Adéu 2007; Benvingut 2008!

Avui és el dia per fer balanços de l'any 2007 al qual li queden només unes quantes hores. Ara no us faré un repàs exhaustiu dels fets més destacats de l'any que finalitza. Aquesta feina ja la fa l'Octavi Saumell i altres blocaires que trobareu per la xarxa. O mireu les televisions, escolteu les ràdios i llegiu els diaris... Però alguna cosa podem dir d'aquest any 2007.

Divendres vaig partcipar a la SER en una tertúlia de balanç de l'any amb els companys periodistes Oriol Aymí, Maria Fernández Noguera i Ignasi Soler. Sens va fer curta, tot i durar uns quaranta minuts. En els darrers minuts ens van preguntar quin seria el nostre personatge de l'any. Em vaig decantar per Josep Fèlix Ballesteros, que el maig passat va aconseguir una aplastant victòria a les eleccions municipals de Tarragona al capdavant del PSC i s'ha convertit en el nou alcalde de la ciutat. Els meus dos finalistes van ser Ariel Santamaria i la seva CORI, que han sacsejat l'avorrida política reusenca i Josep Poblet, que ha sumat a la seva alcaldia per majoria absoluta a Vila-seca la presidència de la Diputació, un premi a una manera diferent de fer política.

Més enllà de la política, del 2007, ens quedarà el caos de les infraestructures -ferrocaries, aeroportuàries, viàries, elèctriques...-, el terrorisme internacional que no cessa, el fracàs del procés de pau a Euskadi, el ralentiment del mercat immobiliari i els símptomes de crisi econòmica mundial, una Fira de Frankfurt que tan malament no va anar... No vull allargar-me. Igualment em deixaré coses. En el camp esportiu, el descens del Nàstic i la sequera blaugrana destaquen per damunt d'altres fets com el títol de F-1 perdut per Alonso i guanyat per Raikkonen. Reflexioneu sobre aquests ítems informatius, afegiu-ne de nous...

...i encarem amb il·lusió el 2008. A tots els i les blocaires i els que no entreu mai a internet us desitjo un bon any 2008.

La crisi del Barça es podia evitar i es pot redreçar

Fa dies que volia escriure un nou post sobre el Barça. Sóc culé -d'intensitat moderada, que vol dir que puc sopar i dormir sense problemes si el Barça perd- i la situació actual que viu el club blaugrana em dol, sobretot perquè es veia venir des de fa mesos. Fa un mes i mig vaig afirmar en un post que s'havia acabat l'era Rijkaard i ratifico la idea. Llavors algunes pesones em van respondre que em precipitava i que esperés una mica i les coses millorarien.

La derrota per 0-1 contra el Reial Madrid ha estat el sotrac que necessitava molta gent. En aquest partit s'ha vist un Barça limitadíssim davant d'un equip blanc que sense ser res de l'altra món és molt superior als blaugranes com a equip. Continuo pensant que el Barça disposa d'una de les millors plantilles de la història, amb grandíssims jugadors, però no rutlla com a equip. L'entrenador és un dels grans culpables d'aquesta situació, ja que va donar massa llibertat als jugadors després del doblet del 2006 i fa mesos que no sap o no pot imposar la seva autoritat i els futbolistes passen d'ell. Cal un nou entrenador i no crec que hàgim d'esperar al juny sinó el canvi s'hauria de produir ara perquè set punts de diferència amb el Reial Madrid són remuntables, però no amb la inèrcia actual. Rijkaard és molt bon paio, un gentleman del futbol, però ha demostrat tenir molts pocs recursos tàctics.

Qui ha de substituir Rijkaard? Possiblement serà Johan Cruyf qui imposarà el seu criteri des d'aquesta posició que té en el laportisme d'assessor àulic a l'ombra. Sona Marc Van Basten, un altre holandès amb gran currículum com a jugador però amb una mínima fulla de serveis com a tècnic. Jo no li faria fàstics a un entrenador com Jose Mourinho. Els culés tenim la tendència a crear grans dimonis i amb Mourinho ho hem fet. Ningú pot negar que aquest paio en sap -va guanyar la Champions amb el Porto!- i té ganes de guanyar la màxima competició continental altra cop després de no aconseguir-ho amb el Chelsea.

No oblidem els jugadors. Aquest estiu hauríem d'haver venut Ronaldinho. La secretaria tècnica serveix per saber en quin moment s'ha de vendre un jugador per obtenir-ne el màxim benefici. Ara està devaluadíssim i cada cop sembla més difícil que pugui tornar a ser el davanter fabulós de fa uns anys. Almenys a Can Barça Possiblement la neteja hauria d'afecar a altres jugadors, com Deco. Hi ha jugadors de futur, com Messi, Bojan, Giovanni o Iniesta, i bones recents incorporacions com Touré, Abidal o Milito, però cal fitxar de cara a la propera temporada -el mercat d'hivern, excepte pel porter que ens falta per la greu lesió de Jorquera, no és gaire aconsellable- per tenir un equip competitiu.

No podem tornar a patir un any com el 2007, en el qual el més destacat ha estat el gol de Messi -un dels millors de la història mundial però que no va servir de res- contra el Getafe i el descobriment de Bojan. On són els títols?

Canvi laboral a la vista

Alguns ja ho sabieu i altres no. D'aquí a uns dies la meva vida professional farà un canvi important: m'uniré als companys de professió que han passat a l'altra banda, la dels gabinets de comunicació. He decidit acceptar l'oferta de l'Alejandro Fernández per convertir-me en assessor del grup municipal del Partit Popular a l'Ajuntament de Tarragona. Una aventura molt interessant.

A molts us sorpendrà aquest canvi laboral, però els periodistes no som més que professionals de la comunicació que hem d'aprofitar les oportunitats laborals. La trobada que fa uns dies vam tenir l'Alejandro i jo amb el Daniel Sirera, el president del PP de Catalunya, em va acabar de convèncer. A partir d'ara em podreu trobar a l'Ajuntament de Tarragona en el despatx que m'han preparat i tindré com a principal objectiu de tornar el PP al govern de la ciutat.

Alejandro, moltes gràcies pel teu darrer post

PD: Efectivament com molts ja heu advertit -no tots, eh!- és una inocentada. M'heu ajudat a riure bastant aquest Dia dels Innocents del 2007 amb els vostres comentaris. També haig d'agrair-te Alejandro que t'hagis unit a aquesta broma a dues bandes. Hi ha comentaris al teu blog impagables. Cal potenciar les inocentades el 28 de desembre, un costum que s'està perdent. L'humor és un bé que no hauria d'escassejar i sovint passa.

Recordem Francesc Macià

El 25 de desembre de 2008 farà 75 anys que va morir Francesc Macià, primer president de la Generalitat de Catalunya recuperada durant la II República i una de les figures polítiques catalanes més importants del segle XX. Per a mi, la més gran. Crec que aquesta efemèride s'hauria de commemorar d'una manera digna a l'alçada de la magnitut d'aquest personatge. Aquest Nadal, quan ha fet 74 anys de la mort de l'Avi, Televisió de Catalunya ha recordat la seva figura emetent la pel·ícula Coronel Macià, de la qual us en vaig parlar fa uns mesos en un post, i un documental sobre el seu paper durant la II República.

Francesc Macià i Llussà és un personatge que a mi m'atrau molt per la seva dimensió històrica i, sobretot, per la seva transformació: de tinent coronel de l'exèrcit espanyol a president de la Generalitat passant per líder de l'independentisme català els anys 20. Els fets de Prats de Motlló són un moment molt important de la vida de Macià, amb l'intent d'invasió de Catalunya des de França el 1925. Però una traïció dins de les files d'aquest improvisat miniexèrcit va evitar veure que hagués passat amb els plans de Macià. Alguns pensaran que l'intent hauria estat esclafat per l'exèrcit espanyol. Però mai se sap.

Macià es converteix en president de la Generalitat per aclamació popular. El seu discurs a la plaça Sant Jaume el 14 d'abril de 1931 em posa sempre els pèls de punta. Els seus dos anys i mig com a màxim dirigent de l'autonomia catalana són intensos i el seu carisma s'imposa en la societat catalana. Aquí teniu un altre discurs. La seva sobtada mort el Nadal de 1933 és un buit molt important per la jove Generalitat Catalana. Que hauria passat si Macià hagués viscut alguns anys més? La política-ficció és un exercici difícil i denostat per molts historiadors, però quin hagués estat el seu paper l'octubre de 1934 o el juliol de 1936.

Sóc un decidit macianista i crec que aquest 2008 l'hem d'aprofitar per donar a conèixer la figura d'aquest polític català de primer ordre. I ningú se l'hauria d'intentar apropiar. Ni Esquerra Republicana ni encara menys el Partit Socialista repeyint una operació que ja ha volgut fer els darrers anys amb Lluís Companys agafant-lo pel seu cantó més esquerranós obviant el seu nacionalisme català. Macià és de tots. Ens demostra com un tinent coronel de l'exèrcit espanyol es pot convertir en el guia de l'independentisme català. El seu paper d'unificador del catalanisme popular el 1931 és cabdal per al nostre país. Recordem-lo.

I si voleu riure una mica, feu-ho amb els companys del Polònia.

Bon Nadal a tots!

Sembla que faci moltes setmanes que estem en el Nadal. Llums de Nadal per tot arreu, l'estrès de la compra dels regals, bombardeig informatiu i publicitari... però el verdader nadal comença aquesta nit del dia 24. Arriba l'hora de començar a endrapar de valent, obrir els regals i fer cagar el tió, aquesta tradició tan arrelada.

Per això us felicito amb aquest tió somrient. Tinc molta simpatia per aquest personatge del nostre Nadal que, per a mi, goleja de molt el Papa Noël. Recorreré una mica al tòpic per desitjar-vos els millors desitjos per aquestes dates tan especials. Afronteu el Nadal amb esperit d'infant. Jo ho faré i tornaré a cagar el tió i... a veure que cau.

I els que estigueu una mica tristos, molts ànims, que vindran Nadals millors.

Bon Nadal a tots i totes!!!

Quan la provisionalitat es converteix en definitiva

Els pressupostos municipals s'aprovaran el gener com a molt aviat. Coincidireu amb mi que aquest fet no és gaire normal en el primer any del nou mandat. Però si tenim en compte que el govern municipal de Torredembarra està en minoria i no troba la manera de sortir-ne, té la seva lògica. Que sigui positiu pel futur de la nostra localitat ja són figues d'un altre paner.

Ha estat una tardor moguda. El cap de llista de CiU, Daniel Massagué, ha intentat portar la sociovergència a Torredembarra o el que seria mateix, un pacte fort que pugui treure Torredembarra de la interinitat. Però aquest govern de dotze dels disset regidors de l'Ajuntament -pressuposo que l'entrada dels quatre edils convergents no representaria la sortida d'ERC i el GIT- no ha estat possible perquè Manuel Jiménez no vol compartir l'alcaldia.

Aquesta és l'altre febre en la política municipal: partir les alcaldies. Jo no n'acabo de ser massa partidari. L'alcalde ha de ser una referència pels ciutadans i no pot canvair-se cada dos per tres. Els municipis que van bé són els que tenen un alcalde els quatre anys i no els que n'arriben a tenir tres o quatre en un mandat fruit de pactes estranys i mocions de censura pragmàtiques. L'alcaldia no hauria de ser moneda de canvi de les formacions polítiques. Però potser aquesta era l'única solució per treure Torredembarra d'aquesta situació actual.

El PSC ha convertit l'alcaldia en el que el PP ha fet amb la Constitució espanyola. És intocable, gairebé patrimoni seu. Hem de tenir en compte que un parell de centenars de vots separen socialistes i convergents. Potser ara seria el moment en què el PSC hauria d'oferia certes dosis de generositat. Però l'alcaldia llueix tant! I Jiménez és conscient que les possibilitats que els quatre grups de l'oposició es posin d'acord per presentar una moció de censura són gairebé nul·les tot els esforços de Massagué i el tambors de guerra que se senten pel municipi.

Els socis de govern del PSC són els que tenen més a dir en aquesta situació. Els socialistes s'estan menjant ERC i el GIT, que tenen un protagonisme molt mínim. Es tracta de dues formacions que van perdre regidors el maig passat i encara s'estan llepant algunes ferides. Des del govern no és tan dur païr els descensos electorals, però han de tenir en compte que si no es fa la necessària autocrítica la castanya és més forta al cap de quatre anys.

Després de sis mesos de govern, el govern en minoria PSC-ERC-GIT ha passat de la provisionalitat a la consolidació. Per què ningú vol entrar a governar amb ells? Potser hi haurien de reflexionar una mica. Haurem de mirar el cantó positiu i quedar-nos amb què el diàleg haurà de marcar el mandat -almenys l'inici- per assegurar la governabilitat de Torredembarra. En seran capaços?

El Nadal globalitzat

Pot semblar un títol tòpic, però tinc ganes de compartir amb vosaltres algunes reflexions sobre el Nadal. L'altre dia em preguntaven en una tertúlia radiofònica si m'agrada el Nadal. La qüestió és complexa i no crec que admeti un sí o un no rotund. D'aquestes festes m'agraden algunes coses i altres em fan gairebé fàstic. Jo sóc dels que crec que els llums que animen els carrers s'haurien d'encendre el cap de setmana just abans de Nadal i no que puguis veure operaris penjant aquests artefactes lumínics -alguns cops francament horribles- a finals d'octubre. Però aquests llums són elements bàsics de l'orgia consumista que s'engega al voltant del Pont de la Puríssima Constitució. De la tradició catalana dels Reis i el Tió hem passat al Papa Noël, Santa Claus o com li diguin a aquest invent de la Coca-cola. Pels centres comercials veus gent estressada perquè no sap què comprar-li a la sogra o la tieta que només veu per aquestes festes.

Però hi ha una cosa que pot amb mi aquests dies. I és veure aquests Papa Nöel de peluix penjats dels balcons de moltes cases. Són molt cutres ! I és símptoma d'un gregarisme preocupant. Això sí, permeten fer un gran negoci als basars xinesos gràcies a una tradició anglosaxona adoptada pels catalans. És la globalització del Nadal. Però aquestes dates tenen coses bones, com els lots que ens obsequien als periodistes institucions i empreses o els àpats familiars, o fer el pessebre i guarnir l'arbre de Nadal. I els regalets sempre fan il·lusió. Però li sobren tantes coses al Nadal del segle XXI...

Publicat al diari Aquí el dimecres 19 de desembre

Tornen les notes!

Aquest dilluns hem vist com el Govern català anunciava que altre cop es posaran notes a Educació Primària. Tornen els insuficients, suficients, bé, notables i excel·lents, aquella gradació que va marcar la meva etapa escolar i que quan ja feia Secundària certes ments pensants van canviar per necessita millorar/progressa adequadament. Reconeix el Departament d'Educació que la va pifiar amb aquest canvi? Ho hem pagat car perquè professors i experts coincideixen a assenyalar que aquesta darrera reforma educativa ha fet molt mal a l'educació. Però més val tard que mai.

La desmotivació i la llei del mínim esforç s'han ensenyorit d'unes aules que aquesta darrera dècada i mitja ha hagut d'afrontar altres problemes com l'augment de la població immigrada (que és un problema sobretot quan no s'hi dediquen prous recursos econòmics). Els nostres governants sembla que finalment han vist que denigrar la cultura de l'esforç no era el camí correcte. Rectifiquen. Menys mal! Les enquestes a la ciutadania demostren que un 90% de la població està d'acord amb el retorn de les notes.

Aquest és un primer pas per reedreçar el desgavell que pateix la nostra educació. Però encara li queden molts deures al govern. Recuperar la figura del professor com un referent de la societat -quan jo era petit i no fa tants anys ho era- i fer entedre als pares que els mestres no poden substituir-los en certes tasques. Els mestres han d'ensenyar, però educar correspon als pares. Quan jo era petit i el professor cridava els meus pares i els avisava d'alguna malifeta o que alguna cosa no anava bé en el mei comportament escolar ja em podia preparar, perquè alguna bronda segur que em queia. Ara, com m'expliquen alguns amics meus professors, la bronca els pot caure als mestres perquè "el meu fill és el millor".

Crec que ens trobem davant la primera reacció davant els resultats demolidors de l'informe Pisa. L'educació és un dels pilars bàsics de la nostra societat i no la podem deixar anar a la deriva. Torno a insistir en què l'esforç és important i avaluar aquest esforç també. Necessita millorar i progressa adequadament no era la manera de motivar els estudiants a fer-ho millor. Però no oblidem que encara queden molts problemes per solucionar en matèria educativa. I tot això no és un pensament de dretes ni d'esquerres. És simplement sentit comú.

TV mítica: L'Escurço negre

L´home hauria de lluitar per una sèrie de coses fonamentals: el seu país, els seus principis, la seva família i els seus amics.. Personalment, jo lluitaria per una caixa plena de diners i molt porno francès.
Edmund Black Adder

La segona entrega d'aquesta sèrie la dedico a un dels meus veritables referents televisius: l'Escurçó Negre. Vaig descobrir aquesta sèrie britànica la primera vegada que la va emetre TV3, a començaments dels 90, si mal no recordo. Devia ser el primer o segon capítol de la primera part, dedicada a l'Anglaterra del segle XV. Em va enganxar molt ràpid. El d'aquesta primera part era l'Escurço menys perfeccionat, però el Baldrick i la seva brutícia combinada amb una simpàtica estupidesa ja apuntava maneres.

Aquest era l'inici d'un idil·li televisiu amb aquesta colla de personatges i uns guions espèndids que em van familiaritzar amb diferents èpoques de la Gran Bretanya. Els capítols de l'etapa isabelina són, per a mi, els millors. La reina, la Dida, Lord Melched, Lord Percy, imprescindible Baldrick, sir Francis Drake, Bob, Lord Flash... Els diàlegs són sublims. Fa més d'un any em vaig comprar el DVD -ho podeu trobar en moltes grans superfícies o a l'FNAC- i de tant en tant repasso alguns capítols. Alguns me'ls sé de memòria i encara ric més. També vaig veure alguns capítols en versió original (molt recomanables) i subtitulats al canal K3 aquest estiu.


L'època napoleònica també és molt bona. Allí vam descobrir el gran Hugh Laurie fent de príncep sabatot molt abans que de House. També m'encanten aquesta sèrie de capítols, amb la senyora Miggins o un molt aconseguit Duc de Wellington. El primer capítol, el de les eleccions manipulades a Sant Munt de Fems, i el darrer capítol de la sèrie, precisament amb Wellington com a personatge convidat, són els millors. La quarta entrega és la de la I Guerra Mundial i el trio Capità Escurçó Negre, Tinent George i soldat ras Baldrick es combinen molt bé amb el cretí General Melched i el pilota tinent Reina. Em quedo amb el capítol que els toca pintar un quadre per una revista militar. "Permís per parlar", deia el George. Mireu-ho.



D'aquesta verdadera sèrie de culte -almenys per a mi- no podem oblidar el Conte de Nadal, amb un generós i bondandós Escurço Negre victorià que és converteix en un malparit integral perquè, acompanyat del fantasma de Nadal, veu un futur molt negre. I hi ha una raresa que també es pot trobar al DVD i em sona que TV3 ho va emetre fa uns quants anys en què un Escurço Negre actual inventa una màquina del temps i visita diferents èpoques.

L'Escurçó Negre la considero una de les meves sèries televisives de referència. M'agrada molt més el Rowan Atkinson en aquesta sèrie dels vuitanta que el Míster Bean, tot i que també m'ha fet riure molt. Reivindico que els catalans hauríem de tenir també el nostre Escurçó Negre particular, acompanyant Jaume I en les seves conquestes, fent de les seves a la Guerra dels Segadors o el 1714, durant la Renaixença o a la Guerra Civil. A veure si els de TV3 s'hi animen.

Bono, la incombustible espanyolitat del PSOE

José Bono és un personatge únic en el panorama polític espanyol. És un animal polític amb personalitat pròpia que podria estar al PP (Mi padre era falangista)i està al PSOE. Semblava que ja estava amortitzat després de 21 anys com a president de Castella-la-Manxa i un parell més com a ministre de Defensa. Però es veu que encara se li pot treure una mica més de suc. Zapatero -el seu rival a la secretaria general del PSOE en el congrés del 2000- no el va convèncer perquè fos alcaldable socialista de Madrid però si que ho ha aconseguit com a cap de llista de per Toledo (A nadie le amarga un dulce) amb la promesa de presidir el Congrés de Diputats (Mare meva!).

Bono demostra que l'espanyolisme més ranci l'anticatalanisme més radical no és patrimoni del PP sinó que dins del PSOE també existeix. És més sibil·lí, més dissimulat, però hi és. L'exministre de Defensa l'exterioritza sempre que pot. I jo ho trobo positiu, igual que Joan Ferran, amb la seva croada contra els mitjans públics catalans -que continua i amb el suport d'alguns dels seus correligionaris-. Les declaracions de Bono, impròpies d'una persona que aspira a presidir el Congrés de diputats, donen vots al PSOE en la frontera espanyolista que comparteix amb el PP i les ments penssants socialistes li han fet veure a Zapatero que calia recuperar Bono, prejubilat massa aviat.

Alguns sectors del PSC són conscients dels problemes que els pot portar Bono amb la seva llengua descontrolada. Aquest dijous Carme Chacón li fotia una mica de canya, però per l'altra banda hi ha Joan Ferran remant cap els fanguissars de l'anticatalanisme on Bono n'és un dels prínceps. Bono és d'aquells personatges en el qual es desdibuixa sovint la frontea entre la realitat i la caricatura. I ens pot arribar a caure simpàtic. Que la forma no ens tapi el fons!

Un meme molt blocaire que m'envia l'Octavi

L'Octavi Saumell m'ha posat deures. Alguna cosa que fins ara potser no sabíeu la coneixereu si llegiu el qüestionari. Els deures ja estan fets i ara n'he encarregat més a cinc blocaires més.

1. Quan temps portes com a blocaire?
Des del darrer dia del mes de març de 2006.

2. Com vas saber l'existència dels blogs?
Poc a poc. Em vaig animar després de consultar el blog del Lluís Foix de la Vanguardia.

3.Digues 5 blogs que segueixes diàriament.
El Saló dels Penjats, Índex de la Tarracosfera, Octavi Saumell, Antonio Ramos i Sherlock Holmes. En podria dir més.

4. Ets lector anònim d'algun bloc?És una de les facetes de gairebé tots els blocaires!

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.
En diria diversos. Prefereixo no dir-ne cap perquè me'n deixaria.

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?
Amb els companys del Saló dels Penjats. Primer un sopar "rajador" amb molta rialla i després el que la nit ens depari.

7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual.
Algun dia ja penjaré un post explicant-ho.

8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?És un sentiment que encara no he experimentat.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?
Força. Si de cop me'l fessin tancar el trobaria a faltar. En crearia un altre.

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest MêMê.
Antonio Ramos, Isaac Albesa, Capità Tarragona, Jordi Roca i Te la mà Maria.

La política és la pera!

Llegir les pàgines de política, ja sigui internacional, estatal, nacional o local, és una activitat molt distreta. A Argentina hem vist aquest dilluns un relleu presidencial entre marit i muller. Tot queda en família! Als Estats Units podria passar una cosa semblant d’aquí a un any i escaig si Hillary Clinton guanya les eleccions. Però amb la lleugera diferència dels vuit anys del Bush de president. Us imagineu el mateix al nostre país? Temps al temps.

A Rússia entenen la democràcia d’una manera molt diferent a nosaltres. La Constitució impedeix a Vladímir Putin optar a un tercer mandat presidencial. Solució: ungeix un candidat a president de la seva corda i aquest li promet que el nomenarà primer ministre. I als partidaris de Gary Kasparov, excampió mundial d’escacs i ara principal opositor a Putin, no els permeten ni disposar d’un local per proclamar-lo candidat a la presidència russa.

Però tornem a l’Estat espanyol. Ahir teníem Zapatero presentant el cap de llista del PSOE per Cadis a les properes eleccions generals. És ni més ni menys que el ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, que té tant de gadità com jo d’astronauta. Però és la grandesa de les llistes tancades i bloquejades: Rubalcaba, nascut a la localitat càntabra de Solares, com a número u socialista per Cadis.

I mentre, el programa El intermedio la Sexta es dedica a organitzar combats de boxa amb la consola Wii amb el títol de ‘la señora Calvo contra el señor calvo’. Es tractava de Duran i Lleida enfrontant-se amb l’exministra de Cultura. Per cert, ‘El Tigre d’Alcampell’ va caure derrotat.

Publicat al diari Aquí el dimecres 12 de desembre

TV mítica: Buck Rogers

He tornat de quatre dies de pont fora del nostre país i estic poc a poc resituant-me. Per això he decidit engegar una nova sèrie de posts sobre programes i sèries de televisió que m'han marcat durant la meva vida i intentar compartir aquests records amb vosaltres i que ja fa dies que em volta pel cap. I és que vull que en aquest bloc s'hi pugui trobar de tot. Començaré tirant enrera gairebé dues dècades, a aquells TV3 primigènia que encara no competia ni amb les televisions privades. Havíem de triar entre TV1, TV2 i TV3. El Canal 33 amb prou feines començava a caminar.

Avui us vull parlar de Buck Rogers al segle XXV. Crec que si el 2007 veiéssim aquesta sèrie americana de ciència-ficció la trobaríem molt antiquada, amb uns efectes especials primaris i un ambient molt setantero. La sèrie es va estrenar als Estats Units el 1979 i es van fer dues temporades, fins el 1981. Està basada en uns còmics dels anys 30. El protagonista és un pilot de la NASA, William 'Buck' Rogers que en un accident pateix un procés de congelació i desperta en el segle XXV amb l'impacte que això representa per ell i els humans d'aquest segle, que han sobreviscut a la sempre recorreguda III Guerra Mundial però amb un nivell tecnològic molt avançat. Aquest és el punt de partida d'una sèrie d'aventures per tota mena de planetes i amb dolents molt imaginatius.


En tinc molts bons records d'aquelles tardes de dissabte de finals dels 80. No em vaig pedre masses de la quarantena de capítols de la sèrie i TV3 va fer alguna reposició un o dos anys després que em va permetre veure'ls tots. La meva germana gran i jo ens imaginàvem que érem Buck Rogers, la coronel Wilma Deering o imitàvem el robot Twiqui -força còmic-. Altres personatges que recordo són la dolenta princesa Ardala, el Falcó -primer dolent i desrés bo- o un vampir interestelar que va fer de dolent malvadíssim en un dels capítols i que va protagonitzar algun dels meus malsons de l'època.


Els protagonistes de la sèrie, Gil Gerard (Rogers) i Erin Gray (Deering), que protagonitzaven l'història d'amor de la sèrie, no els he vist més per la tele ni al cinema i han quedat en la meva memòria inmortalitzats amb aquells monos ajustats que portaven o conduint unes d'aquelles naus espacials a l'estil Guerra de les Galàxies. I és que Buck Rogers és de l'època de La Guerra de les Galàxies o Galàctica. Estrella de Combate. Per cert, algú sap si Buck Rogers es pot trobar en DVD?

El nacionalisme de TV3 i Catalunya Ràdio

El portaveu adjunt del PSC al Parlament, Joan Ferran, va provocar ahir una d’aquelles tempestes que afecten sovint l’oasi català. Ferran, que ahir es va acabar de situar en el sector espanyolista del PSC, va afirmar que "cal arrencar de Catalunya Ràdio i TV-3 la crosta nacionalista". Ho va dir en una entrevista que cal llegir sencera perquè és un repàs a tots els fantasmes que afecten la ment d’un dels principals dirigents socialistes catalans, que fa uns dies ja havia qualificat la televisió catalana com la més antigovernamental de totes les que hi ha a l’Estat. Una televisió com TVC ha de ser governamental? Jo em decanto per adjectius com plural i independent o de qualitat.

La crosta nacionalista -catalana es devia referir Ferran- a mi em costa de veure-la des del canvi de govern en la Generalitat. Potser el diputat socialista es refereix a un reportatge sobre Terra Lliure emès fa uns mesos -per cert un gran treball- o Afers exteriors, en què Mikimoto -que potser ha comès el pecat mortal d’haver-se declarat independentista- ens oferia un bon producte, que en altres cadenes estatals han volgut imitar. I per què no parlem de la cobertura dels mitjans públics catalans de la manifestació de dissabte? Un acte civil amb milers de catalans als carrers no es mereixia connexions en directe dels serveis informatius i unes notícies més completes.

El que ha aconseguit Joan Ferran amb la seva darrera desbarrada és que es dibuixi cada cop més un nou eix en la política catalana: CiU, ERC i ICV per una banda, i el PSC, PP i Ciutadans, per una altra. Va passar amb la manifestació i pocs dies després en tenim un segon exemple.

Quan el poble parla

Els qui em coneixeu sabeu que no sóc massa d'anar a manifestacions. No vaig assistir ni a la mani contra la Guerra de l'Irak, ni la de l'11-M per citar-ne dues d'emblemàtiques dels últims anys i no perquè no estigués d'acord amb el "leitmotiv" de la convocatòria. Potser l'última va ser el 1997 i per un tema molt local: contra l'amenaça que caigués el carismàtic Cap Gros del Roquer de Torredembarra. No va servir de gaire. Però aquest dissabte vaig apuntar-me a darrera hora a l'autocar que sortia de Torredembarra carregat de militants i simpatitzants d'ERC, CiU i ICV (l'altre tripartit). Vaig sentir alguna cosa dins meu -i també fora- que em deia que a les cinc de la tarda havia d'estar a Plaça Catalunya.

I així va ser. Fins passats dos quarts de set no vam començar a caminar, cosa que va confirmar l'èxit de la convocatòria. Jo no sé si érem 700.000 persones -com deia l'organització, o 200.000 -com afirmava la Guàrdia Urbana-. Però érem moltes catalanes i catalans!!! Emprenyats pel caos dels ferrocarrils i de les infraestructures en general -allà recordava les cues a l'Ap-7 i l'N-340 que sovint pateixo-. Però també ens manifestàvem perquè volem decidir des de Catalunya com ens volem organitzar, el que és coneix com autodeterminar-se. Aquest és el fons de la qüestió. Caminar per una Via Laietana inundada de gent carregada de senyers, estelades i pancartes de tota mena -algunes molt enginyoses- va ser molt gran.

Avui diumenge ha arribat l'hora de les valoracions. La Plataforma pel Dret a decidir -l'entitat convocant- i els partits polítics que van participar en la manifestació fan una valoració positiva -No n'hi ha per menys!- mentre que el PSC s'ha limitat a manifestar el seu respecte pels manifestants -Només faltaria!- i a criticar CiU. El partit del president de la Generalitat mira cap a un altre costat i sembla que encara no ha assumit la magnitut del que va passar dissabte al centre de Barcelona. Esperem que pesi més Catalunya que l'obediència al PSOE.

El PP és limita a dir que la mobilització era contra l'Estat espanyol. Té raó. El maltractament el que ens sentim víctimes els catalans té un culpable. Ja sigui una ministra que ens menysprea o unes balances fiscals que no acaben d'aparèixer mai. Ja sigui el caos als ferrocarrils del nostre país o un Estatut retallat sense compassió. El got s'ha anat omplint i aquest dissabte hem vist que comença a vessar. El poble (m'agrada més aquesta denominació que societat civil) ha parlat i ara toca als polítics fer-ho. Esperem que estiguin a l'alçada. O potser demano massa.

I aprofito per denunciar que els mitjans públics catalans (TVC i Catalunya Ràdio) no han estat a l'alçada en la cobertura de la manifestació. Altra cop.

Pactes, mocions de censura i consensos

Les darreres setmanes ha estat sobre la taula la possibilitat de l'entrada de CiU al govern municipal però sembla que finalment els convergents continuaran a l'oposició a Torredembarra. El cap de llista de CiU, Daniel Massagué, aspirava a compartir l'alcaldia amb Jiménez a través d'aquest acord sòcioconvergent i aquest ha estat un escull del tot insuperable. Per als socialistes l'alcaldia no és negociable. Aquesta posició la van mantenir el juny passat i hi segueixen enrocats. La moda de partir alcaldies sembla que no ha arribat a Torredembarra i és que, posats a compartir, també hi podien entrar ERC i el GIT. Seria obrir la caixa dels trons.

El govern, doncs, continua en minoria. Hi ha algunes veus que diuen que el govern municipal i l'Alternativa Baix Gaià estarien intentant reconstruir els ponts de diàleg tan trencats aquest estiu i explorar possibilitats de pacte. El regidor d'Urbanisme i gran escull per l'acord, Ramon Ripoll, sembla haver perdut poder dins el PSC. Fa unes setmanes va ser substituït com a president local. Un símptoma. L'Alternativa és el soci lògic del PSC, ERC i el GIT. El segon regidor obtingut el maig passat els va envalentir i van tensar tant la corda que es va trencar. Als ecosocialistes els cal analitzar la situació amb la fredor necessària i al PSC, una certa generositat.

La gran pedra de toc del govern actual serà l'aprovació dels pressupostos municipals. Han de trobar almenys un regidor de l'oposició que doni suport als números pel 2008 per tirar endavant els pressupostos, perquè sinó la posició de l'executiu local quedarà en una difícil posició. L'aprovació fa unes setmanes de les ordenances municipals només va poder tirar endavant per l'estranya abscència d'una regidora de l'oposició. Recordem que era una època de nuviatge entre convergents i socialistes. Serà aquesta la fòrmula per tirar endavant els pressupostos? Seria una mica trist.

Altres veus aposten per una moció de censura. I hi ha qui diu que algun membre del govern actual podria entrar en l'operació. És una aposta arriscada i possiblement precipitada. Un govern amb ecosocialistes, populars, convergents, independents i qui sap que més seria un aiguabarreig que costaria que aguantés els tres anys i mig que resten de mandat. La sitació actual és radicalment diferent a la de l'octubre de 2004, però en política pot passar de tot. Fins i tot veure Suñé, Toda i Oviedo en un mateix govern.

Ens trobem en un moment que Torredembarra necessita grans consensos per desencallar temes importants com Muntanyans II, el contracte de l'aigua, el creixement urbanístic o certs equipaments imprescindibles. En definitiva, el model de municipi pel futur. No és un moment de mocions de censura que fracturin encara més la política local, sinó de diàleg, acords, cessions i certs sacrificis personals. Hi estan disposats els nostres polítics?

Publicat al Diari de la Torre del mes de novembre

Ja he arribat a les 50.000 visites

Aquest dijous he superat la xifra de les 50.000 visites. És d'aquells números rodons que fan il·lusió haver rebassat perquè vol dir que cada dia entren molts internautes en aquest bloc en què parlo una mica de tot. Exterioritzo les meves neures, us explico experiències o reflexiono sobre política o la vida en general. El comptador de visites està actiu des del març passat, quan ja feia un any que el bloc estava en marxa.

Mantinc uns visitants molt fidels, alguns d'ells també comentaristes, i altres que de tant en tant es deixen caure pel bloc. Destaquen molt les visites de Bulgària d'un altre blocaire molt actiu, el Joan Miquel Carrillo, que han situat aquest país de l'Europa de l'Est en el segon lloc del rànquing de països. Dels Països Baixos i Noruega -tercer i quart països dels que rebo més visites- no sé qui en ve, però espero que segueixi venint. Al Camp de Tarragona hi tinc el gruix dels visitants, però em sorprenen els punts vermells per tot el mapa espanyol al webstats. Gràcies a tots.

L'imperi dels eufemismes

Fa uns anys ningú parlava de sobiranisme i no perquè no hi haguessin catalans que aspiressin a formar part d’un estat separat d’Espanya sinó perquè tothom feia servir el terme independentisme. Des de fa un temps sembla que faci por declarar-se independentista i, en canvi, sobiranista -que crec que significa més o menys el mateix- està molt més estès. Recordo també que fins fa uns mesos l’autodeterminació era l’objectiu compartit d’un gran nombre de catalans. Però ara ha sortit el ‘dret a decidir’, terme molt més eteri i còmode per polítics com Artur Mas, que també ha encunyat un concepte com ‘La casa gran del catalanisme’. Hi ha una casa petita? I una mitjana?

El llenguatge ens permet fer jocs de paraules que s’acaben popularitzant i ningú reflexiona fredament que són una gran bestiesa. Tothom s’omple la boca parlant de la societat civil. En teoria els seus integrants seríem els que no som militars. Doncs no! Es tracta dels qui no som polítics. En canvi, governador civil -el mateix adjectiu- tenia mala premsa i va ser substituït pel de subdelegat del govern amb els pactes de CiU amb el PP el 1996. També en les ideologies polítiques hem inventat curiosos conceptes com l’ecosocialisme a l’hora de parlar dels integrants d’Iniciativa per Catalunya-Els Verds. El comunisme ja no ven si no és per fer por des de la dreta i ara són socialistes amb l’’eco‘ al davant. Els del PSC no són ecologistes? I la dreta encara és la dreta? O és el centre reformista? Uf!

Publical al diari Aquí el dimecres 28 de novembre

Les idees de l'Alejandro

L'Alejandro Fernández, portaveu del PP a l'Ajuntament de Tarragona i un dels blocaires més actius de la Tarracosfera política, ha escrit un post donant idees i propostes pel futur del Saló dels Penjats, al qual qualifica d'en part fill meu. Té tota la raó l'Alejandro en aquesta paternitat compartida, compartida amb una trentena de d'amics i companys periodistes del Canp de Tarragona. El Sáló dels Penjats està sent una aventura molt interessant, amb els seus inevitables alts i baixos.

Els Penjats som conscients de la influència del Saló. Hem viscut situacions que arribaria a qualificar de kafkianes. Els polítics veuen fantasmes i conspiracions on no hi ha absolutament res. Al Saló l'han qualificat de convergent i de socialista. O ens han dit que et tractem massa bé, Alejandro! Hem rebut trucades i comentaris amenaçadors. Però sempre hem tirat endavant i ens hem pres totes aquestes circumstàncies amb bon humor. A mi m'ha sorprès la rapidesa amb què s'ha consolidat el Saló com un referent de la Tarracosfera, tot i que quan el vam crear el maig passat erem conscients de les seves potencialitats.

Ha sortit ja diverses vegades l'expressió "morir d'èxit" a l'hora de referir-se al Saló dels Penjats. Jo parlaria més aviat de crisis de creixement. Arribar a les 900 visites diàries en un bloc de temàtica local és molt impactant. I també han entrat molts comentaris quan permetíem els anònims. Hem viscut episodis de comentaris que a mi m'han decebut força, perquè diuen molt poc dels nostres polítics -des dels professionals als militants de base i simpatitzants- i els periodistes. Com ja he dit algun cop, el Saló dels Penjats es va convertir en el Saló de la Bilis.

Un dia, un anònim va dir que l’entrada de diversos periodistes a l’Administració Pública com a càrrecs de confiança era la manera d’anar silenciant la gent, sobre la base humanament comprensible de la diferència brutal de sou. Ho vaig trobar demagògic i així ho vaig escriure, PERÒ L’ALTRE DIA, UN PERIODISTA LOCAL EM VA CONFIRMAR QUE DES DEL PSC S’ESTÀ DIENT “SI ET PORTES BÉ AMB NOSALTRES, POTSER TU TAMBÉ PODRÀS ENTRAR DE CÀRREC DE CONFIANÇA”. La temptació és massa gran. Aquest paràgraf del post de l'Alejandro és molt dur. Cadria aportar alguna prova, perquè a mi em sembla allò de tirar la pedra (diga-li 3%) i amagar la mà. Aquesta afirmació deixa en molt mal lloc alguns periodistes i també el PSC.

La professionalització del Saló de què parla l'Alejandro és un debat que els Penjats ja hem tingut. Algú ja ens ho ha dit que el bloc es podria convertir en un negoci si hi posem publicitat. Però això seria una altra cosa. El Saló va néixer com un bloc col·lectiu amb ganes de donar un altre enfoc a la informació tarragonina, però sempre des de l'amateurisme d'uns periodistes que treballem en altres mitjans de comunicació, on ens hi guanyem (bé o malament) la vida. Ara per ara el Saló és això, però en el futur potser serà una altra cosa. Ja veurem.

Ets molt gran tio!

El món dels escacs de les tres darreres dècades no es podria entendre sense Gari Kasparov. Ha estat el millor escaquista del darrer tram del segle XX i un dels grans jugadors de tota la història, dels que marquen una època. Fa uns anys Kasparov va decidir abandonar les competicions oficials quan encara era el número u del rànquing mundial i centrar-se en la política. L'Ogre de Bakú, com se'l coneix en cercles escaquístics, lidera actualment el moviment polític Una altra Rússia, principal opositor al règim de Putin.

El president de Rússia, Vladimir Putin, té una manera molt especial d'entendre la democràcia. El control sobre els mitjans de comunicació i els periodistes és total i la llibertat d'expressió a Rússia és actualment una utopia, amb risc fins i tot per la vida. Les garanties de les eleccions legislatives que es celebraran d'aquí a unes setmanes són inexistents i els resultats ja estan amanits: una victòria inapel·lable del partit de Putin. Kasparov té un carisma brutal, més enllà del món dels escacs, que a Rússia és un esport popularíssim i a Putin li fa por que pugui trencar els seus plans d'hegemonia absoluta.


Nascut el 1963, amb 22 anys ja era campió del món, després de derrotar el candidat oficial del règim el 1985 i que ostentava el tron des del 1975, Anatoli Karpov. Ja llavors, Kasparov es va enfrontar al règim comunista i es va alinear a favor de la Perestroika. Els duels Kasparov-Karpov d'aquells anys eren enfrontament amb tints polítics claríssims. El gran mestre nascut a Bakú sempre ha tingut una personalitat marcadíssima i el 1993 va liderar una rebel·lió contra la Federació Internaconal d'Escacs (FIDE), una organització enquilosada i també poc democràtica. Tot aquest desgast no li va impedir dominar el panorama internacional escaquístic de forma inapel·lable.

Des de fa uns anys Kasparov ha tornat a l'arena política i s'ha situat a primera línia. Està tant al davant que aquest dissabte Putin va aprofitar uns disturbis en una manifestació opositora per detenir alguns centenars de concentrats que no havien participat en els aldarulls, entre ells Kasparov, que està detingut i incomunicat durant cinc dies. Afronta una partida complicada però segur que se'n sortirà. Occident ben poca cosa ha dit i ha fet. Se'n diu diplomàcia. O por a l'armament nuclear rus? Aprofito per donar suport a la lluita de Kasparov per la democràcia a Rússia i demanar la seva llibertat. Algú s'hi uneix?

Encara val la pena mirar la tele (I)

Hi ha dies que engegues la televisió, comences a fer zàping i t'arribes a desesperar perquè no saps que veure. Ni per eliminació! I acabes posant un DVD, llegint o conenctant internet. Però encara pots trobar programes interessants i no recorreré al tòpic dels documentals d'animals de La2. En aquesta secció que aniré escrivint de tant en tant us explicaré quins programes de TV m'interessen. Potser a vosaltres també. Començaré amb una sèrie de dibuixos animats. La veig a La Sexta els dissabtes i diumenges cap a les tres del migdia, tot i que em sembla que també l'emeten a altres hores: Padre de familia.

Tot i ser de dibuixos animats no és massa recomanable pels infants. Es tracta d'una sèrie que se'n fot de la classe mitjana nord-americana d'una forma salvatge i irreverent. El pare és un dropo i que sovint es comporta com un adolescent; el fill gran és una mica lentet; la filla mitjana està marginada per la seva família i l'escola; el fill petit és una mena de nadó psicòpata; la mare té una veu molt carregosa però és la que aguanta la família i el gos parla i llegeix el diari. Hi ha una galeria de personatges molt terribles: un polícia paraplègic, un veí octogenari gai o uns presentadors de televisió que s'odien a mort entre ells. Que us sembla el plantejament?

Si us agraden Els Simpson segur que us agradarà Padre de familia, Family Guy. Uns dels inconvenients de la swrie és que a vegades parlen de personatges de l'star-system nord-americà de segona o tercera línia que al nostre país no coneixem i costa "pillar" el gag. Però la majoria de cops acabes rient a plaer. Un altre problema és que sovint repeteixen capítols -només n'hi un centenat- però jo no em canso de veure certs capítols. I un darrer detall: si poseu La Sexta just abans de Padre, fan la previsió metereològica i la presenta un personatge que a mi em té impactat. Fa pinta de guàrdia civil, fa un parell de brometes e un minut i mig i porta una sobramenta a sobre que déu n'hi do. Ben bé podria ser un personatge de Padre de Familia.

El temps ho cura tot

He tingut moltes setmanes activa la darrera enquesta que he penjat al bloc. Potser ha estat per mandra, per una crisi de confiança en aquest tipus de sondejos digitals o jo que sé. La qüestió és que ha arribat l'hora de canviar-la, però fem abans unes quantes reflexions. En l'enquesta preguntava "Qui ha estat millor alcalde per Torredembarra?". El més votat (46%) ha esta Celestí Salort, el primer alcalde torrenc amb la recuperació de la democràcia (1979-1991), primer amb les sigles de CiU (1979-1987) i després com a independent (1987-1991) amb l'única majoria absoluta que ha vist el municipi. Després va continuar com ser regidor -a l'oposició i al govern- fins el maig passat. Curiosament avui he estat dinant al mateix restaurant que ell i he pensat que el temps ho cura tot. Fins i tot ens hem saludat. I amb el seu record com alcalde passa el mateix. Fa setze anys que va deixar el càrrec i la gent cada vegada té més bon record d'ell.

Vint-i-vuit anys de al plenari municipal, un verdader animal polític i digne d'estudi pel seu lideratge, sovint messiànic, que li va permetre ser alcalde, estar 12 anys a l'oposició i ser l'àrbitre de la política torrenca del 2003 al 2007. Criticat per uns, admirat per altres, com més temps passi més bon alcalde serà. A Salort el segueix en la votació l'actual alcalde, el socialista Manuel Jiménez, amb un 40%. En el càrrec des del 20 d'octubre de 2004 a través d'una de les mocions de censura menys traumàtiques que s'han vist areu de Catalunya per la seva lògica aplastant, no travessa ara el seu millor moment, governant en minoria i sense acabar d'arrencar el nou mandat.

Molt lluny queden els dos alcaldes que Torredembarra ha tingut entre Salort i Jiménez. El convergent Santiago Segalà (1991-2000) es queda amb només un 10%. Va obrir una etapa de molta il·lusió i va engegar grans projectes, com el passeig marítim, el Port o el CAP -per dir-ne alguns-, va fregar la majoria absoluta però va acabar en l'absolut autisme polític, víctima d'ell mateix i sent rellevat a mig mandat per una ordre vinguda "de molt amunt". Un mandat de més a menys que els torrencs no recorden massa bé. I encara treu menys nota (un 5%) el seu successor, el també convergent Miquel Àngel Lecha (2000-2004), que va governar amb gairebé tothom però va demostrar una manca de lideratge molt exagerada. Lecha hauria pogut ser un bon alcalde tot i la seva manca de carisma però va estar molt mal assistit pel seu partit.

Us prometo un altre post recordant personatges de la política torrenca i analitzant els actuals. Abans, però, canviaré l'enquesta i us preguntaré sobre les vostres preferències radiofòniques.

Manifestacions o batalles campals?

En els darrers anys hem vist com sorgia al nostre país una nova activitat de cap de setmana. N’hi ha el dissabte al matí i a la tarda i també el diumenge abans de dinar. Excepcionalment, també entre setmana. Es tracta de les manifestacions. L’oferta és variada, tant de temàtica com d’ubicació geogràfica. N’hi ha des de l’Alt Empordà fins al Montsià. Però la gran capital de les ‘manis’ és Barcelona, amb una temàtica diversa. També hi ha diferents nivells de perillositat. Dissabte estava convocada a la capital catalana una manifestació contra l’assassinat d’un noi de 16 anys per joves feixistes a Madrid. És impossible no donar suport a aquesta manifestació. La concentració no estava, però, autoritzada. Els ànims es van anar escalfant i la festa va acabar molt malament, amb greus enfrontaments, 5 detinguts i diversos mossos i manifestants ferits.

Els aldarulls per la ‘mani’ de dissabte ha tingut repercussions polítiques al voltant de l’actuació dels Mossos. Van actuar massa tard? No sóc cap expert en seguretat, però a mi em costa comprendre com es poden organitzar aquestes batalles campals, tant per part dels manifestants com dels mossos. S’ha de trobar el moment just per actuar i evitar mals majors. La policia ha de protegir-nos, tant dels lladres que poden entrar a casa nostra, com d’uns personatges que, emparant-se en qualsevol causa noble i defensable -l’accés a l’habitatge o l’assassinat d’un jove innocent- es dediquin a carregar-se el mobiliari urbà i muntar veritables guerres urbanes. Només fan mal a la causa que defensen. I cada cop som més els que estem cansats d’aquestes situacions tan il·lògiques.

Publicat al diari Aquí el dimecres 21 de novembre

20-N: Algunes reflexions

Aquest dimarts fa 32 anys que va morir Francisco Franco. No és un aniversari rodó i no hi haurà els programes i reportatges especials que moltes televisions, ràdios i mitjans escrits ens ofereixen cada cinc anys. Però de celebracions i commemoracions no en faltaran. El Valle de los Caídos i altres llocs simbòlics dels més nostàlgucs d'un règim dictatorial que ja fa tres dècades que es va acabar acolliran trobades per recordar la mort del dictador. Per a ells, el caudillo i el gran defensor de "la sagrada unidad de España".

Aquesta última legislatura ha servit per mirar més profundament cap enrera, cosa que ni durant la transició, ni el primer govern socialista ni l'executiu encapçalat per Aznar havien fet. S'ha aprovat la Llei de la Memòria històrica, que no ha aconseguit acontentar el PP -evidentment- però tampoc altres partits com Esquerra Republicana. I és que judicis franquistes com el que va condemnar a mort el president de la Generalitat, Lluís Companys, encara són vàlids. Un insult als catalans i la democràcia. Tot i això, la llei ha estat un pas important.

Jo no vaig ser coetani de Franco i amb prou feines recordo la transició, però he volgut conèixer que va ser la Guerra Civil i la dictadura franquista. I arribo a la conclusió que Francisco Franco va ser un genocida a l'alçada de Pinochet o Milosevic i un aprenent de Hitler i Stalin (mestre i alumne els podeu veure a la fotografia). Franco no es va limitar a guanyar una guerra civil sinó a eliminar físicament els que ell creia els seus enemics, amb la connivència de capes molt importants de la població espanyola.

La transició va intentar passar pàgina enllaçant el franquisme amb le democràcia. El succesor de Franco com a cap d'Estat va ser el qui ell havia ungit com a successor, el rei Juan Carlos I i desenes de jerarques franquistes van poder participar en la nova democràcia. No van haver de pagar ni judicialment ni socialment per haver format part d'un règim antidemocràtic i totalitari. Que va pasar amb els dirigents republicans republicans el 1939? Exili o mort. Evidentment no demano això, però quan veig a Fraga com a senador i amb el paper de gran demòcrata, alguna cosa se'm regira a l'estómac.

A l'Estat espanyol molts es veuen capaços de donar lliçons a països com Xile o Argentina, que els anys 70 i 80 van patir dictadures, però potser primer haurien de començar per autoexaminar-se. Sabeu allò de la palla en l'ull aliè i la biga en el propi...Aprofitem el 20-N per reflexionar una mica sobre el franquisme, la transició i la situació política actual.

El Llibertí, una obra molt recomanable

Tinc pendent parlar de molts temes que aquests darrers dies s'han succeït en l'atapeïda actualitat nacional i estatal. Des d'un rei que demostra en una cimera que és humà (o un impresentable que es passa el protocol per la soca dels…), la separació matrimonial de la filla gran del monarca en qüestió, una ministra que s'aferra a la cadira tot i la seva manifesta incomptència i que se'ns en riu a la cara, un president del Govern que fa broma amb els retards de rodalies o un cap de l'oposició estatal que viu en un món en què el castellà està marginat a Catalunya. Però en aquest post vull parlar de teatre i recomanar-vos que, si podeu, aneu a veure El Llibertí al Teatre Poliorama o espereu que amb una mica de sort vingui al reobert Metropol d'aquí a uns mesos.

M'agradaria anar més al teatre. Hi vaig tres o quatre vegades l'any i intento disfrutar d'aquest espectacle. Hi ha qui diu que el teatre és car, però hem de tenir en compte el treball dels actors, del director i tots els professionals que hi ha darrera. El moment en què s'apaguen les llums de la sala sempre l'he trobat màgic. Des de ben petit. I aquest diumenge també. Les entrades me les havien regalat uns amics per meu aniversari (Moltes gràcis de nou)i les crítiques que havia sentit de l'obra dirigida per Joan Lluís Bozzo eren molt esperançadores. I us he de dir que he passat gairebé dues hores molt recomanables.

El Ramon Madaula encarna l'il·lustrat Dennis Diderot de forma magistral i forma una parella estelar amb la Laura Conejero, que afronta un darrer tram de funció en què es mostra esplèndida. Nausica Bonnín i Paula Vives saben sortir del clixé de El Cor de la Ciutat i fan un gran treball. Tenim un gran planter d'actors i actrius al nostre país. I que cal dir del Jofre Borràs, aquest torrenc que poc a poc s'ha fet un lloc en el panorama teatral i televisiu català. Sempre fa gràcia veure a l'escenari o a la pantalla algú al qual coneixes personalment.

El Llibertí és una obra per riure i una obra per pensar. Té moments de vodevil, amb l'adjectiu filosòfic que li agrada a dir al Bozzo, amb portes que s'obren i es tanquen i altres amb diàlegs enginyosos i que obren les portes a la reflexió profunda. Encara que us facin mandra els vestits d'època -a trama transcorre al segle XVIII- aneu-hi igualment. L'obra sap mantenir l'interès fins el final amb algun gir argumental molt ben trobat. I un detall que fa pensar una mica: el públic barceloní tus més que el tarragoní.

Trepitjant el carrer (o el camp) i algunes reflexions

La carrera professional, sobretot en el periodisme, està formada per etapes, i en els últims anys n'estic travessant una en la qual reconec que surto poc al carrer i passo la gran majoria d'hores davant de l'ordinador. I quan deixo la redacció és sovint per anar a fer un cafè o un dinar amb cert polític o cap de premsa, participar en una tertúlia o fer alguna entrevista. Té la seva part positiva però també la negativa. En la dècada i escaig que porto treballant en aquesta professió he hagut de xafar molt de carrer i "xupar-me" moltes rodes de premsa. Ara es veu que toca fer-ho menys.

Però aquest dijous una sèrie de casualitats han fet que em trobés enmig d'un tema d'aquells que feia temps que no tractava: un incendi. Només han cremat 14 hectàrees, però han estat al costat del polígon petroquímic i enmig del novembre, dos circumstàncies que el fan més noticiós. He deixat el cotxe aparcat a Camp Clar, he creuat la carretera i m'he apropat on hi eren els bombers. Allà he pogut fer unes fotos prou interessants abans no s'amagués el sol. Passejant-me enmig dels bombers i gairebé tocant el foc (no eren els incendis de Califòrnia o Grècia, que quedi clar!) vaig buscar la millor imatge. I demano perdó per un cert intrussisme professional perquè jo no sóc fotògraf, tot i haver publicat ja unes desenes de fotos en premsa.

Els periodistes som uns personatges força especials (i ho dic amb tota la humilitat). Treballem més hores que la mitjana dels treballadors i en horaris sovint incòmodes per conciliar amb una vida familiar o simplemment per gaudir dels amics i d'una mínima vida social. I els sous són baixíssims. Recordem que la gran majoria som llicenciats i hem hagut de passar quatre o cinc anys a la Universitat, amb algun màster i tot, invertint temps i diners. Però ens agrada molt la feina que fem. Almenys en el meu cas.

Un periodista ha de ser curiós: buscar les claus de la notícia o la millor imatge per il·lustrar-la. Tot això és fa molt difícil amb la majoria de les empreses de comunicació actuals, que volen molta producció (quantitat per davant de la qualitat) amb els mínims costos. I les facultats de Periodisme vinga a produir llicenciats. Hem de pagar un peatge en forma de salaris baixos i un horari laboral sovint interminable per treballar en el que ens agrada? Com deia aquell: Reflexionem-hi.

A favor de Nebrera

Els partits polítics són entitats molt tancades i endogàmiques. Fins i tot, poc democràtiques. Els aparells i els secretaris d’organització -veritables lampistes polítics, els més expeditius són gairebé com el Senyor Llop de Pulp Fiction- controlen amb mà ferma que ningú se surti de la línia marcada per la direcció. Paral·lelament, aquests mateixos partits cerquen, a vegades de manera desesperada, els anomenats independents: professionals de prestigi en el seu camp o procedents dels moviments associatius que vulguin incorporar-se a les llistes. El Partit Popular va fitxar per les darreres eleccions al Parlament la jurista i professora universitària Montserrat Nebrera, gairebé com si del Ronaldinho es tractés. Va ocupar el segon lloc de la candidatura a la cambra catalana, per darrere de Josep Piqué, que, per cert, ha penjat ja les botes polítiques i des de dilluns és president de l’aerolínia Vueling.

Els independents acaben entrant tard o aviat a militar en el partit que els ha «fitxat». Va passar per exemple amb el mateix Piqué la segona dècada dels noranta. Nebrera ja s’ha tret el carnet del PP però continua anant per lliure. Escriu articles als diaris o pronuncia conferències qüestionant la línia oficial de la formació en temes tan sensibles com l’11-M. El president del PP català, Daniel Sirera, l’ha cridat a l’ordre i li ha donat cent dies per canviar la seva actitud. El de Nebrera no és un cas aïllat però és paradigmàtic. Els partits busquen els independents -a nivell estatal, nacional o municipal- per ampliar el seu electorat donant una imatge d’obertura a la societat, però al mateix temps volen que se sotmetin a la fèrria disciplina de partit. Crec que el PP català hauria de donar més llibertat de moviments a Nebrera. Sinó, per què l’han fitxat?

Publicat al diari Aquí el dimecres 14 de novembre

Reflexions al cap de mig any

La delegació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya va organitzar aquest dissabte una jornada sota el títol Mitjans digitals, nou periodisme i codi deontològic. Vam començar a un quart de dotze del matí i no vam acabar fins passats dos quarts de tres del migdia. Llarg i intens. El president del Grup de Periodistes Digitals, Diego Linares, va fer una interessantíssima xerrada sobre periodisme digital per situar la quinzena d’assistents a la jornada en aquesta nova etapa del periodisme que són els mitjans digitals i els blocs.

Després d’una pausa-cafè em va tocar a mi parlar sobre el Saló dels Penjats. Vaig actuar de portaveu d’aquesta trentena de periodistes que formem el col·lectiu. Vaig tractar el naixement del bloc, el 8 de maig de 2007, el funcionament –admetent un important grau d’anarquia fruit de la no professionalització del Saló- i dels comentaris. Aquest és el gran tema: la regulació de les intervencions spamers (recordeu els fragments del Quijote penjats al Saló, intoxicadors (n’entren molts) i tocapebrots (aquells que introdueixen temes que no tenen res a veure amb el post en qüestió, anomenats també en el mundillo com a trolls).

El torn obert de preguntes va servir per recollir les sensacions d’alguns visitants del Saló. Els comentaris anònims van omplir el 80% de les intervencions i crec que com a col·lectiu hem de reflexionar sobre la regulació dels comentaris. Cal moderar-los (revisar-los abans de penjar-los)? O continuar sense moderar-los i ser més restrictius a l’hora de suprimir-ne? Caldria que els visitants es registressin abans de poder fer comentaris? Hem deixar que el Saló es convertís en una plataforma de batalla política, tal com alguns dels assistents a la jornada ens suggeria que està passant?

Portem mig any de Saló dels Penjats i, com ja vaig dir en la meva intervenció, és poquíssim temps i encara estem definint el mitjà. Som conscients que hem estat pioners a nivell tarragoní i català i hem patit crisis de creixement. Sovint tinc la sensació que el Saló dels Penjats s’ha convertit en una selva plena de feres i besties de tota mena que aprofiten els nostres posts per atacar-se usn als altres. Crec que hem de reflexionar sobre aquesta eina que hem creat que alguns han entès com una joguina que poden manipular al seu gust. I si cola, cola.

Són algunes reflexions que em venen després de la jornada de dissabte que penjo al Saló dels Penjats i al meu bloc personal simultàniament.

S'ha acabat l'era Rijkaard

En aquest món en què estem és molt important saber quan s'ha acabat una etapa. Ho pots saber veure tú mateix però a vegades són els altres els que t'han d'obrir els ulls i, si poden posar punt i final a l'etapa en qüestió, ho han de fer. És el cas de l'entrenador, Frank Rijkaard. Jo vaig ser dels que l'estiu passat pensava que havia de continuar una temporada més com a tècnic del primer equip blaugrana, i l'he defensat fins ara tot i aquest irregular inici de lliga, en què s'estan repetint guions de la campanya passada, reconec que m'havia equivocat. La derrota d'aquest dissabte a Getafe (2-0), amb una imatge penosa, m'ha fet topar amb la trista realitat. Fora de casa el Barça només s'ha sumat una victòria i tres empats en sis partits contra equips que amb prou feines poden estar algun d'ells a Europa. Al Barça li cal un altre entrenador. Rijkaard ja no serveix.

Li hem de reconèixer i agrair al tècnic holandès un joc alegre, uns títols que ens han fet disfrutat molt i reconèixer que és una bona persona i un bon psicòleg, tot i que tàcticament no és un crak, però en aquest moment cal canviar-lo. Ara és un mal moment perquè estem amb la temporada començada, però abans no s'agreugin els mals que pateix el conjunt blaugrana, cal prendre una decisió dràstica. Cal un revulsiu i, com no podem canviar els vint i escaig jugadors del primer equip, hem de buscar un nou entrenador. No tinc clar qui ha de ser, però si que tinc clar que el seu nom no és Frank Rijkaard. Com ho veieu, futboleros?

Tres tertúlies i una entrevista

Tinc una mica que sempre critica els tertulians perquè es creuen capaços de parlar de tot encara no en tinguin ni idea de gairebé res. Potser té raó, però a mi és un un gènere que m'agrada molt. Tant participar-hi com escoltar-ne. M'aixeco gairebé cada dia amb la tertúlia de RAC-1, a vegades al migdia escolto L'Oracle de Catalunya Ràdio i a la nit sovint sento les tertúlies de La Nit a RAC-1 o les del Tu diràs. Però també participo en tertúlies. Aquesta setmana, en tres.

Cada dilluns, l'Octavi Saumell, el Xavier Zaragoza m'acompanyen en una tertúlia a Onda Cero que modera l'Adriana Haro. És una tertúlia fresca, de periodistes joves, on tractem l'actualitat municipal posant èmfasi en els temes que més preocupen a la ciutadania. Un cop al mes em conviden a la tertúlia matinal de Tarragona Ràdio. Aquest dimarts vaig compartir micròfons amb la Núria Pelay, secretaria de Transport de l'UGT de Tarragona -que debutava i va estar a un gran nivell- i dos clàssics, el regidor de CiU Albert Vallvé i l'advocat Xavier Solé Poblet, que vam descobrir que tenien en comú haver estudiat amb el secretari d'Estat d'Infraestructures, Víctor Morlán. Em va confirmar en antena que Morlán no era el delegat de classe. Afortunadament.

I dijous em vaig acostar a la tertúlia d'Altafulla Ràdio, a la qual l'Albert Jansà, el seu moderador, m'ha deixat les portes obertes per quan em va bé anar-hi. I reconec que m'hi hauria de deixar caure més. A la tertúlia d'ahir vam participar-hi l'amic blocaire Josep Maria Yago, l'Antoni Vilà (Diari de la Torre) i a l'altra banda del fil telefònic, el president de l'Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme, Roberto Manrique. Estava a Madrid i sortia d'un judici contra l'etarra Olarra, acusat d'induïr el darrer atemptat mortal d'ETA a Catalunya, contra el policia Santos Santamaria. Em va sorprendre la seva serenitat. Manrique té les coses molt clares: ETA no té res a veure amb l'11-M i cal volutat política per acabar amb la banda terrorista.

I aquest divedres he anat a Ona la Torre per fer l'espai setmanal dedicat als blocs. Hem entrevistat en directe un amic, company tertulià i blocaire, l'Octavi Saumell, que ens ha explicat la seva experiència amb el seu bloc. Admiro com l'Octavi actualitza el bloc cada dia després de la jornada laboral. També hem parlat de la jornada sobre nou periodisme que organitza el Col·legi de Periodistes aquest dissabte. En parlaré més endavant.

Jugant t'ho passes bé i guanyar és l'òst...

Aquesta foto és de l'equip del Club Escacs Torredembarra que dissabte passat va anar a Vila-rodona a jugar el Torneig de la Fira. Ja sabeu alguns que entre les meves estranyes aficions hi ha la de perpetrar partides d'escacs. Cada any anem a aquest campionat perquè entre els dos clubs hi ha molt bona relació des de fa anys. Eren partides de vint minuts, un ritme àgil que permet no haver de pensar massa i jugar bastant "al toc". A més de passar-ho bé vam guanyar els tres enfrontaments (Vila-rodona A i B i Montblanc) i ens vam emportar la copa de primers classificats.

En la imatge hi apareixem Francesc Blasco, Eva Matons, Jordi Salvat, Josep Romeu, Gabriel Comes i Jordi Pla. Em direu que la fotografia d'aquella parella del darrera sobra, però estàvem a la sala de plens de l'Ajuntament de Vila-rodona. Que hi farem!

Trobareu més informació del torneig i de les activitats del Club Escacs Torredembarra a www.litegrup.com/escacstorre.

Qui és més freack?

Hem rigut molt amb aquest vídeo. És una intervenció kafkiana per part d'una persona que ha estat designada pel seu partit portaveu d'Educació al Parlament Autonòmic de l'Aragó i destituïda després de la seva primera actuació a les corts aragoneses. Isabel Teruel -així es diu aquesta dona- ens deleita amb nou minuts que no deixen indiferent a ningú per l'infantilisme i el surrealisme. En alguns moments sembla que s'hagi pres algun tipus de substància al·lucinògena.

Vaig mirar el seu currículum i vaig comprovar que no acaba de sortir de l'ou. Va néixer el 1965. Però és el que provoquen les llistes electorals tancades i bloquejades. La majoria de candidats no han de donar la cara ni defensar el seu escó davants dels ciutadans i ens trobem amb casos com aquest, que fan molt mal a la política i més en aquesta època en què internet arriba a gairebé tot arreu.

Però si tornem al Camp de Tarragona, ens trobem amb un regidor a l'Ajuntament de Reus que té un estil diferent. És capaç, després d'una roda de premsa conjunta amb el secretari general de l'UGT de Tarragona, Mario Rigau, de posar-se a cantar una versió sui generis de la "Fera ferotge" del gran Ovidi Monllor. Qui és més freacky? L'Ariel o l'Isabel? Almenys en el cas de l'Ariel Santamaria l'han votat els ciutadans com a cap de llista que era de la CORI i els ciutadans aragonesos que van confiar en el PSOE no sabien que el seu vot va contribuir a donar un escó de diputada a qui és capaç de fer una intervenció d'aquest tipus. Són dos casos que ens han de fer reflexionar sobre la política actual.

L'Octavi m'envia un meme

L'Octavi m'ha inclòs en una xarxa de meme. Ara feia setmanes que no me n'arribava cap. Es tracta de donar tres consells de com s'ha de portar un bloc. Després de més d'un any i mig gestionant un bloc alguna cosa he après. Suposo.

Regularitat: hi ha blocs que comencen amb molta força i duren molt poc. Altres que engeguen amb un ritme d'actualització baix i acaben encara pitjor. Quan fas un bloc t'has de marcar una regularitat. T'has d'obligar a actualitzar-lo almenys una vegada cada x temps. Jo m'he posat el límit de quatre dies com a periode màxim sense actualització i ho compleixo. Això no vol dir que empalmi tres o quatre dies seguits a post diari. Hi ha èpoques que tens més coses a dir i altres que menys.

Cuidar els links: considero molt important que en el teu bloc hi hagi molts links. I que estiguin ordenats per àmbits i temàtiques. De tant en tant en vas afegint algun de nou. I si convé reestructures la classificació. Jo tinc un Top-10, els blocs que més visito o que trobo més ben fets, que cada x temps hi faig algun canvi. I és totalment obligatori linkar qui et linka. És qüestió de ser agraïts i crear un bon rotllo blocaire.

Publicitat: parleu del vostre bloc sempre que pugueu. Feu comentaris a altres blocs perquè quedi el teu enllaç. Animeu els amics i coneguts a què també creïn el seu bloc. I si teniu l'oportunitat feu com jo que els divendres al matí parlo de blocs al magazine matinal de la ràdio del meu poble, Ona la Torre (107.0 FM). Els blocaires cada dia hem de ser més.


I ara em toca passar aquest meme a tres blocaires:

Joan Miquel Carrillo, el culpable que gairebé un 3% de les visites del meu bloc vinguin de Bulgària i autor d'un bloc altament recomanable.

Alejandro Fernández, el millor bloc d'un polític tarragoní segons el meu punt de vista, compartit per molts altres blocaires.

David Fernández: un blocaire força recent però que ja s'ha convertit en un referent a la blocosfera reusenca.

Del l'illa de Perejil a Ceuta i Melilla

Les relacions entre l'Estat Espanyol i el Marroc s'estan tensant. La raó és que aquest dilluns els monarques espanyols visitaran les ciutats de Ceuta Melilla, situades al continent africà però de sobirania espanyola. Juan Carlos i Sofia no han estat mai a aquestes ciutats des que són reis i aquesta visita ha fet emprenyar molt el rei Mohamed VI i bona part dels marroquins -els que no tenen feina cada dia per sobeviure-. Diuen que aquestes ciutats són seves, tot i que hi manen uns altres. El monarca marroquí ha fet tornar l'ambaixador des de Madrid a Rabat per aquell gran eufemisme diplomàtic: cridar-lo a consultes.

La veritat és que aquest conflicte diplomàtic no em preocupa massa. Em queda lluny. Penso que Ceuta i Melilla haurien de formar part el Marroc i igual que Gibraltar de l'Estat Espanyol. Per motius geogràfics. Crec que són anacronismes. Sidi Ifni, Fernando Poo o Guinea Equatorial ja no formen part del Reino de España. El colonialisme espanyol -que a més va ser una mica trist a partir del 1898- crec que l'hauríem de deixar enrera, tot i que a alguns els costa. I sinó recordeu l'episodi de l'illa de Perejil amb aquella exhibició de força d'Aznar i Trillo per quatre roques i quatre cabres.

La visita reial a Ceuta i Melilla no és més que una estratègia electoral de Zapatero i el PSOE per demostrar fortalesa davant dels votants més nacionalistes espanyols que podrien pensar de canviar el vot cap al PP i ara els donen una mica d'espanyolisme intravenós. Per, tant, ja s'aclariran. Els marroquins tampoc són uns santets i sinó recordeu l'ocupació del Sahara Occidental el 1975 amb la Marxa verda, aprofitant el buit de poder pel final de Franco. Un conflicte que, per cert, encara no s'ha solucionat i encara hi ha campaments de refugiats saharauis tres dècades després. El que deia: a mi, com a català, els conflictes colonials espanyols em queden una mica lluny.

Muntanyans II i la gran coalició

Ha estat un octubre interessant per la vida política de Torredembarra, tot i que continuen havent afers que no s'acaben de desencallar. Muntanyans II segueix tenint un espai principal en l'agenda torrenca. Hem vist una votació al Parlament de Catalunya i un viatge de diversos regidors a Madrid. La votació va deixar clar que en el tripartit de Barcelona no hi ha fisures i van tancar files al voltant de l'edificació de Muntanyans II. Si companys, sí. Les forces d'esquerra impedeixen que s'activint els mecanismes perquè s'aturin les obres i CiU, que va ser la força que va engegar el procés urbanístic, s'hi oposa, mentre el PP s'absté. És la política.

En alguns sectors hi ha hagut una certa decepció pel paper d'Iniciativa. De poc ha servit que Lluís Suñé encapçali la llista al Congrés per Tarragona de la formació ecosocialista. El diputat Daniel Pi, que estava en el polèmic ple de la moció per aturar l'edificació va defensar les esmenes que sentenciaven Muntanyans II. Però a finals de mes hem viscut un viatge a Madrid de representants del govern i també e l'oposició. Concretament, el cap de llista de CiU, Daniel Massagué. La conclusió és que el Govern central passa la pilota a la Generalitat. Si que han insinuat que podrien participar en la compra dels terrenys, però la xifra serà molt elevada i la Generalitat també haria de rascar-se la butxaca.

Resumint. La Generalitat ha de decidir i després del que hem vist els darrers anys, l'administració catalana no està massa per la labor i ho van deixar clar en la votació al Parlamebt els partits que integren l'executiu. Alguns grups polítics i moviments socials no es rendeixen i continuen movent-se. L'argument de la inundabilitat dels terrenys pot ser la darrera oportunitat. Mentrestant, les màquines treballen a tot drap a Muntanyans II.

El Club Marítim Torredembarra ha estat un dels altres protagonistes del mes. Un error burocràtic va fer que l'entitat i l'Ajuntament pensessin que la concessió de 25 anys caducava el 2008 i s'ha avançat un any. El Ministeri de Medi Ambient va posar la directa i volia obligar a tirar a la terra les instal·lacions del Nàutic. Hi ha hagut molt moviment i el viatge a Madrid ha servit per evitar l'enderrocament gràcies al canvi de titularitat de la concessió, que passarà de privada a pública i altres entitats podran beneficiar-se d'aquesta ubicació privilegiada.

Alguns avisen que aquest viatge a Madrid podria haver servit per sentar les bases de l'entrada de CiU al govern. Sis hores en un vagó de tren donen per a molt i la incorporació dels regidors nacionalistes serviria per consolidar a un govern en minoria que necessita un soci perquè quatre anys amb aquesta situació no es pot aguantar. A Valls l'acord entre convergents i socialistes ja està fet i només queda la signatura. A Salou ja van pactar a començaments del mandat. Per què no Torredembarra? El 2001 ja es va fer una gran coalició i l'inici va ser esperançador. Hi ha personatges que han canviat i ara podria sortir bé i el municipi sortir-ne beneficiat.

Hi ha arguments en contra d'aquesta gran coalició. Si CiU vol presentar una verdadera alternativa de govern el 2011, l'entrada a l'executiu seria contrapruduent, ja que tot i que recondueixin un govern que no acaba de rutllar les medalles se les emporta el partit que ostenta l'alcaldia. Repasseu precedents. Però ja se sap que tocar poder és sempre llaminer. Però Muntanyans II és el gran escull i un hipotètic pacte passaria per un acord en aquest polígon urbanístic. El pacte de Muntanyans no sona malament.

Publicat al Diari de la Torre en el número d'octubre