Ricard Maxenchs, discreció i carisma

No el coneixia personalment però la notícia de la seva mort m'ha impactat. I no no només perquè encara era jove, 54 anys. Ricard Maxenchs formava part de l'imaginari col·lectiu dels aficionats al futbol que ens vam fer grans amb el nuñisme i el cruyffisme i era (o havia de ser) un referent pels periodistes que ara estem en la trentena o la quarentena. La primera sensació que et donava Maxenchs quan el veies a les rodes de premsa o pels passadissos de Can Barça al darrera de Josep Lluís Núñez o algun dels seus directius era de discreció i d'estar sempre on calia. Ahir vaig poder sentir alguns professionals de la comunicació que elogiaven Maxenchs. Tot i que quan algú mor tothom en parla bé, amb les paraules sobre l'exdirector de comunicacio del Barça notaves sinceritat.

Ja us he dit que mai vaig el vaig conèixer personal però recordo haver-lo vist fa tres o quatre anys a l'aeroport de Barajas al costat del president d'Abertis i exresponsable del bàsquet blaugrana, Salvador Alemany. Ells i nosaltres sopaven els entrepans infectes dels aeroports. "Mira, el Maxenchs", vam dir. I és que Maxenchs conjuminava discreció i carisma. La frase amb què tancava les rodes de premsa (Alguna pregunta més? Demà entrenament a dos quarts de deu del matí) era mítica i s'ha convertit en el títol d'un programa de TV (abans un espai de ràdio) que encara s'emet (l'edició d'ahir li van dedicar a ell).

Maxenchs és un model pels que ens dediquem als que formem part d'un gabinet de comunicació. Ell va ser pioner el 1981 com a primer cap de premsa d'un club esportiu estatal, normalitzant les tenses relacions entre el club blaugrana i els periodistes. Fins el 2003 va estar al FC Barcelona en diversos càrrecs, fins arribar a director general adjunt. Amb Laporta ja no tenia lloc al club i a Caixa ha aprofitat el se talent fins que la malaltia que patia el va obligar a retirar-se fa un mes. Per a mi el cap de prema i/o comunucació ha de ser aquell que els periodistes no el notin quan no el necessiten però estigui a la seva total disposició quan en requereixen el seus serveis, al mateix temps de servir amb eficàcia total l'organització pública o empresarial a la qual pertany. Em sembla que amb Maxenchs coincidíem força. Fins a sempre, Ricard.