Quan Eduardo Zaplana va ser nomenat ministre de Treball l’any 2002 va manifestar més d’un cop que per a ell era una mena d’ascens a la feina. Zaplana deixava enrera la presidència de la Generalitat Valenciana, per a ell una simple comunitat autònoma, i aconseguia una cartera ministerial i el dret a seure als escons blaus del Congrés de Diputats, la possibilitat de fer carrera a Madrid. És una manera de veure la política.José Montilla ha fet el procés invers. Primer va ser Ministre d’Indústria i després ha arribat a la presidencia de la Generalitat. Alguns van caricaturitzar Montilla com un encarregat, amb mono blau inclòs, del PSOE per a controlar Catalunya. Però a mesura que avança el seu primer mandat a la plaça de Sant Jaume Montilla està experimentat un procés de canvi –potser aviat podrem parlar de metamorfosi- i es va allunyant més i més de la seu del PSOE de Ferraz. Fa uns dies fins i tot ha anunciat que renuncia al seu seient a l’executiva federal del PSOE.
Hi ha qui parla d’una escenificació de Montilla i el PSOE, igual que les picabaralles cícliques d’Unió i Convergència. Però jo trobo normal que Montilla actuï de forma tan diferent a fa un parell o tres d’anys. Abans que dirigent del PSOE i del PSC Montilla és ara president de la Generalitat, una institució centenària i, davant d’una injusticia clamorosa com la que pateix Catalunya amb el seu finançament, l’única reacció possible del seu president és plantar cara als barons del PSOE. Veurem quins són els nou passos d’aquesta transformació de Montilla. Potser hi ha marxa enrera i Montilla se sotmet a Ferraz. Però si el procés segueix endavant Montilla corre el risc de seguir els passos del seu antecessor, Pasqual Maragall, que va acabar amortitzat en tres anys. Suportaria el PSC una altra amortització tan curta?
Publicat al diari Aquí el 14 de maig de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada