La decepció ZP

Recordo quan Ramon Barnils, un dels millors periodistes que ha tingut aquest país en les darreres dècades, afirmava que no hi havia cap diferència entre el PSOE i el PP en referència a Catalunya. Ho deia en les tertúlies de "Postres de Músic", programa dirigit per Josep Maria Solé i Sabaté a Catalunya Ràdio, que escoltava a finals dels 90. Cada vegada estic més d'acord amb en Barnils. Aquesta segona etapa de goveren socialista a l'Estat Espanyol així ens ho demostra.

Aquesta setmana el PSOE ha arribat a final de trajecte. La legislatura s'ha acabat. Va començar de forma inesperada, quan gairebé tothom pensava que Rajoy succeïria Aznar, i la il·lusió i les esperances es van desfermar. La majoria absoluta aznariana havia estat tan terrible per al nostre país que Zapatero i el socialisme renascut de les cendres del GAL, la corrupció i el desgast d'estar al govern, semblava gairebé una mena de nirvana. Catalunya aspirava a un Estatut que ens situés molt més enllà d'una simple autonomia, Euskadi entrava en un procés que havia de desembocar en la treva definitiva, s'avançava amb passes gegantines en polítiques socials, com la possibilitat dels homosexuals de casar-se... I tot havia començat amb la retirada de les tropes espanyoles a l'Iraq. Un polític que complia les promeses!!!

Tot era molt bonic, però tres anys després la decepció, almenys per a mi, és absoluta. Tenim un Estatut retallat i que tal com va dir Maragall no calia tanta "moguda" pel que hem aconseguit. Des de Madrid han jubilat el president Maragall i han promocionat Montilla, un polític que encara genera molts dubtes. Des de l'administració socialista han fet tot el possible per impedir que les seleccions catalanes puguin competir amb normalitat.

Si girem la vista cap a Euskadi, la decepció continua. És veritat que ETA cada cop té més d'organització mafiosa que de moviment d'alliberament del País Basc, que són imprevisibles perquè no es guien pel marc democràtic sinó per la força de les armes, però aquests dies tinc una sensació de "deja vu". Hem tornat al 1999. Jo també creia que ara anàvem cap a un verdader procés de pau i ens trobem amb què els escoltes tornen a tenir feina i a molts els cal tornar a mirar sota el cotxe abans d'engegar-lo. Però ha estat valent Zapatero en aquest procés? S'han fet verdaders gestos per avançar? S'han apropat presos a Euskadi? S'ha muntat una taula de negociació? Ha pogut l'esquerra abertzale presentar-se a les eleccions?

Ha pesat més la por a una desfeta electoral, la pressió exercida per un PP cavernari. A Zapatero li ha mancat talla d'estadista, de veure més enllà dels quatre anys. Ara no pot avançar les eleccions perquè seria gairebé el seu suicidi polític, però gairebé ningú discuteix que la legislatura està acabada. També li ha faltat valor per afrontar la reforma de la Constitució i donar un sentit al Senat, que tots paguem i serveix de ben poc. Un panorama decepcionant.

L'home que va haver de lluitar contra els elements

Les eleccions municipals de Tarragona han deixat dos grans derrotats: Joan Aregio (el sempre genial Napi dibuixava així la desfeta electoral) i Lluís Balart. El cap de llista d'ICV-EUiA ha quedat fora de l'Ajuntament ja que els ecosocialistes han perdut els dos regidors que tenien i ara estan exclosos del plenari. Però CiU ha obtingut vuit regidors i Joan Aregio haurà de canviar de paper a l'Ajuntament: de portaveu del govern municipal a cap de l'oposició. Ha de ser molt dur per a un polític aquest canvi de rol quan has lluitat per ser alcalde de la teva ciutat i ha cregut que ho podies aconseguir. I ell ho creia.

Aregio ha pronunciat aquest dilluns una conferència molt interessant en què ha fixat les bases d'aquesta nova etapa de CiU a més de deixar anar crítiques i avisos al PSC. El cap de llista convergent sembla haver paït ja la derrota. En la nit electoral va aparèixer poc abans de les deu i amb un discurs que el va dignificar va acceptar la derrota amb un missatge que la majoria de polítics obliden: "En les eleccions uns guanyen i altres perden. I jo he perdut". Però els que estaven allà m'expliquen que la processó anava per dins i que callava coses que volia dir però no dissimulava que estava fet pols. Els polítics també són humans.

Per què ha perdut Joan Aregio? Ell pot tenir una part de culpa, però la federació de la qual forma part l'ha ajudat ben poc. Podem no estar d'acord amb els relleus d'alcaldes a mig mandat, però a tot Catalunya se n'han portat a terme desenes d'aquestes dubtoses operacions i el PSC n'és el gran especialista. L'actitut d'Unió Democràtica no la vaig acabar d'entendre mai sinó és per tota una sèrie de greuges arrossegats des d feia anys. Que van aconseguir bloquejant el relleu de Nadal per Aregio? Res. El cap de llista convergent havia d'assumir l'alcaldia la Santa Tecla del 2005 o el 2006, projectar-se com alcalde i plantar cara a un Ballesteros molt consolidat. Aquest era el pla, però va quedar avortat.

El paper de l'alcalde Nadal també hauria de ser objecte d'anàlisi. No n'hi ha prou amb sortir als cartells publicitaris donant suport al seu hereu. Hauria d'haver tingut un paper més actiu en alguns aspectes i més discret en altres. Els casos Martorell-Ortiz i Mallol tampoc van ajudar a la consolidació de la candidatura d'Aregio, que enllaçava amb un govern decadent, en minoria. El cas del logotip, les presses per l'aprovació del Pla General d'Urbanisme, els ressons de Terres Cavades, el pàrquing Jaume I... Com va dir aquell després de la desfeta de l'Armada Invencible (que tant no ho devia ser): "No he vingut a lluitar contra els elements". La derrota era previsible, però pocs (ni les enquestes) s'havien atrevit a predir-ne la magnitut.

A Aregio i la resta de regidors de CiU, acompanyats pels representants del PP, els toca una travessa del desert. La feina que facin a l'oposició determinarà si la Terra Promesa del govern està a quatre, vuit o més anys. Haurem de veure si es compleix aquesta "doctrina Aregio" d'una oposició constructiva i bel·ligerant a l'hora. En democràcia l'oposició és tan important com el govern.

Recordant La Trinca

Aprofitant l'aturada del Campionat de Lliga de Primera Divisió, TV3 va emetre aquest dissabte una mena de marató sobre La Trinca, el grup de música desaparegut a finals dels 80 i que formaven en Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pasqual. En un reportatge i un especial sobre el programa "No pasa res", presentat per ells el 1987 a la televisió automòmica, intentaven condensar que ha significat per al nostre país aquest grup tan curiós i irrepetible.

I jo també vaig recordar. Quan La Trinca va deixar de gravar discos amb prou feines tenia deu anys. Però agunes de les lletres de les cançons les recordo algunes de forma gairebé fotogràfica. I és que quan era petit, al cotxe dels meus pares el grup que més sonava era el d'aquests nois de Canet de Mar. Aquest cap de setmana me n'he adonat que aquesta conducta paterna estava molt generalitzada a finals dels anys 70 i La Trinca s'escoltava amb família. I el programa "No pasa res" a TV3 o "Tariro tariro" a TVE també són recordats per gags mítcs o les visites de convidats com Fraga, Rocio Jurado, Lola Flores o Terenci Moix entre molts altres.

Quan eres petit, amb aquella inocència que caracteritza aqesta època de la vida, no "pillaves" que les cançons d'aquests tres veritables gamberros tenien un segon sentit. Ara, més gran, repasses les lletres i te n'adones que aquests paios eren genials. La meva relació amb La Trinca però va més enllà i és que amb la cataquesi -era una època en què la majoria de nens i nenes torrencs hi anàvem- vam fer un "playback" de la Trinca en una mena de gran obra teatral que feiem per Nadal. I a mi em va tocar fer de Mainat, el ros amb ulleres. D'ulleres en portava i era més ros que els altres dos: el Roger Núñez "Ruli" que feia de Toni Cruz i l'Albert Magriñà, amb una barba evidentment postissa que li tocava representar el Pasqual. I la resta de gent feia unes interessants coreografies de cançons com "Volare" i "Que bonics són els anuncis".

Dues dècades després, s'ha editat un llibre-recopilatori de La Trinca i els mitjans de comunicació s'estan volcant a recordar aquest trio que va saber marca un perfil propi respecte la Nova Cançó, amb unes lletres plenes de sàtira que van retratar de forma molt original la Transició i els primers passos de la democràcia. Ha ajudat a mitificar La Trinca l'exitosa trajectòria empresarial posterior de Maninat i Cruz amb la productora televisiva Gestmusic i la suposada baralla d'ells dos amb Pasqual, que es va vendre molt aviat la seva part del negoci. Però de La Trinca sempre ens quedaran les cançons. Podeu consultar més informació en aquesta web que he trobat.

Altafulla i Creixell, paradigmes dels pobles de costa

En aquest article em vull fixar en els dos pobles que rodegen Torredembarra, marcats per una atomització del mapa polític cada cop més exagerada. A Altafulla es repartien diumenge 11 regidors entre 8 forces polítiques. Totes han obtingut representació i ara formar govern és una mena de florentina partida d'escacs. L'Alternativa Baix Gaià, encapçalada pel col·lega -ho dic perquè és periodista- Francesc Farré, ha estat la llista més votada i disposa de tres regidors. Li tocaria ser el nou alcalde, però el "gat vell" Josep Maria Gené, amb els dos regidors que té el PSC, vol tornar a ser alcalde i està movent tots els fils que pot per bastir una majoria alternativa.

La resta de forces altafullenques tenen un regidor cada una. AUPA, sense l'alcalde Manel Ramon al capdavant, s'ha enfonsat, passant de quatre a un representant, i només ha superat d'un vot l'IDEAL, una nova força política ubicada a la dreta i una de les grans sorpreses dels comicis. CiU continua fatal a Altafulla i torna a tenir només un regidor, igual que el PP. L'incombustible Fonxo Blanc i la seva llista Plataforma Altafulla Unida han tret un representant i han superat fins i tot Esquerra Repubicana, que ha fregat el desastre, tal com ens explica en el seu bloc Jordi Molinera. Estarem atens a com evoluciona el "pollastre" altafullenc. Podeu consultar aquest interessant nou bloc confidencial.

A Creixell ha guanyat el PP, que ha sumat esforços amb Units per Altafulla, ja que el pacte que han tingut fins ara els ha anat molt bé. El resultat són quatre regidors i l'única victòria conservadora a la comarca. Però al PP-UPC els costarà molt aconseguir els dos regidors que els manquen per la majoria absoluta. El darrer mandat, amb moció de censura i trànsfuga inclosa, ha enrarit la vida política creixellenca. Tot indica que PSC i CiU, amb dos regidors cada un, uniran esforços. Amb un regidor hi ha tres forces: els independents del CPC-FIC, ERC i ICV.

Creixell tindrà un pacte multipartit. Hem de veure com acaben les negociacions, però un tripartit d'esquerres reforçat amb CiU sembla l'opció més clara després de com han anat els darrers quatre anys. Més informació en aquest novedós bloc confidencial. Altafulla i Creixell són dos casos de clars de com és la política en els municipis de costa, amb interessos urbanístics molt llaminers, que provoquen un creixement exponencial de llistes electorals.

Als polítics els preocupa l'abstenció?

Aquests dies són molts els polítics i de diferents formacions que lamenten la baixa participació a les eleccions municipals del 27 de maig. Les dades són concloents: per exemple a Tarragona la participació ha baixat del 60,51% al 53,06 i un 1,84% vots en blanc. En altres poblacions la l'abstenció encara ha estat més alta: a Cambrils, un 49,26% de persones que no van anar a votar. El descens de la participació fa baixar la legitimitat democràtica dels nostres representants polítics.

Però fins a quin nivell preocupa la pujada de l'abstenció als polítics? Pel que fa a la seva representació, ja que el repartiment de regidors es fa a partir dels vots emesos i no del total del cens. Us imagineu que només s'omplissin els escons que proporcionalment toquen pel total del cens, incloent l'abstenció? En els Ajuntaments sorgits dels darrers comicis hi hauria gairebé la meitat de les cadires buides. Potser el president Montilla no diria que la baixa participació és a causa que la gent viu molt bé al nostre país i ja li va bé el que hi ha. A ell si que li va bé que no voti massa gent, mentre al seu partit no l'afecti.

Ai les cadires! Aquesta és la gran percepció de la majoria dels votants: els polítics estan allunyats del poble i només es preocupen de mantenir un sou que molts no tindrien en l'empresa privada i les quotes de poder. Solucions n'hi ha diverses per afavorir la participació. Una són les llistes obertes. Però els partits, estructures tancades i molt jeràrquiques, els crea verdaders mals de panxa la possibilitat que la gent pugui votar obertament sense haver de respectar l'ordre que ells estableixen. En les seves candidatures s'hi colen persones persones de l'aparell els partits sense cap mena de carisma i relació amb els municipis.

L'elecció directa de l'alcalde seria una altra mesura interessant, que reforçaria aquesta figura davant d'un plenari que es mou per interessos de partit o particulars i impulsa pactes antinatura o mocions de censura traumàtiques. Tampochauria de fer por convocar consultes populars des dels Ajuntaments. Una altra opció és votar en un jornada laboral i no en diumenge o festiu, que combinat amb la posa conscienciació política dels ciutadans provoca aquestes abstencions récord. Als polítics els cal valentia i no pensar tant en el "cadirot". Permeteu-me ser pessimista però crec que tot continuarà igual.

Per què ha guanyat Ballesteros?

El PSC, amb Josep Fèlix al capdavant, ha guanyat les eleccions municipals de Tarragona, amb 13 regidors, fregant la majoria absoluta. Aquestes crec que són les principals raons de l'àmplia victòria socialista.

1. El PSC ha fet la campanya més llarga, el·laborada i intensa.

2. És l'únic alcaldable que es presentava per segon cop i tenia un índex de coneixença més alt que la resta.

3. Els socialistes han sabut jugar amb les enquestes per no desmobilitzar l'electorat.

4. És l'únic partit que guanyat vots, uns 2.000, i percentage de vot. Ha mobilitzat el seu electorat.

5. Un sector de votants que confiava en el convergent Nadal o ha fet ara en el socialista Ballesteros.

6. Joan Miquel Nadal no ha fet prou pel seu successor, Joan Aregio.

7. Unió va avortar el relleu de Nadal per Aregio a mig mandat, cosa que hauria reforçat el candidat convergent.

8. El PSC ha concentrat el vot útil d'esquerres amb l'objectiu d'un canvi polític.

9. La mala campanya d'Iniciativa, amb un candidat de perfil baix i la greu relliscada de "la mesquita".

10. El desgast de CiU, agreujat per casos com Terres Cavades o el Pàrquing Jaume I.

Torredembarra vota tripartit

Escric aquestes línies aquest matí de dilluns afectat per una clara ressaca electoral des del punt de vista laboral. M'imagino com es deuen sentir alguns candidats a les eleccions municipals de Torredembarra que es van celebrar diumenge. Els socialistes assaboreixen la segona victòria electoral en uns comicis locals, amb un avantatge molt més gran que el 2003. El PSC ha guanyat gairebé 400 vots un regidor i Manuel Jiménez disposarà de quatre anys més com alcalde.

En l'altra banda està Convergència i Unió. Han invertit molts esforços humans i sobretot econòmics en aquestes eleccions. Jugaven la carta de la renovació amb un alcaldable nou, Daniel Massagué, però el premi és només de consolació. Menys de 200 vots més i un regidor, després del retorn del VUT d'Octavi Solé a la llista convergent. Els convergents parlaven de sis i set regidors i han quedat molt lluny d'aquest objectiu.

Esquerra Republicana ha estat castigada per l'electorat. Ha perdut 200 vots i un regidor. La remodelació del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font, graner de vots dels republicans ha passat factura. Però Esquerra es manté com a tercera força política torrenca i Gerard Ciuró té tots els números per continuar com a primer tinent d'alcalde. L'Alternativa Baix Gaià ha estat l'altra gran vencedora de la nit, junt amb el PSC, ja que ha pujat en vots i ha obtingut una segona regidora. PSC, ERC i l'Alternativa Baix Gaià sumen la majoria absoluta sense la crossa del GIT, que deixa de ser la clau de la governabilitat. La llista encapçalada per Santiago Ardèvol ha perdut un dels dos regidors que tenia i ha quedat reelegada a la darrera posició, amb poc més de 300 vots. Després de 28 anys Celestí Salort no formarà part del plenari.

L'Agrupació Democràtica Torrenca de Maria Dolors Toda ha guanyat un centenar de vots respecte l'ADMC el 2003, però només ha obtingut dos regidors i estan condemnats a l'oposició, igual que el PP, que si que ha perdut vots i es col·loca amb només un representant. Tampoc no hem d'oblidar la baixa participació en aqest comicis, per sota del 54%. És un altre clar element de reflexió.

Aquestes eleccions clarifiquen una mica el panorama polític torrenc, amb menys atomització del repartiment dels regidors. Hi ha dues forces, PSC i CiU, que acumulen més de la meitat dels regidors. Manuel Jiménez està en disposició de continuar com alcalde pactant amb els seus socis naturals, Esquerra i l'Alternativa, i també li poden fer un lloc al GIT, que ja no és necessari per una majoria còmoda. Els republicans reben un clar vot de càstig i hauran de fer un anàlisi intern. Però tenen una segona oportunitat, ja que estan en disposició de continuar al govern. L'Alternativa guanyarà molt pes en el nou govern, CiU haurà de continuar a l'oposició després de no fer arribar el seu missatge renovador a la ciutadania i haurà de competir amb l'Agrupació, que també ha invertit molts diners per només dos regidors.

Reflexions del dia de reflexió

Avui és jornada de reflexió. Tot Catalunya està pensant que votarà aquest diumenge a les eleccions municipals? Res més lluny de la realitat. Gairebé tothom té el vot decidit i potser algú dubta sobre si anirà a votar o se sumarà a les hosts cada vegada més nombroses de l'abstenció. Ahir em va trucar una persona preguntant-me com havia de fer-ho per votar en blanc, ja que sentia tenir el deure d'anar a votar però no la convencia cap candidatura. Ni a aquesta persona ni a la seva parella. Serà l'abstenció o el vot en blanc els grans protagonistes del 27-M?

En aquesta jornada de reflexió, com ja tinc decidir el meu vot, reflexiono sobre la campanya electoral que ahir vam acabar. Massa llarga! Han estat quinze dies enfocats com un esprint final d'una llarguíssima precampanya. Alguns partits la van començar a mig mandat i fins i tot l'endemà de les darreres municipals, un cop relegats a l'oposició. La campanya hauria de durar una setmana, ja que la precampaya cada cop té més protagonisme i té només una diferència amb la campanya: que no es pot demanar explícitament el vot. A Tarragona -on treballo- i Torredembarra -on visc- han estat dies molt intensos perquè la cosa està molt igualada i tot és possible. Al subconscient m'han quedat moltes "històries" apuntades, que es complementaran a partir de demà al vespre amb els resultats.

Les campanyes electorals estan plenes de rituals i de pràctiques cada vegada més en qüestió. Algunes evolucionen, però no eviten el desprestigi de la política i un distanciament evident de la majoria de la societat de la classe política, que sembla parlar un altre idioma. Però jo aquest l'idioma sembla que l'entenc ja que per a mi les jornades electorals tenen una màgia especial. Viure-la treballant en un mitjà de comunicació té el seu encant. Treballes molt i l'endemà estàs fet pols. T'aixeques amb una sensació estranya, però entranyable.

En les darreres eleccions municipals treballava a Més TV i em va tocar cobrir els comicis municipals de Vila-seca, Salou i Torredembarra. El Juanjo Ucha (el càmera) i jo anàvem d'un lloc a l'altre gravant falsos directes. Quines eleccions tan diferents en cada municipi! A Vila-seca el convergent Josep Poblet va arrassar (12 de 17 regidors). A Salou, Esteve Ferran va perdre la majoria absoluta i se'm va posar a plorar a dalt de la tarima de l'envelat que havia muntat el seu partit, FUPS. I Torredembarra? El caos, com sempre. El PSC i CiU separats per un vot i disputant-se el quart regidor als jutjats.

Reflexions del dia de reflexió.

El "pollastre" altafullenc

Ara podria parlar de Torredembarra i de què vergonyosament tornem a ser portada dels diaris per un fet que no ens ha de fer servir mass orgullosos. Ja fa més d'una dècada que anem a la deriva: hem malmès el Roquer, l'alcalde Segalà va marxar per la porta falsa, un secretari va desaparèixer, un pacte contranatura va paralitzar l'Ajuntament, una moció de censura va obrir una porta a l'esperança, Muntanyans II ha dividit un govern i la peatonalització del carrer Antoni Roig ha estat un "nyap". Ara ens robem amb un altre fet sense precedents, a tot l'Estat, i és que un jutge paralitza per fax el procés del contracte de l'aigua. Et tema fa mala pinta, però cal esperar que el procés judicial aclareixi que està passant i qui hagi d'assumir responsabilitats judicials i també polítiques les assumeixi. Mentre, haurem d'aguantar que alguns suquin pa i possiblements vots en aquesta opereta.

Però en aquest post volia fixar-me en les eleccions municipals a Altafulla. Cada dia hi passo en cotxe per anar a treballar i em fixo amb la varietat de cartells electorals. Dimecres vaig parlar amb un dels blocaires de referència d'Altafulla, Jordi Molinera, i he pensat en escriure sobre aquesta localitat veïna. Hi ha un total de vuit candidatures, una més que a Torredembara, un muncipi gairebé tres cops més gran. El repartiment actual de regidors és el següent: AUPA 4, Alternativa Baix Gaià 2, PSC 2, CiU 1, ERC 1 i PP 1, amb un pacte de govern AUPA-PSC. Dos candidatures més poden fragmentar encara més el mapa polític. Es mantenen els 11 regidors.

També hi ha altres factors a tenir en compte. L'alcalde des de 1999, Manel Ramon, d'AUPA, no es presenta a la reelecció i es presenta Eva Martínez, que no compta amb el seu carisma, i aquesta formació independent pot perdre força. Tothom coincideix a augurar un augment de regidors a l'Alternativa, que ha canviat de cap de llista. Fèlix Alonso, ara director general de Relacions Institucionals la Generalitat, ha deixat pas a Francesc Farré. Projecten una imatge d'equip i poden ser a sensació dels comicis. Josep Maria Gené, que ja va ser alcalde del 1997 al 1999, torna a intentar l'assalt a l'alcadia. Està molt preparat -cosa que va quedar demostrada en el debat electoral- i compta amb un partit important darrera, el PSC.

CiU busca rescabala-se del desastre del 2003, amb què només es va quedar amb un regidor, amb un candidat nou, Joan Albert Spuch. ERC i PP també intentaran passar d'un a dos regidors per tenir més força. Trobem finalment dos candidatures independents, Plataforma Altafulla Unida, liderada per l'incombustible exegidor socialista i d'AUPA Fonxo Blanc i l'IDEAL, situats ideològicament a la dreta. L'objectiu de les dues formacions és obtenir representació.

Qui s'atreveix a fer pronòstics? Costa molt. Si tots obtenen represenació pot crear-se una situació gairebé ingovernable i en què calgui un pacte a quatre o cinc bandes per arribar als sis regidors de majoria absoluta. Si alguna candidatura no entra el mapa polític es pot simplificar. Altafulla és una mostra de la fragmentació de la política municipal per la manca de capacitat dels partits tradicionals d'absorbir certs sectors socials i de la pròpia formació. Ens hauria de fer pensar una mica.

I a Torredembarra, què?

Dedicat al Fantasma del Castillo i el seu amic Pacman

"Lo prometido es deuda" diuen els castellans. Vaig dir que parlaria de les eleccions de Torredembarra i això faré. No us espereu que em dediqui a fer futurologia. No tinc pas cap bola de cristall. Però analitzem com arriben les diferents candidatures a la cita electoral de diumenge vinent busquem algunes pistes. El PSC defensa la victòria del 2003 i ho fa amb una campanya de baixa intensitat, amb la llei del mínim esforç (cartells electorals i treballar els feus electorals). Tenen la inèrcia ascendent de les darreres tres convocatòries i una gestió, que tot i algunes taques, exhibeix alguns trumfos que ben jugats els pot donar un cinquè regidor.

CiU es presenta com la gran alternativa enarborant la senyera de la gran renovació -serà en els primers tres llocs perquè després trobem Rosa Maria Guasch, que sobreviu des de l'època Segala; l'exADMC i ara a Unió Joan Carles Crespo i el fill pròdig Octavi Solé que torna a casa- i amb una inversió econòmica molt alta. Estan convençuts que treuran sis regidors -el doble de la representació actual- però en política tres i tres no fan sis.

Esquerra es presenta com la tercera via amb una campanya més barata, amb molts actes i la traca final de la Porno Band del Conrad Son. És la gran incògnita. Veurem si el cap de llista, Gerard Ciuró, ha arribat a la gent i quin és el vot de càstig de Montse Gassull per la seva gestió del cas Antoni Roig. Compten amb una llista molt sòlida. ERC pot tenir la clau. També, igual que el 2003, la pot tenir el GIT, que amb Ardèvol al davant, apunta cap a baix i patirà per mantenir el segon regidor, al qual aspira el PP de José Oviedo, un candidat que no enganya i arribarà al públic normal dels conservadors però no més enllà. Complicat el segon.

També vol una segona regidora l'Alternativa Baix Gaià en la persona d'Iris Gual. També tenen un públic molt determinat i no compten amb l'efecte sorpresa del 2003. El mateix els passa a l'Agrupació Democràtica Torrenca, liderada per Maria Dolors Toda, aire nou fa quatre anys però ara ja està vista. L'equip que té darrera és diferent. S'han gastat molts diners en la campanya i ara toca rendibilitzar-ho en vots.

L'escenari està molt obert però no crec que hi hagi grans moviments de regidors. El del VUT l'hauria de guanyar teòricament CiU i si el GIT perd el segon també podria anar a alguna de les forces més votades o el PP o l'ABG. Tampoc el tercer d'ERC està assegurat però depèn com vagin les coses també es pot quedar amb quatre. El que està clar és que ara per ara hi ha dos blocs: PSC-ERC-GIT-ABG (10 regidors) contra CiU-ADT-PP (6 regidors). Si poden, pactaran. Però també poden haver altres possibilitats i més si es compta amb compartir l'alcaldia. La resposta, a partir del 27 de maig.

S'admeten apostes.

Les enquestes donen el PSC guanyador

Aquests darrers dies han aparegut tres enquestes en diferents mitjans de comunicació sobre les eleccions municipals de Tarragona. En cada una hi ha matisos diferents però també punts de coincidència. Tots tres sondejos donen al PSC com a guanyador de les eleccions. Mentre El Periódico i el Més Tarragona atorguen 11 regidors (actualment en té 9) a la llista encapçalada per Josep Fèlix Ballesteros, La Vanguardia els situa en una forquilla d'11 a 12 escons.

CiU es queda amb només 8 escons en els sondejos d'El Periódico i el Més Tarragona, mentre el rotatiu dels Godó els col·loca en una forquilla de 9-10 regidors. Aregio perd terreny respecte Nadal, però La Vanguadia no el deixa tan malament. La tercera posició la manté el PP, ja que els dos diaris barcelonins li donen entre 3 i 4 regidors i el Més Tarragona els 4. Comptant el tradicional vot ocult dels conservadors, Alejandro Fernández aguantarà els 4 representants del darrer mandat.

Les enquestes no deixen massa ben situades Esquerra i Iniciativa. Només El Periódico situa els republicans amb 3 regidors, mentre els altres dos vaticinen un estacancament en els dos escons. El panorama ecosocialista és pitjor. Només el Més Tarragona li assegura els dos representants actuals i els dos rotatius de la capital els situen entre 1 i 2 representants. Cap enquesta otorga representació a cap dels altres grups que es presenten als comicis.

Segons les tres enquestes Tarragona camina cap a un tripartit d'esquerres. Es tracta d'una fotografia de la situació durant l'inici de campanya, però les diferències no són tan grans i aquesta darrera setmana ha d'acabar de fixar la fotografia del 27-M. L'avantatge de Ballesteros a Aregio és un fet, però d'exemples n'hi ha molts en la història de remuntades de darrera hora. El que es detecta és una bipolarització o, almenys, els partits "petits" no acaben d'arrencar. Només ERC pot aspirar al tercer escó i està difícil. Els altres dos, PP i ICV-EUiA, a mantenir les posicions. Estem davant d'un darrer tram de campanya apassionant en què es jugaran totes les cartes.

Un debat exemplar

La meva feina no és dir qui va ser el candidat més brillant en el debat d'aquest divendres entre els set alcaldables de Torredembarra o si hi havia d'haver més confrontació. Però com a moderador i un dels organitzadors -recordeu que el va convocar el Centre d'Estudis Sinibald de Mas, del qual en sóc vocal de la directiva- valoro molt positivament l'actitut dels candidats, que van respectar els seus torns d'intervenció sense excedir-se del temps. Als membres de la directiva del centre també ens va satisfer la gran presència de públic, amb el Bar del Casal ple i força gent dreta. El públic també va tenir un comportament exemplar.

Llàstima que el torn de preguntes va quedar una mica curt ja que alguns alcaldables havien d'assistir a altres compromisos posteriors. Ho tindrem en compte per a edicions posteriors. Van quedar clares les propostes de les diferents candidatures sobre Cultura, Patrimoni i Medi Ambient, però hi ha persones que ens han comentat que caldria parlar de comerç, serveis socials, urbanisme, però creiem que correspon a altres entitats convocar un debat d'aquest tipus. Els debats són exercicis molt democràtics i com és n'hi hagi millor. Ja se n'ha fet un -segurament l'unic d'aquesta campanya- i ara toca treure conclusions.

Al Punt podeu llegir la notícia sobre el debat. La fotografia també és del Punt.

Torredembarra ja té ràdio

Aquest cap de setmana Torredembarra posa fi a un dels grans anacronismes que ha patit durant anys: comença a emetre Ona la Torre. L'aparició d'emissores de ràdio municipals a Altafulla i Roda de Berà els darrers anys encara havian agreujat aquesta vergonyosa situació. Però enmig de la campanya electoral engega l'emissora torrenca i es posa fi a un llarg camí començat ja fa anys i culminat perla regidoria de Cultura, Participació i Societat de la Informació, dirigida per Gerard Ciuró.

Recordo a mitjan dels noaranta quan just havia començat la carrera de Periodisme haver parlat amb el llavors regidor de Cultura, Octavi Solé. Segons ell, estava gairebé tot fet. Fins i tot hi havia la freqüència assignada. Però mancava la voluntat política i sobrava la por a un nou mitjà de comunicació que des de l'Ajuntament no es pogués controlar. Però una sèrie de governs més valents i amb Jordi Rom com a motor han fet realitat el somni.

La programació d'Ona la Torre s'ha donat a una empresa privada, després de superar altres dues en un concurs. Jo era partidari d'una ràdio amb treballadors que depenguessin directament de l'empresa municipal de mitjans de comunicació,ja creada, seguint l'exemple de Tarragona Ràdio. No ha esta així? Endavant. Crec que l'empresa guanyadora i els professionals que hi han al capdavant són molt vàlids.

Recordo ara fa unes mesos un visionari que escrivia un article a El Mónic donant per suposat que jo seria el directora d'Ona la Torre. Però com diu aquell: "el tiempo, ese juez supremo que da y quita la razón". No sóc director d'Ona la Torre. És l'Albert Bonet, que l'he conegut a Altafulla Ràdio, on participo a les tertúlies, i crec que ho farà molt bé. El més important és que Torredembarra ja té ràdio i, a més, en un espai privilegiat, el Parc de Cal Llovet, amb un estudi que es pot veure del carrer que farà la ràdio més ciutadana.

Felicitats Torredembarra!!!

(Afegit dissabte a la tarda) Aquest matí hem fet història. Ona la Torre ha engegat les seves emissions amb una jornada de portes obertes. Amb força èxit per cert. He tingut l'oportunitat de participar en la tertúlia inicial junt amb els companys periodistes Tomàs Carot, Antoni Vilà i Albert Jansà i la directora teatral entre moltes altres coses Maria Rosa Wenberg. Hem parlat dels antecedents de la ràdio a Torredembarra i el món de la comunicació local. Es respirava una atmòsfera de moment històric. El dissabte 19 de maig quedarà en el record.

Debat a set a Torredembarra

Aquest divendres 18 de maig a les set de la tarda el Bar del Casal de Torredembarra serà l'escenari d'un debat electoral entre els set candidats a l'alcaldia d'aquest municipi. El debat està organitzat pel Centre d'Estudis Sinibald de Mas i els alcaldables hauran de parlar de Cultura, Patrimoni i Medi Ambient, els temes que tracta aquest centre d'estudis amb 24 anys d'història i del qual en sóc vocal de comunicació des de fa unes setmanes, després que el president de l'entitat, l'Esteve Morros, m'ho proposés.

M'ha tocat moderar el debat a mi. Em fa molta il·lusió fer-ho perquè crec que una activitat d'aquest tipus és una de les grans expressions de la democràcia: sentar set persones que aspiren a ser alcaldes del seu municipi i que exposin i contraposin les seves propostes en diversos àmbits. D'aquesta manera els ciutadans obtenen elements de judici per acabar de decidir el seu vot. A mi en tocarà aconseguir que hi hagi ordre i ningú s'excedeixi del seu temps. A més, s'ha reservat el tram final de l'acte perquè els assistents puguin fer preguntes als candidats.

Sobre el cara a cara

La campanya electoral a Tarragona ha començat amb la controvèrsia entre CiU i PSC pel cara a cara proposat per un mitja de comunicació escrit entre Aregio i Ballesteros. Pocs dubten que un dels dos serà el proper alcalde de Tarragona i no és una mala idea que tots s'enfrontin en un debat en què només participin els dos. En molts països es celebren aquest tipus de debat que atrauen l'atenció de molts ciutadans i l'exemple més recent el tenim a França en el duel Sarkoy-Royal, amb unes audiències espectaculars. Però exemples històrics en tenim molts, com el Nixon-Kennedy del 1960 o el Gonnzález-Aznar del 1993.

En un cara a cara qui sempre hi té més a perdre és el que ha estat governant. A priori semblaria que a Aregio li interessaria menys el debat a dos que a Ballesteros, que ve d'estar a l'oposició. Però és a l'inrevés. El candidat convergent l'accepta i és Ballesteros qui no el vol. Però un cara a cara interessa més a qui va per darrera en les enquestes que qui va per davant. Serà això el que indiquen els sondejos dels partits?

Hem de veure ara quina imatge transmeten un i altre candidat amb la seva actitut. Ballesteros queda com un covard que s'amaga i li té por al seu principal rival? Aregio té una imatge de pesat que només insisteix en el mateix i no en té prou amb els debats a cinc? Tot depèn del cristall per on ho mirem. Tots dos porten ja uns quants anys en política i, si us fixeu, gairebé els mateixos anys de govern: Ballesteros (1983-1989 i 1995-1999) per Aregio (1995-2007). Són motxilles mot carregades que cal saber gestionar.

No vaig assistir al debat a cinc organitzat divendres pel Col·legi de Periodistes però la majoria de persones amb què he parlat apunten que Aregio va superar Ballesteros, encara que fos només als punts. Dimarts, a TV3, tindrem el segon assalt. Em comentaven avui la teoria Barça-Ballesteros. Segons aquesta teoria al cap de llista del PSC li passaria com a l'equip blaugrana en aquest final de lliga: era favorit, però s'ha anat desinflant poc a poc i el principal rival, encara que sigui per poc, li passa davant. Es complementa amb la teoria Aregio-Real Madrid. Tots dos han tingut grans problemes en gran part de la lliga-precampanya, però l'esprint final esplèndid els pot donar el títol. És una teoria i, a més inacabada: ni la lliga ha cabat ni les eleccions s'han celebrat.

Per fi, la campanya

Finlament ha engegat la campanya electoral a les eleccions municipals i les de Tarragona, són, sense cap mena de dubte, les més interessants de Catalunya. Mentre a Barcelona el tripartit d'esquerres té gairebé coll avall un nou mandat i les incògnites són si Hereu recuperarà el terreny perdut per Clos, si Trias guanya algun regidor o si Ciutadans entra al plenari barceloní, a Tarragona, que és la segona capital de Catalunya, l'escenari és més obert a causa de la retirada del convergent Joan Miquel Nadal de l'alcaldia. La fotògrafa Roser Sans retratava així avui al "Més Tarragona" l'arrencada de la campanya.

Si Joan Aregio acabava sent alcalde de Tarragona se li hauria de donar una mena de premi, perquè el nou candidat convegent només ha trobat obstacles en la cursa electoral. Aregio havia de rellevar Nadal a mig mandat i afrontar, com Hereu a Barcelona, els comicis després d'un temps a l'alcaldia, però els socis d'Unió ho van impedir. I per a què? Per a ben poca cosa, perquè les coses estan gairebé igual. Nadal tampoc no li ha aplanat massa el camí, amb les seves declaracions incendiàries i aquest paper d'estar de tornada de tot. Tot i això, Aregio arriba amb possibilitats reals d'aspirar a l'alcaldia. Cre que la campanya se li farà curta.

Josep Fèlix Ballesteros està a l'altra extrem. El candidat socialista porta en campanya des de l'endemà de les eleccions del 2003. Afronta la seva segona i darrera oportunitat per obtenir l'alcaldia. Després de 18 anys de nadalisme, la retirada del carismàtic alcalde obre unes grans possibilitats al PSC però després d'una campanya llarga cal rematar la feina en un esprint final. La llista socialista, igual que la de CiU, està renovada, i algunes enquestes -oficioses- els són favorables. La decepció si Ballesteros no és alcalde el juny vinent serà terrible entre els socialistes.

El Partit Popular ha canviat candidat però l'objectiu és el mateix: mantenir-se com a tercera força i sumar majoria absoluta amb CiU. La sensació d'eleccions primàries d'aquestes locals i un electorat molt fidel li donen bones espectatives a Alejandro Fernández. ERC també respira optimisme i Sergi de los Rios confia en passar de dos a tres o fins i quatre regidors. És una de les figures en alça i pot tenir un paper important en el proper Ajuntament tarragoní. Esquerra continua tenint camp per créixer a Tarragona. Iniciativa ja no disposa de la carismàtica Dolors Comas al capdavant i Balart té la papereta de ser peça clau en un hipotètic govern tripartit. Només aposten per aquest tipus d'executiu. El perill és el vot útil cap al PSC.

Però Tarragona compta amb 14 candidatures diferents i algunes tenen possibilitats d'entrar al plenari i fins i tot ser decisives en la formació del nou govern. La clau és superar la barrera del 5 per cent de vots. Per tant, si la participació baixa -com gairebé tothom avisa-, Martorell i Tarragona Grup Independent, Ciutadans o l'ADMC poden aconseguir algun regidor. És dificil, però possible. Però mentre Martorell i l'ADMC poden ser peça d'un nou govern, Ciutadans quedaria segur a l'oposició. Haurem d'esperar al 27 de maig per saber cap a on va Tarragona.

Neix un nou bloc a la blocosfera tarragonina

Feia uns quants dies que s'estava gestant i finalment ha nascut la criatura. Es tracta d'El Saló dels Penjats, un bloc el·laborat per una colla de periodistes tarragonins entre els quals hi estic inclòs jo mateix. Analitzem la política tarragonina des d'una òptica diferent a la dels mitjans de comunicació tradicionals amb una clara vocació de generar debat però també d'entretenir i interessar (enganxar) els visitants.

Hem decidit donar la cara. Podeu conèixer els noms del col·lectiu que escrivim al bloc. No volem fer com alguns blocs anònims que ja existeixen a Tarragona i on és molt fàcil tirar la pedra i amagar la mà. Cada article està signat per tots. O per ningú. Depèn com ho mireu. Us convido a entrar aquest bloc. Intentarem no decebre a ningú. Ja veureu que el menú es molt variat.

Sarkozy guanya a França i puja l'independentisme escocès

Avui em sento gairebé obligat a parlar de les elecccions presidencials franceses. Les he seguit bastant d'aprop i amb una certa distància, sense apassionament, perquè cap dels dos candidats de la segona volta em feia el pes. Com ja vaig dir fa uns dies, a mi m'agradava més el centrista Bayrou, eliminat a la primera volta. El dretà Nicolas Sarkozy ha guanyat. I ho ha fet amb contundència: 53% a 47%. Se l'ha de felicitar i també s'ha de consolar a la socialista Segolene Royal i el seu amic Zapatero.

Que ha passat a França? Sarkozy va començar la cursa anant en primera posició i l'ha mantingut durant tota la competició electoral. Royal va arrassar a les primàries socialistes, però una vegada ha arribat l'hora de la veritat, en uns comicis amb un récord de participació, per sobre del 80% -quina enveja que tenen els polítics catalans i espanyols- ha estat clarament derrotada. I Sarkozy no és cap gran crack. Escorat molt a la dreta, amb un paper com a ministre de l'Interior amb força punts negres, repudiat pel seu mentor polític, Jacques Chirac... però ha sabut connectar millor amb l'electorat gal. Sarkozy ha sabut modul·lar el punt just de populisme i d'imatge de fermesa.

Haurem de veure com actua Sarkozy com a president de la República Francesa. El llistó no el té massa amunt. Jacques Chirac no ha estat, ni molt menys, un gran president, tot i tenir 12 anys per demostrar-ho. Sarkozy va demostrar en el debat de dimectes més fusta de president que Royal, que es va posar massa nerviosa, i em comentava una persona que segur que no llegirà aquest bloc que la candidata socialista va perdre les eleccions quan va defensar l'entrada de Turquia a la Unió Europea. Els comicis francesos ens deixa unes quantes lliçons: uns sondejos que van clavar el resultat, un escrutini veloç i una candidata reconeixent la derrota ràpid, sense buscar excuses com veiem a les nostres nits electorals.

I com avançava en el titular, dijous hi va haver eleccions al Parlament Escocès -edifici dissenyat per cert per un català- i les va guanyar per primer cop l'Scotish National Party, que defensa la independència del país. La victòria va ser mínima, però donat l'avantatge que fins ara tenia fins ara el Partit Laborista és un èxit sense precedents pel sobiranisme escocès. A Catalunya aquests comicis han tingut un impacte destacat. En un moment com l'atual, amb la manca d'encaix de Cataluna dins l'Espanya unitària que defenses PSOE i PP, molts catalans mirem cap a Escòcia, que planteja la possibilitat d'un referèndum per la independència el 2010, quan fa uns anys semblava impossible. Haurem d'estar atents a la via escocesa.

Cara a cara mirant el passat

Aquest dijous vaig participar en una tertúlia a Tarragona Ràdio amb els candidats a l'alcaldia de CiU i el PSC, Joan Aregio i Josep Fèlix Ballesteros, i el cap de comunicació de la URV, Josep Maria Àrias. A manca d'una setmana per l'inici de la campanya per les eleccions municipals la tertúlia es va convertir en un cara a cara dels dos alcaldables i alguna cullerada de tant en tant de l'Arias i jo mateix. Una ràdio pública no pot fer cap cara a cara, però aqusta fòrmula va permetre enfrontar dos polítics un dels quals serà el sucessor de Joan Miquel Nadal a l'alcaldia de Tarragona.

El primer tema que es va tractar i que va ocupar més de la meitat de la mitja hora de tertúlia va ser el cas del restaurant del Fortí de la Reina. Aregio defensava que s'han de cremar els pocs cartutxos (recursos judicials) que queden per evitar l'enderroc mentre que Ballesteros ja parla de planificar com tirar a terra l'edifici fent el major mal possible a les arques municipals i a l'espai històric del Fortí. El cap de llista convergent va recordar la responsabilitat socialista en l'otorgament de les llicències d'obres i activitats del restaurant, mentre Ballesteros insistia en repartir culpes i va recordar que Nadal mai va fer l'acta de comprovació de la llicència d'activitats, tràmit que hauria fet adonar-se de l'error.

Terres Cavades va tornar a posar-se sobre la taula i l'ambient es va escalfar. Ballesteros va retreure a Aregio les presses i que no els hagin fet cas en les tres condicions per recolzar el projecte, mentre el convergent va recordar l'abstenció del PSC en la primera votació davant d'un projecte gairebé igual. El nou logotip va ser la tercera estació del cara cara. Les posicions són totalment enfrontades, amb CiU defensant la impecabilitat del procés i el PSC demanant la retirada per les sospites de plagi.

Com heu comprovat poc es va parlar de futur i molt de passat i un present molt condicionat pel passat. La motxilla que porten els dos principals candidats a l'alcaldia és molt feixuga -porten uns quants anys en política- i els impedeix -almenys en aquest cara cara- mirar endavant, cap al futur d'una ciutat amb unes potencialitats com poques a Catalunya. El tema del Fortí a mi em sembla com el Nastic: podem endarrerir el descens (enderroc) però acabarà produint-se tard o aviat, perquè l'error ve de molt lluny. Sobre Terres Cavades, crec que aquest espai és un dels polígons d'expansió natural de la ciutat. El problema és el nom: està tacat per una polèmica massa llarga, per tant, canviem-lo. I cal respectar els xalets i cases ja edificats.

Sobre el logo: a mi tots els logotips se m'assemblen -aquest potser massa- i la filtració del manual ha fet molt de mal, però era una prova i no el definitiu. I la polèmica no hauria estat tant virulenta si ara manquessin dos anys per les eleccions. Però continuo defensant que el problema és d'arrel: no es pot aprovar un nou logotip i la respectiva campanya promocional a poques setmanes d'unes eleccions municipals que signifiquen un final d'etapa per la ciutat. És un contrasentit. Podríem haver esperat uns mesos. O no?

Dues històries monàrquiques

Com heu pogut comprovar, he estat uns quants dies desconnectat de l'actualitat i també del bloc. He penjat l'article que he publicat al darrer número del Diari de la Torre sobre l'apassionant política torrenca i res més en sis dies. Aquestes minivacances m'han servit per oxigenar-me i preparar-me per l'esprint de les eleccions municipals, ja sigui a Tarragona o Torredembarra. El meu objectiu era desconnectar però diumenge no vaig poder esquivar el naixement de la segona filla dels prínceps Felip i Letizia.

Com passa de forma cíclica amb els casaments i naixements dins la Família Real, una gran tonteria envaeix els mitjans de comunicació i es converteix en notícia les obvietats més irrellevants, com el que diu -en un tall de veu força inaudible- la infanta Elena sobre la seva neboda, un devassall de tòpics. El país gairebé es paralitza informativament parlant. Paral·lelament, sorgeix el gran debat sobre si s'ha de canviar la llei de successió, ja que si Leonor i Sofia tenen un germanet, tal com els va passar a les seves tietes Elena i Cristina, el rei serà el varó i ella es quedarà amb un pam de nas, és a dir, infantes tota la vida les dues. Sigui quin sigui el destí d'aquestes dues nenes, tenen la vida solucionada i la seva existència serà molt diferent de la resta noies de la seva edat. Així és la monarquia.

Si s'ha de canviar la Constitució no és per modificar aquests aspectes sobre una institució anacrònica i, a més, cara, sinó l'estructura de l'Estat donant contingut, per exemple, al Senat. La Cambra Alta actualment és força prescindible i, com la monarquia, ens costa molts diners. Si tinguéssim un president o presidenta de la República, el naixement del seu vuitè nét no crearia aquesta situació de papanatisme estatal amb uns mitjans de comunicació còmplices. I accepto la meva part de culpabilitat.

Parlant de reines, també m'he trobat que l'alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal, havia anunciat que signaria el decret d'enderocament del Restaurant del Fortí de la Reina. Arribem al final d'una història que ha durat gairebé dues dècades amb un desenllaç previsible per a molts, però il·lògic per la majoria. La Justícia continua sense entendre res més que unes lleis que produeixen aquest tipus de situacions. Com deu estar la demandant, Rosa Elias, a punt de sortir-se amb la seva? Obrirà una ampolla de cava?

Quina lectura política hem de fer del cas Fortí de la Reina? Els culpables d'aquesta situació, els que van atorgar la llicència d'obres i d'activitats, tenen color socialista, però han esta governs amb majoria convergents els que han pilotat el procés judicial, que al final ha acabat amb una clara derrota. L'enderroc costarà una "morterada" a les arques municipals i molts maldecaps als qui havien previst banquets i celebracions en aquest restaurant ja emblemàtic de Tarragona. Assumirà algú responsabilitats polítiques tot i que en auqest país no en tenim massa costum? Seguirem parlant d'aquest tema.

La graella està definida

Escric aquestes línies quan la junta electoral està tancant el periode per a la presentació de les candidatures i a Torredembarra tot indica que n'hi ha set. Una menys que el 2003. Com sempre, el nostre municipi va a l'inrevés que la majoria de localitats, que han vist com en quatre anys han crescut el número de candidatures. Dos exemples. Altafulla ha passat de sis a vuit i Tarragona de set a una dotzena. Aquí ens quedem sense el VUT. Que voleu que us digui. Trista la història de Vilatans Units per Torredembarra, fundat per "rebotats" de CiU que fan alcalde un candidat de la formació que han deixat i el seu cap de llista retorna al cap de quatre anys a la llista de la federació a un discret sisè lloc.

Discret? Els dirigents de CiU escampen que treuran sis regidors i no descarten el set. Ho tenen molt calculat. O això diuen. Potser volen crear l'efecte del "carro guanyador". La llista ha deparat algunes sorpreses. Darrera de Dani Massagué i Pere Font se situa una desconeguda Francesca Felguera, representant d'Unió Democràtica. La presidenta local, Rosa Maria Guasch, és la quarta, i l'actual regidor no adscrit, exnúmero dos de l'ADMC, Joan Carles Crespo, és el cinc. La confecció de la candidatura convergent no ha estat un camí de roses i deixa algun cadàver polític. O potser només ferits?

El PSC i ERC ja fa setmanes que han fet els deures i darrerament s'han conegut les llistes completes. Tots dos partits aposten fort per la paritat, sobretot els republicans, que tenen més dones que homes i situen del cinquè al vuitè lloc dones. El Partit Popular ja ha resolt la incògnita. Finalment, tot i la negativa inicial, el cap de llista serà José Oviedo, secundat per l'altre candidat a aquest lloc, Pedro Dalmau. L'incombustible Mero Coch completa el trio que encapçala la llista popular.

Alternativa Baix Gaià aspira a un segon regidor. Perdó, regidora. Perquè la número dos dels ecosocialistes és Iris Gual, que desplaça Francesc Mercadé fins el segon lloc. De Grup Independents per Torredembarra en sabem com sempre poques coses per l'hermetisme absolut de la formació. Finalment Santiago Ardèvol ha fet història i serà el cap de llista, però Celestí Salort no es retira ocuparà el segon lloc. "Els vells roquers mai moren, diu aqueslla frase que defineix a la perfecció l'exalcalde torrenc. Veurem com respon l'electorat del GIT a aquest canvi.

I acabem amb l'Agrupació Democràtica Torrenca (ADT) que finalment ha apostat per Maria Dolors Toda com a cap de llista. Estan invertint molts diners en la campanya electoral i ja es poden veure tanques amb l'equip que acompanya Toda. L'altra candidat amb tanques és l'alcaldable convergent. Està clar que són els qui tenen més diners per gastar, cosa que no vol dir que siguin els que més regidors tregiuin.

No vull acabar aquest article sense parlar de les retirades. CiU renova totalment la seva representació a l'Ajuntament i cap dels tres regidors actuals, inclòs l'exalcade Lecha, continuarà, tot que algun si volia fer-ho. El republicà Maurici Ruiz, amb vuit dècades a l'esquena, també se'n va. També diu adéu a la política activa Ana Marín, cap de llista del PP el 1999 i 2003. La resta de regidors actuals han trobat lloc a les set llistes que es presenten. El cas més espectacular el protagonitza el PSC, que deixa inalterables els quatre primers llocs de la llista del 2003. Per tant, de renovació en la política torrenca, ben poca.

Article publicat al número d'abril de 2007 del Diari de la Torre

Maragallada al canto i polítics de flor en flor

Pasqual Maragall ha tornat a la primera pàgina de l'actualitat amb una de les seves inconfusibles maragallades que tants maldecaps causen a Nicaragua (capital Zaragoza). L'expresident de la Generalitat ha dit que el procés de l'Estatut "ha estat tan complicat que no valia la pena". L’encara president dels socialistes catalans i gran impulsor del nou text estatutari llença pedres contra el document en una entrevista a un diari italià. Veu ara que el procés de redacció i aprovació de l'Estatut li va costar el càrrec i ara es dóna compte que el "sacrifici" ha estat inútil. Pobre noi!

Maragall ha dit el que moltes catalanes i catalans pensem i que és una obvietat. El nou Estatut –que tampoc no és cap meravella- no encaixa a l'actual Constitució i cal reformar primer la carta magna. Gran descobriment! Almenys ho ha dit un dels protagonistes del procés, bastant penós per cert, per molt que des d'alguns àmbits ens parlin de gairebé la perfecció. I encara ens queda per veure com acaba el capítol del Tribunal Constitucional. Veurem com evoluciona la història els propers dies.

Però volia fer-me ressò d’un altra història política que la trobo molt desacreditadora de la classe política. Amb la presentació de "Made in Mad", una campanya sobre la creació cultural madrilenya, hem tingut per aquí el conseller de Cultura de la Comunitat de Madrid, Santiago Fisas. No recordeu que aquest home va ser candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona el 1999 quan es va retirar Enric Lacalle, una de les cares amables del PP català? Alcaldable per Barcelona i ara conseller madrileny? Com es menja? Només se n'ocorre que amb el desig de seguir volent ostentar un càrrec polític, sigui quin sigui, sigui on sigui.

Una figura històrica imprescindible

Fa uns dies vaig anar a veure "El coronel Macià", una pel·lícula de Josep Maria Forn que aquesta setmana s'exhibeix en deu sales de cinema catalanes, inclosa una a les Gavarres. És una pel·lícula molt recomanable. El pressupost del film és el que és i no es poden esperar grans artificis tècnics. Recordem com està el cinema català. En alguns moments em va recordar la mítica "La ciutat cremada", que veiem a vuitè d'EGB. Però si teniu ganes de saber una mica més de la història del nostre país i de la figura del primer president de la Generalitat moderna, aneu a veure la pel·lícula.

Jo ja coneixia la biografia de Francesc Macià, nascut a Vilanova i la Geltrú el 1859,a través del llibre d'Alfred Bosch "L'avi". La seva trajectòria vital la trobo impressionant i la pel·lícula de Forn ho retrata molt bé. Macià, encarnat en aquest film per Abel Folk, és tinent coronel de l'exèrcit espanyol quan uns oficials companys seus assalten les redaccions de "El cucut" i "La Veu de Catalunya" el 1905. A partir d'aquí Macià es nega a donar suport a l'acció i rebutja l'oferiment de ser diputat pel Partit Conservador, per les Borges Blanques, on està casat amb la filla d'un dels grans terratinents. Acceptar l'oferiment l'hauria convertit en general en un parell d'anys. Macià escull acudir a les urnes per Solidaritat Catalana.

I obté l'acte de diputat, tot i que no pot participar en la campanya electoral perquè l'exèrcit li fa "mobbing" i l'envia a Cantàbria a prendre mides -ell és del cos d'enginyers- per a construir una presó fictícia. Macià es veu obligat a deixar l'exèrcit als 47 anys i engega una nova vida. El seu pensament polític evoluciona fins a posicions independentistes, creant Estat Català, i protagonitzant el complot de Prats de Motlló,una invasió de Catalunya des de França en plena dictadura de Primo de Rivera, amb l'objectiu de proclamar la independència del país. El traeixen i acaba a la presó. Però la seva figura política, gràcies al procés judicial, no para de créixer.

El 1931 Francesc Macià funda Esquerra Republicana, guanya de forma aclaparadora les eleccions locals i proclama la República Catalana des del balcó de la Generalitat i es converteix en el president d'aquests institució recuperada. Mor el dia de Nadal de 1933 i el seu funeral és una mostra col·lectiva de dolor per la desaparació d'un polític que connecta amb la gent, el poble. Tenia "ganxo" i era molt mediàtic per l'època que li va tocar viure. Catalunya el troba a faltar a partir de llavors. Companys no és Macià i els fets d'octubre de 1934 i l'inici de la Guerra Civil haurien estat molt diferents amb l'Avi de president. Però la política-ficció la deixarem a l'Enric Calpena i l'Oriol Junqueras els diumenges al migdia amb "El nas de Cleopatra". Malgrat tot, aneu a veure la pel·lícula.

Disfrutem del Sant Jordi

Avui és Sant Jordi. Abans de tot, felicitar des d'aquí els Jordis i les Jordines. Tenim la sort que la gent se'n recorda més de la nostra onomàstica que altres persones amb noms amb sants menys populars. Cada any hi ha algú que després d'haver parlat amb ell de llibres, roses i altres històries relacionades amb la Diada se'n recorda que estava parlant amb algú que es diu Jordi. És la grandesa d'aquesta festa. Jo sempre he considerat Sant Jordi la segona Festa Nacional catalana perquè és més ciutadana que la primera, l'Onze de Setembre. Però sóc partidari de mantenir l'ordre actual i no amagar la naturalesa de l'estatus actual del nostre país amagant la derrota del 1714 darrera de les roses i els llibres. Són diades complementàries.

Tornem al Sant Jordi. El vaig començar a celebrar aquest divendres participant en la lectura en veu alta que organitza l'ONCE de Tarragona (la imatge és de l'acte). Vaig ser una de la setantena de persones que va participar en aquesta activitat que per quart any consecutiu acosta un llibre, aquest cop "El capitán Alatriste", als invidents i deficients visuals. Però avui és el dia. I a més fa bon temps. És una jornada per sortir al carrer, passejar mirant llibres i roses, tot i que al final resulta una mica agobiant per l'afluència de gent en hores punta.

Recordo la meva època d'estudiant universitari. Hi hagués classes o no, baixàvem a la Rambla de Barcelona i miràvem els llibres de les desenes de parades. Fa deu o onze anys l'escriptora Maria de la Pau Janer em signava un llibre que havia de regalar. I ar és candidata del PP i consellera de Cultura de lesIlles Balers 'in pectore'. Ara ho acostumo a fer per la Rambla de Tarragona. Sempre acabo comprant algun llibre que s'uneix al que em regalen. Però Sant Jordi ha de tenir una continuïtat. Primer, llegint el llibre que et regalen o t'autoregales. Molts queden en un racó, ple de pols i gairebé intacte per dins. Però també cal comprar llibres el 24 d'agost, el 23 de desembre o el 2 de febrer. Qualsevol moment és bo per il·lusionar-se amb un llibre i assaborir la seva lectura.

I ara, a disfrutar del Sant Jordi.

Últimes notícies de les municipals tarragonines

Dilluns que ve és la data límit per a la presentació de les candidatures a les eleccions municipals. Mentre formacions com PSC, ERC i ICV ja fa dies que han fet públics els noms dels qui integraran les seves llistes a Tarragona, altres han apurat una mica més. És el cas de Convergència i Unió. Els seus advesaris diuen que han tingut molts problemes interns, mentre que des de la federació nacionalista s'avisa que ja estava planificat així i fins i tot s'atreveixen a qualificar-ho de positiu perquè han mantingut la incertesa fins gairebé al final.

La candidatura de CiU s'ha anat coneixent a comptagotes. Ja fa més d'un any Unió i Convergència pactaven que Joan Aregio seria el número u i Albert Vallvé el dos. Els democristians escollien els seus respresentants ja fa setmanes però van haver de fer marxa enrera per col·laborar en la paritat. Finalment Raül Font és el cinc i la debutant Àngels Vilanova, la nou. Diumenge es filtrava al "Diari de Tarragona" la número tres, la independent Victòria Forns, i el set, un dels valors en alça dels convergents, Frederic "Fede" Adan. També se sabia de fa dies que Carme Duch era la quarta i Jordi Sendra, el sis. Les darreres incògnites es van esvelar aquest dijous. La directora de publicitat i màrqueting del Nàstic, Maribel Rubio, serà la vuitena, i l'històric Jaume Recasens, el deu.

Però la gran sorpresa de dijous -tot i que la presència de Maribel Rubio a la llista d'Aregio va sorprendre a més d'un- va estar en la candidatura Tarragona Grup Independent, encapçalada per l'exregidora popular Maria Mercè Martorell. Es tracta de l'actual regidor d'Iniciativa Lluís Hernández, descartat per la llista del 2007 dels ecosocialistes. Estranys companys de viatge crea la política: una exPP i un exICV. Si li arriben a dir al Lluís fa quatre anys que formaria tàndem amb Martorell hauria pensat que el que li havia dit no hi tocava massa. Però la política, com el futbol, és així.

Però dijous van passar més coses. Mentre Nosaltres Som -nom estrany per una formació política- presentava la seva candidatura, la novena, autodenominada de l'esquerra radical i cridada a ser testimonial, l'expresident local del PP Emili Mateu confirmava que no encapçalarà Independents per la Gestió Municipal (IGM), una formació que si es presentarà en diverses poblacions del Baix Penedès. Escons Insubmisos serà la desena llista, un vot totalment antisistema que deixaria els escons buits en el plenari si obtingués representació. I encara podríem tenir el Partit Humanista, tot un clàssic. Ho sabrem dilluns, dia de Sant Jordi.

Que guanyi Bayrou

Aquest diumenge es celebra la primera volta de les eleccions presidencials franceses. Incertesa és la paraula que defineix aquests comicis. La candidata socialista Ségolene Royal va començar molt forta, derrotant de forma aplastant els grans barons del seu partit, però la seva estrella cada cop llueix menys i en la majoria d'enquestes és el presidenciable de la dreta, Nicolas Sarkozy, qui si les lidera, tot i que la darrera del diari "Le Parisien" assenyala Royal com a favorita.

Però aquestes eleccions a la presidència francesa no sónun duel a dos. Dels dotze candidats -on hi trobem trotskistes, defensors del món rural o el ja mític líder sindical José Bové- ens hem de fixar en dos. Un és l'etern candidat de l'ultradeta, Jean-Marie Le Pen, que fa cinc anys es va classificar per la segona volta sacsejant la política europea i enterrant la carrera polític del líder socialista Lionel Jospin i va deixar el camí de Chirac a la reelecció més que aplanat. Aquestes són les seves cinquenes eleccions, les enquestes li donen bones perspectives i més si tenim en compte el vot ocult.

Però un altre nom destaca aquest cop més que mai: el centrista François Bayrou (en la foto, a l'esquerra parlant amb Sarkozy). De 55 anys, exministre d'Educació amb governs de la dreta, es situa al mig de Sarkozy i Royal, i les estimacions de vot ja el situen amb un 20 per cent. Si aconsegueix algun punt percentual més podria donar un disgut a Sarkozy i sobretot Royal. Bayrou pot aplegar el vot descontent, cansat d'esquerres i dretes, un vot de protesta que el 2002 se'l va emportar Le Pen. A mi m'agradaria més que Bayrou fos la sorpresa d'aquests comicis gals. Si passa a la segona volta, els sondejos el donen com a possible favorit, ja que podria concentrar el vot anti-Royal o anti-Sarkozy.

El sistema semipresidencial francès és dels que m'agrada més de tot el món. Escollir directament el president de la República -el problema és que primer has de ser una República- crea una gran identificació entre els votants i aquesta figura. A l'Estat espanyol primer caldria fer caure la monarquia -cosa ara per ara complicada- però a Catalunya es podria estudiar anar cap a un sistema semblant al francès i més després de les múltiples queixes del pacte que el novembre va deixar el convergent Artur Mas, tot i derrotar clarament el socialista Montilla, a l'oposició. Seria una manera de reforçar la figura del president, ja que l'escollirien directament els ciutadans. A mi, m'agrada. Però potser als partits polítics catalans, no tant.

Desmuntant Terra Lliure

La televisió autonòmica catalana va emetre aquest dissabte a través del seu segon canal, el 33, un reportatge que amb el títol "Terra lliure. Punt i final" analitzava la trajectòria d'aquesta organització armada a través de diversos testimonis i documents gràfics molt interessants. El reportatge, dirigit per David Bassa, crec que va aconseguir un notable alt. No es posicionava i donava veu a tots els actors, des d'exmilitants, l'expresident Jordi Pujol o el jutge Baltasar Garzón, impulsor d'una operació repressora sense precedents el 1992 i que ha acabat amb el Tribunal europeu donant la raó als detinguts, que van denunciar tortures per part dels cossos i forces de seguretat de l'Estat. Aquest capítol hauria de fer reflexionar a més d'un.

La conclusió que en vaig treure és que no ens trobem davant d'un cas de terrorisme. És veritat que Terra Lliure va cometre un parell de centenars d'actuacions terroristes i van causar un mort -només per això ja és condemnable la seva existència- però no van crear una atmòsfera de terror al nostre país. cosa que si va aconseguir ETA en alguns moments concrets. Vaig més enllà -i potser algú no hi estarà d'acord-. La imatge de Terra Lliure és per a molts la d'uns principiants, fins i tot uns mals imitadors d'ETA. A finals dels 70 alguns militants de Terra Lliure van ser entrenats per activistes d'ETA al País Basc francès. Les primeres accions del grup van acabar amb dos militants morts: a un li va esclatar una bomba i l'altre va ser tirotejat per la policia.

Terra lliure va marcar una època i això no es pot negar. Recordo aquells Sant Jordi i Onze de Setembre que sempre acabaven amb enfrontaments entre manifestants i policia. Recordo també les pintades a favor de Terra Lliure, l'MDT, IPC o Catalunya Lliure. Eren els anys 80, quan l'Esquerra Republicana dirigida per Joan Hortalà no era més que un filial de CiU. Recordo aquells lemes com "Poble armat, poble respectat" o "No ploris per una terra que lluita, lluita per una terra que plora". O "Llibertat Núria Caenes". Crec que per aquest darrer capítol hi va passar molt de puntetes el reportatge del 33. Núria Cadenas va ser un símbol per la meva generació, que desperava políticament en aquella època. Qui havia de dir que l'any 1995 me la trobaria a la mateixa classe de Periodisme a la Universitat Autònoma! I una darrera anècdota, ocorreguda quan el 1991 vaig anar a treurem el carnet de ciclomotor. Un dels que venia, que simal no recordo era de la Pobla de Montornès, es va presentar com "Pere Bascompte, militant de Terra Lliure".

El reportage de David Bassa calia. Et submergeix en la Catalunya del 1979 al 1995, època en què va existir Terra Lliure i et fa entendre el context que provoca l'aparició d'un grup armat i la seva pervivència tot i les múltiples detencions de militants. També ajuda a entendre perquè Jiménez Losantos fa terrorisme radiofònic cada matí des de les ones de la COPE. Terra Lliure el va segrestar i li va disparar al genoll quan estava lligat a un arbre. La desaparició té una doble causa: l'esgotament del projecte polític i humà, ja que no es poden reposar els militants detinguts. També es pot veure el paper de l'ERC dirigida per Àngel Colom i el seu segon llavors, Carod-Rovira. Un documental recomanable. Podria haver estat millor, però és. Fins ara ningú s'havia atrevit a fer-lo.

El comunisme m'entristeix

Reconec que aquesta afirmació pot ser provocadora però és una sensació que tinc des de fa anys i que la pel·lícula "La vida de los otros", per altra banda molt recomanable que si podeu l'heu d'anar a veure, no va fer sinó refermar aquest sentiment. Ambientada a la República Democràtica Alemanya els anys 1984 i 1985, el film transmet la imatge d'un país on una jerarquia controla fins l'últim detall del país, inclosa la creació literària. El que passava a l'Alemanya de l'Est també es produïa a la resta de països darrera el teló d'acer i estats sota un règim comunista d'altres llocs del món.

Per a mi el comunisme és un dels grans fracassos de la humanitat. Unes teories que sorgeixen el segle XIX i que dibuixen una societat igualitària on tothom seria feliç una vegada eliminats els empresaris opressors. Però la desaparició de la burgesia deixa pas a una jerarquia que, un cop eliminada la iniciativa privada, ho vol controlar tot. Aquest fracàs, confirmat amb la caiguia del Mur de Berlín el 1989 i de l'URSS uns mesos després, m'entristeix. I és que ho van fer tan malament Stalin i companyia!

La societat actual, basada en el model capitalista, és terriblement injusta. Crea desigualtats i bosses de marginalitat molt grans, mentre una cúpula acumula molta riquesa i porta un nivell de vida obscè. L'ésser humà és un animal molt imperfecte i ha estat incapaç de trobar un sistema polític més just que la democràcia i un sistema econòmic millor que el capitalisme, sovint salvatge. I al nostre país encara veiem coses pitjors. No ens hem pogut treure de sobre ni la monarquia, un règim polític basat en una família que té uns privilegis socials i econòmics indecents tot i haver perdut el poder polític real (o no?).

Ai que començo a notar que avui es compleixen 76 anys de la proclamació de la II República! Ara tornem a tenir una monarquia i les perspectives és que en tenim per anys. Al país veí, que estan una mica més avançants que nosaltres, estan en campanya per triar el president o presidenta de la república. Podem criticar els francesos, però en això ens passen la mà per la cara. I jo que havia començat parlant del comunisme i els efectes que em produeix! Ara el comunisme ha deixat pas a l'ecosocialisme, que sona millor, i la revolució i la dictadura del proletariat l'han deixat per més tard, que el cotxe oficial és molt còmode. De tant en tant deixen anar alguna dosi antisistema, per calmar instints atàvics. No em direu que tot això no és molt trist?

Vuit, nou, deu.. explosió de llistes a Tarragona

Aquest dimecres feiem conya alguns joves periodistes tarragonins sobre la presentació d'una llista electoral a Tarragona formada íntegrament per professionals d'aquest sector. Feiem córrer noms, vigilàvem complir la paritat i ens mostràvem convençuts d'obtenir representació. Un divertimento, una hipèbole del que està passant en aquesta precampanya electoral a Taragona, on surten candidatures a les municipals com a bolets. Per cert, així ho veia (en la imatge de dalt) el ninotaire Napi el fet que alguns periodistes es posin en política. No en una llista íntegrament formada per periodistes sinó referint-se al reportatge que he tret aquest dimecres al Més Tarragona amb els casos de tres professionals del sector -Francesc Farré, Carles Marquès i Begoña Floría- que acudeixen als comicis des de diferents candidatures.

Que està passant a Tarragona amb la proliferació de llistes electorals? La retirada de Nadal com alcalde després de 18 anys al càrrec deixa un escenari molt obert. Aquest factor s'uneix a un altre, que és el desgast -reconegut pels seus líders- dels partits tradicionals, un descrèdit creixent que prestigia les candidatures independents. A més de les cinc llistes tradicionals, l'exregidora popular Maria Mercè Martorell va ser la primera en fer un pas endavant i va buscar una marca ja creada, la Federació d'Independents de Catalunya (FIC). Té una certa lògica, ja que es presenta en moltes poblacions, com Reus, Torredembarra o Cambrils -per dir-ne tres-. Martorell està convençuda de mantenir-se a l'Ajuntament.

Des de Calafell, passant per una seu a Bonavista, ens apareixia la llista d'Agrupació Democràtica Municipal de Catalunya (ADMC), encapçalada per Elena Blasco, infermera del CAP de Torreforta i que vol arreplegar vots als barris de Ponent. Una aventura bastant difícil de preveure. Amb un populisme que espanta a alguns a Calafell tenen 5 regidors i estan al govern. Però a Tarragona serà molt diferent. Ciutadans va marejar bastant la perdiu però fa un parell de setmanes va presentar el seu cap de llista, el gerent del Col·legi Mare Nostrum, Jaume Climent. Tampoc les municipals són les eleccions al Parlament. Aquesta setmana hem conegut que l'anomenada esquerra radical -aquell espai que hi ha a l'esquerra d'ICV i ERC- també es presenta, sota el nom d'Assemblea per a la Unitat Popular-Nosaltres Som. Repeteix com a cap de llista Héctor Álvarez, que el 2003 va liderar els dissidents d'EUiA, i reconeix que és gairebé impossible que entrin a l'Ajuntament. L'important és participar, que diu aquell.

I aquest dimecres apareix l'expresident del PP de Tarragona, Emili Mateu, també prepara una candidatura sota el nom d'Independents per a la Gestió Municipal (IGM), que ja es presenta en diverses poblacions del Baix Penedès. I es mostra convençut d'obtenir representació si tanquen els serrells que manquen per confirmar la llista. El 27 de maig tampoc ens faltarà l'inefable Partit Humanista. Conclusió: qui no voti serà per mandra i no per manca d'opcions. Però si la mandra s'estén, la participació és molt baixa i comencen a entrar al plenari algunes d'aquestes noves formacions podem trobar-nos un panorama divertit i distret.

N'estic fart de mentides: de Telemadrid a López Tena (que ens obre els ulls)

Les darreres hores s'ha creat molt de rebombori al voltant un reportatge de la cadena autonòmica Telemadrid titulat "Ciudadanos de segunda". Segons els grans periodistes que han realitzat aquest reportatge, els ciutadans de segona a Catalunya són els castellano-parlants. Es tracta de persones que viuen sotmesos a un règim lingüístic opressor. Porten la lletra escarlata penjada a l'esquena perquè no saben parlar català, idioma que es parla en tots els àmbits del país. Els nens són obligats a aprendre només el català i el Barça és un dels grans elements d'imposició de la llengua. "Per favoooor", que diu aquell.

O són molt mal periodistes o han rebut ordres des de dalt, de can Aguirre, de donar un cert enfoc a aquest treball periodístic, que té la virtut de dibuixar una Catalunya virtual, oposada totalment a la realitat. A Catalunya es pot viure només en castellà, però és impossible fer-ho només en català. Feu l'experiment. Aneu a les escoles i instituts a l'hora del pati i la llengua predominant en les converses dels infants i els joves és el castellà. En el món de la Justícia l'ús del català és residual. I cinema en català? N'hi ha? Costa trobar-lo. Són només alguns exemples que il·lustren aquesta gran mentida. A la Generalitat li ha arribat l'hora de reaccionar. Oi Montilla? Oi Carod? Oi Saura? O mirarem cap a una altra banda?

Qui no mira cap a una altra banda és el vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) Alfons López Tena. Aquest dilluns el vaig veure a "La nit al dia" i va dedicar-se a posar punts sobre las iis sobre la relació entre Catalunya i l'Estat espanyol i la solució que donava al nostre país només ens queda la sortida de la independència perquè dins d'aquest estat, amb la mentalitat dels dos grans partits que dominen els poders centrals no hi ha res a fer. Han passat trenta anys des de la recuperació democràtica i veiem més signés de retrocés de l'autogovern de Catalunya que d'avanç. I aquests propers mesos encara podem tirar més enrera. Recordem que l'Estatut ens ha de tornar del Constitucional.

López Tena, que forma part del CGPJ a proposta de CiU, recordava que els tractats internacionals reconeixen el dret a l'autodeterminació (ai, hem tocat un terme tabú?) i desmuntava el gran argument que ens diuen des de Madrid, que és que la Constitució no permet a catalunya o Euskadi declarar-se independents. Els tractats internacionals estan per sobre de la Constitució espanyola i recordava el cas del Quebec. El Tribunal Constitucional del Canadà ha reconegut la validesa dels dos referèndums per la independència del Quebec que fins ara s'han fet. López Tena acaba de publicar "Catalunya sota Espanya: l'opressió nacional en democràcia". Venen ganes de llegir-lo.

Ja veiem l'estadi

Si les eleccions municipals fossin una marató, ara ja veuríem l’estadi després de molts quilòmetres corrent. Queda un mes i mig just pels comicis i l’ambient electoral es fa notar en el món en que ens movem, aquesta esfera d’un 15 per cent de la societat que ens retroalimentem, integrada per polítics, periodistes, agents socials, econòmics i culturals i malalts de la política en general. La resta de la societat, la gran majoria passa de tota aquesta moguda i molts no aniran ni a votar.

Però els que formem aquest submóm estem molt contaminats per les eleccions. Sinó no s’explicaria el rebombori al voltant del logotip o imatge visual de l’ajuntament, no imatge corporativa, com m’advertia un amic que domina molt aquests temes. La imatge corporativa és la percepció que els altres tenen de nosaltres i no té res a veure amb un logotip. Té història que un logotip costi al contribuent més de 50.000 euros i encara que siguin proves es copiïn paràgrafs sencers. Però vivim en un món marcat per la imatge i la publicitat institucional i s’hi ha d’abocar molts diners en aquestes històries. I Tarragona no n’és una excepció.

El Fortí de la Reina continua marcant l’agenda política. Sembla una partida de cartes. Ara CiU ha tret un “trumfo” amb la nova estratègia basada en què la llicència d'obres del Fortí de la Reina que el TSJC dóna per anul·lada no pot cancel·lar-se si no es cancel·la també la llicència d'activitats concedida al propietari, combinada amb la “revelació” què la llicència d’activitats la va donar el socialista Burgasé. Una història bastant kafkiana la del Fortí, com sovint ho és la Justícia. Està fent patir a moltes parelles de nuvis tarragonins però no s’escapa de la batalla política.

Dos temes que han de passar aviat pel plenari municipal -Terres Cavades i el Pla d’Ordenació Urbana Municipal- també tindran un paper important en aquesta recta final de la precampanya electoral. Seran els darrers cartutxos pel cos a cos. I també el Pàrquing Jaume I. L’alcalde el vol inaugurar abans d’acabar el mandat i l’oposició continuarà denunciant l’alt cost de la infraestructura i les suposades irregularitats. I mentre, cada vegada hi ha més llistes electorals a Tarragona. Fins a deu opcions diferents hi podrien haver el 27-M. I és que els finals d’etapa ja ho tenen això. Tothom vol el seu tros de pastís.

L’Estadi ja el veiem, però encara ens queden alguns quilòmetres, els més durs de tota la cursa.

Entre joguets i autòmats

Enmig d'aquestes minivacances no em posaré a parlar de política. Estic intentant desintoxicar-me encara que sigui per pocs dies ja que l'espiral electoral serà imparable a partir d'aquests dimarts. Aprofitaré per fer-vos una recomanació, una visita a un espai desconegut per molts: El Museu dels joguets i els autòmats de Verdú. Es tracta d'un museu recentment creat a partir d'una fantàstica col·lecció de Manel Mayoral que inclou joguines, autòmats o molts elements relacionats amb el futbol. L'espai que alberga el museu també és molt adequat: una casa pairal del segle XV, coneguda com Cal Jan. L'exposició és una mica caòtica, però no ho és també la ment dels infants, desbordant d'imaginació? I no portem tots un nen a dins?

La vista a aquest museu també és l'excusa per visitar aquesta zona del nostre país, a cavall entre l'Urgell i la Conca de Barberà. Podeu perdre-ho's pels carrers de Guimerà -a l'agost hi fan una fira medieval molt recomanable, amb un punt de diferència de les moltes que es fan a Catalunya gràcies a l'encant d'aquest poble-, o pujar al Castell de Ciutadilla -si voleu espereu uns anys perquè l'estan restaurant- o deixar-se emportar per l'estranya atmosfera que envolta el Balneari de Vallfogona de Riucorb o fer una volta pel poble resseguint la vida del famós rector que porta el nom del municipi.

Tornem al museu. Els amants del futbol passareu una bona estona perquè hi ha peces curioses, relacionades amb el Barça i la resta d'equips de la Primera Divisió, sobretot dels anys quaranta i cinquanta. Els autòmats et transporten a les fires de fa un segle, que hem vist en algunes pel·lícules. Hi ha una col·lecció de cartells publicitaris que els més grans segur recorden o un espai dedicat al teatre. En les tres plantes del museu hi podeu veure tota mena de joguines, algunes certament inquietants. Si hi porteu la canalla segur que s'ho passaran molt bé. Per cert, una part de la col·lecció de futbolins de Jordi Mayoral els podeu veure aquests dies a l'Illa Diagonal. Però si podeu, acosteu-vos a Verdú, just al costat de Tàrrega.

Adéu Jones

La majoria dels que entreu a aquest bloc no sabeu qui és, però una minoria l'hem conegut quan estudiàvem per ser periodistes. Daniel E. Jones (aquesta E. mai vam aclarir si era d'Eduardo, Evan...) el vaig tenir a primer de carrera a la Facultat de Ciències de la Comunicació de l'Autònoma. Si mal no recordo ens donava l'assignatura Estructura de la Comunicació de Masses I. Ens volia ensenyar que el món del periodisme no era maco com ens pensàvem amb 18 o 19 anys sinó que hi havia grans grups de comunicació que s'hi jugaven molts quartos i molts interessos. Ell era investigador de les grans indústries culturals de l'Estat espanyol, Portugal i l'Amèrica Llatina.

És d'aquells professors que sempre que ens trobem exalumnes d'aquella promoció o altres que l'han tingut el recordem. "Que quiere Polanco? Dineriiiito...", cridava passejant amunt i avall del passadís de l'aula amb aquell inconfusible accent "porteño", suat, mirant a través d'aquelles ulleres fosques i movent rítmicament els dits. Era tot un personatge. L'imitació de torn sempre cau per part d'algun exalumne. El vam tornar a disfrutar a quart. Ja sabíem una mica més de que anava aquest món, però encara ens podia ensenyr moltes coses. La veritat és que no era difícil aprovar amb ell i a les classes t'ho passaves prou bé comparat amb altres professors avorridíssims.

Doncs avui m'he assabentat a través de la web comunicacio21 que ha mort a causa de complicacions després d'una operació de peritonitis. Tenia 56 anys. El feia més gran quan el vam tenir de professor a mitjans dels 90. Jones era actualment professor titular de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull i col•laborador de l’Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Que aquestes línies serveixin d'homenatge.

Mil visites i un divertimento

Per a celebrar el primer aniversari del bloc em vaig autoregalar un comptador de visites. Quan escric aquest post fa encara no tres dies i mig que funciona i ja he superat les mil visites. Estic gratament sorprès de les persones que visiteu aquest bloc. Com la interactivitat crec que és una de les claus de l'eclosió del fenomen bloc us proposo una mena de divertimento per als que de tant en tant, sobretot pels tarragonins i tarragonines, us deixeu caura per aquest racó de ciberespai.

Les eleccions municipals de Tarragona, les més interessants de tot Catalunya crec jo, s'acosten. Manca menys de dos mesos. Els nervis estan a flor de pell. Com creieu que aniren les coses? Us atreviu a fer una predicció. Quants regidors treuran CiU, PSC, PP, ERC, ICV, Ciutadans, la llista de la Martorell i l'ADMC?

Recordem el repartiment del 2003: CiU, 10; PSC, 9; PP, 4; ERC, 2; i ICV, 2. La frontera de la majoria absoluta està en 14 escons.