Pot Obama no ser president?

Manca menys d’una setmana pel primer dimarts després del primer dilluns de novembre o el que és el mateix, el dia de les eleccions a la presidència dels Estats Units. Totes les enquestes indiquen què el candidat demócrata, Barack Obama, superarà amb comoditat el seu contrincant, el republicà John McCain. Els sondejos apunten a un mínim de cinc punts i un màxim de més de deu a favor d’Obama. La sensació és que McCain s’està enfonsant amb la seva vicepresident, Sarah Palin, lligada al peu com una bola de ferro.

El veterà candidat conservador sembla encara creure en què pot guanyar contra tots els pronòstics, i està jugant fort la carta de la por. McCain avisa que Obama és un “socialista perillós”. Socialista és al nostre país i a gairebé tot Europa una paraula normalitzada per anys de govern de partits polítis que afirmen tenir aquesta ideologia. Als Estats Units socialista és un adjectiu amb una connotació més que negativa, que recorda els règims de partit únic i en què l’economia és planificada totalment per l’Estat. Recorda la Guerra Freda, els règims comunistas. Dir comunista a agú és marcar-lo i enarborar el vot de la por.

Pot Obama perdre les eleccions? Es parla des de fa unes setmanes d’un vot ocult amb un component racista molt gran que les enquestes no poden detectar. Aquesta sembla la darrera carta de McCain per vèncer per la mínima en alguns estats on les forces entre demòcrates i republicans estan molt igualades. El mapa electoral dels Estats Units és molt clar. Les costes estan tenyides del blau demócrata i el centre de vermell republicà. Si el blau s’estén pel centre Obama arrassarà i obtindrà una victòria històrica, però si el vermell aguanta en els seus feus habituals i reté estats com Florida pot saltar la sorpresa i es pot repetir el que va passar el 1948.

Fa seixanta anys tots els sondejos donaven com a vencedor el candidat republicà, el governador de Nova York, Thomas Dewey, enfront el demòcrata Harry Truman, que havia rellevat el desaparegut Roosvelt tres anys abans. Fins i tot algun prestigiós diari -com en la imatge el Chicago Daily Tribune sostingut per Truman- donava com a guanyador Dewey i en la segona edició s’ho van haver d’empassar. Han passat molts anys però les enquestes continuen protagonitzant episodis “estranys”.

Només aquest vot ocult racista –que no en sabem el pes perquè és precisament ocult- pot provocar un miracle, que és que McCain sigui el proper president dels Estats Units. Això sí, Obama no es confia i aquesta darrera setmana de campanya s’ha gastat uns quants milions de dòlars -uns de les majors ofensives mediàtiques de la seva carrera a la Casa Blanca- en mitja hora de televisió per acabar de captar més indecisos. És indicatiu d’aquest avantatge d’Obama que tingui gairebé el doble de recursos econòmics que Mc Cain? O és un símptoma més del vot ocult de McCain, que no es manifestarà fins el 4 de novembre? Per saber-ho haurem d’esperar a dimarts vinent.

Hi ha de ser?

Aquesta setmana hem pogut assistir a un curiós espectacle. El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, s’ha dedicat a anar amunt i avall i usar més del normal el telefon amb l’ojectiu que el convidin a la gran cimera que ha de tractar la crisi econòmica i financera mundial a Washington el 15 de novembre. En aquesta gran trobada hi participaran vint països, l’anomenat G-20, i l’Estat Espanyol no forma part d’aquest selecte club. La llista inclou les grans potències mundials però també altres països com Argentina, Aràbia Saudita, Indonèsia o Corea del Sur. Són aquests països més importants que l’Estat Espanyol? Com diu el tòpic, tot és relatiu. El sistema geopolític mundial actual es va fomar a partir del 1945 i tot i que ha anat evolucionant -el G-20 és del 1999- es manté l’estructura bàsica de fa més de 60 anys. És normal que els membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU siguin els Estats Units, Rússina, Xina, la Gran Bretanya i França? I un gegant demogràfic i potència emergent com l’Índia com és que no hi és i en canvi en forma part França? Per què té el botó nuclear? També el té l’Índia. I el Pakistan també té uns quants caps atòmics. Però és que el Pakistan tampoc no està al G-20. Igual que l’Estat Espanyol.

Hem de reconèixer que a escala mundial en les darrers anys l’Estat espanyol ha pujat posicions econòmicament parlant però políticament continua tenint un paper secundari. Aznar va intentar posar-hi remei amb la foto de les Azores amb Bush i Blair –estratègia més que discutible-, però Zapatero va dinamitar-ho amb la retirada de l’Irak i ara està pagant el peatge d’aquesta decisió. Bush, amfitrió de la cimera, l’està ignorant. Veurem si a base de trucar portes i més portes Zapatero se’n surt, el G-20 es converteix en G-21 i pot explicar-hi les seves receptes contra la crisi.

Publicat al diari Aquí el 27 d'octubre de 2008

TV Mítica (XII): Oliana Molls

Parlar d'Oliana Molls és fer-ho de la prehistòria de TV3. Va ser una de les primeres (o primera) sèries de producció pròpia dirigides al públic infantil i juvenil. He recooregut a la Wikipèdia per refrescar la memòria i adonar-me que una mica gran ja m'he fet. I és que el primer capítol d'Oliana Molls es va emetre el 7 de novembre de 1985. Fa gairebé 23 anys. Aquesta mena d'Indiana Jones català -feia només un any que s'havia estrenat als cinemes la segona aventura de l'heroi encarnat per Harrison Ford- estava interpretat pel polifacètic Pep Parès, conegut després per una altra aparició televisiva mítica, "El capità enciam", i com a director de "Pirena", la cursa de trineus amb gossos.

L'Oliana Molls estava acompanyat -com no- per una noia, la Betty, en la recerca de l'Astàleg bronze una mena d'estatueta humana. La paraula astàleg no le sentit mai més a la meva vida i per a mi està lligada indefectiblement a aquest heroi nostrat. L'Oliana i la Betty eren perseguits per dos dolents bastant maldestres, "Les mans blanques", amb el seu inconfusible català accent anglès. La primera temporada va comptar amb 34 episodis que es desenvolupaven arreu de Catalunya. En recordo un que acabava amb el dit de l'estatàtua de Colom de Barcelona amputat o un altre per sota les fonts de Montjuïc. Veient ara la careta d'entrada ens semblarà una sèrie "patillera" per hem de tenir en compte que han passat més de dues dècades. A mi em sembla més aviat entranyable.

Entre el 1986 i el 1987 es va emetre la segona temporada (aquí en teniu la careta d'entrada), sota el títol de Els casos insòlits d'Oliana Molls, en què l'argument ja no era la recerca de l'estatueta sinó una estrafalària màquina que permetia fer barrabassades vàries com viatjar pel temps o canviar el clima. L'Oliana i la Betty repetien i s'incorporaven uns nous dolents, els SA, una mena d'executius malvats. Destacava la presència entre el repartiment de la torrenca Elisa Crehuet en el paper d'una veïna una mica sonada que es deia Hortènsia. Si us sentiu nostàlgics voleu seguir recordant aquesta mítica sèrie podeu trobar material al google.

Cròniques de l'altra banda (XXIX)

Esteu la Facebook? El Consell Comarcal de l'Alt Camp si que hi és des de fa uns dies. Hem decidit crear un grup en aquesta xarxa social, amb el nom d'"Amics de l'Alt Camp". Ara ha hi ha 55 persones inscrites que reben informació sobre els principals actes que es fan a la comarca i poden debatre o preguntar sobre temes que els interessin del l'Alt Camp, com per exemple el "Bus-Nit", un servei de transport nocturn per a joves, que per cert farà dues noves proves pilot aquest mes de novembre. Precisament l'Àrea de Joventut del Consell ha creat també un perfil al Facebook. Les noves tecnologies ofereixen nous canals de contacte entre les administracions i els ciutadans que no es poden desaprofitar. Esteu convidats a entrar al grup "Amics de l'Alt Camp".

Una de les activitats de la comarca a la qual hem convidat els inscrits al grup "Amics de l'Alt Camp" és la II Trobada de grups de recreació medieval de Santes Creus, que es fa aquest dissabte i diumenge. Ambient medieval al voltant del monestir cistercenc? Fa bona pinta. Hi haurà justes, acrobàcies, maxa de torxes, tendes medievals instal·lades... més de 270 persones articipants de grups d'arreu de l'Estat. La tardor és rica en activitats a l'Alt Camp.

Aquest divendres s'ha acabat el termini per a presentar al·legacions al Pla Parcial Territorial del Camp de Tarragona. El Consell de l'Alt Camp n'ha presentat sis i ha donat suport a unes quantes desenes d'al·legacions dels municipis. Altres municipis, comarques i entitats també han enviat centenars d'al·legacions. Són moltes! Alguna cosa s'ha fet malament? Ara el que cal és que des de la Generalitat s'escolti el territori.

Aquestes són algunes de les històries d'aquesta setmana a l'Alt Camp.

Ricard Maxenchs, discreció i carisma

No el coneixia personalment però la notícia de la seva mort m'ha impactat. I no no només perquè encara era jove, 54 anys. Ricard Maxenchs formava part de l'imaginari col·lectiu dels aficionats al futbol que ens vam fer grans amb el nuñisme i el cruyffisme i era (o havia de ser) un referent pels periodistes que ara estem en la trentena o la quarentena. La primera sensació que et donava Maxenchs quan el veies a les rodes de premsa o pels passadissos de Can Barça al darrera de Josep Lluís Núñez o algun dels seus directius era de discreció i d'estar sempre on calia. Ahir vaig poder sentir alguns professionals de la comunicació que elogiaven Maxenchs. Tot i que quan algú mor tothom en parla bé, amb les paraules sobre l'exdirector de comunicacio del Barça notaves sinceritat.

Ja us he dit que mai vaig el vaig conèixer personal però recordo haver-lo vist fa tres o quatre anys a l'aeroport de Barajas al costat del president d'Abertis i exresponsable del bàsquet blaugrana, Salvador Alemany. Ells i nosaltres sopaven els entrepans infectes dels aeroports. "Mira, el Maxenchs", vam dir. I és que Maxenchs conjuminava discreció i carisma. La frase amb què tancava les rodes de premsa (Alguna pregunta més? Demà entrenament a dos quarts de deu del matí) era mítica i s'ha convertit en el títol d'un programa de TV (abans un espai de ràdio) que encara s'emet (l'edició d'ahir li van dedicar a ell).

Maxenchs és un model pels que ens dediquem als que formem part d'un gabinet de comunicació. Ell va ser pioner el 1981 com a primer cap de premsa d'un club esportiu estatal, normalitzant les tenses relacions entre el club blaugrana i els periodistes. Fins el 2003 va estar al FC Barcelona en diversos càrrecs, fins arribar a director general adjunt. Amb Laporta ja no tenia lloc al club i a Caixa ha aprofitat el se talent fins que la malaltia que patia el va obligar a retirar-se fa un mes. Per a mi el cap de prema i/o comunucació ha de ser aquell que els periodistes no el notin quan no el necessiten però estigui a la seva total disposició quan en requereixen el seus serveis, al mateix temps de servir amb eficàcia total l'organització pública o empresarial a la qual pertany. Em sembla que amb Maxenchs coincidíem força. Fins a sempre, Ricard.

Aniversari 'facebookero'

Fa ja un parell o tres de mesos que vaig donar-me d'alta al Facebook. Des de de llavors he anat fent amics i amigues i ja en tinc més de mig miler. Des de fa unes setmanes comença a ser més estrany que amistats i coneguts no tinguin facebook que si que hi siguin en aquesta xarxa social. Una pregunta que sorgeix sovint al voltant d'aquest invent és: per a què serveix el facebook? Fins avui o havia aconseguit articular cap resposta massa convincent. Des d'avui us puc dir que serveix per fer una mica més feliç el dia del meu aniversari.

Avui he fet 31 anys. Des que treballo de dilluns a divendres la 'Síndrome dels dilluns' es fa notar i avui era dilluns. Però a través del facebook anava veient com de bon matí m'anaven arribant missatges de felicitació fins arribar a unes quantes desenes al final del dia. M'han fet molta il·lusió, de debò. També he rigut molt amb alguns. No us he respost personalment a tots però si que he anat penjant missatges d'agraïment i ara us dedico a aquest post, als que m'heu felicitat telemàticament, telefònicament i en persona. I als que no us n'heu enrecordat també, que a tots ens passa.

Moltes gràcies a tots! Petons i abraçades!

P.D. I estic convençut que el Facebook serveix per a altres coses. Ja jo anirem descobrint.

I si comencem pel començament?

Tenia entès que l’actual Estat espanyol es basava en una modèlica Transició, paradigma estudiat a tot el món, que havia permès als responsables dels crims de la Guerra Civil i el franquisme estar tranquils a casa seva sense patir per anar a parar a la presó. Aquesta magnífica transició fins i tot ha permès a un exministre franquista, Manuel Fraga, ser president d’una comunitat autònoma, de la qual tan abominava abans. Però més de tres dècades després arriba un jutge hiperactiu vol començar a investigar que va passar en aquells foscos anys que van seguir el “Glorioso Alzamiento Nacional”. Paral·lelament, el número tres del govern català, també acapara protagonisme al costat de la néta del president Lluís Companys, afusellat pel règim franquista pel fet d’haver estat president de la Generalitat. En demana l’anul·lació del procés judicial, un procés llarg i fárragos.

Mentre a Argentina ja fa anys que militars criminals que van liderar una sanguinaria dictadura els anys 70 i 80 estan a la presó aquí ens despertem ara per investigar el genocidi que va patir el nostre país els anys 30 i 40. Oblidem que l’actual cap d’Estat, el rei Juan Carlos I, va ser designat per un general colpista i amb les mans tracades de sang, que era el que era Franco. Potser hauríem de començat per aquí. I continuar perquè aquest Estat Espanyol democràtic hereu de la dictadura franquista demani perdó a Catalunya per haver afusellat el seu president legítim. Potser llavors tindrà una mica de lògica que el jutge Garzón investigui els crims del franquisme –que són milers i s’han d’aclarir com més millor- o pensaré que no és més que un altre graó del vanitós magistrat per obtenir el seu anhelat Premi Nobel de la Pau.

Publicat al diari Aquí el 20 d'octubre de 2008

Cròniques de l'altra banda (XXVIII)

En posts anteriors ja us he parlat de les obres en l'edifici que ben aviat serà la seu del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Les obres avancen però no hem volgut fixar una data pel seu acabament veient els casos recents que han passat al nostre país. Estem treballant ja en la planificació el trasllat i la inauguració. Aquesta setmana vam organitzar una visita dels treballadores i treballadors a la nova seu. Encara en queda una altra per als que no van poder venir. La comunicació interna és bàsica -i també sovint oblidada- en les organitzacions públiques i empresarials i una visita a la nova seu o la definició d'un eslogan per part dels treballadors és comunicació interna.

Aquesta també he estat setmana de Consell d'alcaldes, a Puigpelat dijous. El termini per a la presentació d'a·legacions al Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona s'acaba el divendres vinent i en aquest consell es van tractar les sis al·legacions que presenta el Consell i les que presentaran individualment els Ajuntaments, però que sinó toca els interessos de cap altre municipi, el Consell hi donarà suport. Tot això s'aprovarà en un ple extraordinari dimecres que ve. El pla territorial ha deixat força que desitjar per la comarca de l'Alt Camp i també per la Conca de Barberà. No ho sé si és desconeixement o poc interès per conèixer aquest territori per part dels redactors del pla. O les dues coses?

La setmana ha estat intensa, amb la presentació dijous del projecte 'Minuts menuts' a Vila-rodona, per a la guarda d'infants de fins a tres anys amb l'ojectiu de conciliar vida familiar i personal. O la Fira del Vent 2008, al Pla de Santa Maria, que vam presentar dimecres al Consell i es desenvolupa aquest cap de setmana amb una proposta que inclou els actes tradicionals i la innovació d'una mostra pionera a Catalunya d'esports de l'aire. També a la Riba es disputa La Riba Down Town 2008, una cursa des descens urbà en bicicleta de la qual us en vaig parlar la setmana passada o l'inici dels cursos de català que organitza el Consorci de Normalització Lingüística junt amb el Consell i l'Ajuntament de Valls.

Obama, cada cop més favorit

Les eleccions a la presidència dels Estats Units han entrat en les darreres tres setmanes de campanya i ho fan amb el candidat demòcrata, Barack Obama, amb un avantatge cada cop més important contra el republicà John McCain. La campanya d’aquest últim cada cop és més agressiva i els seus missatges són ara atacs personals descarnats contra el senador d’Illinois, en una evidència clara que la situació del tàndem republicà és desesperada, i promeses de reduccions d’impostos a classes mitges.

La penúltima estocada a la candidatura de McCain ha estat la conclusió del Congrés d’Alaska que l’aspirant a vicepresidenta, Sarah Palin, va cometre abús de poder intentant que s’acomiadés a un policia que s’estava divorciant de la seva germana. Palin s’ha convertit, una vegada passat el cop d’efecte inicial, en el gran taló d’Aquil·les de McCain, que tampoc no travessa un bon moment. En els dos darrers debats amb Obama ha sortit clarament derrotat davant d’un candidat republicà que destil·la vitalitat mentre el presdenciable del partit de l’Elefant se li notaven els seus 72 anys.

McCain ha intentat erigir-se en el candidat del canvi, allunyant-se de l’actual president. George Bush, tot i que és del seu partit. En el darrer debat s’esforçava a marcar distàncies amb el president: “Jo no sóc Bush”. El senador d’Arizona ha volgut vendre una imatge d’anar per lliure dins de Partit Republicà i que el candidat de l’’establishment’ és Obama, un elitista enfront d’un expresoner de guerra com ell. Però Obama i el seu ‘Yes, we can’ està imposant i hi ha sondejos que apunten a una victòria demòcrata folgada, guanyant en estats fins ara feus republicans. McCain ha desaprofitat els tres cara a cara i només li queda confiar en un gir inesperat que freni la marea demócrata.

I és que tot indica que la crisi econòmica decantarà la balança d’aquestes eleccions, com ja ho va fer el 1992, quan George Bush pare va perdre contra Bill Clinton. McCain és del mateix partit que l’actual president, que ha conduït Estats Units a una greu crisi econòmica i de res li servirà el el seu millor perfil de comandant en cap excepte que en aquesta recta final de campanya esclati algun conflicte bèl·lic. Si no es produeix cap daltabaix geopolític, els nord-americans pensaran que primer cal solucionar els problemes domèstics i cal canviar l’elefant republicà pel ruc demòcrata. I així, Obama guanyarà i amb claredat.

És la crisi estúpids!

La crisi econòmica que ja fa mesos que patim ens torna a demostrar els nivells a què pot arribar l'estupidesa humana. Algú amb dos dits de front es podia pensar que l'euforia que vivia l’economia mundial i en especial l’espanyola des de fa més d’una dècada duraria per sempre més? No hem après que el sistema capitalista en què vivim es caracteritza per unes crisis cícliques? Havíem oblidat que va passar el 1929, el 1973 o començaments dels anys 90? La crisi ecomòmica en què fa uns mesos que ens hem submergit era més que previsible. La bombolla immobiliària havia de petar. Els pisos havien arribat a uns preus obscens i constructors i immobilàries nedaven en l’abundància. Ara n'hi ha molts –sobretot els que s’havien apuntat al negoci darrerament- que estan patint com a bèsties per vendre un pis i poder pagar els crèdits que tenen demanats per a comprar nous terrenys que ara no poden urbanitzar. Altres ja han hagut de tancar la barraca.

L’orgia econòmica gràcies al totxo dels darrers anys havia provocat una inflació de cotxes de gamma alta. Ara molts estan tancats al garatge. Hi ha qui havia entrat a la borsa amb l'objectiu de fer diners a cabassos ràpidament. Ara s'hauran d'armar de paciència perquè la borsa està en caiguda lliure i li costarà remuntar. El capitalisme salvatge, la nova religió d'aquests primers anys del mileni, ha deixat pas en poques setmanes a l'aparició estel·lar de ‘Papà Estat’ que es dedica ara a injectar diners a bancs que havien donat hipoteques a qui no les podia pagar, com aquell fill que demana ajut als pares després de veure les greus conseqüències de la darrera malifeta. Ens bancs desconfien entre ells i els estats tornen a ser la gran garantia per als ciutadans, que som els que acabem patint la crisi. El neoliberalisme ha amagat el cap sota l'ala i l'esperit de Roosvelt i el ‘New Deal’ dels anys 30 torna a estar entre nosaltres. No n'aprendrem mai.

Publicat al diari Aquí el 13 doctubre de 2008

Cròniques de l'altra banda (XXVII)

Una de les meves missions com a Cap de Premsa i Comunicació del Consell Comarcal de l'Alt Camp és ajudar els diferents municipis de la comarca a potenciar la difusió a nivell comunicatiu les seves activitats quan m'ho demanen. I m'agrada molt fer-ho. Aquesta setmana ho hem fet amb La Riba Down Town 2008, una competició esportiva que arriba a la seva tercera edició molt consolidada i que pot atraure l'atenció més enllà de la comarca i la demarcació tarragonina. Les imatges que he pogut veure de les edicions anteriors, amb els ciclistes baixant pels costeruts carrers de la Riba, molts plens d'escales, ofereixen imatges espectaculars. LRDT 2008 -aquest és la denominació abreviada de la prova- es celebra diumenge vinent i no és una mala idea acostar-s'hi.

Des del Consell continuem impulsant noves iniciatives destinades a diferents col·lectius, com la prova pilot d'un Bus nocturn per a joves, que viurà dissabte que ve la prova pilot en motiu dels concerts de la Fira del Vent al Pla de Santa Maria, com 'Minuts Menuts', un servei que es fa a la Llar Infants de Vila-rodona de guarda per de nens i nenes de 0 a 3 anys per a què els seus pares i mares puguin anar a fer gestions. Un pas endavant cap a la conciliació d'horaris, tan dificil per a les parelles amb fills.

Ja queda menys pel trasllat a la nova seu del Consell Comarcal. Dijous vam visitar-la per a planificar la seva senyalització. Encara hi a feina a fer-hi però està molt avançada. El canvi de local significarà passar de Tercera a Primera Divisió, tan pels treballadors i treballadores com els usuaris i usuàries dels diferents serveis del Consell. Ja us aniré explicant més detalls les properes setmanes. També aquesta setmana s'ha anunciat un futur canvi en el ple comarcal ja que el portaveu socialista, Joan Canela, serà substituït per Josep Ramon Moreno aquest mes de novembre. Canela se centrarà en la seva tasca de regidor i coordinador del grup socialista a l'Ajuntament de Valls.

2017, 2016, no... Tarragona 2008

Aquesta setmana he estat seguint el que succeïa al voltant de la manifestació neofeixista convocada aquest diumenge a Tarragona per Alianza Nacional. El debat a la tarracosfera ha estat molt intens. La Subdelegació del Govern (espanyol) ha permès finalment la concentració però n'ha limitat el recorregut. O arribes fins al fons (la prohibeixes) o no fas res (deixes que tiri endavant) però això de quedar-se a mig camí no és gaire recomanable perquè igualment dones arguments a una banda i a una altra. L'Ajuntament de Tarragona ha mostrat la seva disconformitat però ha acceptat amb resignació. Potser hauria pogut fer alguna cosa més, tot i que legalment té unes competències limitades.

Aa només ens queda creuar els dits perquè Tarragona no obri els telenotícies de diumenge. Els ingredients d'un cóctel explosiu estan servits: concentració d'ultradeta limitada (emprenyats), dues manifestacions independentistes/antifeixistes, la ciutat presa per la policia, un concert fantasma de grups d'ideodologia ultradretana i recomanacions als tarragonins i tarragonins de la zona de la maifestació que el diumenge no surtin al carrer... Ni Tarragona 2017 ni Tarragona 2016: Tarragona 2008, capital espanyola de la ultradreta. Potser que ens ho fem mirar!

I una reflexió. Cal prohibir les manifestacions de partits polítics que si arribessin al poder no deixarien fer manifestacions? És la gran trampa de la democràcia com ho va demostrar Hitler el 1933 o s'esforcen a fer-ho ara personatges com Hugo Chavez o Correa a l'Equador. Alianza Nacional fins i tot han presentat un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per les limitacions imposades a la concentració de diumenge! Aprofitar-se de la democràcia fins que la puguis tirar com un mocador usat. Ah i una dos de victimisme també va bé.

I una altra gran pregunta, que ja la fa l'Octavi Saumell en el seu bloc? Per què està il·legalitzada Batasuna, el Partit Comunista de les Terres Basques i Acció Nacionalista Basca i partits com Alianza Nacional són legals? A mi em fa més por el terrorisme d'aquests últims -també han causat morts- que el dels primers. Amb situacions com aquesta la Ley de Partidos de PP i PSOE queda més que en evidència.

Reaccionarem aquest cop o deixarem que ens segueixin humiliant?

Avui és un d'aquells dies que sents una emprenyamenta que et va pujant per l'espinada des de bon matí, moment en què he escoltat que La Vanguardia publicava en exclusiva que el Tribunal Constitucional ha decidit que passarà un ribot històric per damunt de l'Estatutet que vam aprovar el juny de 2006 en referèndum. Es veu que ens conservaran el terme nació al preàmbul però restringirà la cooficialitat del català i es carregaran la bilateralitat en la negociació del finanament. Som una nació "preambular" però sense quartos i amb una llengua catalana en una situació d'inferioritat manifesta respecta el castellà.

Tinc ganes que la sentència sigui oficial perquè tots els partits i dirigents polítivs hagin de posar les cartes sobre la taula i no puguin anar de farol. Alguns, com Oriol Pujol o Joan Puigcercós han dit la seva avisant de les greus conseqüències d'una sentència com aquesta però altres sembla que sentin plouere (tot i que des de Madrid ja comencen a baixar-se la bragueta per pixar-se sobre nostre i amb ganes). Cada cop tinc més clar que si l'inefable Alfonso Guerra i la seva Comissió Constitucional no van passar més el ribot per l'Estatut va ser perquè ja comptaven amb la "feineta" que faria el Constutucional.

Si aquests dotze personatges que formen el Tribunal Constitucional -que tenen més legitimitat que tot el poble català, pel que es veu- acaben sentenciant que l'Estatut s'ha de convertir en una caricatura del que va votar el nostre Parlament potser que reaccionem d'una manera digna. Per un cop! Que els nostres polítics estiguin a l'alçada i es munti un govern de concentració catalanista i si convé amb membres diferents que els actuals però que ens faci respectar a Espanya.

Perquè el que cada cop en queda més clar és que a les Espanyes no ens consideren espanyols de veritat, sinó de Segona Divisió (ja vau sentir el lapsus del profeta Jesús Álvarez)Som espanyols només perquè ens puguin exprimir financerament i practicar la seva solidaritat, aquella que permet que a Extremadura gairebé un de cada tres treballadors siguin funcionaris, que disposin d'àmplies autopistes sense peatges i els llibres de text gratuïts mentre aquí ens toca pagar-los.

Una visió sobre el transfuguisme

Aquesta setmana passada hem sabut que el convergent Joan Borràs tornarà a l’alcaldia de la Pobla de Montornès i ho farà gràcies a una moció de censura que votaran a favor dos regidors escollits sota les sigles de la candidatura de l’actual alcalde (AM-PM). Per què hi ha tants trànsfugues? Vaig llegir unes declaracions del portaveu d’ERC a la Pobla de Montornès en què crec que va arribar al fons de la qüestió. Els deia al PSC que potser havien de vigilar més a l’hora de confeccionar les llistes electorals. I és que els partits, sobretot als pobles i ciutats petites, busquen sovint “fitxatges” per ampliar el seu espectre electorals. Cerquen ciutadans que no tenen el carnet del partit però que són presidents d’entitats municipals, associacions de veïns o professionals de prestigi. Són fitxatges mediàtics que sovint no comparteixen part de l’ideari o el programa de la formació en qüestió. Altres cops són militants molt recents.

Els problemes sorgeixen en el funcionament del dia a dia, sobretot si entren en el govern. I és que els partits tenen a vegades un funcionament molt rígid, a vegades gairebé dogmàtic. Aquest cóctel l’hem de completar amb l’actual sistema de llistes tancandes i bloquejades que no deixen mesurar el pes d’aquests fitxatges “mediàtics” en els resultats electorals els partits. Ells diuen que molt i els partits que no tant. I finalment, els acords a què han arribat els diferents partits polítics per evitar el transfuguisme esdevenen gairebé sempre paper mullat i és que una alcaldia és una alcaldía i els rols dels partits en les mocions de censura varien en cada municipi. I els trànsfugues acaben sent trànsfugues o no depenent del cristall amb què se’ls miri.

Publicat al diari Aquí el 6 d'octubre de 2008

Cròniques de l'altra banda (XXVI)

L'arribada de la tardor ha accelerat el ritme d'activitats a la comarca de l'Alt Camp. Tant des els municipis com des del Consell Comarcal s'impulsen diferents iniciatives i actes que tenen un important efecte dinamitzador. Una és la XVIII Guia Informativa de l'Ocupació, editada pel Consell cada any des d'inicis dels anys 90 amb informació sobre cursos de formació, creació d'empreses i intercanvis internacionals. En un moment com l'actual, amb una crisi econòmica que està provocant la destrucció de llocs de treballs, una eina com aquesta és important. El reciclatge i la formació són claus en èpoques complicades. A l'Alt Camp la crisi es nota sobretot entre els homes i és que malauradamemt l'atur femení ja era molt alt abans.

Divendres va ser un dia mogut a l'Alt Camp ja que per les seves carreteres passaven quatre dels sis trams de la primera etapa del 44è Ral·li Catalunya-Costa Daurada. Problemes de trànsit, escolars que no podien anar a l'Institut, milers d'aficionats amunt i avall de la comarca... Esdeveniments esportius mundials com aquest generen il·lusió però també un cert índex de rebuig i és que fa emprenyar una mica veure alterada la teva rutina diària -fins a necessitar una autorització per arribar en cotxe fins a casa teva. Per a reflexionar.

Divendres vam organitzar un "brainstorming" en què van participar treballadors i treballadores del Consell. Aquesta "pluja d'idees" tenia com a objectiu trobar un eslogan per aquesta nova etapa del Consell Comarcal de l'Alt Camp que comença amb el trasllat a la nova seu. Van sortir desenes de frases en un exercici molt recomanable. A més, ens ho vam passar bé. La solució, ben aviat. I una pregunta: Per què cal externalitzar processos que es poden fer internament i que contribueixen a què els treballadors ens sentim més valorats?

Mirant a l’altra banda de l’Atlàntic

Aquesta setmana hem pogut veure com el president nord-americà, George Bush, volia tirar endavant un pla anticrisi amb una despesa total de 700.000 euros i que eren els senadors del seu partit, el Republicà, els que impedien que s’aprovés en la primera votació. A molts els pot sorprendre aquesta situació acostumats com estem que en el nostre país la frontera entre poder executiu i poder legislatiu siguin molt difuminades (i amb el judicial… bé això es una altra història). Us imagineu diputats socialistes bloquejant les mesures anticrisi impulsades per Zapatero? És inconcebible.

El sistema polític als Estats Units és molt diferent del de l’Estat Espanyol o Catalunya. El president nord-americà s’escull directament per sufragi universal mentre que el president espanyol o el president de la Generalitat l’elegeixen els parlamentaris votats en llistes tancades i bloquejades. A més, els senadors i congressistes dels Estats Units tenen una relació molt estreta amb l’Estat o districte electoral pel qual han estat escollits. A casa nostra, molts diputats només trepitgen el “seu territori” durant la campanya electoral. Després són un escó més. I ens trobem amb coses tan curioses com que un càntabre –Alfredo Pérez Rubalcaba- és cap de llista per Cadis. La democràcia espanyola és una partitocràcia, on les formacions polítiques tenen un pes importantíssim i passa allò que deia Alfonso Guerra: ‘El que se mueva no sale en la foto’.

Ara portem setmanes fixant la mirada a l’altre banda de l’Atlàntic. Potser està servint perquè a alguns dels que abominen de tot el que és nord-americà pel sol fet de ser nord-americà els comencin a sorgir dubtes. Certs senadors republicans recordaven que els seus electors no els perdonarien votar a favor d’un pla que pretén reflotar empreses i entitats bancàries que els darrers anys han fet veritables bestieses amb els diners dels contribuents. Aquesta relació entre els electors i els seus representants polítics és el que es troba a faltar en el nostre país.

La gran crítica dels que exhibeixen aquest anti-americanisme tronat és la baixa participació en les diferents eleccions d’aquest país. Veient l’evolució a l’alça de l’abstenció a Catalunya i l’Estat espanyol, aquest argument cau pel seu propi pes. Hem d’aprendre de la democràcia nord-americana –admetent que no tot és bo- i no mirar-nos tan el melic No oblidem que ens porten gairebé dos segles d’avantatge.

Publicat a Tottarragona el 3 d'octubre de 2008

Una història trista d'esquerres

Ben entrats al segle XXI són molts els qui consideren que parlar de dretes i esquerres no és gaire realista en política i més en el terreny municipal. Però els diferents partits teòricament d’esquerres reivindiquen sovint aquesta ideologia, sobretot quan es tracta d’intentar governar conjuntament. És el que defensaven molts regidors integrants del govern que el 20 d’octubre de 2004, a través d’una moció de censura, va rellevar aquell pentapartit liderat per Miquel Àngel Lecha. No fa ni fa quatre anys i sembla llunyíssim.

L’executiu presidit pel socialista Manuel Jiménez i que a més dels tres regidors també del PSC contenia tres regidors d’ERC, dos del GIT i un d’ABG va afrontar un mandat curt però molt intens que va anar de més a menys. L’últim any va ser molt convuls amb afers com Muntanyans II o la remodelació del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font que va causar fisures en el govern i va tenir innegables conseqüències en les eleccions del maig del 2007, com ho demostra que cap de les quatre formacions va repetir representació, ja fos per guanyar o perdre regidors.

Les setmanes posteriors als comicis van evidenciar que la reedició del govern anterior, tot i que aritmèticament era possible, cada cop era més utòpica. Jiménez va ser reelegit amb només els cinc vots del PSC i primer Santiago Ardèvol (GIT) i després els dos regidors d’ERC van pujar a un govern ja en marxa. L’Alternativa, reforçada després d’haver doblat representació, seguia a l’oposició i les negociacions per entrar al govern s’enverinaven progresivament i les posicions d’ambdós bàndols s’enrocaven.

Els mesos passaven i continuaven havent més regidors a l’opsició que al govern. Jiménez anava fent equilibris mentre buscava nous socis sense massa convicció, ja que en una negociació ambdues parts han de cedir i aquest no era el cas. El pacte de l’AVE –recordeu que Jiménez i Massagué van compartir sis hores entre la Secuita i Madrid- va fracassar i a partir d’aquí CiU va començar a moure fils per aconseguir un govern sense el PSC.

La primavera del 2008 va precipitar el final d’aquest dèbil segon govern d’esquerres. I l’origen el trobem dins del grup socialista, quan Jiménez treu les competències de govern a Laura Pradeda, que havia estat l’únic i gran fitxatge en una inmobilista llista del PSC en les darreres eleccions. Era la peça que li mancava a Massagué per ser alcalde. Transfuguisme? La fi (l’alcaldia) justifica els mitjans (una regidora trànsfuga). Una teoria qüestionable però que s’imposava. Tot era qüestió de temps i acabar de madurar altres peces. Ardèvol deixava el govern el maig i ERC amb dos temps, abandonava l’executiu unes setmanes més tard deixant Jiménez tocat de mort. Un Jiménez que cada cop era més Jiménez i recordava Segalà en els seus darrers mesos a l’alcaldia, precipitant-se a un final empès per les forces de l’oposició però també des des l’interior de la seva formació.

La maduració va arribar al seu punt màxim enmig de la canícula estiuenca amb la quadratura del Cercle Massagué. Jiménez estalviava una moció de censura amb una dimissió que semblava una jugada estratègica. Però l’anunci de l’abandonament de la política per part del líder socialista a Torredembarra dels darrers 13 anys no només anulava qualsevol càlcul racional sinó que deixava el socialisme torrenc descol•locat, igual que els seus socis d’Esquerra. L’Alternativa seguia on havia començat el mandat: a l’oposició. L’esperança que tenien alguns regidors que fins foc governaven que el nou executiu no duraria gaire es va esvaint. I és que la majoria de membres són nous i tenen ganes de fer-ho bé i els dos gats vells semblen haver après dels errors del 2003. La sensació de l’”ara si que no podem fallar” s’imposa per damunt de tot.

La conclusió és que les esquerres -partint d’aquesta dicotomia qüestionada- de Torredembarra han de fer un gran examen de conciència, de tots els errors d’aquests darrers mesos que els ha fet cremar una oportunitat històrica d’una forma lamentable. Mentrestant han de tornar a fer d’oposició i finalment, amb l’horitzó del 2011, el més difícil, que és bastir una alternativa de govern sòlida i creíble des de lideratges debilitats i projectes esgotats. Complicat.

Publicat al Diari de la Torre en el numero de setembre e 2008