Fa pocs minuts que José Montilla ha estat proclamat candidat del PSC a la presidència de la Generalitat. Ja feia dies que tenia coll avall que aquest home, paradigma de la grisor i de l'aparell de partit, seria el successor de Maragall com a cap de cartel socialista. Que diferents que són Montilla i Maragall! És com passar de demanar un bon entrecot al pebre a unes gules. 'Pasquis' és un polític al marge dels partits polítics. Procedent de la burgesia barcelonina, hauria pogut triar Convergència però va fer carrera al PSC. Viu dels rèdits de Barcelona 92 i d'aquesta imatge de savi despistat. El seu pas pel Palau de la Generalitat ha estat trist, marcat per una època de canvis i reajustos que se l'han acabat menjant.
Ara apareix Montilla. Ni Tura, ni Nadal, ni De Madre, ni Castells, ni... Montilla. L'exalcalde de Cornellà, l'expresident de la Diputació de Barcelona, l'encara ministre d'Indústria. En definitiva, l'antiMaragall. Ell l'ha fet caure i ell ocupa el seu lloc. Zaragoza i Iceta plantegen que amb Montilla arribaran on no ho han aconseguit amb Raventós, Obiols, Nadal o Maragall. Amb un català nascut Andalusia despertaran les masses del cinturó roig de Barcelona. Els volien fer anar a votar en dia feiner, però la darrera maragallada ho ha impedit i ho hauran de fer abans o després d'anar al cementiri el dia de Tots Sants.
L'altra teoria diu que Zapatero dóna per perduda la presidència de la Generalitat i l'entrega a Artur Mas a canvi del seu suport a Madrid per poder passar d'Esquerra. I de retruc, Duran i algun polític convergent, ministres. La teoria és bona, però la gran coalició sòciovergent pot ser molt negativa pels interessos de Nicaragua. Em decanto més per un escenari dibuixat per Zaragoza i Iceta amb el PSC guanyant pels pèls a CiU i sumant amb Iniciativa formar govern i deixar fora de joc ERC. Però i si CiU i ERC sumen majoria absoluta? L'expulsió del govern encara cou, els convergents ja han passat prou temps al purgatori de l'oposició i potser cal superar la manca de química Puigcercós-Carod-Mas.
Montilla, se tha girat feina!
dissabte, de juliol 15, 2006
dimecres, de juliol 12, 2006
Italia havia de guanyar
El Mundial de Futbol 2006 no serà el millor de la història. D'això no hi ha dubte. Però jo m'ho he passat bé, sobretot a les tandes de penals i amb alguns gols espectaculars com el de Maxi Rodríguez o amb la merescuda derrota d'Espanya en els vuitens de final contra la "veterana França". Sí Poli Rincón, sí. Ha guanyat Itàlia. Des de quarts de final que anava dient que Itàlia guanyaria el Mundial. No perquè ho desitgés, sinó perquè creia que eren els favorits per la solidesa del seu joc i perquè els tocava després de 24 anys sense tastar la mel del triomf.
Els "azurri" no han fet un gran joc, però han estat més generosos que en altres cites mundialistes i han tingut moments èpics com la pròrroga contra Alemanya. A mi em feia més gràcia que guanyessin la Copa del Món seleccions com Holanda o Anglaterra però, com era d'esperar, van caure ben aviat. Brasil va ser una pilota que es va inflar molt i es va desinflar de cop. Argentina va pagar el conservadorisme de Pekerman, materialitzat en l'abscència de Messi contra Alemanya. Si el jove crack hagués jugat potser ara parlaríem d'un campió diferent. També tenia clar, i no sé exactament perquè, que Alemanya no guanyaria el Mundial. A Portugal li mancava un davanter centre i va exhibir masa duresa. Potser molts van confiar en la França de Zidane, que amb un cop de cap a un jugador rival i una vermella directa va posar un final lamentable a la seva carrera. Però els "bleus" no van superar el darrer esglaó.
En aquest Mundial queda confirmat que el futbol continua tenint l'epicentre a Europa i que a vegades -el 2006 no- es desplaça a Amèrica. El futbol africà continua sent la gran promesa que mai acaba de confirmar-se. Només Ghana ha estat capaç d'arribar a vuitens, quedant Àfrica sense representants abans de quarts. Àsia tampoc progressa. El 2002 Corea del Sur va arribar a semifinals, però és que el Mundial l'organitzaven ells. Fins i tot Austràlia va ser capaç d'arribar a vuitens. A quarts hi havia sis europeus i dos sudamericans i a semifinals, els quatre equips eren del vell continent. I Itàlia va tornar a regnar. A veure que passarà el 2010 en un escenari mundialista tan estrany com Sudàfrica.
Els "azurri" no han fet un gran joc, però han estat més generosos que en altres cites mundialistes i han tingut moments èpics com la pròrroga contra Alemanya. A mi em feia més gràcia que guanyessin la Copa del Món seleccions com Holanda o Anglaterra però, com era d'esperar, van caure ben aviat. Brasil va ser una pilota que es va inflar molt i es va desinflar de cop. Argentina va pagar el conservadorisme de Pekerman, materialitzat en l'abscència de Messi contra Alemanya. Si el jove crack hagués jugat potser ara parlaríem d'un campió diferent. També tenia clar, i no sé exactament perquè, que Alemanya no guanyaria el Mundial. A Portugal li mancava un davanter centre i va exhibir masa duresa. Potser molts van confiar en la França de Zidane, que amb un cop de cap a un jugador rival i una vermella directa va posar un final lamentable a la seva carrera. Però els "bleus" no van superar el darrer esglaó.
En aquest Mundial queda confirmat que el futbol continua tenint l'epicentre a Europa i que a vegades -el 2006 no- es desplaça a Amèrica. El futbol africà continua sent la gran promesa que mai acaba de confirmar-se. Només Ghana ha estat capaç d'arribar a vuitens, quedant Àfrica sense representants abans de quarts. Àsia tampoc progressa. El 2002 Corea del Sur va arribar a semifinals, però és que el Mundial l'organitzaven ells. Fins i tot Austràlia va ser capaç d'arribar a vuitens. A quarts hi havia sis europeus i dos sudamericans i a semifinals, els quatre equips eren del vell continent. I Itàlia va tornar a regnar. A veure que passarà el 2010 en un escenari mundialista tan estrany com Sudàfrica.
dilluns, de juliol 10, 2006
La satisfacció d'escriure un llibre
Dijous passat va presentar-se el llibre "Els primers 25 anys del Club Escacs Torredembarra", del qual en sóc un dels autors, junt amb Gabriel Comes. Va ser un dia d'aquells que pots exhibir la satisfacció de la feina ben feta. És un llibre de 100 pàgines, amb força fotos (sense passar-se) que no només repassa la història del club torrenc, sinó que conté una àmplia introducció els escacs a nivell mundial, des dels orígens fins als darrers campions.
Han estat mesos de treball intens, d'investigació, de recopilació, de síntesi per el·laborar un producte digne i que ha satisfet als socis de l'entitat i ha encuriosit a amics, conciutadans i membres de la gran família escaquística. Només val 12 euros i es pot aconseguir contactant amb el club i aviat es veurà a les llibreries del municipi.
La presentació va ser molt didàctica, amb un powerpoint de fotografies i explicacions que van intentar fer un repàs ràpid de la història de l'entitat. I acabo amb una altra experiència molt gratificant que és signar llibres. Em vaig sentir una mica com aquells escriptors que per Sant Jordi no paren de signar les seves obres. Jo només en tenia una, de la qual era coautor, però va ser mitja hora intensa i divertida. Gràcies a tots!
Podeu trobar més informació i fotos a la web www.litegrup.com/escacstorre
Han estat mesos de treball intens, d'investigació, de recopilació, de síntesi per el·laborar un producte digne i que ha satisfet als socis de l'entitat i ha encuriosit a amics, conciutadans i membres de la gran família escaquística. Només val 12 euros i es pot aconseguir contactant amb el club i aviat es veurà a les llibreries del municipi.
La presentació va ser molt didàctica, amb un powerpoint de fotografies i explicacions que van intentar fer un repàs ràpid de la història de l'entitat. I acabo amb una altra experiència molt gratificant que és signar llibres. Em vaig sentir una mica com aquells escriptors que per Sant Jordi no paren de signar les seves obres. Jo només en tenia una, de la qual era coautor, però va ser mitja hora intensa i divertida. Gràcies a tots!
Podeu trobar més informació i fotos a la web www.litegrup.com/escacstorre
dijous, de juny 29, 2006
Tàndem o no tàndem, aquesta és la qüestió
Fa deu dies que vam votar el nou Estatut i ningú se n'enrecorda. Els partits catalans han passat pàgina d'una forma sorprenent si és té en compte que qualificaven el referèndum de moment històric i han poast la maquinària en funcionament per a unes eleccions que es fan cada quatre anys -com a molt-. El PSC ha jubilat Maragall. El projecte polític maragallià de vuit anys s'ha reduït a tres. El potent aparell de Nicaragua ha decidit que l'alcalde olímpic ja està amortitzat i ara toca presentar un candidat radicalment diferent. Passem de la improvisació a la grisor; de l'efectisme maragallià al treball de formigueta montillenc (m'acabo d'inventar una paraula?).
L'aposta socialista és molt forta. Pot sortir bé si Montilla arrossega les masses abstencionistes de l'area metropolitana barcelonina o pot ser un fracàs vertiginós si la Catalunya interior el veu com un extraterrestre. En canvi, CiU es troba en una situació radicalment diferent. Fa cinc anys Artur Mas era un polític emergent que generava molts dubtes. Ara és un líder consolidat i que ha anat guanyant crèdit, fins i tot a l'oposició. La seva número dos serà Núria de Gispert. Té carnet d'Unió Democràtica, però podria estar tranquilament a Convergència. Jo hauria apostat per Espadaler, un polític jove qué ben bé podria ser el successor de Duran Lleida. Dels 46 escons actuals, CiU pot passar a una xifra propera als 56 del 1999 si acaben de jugar bé les cartes i aprofiten els dubtes creats per Esquerra Republicana, partit amb el qual comparteix una frontera política molt àmplia.
Els republicans han decidit fer un salt endavant presentant l'anomenat tàndem integrat per Carod i Puigcercós. Gastar els dos principals cartutxos en una contesa electoral demostra o la importància que se li dóna a aquesta cita o que estan bastant desesperats. Esquerra té un problema endèmic: les divisions internes. Va passar amb Hortalà a finals dels 80, amb Colom a mitjans des 90 i ara hi tornem a ser? A veure si el seny s'imposa a les files republicanes i es fa pinya per evitar una divisió que serà l'avantsala d'un altre descens electoral.
Iniciativa continua amb un lideratge clar de Joan Saura, que vol formar tàndem amb l'exconseller Salvador Milà, una altra víctima de Maragall. El paper d'ICV és trist, com sempre: ser la marca del PSC per arribar a sectors més esquerranosos i ecologistes. Com trobo a faltar una Iniciativa a l'estil d'Ezquer Batua, capaç de centrar cap a l'esquerra el tripartit basc. Finalment el PP tornarà a presentar Josep Piqué. No té temps de res més i veurem si el de Vilanova aguanta la situació ezquizofrènica en què viu des de fa mesos. Serà una campanya molt apassionant pels que ens agrada la política.
L'aposta socialista és molt forta. Pot sortir bé si Montilla arrossega les masses abstencionistes de l'area metropolitana barcelonina o pot ser un fracàs vertiginós si la Catalunya interior el veu com un extraterrestre. En canvi, CiU es troba en una situació radicalment diferent. Fa cinc anys Artur Mas era un polític emergent que generava molts dubtes. Ara és un líder consolidat i que ha anat guanyant crèdit, fins i tot a l'oposició. La seva número dos serà Núria de Gispert. Té carnet d'Unió Democràtica, però podria estar tranquilament a Convergència. Jo hauria apostat per Espadaler, un polític jove qué ben bé podria ser el successor de Duran Lleida. Dels 46 escons actuals, CiU pot passar a una xifra propera als 56 del 1999 si acaben de jugar bé les cartes i aprofiten els dubtes creats per Esquerra Republicana, partit amb el qual comparteix una frontera política molt àmplia.
Els republicans han decidit fer un salt endavant presentant l'anomenat tàndem integrat per Carod i Puigcercós. Gastar els dos principals cartutxos en una contesa electoral demostra o la importància que se li dóna a aquesta cita o que estan bastant desesperats. Esquerra té un problema endèmic: les divisions internes. Va passar amb Hortalà a finals dels 80, amb Colom a mitjans des 90 i ara hi tornem a ser? A veure si el seny s'imposa a les files republicanes i es fa pinya per evitar una divisió que serà l'avantsala d'un altre descens electoral.
Iniciativa continua amb un lideratge clar de Joan Saura, que vol formar tàndem amb l'exconseller Salvador Milà, una altra víctima de Maragall. El paper d'ICV és trist, com sempre: ser la marca del PSC per arribar a sectors més esquerranosos i ecologistes. Com trobo a faltar una Iniciativa a l'estil d'Ezquer Batua, capaç de centrar cap a l'esquerra el tripartit basc. Finalment el PP tornarà a presentar Josep Piqué. No té temps de res més i veurem si el de Vilanova aguanta la situació ezquizofrènica en què viu des de fa mesos. Serà una campanya molt apassionant pels que ens agrada la política.
dimecres, de juny 28, 2006
Ho reconec, volia que perdessin
He sintonitzat la SER un cop acabat el partit Espanya-França quan la "roja" ja havia estat eliminada. Un dels majors "hoolligans" madridista i espanyolista, Poli Rincón, deia que els que s'alegren del fracàs d'Espanya al Mundial són uns "desgraciats". Doncs sóc un desgraciat. Amb l'eliminació de la selecció espanyola m'he tret un pes de sobre. L'ambient creat per televisions i mitjans de comunicació estatals s'havia fet irrespirable. La naftalina i la caspa es pasejaven per Alemanya i també per moltes ciutats de l'Estat.
He fet esforços inimaginables per intentar sentir alguna mena d'afinitat per la "roja" a treavés de Puyol, Xavi, Iniesta o Cesc. Res de res. Encefalograma plà. He disfrutat com un camell amb els tres gols de França i ara veig el Mundial amb una relaxació evident. M'agradaria que guanyés Argentina o Anglaterra. I per què no Brasil? I la Portugal de Deco? O la França que ens ha alleujat la vida a tots.
S'ha inflat molt la trajectòria d'Espanya. El grup de la primera fase era molt fluix. I, a més, Ucraïna, que ja està a quarts, va tenir un mal dia. S'ha menypreat a França. Que si eren vells, que si Zidane s'arrossega... Doncs la França decadent ha derrotat l'Espanya emergent. I a mi m'ha agradat. La selecció catalana no pot participar en competicions oficials. Espanya no ens deixa. No és normal que persones com jo, independentistes des de fa molt temps, volguem que aquest estat opressor perdi? Els toreros, la bandera espanyola amb l'aguila i les sevillanes em queden molt lluny. Sento més proper el seleccionador francès, Raymond Domenech, fill d'un republicà català exiliat al país veí. I més ara que ha enterrat tot aquest creixement del nacionalisme espanyol més ranci.
He fet esforços inimaginables per intentar sentir alguna mena d'afinitat per la "roja" a treavés de Puyol, Xavi, Iniesta o Cesc. Res de res. Encefalograma plà. He disfrutat com un camell amb els tres gols de França i ara veig el Mundial amb una relaxació evident. M'agradaria que guanyés Argentina o Anglaterra. I per què no Brasil? I la Portugal de Deco? O la França que ens ha alleujat la vida a tots.
S'ha inflat molt la trajectòria d'Espanya. El grup de la primera fase era molt fluix. I, a més, Ucraïna, que ja està a quarts, va tenir un mal dia. S'ha menypreat a França. Que si eren vells, que si Zidane s'arrossega... Doncs la França decadent ha derrotat l'Espanya emergent. I a mi m'ha agradat. La selecció catalana no pot participar en competicions oficials. Espanya no ens deixa. No és normal que persones com jo, independentistes des de fa molt temps, volguem que aquest estat opressor perdi? Els toreros, la bandera espanyola amb l'aguila i les sevillanes em queden molt lluny. Sento més proper el seleccionador francès, Raymond Domenech, fill d'un republicà català exiliat al país veí. I més ara que ha enterrat tot aquest creixement del nacionalisme espanyol més ranci.
divendres, de juny 23, 2006
Companys de partit
Hi ha una frase que ha fet molta fortuna en els ambients polítics i que diu: "Hi ha amics, enemics i companys de partit". Quina gran realitat! Només cal observar una mica la política torrenca. Del passat i també del present. Començant per aquella batalla intestina de mitjan del 1985 entre Celestí Salort i Santiago Segalà dins de CiU, que ha marcat la política torrenca fins a l'actualitat, i acabant amb el maquiavelisme o florentinisme actual que regna en algunes formacions polítiques.
Esquerra Republicana de Torredembarra viu des de fa mesos una gran crisi interna, soterrada durant l'etapa de Josep Bargalló com a portaveu municipal -perquè aquestes crisis no surten de la nit al dia-, però que ha aflorat amb una força inusitada des de fa uns mesos. No és que hi hagi dos sectors sinó una colla de capelletes, algunes unipersonals, que entorpeixen el futur d'una formació que havia experimentat un gran creixement a Torredembarra fins el 2003 i ha il·lusionat a moltes persones i col·lectius del municipi.
Tota aquesta amalgama s'ha reduït a dues possibilitats de cap de llista: Josep Maria Cortés o Gerard Ciuró. L'elecció de la nova executiva ha afavorit el sector més afí a Ciuró, que compta amb més recolzaments per esdevenir cap de llista. Els republicans han de decidir com més aviat millor el candidat i començar a treballar en una candidatura que torni a redreçar la línia descendent iniciada el 2003. Fins ara ha perdut molt temps en estèrils lluites domèstiques. Ara cal que la formació republicana miri enfora i es pugui erigir en el contrapès dels socialistes, grans favorits a la victòria el 2007. Els comicis del 1999, quan van ser la gran sorpresa, són l'exemple a seguir.
CiU també ha viscut una batalla molt intensa que sembla haver deixat uns vencedors clars i, és clar, també derrotats. Un dels vencedors és molt visible, el nou cap de llista, Daniel Massagué, que recentment ha obtingut també el suport d'Unió. Haurem de veure com acaba de quedar la lista convergent per confirmar que la renovació no és només en el número u. Integrar el gran derrotat seria un punt important, però potser les ferides són massa profundes. L'etapa Lecha ja és història i ara haurem de veure si CiU remunta el vol o s'enfonsa com ha passat en poblacions semblants a Torredembarra com Cambrils o Altafulla.
Les darreres setmanes també hem viscut un sonat divorci. El dels dos regidors de l'ADMC, que ara ja no formen part d'aquesta formació i estan al grup mixt. Cadascú per la seva banda. Quin serà el futur polític de cada un. Es retiraran de la política o buscaran incorporar-se a una altra formació o muntar una altra candidatura? En tres anys han fet molt de soroll, sobretot Maria Dolors Toda, i m'estranyaria que se n'anés cap a casa de la mateixa manera que un dia va voler saltar a l'arena política amb tanta energia.
Són tres històries d'aquelles que allunyen molta gent de la política. S'hi barregen egos i odis, interessos personals i jugades d'estratègia política molt sibilina. Altres partits, com el PSC, Alternativa Baix Gaià PP , mantenen una imatge d'unitat, però ben segur que també hi ha alguna batalla. De menys intensitat, però recordem que a la vida hi ha amics, enemics i companys de partit.
Esquerra Republicana de Torredembarra viu des de fa mesos una gran crisi interna, soterrada durant l'etapa de Josep Bargalló com a portaveu municipal -perquè aquestes crisis no surten de la nit al dia-, però que ha aflorat amb una força inusitada des de fa uns mesos. No és que hi hagi dos sectors sinó una colla de capelletes, algunes unipersonals, que entorpeixen el futur d'una formació que havia experimentat un gran creixement a Torredembarra fins el 2003 i ha il·lusionat a moltes persones i col·lectius del municipi.
Tota aquesta amalgama s'ha reduït a dues possibilitats de cap de llista: Josep Maria Cortés o Gerard Ciuró. L'elecció de la nova executiva ha afavorit el sector més afí a Ciuró, que compta amb més recolzaments per esdevenir cap de llista. Els republicans han de decidir com més aviat millor el candidat i començar a treballar en una candidatura que torni a redreçar la línia descendent iniciada el 2003. Fins ara ha perdut molt temps en estèrils lluites domèstiques. Ara cal que la formació republicana miri enfora i es pugui erigir en el contrapès dels socialistes, grans favorits a la victòria el 2007. Els comicis del 1999, quan van ser la gran sorpresa, són l'exemple a seguir.
CiU també ha viscut una batalla molt intensa que sembla haver deixat uns vencedors clars i, és clar, també derrotats. Un dels vencedors és molt visible, el nou cap de llista, Daniel Massagué, que recentment ha obtingut també el suport d'Unió. Haurem de veure com acaba de quedar la lista convergent per confirmar que la renovació no és només en el número u. Integrar el gran derrotat seria un punt important, però potser les ferides són massa profundes. L'etapa Lecha ja és història i ara haurem de veure si CiU remunta el vol o s'enfonsa com ha passat en poblacions semblants a Torredembarra com Cambrils o Altafulla.
Les darreres setmanes també hem viscut un sonat divorci. El dels dos regidors de l'ADMC, que ara ja no formen part d'aquesta formació i estan al grup mixt. Cadascú per la seva banda. Quin serà el futur polític de cada un. Es retiraran de la política o buscaran incorporar-se a una altra formació o muntar una altra candidatura? En tres anys han fet molt de soroll, sobretot Maria Dolors Toda, i m'estranyaria que se n'anés cap a casa de la mateixa manera que un dia va voler saltar a l'arena política amb tanta energia.
Són tres històries d'aquelles que allunyen molta gent de la política. S'hi barregen egos i odis, interessos personals i jugades d'estratègia política molt sibilina. Altres partits, com el PSC, Alternativa Baix Gaià PP , mantenen una imatge d'unitat, però ben segur que també hi ha alguna batalla. De menys intensitat, però recordem que a la vida hi ha amics, enemics i companys de partit.
dimecres, de juny 21, 2006
La "marea roja" no és la meva
Parlem del Mundial? Doncs parlem del Mundial. Ho estic intentant. Em fixo com a referents Puyol, Xavi, Iniesta, Cesc, Xavi Alonso... però no hi ha manera. Poden més aquestes imatges gairebé esotèriques de gent vestida de torero, amb perruques vermelles, la bandera amb "l'aguilucho", aquells torets articulats... Ho sento però no puc.
Em sento molt més pròxim a l'Argentina de Messi i Saviola o l'Holanda de Van Nistelroy o Van Bommel. O l'Anglaterra de Gerrard i Lampard o el Brasil de Ronaldinho i Kaká. La meva selecció és la catalana. Potser no passaria de la primera fase (o sí), però no la deixen participar en competicions oficials i les "costellades" del Nadal cada dia em fan més gràcia.
No vull que Espanya guanyi el Mundial pels referents que significa. "Contra el Estatut, la selección" diuen alguns. No m'identifico amb tot això. Hi ha qui li costa entendre'm i altres que tenen el mateix punt de vista que jo. Enmig e la "marea roja" no m'hi trobareu.
Em sento molt més pròxim a l'Argentina de Messi i Saviola o l'Holanda de Van Nistelroy o Van Bommel. O l'Anglaterra de Gerrard i Lampard o el Brasil de Ronaldinho i Kaká. La meva selecció és la catalana. Potser no passaria de la primera fase (o sí), però no la deixen participar en competicions oficials i les "costellades" del Nadal cada dia em fan més gràcia.
No vull que Espanya guanyi el Mundial pels referents que significa. "Contra el Estatut, la selección" diuen alguns. No m'identifico amb tot això. Hi ha qui li costa entendre'm i altres que tenen el mateix punt de vista que jo. Enmig e la "marea roja" no m'hi trobareu.
dimarts, de juny 20, 2006
L'Estatut ja està aprovat. I què?
Alguna cosa haurem de dir de l'aprovació del nou Estatut de Catalunya en un referèndum en què el sí va derrotar amb claredat el no, però laparticipació no va arribar al 50%. La tertúlia de Tarragona Ràdio el matí de dilluns amb Joan Maria Piqué (Diari de Tarragona) i Òscar Messeguer (El Punt) i jo mateix va servir per fixar diverses conclusions. Convergència i Unió sembla el gran vencedor d'aquest referèndum. Ha guanyat l'opció que defensaven i el seu líder, Artur Mas, surt molt reforçat i van llançats cap a les eleccions de la tardor amb moltes garanties de recuperar terreny.
El PSC defensava el sí però no ha aconseguit mobilitzar prou el seu electorat natural, sobretot el de l'àrea metropolitana. Ni portant diverses vegades Zapatero a Catalunya. Iniciativa també està entre els guanyadors, però com bé comentava Piqué (Joan Maria no Josep) el seu líder, Joan Saura, és conseller de Relacions Institucionals i Participació. Molta gent no ha participat. Per tant, Saura no pot fer massa salts d'alegria.
El PP està fent un paper molt trist intentant apropiar-se de l'abstenció. Rajoy, Piqué i companyia defensaven el no durant la campanya i no l'abstenció. Se'ls ha de reconèixer que han sabut convèncer millor el seu electorat que Esquerra. L'electorat republicà, des del meu punt de vista, s'ha repartit en tres grups: els que han fet cas a la direcció del partit i han posat el no a l'urna; els que han optat pel sí i els que es van abstenir perquè no volien votar igual que el PP però tampoc sí.
L'Estatut s'ha aprovat. És ja una realitat. No tenim la sensació de moment històric i més quan ja tothom està amb la mirada posada en els comicis de la tardor. El PSC ha de decidir en pocs dies si opta per Maragall o per Montila com a candidat a la Generalitat. Esquerra té temptacions de revolució. Carod està cremat i comença a agafar cos la possibilitat de presentar Puigcercós com a candidat i no esperar al 2010 pel relleu. La posició d'ERC en aquest referèndum era molt difícil de defensar i potser no cal fer tan de rebombori i concentrar les forces en una contesa electoral molt complicada.
Mas, Saura i Piqué semblen tenir clar el número u de les seves formacions. El PP no té més emei que presentar Piqué, que comença a estar, però, molt desgastat. Veiem que ja només parlem d'eleccions i l'Estatut ha passat a la història. I hi ha molta feina a fer. S'ha de desplegar, començar a treure-li rendiment i rebatre o confirmar els arguments dels diferents partits. Hi haurà molts dies per parlar d'aquestes eleccions.
El PSC defensava el sí però no ha aconseguit mobilitzar prou el seu electorat natural, sobretot el de l'àrea metropolitana. Ni portant diverses vegades Zapatero a Catalunya. Iniciativa també està entre els guanyadors, però com bé comentava Piqué (Joan Maria no Josep) el seu líder, Joan Saura, és conseller de Relacions Institucionals i Participació. Molta gent no ha participat. Per tant, Saura no pot fer massa salts d'alegria.
El PP està fent un paper molt trist intentant apropiar-se de l'abstenció. Rajoy, Piqué i companyia defensaven el no durant la campanya i no l'abstenció. Se'ls ha de reconèixer que han sabut convèncer millor el seu electorat que Esquerra. L'electorat republicà, des del meu punt de vista, s'ha repartit en tres grups: els que han fet cas a la direcció del partit i han posat el no a l'urna; els que han optat pel sí i els que es van abstenir perquè no volien votar igual que el PP però tampoc sí.
L'Estatut s'ha aprovat. És ja una realitat. No tenim la sensació de moment històric i més quan ja tothom està amb la mirada posada en els comicis de la tardor. El PSC ha de decidir en pocs dies si opta per Maragall o per Montila com a candidat a la Generalitat. Esquerra té temptacions de revolució. Carod està cremat i comença a agafar cos la possibilitat de presentar Puigcercós com a candidat i no esperar al 2010 pel relleu. La posició d'ERC en aquest referèndum era molt difícil de defensar i potser no cal fer tan de rebombori i concentrar les forces en una contesa electoral molt complicada.
Mas, Saura i Piqué semblen tenir clar el número u de les seves formacions. El PP no té més emei que presentar Piqué, que comença a estar, però, molt desgastat. Veiem que ja només parlem d'eleccions i l'Estatut ha passat a la història. I hi ha molta feina a fer. S'ha de desplegar, començar a treure-li rendiment i rebatre o confirmar els arguments dels diferents partits. Hi haurà molts dies per parlar d'aquestes eleccions.
dimecres, de juny 14, 2006
Un referèndum enverinat
Queden quatre dies per una nova cita amb les urnes. En teoria les catalanes i els catalans hsm de votar a favor o en contra d'un nou Estatut d'Autonomia per a Catalunya. Ahir me'l vaig intentar llegir i m'avorria profundament. Em va fer una certa gràcia el preàmbul. Semblava una redacció de Batxillerat. L'articulat és espès a matar. Quanta gent deu haver fet l'esforç de llegir-se'l tot? Els que l'han redactat, algú de Madrid i catalans amb moltes ganes, paciència i poca feina.
Qui vagi a votar diumenge ho farà empès pels sentiments i no pel coneixement del text. Per la por, l'odi, la rebel·lia, la insatisfacció, l'admiració... I aquest text no el podrem tocar en 25 anys? Anem molt malament. El sí té guanyada la partida. Per pura lògica. CiU, PSC i ICV -extranya combinació- sumen més d'un 70% de l'electorat i molta gent d'ERC no té clar que ha de fer. Els missatges de la resta de forces polítiques, repetits fins a la sacietat els darrers dies, calen i canvien consciències. El PP, amb la seva campanya demolidora contra l'Estatut, també influirà en molts potencials votants del no. Les escridassades contra els populars són una conseqüència lògica de les bestieses que han arribat a dir els darrers mesos. Al final la gent se n'ha cansat. Tampoc no descarto que la campanya del PSC, fruit de la factoria Iceta-Zaragoza, hi hagi tingut alguna cosa a veure. La principal víctima de tota aquesta història veurem si és el PP, ERC o el no. O tots a la vegada.
La gran incògnita del 18-J és quin serà l'índex de participació. Se superarà el 50%? Es pot aspirar a un 55% o un 60%? Jo crec que sí. Però tampoc no és descartable que la gent, empatxada d'Estatut, es quedi a casa. L'altra interrogant és el percentatge del sí. Partim del 70% i anem amunt o avall. Aquí es medirà l'èxit del bloc del sí i el del no. Si hi ha èxit del vot negatiu sorgirà un problema? De qui és el mèrit, d'ERC o el PP? Conclusió: el referèndum el trobes a faltar quan no el tens i et sobra quan si que pots practicar-lo.
Qui vagi a votar diumenge ho farà empès pels sentiments i no pel coneixement del text. Per la por, l'odi, la rebel·lia, la insatisfacció, l'admiració... I aquest text no el podrem tocar en 25 anys? Anem molt malament. El sí té guanyada la partida. Per pura lògica. CiU, PSC i ICV -extranya combinació- sumen més d'un 70% de l'electorat i molta gent d'ERC no té clar que ha de fer. Els missatges de la resta de forces polítiques, repetits fins a la sacietat els darrers dies, calen i canvien consciències. El PP, amb la seva campanya demolidora contra l'Estatut, també influirà en molts potencials votants del no. Les escridassades contra els populars són una conseqüència lògica de les bestieses que han arribat a dir els darrers mesos. Al final la gent se n'ha cansat. Tampoc no descarto que la campanya del PSC, fruit de la factoria Iceta-Zaragoza, hi hagi tingut alguna cosa a veure. La principal víctima de tota aquesta història veurem si és el PP, ERC o el no. O tots a la vegada.
La gran incògnita del 18-J és quin serà l'índex de participació. Se superarà el 50%? Es pot aspirar a un 55% o un 60%? Jo crec que sí. Però tampoc no és descartable que la gent, empatxada d'Estatut, es quedi a casa. L'altra interrogant és el percentatge del sí. Partim del 70% i anem amunt o avall. Aquí es medirà l'èxit del bloc del sí i el del no. Si hi ha èxit del vot negatiu sorgirà un problema? De qui és el mèrit, d'ERC o el PP? Conclusió: el referèndum el trobes a faltar quan no el tens i et sobra quan si que pots practicar-lo.
divendres, de juny 09, 2006
El Nàstic: un fenomen esportiu i social
Aquests darrers dies he recordat que a finals de la dècada dels 90, després de jugar les dues lliguetes d'ascens a Segona Divisió A de la mà de Jordi Gonzalvo, el Nàstic anava a la deriva cap a Tercera Divisió amb José Luis Romero a la banqueta. Va venir Pepito Ramos i va mantenir els granes a la Segona B. Set anys després tenim el Nàstic a Primera i convertit en un fenomen de masses que ha trascendit la ciutat i fins i tot el Camp de Tarragona, la seva àrea natural d'influència. Aquesta temporada no he pogut anar cap dia al Nou Estadi per gaudir de partits vibrants que ha jugat el conjunt grana, sobretot a la segona volta. Però, com a director d'aquest mitjà, he viscut en primera persona aquesta explosió grana esportiva i social. Per televisió he pogut veure alguns enfrontaments i en recordo un després del qual em a quedar clar qu el Nàstic podia pujar a Primera Divisió. L'Elx visitava el Nou Estadi i va tenir durant molts minuts contra les cordes els homes de Luis César. Però el gol alacantí no va arribar i el dels tarragonins, sí. 1-1-0 final. Allí vaig veure que al Nàstic l'acompanyava la sort dels campions. Podia aspirar a l'ascens. I s’ha aconseguit. El conjunt tarragoní ha pujat a Primera quan mancaven encara dues jornades pel final. Crec que una de les claus de l'ascens és fixar l'objectiu de la permanència al començament de la temporada quan altres equips escampaven als quatre vents que volien pujar a Primera. La recepta correcta és la del Nàstic. Sense fer soroll i amb treball constant, situar-se a dalt. L'àmbit social del Nàstic és un fenomen digne d'estudiar. Fa uns mesos es publicava un llibre del tarragoní Jordi Salvador sobre el Barça i el seu paper en la societat catalana, un estudi antropològic que partia de la seva tesi doctoral. Animaria a algun professor o estudiant de la URV que analitzi el creixement del sentiment grana a la ciutat, el pas d'uns centenars de seguidors incondicionals fa uns anys als milers actuals, que omplen de gom a gom la plaça de la Font. Tarragona necessitava el Nàstic, un Nàstic guanyador, que li permetrà projectar-se arreu de l'Estat. L’afició ha estat clau en aquest ascens, omplint el Nou Estadi i submergint la ciutat en el color grana amb banderes als balcons. I acabo reconeixent la feina de Josep Maria Andreu, el president de l'ascens. Va passar una època complicada a mitja temporada amb l'afer de la compra de les accions d'EMATSA. Andreu i la seva directiva va seguir treballant, coordinat-se a la perfecció amb José Sicart, un director esportiu al qual molts li veuen moltes ombres, però és evident que un percentatge important de l'ascens li correspon. L'entrenador, Luis César, també ha estat discutit, però el gallec ha respòs treient el màxim rendiment d'una plantilla basada en la columna vertebral que va pujar de Segona B fa dues temporades, potenciada amb jugadors amb projecció -com Rubén Pérez o Manel Ruz- o amb experiència a Primera, com Bolo o Àngel Morales. I que dir de Pinilla, que viu la seva segona joventut al Nàstic i podrà tornar a jugar a la Lliga de les Estrelles. La plantilla s’ha convertit en una colla d’amics que han aconseguit un èxit històric. Gràcies Nàstic per haver fet feliç a tanta gent!
(Publicat a l'especial "Supernàstic de Primera", inclòs al número 560 del diari "Més Tarragona")
(Publicat a l'especial "Supernàstic de Primera", inclòs al número 560 del diari "Més Tarragona")
dimecres, de juny 07, 2006
Falta un any
Encarem el darrer tram d'aquest convuls mandat i la majoria de partits i personatges polítics torrencs estan començant a prendre posicions de cara a les eleccions del 2007. Convergència i Unió és qui aparentement ho té més avançat. Disposen d'un mitjà de comunicació que s'ha convertit gairebé en un òrgan de partit que està llançant a la ciutadania un nou candidat a alcalde, Daniel Massagué, que fins ara era un gran desconegut per gairebé tothom, excepte els qui el coneixien per la seva activitat empresarial. Massagué s'està trobant amb altres partits polítics i entitats ciutadanes. El candidat que tothom pensava, beneït, a més per la direcció provincial de Convergència, Pere Font, va quedar descavalcat en una assemblea molt ajustada -12 vots a favor i 10 en contra- amb certs punts foscos.
Els qui millor ho tenen són, sens dubte, els socialistes. No els cal promocionar cap candidat desconegut, sinó que en tenen un que podríem dir es promociona sol: és l'actual alcalde. El PSC encara està lluny d'una hipotètica majoria absoluta però està en predisposició d'ocupar l'espai que era de CiU fins el 2003: el centre del mapa polític torrenc. Tot i que tenen algun punt dèbil, Manuel Jiménez i els seus poden obtenir fàcilment 6 o 7 regidors, jugant una mica bé les cartes i aprofitant les debilitats dels adversaris.
Els qui naveguen en un mar convuls des de fa mesos és Esquerra Republicana. Tot semblava indicar que Gerard Ciuró era l'aposta republicana per l'alcaldia de Tarragona, però els problemes interns han demorat excessivament el seu nomenament i ara alguns apunten que ERC podria tornar a jugar la carta Bargalló. Presentar a l'alcaldia un exconseller primer és un luxe que cap més municips es pot permetre, però cal tenir clar que una cosa és política municipal i l'altre política de país. Bargalló va quedar el 2003 molt lluny de les espectatives creades i un fracàs el 2007 seria molt dolent per la seva carrera política, que jo crec que continua estant a Barcelona. Esquerra ha d'apostar fort per Ciuró com a candidat i no buscar aventures estranyes.
Les darreres setmanes hem vist que els dos regidors de l'ADMC han deixat aquesta formació política i han passat al grup mixt. És curiós que dos regidors abandonin una formació independent que només té representació als consistoris de Calafell i Torredembarra per passar-se al grup dels no adscrits. Només se m'ocorre que busquin integrar-se a algun altre partit. Quin? El VUT és el que tindria més números. Entre els dos líders, Maria Dolors Toda i Octavi Solé, hi ha una bona entesa i el VUT sol ho té molt difícil per repetir representació i més si el PSC confirma aquesta pujada de vots que s'espera. Sumar sempre és una garantia davant la Llei d'Hondt.
El GIT podria culminar aquest 2007 un canvi històric si es confirma el relleu de Celestí Salort per Santiago Ardèvol com a cap de llista. Seria el més lògic després de veure com ha anat aquest darrer tram de mandat, amb Ardèvol com a segon tinent d'alcalde i Salort en un discret segon pla. Seria la manera de consolidar aquesta formació i demostrar que hi ha GIT després de Salort. El PP s'ha de plantejar el 2007 com l'assalt al segon regidor. Fa tres anys es va quedar molt a prop, però no el va aconseguir. L'etapa Ana Marín sembla acabar-se i José Oviedo, actual número dos, té molts números per ser el nou alcaldable. Però no n'hi ha prou, els cal una llista sòlida per aspirar a un segon representant.
Finalment l'Alternativa Baix Gaià té el repte de consolidar el regidor i demostrar que el que va passar el 2003 no va ser una casualitat. La pàtina independent ha deixat pas a una clara inclinació cap a Iniciativa per Catalunya, que busca continuar implantant-se al Baix Gaià amb aquesta nova marca. A un any de les eleccions detectem moltes incògnites i ja no queda massa temps per aclarir-les. Tampoc no es descartable l'aparició d'alguna candidatura més. A Torredembarra tenim tendència a crear noves llistes i rumors en corren molts. Recordem que totes les candidatures que s'han presentat des del 1979 fins ara han obtingut representació, però algun dia una excepció confirmarà aquesta regla i una segona excepció acabarà amb ella . No seria estrany, però, que algú tornés a provar l'aventura d'una nova llista.
Article publicat al número de maig de 2006 al Diari de la Torre
Els qui millor ho tenen són, sens dubte, els socialistes. No els cal promocionar cap candidat desconegut, sinó que en tenen un que podríem dir es promociona sol: és l'actual alcalde. El PSC encara està lluny d'una hipotètica majoria absoluta però està en predisposició d'ocupar l'espai que era de CiU fins el 2003: el centre del mapa polític torrenc. Tot i que tenen algun punt dèbil, Manuel Jiménez i els seus poden obtenir fàcilment 6 o 7 regidors, jugant una mica bé les cartes i aprofitant les debilitats dels adversaris.
Els qui naveguen en un mar convuls des de fa mesos és Esquerra Republicana. Tot semblava indicar que Gerard Ciuró era l'aposta republicana per l'alcaldia de Tarragona, però els problemes interns han demorat excessivament el seu nomenament i ara alguns apunten que ERC podria tornar a jugar la carta Bargalló. Presentar a l'alcaldia un exconseller primer és un luxe que cap més municips es pot permetre, però cal tenir clar que una cosa és política municipal i l'altre política de país. Bargalló va quedar el 2003 molt lluny de les espectatives creades i un fracàs el 2007 seria molt dolent per la seva carrera política, que jo crec que continua estant a Barcelona. Esquerra ha d'apostar fort per Ciuró com a candidat i no buscar aventures estranyes.
Les darreres setmanes hem vist que els dos regidors de l'ADMC han deixat aquesta formació política i han passat al grup mixt. És curiós que dos regidors abandonin una formació independent que només té representació als consistoris de Calafell i Torredembarra per passar-se al grup dels no adscrits. Només se m'ocorre que busquin integrar-se a algun altre partit. Quin? El VUT és el que tindria més números. Entre els dos líders, Maria Dolors Toda i Octavi Solé, hi ha una bona entesa i el VUT sol ho té molt difícil per repetir representació i més si el PSC confirma aquesta pujada de vots que s'espera. Sumar sempre és una garantia davant la Llei d'Hondt.
El GIT podria culminar aquest 2007 un canvi històric si es confirma el relleu de Celestí Salort per Santiago Ardèvol com a cap de llista. Seria el més lògic després de veure com ha anat aquest darrer tram de mandat, amb Ardèvol com a segon tinent d'alcalde i Salort en un discret segon pla. Seria la manera de consolidar aquesta formació i demostrar que hi ha GIT després de Salort. El PP s'ha de plantejar el 2007 com l'assalt al segon regidor. Fa tres anys es va quedar molt a prop, però no el va aconseguir. L'etapa Ana Marín sembla acabar-se i José Oviedo, actual número dos, té molts números per ser el nou alcaldable. Però no n'hi ha prou, els cal una llista sòlida per aspirar a un segon representant.
Finalment l'Alternativa Baix Gaià té el repte de consolidar el regidor i demostrar que el que va passar el 2003 no va ser una casualitat. La pàtina independent ha deixat pas a una clara inclinació cap a Iniciativa per Catalunya, que busca continuar implantant-se al Baix Gaià amb aquesta nova marca. A un any de les eleccions detectem moltes incògnites i ja no queda massa temps per aclarir-les. Tampoc no es descartable l'aparició d'alguna candidatura més. A Torredembarra tenim tendència a crear noves llistes i rumors en corren molts. Recordem que totes les candidatures que s'han presentat des del 1979 fins ara han obtingut representació, però algun dia una excepció confirmarà aquesta regla i una segona excepció acabarà amb ella . No seria estrany, però, que algú tornés a provar l'aventura d'una nova llista.
Article publicat al número de maig de 2006 al Diari de la Torre
dimecres, de maig 31, 2006
Aregio, el candidat treballador
Amb tota la parafernàlia de les grans ocasions, CiU va presentar aquest dimars el candidat a l'alcaldia de Tarragona. En un Teatre Metropol ple fins a la bandera, envoltat dels principals barons territorials però també de líder de la formació, Joan Aregio va ser presentat en societat com el successor de Joan Miquel Nadal, un alcalde que ha deixat petjada en la història recent de Tarragona. La precampanya convergent, plasmada en un díptic que jo li donaria un notable alt amb aspiracions a excel·lent, dibuixa un candidat que promet treball per mantenir el progrés de la ciutat des que CiU es va fer càrrec de l'alcaldia el 1989. El dibuixen amb un casc de "currante", amb imatges molt pròximes.
Aregio té una veu rocallosa, un posat tímid, però té fama de bon gestor, de treballador incansable, d'hàbil negociant. No és efectista com Nadal. No disposa d'aquest carisma innat, tampoc d'una maleducació recalcitrant. Aregio és aquell gendre que agrada a les sogres perquè diumenge porta el tortell. Enfront té un candidat socialista amb molts punts de contacte amb ell. També té posat de gendre complaent. L'alcaldable convergent no va defugir el cos a cos en lescenari del Metropol. Li va dir peix bullit a Ballesteros. Casi res! Tampoc no van tenir escrúpols ni ell ni Nadal d'apropiar-se dels èxits del Nàstic.
Queda un any per les eleccions i Aregio ha pujat a l'areana preelectoral amb totes les ganes i les forces per trencar una inèrcia socialista que vol accedir a l'alcaldia tarragonina només amparada pel postnadalisme. Ballesteros i els seus escuders socialistes s'hauran de posar el mono de treball si volen governar la ciutat. Aregio ja se l'ha posat. I diuen que qui pica primer...
Aregio té una veu rocallosa, un posat tímid, però té fama de bon gestor, de treballador incansable, d'hàbil negociant. No és efectista com Nadal. No disposa d'aquest carisma innat, tampoc d'una maleducació recalcitrant. Aregio és aquell gendre que agrada a les sogres perquè diumenge porta el tortell. Enfront té un candidat socialista amb molts punts de contacte amb ell. També té posat de gendre complaent. L'alcaldable convergent no va defugir el cos a cos en lescenari del Metropol. Li va dir peix bullit a Ballesteros. Casi res! Tampoc no van tenir escrúpols ni ell ni Nadal d'apropiar-se dels èxits del Nàstic.
Queda un any per les eleccions i Aregio ha pujat a l'areana preelectoral amb totes les ganes i les forces per trencar una inèrcia socialista que vol accedir a l'alcaldia tarragonina només amparada pel postnadalisme. Ballesteros i els seus escuders socialistes s'hauran de posar el mono de treball si volen governar la ciutat. Aregio ja se l'ha posat. I diuen que qui pica primer...
dissabte, de maig 20, 2006
Desgavell polític
Potser hauria d'haver escrit aquest article abans, però sempre falta temps per arribar a tot arreu. També és positiu que hagin passat ja uns quants dies de la trencadissa que ha convertit el tripartit en un bipartit (perquè a ICV no la treuen ni fregant amb al sabé més potent). Pasqual Maragall pot haver pres la seva gran decisió política cessant els sis consellers d'Esquerra, oblidant que va ser la formació republicana qui el va situar com a president de la Generalitat. L'Etatut, aquest text retallat gràcies a la feina impecable d'Alfonso Guerra en la seva penúltima missió pel jacobinisme més integrista, està provocant molts anticossos en la societat catalana que es traduiran en molts nos i un alt índex d'abstencions.
El paper d'Esquerra en aquesta primear experiència de govern després de molts anys -no sé si comptar l'etapa d'Hortalà a Indústria a finals dels 80- pot semblar trist per a molts i és comprensible una certa decepció. Però recordem qui són els seus socis de govern: el PSC i el seu apèndix ICV. Els capitans s'han fet finalment amb el control del partit i ho veiem en la darrera remodelació. Sabaté és aparell, Figueras la dona de Zaragoza -secretari d'organització- i Del Pozo també és una peça de Nicaragua.
I ara hem de veure si Montilla serà el candidat a la presidència de la Generalitat. Si finalment ho acaba sent s'haurà consumat la sucursalització de la plaça Sant Jaume a Madrid. Encara guardo esperances que el PSC triï un candidat més adequat per aquest càrrec -una cosa és ser ministre i l'altre president de la Generalitat- com Joaquim Nadal. L'exalcalde de Girona seria un mal menor. Té un perfil catalanista prou elevat i un carisma innegable.
Vivim mesos molt complicats i només a finals d'any podem haver solucionat el desgavell o potser la situació encara serà més lamentable. Jo, preferereixo seguir mirant-me els toros des de la barrera.
El paper d'Esquerra en aquesta primear experiència de govern després de molts anys -no sé si comptar l'etapa d'Hortalà a Indústria a finals dels 80- pot semblar trist per a molts i és comprensible una certa decepció. Però recordem qui són els seus socis de govern: el PSC i el seu apèndix ICV. Els capitans s'han fet finalment amb el control del partit i ho veiem en la darrera remodelació. Sabaté és aparell, Figueras la dona de Zaragoza -secretari d'organització- i Del Pozo també és una peça de Nicaragua.
I ara hem de veure si Montilla serà el candidat a la presidència de la Generalitat. Si finalment ho acaba sent s'haurà consumat la sucursalització de la plaça Sant Jaume a Madrid. Encara guardo esperances que el PSC triï un candidat més adequat per aquest càrrec -una cosa és ser ministre i l'altre president de la Generalitat- com Joaquim Nadal. L'exalcalde de Girona seria un mal menor. Té un perfil catalanista prou elevat i un carisma innegable.
Vivim mesos molt complicats i només a finals d'any podem haver solucionat el desgavell o potser la situació encara serà més lamentable. Jo, preferereixo seguir mirant-me els toros des de la barrera.
dilluns, de maig 08, 2006
La gran novel·la de Puigpelat
Fa pocs dies que he acabat de llegir Els Llops, el darrer llibre de Francesc Puigpelat. No m'estranya gens que hagi guanyat el Premi Carlemany. Han estat quinze dies de lectura àvida, d'immersió en la Terra Ferma i en diferents èpoques de la història recent. Puigpelat ha teixit un relat que qualificaria de gairebé rodó i que et fa pensar en moltes coses, sobretot en els sentiments humans i el primigeni estadi de l'evolució que ens trobem actualment. Combina a la perfecció el gènere policiac i la novel·la històrica.
El llibre m'ha servit per conèixer com va ser la construcció del Canal d'Urgell, la cruesa de la Guerra del Marroc i detalls sobre l'ocupació de Balaguer per les tropes franquistes. En aquest rerefons històries es desenvolupen les lluites entre diferents membres d'una família molt complicada en la seva estructura i en la seva forma d'actuar. El final també està molt ben aconseguit. No l'explicaré perquè des d'aquí animo a tothom a llegir-lo.
L'autor del llibre, un balaguerí nascut el 1959, és un dels escriptors catalans actuals amb una trajectòria ascendent més sòlida. El vaig descobrir amb la novel·la que va fer fa mitja dècada sobre Roger de Flor i també pel llibre de viatges sobre la ruta que van seguir els almogàvers en la seva campanya a l'Àsia Menor, un dels moments històrics que més m'ha fascinat des de petit. Per quan una pel·lícula?
Tornem a Els Llops. En les seves més de 450 pàgines Puigpelat dóna un salt més en la seva carrera literària i fa que molts estiguem ansiosos per saber quina serà la seva nova aventura i ens animem a repassar algunes de les seves obres anteriors.
El llibre m'ha servit per conèixer com va ser la construcció del Canal d'Urgell, la cruesa de la Guerra del Marroc i detalls sobre l'ocupació de Balaguer per les tropes franquistes. En aquest rerefons històries es desenvolupen les lluites entre diferents membres d'una família molt complicada en la seva estructura i en la seva forma d'actuar. El final també està molt ben aconseguit. No l'explicaré perquè des d'aquí animo a tothom a llegir-lo.
L'autor del llibre, un balaguerí nascut el 1959, és un dels escriptors catalans actuals amb una trajectòria ascendent més sòlida. El vaig descobrir amb la novel·la que va fer fa mitja dècada sobre Roger de Flor i també pel llibre de viatges sobre la ruta que van seguir els almogàvers en la seva campanya a l'Àsia Menor, un dels moments històrics que més m'ha fascinat des de petit. Per quan una pel·lícula?
Tornem a Els Llops. En les seves més de 450 pàgines Puigpelat dóna un salt més en la seva carrera literària i fa que molts estiguem ansiosos per saber quina serà la seva nova aventura i ens animem a repassar algunes de les seves obres anteriors.
diumenge, de maig 07, 2006
La solució de Muntanyans II
Hem hagut d'esperar molt. Massa. Però el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, ja ha dictat una resolució sobre el cas de Muntanyans II. No hi ha hagut sorpreses inesperades: els 555 habitatges s'edificaran i hi haurà un connector biològic massa gran per uns i massa petit pels altres. També hi haurà l'hotel i el pas subterrani pels veïns de la Marítima.
En aquest projecte hi ha molts quartos en joc. Molts. Estem parlant d'habitatges d'alt estànding que generaran uns beneficis molt apetitosos a l'empresa Vegas del Gauadaira. Que ningú oblidi que aquesta empresa depèn de Caja Granada, que al seu tonm depèn de la Junta de Andalusia. Qui governa aquesta administració? De quin partit és el conseller Nadal? Socialistes els dos. No cal ser Sherlock Holmes per deduir alguns mecanismes que han portat a aquesta situació.
Si ara és el moment de fer balanç també hem de tenir en compte que el moviment ecologista s'ha despertat molt tard, quan fer marxa enrera en la urbanització d'aquests terrenys era molt costós. El moment per actuar era l'any 2002, quan es va aprovar el Pla General d'Ordenació Urbana, i no a inicis de 2005. Salvem els Muntanyans ha fet molt soroll i ha fet reflexionar molt sobre el que estem fent amb el nostre litoral. El Cap Gros va caure, el Bosc del Canyadell es va reduir a la mínima expresió i Muntanyans II s'edificarà. Quin serà el proper capítol?
La inundabilitat ha estat un dels grans arguments fets servir per la Plataforma Salvem Els Muntanyans per oposar-se al projecte urbanístic. Hem sentit parlar de carrers riera i dels problemes que pot ocasionar l'aigua, reflectits en estudis fets per professors universitaris, que una mica de credibilitat tenen. Ara toca esperar una tempesta d'aquelles que de tant en tant es produeix. Com deia aquell, a les matinades esportives: "El tiempo, es juez supremo que quita i da la razón".
Muntayans II també té una vessant política molt important. El PSC, recolzat pel GIT, ha abanderat la defensa del projecte, amb el regidor d'Urbanisme, Ramon Ripoll, fent de dolent de la pel·lícula, mentre que ERC ha patit greus tensions internes a causa del seu posicionament. CiU ha optat per alinear-se en el no, junt amb l'Alternativa Baix Gaià -curiós la coincidència d'aquestes forces-, i la resta de forces no han tingut un paper tan central en la història però l'abstenció en el ple del desembre va provocar que el PSC perdés la votació d'una moció.
Fa uns dies hem sabut que el Ministeri de Medi Ambient invertirà més de dos milions d'euros en el PEIN Muntanyans, de la via cap al mar, i fins i tot es compraran 12 parcel·les, quatre de les quals edificades. Muntanyans II hauria estat un complement ideal, la porta d'entrada a la plantja natural dels Muntanyans, però ens haurem de conformar amb consolidar l'espai actualment protegit. Uns diran que no es pot evitar el progrés i altres que s'urbanitza de forma salvatge. Uns diran que l'ecosistema de Muntanyans està condemnat a la decadència sense la connexió biològica amb l'interior i altres que amb el connector actual n'hi ha de sobres. El que està clar és que a Torredembarra cada vegada hi viu més gent i hi ha més cases i les constructores i promotores fan l'agost. Que faria l'Ajuntament sense l'impost de construcció? Aquest és el model de municipi que hem triat. O hi ha una majoria que el vol canviar?
Publicat al númeo 102 del Diari de la Torre (maig 2006)
En aquest projecte hi ha molts quartos en joc. Molts. Estem parlant d'habitatges d'alt estànding que generaran uns beneficis molt apetitosos a l'empresa Vegas del Gauadaira. Que ningú oblidi que aquesta empresa depèn de Caja Granada, que al seu tonm depèn de la Junta de Andalusia. Qui governa aquesta administració? De quin partit és el conseller Nadal? Socialistes els dos. No cal ser Sherlock Holmes per deduir alguns mecanismes que han portat a aquesta situació.
Si ara és el moment de fer balanç també hem de tenir en compte que el moviment ecologista s'ha despertat molt tard, quan fer marxa enrera en la urbanització d'aquests terrenys era molt costós. El moment per actuar era l'any 2002, quan es va aprovar el Pla General d'Ordenació Urbana, i no a inicis de 2005. Salvem els Muntanyans ha fet molt soroll i ha fet reflexionar molt sobre el que estem fent amb el nostre litoral. El Cap Gros va caure, el Bosc del Canyadell es va reduir a la mínima expresió i Muntanyans II s'edificarà. Quin serà el proper capítol?
La inundabilitat ha estat un dels grans arguments fets servir per la Plataforma Salvem Els Muntanyans per oposar-se al projecte urbanístic. Hem sentit parlar de carrers riera i dels problemes que pot ocasionar l'aigua, reflectits en estudis fets per professors universitaris, que una mica de credibilitat tenen. Ara toca esperar una tempesta d'aquelles que de tant en tant es produeix. Com deia aquell, a les matinades esportives: "El tiempo, es juez supremo que quita i da la razón".
Muntayans II també té una vessant política molt important. El PSC, recolzat pel GIT, ha abanderat la defensa del projecte, amb el regidor d'Urbanisme, Ramon Ripoll, fent de dolent de la pel·lícula, mentre que ERC ha patit greus tensions internes a causa del seu posicionament. CiU ha optat per alinear-se en el no, junt amb l'Alternativa Baix Gaià -curiós la coincidència d'aquestes forces-, i la resta de forces no han tingut un paper tan central en la història però l'abstenció en el ple del desembre va provocar que el PSC perdés la votació d'una moció.
Fa uns dies hem sabut que el Ministeri de Medi Ambient invertirà més de dos milions d'euros en el PEIN Muntanyans, de la via cap al mar, i fins i tot es compraran 12 parcel·les, quatre de les quals edificades. Muntanyans II hauria estat un complement ideal, la porta d'entrada a la plantja natural dels Muntanyans, però ens haurem de conformar amb consolidar l'espai actualment protegit. Uns diran que no es pot evitar el progrés i altres que s'urbanitza de forma salvatge. Uns diran que l'ecosistema de Muntanyans està condemnat a la decadència sense la connexió biològica amb l'interior i altres que amb el connector actual n'hi ha de sobres. El que està clar és que a Torredembarra cada vegada hi viu més gent i hi ha més cases i les constructores i promotores fan l'agost. Que faria l'Ajuntament sense l'impost de construcció? Aquest és el model de municipi que hem triat. O hi ha una majoria que el vol canviar?
Publicat al númeo 102 del Diari de la Torre (maig 2006)
dimecres, de maig 03, 2006
Les cues: un fenomen curiós
Des d'ahir dimarts a primera hora que hi ha cua a l'oficina del RACC de Torredembarra. Ha anat oscil·lant entre la dotzena i la trentena de persones, inclosa la nit. Els que quedaven fent guàrdia han instal·lat les seves taules i cadires i han tret la baralla de cartes. Ahir a la tarda queia un sol de justícia, tot i que encara estem al maig, i a la nit, no feia fredperò si una bona fresca.
Que feia aquesta gent? Volen una entrada del Barça, que el RACC ho amaneix amb el viatge d'anada i tornada a París. Sí, és pel 17 de maig, dia de la final de la Lliga de campions contra l'Arsenal, dia destinat a ser gloriós o d'infausta memòria per lahistòria blaugrana, depenent de ña inspiració de Ronaldinho, l'olfacte de gol d'Eto'o o Larsson, la seguretat de Puyol o Márquez i l'encert de Valdés.
Sóc al·lèrgic a les cues i per això em costa comprendre aquesta situació. Les intento evitar sempre que puc, tot i que sovint són impossibles d'esquivar i les accepto amb santa paciència. Trobo que la persistència de les cues, l'acumulació de persones una darrera l'altre sense poder fer gairebé res més que esperar i xerrar amb el del davant en el millor dels casos, demostra que la humanitat continuem en un estadi d'evolució molt baix, sotmesos encara a l'imperi dels sentiments.
Jo la cua aquesta del Barça i el RACC me la miro com un entomòleg i la final de París ja la veuré per la televisió o la sentiré per la ràdio. Die-me poc apasssionat, però vibraré molt a través de la tele. I ho veuré millor.
Que feia aquesta gent? Volen una entrada del Barça, que el RACC ho amaneix amb el viatge d'anada i tornada a París. Sí, és pel 17 de maig, dia de la final de la Lliga de campions contra l'Arsenal, dia destinat a ser gloriós o d'infausta memòria per lahistòria blaugrana, depenent de ña inspiració de Ronaldinho, l'olfacte de gol d'Eto'o o Larsson, la seguretat de Puyol o Márquez i l'encert de Valdés.
Sóc al·lèrgic a les cues i per això em costa comprendre aquesta situació. Les intento evitar sempre que puc, tot i que sovint són impossibles d'esquivar i les accepto amb santa paciència. Trobo que la persistència de les cues, l'acumulació de persones una darrera l'altre sense poder fer gairebé res més que esperar i xerrar amb el del davant en el millor dels casos, demostra que la humanitat continuem en un estadi d'evolució molt baix, sotmesos encara a l'imperi dels sentiments.
Jo la cua aquesta del Barça i el RACC me la miro com un entomòleg i la final de París ja la veuré per la televisió o la sentiré per la ràdio. Die-me poc apasssionat, però vibraré molt a través de la tele. I ho veuré millor.
divendres, d’abril 28, 2006
Manual de la remodelació
Ha passat més d'una setmana hi he tingut temps de reflexionar sobre la primera remodelació que ha arribat a bon port del govern tripartit. Ha estat un procediment força curiós, que ja veurem si altres governs de coalició del món el copien. El president Maragall, que no el partit al qual forma part, decideix fer canvis al seu executiu. La quota és el primer punt a tenir compte: tres el PSC, dos d'ERC i un d'ICV.
El conseller ecosocialista que se'n va a casa està claríssim: Salvador Milà. No perquè empresaris i ecologistes el vulguin veure ben lluny del Govern català sinó perquè l'altra conseller d'ICV és Joan Saura, líder de la formació. El cas d'ERC també estava bastant cantat. Carretero ha estat un conseller massa honest. Ha parlat clar i ha volgut posar ordre al seu departament i les seves competències. Al final, fins i tot deixarà la política. Una llàstima! Més divertit és la decisió del seu substitut. Quan tothom assenyalava Joan Ridao, un valor en alça després del procés de redacció de l'Estatut, l'escollit és Xavier Vendrell, a l'ull de l'huracà per l'afer de les cartes per pagar les quotes al partit (algun dia parlaré d'aquest tema). Si no vols caldo, dues tasses! Els d'Esquerra són sovint entranyables. I a Universitats (Recerca i Societat de la Informació), un metge amic de Carod, Manel Bacells. Tan bé que hagués anat el nomenament d'una dona (Carme Porta o Maria Mercé Roca per exemple). Paritat total d'ERC al goverm Poca vista. Solà, el meu rector, sempre tan ben pentinat, se'n va. Ha passat pel Govern sense ena ni glòria.
I arribem al PSC. Mascarell se'n va a Cultura. Jo no tinc clar que quedi descavalcat de lasuccessió de Clos. A la Generalitat pot fer molta feina i tornar com un heroi. Ja era hora, per altra banda, que perdéssim de vista la Mieras. Jordi William Carnes, home molt pròxim a Maragall, substitueix un mite com Siurana. Trobarem a faltar l'exalcalde de Lleida. I finalment l'alcalde de Manresa s'encarrega d'Indústria i Treball. Diuen que és bastant crack i que apunta molt amunt. El més amunt de tot, aposten alguns. Temps al temps. Marxa Josep Maria Rañé. Diuen que víctima de la quota.
Diuen moltes coses. També deien que Josep Maria Vallès, de Ciutadans pel Canvi, feia mesos que estava a l'avantsala del cessament i allí el tenim, "vivito i coleando". Marina Geli aguanta davant la tempesta de la vaga de metges i Tura i Castells segueixen a primera línia, preparats per la cursa del relleu de Maragall. Bargalló també consolida la seva posició dins l'executiu.
Jo em quedo amb el sistema ideat pel tripartit per remodelar un govern. El president diu qui se'n va, però són els partits els qui decideixen qui arriba. Aquest sistema porta a què el suibstitut pugui ser menys desitjat pel president que el substituït -cas de Carretero per Vendrell?-, però potser no s'ha trobat cap sistema millor. Veurem com va la segona remodelació.
El conseller ecosocialista que se'n va a casa està claríssim: Salvador Milà. No perquè empresaris i ecologistes el vulguin veure ben lluny del Govern català sinó perquè l'altra conseller d'ICV és Joan Saura, líder de la formació. El cas d'ERC també estava bastant cantat. Carretero ha estat un conseller massa honest. Ha parlat clar i ha volgut posar ordre al seu departament i les seves competències. Al final, fins i tot deixarà la política. Una llàstima! Més divertit és la decisió del seu substitut. Quan tothom assenyalava Joan Ridao, un valor en alça després del procés de redacció de l'Estatut, l'escollit és Xavier Vendrell, a l'ull de l'huracà per l'afer de les cartes per pagar les quotes al partit (algun dia parlaré d'aquest tema). Si no vols caldo, dues tasses! Els d'Esquerra són sovint entranyables. I a Universitats (Recerca i Societat de la Informació), un metge amic de Carod, Manel Bacells. Tan bé que hagués anat el nomenament d'una dona (Carme Porta o Maria Mercé Roca per exemple). Paritat total d'ERC al goverm Poca vista. Solà, el meu rector, sempre tan ben pentinat, se'n va. Ha passat pel Govern sense ena ni glòria.
I arribem al PSC. Mascarell se'n va a Cultura. Jo no tinc clar que quedi descavalcat de lasuccessió de Clos. A la Generalitat pot fer molta feina i tornar com un heroi. Ja era hora, per altra banda, que perdéssim de vista la Mieras. Jordi William Carnes, home molt pròxim a Maragall, substitueix un mite com Siurana. Trobarem a faltar l'exalcalde de Lleida. I finalment l'alcalde de Manresa s'encarrega d'Indústria i Treball. Diuen que és bastant crack i que apunta molt amunt. El més amunt de tot, aposten alguns. Temps al temps. Marxa Josep Maria Rañé. Diuen que víctima de la quota.
Diuen moltes coses. També deien que Josep Maria Vallès, de Ciutadans pel Canvi, feia mesos que estava a l'avantsala del cessament i allí el tenim, "vivito i coleando". Marina Geli aguanta davant la tempesta de la vaga de metges i Tura i Castells segueixen a primera línia, preparats per la cursa del relleu de Maragall. Bargalló també consolida la seva posició dins l'executiu.
Jo em quedo amb el sistema ideat pel tripartit per remodelar un govern. El president diu qui se'n va, però són els partits els qui decideixen qui arriba. Aquest sistema porta a què el suibstitut pugui ser menys desitjat pel president que el substituït -cas de Carretero per Vendrell?-, però potser no s'ha trobat cap sistema millor. Veurem com va la segona remodelació.
diumenge, d’abril 16, 2006
Nàstic, camí de Primera
Crec que ara és el moment de parlar del Nàstic i el moment històric que està vivint l'equip grana i la ciutat de Tarragona. Ahir els homes de Luis César van aconseguir al camp del Lleida (1-2) una nova victòria que els ha situat. gràcies a la derrota del Recreativo de Huelva, líders en solitari de la Segona Divisió i amplien una mica més l'avantatatge amb el quart classificat. A manca de nou jornades pel final l'objectiu de l'ascens a Primera Divisió sembla més que assolible. Ho han de fer raonablement malament per no acabar entre els tres primers.
Porten ja catorze jornades sense perdre. Recordo fa ja unes quantes setmanes quan es parlava de dormir un dia a Primera després de figurar en tercer lloc la nit de dissabte i el matí de diumenge; o més tard quan ja el dilluns la darrera posició de la zona d'ascens es tenyia de grana. Més tard va arribar el coliderat i ara ja el liderat en solitari. És una línia ascendent gairebé perfecte. L'equip guanya quan juga bé però el més important, també quan el seu joc és pitjor que el del rival. El Nàstic sembla comptar amb la complicitat de la Deesa Fortuna.
La ciutat viu des de fa setmanbes bolcada amb el Nàstic. Els balcons mostren tota mena de símbols granes, les converses parlen de l'ascens i la resta de Catalunya i m'atreveixo a dir que de l'Estat miren cap a Tarragona. Estem parlan de jugar a la màxima categoria del futbol estatal gairebé sis dècades després de la primera i darrera vegada, aquell trienni del tram final dels anys 40, que a vegades el meu pare em recorda amb ulls d'infant. Passi el que passi aquests mesos passaran a la història del Nàstic com una època daurada, de bogeria col·lectiva i d'il·lusions satisfetes.
Porten ja catorze jornades sense perdre. Recordo fa ja unes quantes setmanes quan es parlava de dormir un dia a Primera després de figurar en tercer lloc la nit de dissabte i el matí de diumenge; o més tard quan ja el dilluns la darrera posició de la zona d'ascens es tenyia de grana. Més tard va arribar el coliderat i ara ja el liderat en solitari. És una línia ascendent gairebé perfecte. L'equip guanya quan juga bé però el més important, també quan el seu joc és pitjor que el del rival. El Nàstic sembla comptar amb la complicitat de la Deesa Fortuna.
La ciutat viu des de fa setmanbes bolcada amb el Nàstic. Els balcons mostren tota mena de símbols granes, les converses parlen de l'ascens i la resta de Catalunya i m'atreveixo a dir que de l'Estat miren cap a Tarragona. Estem parlan de jugar a la màxima categoria del futbol estatal gairebé sis dècades després de la primera i darrera vegada, aquell trienni del tram final dels anys 40, que a vegades el meu pare em recorda amb ulls d'infant. Passi el que passi aquests mesos passaran a la història del Nàstic com una època daurada, de bogeria col·lectiva i d'il·lusions satisfetes.
dimecres, d’abril 05, 2006
La viabilitat de la vialitat a Torredembarra
Durant aquest mes de març hem pogut analitzar el Pla de Vialitat de Torredembarra, exposat al públic al Pati del Castell. Les planificacions de futur acostumen a dibuixar sempre escenaris perfectes, amb molt d'ordre i comoditats pels afectats, però després, quan es passa de la teoria a la pràctica, apareixen els problemes i les disfuncions. Torredembarra fa molts anys que necessitava un pla de vialitat. Des que fa ja més d'una dècada el nostre municipi va iniciar un creixement exponencial tan de població com d'habitatges i hem passat de ser un poble a una petita ciutat han aparegut molts problemes, sobretot en la circulació.
Fins ara ha faltat valentia per part dels diferents equips de govern municipal per ordenar el trànsit de vehicles i persones.Les pressions d'alguns veïns i comerciants han anat endarrerint la conversió del nucli antic en una zona exclusiva o gairebé exclusiva als vianants. Tot han estat pedaços, que mai acaben d'acontentar ningú i creen més problemes que solucions. Que el carrer Antoni Roig i carrers propers s'han de tancar al pas de vehicles és una necessitat si es vol potenciar la part antiga del municipi, una de les grans assignatures pendents de Torredembarra. No es pot anar amb cotxe fins davant d'una botiga o el lloc on hem de fer una gestió. No ho podem fer en altres poblacions i a Torredembarra passa el mateix, tot i que ens emprenyi a vegades.
La conversió de l'antiga carretera N-340 en una via urbana és un altre punt molt important pel futur de la vialitat al nostre municipi. Es tracta d'una artèria que no es pot desaprofitar i que hauran de compartir vehicles i vianants aprofitant al màxim totes les potencialitats. La transformació en una gran avinguda farà que s'acabi amb una barrera que fractura el municipi.
Torredembarra seguirà creixent els propers anys i des de l'Ajuntantament s'assumeix l'horitzó dels 25.000 habitants el 2020. No té res a veure aquest municipi que se'ns dibuixa d'aquí a quinze anys amb el poble dels inicis de la democràcia i hi ha molta gent que li costa comprendre que Torredembarra va molt més enllà del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font. És també la Marítima, els Munts o les Àmfores. Aquestes distàncies no es poden fer a peu -és evident- però si tots utilitzem el cotxe per anar d'una banda a l'altra es crea un problema d'aparcament.
Precisament l'aparcament és un dels grans problemes de Torredembarra. N'hi haurà prou amb els tres grans pàrquings projectats pel Pla de Vialitat? Tinc seriosos dubtes. El transport públic és un altre punt fosc de la Torredembarra actual. Tot i els esforços municipals per potenciar el transport públic a la gent li costa renunciar al cotxe privat.
Publicat al número 101 del Diari de la Torre (abril 2006)
Fins ara ha faltat valentia per part dels diferents equips de govern municipal per ordenar el trànsit de vehicles i persones.Les pressions d'alguns veïns i comerciants han anat endarrerint la conversió del nucli antic en una zona exclusiva o gairebé exclusiva als vianants. Tot han estat pedaços, que mai acaben d'acontentar ningú i creen més problemes que solucions. Que el carrer Antoni Roig i carrers propers s'han de tancar al pas de vehicles és una necessitat si es vol potenciar la part antiga del municipi, una de les grans assignatures pendents de Torredembarra. No es pot anar amb cotxe fins davant d'una botiga o el lloc on hem de fer una gestió. No ho podem fer en altres poblacions i a Torredembarra passa el mateix, tot i que ens emprenyi a vegades.
La conversió de l'antiga carretera N-340 en una via urbana és un altre punt molt important pel futur de la vialitat al nostre municipi. Es tracta d'una artèria que no es pot desaprofitar i que hauran de compartir vehicles i vianants aprofitant al màxim totes les potencialitats. La transformació en una gran avinguda farà que s'acabi amb una barrera que fractura el municipi.
Torredembarra seguirà creixent els propers anys i des de l'Ajuntantament s'assumeix l'horitzó dels 25.000 habitants el 2020. No té res a veure aquest municipi que se'ns dibuixa d'aquí a quinze anys amb el poble dels inicis de la democràcia i hi ha molta gent que li costa comprendre que Torredembarra va molt més enllà del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font. És també la Marítima, els Munts o les Àmfores. Aquestes distàncies no es poden fer a peu -és evident- però si tots utilitzem el cotxe per anar d'una banda a l'altra es crea un problema d'aparcament.
Precisament l'aparcament és un dels grans problemes de Torredembarra. N'hi haurà prou amb els tres grans pàrquings projectats pel Pla de Vialitat? Tinc seriosos dubtes. El transport públic és un altre punt fosc de la Torredembarra actual. Tot i els esforços municipals per potenciar el transport públic a la gent li costa renunciar al cotxe privat.
Publicat al número 101 del Diari de la Torre (abril 2006)
dissabte, d’abril 01, 2006
L'Estatut: la gran oportunitat desaprofitada
És difícil aquests dies no escriure sobre el nou Estatut de Catalunya. El Congrés ha aprovat finalment un text. Des del meu punt de vista es tracta d'una actualització més que d'una reforma a fons per apatar Catalunya al que realment hauria de ser dins de l'Estat espanyol. Ha estat un procés llarg, molt llarg, que no na servit ni perquè l'aeroport del Prat, l'aeroport de Barcelona, de Catalunya, es pugui gestionar des del país. Tampoc s'han pogut reconèixer les seleccions catalanes i el terme nació, al preàmbul, i gràcies. Per no parlar d'un finançmaent que poc marge de maniobra li donarà a Catalunya per sortir de l'espoli i de l'endarreriment d'infraestructures actual.
Molts catalans estem decebuts. Hem gastat més de la meitat d'una legislatura en reunions i reunions, ponències i comissions que de poc han servit. I el més greu és que aquest Estaut ha de durar 25 o 30 anys com a mínim. Convergència i Unió ha sacrificat poder aconseguir molt més autogovern i finançament per a Catalunya per reforçar la imatge d'Artur Mas com a líder polític i aplanar el camí de la sociovergència, que estic segur que arribarà en un any i mig o dos. El PSC ha desaparegut en la negociació de Madrid i el paper d'Iniciativa l'he trobat tristíssim, d'un seguidisme exagerat de CiU i PSC. La posició d'Esquerra és molt complicada i crec que acabarà demanant el vot afirmatiu per aquest Estatut.
El panorama és molt trist. Només queda la incògnita del resultat del referèndum del 18 del juny. Hi haurà vot de càstig? O el poble seguirà les consignes d'uns governants potser massa porucs? Durant aquesta primavera haurem de reflexionar més sobre aquest procés estatutari, tan llarg com poc fructífer.
Salut i segons l'Estatut, monarquia
Molts catalans estem decebuts. Hem gastat més de la meitat d'una legislatura en reunions i reunions, ponències i comissions que de poc han servit. I el més greu és que aquest Estaut ha de durar 25 o 30 anys com a mínim. Convergència i Unió ha sacrificat poder aconseguir molt més autogovern i finançament per a Catalunya per reforçar la imatge d'Artur Mas com a líder polític i aplanar el camí de la sociovergència, que estic segur que arribarà en un any i mig o dos. El PSC ha desaparegut en la negociació de Madrid i el paper d'Iniciativa l'he trobat tristíssim, d'un seguidisme exagerat de CiU i PSC. La posició d'Esquerra és molt complicada i crec que acabarà demanant el vot afirmatiu per aquest Estatut.
El panorama és molt trist. Només queda la incògnita del resultat del referèndum del 18 del juny. Hi haurà vot de càstig? O el poble seguirà les consignes d'uns governants potser massa porucs? Durant aquesta primavera haurem de reflexionar més sobre aquest procés estatutari, tan llarg com poc fructífer.
Salut i segons l'Estatut, monarquia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)