Una història trista d'esquerres

Ben entrats al segle XXI són molts els qui consideren que parlar de dretes i esquerres no és gaire realista en política i més en el terreny municipal. Però els diferents partits teòricament d’esquerres reivindiquen sovint aquesta ideologia, sobretot quan es tracta d’intentar governar conjuntament. És el que defensaven molts regidors integrants del govern que el 20 d’octubre de 2004, a través d’una moció de censura, va rellevar aquell pentapartit liderat per Miquel Àngel Lecha. No fa ni fa quatre anys i sembla llunyíssim.

L’executiu presidit pel socialista Manuel Jiménez i que a més dels tres regidors també del PSC contenia tres regidors d’ERC, dos del GIT i un d’ABG va afrontar un mandat curt però molt intens que va anar de més a menys. L’últim any va ser molt convuls amb afers com Muntanyans II o la remodelació del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font que va causar fisures en el govern i va tenir innegables conseqüències en les eleccions del maig del 2007, com ho demostra que cap de les quatre formacions va repetir representació, ja fos per guanyar o perdre regidors.

Les setmanes posteriors als comicis van evidenciar que la reedició del govern anterior, tot i que aritmèticament era possible, cada cop era més utòpica. Jiménez va ser reelegit amb només els cinc vots del PSC i primer Santiago Ardèvol (GIT) i després els dos regidors d’ERC van pujar a un govern ja en marxa. L’Alternativa, reforçada després d’haver doblat representació, seguia a l’oposició i les negociacions per entrar al govern s’enverinaven progresivament i les posicions d’ambdós bàndols s’enrocaven.

Els mesos passaven i continuaven havent més regidors a l’opsició que al govern. Jiménez anava fent equilibris mentre buscava nous socis sense massa convicció, ja que en una negociació ambdues parts han de cedir i aquest no era el cas. El pacte de l’AVE –recordeu que Jiménez i Massagué van compartir sis hores entre la Secuita i Madrid- va fracassar i a partir d’aquí CiU va començar a moure fils per aconseguir un govern sense el PSC.

La primavera del 2008 va precipitar el final d’aquest dèbil segon govern d’esquerres. I l’origen el trobem dins del grup socialista, quan Jiménez treu les competències de govern a Laura Pradeda, que havia estat l’únic i gran fitxatge en una inmobilista llista del PSC en les darreres eleccions. Era la peça que li mancava a Massagué per ser alcalde. Transfuguisme? La fi (l’alcaldia) justifica els mitjans (una regidora trànsfuga). Una teoria qüestionable però que s’imposava. Tot era qüestió de temps i acabar de madurar altres peces. Ardèvol deixava el govern el maig i ERC amb dos temps, abandonava l’executiu unes setmanes més tard deixant Jiménez tocat de mort. Un Jiménez que cada cop era més Jiménez i recordava Segalà en els seus darrers mesos a l’alcaldia, precipitant-se a un final empès per les forces de l’oposició però també des des l’interior de la seva formació.

La maduració va arribar al seu punt màxim enmig de la canícula estiuenca amb la quadratura del Cercle Massagué. Jiménez estalviava una moció de censura amb una dimissió que semblava una jugada estratègica. Però l’anunci de l’abandonament de la política per part del líder socialista a Torredembarra dels darrers 13 anys no només anulava qualsevol càlcul racional sinó que deixava el socialisme torrenc descol•locat, igual que els seus socis d’Esquerra. L’Alternativa seguia on havia començat el mandat: a l’oposició. L’esperança que tenien alguns regidors que fins foc governaven que el nou executiu no duraria gaire es va esvaint. I és que la majoria de membres són nous i tenen ganes de fer-ho bé i els dos gats vells semblen haver après dels errors del 2003. La sensació de l’”ara si que no podem fallar” s’imposa per damunt de tot.

La conclusió és que les esquerres -partint d’aquesta dicotomia qüestionada- de Torredembarra han de fer un gran examen de conciència, de tots els errors d’aquests darrers mesos que els ha fet cremar una oportunitat històrica d’una forma lamentable. Mentrestant han de tornar a fer d’oposició i finalment, amb l’horitzó del 2011, el més difícil, que és bastir una alternativa de govern sòlida i creíble des de lideratges debilitats i projectes esgotats. Complicat.

Publicat al Diari de la Torre en el numero de setembre e 2008