En aquest llarg cap de setmana hem vist com el laborisme britànic i el seu líder, Gordon Brown, patien als comicis municipals una debacle electoral en què hem de buscar precedents d'aquesta magnitut fa quaranta anys, i com ha mort un dels presidents de govern de la darrera etapa democràtica espanyola, Leopoldo Calvo-Sotelo. El meu condol per familiars amics de l'expresident espanyol. Si hem de trobar un comú denominador entre Brown i Calvo-Sotelo és que són dos polítics que han arribat a la màxima representació política del seu estat tot i tenir poc carisma.
S'han fet moltes teories al voltant del carisma dels polítics. Ho podríem simplificar en dues teories: els que diuen que els carisma és una característica innata i els que es decanten perquè el carisma s'adquireix amb l'exercici del poder. Jo crec que la realitat és un híbrid de les dues teories i ho demostraré amb exemples. Que ès, però, el carisma? He recorregut a la tercera definició que en dóna el diccionari de l'Institut d'Estudis catalans i que diu: "Capacitat moral de certes persones per guiar i inspirar els altres sense cap tipus de coacció". Descartem, doncs, dictadors.
L'actual primer ministre britànic, Gordon Brown, va arribar al càrrec el juny passat amb l'aureola de polític amb poc carisma. El seu antecessor, Tony Blair, en canvi, era molt carismàtic. El llistó estava molt amunt. En deu mesos d'exercici del poder Brown ha demostrat poca capacitat de lideratge, que unit al bagatge que li ha deixat Blair -la Guerra de l'Irak- i la mala situació econòmica, el deixen en una situació complicada i si no protagonitza una remuntada espectacular, els 'tories' tornaran al número 10 de Downing Street l'any que ve.
Calvo-Sotelo, que igual que Brown va arribar a ser cap de govern sense passar per les urnes, també és víctima d'un antecessor, Adolfo Suárez, molt carismàtic, i ell es va limitar a complir entre e febrer de 1981 i l'octubre de 1982. La seva investidura va estar marcada per un intent de cop d'estat -quasi res- i en les eleccions següents els socialistes van arrassar mentre el seu partit, l'UCD, s'enfonsava. Durant el seu mandat, va tenir temps de fer ingressar l'Estat Espanyol a l'OTAN i d'harmonitzar el procés autonòmic amb la LOAPA.
Dels presidents espanyols des de la restauració democràtica, està clar que el més carismàtic ha estat Felipe González. Ja ho era a l'oposició i en els seus més de 13 ants al capdavant del govern va augmentar-lo fins a quotes altíssimes. Suárez, Aznar i Zapatero van adquirir carisma a partir de l'exercici del poder. Jordi Pujol seria un cas molt semblant al de González, mentre que Maragall seria un cas a mig camí, ja que té un carisma innat molt reforçat amb l'alcaldia olímpica de Barcelona. Montilla seria un cas clar de polític molt poc carismàtic. Veurem si l'exercici de la presidència de la Generalitat pot donar-li, però per ara no l'està aptrofitant massa.
Però no cal exercir el poder per obtenir carisma. Exemples en trobaríem uns quants. Un seria el cas de Miquel Roca, que ha passat a la història com un dels grans polítics catalans del darrer quart de segle sense tenir mai un càrrec executiu. I que me'n dieu del Guti i la seva perilla, exdirigent del PSUC desaparegut no fa massa? Governar no sempre dóna aquest carisma que es pot aconsegur des dels escons de l'oposició. El president nord-americà Harry S. Truman (1945-1952) va obtenir uns índexs de popularitat molt baixos. És clar que el seu antecessor havia estat Roosvelt. El premier britanic John Major (1990-1997) tampoc destacava pel seu carisma tot i exercir el poder set anys. Tornem a veure un antecessora de carisma brutal, Margaret Tatcher.
Podríem seguir analitzant polítics carismàtics i no carismàtics. Analitzeu els alcaldes dels vostres municipis o altres líders polítics estatals o nacionals. És un exercici interessant. Jo em quedo amb aquesta conclusió: hi ha polítics carismàtics perquè la naturalesa els ha proporcionat d'aquest do; altres l'adquireixen a base d'exercir el poder i un darrer grup, tot i arribar als càrrecs polítics més elevats no aconsegueixen transmetre aquest guiatge de què parla el diccionari de l'IEC i hi té molta influència l'ombra de l'antecessor i on deixa el llistó.
1 comentari:
Un post amb pesos pesats!
Publica un comentari a l'entrada