Ben ensenyats?

Aquesta setmana passada hem viscut una nova vaga a l’Ensenyament públic català. Els mestres es manifestaven contra la nova llei d’Educació que ha començat a tramitar el Parlament de Catalunya. Les xifres de seguiment de l’aturada ballen com sempre, però les més optimistes -les dels convocants- no passen del 50%. Potser serà perquè la llei tan dolenta no és. M’he interessant una mica per les propostes que surten en aquest projecte i n’hi ha que les trobo força encertades. M’agradaria que els professors siguin avaluats. Perquè arriben a haver mestres dolents! I altres d’excel·lents! No ho sé si és la preparació o la manca de vocació, dels qui busquen una feina fixa i una bona nòmina a final de més i no els importa gaire amb quina professió l’aconsegueixen. S’ha de recuperar la cultura de l’esforç a les dues bandes de les aules. Si volem un ensenyament públic de qualitat també trobo bé que el director d’una escola tingui més poder executiu. L’assemblearisme és molt maco vist des de fora però inoperant molts cops. Em sembla malament, però, que les competències en Educació passin als Ajuntaments. Mal finançants com estan només els faltaria més feina.

L’arrel del problema de l’Educació és el gran error de fer una nova Lleis d’Educació cada cop que canvia el govern. I no sempre per millorar-la. També hem de reflexionar sobre el paper dels pares en l’educació dels seus fills i aquesta delegació als mestres de certes funcions que abans feien els progenitors. A l’escola s’hi ha d’anar sobretot a adquirir coneixements i l’educació correspon a la parcel·la dels pares. Amb el ritme de vida actual aquest equilibri és força complicat i caldria un debat molt més ampli sobre l’educació, però també sobre els horaris laborals del nostre país. I en aquest punt sempre acabem encallats. Ens en sortirem algun cop?

Publicat al diari Aquí el 17 de novembre de 2008