Paritat i dones en política

Començarem aquest manual de política per entregues amb un tema de rabiosa actualitat com és la paritat a les llistes de les eleccions municipals. Dic rabiosa pels atacs d'angoixa i ràbia en algun cas extrem dels caps de llista i membres de comissions electorals per confeccionar unes llistes que compleixin els requisits de paritat de sexes. Hi ha formacions que ho tenen regulat per llei i han de situar com sigui dues dones -gairebé mai homes- en els primers cinc llocs i després anar alternant home-dona. Quanta neurona cremada i quants nooos. Si costa que la gent es posi en política a les dones encara els és més difícil. I és que la societat està muntada com està muntada i els canvis són molts lents. I la política està terriblement desprestigiada.

En privat molts caps de llista "rajen" de mala manera d'aquesta paritat imposada "des de dalt" però en públic no ho poden dir. Una mostra més de la hipocresia que regna en la nostra societat i que ho veiem en altres aspectes de la vida. Però tornem al tema del qual parlem. Moltes de les polítiques et reconeixen que aquest sistema paritari no és positiu perquè no valora la seva vàlua per anar en un lloc avançat de les llistes sinó el fet de ser dones. En resum, gairebé ningú hi està d'acord, però s'ha d'acceptar. Els partits que no ho tenen regulat per llei busquen dones per anar a endavant a les candidatures per estètica.

A Torredembarra no hi va haver una regidora fins el 1999, la popular Ana Marín. El 2003 amb la pujada de 13 a 17 regidors a repartir va pujar fins a quatre les regidores. Dues dels vuit caps de llista eren dones. Veurem com va el 2007. Hi ha alguns partits que busquen desesperadament candidates. A Tarragona sembla que tindrem una alcaldable, la independent Maria Mercè Martorell. Només Dolors Comas, el flagrgell de Nadal, per ICV, ho havia estat abans. Les regidores tarragonines continuen tenint poc pes. Veurem si les eleccions del 27-M signifiquen un canvi. Valls és la gran excepció, dues dones -la convergent Dolors Batalla (en la foto) i la socialsta Núria Segú- es disputen l'alcaldia amb el republicà Pallàs com a àrbitre. Al Vendrell, una altra dona, Helena Arribas (PSC) buscarà revalidar l'alcaldia. A Reus, la primera tinent d'alcalde i cap de llista d'ERC, és una dona. La política, encara que menys, continua sent cosa d'homes i en la vida municipal tarragonina s'accentua aquesta tendència. I la culpa no és tota del gènere masculí.

Denuncien un cas com un cabàs a Torredembarra

Faré només de missatger. Entreu al bloc del Francesc Mercadé, el Cisco de la Muralla (http://francescmercade.blogspot.com/) i coneixereu episodi viscut per uns joves torrencs que penjaven cartells sobre Muntanyans II i per la llibertat de Marina Bernadó amb uns agents de la Guàrdia Civil. Si tot ha passat com diuen és força greu i ens deixa clar que aquest país nostre molt normal encara no és.

Per cert, afegiré aquest i el bloc de l'Alternativa Baix Gaià a la blocosfera torrenca, que continua creixent. Més d'un polític local té ganes d'obrir-ne un però els manca temps. O això diuen.

Martorell fa un pas més i altres històries tarragonines

Maria Mercè Martorell ja ha fet oficial aquest dijous amb una roda de premsa al Col·legi de Periodistes que es presenta a les eleccions municipals encapçalant una candidatura integrada dins la Federació d'Indepenents de Catalunya (FIC). Es tracta d'una clara operació win-win. Martorell no haurà de crear un partit nou i per tant anar a buscar les signatures necessàries i disposarà d'un cert suport logístic, mentre la FIC es podrà presentar per primer cop a la història en una capital de província. Amb possibilitats d'obtenir representació?

Parlant amb actors -principals i secundaris- de la política tarragonina trobes molt escepticisme sobre les possibilitats de l'actual portaveu del grup mixt i la seva candidatura. Diuen que és un bluff. Altres, més allunyats del pinyol polític tarragoní, t'avisen que donarà la sorpresa. Fins ara només sabem que ella serà l'alcaldable, Esteve Ortiz l'últim de la llista i que estaran dins de la FIC. Qui anirà als llocs capdavanters acompanyant Martorell? Aconseguirà l'actual tinent d'alcalde de Patrimoni algun fitxatge mediàtic o serà un equip amb només una gran estrella, ella? Aquests interrogants s'aniran resolent i es podran calibrar millor les possibilitats d'èxit d'aquesta candidatura.

L'entrada de la FIC a l'ecosistema polític tarragoní produirà alguns canvis. Recordem que Ciutadans vol presentar candidatura sigui com sigui i l'ADMC -que des de Calafell s'està expansionant- també prepara llista. El PP, l'expartit de Martorell i Ortiz, va portar aquest dimarts Mariano Rajoy a Tarragona per començar a preparar la part més intensa de la precampanya, sempre complicada amb un alcaldable nou, Alejandro Fernández, i fer trempar la militància. Es comenta que Fernández ja té lligat el número dos, l'exsubdelegat del Govern Raül Navarro. Al Palau de Congressos, l'encara líder del PP a Tarragona, Francesc Ricomà, va carregar amb molta duresa contra Martorell. Els militants estan molt rebotats contra l'exregidora popular, però els votants ja veurem com es comporten.

De l'altre espai polític on Martorell vol caçar vots, Convergència i Unió, hem notat que Joan Aregio ha premut l'accelerador i està repartint molta estopa dirigida cap a Josep Fèlix Ballesteros, el cap de llista del PSC i algun "recadet" a l'alcaldable republicà, Sergi de los Rios. Primer va ser el model de ciutat, acusant el seu rival de defensar una ciutat okupa com Barcelona, i després la seguretat, amb la proposta de les videocàmeres. Sembla que ara toca parlar d'Economia. El PSC ja ha llençat la primera pedra, parlant de la poca execució del pressupost del 2006 -un 34 per cent-, factures per valor de dos milions d'euros sense assignació pressupostària i l'alt endeutament de les arques públiques tarragonines. La batalla acaba de començar.

La foto és de Roser Sans

L'abstenció andalusa, lògica aclaparadora

Sembla que hi hagi gent que hagi tingut un trauma amb l'alta abstenció al referèndum sobre el nou Estatut d'Autonomia d'Andalusia, situada al voltant del 63 per cent. El PSOE i el PP han aprofitat per tirar-se els plats pel cap i donar-se les culpes de què la gent no hagi anat a votar. Però que volien convocant-lo el diumenge de Carnaval i defensant tots dos partits la mateixa opció, el sí? Encara trobo que hi ha hagut força participació. Estem al febrer i malgrat el canvi climàtic no hi va massa gent a la platja. Ens haurem d'acostumar cada cop més a aquestes participacions tant en referèndums sobre textos legislatius -ja veuríem que passaria amb temes que preocupen realment a la ciutadania- i en les eleccions.

A mi i molts catalans i catalanes el que si ens preocupa és la hipocresia del PP, que va defensar el vot en contra de l'Estatut català i en canvi el sí a l'andalús quan contenen molts articles iguals. Per a Catalunya són inconstitucionals i un atac contra la unitat d'Españñña i a Andalusia són acceptables? No anem bé. Està estentent-se cada vegada més la idea que seria positiu que el Tribunal Constitucional tombi l'Estatut de Catalunya. Potser d'aquesta manera reaccionarem d'una vegada a aquest retrocés imparable de Catalunya com a país.

Atac a la seu de CiU de la Torre

És un tòpic però no deixa de ser veritat: una imatge (i aquesta també) val més que mil paraules. Des d'aquest bloc només puc fer que condemnar una acció d'aquest tipus. I és que així es van trobar aquest diumenge per matí la seu de CiU a Torredembarra. No és la primera vegada que és atacada la seu d'un partit a la Torre, ja que ja fa uns anys la porta del local d'ERC -llavors a la Baixada de Sant Antoni- va aparèixer amb una mena de vaselina al pany. Ara li ha tocat a CiU. Esperem que la resta de partits manifestin el seu suport incondicional a la federació davant tan lamentable acció.

Aquest diumenge casualment m'he trobat el candidat a l'alcaldia de Torredembarra de CiU, Daniel Massagué. Hem parlat una estona. Més que emprenyat l'he vist sorprès i trist davant del fet. Fa pocs mesos que està en primera línia i poc s'esperava aquests "mals rotllos". M'ha comentat que havia estat a les tres de la matinada més o menys. No saben si els ha tocat el rebre per l'atzar malèvol d'uns desaprensius o realment anaven a per ells. La seu de CiU és nova, acabada d'inaugurar per Artur Mas, i molt cèntrica, i algú o alguns que no tenen clar el que és la democràcia han tinguta la idea de llençar-hi pintura. No hi ha cap justificació ni per una opció ni per altra. Es un acte vandàlic lamentable i que embruta la política torrenca. Queda molta precampanya i campanya, però esperem que sigui l'últim. I si agafen els culpables (cosa difícil), millor.

Nadal, el seu estil i la seva època

Aquest dijous pel matí he escoltat l'entrevista que Xavier Bosch li ha fet a l'alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal, a Rac-1. Anunciada el dia abans en mitja pàgina al "Diari de Tarragona", intenta crear una certa espectació. M'ha decebut una mica. He trobat un Nadal molt tranquil, educat i molt en el paper de polític en un final d'etapa. Però n'ha deixat anar alguna com que està convençut que si es presentés tornaria a guanyar les eleccions, tal com se'n fa ressò elnotari.com, que ho magnífica i en fa un drama de dimensions shakesperianes que podria acabar amb Aregio traït pel seu teòric mentor. Anècdota o no? Com diu el tòpic, tot depèn del cristall per on es miri.

Nadal ha guanyat quatre eleccions municipals (19991, 1995, 1999 i 2003) i s'ha mantingut com alcalde disset anys i mig, des d'aquella moció de censura de l'agost de 1989. Ha governat amb majoria absoluta, pactant amb el PSC o pactant amb el PP. Ha interpretat a la perfecció el paper d'"enfant terrible" de CiU, posant Tarragona per davant de tot, enfrontant-se al seu partit quan aquest governava la Generalitat. La seva enemistat amb Xavier Sabaté és gairebé èpica. Són el ying i el yan, l'equilibri de poders de la galàxia tarragonina. Elices i Dolors Comas són altres protagonistes de batalles antològiques amb l'alcalde tarragoní.

Joan Miquel Nadal ha sabut trepitjar els barris, on hi ha uns vots necessaris per ser alcalde de Tarragona. Per la seva estructura social, Tarragona hauria de tenir un alcalde socialista com Reus, Girona o Lleida. Ja el va tenir, però el PSC no el va saber o poder mantenir. I menys recuperar-lo. Hi ha hagut un accident, que és Joan Miquel Nadal, que ha enarborat la bandera de l'independentisme o ha defensat els toros i ha confessat la seva debilitat per Rocío Jurado quan li ha convingut.

Nadal té un cantó fosc. Per exemple, la seva relació amb la premsa és molt millorable. Molts es queixen de la seva mala educació, fins i tot insolència. La sensació que està de tornada de tot s'accentua com més s'apropa el final del seu mandat, que s'ha endarrerit més d'un any per les picabaralles entre Unió i Convergència. Com tots els personatges que passen a la història -perquè Joan Miquel Nadal i Malé hi passarà- l'encara alcalde de Tarragona té llums i ombres. I al final les llums brillaran més que les ombres.

En aquest llarg final del seu mandat, el cas de Terres Cavades hi té un gran protagonisme. Nadal diu que n'ha après molt -ho ha repetit aquest dijous a Rac-1- i que encara no ha dit l'última paraula, però a ningú se li escapa que en aquest afer va perdre el seu gran escuder durant 15 anys, Àngel Fernández. Ningú s'ha fet càrrec d'aquest paper des del 2004, quan Fernández va dimitir. El Nàstic i tot el conflicte amb Josep Maria Andreu -el president de l'ascens a Primera- també deixa un mal regust en aquest final d'etapa. I Nadal també n'ha parlat a Rac-1, criticant la pretemporada i la poca professionalització del club. I ja dóna el descens per gairebé fet. Ha estat dels moments més interessants d'una entrevista que, almenys, a mí, per l'entrevistat i l'entrevistador, no ha complert les espectatives.

Eto'o, Oleguer i el Dia de Sant Valentí

Els dimarts i 13 poden ser bons, ni fu ni fa i dolents. Serà que els del Barça som molt superticiosos perquè el dimarts 13 de febrer de 2007 passarà a la història com un dia bastant negre en la història culé. El davanter camerunès Eto'o, que un santet ja sabíem que no era, va treure la seva pitjor cara i va crticar durament el seu entrenador, Frank Rijkaard, i un company d'equip seu, Ronaldinho. Al tècnic holandès li va dir "mala persona" -casi res!!!!- i del crack brasiler en va crticar que no entrena. Va aprofitar per lligar-ho amb la guerra Laporta-Rossell.

Diumenge guanyàvem la Copa del rei de bàsquet després de molts mesos de sequera a la segona secció blaugrana i la mateixa hora Eto'o es negava a jugar quan Rijkaard li ho va ordenar. Les raons encara no estan clares i el camerunès ha llençat pilotes fora i ha "rajat" de mala manera, mentre Laporta se situa massa a prop del crack africà. Que hem de fer ara? Avui serà un dia de reunions i de declaracions, filtracions i altres històries. Des de Madrid hi suquen pa en aqeusta absurda crisi culé. Si Eto'o marxa el Barça es debilita i si es queda l'autoritat del tècnic holandès queda en entredit. Costarà trobar el terme mig. I encara serà més difícil que tot torni a ser igual que abans de les declaracions explosives de l'africà.

Curiosament quan Eto'o es va negar a entrar jo va haver de fer Oleguer, un jugador que dóna a conèixer les seves idees a través d'escrits a la premsa però que com a futbolista és un gran professional. D'Eto'o no en sabem si es de dretes i esquerres. Sabem que és molt solidari i molt cristià. Sabrà que la ira i l'enveja són pecats mortals. Potser buscarà el perdó. La situació creada és molt complicada. Esperem que Sant Valentí -no hi crec massa perquè sóc nés de Sant Jordi, el verdader patró dels enamorats catalans- instal·li l'amor en l'entorn blaugrana durant el dia d'avui i les aigües tornin a correr tranquiles. Que som líders, estem a vuitens de la Champions i guanyant a la Romareda ens plantem a semis de la Copa!

L'article de l'Aregio i els comentaris sucosos

Divendres apareixia un article al confidencial www.e-noticies.com de l'alcaldable de CiU a Tarragona, Joan Aregio, que aquest dilluns encara es pot llegir (i més endavant es pot recórrer a l'hemeroteca d'aquest mitjà digital). Titulat "Política i justícia" és una reflexió sobre la situació creada al voltant del Tribunal Constitucional davant la decisió sobre la constitucionalitat de l'actual Estatut de Catalunya. Abans que polític, Aregio és jurista i aquí es nota. Demana que deixin tranquils els els jutges i recorda que el Tribunal Constitucional no és un tribunal de justícia sinó el garant de la Constitució. "Els polítics ens hem de dedicar a fer política", és la darrera frase de l'article que resumeix molt bé l'esperit de l'escrit. Llegiu-lo.

El web dóna l'oportunitat de fer comentaris sobre l'article. Dilluns el matí n'hi havia 23 i gairebé cap parlava de la reflexió del candidat convergent. Era un atac i gol entre militants i simpatitzants convergents i socialistes, treient els drapets al sol i a veure qui la diu més grossa. De jutges en parlen ben poc els comentaris. Surten Ballesteros, Elices, Burgasé, Bonet, Nadal, Terres Cavades, el pàrquing Jaume I... Si un és lleig, si l'altre està nerviós i li agafarà un infart... i comentaris sucosos (amb gust amarg sovint) de tota mena. La precampanya tarragonina s'escalfa. Hem entrat en una espiral que cada vegada és més perillosa. Aquesta cursa electoral pot ser molt lletja, fins i tot bruta. Els nervis estan a flor de pell. Potser alguns haurien de fer una profunda reflexió.

Un nou bloc torrenc

Aquest diumenge he trobat un comentari al meu bloc en què m'avisava/en d'un nou bloc sobre el que passa en la política torrenca. He entrat a http://torrencs.blogspot.com i m'ha sorprès gratament. És molt diferent de http://torredembarra.blogspot.com/. Parla del que està passant dins dels partits polítics torrencs, com per exemple les reticències de Salort a deixar de ser cap de llista del GIT i les interferències de l'exalcalde Santiago Segalà. O reeflexiona sobre les aspiracions i a situació de les diferents formacions polítiques torrenques.

Entreu-hi i comproveu. Ja em direu que us sembla. Hi toca/toquen bastant. Cobreix un buit que fins ara hi havia a Torredembarra. És un model que ja trobem en altres municipis catalans però que, per exemple, manca a Tarragona. Feu-hi una volta i veureu que la política torrenca està molt moguda. Pot ser un bon fòrum de debat. Esperem que continuï així i no es torci.

Ànims, confident. No em trencaré, però, les banyes per saber qui ets. Em conformo amb anar-te llegint.

Oleguer, el futbolista incòmode

La notícia d'aquest final de setmana és la rescissió del contracte de patrocini que la marca esportiva Kelme mantenia amb el defensa del Barça Oleguer Presas. La raó és l'article publicat al diari basc "Berria" i el setmanari "Directa" en què sota el títol "La bona fe" Presas no deixa en massa bon lloc el poder judicial i l'Estat de dret. L'he llegit i no el trobo tan fort com per provocar una acció unilateral com la de Kelme. Però en aquest món en què vivim de pensament únic entra en la lògica. I és clar que l'estat de dret de què "gaudim" actualment té zones fosques. No recordem el GAL, o el cas de l'Èric Bertran o les detencions d'independentistes el 1992 perpetrades per Garzón? Són els primers casos que em venen al cap. En podeu afegir més.

Oleguer Presas és un futbolista atípic. Acostumats a la frivolitat els galàctics o a la certa apatia de la majoria de jugadors blaugranes. El normal és l'ambigüitat de Puyol, Xavi o Valdés. No es mullen. I ho veiem bé. Però primer va ser Guardiola, que sorprenia a tothom perquè llegia Martí Pol i era amic de Lluís LLach. Ara tenim l'Oleguer, que escriu -llegiu "Camí d'Ítaca"-, opina, es mulla... Si a Guardiola el podíem situar entre Convergència i Esquerra, el defensa sabadellenc estaria més a l'esquerra, a l'òrbita de la CUP i els moviments antisistema i declaradament independentista. I què? Hi pots estar d'acord o no, però se l'ha de respectar. La llibertat d'expressió està per damunt de tot o de gairebé tot -i l'article d'Oleguer no està dins del gairebé-.

Ara començarem a parlar de boicots a Kelme i alguns faran pujar Oleguer als altars del catalanisme. Cal? Poser sí. Però a mi cada vegada em fa més mandra la situació actual del nostre país. Si és el boicot del cava és Madrid 2016. Sinó són les seleccions catalanes que només poden participar internacionalment en esports de segons o tercera fila és que volen retallar encara més l'Estatutet que vam aprovar el juny passat. Voleu dir que encaixem a l'Estat espanyol?

I havia començat parlant de l'Oleguer.

Sergi de los Rios ja té bloc i altres apunts blocaires

El candidat a l'alcaldia de Tarragona d’Esquerra Republicana de Catalunya, Sergi de los Rios (el de la foto), ja té bloc. Aquest dimecres l’ha presentat. A www.sergidelosrios.cat podreu veure-hi articles, enllaços i fins i tot una entrevista pel Més Tarragona que li vaig fer jo mateix fa unes setmanes. Aregio, Ballesteros i Balart ja tenen bloc des de fa uns mesos i ara li toca el torn a l’alcaldable del PP, Alejandro Fernández, que m'ha dit més d'un cop que el vol engegar aviat però no acaba de fer el pas. Ànim Alejandro. Segur que no ens decebràs.

Ja que parlem de blocs, parlem de les darreres incorporacions als meus enllaços. La regidora socialista de Torredembarra –per ara només n’hi ha una–, Susanna Navarro, també en té un des de fa temps, tot i que he tardat a descobrir-lo. El visito sovint i ella visita el meu i s’han obert debats interessants però també algun d’una mica kafkià. El del president de CDC a Tarragona, Quin Nin, també és interessant i un lloc per establir debats ideològics.

L’anonimat anima a fer blocs i al meu estimat municipi –no sé si és poble o ciutat, depèn de per a què- també. Feu una volta per http://torredembarra.blogspot.com/ i veureu molta mala llet. En els articles i sobretot els comentaris, però també trobem algunes veritats que fan pensar. Per cert, m’han posat com a web amiga. Gràcies! Amics del govern actual no són, de CiU, tampoc, i diuen que no tenen res a veure amb l’ADT i la Toda. Tot ho porta el Fantasma del Castillo. Curiós.

Tondo Rotondo s’ha convertit en un dels comentaristes fixes del meu bloc i jo també entro al seu. Gràcies per les aportacions. I Tarragona 2016 també es visita obligatòria de tant en tant. Són una referència, uns cracks. A http://deformacionprofesional.blogspot.com podeu trobar reflexions des d’Alacant d’un excompany de pis meu que també es passeja pels blocs amb què tinc enllaços. També és periodista. Són exemples del que es pot trobar a la blocosfera, però hi ha molt més. Investigueu.

D'on hem de treure l'energia?

Aquesta foto està feta per Marc Gavaldà a dalt d'un aerogenerador del Parc del Mas de la Potra i el Collet dels Feixos, al terme municipal de Duesaigües, aquesta setmana passada. A 60 metres d'alçada, amb vent, fred i boira. Per això faig aquesta cara. Una experiència, però, que us recomano. Convidat per l'empresa Eolicat, vam poder visitar un parc eòlic de vuit aerogeneradors (els malanomenats i temuts molinets) i conèixer amb més detall que és i com funciona l'energia eòlica. I en un moment en què el canvi climàtic està a l'ordre del dia després del demolidor informe presentat divendres per l'ONU, potser seria un bon moment per interessar-nos per aquesta energia neta i renovable.

Actualment l'energia eòlica representa entre el 8 i el 9 per cent del mix energètic espanyol però a Catalunya està molt menys desenvolupada. Els promotors de parcs èòlics es queixen de la lentitut exasperant de l'administració a l'hora de donar els permisos. Tràmits i més tràmits i una mitjana de vuit anys des de que els comences fins a que el pots construir. Els parcs eòlics tenen un grau de rebuig molt alt. Ningu els vol a casa seva. No es tracta de contaminació per CO2 ni perill de radiació nuclear. És l'impacte visual. De plataformes en surten gairebé a cada lloc on hi ha un projecte eòlic.

Jo ho tinc clar. Per davant de l'impacte visual -poso em dubte que l'impacte sigui tant terrible i fins i tot s'hi pot trobar una certa bellesa paisatgística- hi ha una energia neta i renovable. I del país. El vent no cal portar-lo de fora. En el nostre país cada any augmenta més d'un 3 per cent el consum d'electricitat. Però no volem centrals de cap mena per generar-la, ni que ens interconnectem amb França. És un gran contrasentit. Anem cap a un bloqueig energètic. Afrontem el debat energètic amb valentia. Decidim que volem. Jo ho tinc clar. Solar i eòlica són les meves preferides, però abans de cremar petroli, carbó i gas, construim noves centrals nuclears. El problema és que en fem d'uns residus que duren milers d'anys, un "motxilla" per desenes de generacions. Però si els molinets ens fan mal a la vista...

Treballar per l'enemic

Algunes situacions que viu Torredembarra els darrers mesos em recorden el títol d'aquesta cançó del mític grup Siniestro Total "Trabajar para el enemigo". Hi ha alguns projectes que està tirant endavant l'actual equip de govern i sobretot de la forma com ho està fent que sembla que hagin d'afavorir molt més l'oposició que el propi govern en les properes eleccions. Són situacions que surten els manuals bàsics de política. A vegades em sembla que ho fan expressament. Potser perquè hi ha socis de govern que en sortiran més malparats que altres. Les obres de remodelació del carrer Antoni Roig i plaça de la Font en són un exemple, però puc arribar a comprendre que es cregui que com només afecten una part molt concreta del municipi no tindran un efecte més que local. O sectorial.

Però el pla que preveu extendre les zones blaves per molts més carrers de la vila molt més enllà dels que actualment comprenen no l'acabo d'entendre. Des de la regidoria d'Urbanisme es parla d'afavorir el turisme i augmentar-ne la qualitat. Crec i moltrs dels que llegireu aquest article coincidireu amb mi que això és, com diuen els castellans, "mezclar churras con merinas". No té res a veure que facis pagar per aparcar amb que et vinguin més o menys visitants.

Darrerament tenim una obsessió amb el turisme i canviar el model turístic torrenc. No ens n'adonem que és molt compicat canviar un model basat en més de quaranta anys de remar cap a una direcció. Mentre altres poblacions catalanes a l'estil nostre potenciaven la construcció d'hotels aquí ens dedicàvem a llogar apartaments i construir segones residències. A aquest punt de sortida hem de sumar-hi el batibull que és el Patronat de Turisme. En el proper mandat s'hauran de replantejar moltes coses, però no només els polítics.

Falta imaginació. Em comentaven l'altra dia que amb les obres de construcció d'habitatges han destrossat l'entrada el refugi de la Guerra Civil de Cal Pastoret. Els que fa tres anys i mig el vam visitar podem ser conscients de l'animalada que ha permès l'Ajuntament. I també em comentaven la poca sensibilitat d'alguns regidors -no tots- amb el refugi subterrani de la plaça de la Font. Alguns pensen en acabar les obres com més avat millor i no pensen gaire el patrimoni cultural. I turístic. Una xarxa de refugis visitables de la Guerra Civil seria una iniciativa maca i positiva per a Torredembarra.

L'obsessió pel turisme i pels que venen de fora fa que els nostres governants perdin de vista que a Torredembarra hi viuen actualment 14.000 persones i mentre el visitant pagarà zona blava uns dies, els que resideixen permanentment al municipi hem de rascar-nos la butxaca i patir aquest model de mobilitat que cada cop s'assembla més al de Jordi Hereu a Barcelona. Podríem parlar també dels continus talls de l'aigua corent al centre de Torredembarra o de l'augment de la inseguretat ciutadana. Això és el que patim dia a dia les torrenques i torrencs.

L'oposició ho té fàcil per treure profit d'aquesta situació. El grup municipal de CIU va per una banda i l'alcaldable per les properes eleccions, amb l'altaveu que és una de les publicacions periòdiques locals, per un altre. Els votants i simpatitzants convergents estan una mica despistats. Però l'Agrupació Democràtica Municipal ha traçat una línia clara per recollir el descontentament de la gent i la polèmica de les zones blaves és un material ideal. Quests si que es llegeixen manuals de política. o Simplement apliquen la lògica.

El problema d'aquest nou grup polític és que no té clar qui ha de ser el cap de llista. Per una banda hi ha la possibilitats dels principals càrrecs de l'executiva, gent nova en política, que ha sofert poc desgast i amb una oratòria més que notable. Per l'altra hi ha la possibilitat de Maria Dolors Toda, excap de llista de l'ADMC i actual regidora, amb adhesions inquebrantables però que paral·lelament genera un rebuig molt important. És un debat intern interessant i que no es pot allargar gaire.

Finalment, no ens oblidem de Muntanyans II, exclòs de la Xarxa Natura 2000 i que tot indica que s'hi construiran 550 habitages i la lluita de la Plataforma quedarà com la de Pedra de Toc amb el Cap Gros i el Roquer. La manifestació de començaments de mes va ser molt més minoritària que la del setembre i la sensació d'estar al final del camí cada cop és assumida per més gent. L'Alternativa Baix Gaià ha convocat una nova manifestació el 24 de febrer i amenaça amb accions directes. Es refereixen a deixar l'equip de govern? No ho crec. Almenys amb l'inici de les obres a Muntanyans II s'acabarà amb una polítització que fa un ferum cada cop més insuportable. I a alguns ens queda l'esperança que la natura, sempre sàvia, torni les coses al seu lloc, perquè no oblidem que la zona és altament inundable i en aquest país, com deia aquell, la pluja no sap ploure.

Article publicat al número de gener del "Diari de la Torre"

Aregio, l'obrer

Aquesta fotografia de la campanya de CiU a les eleccions municipals l'han publicat diversos mitjans de comunicació i aviat la podrem veure molt sovint. A mi m'agrada. Trobo que crida l'atenció per l'originalitat i es diferencia de la campanya de l'altra candidat a l'alcaldia -hi haurà cinc, sis, set o més alcaldables però de candidats n'hi ha dos-. També ha rebut les primeres crítiques. Hi ha qui diu que dóna un mal exemple pel que fa a la prevenció de riscos laborals. I és veritat. Ni els obrers ni en Joan Aregio porten casc ni mesures de protecció. Anècdota per uns -la fotografia és del 1917-, políticament incorrecte per altres i inadmisible per una minoria.

Joan Aregio es troba davant d'un gran repte: ser l'alcalde de Tarragona després d'un personatge com Nadal -un animal polític de grans dimensions, en el bon sentit de la paraula- i enfront d'una marea socialista que gairebé ho domina tot... Tot? Tot no. Un llogarret poblat d'irreductibles gals resisteix a l'invasor... Ara m'he desviat una mica del tema. El missatge del cartell és que el candidat convergent s'enfronta al risc amb tranquilitat i valentia -puja a una biga a desenes de metres d'alçada- i que és la persona ideal per ser el proper alcalde de Tarragona. La pregunta és si arribarà a la gent, al tarragoní i la tarragonina que viu d'esquena a la política, aquest missatge. O l'únic que aconseguirà és cridar l'atenció i generar comentaris.

Els estrategs electorals de CiU estan venent un Aregio bon gestor, treballador (recordem que fa uns mesos ja es van repartir díptics amb el casc) enfront d'un Ballesteros que se'n va a buscar farigola els diumenges i organitza subhastes benèfiques. Les frases que llegim en el cartell reforcen aquest missatge. És el que busca l'electorat? Tots dos candidats estan apareixent molt riallers en aquesta precampanya i han deixat enrera l'americana i la corbata, sobretot Aregio, que l'hem vist fins i tot vestit de Santa Tecla. Proximitat. Aquesta és la paraula clau. I és que el que encara és alcalde si una cosa té és que sap com trepitjar els barris i que la gent -li agradi o no- el vegi com el seu alcalde. Des de les files socialistes es vol projectar una imatge d'un Aregio distant, incapaç de tractar amb la ciutadania enfront d'un Ballesteros que deixa que la gent se li apropi i els escolta.

Són algunes reflexions, reconec que una mica disperses, en uns dies que la precampanya s'ha accelerat molt.

Canvi climàtic?

Partim d'un acudit del genial Napi, allunyem-nos de la política i parlem de coses més serioses: el canvi climàtic. Perquè depèn com evolucioni el nostre planeta, de polítics ja no ens en caldran. Aquestes primeres setmanes de l'any no havíem patit massa fred i no era una catitut inconscient anar amb màniga curta pel carrer. Alguns dies, al migdia, feia un solet més propi de l'abril o el maig que del gener. I eren molts els que parlaven de canvi climàtic. Les imatges repetides pels telenoticies fins a avorrir-nos de les estacions d'esquí sense gairebé neu (almenys natural) hi ajudava molt. Aquests darrers dies, amb l'arribada d'un fred intens -tampoc no és dels que farà història- i amb un cert papanatisme de les televisionns buscant neu i fred, ningú en parla del canvi climàtic.

Hi ha grans debats sobre si hi ha o no canvi climàtic. Trobes radicals defensors de les dues postures. Jo em situo moderadament a favor del sí. Estem en un cicle càlid. Cada dos per tres sentim que s'han batut récords de calor i de poques precipitacions. Casualitat? Si això ho lliguem amb les bestieses que estem fent la humanitat pel que fa a la contaminació, que s'agreujarà amb el desenvolupament industrial dels anomenats països emergents -els hem de privar de fer el que nosaltres hem fet les darreres dècades?- a mi em queden pocs dubtes d'aquest canvi climàtic.

Fins a on arribarà? Es compliran les previsions apocalíptiques i ens quedarem sense platges i amb les poblacions de la costa enfonsades sota les aigües? Serà Catalunya una zona desèrtica d'aquí a unes dècades? Patirem d'aquí a uns anys malalties que ara només afecten les zones tropicals? El que està clar és que molts governants "passen" massa del canvi climàtic i no pensen gaire en els seus néts i besnéts. Pesen molt més els interessos de les grans corporacions i multinacionals.

Una recomanació literària per trasllada-nos a un hipotètic escenari creible i que podríem viure. Així comença la sinòpsi de "L'olor de la plauja" de Jordi de Manuel: "En un futur no gens llunyà milers de persones arriben diàriament a Barcelona fugint de la sequera. A la franja costanera, on s'han instal·lat els campaments per als refugiats, la situació és insostenible. Damià Darder i la seva filla adolescent, Sara, són fugitius de la sequera que intenten sobreviure en una ciutat on l'aigua és el bé més preuat...". Que us sembla? Trobareu més informació a la web personal del seu autor: http://www.webpersonal.net/jordidemanuel/.

Esquerra agafa avantatge a Tarragona

Esquerra Republicana ha presentat aquest dijous el número tres de la candidatura a les properes eleccions municipals de Tarragona. Es tracta de Ramon Maria Sans, un advocat que ja ha tingut càrrecs al partit però no havia estat en una primera línia mediàtica. Una cara nova per la ciutadania, amb moltes possibilitats d'obtenir l'acta de regidor, i un complement als dos primers, Sergi de los Rios -economista- i Rosa Rossell -vinculada al món cultural-. ERC es posa al cadavant de les formacions tarragonines a l'hora de la presentació de la seva proposta pel 27-M. Dilluns van repartir el segon número de la revista Diàleg i la web de l'alcaldable està a punt de presentar-se. El problema és el baix índex de coneixement del cap de llista republicà, que estan intentant pujar-lo com sigui.

La resta de formacions estan encara per sota en l'el·laboració de llistes i fins el març no donaran a conèixer més noms. CiU té definits els dos primers després de la dura batalla entre Unió i Convergència durant molts mesos, tancada l'arbril passat. Però qui anirà darrera d'Aregio i Vallvé? Qui serà el número tres? Una dona? Un dels actuals regidors? Anirà Mallol a la llista? Sortirà reforçat Raül Font? Hi ha molts interrogants que aprofitarà Aregio del nadalisme i quins "fitxatges" farà.

El PSC només té decidit el cap de llista. El 2003 van ser dues dones les que van anar darrera de Ballesteros -Crespo i Elices-. Repetiran? Ballesteros ja ha dit que incorporarà independents. Qui seran? Repetiran la majoria dels regidors actuals? El PP ha triat el cap de llista, Alejandro Fernández, i s'ha quedat sense dos dels actuals regidors, Martorell i Ortiz, i Ricomnà no continua. Per tant, veurem moltes cares noves. Una sembla que no ho serà tant, l'exsubdelegat Raül Navarro. Però amb la perspectiva de 4 o 5 regidors, n'hi haurà d'aire nou popular al plenari. En el cas d'ICV-La Plataforma també tenen cap de llista, Lluís Balart, però hem de veure si Lluís Hernández repetirà i on va el primer candidat d'Esquerra Unida. Hi pot haver alguna batalla. I si hem d'analitzar les noves candidatures... Un altre dia.

Una cara amable del PP a Tarragona

El secretari de comunicació de l’executiva nacional (o estatal depèn del cristall des d’on ho mirem), Gabriel Elorriaga, ha estat aquest dimecres a Tarragona. Ha aprofitat per visitar Poblet (com podeu veure a la foto, és el del mig) i presidir la junta del PP provincial. També ha avisat que la llista de Martorell i Ortiz no els preocupa gens als populars i que els seus efectes seran nuls electorals, confirmant el que diuen des de fa dies els dirigenta d’aquí. S'ho creuen realment o ho diuen per donar-se ànims? Perquè una cosa és la militància, emprenyada amb Martorell, però l’altra la massa àmplia de votants.

El PP tarragoní va aprofitar per organitzar una trobada d'Elorriaga amb alguns dels periodistes del Camp de Tarragona que seguim la informació política. Aquests dinars són molt profitosos perquè coneixes l’altra cara dels polítics –alguns donen molt de sí- en un ambient d’off the record. Al meu blog no el trencaré. Però si que parlaré de sensacions. Elorriaga és una de les cares amables del PP, un home amb discurs, bagatge cultural i que parla clar. Ens va explicar que havia format part del Partido Reformista, aquell intent a les eleccions del 1986 de crear un partit de centredreta per ocupar l’espai de l'UCD amb la participació de nacionalistes catalans amb Miquel Roca al capdavant. L'operació va fracasar estrepitosament. Elorriaga ara està al PP, una formació molt heterogènia, tot i la imatge que tenim ara de partit de dreta dura pel domini de personatges com Acebes i Zaplana. Allà hi ha conservadors, liberals, democratacristians… Un batibull. A veure si algun dia podem parlar a la curta distància amb un Acebes o un Zaplana. Ho deixo anar i qui algú vol agafar el guant...

Sensacions? Al PP hi ha força optimisme de cara a les eleccions municipals i autonòmiques del maig i també per a les generals. Esperen recuperar algun Ajuntament important i també alguna comunitat autònoma, a més de consolidar les posicions actuals. Per a ells la legislatura està acabada i només resta esperar quan Zapatero convoca eleccions. El final del procés de pau a Euskadi ha deixat descol·locats els socialistes que intenten reaccionar mentre el PP està sòlid en una posició enrocada a favor de la solució policial i de desenterrar el pacte contra les llibertats i els terrorisme. Qui acaba decidint però unes eleccions és la famosa “marisma”, els indecisos i aquí està la batalla. I l'altre tema és l'abstenció, que acostuma a fer més mal a l’esquerra. I sinó recordem el 2000. Un panorama complicat on tot pot passar. Hem d'estar atents als esdeveniments.

La blocosfera política tarragonina

Aquest dilluns he publicat a la pàgina 2 del Més Tarragona un reportage sobre la blocosfera política tarragonina. He triat tres testimonis de blocaires de colors polítics molt diferents i amb uns blocs que no s'assemblen gaire. Un és el delegat del govern a Tarragona, el socialista Xavier Sabaté, que recordava que va ser el segon diputat a tenir web i fa un any i mig es va pasar al món del bloc. El president de CDC al Camp de Tarragona i alcalde d'Albinyana, Quin Nin, disposa d'un bloc que l'actualitza força regularment i Lluís Balart, candidat d'ICV a l'alcaldia de Tarragona també explicava les seves sensacions. Li costa més d'actualitzar-lo. La conclusió és que convergents i sobretot socialistes són els més introduïts en aquest món

Crec que la blocosfera tarragonina està en un moment molt primigeni. Calen més politics que s'atreveixin a fer blocs i que augmentin els comentaris. També cal tenir la possibilitat de fer-los. El diputat i alcaldable d'ERC per Tarragona, Sergi de los Rios, està a punt d'engegar-ne un i el sap de llista del PP, Alejandro Fernández, també en té ganes però no acab de fer el pas. Aquests dies, amb tota la tempesta que ha viscut el Nàstic, seria interessantíssim que l'alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal, el nou president grana, Raül Font, o el seu predecessor, Josep Maria Andreu, tinguessin bloc.

També manca un bon confidencial tarragoní. Potser millor més d'un. En la varietat hi ha el gust. Elnotari.com podria ocupar aquest espai, però després de cinc entrades, hem vist que rema només cap a una banda i no hi ha cap comentari, tot i que conec gent que n'ha volgut fer. Millorem Tarragona està molt inactiu. M'han comentat els responsables que en pocs dies tornaran a estar en forma. Ens haurem de conformar amb el que hi ha i la blocosfera barcelonina, que de tant en tant parla de nosaltres.

Aquí al costat trobareu enllaços amb les diferents webs de què us he parlat.

Mal moment pel pla d'urbanisme

Aquest dijous vaig anar a la tertúlia de Tarragona Ràdio, on més o menys una vegada al mes m'hi conviden. Tot i parlar més de dos terços del temps del Nàstic i la tempesta viscuda aquesta setmana, també vam tractar del pla d'ordenació urbana municipal (POUM)de Tarragona. Els contertulis eren el periodista Tomàs Carot i dos polítics de colors ben diferents: el portaveu municipal i candidat de CiU a l'alcaldia el maig vinent, Joan Aregio, i el jove regidor socialista Carles Castillo, un dels valors en alça del partit i que hi toca bastant en l'àrida matèria que és l'urbanisme.

Aregio defensa que l'aprovació inicial del pla s'ha de fer aquest mes de febrer, com més ràpid millor, per evitar que possibles canvis legislatius en compliquin la redacció final. Castillo, en canvi, vol que es deixi fins després de les eleccions, posició compartida per la resta de l'oposició. Tots dos tenen la seva part de raó, però hi ha un punt que grinyoa una mica per la part del govern: perquè portem gairebé set anys amb el pla sobre la taula i ara venen les presses?

L'altre punt important és el grau de suport del plenari tarragoní que hauria d'obtenir aquest document vital pel futur de la ciutat. La unanimitat és gairebé impossible, però crec que a més del govern, un o dos grups de l'oposició haurien de pujar al carro del sí. Tenint-los allà davant els vaig preguntar a Aregio i Castillo si hi havia grans desacords entre govern i oposició sobre les línies generals del pla. I em va quedar clar que la filosofia és la mateixa: cosir el teixit urbanístic de la ciutat per fer-la més homogènia i compacta. Per tant, tan complicat és arribar a aquest consens en les línies generals, aprovar-lo inicialment i afrontar la segona part del procés en el proper mandat, quan hi hagi qui hi hagi al govern estarà d'acord en aquests grans eixos? En resum, les dues posicions són defensables i la politització facilíssima. Conclusió: és un mal moment per parlar del pla d'ordenació urbana municipal (POUM).

Surrealisme i lògica grana

El Nàstic ha entrat des de fa uns dies en una dinàmica que de positiva no en té res. Els resultats fa mesos que no acompanyen -són cuers a 9 punts de la permanència- i l'entorn grana està mentalment a Segona Divisió de forma majoritària. O arriba una reacció ràpida en forma de dues o tres victòries més o menys seguides o la segona volta serà un via crucis insuportable. Si amb tot això no n'hi havia prou, l'alcalde Nadal va deixar anar la setmana passada una de les seves "nadalades" qualificant de "fracàs" el descens del Nàstic a Segona. Calculadament o no -hi ha opinions per tots els gustos- ha provocat la dimissió del president del consell d'administració del Nàstic, Josep Maria Andreu.

Anunciada dilluns a la tarda, la dimissió d'Andreu -l'heroi de l'ascens a Primera- es consumava aquest dimarts al vespre. La seva successió van ser figues d'un altre paner. Dos consellers els volien succeir, Jordi Virgili i José Luis Vilar. El primer semblava tenir més números, però al final ni un ni l'altre. I en aquest cas, com passa a tot arreu, el vicepresident es va convertir automàticament en president. El problema és que el nou màxim mandatari grana és el regidor d'Esports de l'Ajuntament de Tarragona. Si més no, lleig. Com aniran a veure Font el president del CBT, el Volei Sant Pere i Sant Pau o el Torreforta?

L'Ajuntament de Tarragona torna a viure una altra situació esperpèntica que donarà de parlar. La crisi política està instal·lada de forma permanent a la plaça de la Font, amb sucursal ara al Nou Estadi. El futbol mou passions i no oblidem que l'Ajuntament -i per tant els ciutadans els hagin preguntat o no- és amo d'un 38 per cent de les accions del Nàstic. Surrealisme o lògica?

Nou bloc polititzat a Tarragona

La setmana passada em va arribar al correu electrònic de la feina que m'avisava de la creació d'un nou bloc i vaig clickar l'adreça indicada (http://www.elnotaripuntcom.blogspot.com). El nou ja és prou definidor de la filosofia del blog. Aprofita la polemica del pas d'Unió i Convergència pel notari amb l'objectiu de repartir-se els càrrecs institucionals de Tarragona i deixa clar el seu objectiu: "Donar fe del que de veritat passa a la ciutat de Tarragona i que no s'acaba de conèixer prou".

Fonts convergents m'han assegurat que es tracta d'una iniciativa del PSC de Tarragona. Té la seva lògica. Molt ben parats no queda CiU. Fins ara hi ha penjades tres entrades. La primera, del 9 de gener, és de l'articulista de El Punt Jaume Oliveres titulat "Fent cua a la notaria" sobre el pas pel notari de la federació nacionalista. Del 10 de gener hi ha un article de la corresponsal de "El Mundo" Salut Muñoz, "La opaca gestión de Nadal en el Ayuntamiento de Tarragona". Caña a l'alcalde convergent tarragoní. I d'ahir dilluns 15 és El "retorn" del trio de Terres Cavades” a través del Nàstic?" sobre la polèmica al voltant del decens del Nàstic iniciada per l'alcalde Nadal i l'hipotètic retorn al club del promotor José Luis García i l'exregidor d'Urbanisme Àngel Fernández. La batalla política tarragonina arriba a la xarxa.

La llista de Martorell

Aquesta és la interpretació del genial ninotaire Napi en la contraportada l'edició del Més Tarragona d'aquest divendres sobre la candidatura que està organitzant l'actual regidora el grup mixt Maria Mercè Martorell per a les properes eleccions municipals de Tarragona. Coneixent-la, no crec que s'ho hagi pres malament. Aquesta segona quinzena de gener sortirà a la llum amb gairebé tota seguretat el projecte polític encapçalat per l'exregidora del Partit Popular.

Les formacions polítiques als quals vol esgarrapar vots Martorell, el Partit Popular i Convergència i Unió, s'han afanyat a dir que l'aparició d'aquesta encara hipotètica llista no els espanta i que no patiran cap dany electoral. Pensen això realment Ricomà i Aregio? Hi ha qui diu que CIU acabarà "fitxant" Martorell, tot i que des de la federació nacionalista es nega rotundament aquesta possibilitat. La barrera dels 5.000 vots -la quantitat aproximada de sufragis, 500 amunt 500 avall depenent de la participació- és molt alta però no inassumible per aquesta llista "independent, centrista i localista". Des del PP, es continua recordant que la marxa de Martorell de la formació ha estat barroera i amb unes formes més que qüestionable. El cap del grup municipal, Francesc Ricomà, no dubta a parlar "d'apunyalament i traidoria"·

En els darrers comicis municipals, el llavors president de la Cambra de Comerç de Tarragona, Jaume Ferrer, es va moure per liderar una candidatura independent. A les seves mans tenia una enquesta que li donava dos regidors. Si Martorell se n'ensurt i acaba presentant candidatura pot aspirar a aquesta massa de vots del tarragonisme de tota la vida ubicat al centre-dreta. El seu carisma és innegable i té un índex de coneixement molt alt en certes zones de la ciutat. La resta de la candidatura hauria de fer la resta. Ja he aconseguit parlar amb algú que anirà a la llista de Martorell, però per sota. Davant és on tindrà més dificultats. Estarem atents, docs, als seus moviments inmediats.

El misteri dels talls de l'aigua corrent

Intento comprendre-ho però no ho aconsegueixo. Escric des d'una certa emprenyamenta -ho reconec-, però crec que em comprendreu. Estan fent obres davant de casa, arreglant la vorera. Doncs portem dues setmanes -el que fa que duren més o menys les obres- patint talls de l'aigua corrent de forma reiterada, sense avís -només una vegada- i quan truques a Sorea, l'empresa de qui en depèn el submistrament no t'informen de res. A vegades són minuts, a vegades són hores. Hem arribat a estar gairebé un dia sense aigua corrent -de les onze del matí de dimecres a les nou del matí de dijous-, amb tots els problemes que això comporta.

Però és que al lloc on treballo també hem viscut aquesta setmana un dia i mig sense aigua corrent. Les circumstàncies, les mateixes. Obres i reventada d'una canonada. I parles amb amics i coneguts i es queixen de situacions semblants. La meva pregunta és: cada cop que es fan obres en un carrer, han de trencar una canonada i deixar els veïns sense aigua? Però en tinc més. No treballen amb mapes on s'indica per on passa l'aigua, la llum, el telefon, el gas, la fibra òptica o el que sigui? És deixadesa? Manca de preparació? El ciutadà, com sempre, se sent desprotegit i com si se li enriguessin a la cara.

Una cadena no pot parar

El Pep Gorgori, excompany de facultat i blocaire, m'ha fet entrar en un meme. Què és això? Doncs una cadena que s'estén per la xarxa de blogs. El repte és explicar cinc coses que segurament no sabeu de mi i passar el repte a cinc blocaires més. Divertit oi?

1. El meu còmic preferit és Tintín i amb onze o dotze anys ja tenia tots els àlbums. Potser per això sóc periodista, tot i que el Tintín no n'exercia massa. L'Àsterix ocuparia el segon lloc, però em sabia greu que els romans sempre perdessin.

2. De petit volia ser astronauta. Potser pels dos àlbums en què Tintín va a la Lluna. La veritat és que no he fet carrera en l'astronàutica.

3. En la campanya de les generals del 1996 vaig anar a dos mítings aprofitant que estudiava a Barcelona: el central del PP al Palau Blaugrana i el central del PSOE al Palau Sant Jordi. Als dos vaig anar ammb un tal Lluís Orriols, que va acabar fent política i no n'he sabut res més. Era de Vic. En el primer no ens vam trobar amb tanta gent que hi havia. El del PSOE, vam seguir el míting des de dlt d'uns altaveus, ajaguts i vam quedar plens de pols. Molt surrealista.

4. El teatre és una de les meves passions frustrades. A quart d'EGB feiem obres que escrivíem nosaltres mateixos, vaig fer un parell d'anys Els Pastorets -una mena d'escolanet d'un gran sacerdot de l'època- i una adaptació Antaviana, amb paper protagonista inclòs, a segon de BUB. Hi han cintes de VHS circulant. Algun dia encara em veure al Youtube.

5. Vaig comprar durant un munt de diumenges l'ABC per un col·leccionable de la història del Barça. Tenia 13 o 14 anys. Les coses que fa un culé.

El repto el llenço a 5 persones ben diferents: Jordi Molinera (http://jmolinera.blogspot.com/), Jordi Suñé (http://lluissunye.blogspot.com/), Núria Masdéu (http://nuriamasdeu.blogspot.com/), Gustau Moreno (http://lamarfanta.blogspot.com/) i Antonio Teruel (http://deformacionprofesional.blogspot.com/).

Píldora sobre Muntanyans II

El passeig marítim de Torredembarra ha viscut aquest diumenge una nova manifestació contra el pla parcial de Muntanyans II, convocada per l'Assemblea de Joves del Baix Gaià. Hi van assistir entre 150 i 200 persones, lluny del més de mig miler del 10 de setembre. Tot i que des de l'organització de la concentració es va voler insistir en què "la lluita no està perduda", Torredembarra camina cap a tenir 550 nous habitatges prop de la platja.

Comarex és l'empresa que vol tirar endavant aquest nou complex residencial. Caja Granada forma part de l'accionariat d'aquesta societat. Caja Granada depèn de la Junta d'Andalusia, governada pel PSOE, el mateix color polític del titular del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal.A mi em sembla molt clar. El PSC de Torredembarra sempre ha defensat que tirés endavat el projecte i la proposta de comprar els terrenys de Muntanyans II per part del Ministeri de Medi Ambient sembla més producte moment d'efòria o manca d'informació de la ministra Narbona que res. La politització del tema també ha fet molt de mal.

Torredembarra torna a arribar tard a la conservació dels seus espais naturals, com ja va passar amb el Cap Gros i el Canyadell. A mi em sap molt greu que s'urbanitzi Muntanyans II i per això vaig anar a la manifestació del 10 de setembre però tinc la sensació que arribem al final de la partida i la majoria de cartes estan marcades. I no sóc derrotista, sinó realista. Sempre ens quedarà que la naturalesa hi digui algun dia la seva. I sinó, entreu a www.youtube.com i cerqueu "muntanyans".

Any d'eleccions municipals

El 2007 serà entre moltes altres coses un any de renovació o no dels Ajuntaments a través de les eleccions municipals del 27 de maig. Cada localitat és un món i al Camp de Tarragona en tenim de molt interessants. La ciutat de Tarragona tindrà nou alcalde a partir del juny vinent. El convergent Joan Miquel Nadal deixarà l'alcaldia després de més de 17 anys al càrrec i el seu company de files Joan Aregio i el socialista Josep Fèlix Ballesteros, que es presenta com a cap de llista persegon cop, aspiren a rellevar-lo.

És difícil fer un pronòstic sobre que passarà a la capital tarragonina. El tripartit està a un sol regidor de la majoria absoluta que ara ostenten la suma de CiU i PP. L'equilibri és molt fràgil i la irrupció de llistes independents o la de Ciutadans poden afectar aquestes majories de forma imprevisible. A Reus la situació és totalment diferent. El tripartit mana amb força avantatge i els candidats són els mateixos que el 2003, quan es va mantenir el mateix repartiment d'escons que el 1999, excepte el cap de llista d'ICV. L'altra novetat és l'augment de 25 a 27 regidors del plenari reusenc per l'increment de població, que tot indica que se'ls apuntaran les forces més votades. El socialista Lluís Miquel Pérez té tots els números poer seguir com alcalde de la capital del Baix Camp.

Anem a l'altra ciutat que tanca el triangle del Camp de Tarragona. La convergent Dolors Batalla aspira a un segon mandat com alcaldessa de Valls després de l'èxit del 2003 i el pacte amb Esquerra. Davant seu tindrà l'altual diputada socialista i exdelegada del Govern Núria Segú. Un duel que permetrà que la capital de Valls continuï tenint una alcaldessa. El Vendrell també té alcaldessa des del 2003, la socialista Helena Arribas, gràcies a un pacte amb el PP. CiU vol reconquerir la capital del Baix Penedès, contaminada pel virus de l'extrema dreta de Plataforma per Catalunya, que ara té un regidor al plenari vendrellenc. ERC i PP tindran coses a dir.

A les grans poblacions costaneres hi podem trobar de tot. A Vila-seca seria una sorpresa total que Josep Poblet i CiU no revalidesin la sobrada majoria absoluta actual. A Cambrils, el socialista Robert Benaiges, a l'alcaldia des del 2003, vol mantenir el tripartit al govern i trencar amb la tradicional inestabilitat política d'aquest municipi. L'incombustible Esteve Ferran, que frega ja la vuitantena, va perdre el 2003 la majoria absoluta al plenari de Salou i va haver de pactar amb el PP i CiU, que va acabar sortint del govern després de l'afer urbanístic de Ferran fill. Els convergents aposten fort amb Salvador Pellicé com a cap de llista i podríem viure un canvi polític.

El socialista Manuel Jiménez aspira a mantenir-se a l'alcaldiade Torredembarra però amb menys forces al govern i més comoditat. CiU i ERC canvien de candidat i, com sempre, hi haurà llistes independents que compliquen el panorama. Calafell ja és una història totalment diferent, amb el populisme de l'ADMC que distorsiona el mapa polític normal amb els convergents com a principals "còmplices" i amb l'objectiu de mantenir l'alcaldia. Poblacions més petites com Altafulla i els Pallaresos tindran més llistes que el 2003 i podem veure pactes molt "distrets". Anirem comentant les novetats.

El virus de la política

Començaré l'any, blogísticament parlant, amb una recomanació literària, per evadir-nos una mica d'aquesta atmòsfera política tan complicada i decebedora després de l'atemptat de Barajas i l'estat terminal del procés de pau, del qual en seguiré parlant en aquest bloc. No ens allunyarem, però, de la política, perquè es tracta d'un llibre de ficció però amb la política com a fil conductor. Es tracta de "El virus de la tristesa", de Jordi Cabré.

Curiosament "El virus de la tristesa" és el número 441 de la col·lecció "A tot vent" de l'Editorial Proa, just un número abans del darrer llibre de què vaig parlar, "Neopàtria", d'Héctor Bofill. Totes dues nevel·les tenen en comú la política-ficció com a teló de fons. De Jordi Cabré vaig llegir l'estiu de 2005 "Rubik a les palpentes", una obra molt diferent però amb un argument que el vaig trobar molt original i trencador: un homosexual que surt de l'armari, és a dir que assumeix que és heterosexual. Res a veure amb el llibre de que vull parlar ara.

"El virus de la tristesa" es mou en dos èpoques diferents; l'actual i el 1951. El llibre comença quan Antoni Capdevila és investit nou president de la Generalitat. Recorda en alguns aspectes, com la ideologia, Pasqual Maragall, però en altres en difereix molt: és divorciat i té com a amant una jove cap de gabinet. Només té un fill, que és una mena de crack de al informàtica que passa olímpicament de la política. El mateix dia de l'investidura mor el pare del nou president i aquest es veu posseït per una tristesa gairebé infinita. No es portaven massa bé i havia mort en una residència. Es perquès es coneixen a mesura que avança la lectura.

Hem de retrocedir fins el 1951 per situar-nos en l'altre escenari de la novel·la, amb Antoni Capdevila pare com a protagonista a dalt d'un transatlàntic anomenat Independence i un pla per posar en dificultats el règim franquista que amb prou feines comença a sortir de l'autarquia i estènyer llaços amb els Estats Units encara presidits per Truman. No explicaré més per no trencar la màgia de la lectura d'aquest llibre, absorbent gràcies a uns canvis de marxa molt ben trobats. Cabré, actual director del confidencial www.elsingulardigital.cat, ens sorprèn amb una novel·la imprescindible per als que, com un servidor, estem tocats pel virus de la política.

El procés de pau a l'UCI el dia que pengen Saddam

L'any 2006 acaba molt mogut informativament. Aquest dissabte 30 de desembre ens aixecàvem amb la notícia de l'execució de l'expresident iraquià Saddam Hussein a la forca. M'ha sorprès la rapidesa del compliment de la pena capital. No sóc partidari de la pena de mort en cap cas. Fins i tot en temps de guerra, perquè recodem que a l'Estat Espanyol es pot aplicar la pena de mort en aquest supòsit. Els dictadors han de morir al llit de la presó. L'eliminació física de Saddam no aportarà res positiu a la greu situació que viu l'Iraq, molt propera a la guerra civil. Tampoc no crec que l'empitjori molt.

El món musulmà té ara un nou màrtir. Tots els páïsos tenen màrtirs. Nosaltres tenim un president de la Generalitat assassinat per un règim assassí com el franquista. Si Lluís Companys no hagués estat mort pel capritx de Franco ben segur no estaria tan ben considerat com ho està ara. Els màrtirs són això: símbols per damunt de la persona.

Però a mesura que avançava el matí ens assabentàvem que hi havia hagut un atemptat de grans dimensions a l'aeroport de Barajas de Madrid. I havia estat anunciat ETA amb diferents trucades. Les imatges de l'aparcament de la terminat T-4 eren de destrucció i caos. I el pitjor de tot: hi havia dos desapareguts. Abans de tot, ens hem de solidaritzar amb els víctimes d'aquest atemptat i condemnar una acte com aquest perquè la violència no és mai acceptable. Les reaccions han estat molt previsibles. Des de l'esquerra abertzale, Arnaldo Otegi afirma que el procés de pau no està trencat tot i l'atemptat, mentre Zapatero anunciava que el diàleg se suspèn. El PP veu reforçada la seva posició i reclama la fi inmediata del procés mentre des del govern basc es demana prudència. Insisteixo: previsible.

Feia setmanes que l'escenari d'avui -el retorn de la violència- es convertia en més factible. L'alto el foc es va declarar el març passat i el procés de pau no avançava amb el ritme esperat i esperable. Estava (o està) empantanegat. A Zapatero li ha faltat valentia i agafar el toro per les banyes. La pressió des del PP i tot el seu món mediàtic és molt forta però un polític de talla (no sabem si Zapatero ho és) ha de saber afrontar aquesta situació, un moment històric. No crec que el procés de pau estigui acabat però si en un estat molt greu. ETA ha fet un avís, amb el seu particular i destestable llenguatge. Recordem que no hi ha hagut un anunci previ de trencament de l'alto al foc. La pilota està al terrat del govern espanyol i de Zapatero. Ningú ens havia dit que el procés de pau a Euskadi seria un camí de roses i avui ho hem vist claríssimament.

El yin i el yang de Tarragona

Fa uns dies es va saber que Xavier Sabaté tornaria a ser delegat del Govern de la Generalitat al Camp de Tarragona i aquest dimarts vinent prendrà possessió del càrrec, que ja va exercir del gener de 2004 al maig de 2006, en un acte presidit pel vicepresident català, Josep-Lluís Carod-Rovira. El nomenament del delegat a Tarragona es va endarrerir més del previst i van circular rumors diversos. El nom de Sabaté era el que sonava amb més força i finalment ha estat l'escollit per Montilla. Sembla que des del PSC tarragoní es va "apretar" força perquè ho fos.

Ja hem pogut veure algunes reaccions. Molt positives per part dels seus companys de partit, però també destraleres de l'alcalde Nadal, afirmant que Sabaté "baixa a la Segona Divisió i el posen a la banqueta". També al blog www.busot.ca no deixen en massa bon lloc la tornada de Sabaté a la delegació del Govern. El portaveu del govern de Tarargona, Joan Aregio, ha expressat una opinió compartida per molta gent i és que "no és positiu" que el delegat del Govern en un territori sigui el màxim responsable d'un partit en el territori en qüestió.

He tingut l'ocasió d'entrevistar Xavier Sabaté aquesta setmana i la sensació que donava era d'estar molt il·lusionat amb poder exercir el càrrec de delegat altre cop. Considera el seu pas de mig any per la Conselleria de Governació com un "doctorat", una "experiència impresionat" i que ja no pot aspirar a res mes. I es conforma amb aquest nou paper dins l'equip que és el govern català. Diu que tothom no pot ser davanter (conseller) i també calen defenses. Un raonament oposat al de Joan Miquel Nadal.

I és que tornem a la historia de sempre: l'eterna lluita entre Nadal i Sabaté, separats per una enemistat gairebé malaltissa. Es tracta de polítics molt diferents. Nadal és un "outsider", baró territorial, "enfant terible", jugador que va per lliure, navegant, carisma. Sabaté és aparell de partit, disciplina, treball de formiga, pianista, exconseller. Les batalles dialèctiques entre els dos són contínues i la política tarragonina de les darreres dues dècades no s'entendria sense ells. Són el yin i el yang. Potser Sabaté està tan il·lusionat amb la seva nova etapa a la delegació perquè Nadal té data de caducitat com alcalde. Però el yin o el yan -per uns és una cosa i pels altres, l'altra- no desapareixerà sinó que es transformarà i seguirà existint. El yin i el yang és una dualitat de forces oposades però complementàries.


FOTO: una moment de l'entrevista que li vaig fer a Xavier Sabaté poques hores després de saber que seria conseller de Governació, el maig passat.

Que ens queda del 2006?

Li queden pocs dies al 2006, un any que a Torredembarra el podríem considerar com el de la consolidació del govern quatripartit, que ja porta dos anys funcionant millor que les altres dues experiències de coalició anteriors, i és molt difícil dubtar que arribarà al final del mandat. Com sempre passa en un pacte multipartit -recordem que va passar amb Santiago Segalà i CiU el 1995, quan va fregar la majoria absoluta-, el PSC rendibilitzarà l'alcaldia exercida per Manuel Jiménez i la projecció pública que està tenint, amb més aspectes positius que negatius gràcies a la feina dels seus escuders. La resta d'integrants del govern hauran de "vendre" molt bé el que han fet per augmentar vots i representació.

Aquest any ha estat marcat pel projecte i l'inici de les obres de remodelació del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font, la principal font -i valgui la redundància- de desgast dels membres d'aquest govern i sobretot de dos regidors, el responsable d'Urbanisme, Ramon Ripoll, i la titular d'Obres i Serveis, Montse Gassull. Ja ho vaig dir i ho tornaré a repetir: és un error estratègic que trobaríem en qualsevol manual polític engegar un projecte d'aquest tipus en el darrer any d'un mandat municipal. És un regal a l'oposició i una manera de perdre vots. També de guanya-ne en altres zones Afortunadament per aquests partits, l'arribada de noves subvencions han pogut rebaixar les subvencions especials als veïns, tot i que s'ha sentat un precedent que veïns d'altres zones del municipi on es portin a terme actuacions d'aquest tipus recordaran als responsables polítics.

Del tram final de l'any ens quedarà la inauguració del Pavelló Poliesportiu Els Caus, conegut també com el minipavelló. Aquesta instal·lació comença a cobrir un dèficit històric en matèeia esportiva que hauria de fer caure la cara de vergonya als responsables polítics torrencs dels darrers 25 anys. La inauguració del Pavelló Poliesportiu de la Zona Esportiva a inicis del proper any acabaran de fer aprovar aquesta assignatura pendent. I anirem a pel notable quan es construeixi la piscina coberta.

El Medi Ambient i Torredembarra sembla que continuen renyits. Acabem l'any amb poques esperances que a Muntanyans II no s'hi edifiqui. La maifestació del 10 de setembre, amb mig miler de persones recorrent els carrers del centre del municipi, va sembrar optimisme entre les desenes d'entitats que aposten perquè aquell racó de Torre quedi sense edificar. Però el temps passa i ni Generalitat ni Estat mouen fitxa i tot indica que no hi ha predisposició a comprar els terrenys. I l'Ajuntament, per molt que alguns ho defensin, no té capacitat per fer-ho. Sembla que la història es repeteix. Primer va ser el Roquer, després la platja del Canyadell i ara, Muntanyans II. Esperem que no hi hagi un pròxim cas.

Els primers mesos del 2007 estaran plens d'inauguracions. Això passa a Torredembarra, a Taragona o a Palau de Plegamans. El Pavelló Municipal de la Zona Esportiva és l'estrella, però n'hi haurà més. No ho dubteu. Els partits van prenent posicions. L'Agrupació Democràtica sembla que és el més actiu, amb un butlletí amb moltes pàgines i color cada més, assemblees i actes al Casal Municipal. Esquerra ha passat comptes amb la ciutadania fent un repàs a la feina fet a al'Ajuntament pels seus regidors i ha tornat a engegar el grup d'opinió, laboratori del seu programa i pedrera de membres de la candidatura. CiU continua la promoció del seu número u a través de "El Mònic". Encara ens resten algunes incògnites que s'han de resoldre en algunes setmanes, com el cap de llista del PP, el del GIT -Santiago Ardèvol és qui té més números però no els té tots-, o que passa amb el VUT o qui serà el cap de llista de l'ADT. Paciència que aviat totes les cartes estaran sobre la taula.

Article publicat al número de desembre del 'Diari de la Torre'

Bon Nadal a tots!

Estem en aquesta època tan especial que és el Nadal. És moment de recordar quan érem més petits -no ens queda tan lluny- i que millor que evocar el tió. Res de "cagatió" sinó tió. El de la imatge l'he trobat per la xarxa i m'ha recordat una mica el que cagava a casa dels meus avis materns. Semblava inofensiu i de la seva panxa tapada amb una manta de quadres apareixien bons regals. El de casa dels altres avis era una altra història. Impressionava. Venia de la muntanya -de la vinya on l'anava a buscar mon pare-, l'instal·lavem al celler i l'alimentàvem diariament amb tota mena d'hortalisses. No tenia ni nas ni boca ni ulls. Feia respecte perquè era un tronc gegant per a un nen de tres o quatre anys. Cagava, després d'esmolar bé el bastó, tot d'artilugis de xocolata, botifarretes i altres llaminadures com els mítics peta-ceta. I la darrera cagada era una ceba o una patata. Això volia dir que ja havia acabat de fer-nos regals. Fins que vam desobrir que allò era una enganyifa piadosa i que els reis eren els pares... Ens havíem fet grans.

Després de compartir aquests records de fa més de vint anys -Deu n'hi do com passa el temps!- només em queda que desitjar-vos un Bon Nadal a tots.

Parlem de l'AVE. Doncs pugem-hi!

Aquesta setmana i l'anterior hem parlat molt de l'AVE, també dit TGV, el Tren d'Alta Velocitat. La raó ha estat la inauguració i entrada en servei de l'Estació del Camp de Tarragona, coneguda també com Estació de la Secuita o Estació de la Secuita Perafort. És ja una realitat poder anar des d'aquesta estació a Madrid en poc menys de tres hores i a Lleida en mitja hora. Són figues d'un altra paner quan tardes de l'estació en qüestió a Tarragona, Reus, Cambrils o en el meu cas Torredembarra. I no parlem del transport públic, adjudicat tres o quatre dies abans de l'arribada del primer AVE, i que el primer dia va tenir alguns problemes perquè algun conductor d'autobús es va perdre.

Tenia ganes de provar personalment com era aquest servei, suposo que per deformació professional, i aquest divendres, quart dia de l'AVE a Tarragona, vam fer un desplaçament a Lleida amb aquest nou tren. El trajecte fins a l'Estació del Camp de Tarragona el vam fer en cotxe particular i vam poder deixar-lo en un magnífic pàrquing que serà de pagament (gairebé 15 euros al dia), però ara és encara de franc. Tot molt net i molt nou i les hosteses molt simpàtiques. Al seient de classe turista, enmig d'un vagó amb una ocupació que no arriba al 20 per cent -tinguem en compte que són les quatre de la tarda- t'esperen els auriculars per poder escoltar música o la pel·lícula -aquell dia feien "Una navidad de locos"- que em van recordar que fa un any i mig ja havia anat amb AVE des de Sevilla a Còrdoba. També t'oferien la revista "Paisajes". A Preferent i a la màxima categoria "Club", hi ha més "suplements", però llavors t'has de rascar més la butxaca.

En mitja hora escassa et plantes a Lleida. Arribes a una estació molt més antiga, que barreja -cosa que no passa a l'estació del cor del Tarragonès- l'alta velocitat amb els Catalunya Express, Gran Recorregut i un ambient a la Renfe de tota la vida: pantalles que no van, megafonia difícilment audible en segons quines zones i treballadors poc atents que sembla que t'estiguin fent un favor quan et venen el bitllet. Tenim un parell d'hores per submergir-nos en l'ambient nadalenc del centre comercial lleidatà -també la boira i el fred que et cala els ossos- abans de d'agafar l'AVE de tornada per finalitzar aquesta diem-ne experimentació. Ens fan una sensible rebaixa en el bitllet Lleida-Camp de Tarragona i el comboi procedent de Madrid arriba amb una vintena llarga de minuts de retard, cosa que avisen amb insistència per megafonia. Tindrà alguna cosa a veure amb la rebaixa del bitllet? Espero que no. Però aquest retard et recorda que l'AVE també depèn de la Renfe. El vagó té una ocupació semblant al que havíem ocupat a l'anada.

A l'arribada a l'estació de Camp de Tarragona ens esperen unes simpàtiques hosteses que ens entreguen un document per poder reclamar part de l'import del bitllet pel retard. El problema és que la gestió l'has de fer a partir de l'endemà. Tornant cap a Torredembarra hi ha temps per reflexionar. El 1992 l'AVE va unir Madrid i Sevilla. S'han invertit molts diners per fer realitat catorze anys després la connexió de Tarragona -i més endavant Barcelona i la frontera franco-catalana- amb Madrid a través de l'AVE, però les línies de rodalies que connecten la capital catalana amb Tarragona i les Terres de l'Ebre cada dia funcionen pitjor, tot i ser les que utilitzen més gent. La conclusió és clara: alguna cosa no acaba de funcionar.

FOTO: És del Marc Gavaldà, exactament del segon viatge que l'AVE va fer entre el Camp de Tarragona i Madrid el 19 de desembre

Històries telefòniques

Fa uns dies em va sonar el mòbil. A la pantalla hi havia un número d'aquells de quatre dígits que comença amb un parell de quatres. Vaig respondre. Una amable operadora em va oferir canviar-me de targeta a contracte dins la meva companyia de telefonia mòbil. Li vaig dir que no m'interessava, que gasto molt poc amb mòbil, ja que les trucades de feina les faig des de l'oficina (redacció) i a casa tinc fixe. No li ho vaig dir, però el correu electrònic hi ajuda força a aquesta contenció telefònica. Ella, amb una veu dolça però convincent, insistia com si em volgués convèncer que era de "tonto rematat" no acceptar l'oferta.

Em va arribar a oferir un mòbil nou i li vaig respondre que feia mig any que me n'havien regalat un -Sant Jordi va ser generós-.Va acomiadar-se amb un "Muchas gracias" pero la vaig notar enfadada. Havia fallat. Vaig quedar-me pensant que curioses són avui en dia les estratègies de venda: et volen crear una necessitat que no tens i et volen fer sentir com un "ruquet" si no acceptes l'oferta.

L'endemà m'oferien, també per telefon, a canvi de vint i escaig euros l'origen i la història del meu cognom. Que serà d'aquí a uns dies? Endesa? Gas Natural? La història del meu nom? Qui sap... La qüestió és que no t'agafin amb la guàrdia baixa, com sovint passa amb aquestes estafes a centenars de persones, la majoria d'edat avançada, que perpetren alguns desaprensius delinqüents. Més endavant tractarem un altre tema que dóna molt de si: donar-se de baixa d'un servei. Sovint és una epopeia heroica. Si algun lector té experiència en aquest camp, que l'expliqui.

La crisi del PP de Tarragona (2)

La crisi que ha patit el grup municipal del PP de Tarraagona ja està resolta. Almenys el primer acte. Dins del traumàtic que és que dos regidors demanin la baixa del partit en què militen i en són representants en un Ajuntament, la crisi s'ha resolt amb una correcció que moltes altres formacions ja firmarien, tot i que les conseqüències i l'abast de les ferides encara estan per veure. El govern, integrat fins ara per CiU i el PP, ni ho ha notat i l'oposició no ha volgut fer sang i ha fet un discurs d'"això no és la nostra guerra" i "no aprofitarem aquesta situació per desestabilitzar" -llegeixis moció de censura-.

La direcció provincial ha demanat a Maria Mercè Martorell i Esteve Ortiz que tornin les actes de regidors i no les han tornat amb l'argument que ja han format part del grup municipal del PP com a independents i ara tornen a aquest estat. El raonament jo el trobo lògic, tot i que no veig tan bé aquest lligam que els dos edils "revoltats" exhibeixen cap a Francesc Ricomà, que es mostra molt dolgut i des de fa uns dies emprenyat. La política les fan les persones pel bé del seu municipi però dins d'uns partits polítics. En el plenari de divendres 22, en què s'han de votar els presupostos municipals, Martorell i Ortiz ja formaran part del grup dels no adscrits -allò que abans es deia grup mixt- i el govern de Tarragona tindrà un quatripartit -Convergència, Unió, PP i els no adscrits-.

Així s'hauran de cobrir els darrers mesos de mandat. Tot indica que no hi haurà problemes perquè tots quatre grups primen la governabilitat i tenen un objectiu comú: que el proper alcalde de Tarragona no sigui el socialista Josep Fèlix Ballesteros. La gran pregunta és que farà Martorell. Hi ha moltes especulacions a nivell dels cercles polítics i periodístics. Sembla que el seu pas a CiU hauria d'esperar al 2011 -els trànsfugues, tot i que aquest no seria un cas estricte d'aquest fenomen, fan molt mal a la vista- i hi ha indicis que està preparant una candidatura independent. Això seria un favor a Ballesteros i un hipotètic tripartit igual que Ciutadans i l'ADMC fan la feina a CiU i el PP. Haurem d'estar molt atents. Les eleccions municipals de Tarragona del 2007 eren fins ata apassionants per gent malalta de la política com jo, però ara ja ha pujat un grau més, amb la possibilitat de vuit candidatures, a l'estil de Torredembarra. El virus s'escampa.

Afrontar el Nadal

A vegades cal fer una mirada enrera. I he decidit que de tant en tant aniré penjant al blog articles escrits ja fa temps, quan no existia la blogosfera. Ara que s'acosta el Nadal, que millor que una mirada irònica a aquesta època de l'any tan especial. El vaig publicar al mensual "El Mònic" el desembre de 2002.

Afrontar el Nadal

Falten pocs dies per a l'arribada de les Festes de Nadal, un periode que crea diferents estats d'ànim en les persones, que van des d'una il·lusió extrema o fins i tot desenfrenada a un avorriment o cert fàstic, passant per la indiferència a una alegria moderada. Per evitar desequilibris emocionals, a l'hora d'enfrontar-se al Nadal proposo adoptar un dels papers, una de les actituds, que proposo a continuació.

Començaríem pel Nadal religiós. Opció a la baixa. Mitjana d'edat molt gran. Es tracta de no perdre's cap missa, visitar pessebres vivents i fer-ne un a casa amb tot luxe de detalls (caganer amb la cara de Figo i avançar els Reis i els seus corresponents camells cada dia), veure els Pastorets, apostar pels Reis d'Orient i no només passar del Papa Noel o Santa Claus -o com dimonis li diguin a quest vell xaruc- sino aprofitar qualsevol ocasió per criticar-lo. Caldria també realitzar alguna bona obra i fer les paus amb un d'aquells familiars odiats.

En segon lloc trobaríem el Nadal pagà i consumista. La persona que el practica fa arbre de Nadal (com més gran i lluent millor), gasta quantitats inmorals d'euros en menjar i regals per a tota mena de familiars (fins i tot subscriu un crèdit personal per fer front a aquesta despesa insultant) i contribueix a fer pujar la inflació. Adora el Papa Noel i dóna els regals la nit de Nadal. Ignora els Reis d'Orient i diu: "Els regals s'han de donar el 24 de desembre perquè els has de disfrutar durant les Festes. Sobretot els nens". Es veu que la resta de l'any t'has d'amargar. No s'acosta a l'esglesia. Potser té alèrgia al Nen Jesús?.

Odio el Nadal! Aquesta és la frase de la tercera tipologia de la fauna nadalenca. No para de repetir que el Nadal és un rotllo i que l'haurien de suprimir del calendari. Però aquesta actitud no li impedeix no perdre's cap dinar o sopar nadalenc i endrapar com si s'acostés una guerra devastadora. Acostuma a emborratxar-se i llavors repeteix les seves crítiques al Nadal. Només li agrada rebre regals i els que fa són rídiculs.

El millor de Nadal són els sopars de Nadal de la feina! Es tracta de personatges en què el moment culmionant del Nadal arriba una setmana o deu dies abans del 25 de desembre. El sopar d'empresa és el gran dia. Planifiquen com si fos el Desembarcament de Normandia l'abordatge a aquell/a company/a de feina amb el qual tenen somnis eròtics la resta de l'any. El percentatge de fracàs en aquesta ofensiva és elevadíssim. Acostumen a emborratxar-se i a fer coses de les que s'avergonyeixen la resta de l'any, com insultar el cap o ballar, amb un cert índex etílic i amb la corbata de barret, damunt la barra de qualsevol local de nit.

Jo per Nadal treballo! Es disfressen de Papa Noel, de patge del Rei Negre o de Satanàs als Pastorets. Altres están en el Parc de Nadal de torn aguantant hores i hores nens i nenes molt pesats o treballen de sol a sol per fer el dinar de Nadal per una vintena de familiars. Es combina molts amb les dues primeres tipologies, encara que és força complicat.

La millor manera de passar el Nadal és adoptar un d'aquests rols. És millor triar-ne un i no barrejar. Llavors la ressaca pot ser comparable a la que deixa un vi picat de Gandesa i un whisky de garrafa mesclats. I davant de qualsevol dubte, no cal que consulteu el farmacèutic, limiteu-vos a disfrutar del Nadal.

Bon a Nadal i Feliç any nou a tots!

La crisi del PP de Tarragona

El Partit Popular de Tarragona viu des de fa uns dies una crisi a causa de la baixa del partit de dos dels seus quatre regidors a l'Ajuntament de la ciutat: Maria Mercè Martorell i Esteve Ortiz. Un dels visitants del blog m'ha demanat que analitzi la situació, que posi una mica de llum diu ell. Ho intentaré.

El líder del PP tarragoní els darrers dotze anys, Francesc "Quico" Ricomà", ja fa unes setmanes que va decidir de forma irrevocable no repetir com a cap de llista a les municipals després de ser-ho les tres darreres convocatòries. Aquesta possibilitat ja feiua mesos que flotava en l'ambient tarragoni. Un cop Ricomà ho va fer públic, el partit només va espera cinc dies per fer públic el nom del nou alcaldable, Alejandro Fernández, actual tinent d'alcalde de Promoció Econòmica i número tres les darreres eleccions, a més de vicesecretari de l'executiva provincial i expresident de les Noves Generacions de Tarragona i Catalunya. Un home de partit amb un bon currículum tot i tenir només 30 anys.

Entremig de Ricomà i Fernández hi havia a la llista del 2003 Maria Mercè Martorell, que feia pocs mesos que havia entrat a militar en el PP junt amb un altre dels regidors populars tarragonins, Esteve Ortiz. Martorell portava com a regidora del grup municipal popular del del 1995 i havia guanyat la batalla al president local i fins llavors regidor, Emili Mateu, que havia dit allò de "ella o jo". Durant aquests vuit anys al capdavant de l'àrea de Patrimoni ha potenciat la seva imatge com a successora de Ricomà, tot i que ella no ha reconegut mai públicament que vulgui ser cap de llista. Però aquesta imatge d'"anar per lliure" que en el partit no agradava gens ni mica i la seva candidatura fallida a la presidència provincial del PP el desembre de 2004 li van fer perdre gairebé totes les opcions de ser l'acaldable popular el 2007. En canvi, Ortiz ja ha admès a la premsa que ell apostava per una llista del PP encapçalada per Martorell, tot i que ell havia deixat clar que no repetia i que es dedicaria plenament a la Confraria de Pescadors, d'on és president.

Si els fets no s'haguessin precipitat, un tiquet electoral Fernández-Martorell o Martorell-Fernández hauria estat ideal perquè el PP aspirés a uns grans resultats el maig vinent. Jove, home de partit i de Sant Pere i Sant Pau, més dona, amb més experiència en la gestió municipal i de la Part Alta. Un bon tiquet electoral que ja no serà possible. El PP haurà de moure la pedrera perquè es queda sense tres dels seus quatre actuals regidors per oferir una candidatura atractiva mentre Martorell ha deixat clar que vol continuar en política i pot ser una peça interessant per acabar de quadrar alguna llista. I massa opcions no hi ha.

Continuarà

Marcant tendències

El passat 1 de novembre Torredembarra va afrontar les darreres eleccions abans de les municipals. Les diferències entre uns comicis autonòmics i uns de locals són importants i encara més en un municipi com el torrenc, on hi conviuen diverses formacions independents. Tot i això, és interessant aturar-nos a analitzar els resultats de l’1-N i comparar-los amb els de convocatòries electorals anteriors i intentar preveure el que pot passar el maig vinent. Som-hi doncs.

Convergència i Unió va guanyar les eleccions al Parlament 2006 també a Torredembarra. Aquesta dada és la primera important, ja que la federació nacionalista portava diversos comicis com a segona i fins i tot tercera força al nostre municipi des de la victòria a les municipals de 1999. Van ser 1.484 vots per 1.327 del PSC. Les dues forces van perdre vots respecte el 2003 a causa de l’abstenció, però en percentatge CiU va baixar un inapreciable 0,07 per cent, de 29,71 per cent a 29,64 per cent. En canvi el descens socialista va ser de més de quatre punts: del 30,76 al 26,50.

Això vol dir que CiU guanyarà les municipals. Ni molt menys. Estem parlant d’un terreny de joc molt diferent. Després de l’empat tècnic del 2003, amb un sol vot de diferència a favor dels socialistes, tot sembla indicar que el PSC superarà clarament els convergents, que estrenen un candidat, encara poc conegut, mentre el seu rival rendibilitzarà l’alcaldia exercida durant més de dos anys. Hem de veure en quant s’amplia la diferència que actualment és d’un sol vot.

Totes dues formacions tenen deures sobre la taula perquè Esquerra Republicana s’ha consolidat com a tercera força en l’inici d’aquest nou ccle electoral. L’1 de novembre els republicans van tornar a superar la xifra del 18% de vots, amb 902, són menys dels 992 i el 18,97 del 2003, però més que el 16,71 per cent de les últimes municipals. El millor resultat d’ERC a Torredembarra continuen sent les generals de 2004 amb un espectacular 20,48 per cent, 1.367 vots que els van situar com a segona força política torrenca per sobre de CiU. Esquerra demostra tenir un llindar electoral molt consolidat i un sostre encara no definit. Els resultats del maig vinent dependran de la candidatura que presentin i si són capaços de fer una campanya electoral engrescadota.

El PP va seguir una evolució molt semblant a la del conjunt de Catalunya, amb més de cent vots menys que el 2003 (536 per 665) i dos punts menys de percentatge (10,71 per 12,72). El segon regidor al ple torrenc continua sent una missió complicada però no impossible. Estrenaran cap de llista i la resta de la candidatura també tindrà molta influència.

Iniciativa per Catalunya ha estat l’única força política de Torredembarra que ha guanyat vots, gairebé un centenar, dels 308 del 2003 ha passat a 392, i pel que fa a percentatge, del 5,89 al 7,83 per cent. El segon regidor de l’Alternativa sembla lluny, però el primer està consolidat. No oblidem que el cap de llista torrenc, Lluís Suñé era el número 5 de la candidatura al Parlament.

Ciutadans-Partit de la Ciutadania va recollir 156 vots a Torredembarra, un 3.12 per cent, un percentatge inferior al de diversos municipis dels voltants on va arribar al 5 i el 6 per cent. Una hipotètica candidatura a les municipals ho tindria difícil per obtenir representació per la poca base de sortida i la competència de les candidatures independents que concorreran a aquests comicis i amb les quals comparteixedn molt electorat.

L’abstenció a Torredebarra va ser és alta que en la mitjana de la circumscripció de Tarragona i va arribar al 48,43 per cent. Tenint en compte que la participació als comicis municipals serà entre un 10 i un 15 per cent més alta, l’escenari està molt obert. Les eleccions del l’1 de novembre marquen tendències, però només això, tendències. Hi ha moltes variables que només es donen a les municipals i que s’han de tenir en compte. Acabo amb un exercici de política-ficció. Si els resultats de l’1-N haguessin estat els d’uns comicis municipals, el repartiment de regidors al plenari seria el següent: CiU,6; PSC, 5; ERC, 3; PP, 2 i ICV, 1. Quin panorama tan diferent al de l’Ajuntament actual! I és que hi falten tres sigles. Però és un punt de partida –només això- prou interessant.


Article publicat en el número de novembre de 2006 del Diari de la Torre

Brillant exercici de política-ficció

Als que ens agrada llegir i tenim poc temps per fer-ho hem de triar mot bé quins llibres comprem. Quan n'acabes un i et deixa un bon regust de boca la satisfacció és encara més gran. M'ha passat amb "Neopàtria", la darrera novel·la d'un dels "Imparables", Héctor Bofill. La política-ficció m'encanta. Sovint la practico de pensament i alguna vegada poso aquestes elocubracions negre sobre blanc. Bofill ho fa en aquest obra de 376 pàgines que entren molt bé. Les cent darreres mel es he polit amb una avidesa gairebé malaltissa aqiest dissabte passat, guardant-me les vint últimes per assaborir-les més lentament, com si d'un epíleg es tractés, durant el diumenge.

"Neopàtria" dibuixa un escenari en aquest moment impensable però que quan acabes el llibre no et sembla impossible: un conflicte bèl·lic a Euskadi, l'exèrcit espanyol espanyol enfrontant-se a ertzaines i milicians bascos. Una balcanització espantosa de la qual en serien els artífexs tan polítics com certs "radiopredicadors" de la Messeta. Però aquest és només l'escenari on es desenvolupa una trama que avança de forma molt correcta i acaba amb un desenllaç molt ben resolt i que et deixa pensant uns quants minuts. En el monent en què ens trobem del procés de pau d'Euskadi, el més difícil des de la declaració de la treva, la novel·la de Bofill adopta uns tons de versemblança partint de l'empitjorament de la situació al País Basc començant per un retorn a la violència per part de la banda ETA o alguna escissió i la tornada de la dreta al Govern espanyol amb nou Aznar -o ell mateix- al capdavant.

Bofill s'ha convertit els darrers anys en un dels grans tótems del sobiranisme català des d'un doble vessant. Com a jurista, argumenta científicament la conversió de Catalunya en un Estat independent dins de la Unió Europea. Com a escriptor, ha creat una novel·la que planteja un procés de secessió d'Euskadi amb tints molt més traumàtics i aprofita per retratar les misèries de la política i els polítics. Ben segur que si algun dels diputats del Parlament el llegeix hi veurà reflectit algun dels seus companys d'escó. "Neopàtria" és una lectura molt recomanable i més si no teniu massa temps per llegir. Endavant.