He vist que el Jaume Renyer ha acabat escrivint finalment el seu post d'aquest dimecres sobre els 60 anys de la creació de l'Estat d'Israel. Doncs jo també en parlaré, conscient que nado força a contracorrent, ja que al nostre país molts mitjans de comunicació i opinadors habituals han treballat molt els darrers anys per plantejar-nos el conflicte arabo-israelià com una història de bons i dolents, en què els palestins són molt bons (Hamàs també?) i els israelians molt dolents i porten cua i banyes.
Sempre he fugit d'aquest maniqueisme infantil. La situació del 1948, quan es va crear l'Estat d'Israel, era molt complicada i cap solució era bona. Els colons jueus havien comprat legalment terres a Palestina i van voler crear un Estat propi després de l'Holocaust patit durant la II Guerra Mundial. Els jueus van jugar les seves cartes i els palestins, que igual que els primers van tenir els seus aliats, les seves. No oblidem que Israel és una democràcia envoltada de règims dictatorials que només el volen fer desaparèixer com a estat i als quals s'ha hagut d'enfrotar diversos cops. Els radicals tenen massa influència en una i altra banda i si els moderats no guanyen pes la resolució del conflicte serà molt complicat. Reconec que Israel porta a terme pràctiques condemnables contra els palestins.
Fa uns anys vaig entrevistar una activista israeliana a favor de la pau i m'explicava que l'exèrcit té un gran prestigi al seu país i el pacifisme -que ella defensava- era molt minoritari. També per aquella època -2003 o 2004- vaig entrevistar un empresari palestí afincat a Tarragona i em va relatar el seu drama personal i el del seu poble a causa del naixament de l'Estat israelià, confinat en camps de refugiats després de fugir de les seves cases. Però també em poso a la pell del poble israelià que corre el risc cada dia que els llencin un míssil des del Líban o els territoris ocupats. Ni sóc sionista ni pro-palesti. Tampoc m'agrada que em facin triar entre blanc i negre quan hi ha una extensa gama de grisos.
6 comentaris:
Es un conflicte què s'arrossega des de més 80 anys esta molt enquistat. Els bons i els dolents no existeixen i tots s'aproximen més als dolents que als bons.
yo pienso que quizas si no estubieran tan ciegos con la puñetera religion radical de cada uno la guerra entre ambos ya ubiera concluido y en el tema territorio hubiesen llegado a un acuerdo seguro, pero como e dicho la religion les ciega a ambos.
Parece mentira. De oprimidos pasan a ser opresores.
no han aprés res de res i el home ensopega sempre amb la mateixa pedra i sino hi ha pedra en va a buscar una per ensopegar
salutacions
No deu ser culpa exclusiva de la religió. Sense la religió els homes ha fet tots solets un munt de barbaritats. Stalin, Mao i Hitler, els tres "serial-killers" més importants del segle XX eren ateus.
Us proposo la lectura d'un apartat que porta per títol "De la victimología comparada . Israel y Palestina" del llibre de Pascal Bruckner "La tentación de la inocencia". (Anagrama 2002) És il·luminador. No hi haurà solució fins que els dos bàndols no se n'adonin que no són tant innocents com creuen ser. Uns i altres justifiuen el present des de tragèdies del passat, justificant el terrorisme salvatge (els palestins) o la paranoia sagnant (els jueus). Haver tingut raó en el passat, o haver estat innocent, no vol dir que en el present la conservis. No s'és innocent fins la fi dels segles.
Publica un comentari a l'entrada