La política, una inversió de futur

La política serveix per fer-se ric? És una pregunta enverinada però que molts ciutadans no dubtaran a respondre que “sí”. No hi ha dubte que hi ha persones que entren en política i arriben a cobrar un nòmina a final de mes molt més elevada de la que cobrarien amb la seva feina habitual. Per aquest tipus de persones els ha de ser molt complicat deixar la política. Els fa autèntica mandra tornar a la “vida civil”. Però també hi ha un altra tipus de polític que és el que cobra menys dedicant-se a la cosa pública del que percebria si estigués a l’empresa privada. Són vocacionals o supleixen aquest diferencial econòmic amb l’anomenada eròtica del poder?

En els darrers anys hem pogut veure un altra tipologia: el qui deixa la política i obté després una feina molt ben pagada. Seria el cas del portaveu del PP al Congrés, Eduardo Zaplana, que passarà a cobrar un milió d’euros a l’any. Ni al Congrés, ni com a ministre ni com a president e la Generalitat Valenciana haurà cobrat ni una sisena part del que ingressarà a partir d’ara a final de mes com a alt càrrec de Telefònica. També Josep Piqué percep com a president de Vueling una nòmina unes quantes vegades més suculenta que com a diputat al Parlament o ministre.

A altres que deixen la política en tenen prou amb fer conferències milionàries a un preu obscè per minut. És el cas de Bill Clinton o Tony Blair. Altres acaben sent professors d’universitats privades molt ben pagats, com José Maria Aznar, o dirigeixen un bufet d’advocats de prestigi, com Miquel Roca. Passar per la politica pot ser una bona inversió de futur i no cal sucumbir als maletins plens de bitllets com a Marbella o altres punts de la geografia de la pell de brau. Ja ho deia aquell: “Yo me me metío en política pa forrar-me”. N’hi ha prou amb tenir una mica de paciència.

Per cert, a veure que li tocarà a Ángel Acebes, que aquest dilluns ha anunciat que no aspirarà a continuar com a número dos del PP.