tornar a ser diputat, escó que ha va aconseguir el 2003. El quart diputat per Tarragona és un objectiu possible -fa tres anys va quedar a centenars de vots- però difícil. També pot confiar en què algun dels seus predecessors a la llista sigui conseller.

ERC ja volgut apostar sobre segur a Tarragona. Gent molt rodada i preparada per a uns -i aquest serà un dels arguments dels republicans durant la campanya-, i massa vistos i desgastats per a altres -ho poden dir els rivals-. La composició de la candidatura també es fruit dels esquilibris interns del partit. No és cap secret que s'ha intentat que Benach o Bargalló anessin a la llista per Barcelona, però aquesta solució no ha tirat endavant. Mantenir el tercer diputat és vital per a Esquerra a Tarragona i aspirar al quart escó ho veig, ara per ara, per les circumstàncies que envolten la contesa electoral, un repte gairebé inassumible. L'aposta conservadora sembla la més adequada, però la renovació, iniciada el 2003, hauria de reemprendres d'aquí quatre anys. No serà per manca de polítics preparats.

Una visió sobre el nou conflicte al Líban

Recordo quan era petit que els informatius de la incipient televisió autonòmica i la ja veterana emissora estatal parlaven dia sí dia també dels bombardejos i les matances de civils al Líban. Per a mi Beirut era una mena d'infern, el paradigma de la guerra. Tenia un amic que el seu oncle treballava al Líban i per a mi aquest home, que ni coneixia, era una mena de suïcida o de gran heroi. Des de fa una setmana i mitja noto com si hagués retrocedit de cop dues dècades. Israel ha tornat a atacar el Líban i avui els primers batallons del seu exèrcit ocupaven les primeres localitats del país.

Aquesta nova guerra al Pròxim Orient m'agafa molt més gran i m'ha fet pensar molt. Aquest nou conflicte bèl·lic ha produït una reacció general contra Israel i a favor del Líban i dels palestins, excepte comptades excepcions, com Vicenç Villatoro, Pilar Rahola o Joan B. Culla, els sionistes oficials del país. Ja s'han muntat concentracions a favor del poble palesti i libanès i fins i tot hem pogut veure com el president Zapatero ha creat un greu conflicte diplomàtic posant-se clarament de la banda àrab i acceptant lluit un mocador palestí. S'està fent anar amb molta alegria la paraula antisemitisme i alguns s'atreveixen fins i tot a retrocedir als anys 30. Una cosa queda clara: al nostre país el sionisme no ven i anar contra Israel, sí. Estem fregant un cert antisemitisme. I alguns estudis sociològics avisen d'aquestatendència.

Jo porto dies intentant-me allunyar d'aquest maniqueïsme regnant. En aquest conflicte, que és un nou episodi d'un problema estructural al Pròxim Orient que dura des de fa més de mig segle, no hi ha bons ni dolents. Com gairebé sempre. Recordem que la guspira de l'atac israelià al Líban i als territoris ocupats de Palestina és el segrest de soldats hebreus a mans de les milicies àrabs, una pràctica massa estesa els darrers ays en aquesta zona del món i molt condemnable. El Líban és un país amb un govern molt dèbil que poca cosa ha fet contra la guerrilla xiíta Hezbollah, amb bases operatives al sur del país i que amenacen el nord d'Israel.

Israel, sempre sota la protecció o la benedicció dels Estats Units, ha decidit eliminar la infraestructura de Hezbollah però també fer una demostració de força per marcar el territori en una zona on tots els països estarien contentíssims amb la desaparició de l'estat israelià. Síria i Iran són els principals patrocinadors de la guerrilla xiíta. No oblidem que els milicians de Hezbollah estan contraatacant i llençant míssils sobre ciutats del nord d'Israel.

La situació és molt complicada i, com sempre, la diplomàcia internacional actua amb una lentitut elefantina i poc hi podrem confiar. Estem davant d'una guerra, una nova guerra i haurem d'estar atents com evoluciona el conflicte i si queda circumscrit al Líban i el nord d'Israel o s'estén per la regió. Fins que els Estats no s'hi impliquin de debò en la resolució del connflicte continuarem dinat i sopant amb xifres de morts al Líban.

El tràfic d'armes, un negoci pròsper

Ahir vaig anar a veure una pel·lícula d'aquelles que no et descobreix res que no sabia, però et dóna més informació i et fa reflexionar. Es tracta de "El señor de la guerra", protagonitzada per Nicolas Cage i que relata la vida d'un traficant d'armes, un crack en aquest negoci tan rentable. Al final el film, unes lletres sobreimpressionades sobre la pantalla recorden que els Estats Units, Rússia, la Gran Bretanya, França i la Xina són els majors exportadors d'armes del món i al mateix temps són els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU. Per tant, dedueixo que amb els conflictes armats que viu actualment el món, inclòs la nova guerra que ha iniciat Israel contra el Líban, aquests països i els traficants com el que encarna Cage estan fent un gran negoci.

En aquesta pel·lícula podem veure com actuen aquests grans traficants. Es van fer d'or amb la desaparició de la Unió Soviètica. La venda dels arsenals d'armes que hi havia a Ucraïns els va reportar grans beneficis. I on van a parar majoritariament aquests arsenals? A l'Àfrica. El continent més pobre del món és el gran importador d'armes a través d'aquests dictadors, líders de guerrilles i personatges totalment impresentables que causen milers de morts cada any. La pel·lícula ho retrata molt bé a través d'un president de govern liberià.

També apareix la guerra del Líban de començaments dels vuitanta, un bon lloc per fer negoci. Dues dècades després estem altre cop igual. Beirut torna a estar sota el foc israelià i els xiites de Hezbolah contraataquen el nord d'Israel amb míssils proporcionats per Iran i Síria, però segur que els fusells d'assalt i granades els proporcionen traficants d'armes que estan fent l'agost.

Vivim en un món en què la manera més fàcil de fer quartos són els negocis il·legals. I el tràfic d'armes reporta uns beneficis molt interessants per als que s'hi dediquen. En tenen prou destiestinant una part dels seus guanys a subornar policies, guardes fronterers, militars i responsables polítics i disposant d'uns quants passaports falsos. El mercat és molt gran i les oportunitats, moltes. Però recordem sempre que més important que el sector privat és el sector públic i els Estats Units, els adàlids de la democràcia, són els principals exportadors d'armes. I la pel·lícula, en el seu final -que no explicaré- ho dibuixa molt bé.