Adéu 2008: una mica de balanç

Apurant les darreres hores de l'any 2008 fas un balanç mental del que han estat aquests darrers dotze mesos, a nivell personal i també general. Em centraré en aquest segon capítol per fer algunes pinzellades perquè no tinc ganes d'avorrir-vos amb una disertació sobre el 2008 en tota la seva integritat. La crisi econòmica que ens volien amagar a principi d'any quan ja era evident i que amb l'arribada del bon temps es va anar aguditzant ha marcat aquest any que acomiadem i tot indica que encara es farà notar més el 2009. Es tracta d'una crisi real i que molta gent està patint amb duresa, però també amplificada pels mitjans de comunicació, que s'han apuntat a un catastrofisme gens aconsellable perquè l'economia remunti el vol.

Hem acabat el 2008 amb un nou incompliment per part del Govern Zapatero. Encara no tenim una proposta de finançament, perquè el que va anunciar el ministres Solbes aquest dimarts és una gran inconcreció. Volem xifres!!! I que no ens tornin a aixecar la camisa. Recordem que el 2008 ha estat el de la segona victòria de Zapatero en unes eleccions espanyoles gràcies a la proposta tan poc centrada del PP, amb un líder, Mariano Rajoy, que genera dubtes i no acaba de controlar el seu partit. Esquerra continua inmersa en batalles intestines mentre el seu sostre electoral s'enfosa. Iniciativa també evidencia símptomes d'estacament electoral a causa d'una gestió en el govern irregular i CiU ha reafirmat el liderage de Mas amb l'objectiu de tornar a la Generalitat d'aquí dos anys. O menys.

Sortim a l'exterior. El 2008 també és l'any de la victòria de Barack Obama en les eleccions nord-americanes. Sóc dels que crec que s'ha exagerat el triomf del senador d'Illinois. Reconec que és un fet històric que un negre (per part de pare) sigui president dels Estats Units i que ha aconseguit una mobilització popular històrica. La seva carrera electoral amb Hillary Clinton ha estat antològica. Però qui esperi d'Obama una presidència revolucionària s'emportarà una decepció de campionat. Ja hem vist en la formació del seu govern que ha apostat per un cert continuïsme amb l'Era Clinton. Esperarem al 20 de gener, data de la presa de possessió d'Obama. Aniran els Estats Units millor que amb Bush? Segur, però és que el llistó estava tan avall! A la retina ens quedarà la imatge del periodista iraquià llençant les sabates a Bush.

El terrorisme d'arrel islàmica continua sent un gran problema per la humanitat. La seva globalitat espanta. L'última escala d'aquesta macabra volta al món terrorista ha estat l'India amb una exhibició d'organització militar que fa temor. Iraq i sobretot Afganistan continuen sent forats negres. Al Pròxim Orient tot segueix igual o pitjor amb l'ofensiva israeliana en curs. Molts ens volen presentar un conflicte amb bons i dolents i no és tan simple. Hugo Chávez continua fent de les seves i el regim castrista a Cuba compleix mig segle amb signes d'esgotament.

Tornem a casa nostra. Qui se'n recorda de la sequera extrema que va marcar els primers mesos d'any a Catalunya? I les centrals nuclears de Vandellòs i Ascó, que ens han donat ensurts dia sí dia també? Hem viscut una catàstrofe aèrea a Barajas amb 150 morts o un tornado que va deixar la seva emprempta de Salou a la Conca de Barberà. No hi va haver víctimes mortals però la proximitat espanta. El Barça, de la mà de Guardiola torna a il·lusionar i el Nàstic segueix generant dubtes amb una irregularitat incòmoda. A l'inici de l'estiu vam veure com una èxit esportiu de la selecció espanyola de futbol es convertia en una explosió brutal de nacionalisme rojigualdià. Ja us he dit que no em volia allargar. Em queden moltes coses al tinter. Si voleu afegir el vostre punt de vista endavant.

A última hora

Recordeu quan anaveu a escola, a l’institut o a la universitat– alguns dels que ara llegiu aquestes línies potser us hi trobeu ara– i a començament de curs us manaven un treball força llarg i complicat? Gairebé tots ho deixàvem per darrera hora com si el professor se n’hagués d’oblidar o perdonar- nos la vida. Però el curs avançava, la data de lliurament del treball s’apropava i llavors tot eren presses. Si el treball era en grup havies de quedar en hores intempestives i passar alguna nit sense dormir massa.

El treball quedava com quedava i l’aspiració màxima no era treure un excel·lent o un notable sinó un aprovat justet. Tinc la sensació que amb el finançament de Catalunya està passant el mateix. El Govern espanyol (l’alumne) ha esperat a darrera hora, potser perquè confiava que el Tribunal Constitucional (un altre professor) li canviaria el treball per un altre de més fácil. Però la sentència dels Dotze homes (i alguna dona) sense pietat no arriba i en aquestes dates nadalenques hem vist una desfilada de presidents autonòmics per la Moncloa.

Queden tres dies fins a final d’any i tot indica que lliuraran el treballa última hora i ens diran que mereix matrícula d’honor. Ens farà contents a les catalanes i catalans? El problema no és aquest sinó que el professor (Catalunya) no té autoritat per corregir el treball, per molt malament que estigui fet. Recordem que el treball (finançament) havia d’estar legalment enllestit l’agost passat i que la vicepresidenta De la Vega va salvar Zapatero de comparèixer al Congrés aixecant la camisa al conseller i líder d’Iniciativa, Joan Saura. No seria més convenient tornar a incomplir una altra data de lliurament, la del 31 de desembre –no ve d’una més–, a canvi d’un acord ben fet i sense presses?

Publicat al diari Aquí el 29 de desembre de 2008

Laporta aprofita la segona oportunitat

Fa dies que volia tornar a parlar sobre el Barça i en especial sobre el seu president, Joan Laporta. Em van fotre molta canya blocaire quan a l'estiu el vaig defensar diversos cops. L'últim, fa uns quatre mesos, quan Laporta va anunciar que continuava. Laporta va superar la moció de censura segons les regles establertes en aquesta figura jurídico-esportiva. A molts els va picar molt, però la realitat és aquesta. El temps m'ha donat la raó.

Quatre mesos després Laporta està rehabilitat. No ha tornat a a tenir sortides de to i sembla haver aprofitat aquesta segona oportunitat que la massa social li va donar. L'aposta per un tècnic jove com és en Pep Guardiola li ha sortit bé. És veritat que la pilota ha entrat -que és el que compta al final- però hi ha una sensació que Guardiola ha tornat l'ordre i la disciplina a un vestidor dissipat en les darreres temporades amb Frank Rijkaard a la banqueta. A més, el de Santpedor està revelant-se com un gran tècnic, amb uns plantejaments tàctics destacables i capacitat per extreure dels seus jugadors el millor d'ells. Laporta l'ha tornat a encertar.

El Barça ha signat una primer tram de Campionat de Lliga de somni i està a vuitens de final de la Lliga de Campions després de quedar primer al seu grup. No s'ha aconseguit res encara però la disposició per assolir grans èxits hi és. Jo he tornat a disfrutar mirant els partits del Barça i el més important, poder exhibir amb orgull el meu barcelonisme després de dues temporades amagant-me sota les pedres. Torno a confiar en el Barça i també en Laporta. Sovint cal donar segones oportunitats a les persones. Jo en sóc partidari. Laporta l'ha tingut i l'ha aprofitat. Eto'o l'ha tingut i l'ha aprofitat. Guardiola, amb una en sembla tenir prou.

Bon Nadal!!!

Des d'aquest humil bloc aprofito per desitjar-vos un Bon Nadal a tots els lectors i lectores. Ja sé que a alguns de vosaltres no us fa massa gràcia aquestes festes. Realment el consumisme s'ha apoderat d'una celebració que hauria de fer-se en família, amb bon menjar i bon beure a la taula -que els catalans en sabem molt d'axò!- i cagant el tió. En algunes cases passa el Papa Noel, Santa Claus o com li diguin aquest personatge inventat per la Coca-cola i que ens ha envaït en forma de ninots fabricats pels xinesos penjats de balcons i finestres. Jo prefereixo el tió i més quan hi ha canalla pel mig.

No em vull allargar. Només desitjar-vos novament que passeu unes bones festes i que carregueu piles per aquest any 2009 que comença i espero que vagi millor de les previsions apocalíptiques que fan alguns.

Bon Nadal i bona entrada d'any 2009!!!

És necessari repensar Torredembarra

Quan escric aquest article el govern de Torredembarra està intentant el•laborar el pressupost municipal per l’any vinent. La missió és complicada ja que la gran font d’ingressos que ha ajudat a quadrar els números municipals des de fa més d’una dècada ha deixat de rajar. La construcció s’ha aturat en sec i Torredembarra es troba entre les poblacions catalanes que més ho està patint. És el perill de posar tots els ous en una mateixa cistella.

Torredembarra ja fa anys que ha fet una aposta clara pel sector immobiliari. El sector primari és testimonial (tot i que un servidor és testimoni directa que encara existeix). Les grans indústries que ocupaven a centenars de torrenques i torrencs fa unes dècades han desaparegut i només queden empreses de tamany petit i algunes mitjanes. La gran empresa de Torredembarra és l’Ajuntament, tant pel nombre de treballadors com per ser un dels destins preferits de molts joves (i no tan joves) torrencs per a trobar-hi feina.

El sector terciari té un pes important a Torredembarra, però hem estat incapaços de crear serveis amb més valor afegit, que haurien atret una clientela amb un poder adquisitiu més alt. És imperdonable, per exemple, que el nostre municipi no tingui una mínima infraestructura hotelera. L’aposta dels anys seixanta va ser la segona residència i aquesta política no ha estat corregida en mig segle ni pels governants ni per l’empresa privada. Ara ens trobem sense places hoteleres, que atrauen un tipus de visitant que gasta més que el que es tanca a l’apartament llogat o que té en propietat i només surt per anar a comprar al supermercat, passejat amunt i avall o torrar-se a la platja.

La construcció ha estat el gran motor de Torredembarra els darrers anys. Hem passat en dues dècades de 6.000 a més de 15.000 habitants censats. Hem urbanitzat i urbanitzat. S’han deixat fer barrabassades urbanístiques. Al Canyadell, a Muntanyans… Sempre s’ha arribat tard per aturar-ho. Tenim un port mal situat i que ha marcat una línia descendent des de la seva inauguració. L’ubicació del port al Roquer va ser un greu error que ha malmès un entorn natural únic. El Cap Gros, la Roca Foradada… descansin en pau i visca la nostàlgia. Hi ha hagut excepcions en aquest caos urbanístic, com la construcció del Passeig Marítim o la nova Biblioteca. Altres equipaments bàsics, com un Pavelló Poliesportiu, han arribat amb un retard tan inexplicable com insultant. I que dir de la peatonalització del carrer Antoni Roig i voltants, que entrarà en els manuals de com no afrontar una reforma urbanística com aquesta. Ah, i encara cueja.

Aquesta és la Torredembarra que ha entrat en el nou segle. Hi ha ajudat, sens dubte, el desgavell polític que fa ja una dècada que vivim. Si per alguna cosa és coneguda Torredembarra és per la seva inestabilitat política, amb uns guions que semblen escrits des de Hollywood. Revertir aquesta situació és complicat però no impossible. Queden encara davant nostre les darreres oportunitats, com la reconversió de l’antiga N-340 en un passeig. Però cal una planificació a mig i llarg termini. És necessari enterrar el partidisme i els personalismes que han marcat els darrers temps i molta voluntat política mitjançant la unitat d’acció. El model dels darrers anys està esgotat. Cal repensar Torredembarra.

Publicat al Diari de la Torre el desembre de 2008

Inseguretat

Una de les grans fal·làcies de la democràcia és relacionar una certa “mà dura” en matèria de seguretat amb els governs teòricament més conservadors i debilitat i màniga ampla quan mana l’esquerra. La inseguretat és un problema molt greu i en els propers mesos encara empitjorarà més a causa de la crisi econòmica. Hi ha èpoques en què augmenten els anomenats robatoris silenciosos en habitatges unifamiliars. Hi ha comerços que pateixen atracaments cada cop més sovint.

La sensació d’impunitat és total en molts col·lectius. Un és el dels pagesos o propietaris de masos més o menys aïllats. Els lladres entren a moltes masies com si fos casa seva. Els Mossos d’Equadra i les policies municipals mostren una ineficàcia gairebé insultant, amb patrulles en llocs i moments equivocats. Les denúncies són poc més que paper mullat (per les pixarades dels lladregots, és clar). I la por dels pagesos és que si prenen segons quines mesures els malfactors en qüestió els destrossin o els cremin el mas. Ja ha passat diversos cops. Reunions amb alcaldes i amb comandaments policials, serveixen de ben poc.

L’actual Estat de dret es basa en la cessió als governs de l’ús de la força, però si aquest estat es mostra ineficaç, que ha de fer el ciutadà que li entren a la seva propietat cada dos per tres i sembla que se li’n foten a la cara? Deixem enrera esquerres i dretes i debats postissos i afrontem els problemes reals com són la inseguretat ciutadana creixent. Cal una reforma urgent d’un Codi Penal ineficaç, invertir en una Justicia saturada i acabar amb aquesta impunitat de veure com els delinqüents -quan els agafen- entren per una porta de la comisaría i surten per l’altra pensant ja en el proper robatori. Aquí si que és necessari un ampli pacte d’Estat.

Publicat al diari Aquí el 22 de desembre de 2008

Cròniques de l'altra banda (XXXVII)

L'Alt Camp és una comarca no massa extensa però amb contrastos impotants en el seu territori. Dilluns vaig assistir a la presentació d'un nou vi el·laborat per l'Agrupació d'Agricultors del Pla de Manlleu. Es tracta de 'El nou de +500', un i blanc ideal per combinar amb tota mena d'àpats i també per pendre'l a mitja tarda picant alguna coseta. És el que vam fer després d'una "currada" presentació d'aquest nou producte, fruit d'una geologia i unes condicions climàtiques úniques en aquesta subcomarca a cavall de l'Alt Camp i del Baix Penedès. Els raïms es recullen en vinyes que almenys estan a 500 metres -d'aquí ve el nom del vi- sobre el mar i que poden arribar a 700 metres, als termes municipals de Querol, Aiguamúrcia i la Juncosa de Montmell.

Per arribar al Restaurant Mas del Pla, a Ranxos de Bonany, al terme municipal de Querol, des del Vendrell -o havia quedat per dinar amb un bon amic- vaig passar per una encantadora -malgrat les corbes- carretera comarcal que s'enfilava des de Sant Jaume dels Domenys i passava per Aiguaviva i el Pla de Manlleu. Amb el sol ja amagat darrera l'horitzó, els últims rajos solars del dia creaven una atmòsfera especial. Arribant a Aiguaviva vaig topar-me amb mitja dotzena de cotxes esportius amb matrícula alemanya aturats enmig de la carretera. Una cursa il·legal a l'estil Adrian Brody? També va fer aparició l'aiguaneu i és que feia un fred considerable. Un fred sa, però.

La setmana ha estat força intensa pel que fa a activitats organitzades pel Consell Comarcal de l'Alt Camp. Dimarts al Pla de Santa Maria es va fer la cloenda del taller d'ocupació de jardineria 'Treballem i construïm per al Camp 2007'. Recordo que el jardí de la piscina d'Alió, un dels treballs portats a terme pels alumnes del taller, va tenir força repercussió mediàtica. Era l'epoca de la sequera que afectava el nostres país i en aquest jardí es feia servir la tècnica de la xerojardinaria, amb espècies vegetals que consumeixen una quarta part que la resta d'espècies.

Dimecres vam presentar el projecte de l'ONG MILPA Tarragona, que té com a objectiu que 34 famílies d'una petit poblat de Guatemala puguin recollir i conservar l'aigua pluvial. El Consell de l'Alt Camp hi col·labora amb 2.000 euros, més del 0,7% dels seus recursos propis. Hi farà cada any amb un projecte d'una ONG diferent. Per arribar al poblat des de la capital guatemaltenca es tarda dos dies ja que és una zona de difícil accés. Anirem fent seguiment d'aquest projecte. Divendres es va fer l'activació de la webcam i la estació metereològica que el Centre Metereològic de l'Alt Camp ha instal·lat al cim de Miramar, a 800 metres sobre el nivell del mar. Aquesta és la imatge que es veu des de la webcam.

Bull la Torresfera. A veure si ens cremarem!!!

Laura Pradeda dijo...
En resposta a la intervenció produida del regidor de l'oposició Grangel al Plenari del 18.12.08 i al titular del present blogg, informo:

En el blog de TorrEsquerra hi ha una persona que està emprant el nom de Laura Pradeda falsament incurrint per tant en un delicte de suplantació de personalitat amb resultat dany a la meva imatge i per tant immputable civil i penalment, delicte castigat amb condemnes privatives de llibertat. Per tant, sol-licito que si en el plaç de 24hores no es realitza una rectificació formal i pública del fet imputable procediré a denunciar-ho a la autoritats competents i a exercitar les accions criminals en empara dels meus drets tutelats constitucionalment.

Aquest comentari el podem trobar des d'aquest divendres en diversos blocs torrencs. La raó és l'aparició del comentari que veureu dos línies més avall és un altre que dijous a la tarda es podia veure al blog Torresquerra i que va motivar un prec d'Enric Grangel al ple municipal del mateix dia. Grangel en parla al seu bloc.

Laura Pradeda ha dit...
Ja heu consensuat aquesta moció amb altres forces polítiques, per tal de recabar vots favorables?
Si no ho heu fet, dos vots (o un) a favor de l'esmentada moció, unes quantes abstencions, i una majoria en contra.
On voleu anar a parar?

El curiós del cas és que clickant al damunt de la Laura Pradeda de dijous et remetia a un blog sense posts però amb molta mala llet, La Ràbia. Tot i aquesta poca activitat al seu blog, La Ràbia ha deixat emprempta en altres blogs a través de comentaris molt durs, per alguns insultants, contra els actuals grups i regidors de l'oposició.

Ja ho veieu!, que diu el Ferran Monegal. Tenim muntat un bon pollastre cibernètic. Usurpació de personalitat! Sona força contundent. Ens podem trobar davant d'una nova judicialització de la vida torrenca -Ja hi estem acostumats!!!- però aquest cop amb la Torresfera com a teló de fons. Serà qüestió -sinó hi ha aquesta rectificació que demana Pradeda- de començar a investigar d'on venen aquests comentaris i qui és o no és La Rabia, un/a blocaire força dropo/a però amb una mala llet terrible a l'hora d'escriure comentaris en altres blocs.

Pressupostos, finançament... i el Senat

Aquest dijous el Congrés de diputats espanyol ha aprovat els pressupostos generals de l’Estat. Ho ha fet amb els vots a favor del PSOE, el PNV i el BNG. Dins dels vots del grup socialista també hi ha hagut els vots del PSC. Jo sóc dels que mai he dubtat que els socialistes catalans votarien a favor d’aquests pressupostos, com ho faran amb els del 2010, 2011, 2012…. S’ha perdut molt de temps i pàgines de diari especulant sobre un hipotètic vot en contra del PSC a aquests números. El que ja fa dies que sento és vergonya aliena veient el tracte que reben alguns dirigents del PSC quan “s’enfronten” al PSOE. “Si som el mateix”, els diuen amb una suficiència i una fatxenderia insultants.

Ara vindrà un nou intercanvi dialèctic al voltant de la negociació del finançament català. Ja fa dies que ha començat però ara s’intensificarà. El periodisme de declaració i contradeclaració tan estès en els últims anys el trobo cada cop més qüestionable. Els mitjans de comunicació segueixen el joc als polítics. Estem davant d’un teatre amb el culebrot del finançament? Està tot pactat i hi ha un guió escrit amb un acord de darrera hora? La reunió a la Moncloa d’aquest dissabte apunta cap aquí. Després d’incomplir-se diversos terminis sembla que aquest es complirà. O no?

Tornant avui amb cotxe des de Valls escoltava la tertúlia de “L’Oracle” de Catalunya Ràdio, dirigit per Xavier Grasset. Tenia com a convidada la vicepresidenta del Congrés i dirigent del PSC Teresa Cunillera. Sentint-la veia més clar que mai que no hi haurà trencadissa entre el PSOE i el PSC. Ni molt menys. La cap de llista del PSC en les darreres eleccions generals és Ministra de Defensa i fins i tot sona com a succesora de Zapatero. Potser un dia d’aquests tornem a sentir aquella cançoneta del grup propi del PSC al Congrés. Jo ho veig com una utopia.

I una última reflexió: Per a què serveix el Senat? La cambra alta ha vetat uns pressupostos generals de l’Estat i el Congrés l’ha aixecat com si res. Una altra cançoneta -avui és un dia molt musical és aquells que diu que el Senat ha de ser una cambra de representació territorial on quedi demostrada la plurnacionalitat –per alguns federalisme- de l’Estat Espanyol. El Senat actualment és un cementiri d’elefants –fins i tot Fraga en forma part- i no hi ha cap mena d’interès a resucitar-lo.

Ens volen prendre el pèl

Cada cop em passa més quan sento llegeixo certes declaracions, ja siguin de polítics i de “personatges rellevants” de la societat civil, de tenir la sensació que se’ns en foten a la cara. Et sents com si et clavessin un calvot al clatell i a sobre se’n riessin. Parlo de les afirmacions del president d’Acesa, Salvador Alemany. Aquesta setmana proposava apujar els peatges de les autopistes quan hi hagi més trànsit. Alemany s’omplia la boca destacant que amb aquests “peatges selectius” s’evitarien les congestions. Ens volen prendre el pèl els amics d’Acesa?

Què és una autopista? És una via que et permet circular més ràpidament i amb més comoditat. Per això pagues un peatge per utilitzarla, depenent de la situació geogràfica, és clar (a diverses comunitats autònomes no saben el que és un peatge). Per tant, si una autopista està congestionada caldria aixecar les barreres i que fos gratuïta perquè no et donen un sevei mínim de qualitat. Les declaracions d’Alemany encara tenen més delicte ja que les fa enmig de les obres d’ampliació de l’AP-7, que han convertit aquesta autopista al seu pas pel Camp de Tarragona en una de les carreteres més perilloses de Catalunya. Aques setmana hem vist dos accidents múltiples consecutius a l’alçada de Tarragona. I a seguir pagant, eh!

Un altre punt a tenir en compte: al costat d’una autopista amb peatge hi ha d’haver una carretera gratuïta pels que no vulguin o no puguin rascar-se la butxaca. És l’N-340 una carretera que compleix unes condicions mínimes en alguns dels seus trams? Afortunadament entre Torredembarra i Salou l’AP-7 és gratuïta des de fa una colla d’anys. A Madrid sembla ara que volen impulsar el rescat dels peatges catalans. Ens ho hem de creure? Tan desinformat està tot un president d’Acesa? Ai ai ai.

Publicat al diari Aquí el 15 de desembre de 2008

Cròniques de l'altra banda (XXXVI)

Durant la meva carrera periodística he assistit a un nombre important d'àpats de Nadal d'administracions públiques, partits polítics, associacions i empreses. Esmorzars, dinars -sentats o drets- i sopars. Austeritat i luxe. Amb discursets o sense. A finals de novembre ioben entrat el mes de gener... He vist una mica de tot. Aquest cop em tocava a mi organitzar un àpat de Nadal per a periodistes. En els darrers anys el Consell Comarcal de l'Alt Camp no havia fet aquest tipus de trobades, tot i que en els seus inicis, a finals dels vuitanta, s'havien organitzat sopars de Nadal. Nosaltres vam optar per un esmorzar-roda de premsa en una cafeteria-restaurant propera a l'actual seu que vam programar per aquest dimecres passat.

La crisi ha fet que s'hagin suprimit alguns d'aquests àpats de Nadal. Crec que en alguns casos, com el del "mític" dinar-lot de Dow que aquesta supressió està justificada. No pots eliminar milers de llocs de treball i organitzar un multitudinari dinar amb periodistes, que a més marxen carregats amb un generós lot. Catastròfic a nivell de comunicació interna. Però les administracions han de retallar aquest tipus de despeses? O és la xocolata del lloro? És un debat obert. Jo em decanto per la segona opció.

L'àpat de Nadal que vam muntar des del Consell de l'Alt Camp per als perodistes va ser una trobada distesa en què van assistir els professionals de la comunicació que setmana si setmana també assisteixen a la tradicional roda de premsa del dimecres, la presidenta del Consell Comarcal, Carme Mansilla, el gerent, l'Emili Llauradó, i un servidor. Després van fer una roda de premsa de balanç de l'any i vam apuntar objectius i eixos per al 2009. Evidentment el titular de l'endemà i el divendres -dia quan es publiquen els dos setmanaris vallencs- versava sobre la data de trasllat del Consell a la nova seu i el cost de l'obra. Els mitjans recollien unes declaracions de la presidenta sobre la dimensió de trasllat, que "va més enllà d'un canvi de local i és un canvi de mentalitat". No són paraules grandiloqüents sinó amb contingut. N'anirem parlant.

RAC-1, la Ràdio Nacional de Catalunya?

Les dades de la tercera onada del 2008 de l’EGM son clares, tot i qui, com si es tractessin de resultats electorals, hi ha qui les interpreta al seu favor quan són netament negatives. RAC-1 segueix el seu ascens imparable i està molt a pro del segon lloc de la SER a Catalunya, mentre l’audiència de Catalunya Ràdio accelera el seu enfonsament, tot i que manté el primer lloc. El que molts ja auguraven a l’inici de la temporada, l’enquesta de l’EGM ho confirma. RAC-1 puja molt i Catalunya Ràdio retrocedeix.

Reconec que jo sóc un oient habitual de RAC-1 i aquest fet em pot restar una certa neutralitat, tot i que encara sintonitzo Catalunya Ràdio de tant en tant. Disfruto amb el Basté, ric amb els de Minoria Absoluta i el Clapés i vibro amb les retransmissions del Barça. Enyoro el Bassas, que aquesta darrera temporada havia tornat a escoltar més que ocasionalment. Si que sento la interessant tertúlia de l’’Oracle’, dirigida pel Grasset i sempre que puc connecto amb l’’En guardia’, del Calpena i el Jonqueres. Aquests dos darrers programes són de Catalunya Ràdio.

La ràdio és un mitjà que ha resorgit amb molta força entre tanta nova tecnología. La inmediatesa i la proximitat continuen sent les seves grans armes. Els locutors són com de la familia. T’acompanyen mentre condueixes, quan treballes, abans d’anar a dormir… La ràdio t’informa, et fa riure, et fa pensar, interactues amb ella… Està clar que RAC-1 és una emisora que està pujant amb molta força amb una programació de qualitat i uns grans professionals. Els resultats ho demostren. També l’EGM assenyala que Catalunya Ràdio viu un mal moment, amb una línia perillosa línia descendent. Suposo que els seus directius en prendran nota perquè ser la Ràdio Nacional de Catalunya no és un títol vitalici. Cal mantenir-lo i fer mèrits per ser-ho.

Doncs potser millor que no la toquem

Aquest cap de setmana s’han complert els trenta anys de l’aprovació de l’actual Constitució espanyola. Com sempre passa en els aniversaris rodons, es fan balanços dels anys de vigència de la Carta Magna i es debat sobre si cap introduir canvis en el text. La Constitució que tenim és fruit d’un moment polític molt concret i complicat, amb el cadáver del dictador encara calent i els militars franquistes esmolant els sabres. Tres dècades després i amb una democràcia consolidada seria un bon moment per revisar el text constitucional i adequar-la als nous temps. Aquesta és la teoria perquè la pràctica és molt diferent. Quan sents parlar els polítics espanyols d’una hipotètica reforma constitucional patrocinada per PSOE i PP, tot indica que aniria per un camí molt diferent a la que volem la majoria dels catalans, que aspirem a un autogovern més gran que l’actual, com ha quedat reflectit en el nou Estatut. Si obrim el meló de la reforma constitucional correm un risc real d’una regressió del procés autonòmic. Amplis sectors dels dos principals partits polítics espanyols se’n moren de ganes.

Després d’escoltar Zapatero en l’aniversari constitucional tot indica que la reforma del text queda aparcada. Després del que hem sentit aquests dies, millor així. I si tenen ganes de tocar la Carta Magna que es dediquin a canviar articles tan “trascendentals” com la successió en la corona perquè algun dia poguem tenir una reina encara que el seu germà petit sigui varó. És una qüestió vital que a mi fa dies que no em deixa dormir. En canvi, l’actual Senat ja em va bé, tot i que hem comprovat fa poc que l’aprovació d’un veto als pressupostos generals de l’Estat serveix exactament… per a res.

Publicat a l'Aquí el 9 de desembre de 2008

'Rabassa morta', un drama rural tarragoní

Aquest cap de setmana llarg l'he aprofitat per acabar de llegir la novel·la 'Rabassa morta', d'Anselm Aiguadé (en la imatge signant exemplars). Llegir el llibre d'un autor que coneixes personalment sempre és una experiència diferent perquè encares la lectura amb una predisposició especial. I més quan saps que aquesta és la seva primera obra. Ets més benevolent. Fent un esforç de prendre distància, us puc dir que 'Rabassa morta' és un un bon llibre, molt recomanable.

L'Anselm Aguadé, que fa gairebé dues dècades m'ensenyava informàtica al Col·legi Antoni Roig, ha escrit un drama rural ambientat en el darrer tram del segle XIX en un poble indeterminat que ell mateix em va situar al Baix Penedès. M'ho he passat molt bé llegint-la, amb una arrencada aprofitant un viatge amb tren a Barcelona, una continuació amb petites dosis a causa de la feina que he tingut aquests dies i una rematada final aquest cap de setmana.

L'Anselm defineix molt bé el caràcter dels protagonistes del relat, on no trobem bons molt bons ni dolents mol dolents. Disfrutem de les contradiccions que tots tenim en uns personatges d'una època ja pretèrita en la qual l'autor ens hi submergeix d'una manera magistral. Rabassaires, senyors, mossos, criades... es van interelacionant en les 270 pàgines del llibre. És un drama rural que fàcilment es podria adaptar al teatre. És una idea que deixo a l'aire.

Es d'agrair a l'Editorial Cossetània que aposti per autors locals, com l'Anselm Aguadé, nascut a Vilabella i professor de secundària a Torredembarra. La presentació del llibre fa unes setmanes va ser multitudinària. Espero que tots els que van venir a l'acte no ho fessin només per compromís sinó que hagin llegit el llibre Val la pena. Com ja li vaig dir a l'Anselm fa uns dies, quan estava a mig llegir 'Rabassa morta', espero ja la seva segona novel·la. El llistó, però, l'ha posat força amunt.

Cròniques de l'altra banda (XXXV)

La feina al Consell Comarcal de l'Alt Camp continua imparable tot i la proximitat de les festes nadalenques. Aquesta setmana ha estat intensa, amb actes inclosos dins del programa per commemorar el Dia Mundial contra la violència vers les dones, celebrat el passat 25 de novembre però que s'allarga fins a mitjan mes de desembre. Xerrades i exposicions com la que es va inaugurar a la sala d'actes de l'Ajuntament del Pla de Santa Maria dimecres. La xerrada la va fer la companya del Consell Polar Palacio i va ser una interessant introducció en el paper de la dona en els conflictes bèl·lics i les associacions de dones que en diferents punts del món treballen per la pau.

Dijous també va ser un dia intens, amb l'organització a l'Hotel Class Valls d'una jornada per a presentar el Programa de Desenvolupament Rural Integrat 2007-2013 a l’Alt Camp i la metodologia Leader 2007-2013 Alt Camp, Conca de Barberà, Anoia. La jornada estava oberta als diferents càrrecs polítics del territori i les associacions, entitats i empresaris de la comarca i la participació va ser molt alta. Per una banda es podia conèixer d'aprop un document que radiografia la comarca i traça el seu desenvolupament futur i, per l'altra, es podia obtenir informació sobre els ajuts dels fons europeus per tirar endavant projectes d'emprenedors i administracions locals, que tan bé han anat en les anteriors convocatòries.

Mentre es desenvolupava la jornada, en una altra sala de l'hotel es realitzava una roda de premsa per presentar la segona edició de 'Bràfim és màgic', un festival que s'està realitzant aquest cap de setmana en aquest municipi. L'alma mater del projecte és el Màgic Andreu, descendent de Bràfim i m'atreviria a qualificar-lo com el "Mag oficial de Catalunya". La seva màgia basada en la comicitat va fer forat els anys vuitanta i noaranta i, actualment, ammb els 60 anys complerts continua actuant, fent xerrades i fins i tot ha engegat una ONG, Som-riures sense fronteres.

El Màgic Andreu té un carisme natural, combinat amb una proximitat que sovint costa trobar en aquest tipus de personatges. Em va fer molta il·lusió poder parlar amb el Màgic Andreu. No només això. Vaig assistir a un parell de trucs,a un pam d'on estava jo, que em van deixar bocabadat. A mi i als altres que ho veiem. No em vaig poder resistir a fer-me una foto amb ell. Aquí la teniu.

Apunts sobre el Fortí de la Reina

Sembla que ara sí, que el compte enrera de l'enderrocament del Restaurant del Fortí de la Reina ha començat. Les primeres tasques de desmuntatge s'han iniciat aquest dimarts. El procés sembla irreversible. No crec que arribi alguna altra ordre judicial just abans que entrin les màquines exigint una paralització d'aquests treballs perquè s'ha d'estudiar no sé quin coi de recurs. Seria massa hollywoodià. Tot i que a Tarragona passen coses molt pel·liculeres. Començaríem pel Pàrquing Jaume I...

Dinou anys de procés judicial!!! Són masses. Estem davant d'un exemple claríssim que la justícia del nostre país no va bé. Un restaurant construït de forma il·legal ha treballat una colla d'anys i els seus propietaris n'han fet un munt de calers aprofitant la lentitut exasperant del nostre tercer poder. L'Ajuntament ha col·laborant en aquest allargament del procés amb un entossudiment enlloc d'admetre un error. No ha pogut competir amb un altre entossudiment, el de la demandant, Rosa Elias. Almenys, amb l'inminent enderrocament, es demostra que la justícia és igual per a tots.

En els últims anys hi ha hagut un procés d'assumpció per la majoria de tarragonines i tarragonines que el Restaurant del Fortí de la Reina ha de ser enderrocat. Fa uns anys la majoria era la que defensava el seu manteniment, fent la vista grossa o buscant algun subterfugi legal. Fins i tot una plataforma ciutadana va recollir milers de signatures fa uns quants anys a favor del manteniment del restaurant. Ara segur que no en recollirien tantes. Una gran majoria de tarragonins hem anat a un o més banquets al Fortí i en guardem possiblement un bon record, però això no té res a veures amb la seva il·legalitat. El Restaurant és un gran equipament per a la ciutat però va néixer malament i la justícia, lentíssima, ho ha acabat admetent.

D'aquí tres mesos o potser una mica més ja no quedarà res del restaurant i aquí començarà el gran repte de l'Ajuntament tarragoní: evitar la degradació d'aquest espai històric. Pot quedar molt maco deixar una zona verda en aquest magnífica ubicació però s'ha de vigilar que no es converteixi en -i perdoneu l'expressió- un cau de merda. Aquest és el gran repte de Ballesteros i la seva gran oportunitat d'esmenar l'ereror del qual ell en formava part aquell ja llunyà 1989. Es tancarà així el cercle.

Publicat a TotTarragona el 5 desembre de 2008

Els veritables nazis

En els darrers anys s’ha estès exageradament l’ús de l’adjectiu nazi. Si aquestes persones que alegrement incorporen en el seu discurs aquest terme per atacar els seus adversaris reflexionessin una mica sobre el que surt de les seves boques o de les tecles dels seus ordinadors farien marxa enrera. Bé, si tenen un mínim de bona fe, cosa que sovint dubto. Els nazis van ser els responsables de l’extermini de milions de jueus, gitanos, homosexuals i altres minories que tenien la mala fortuna de viure en els països que controlaven.

Un partit polític espanyol índigne del nom que porta, Unión Progreso y Democracia, i liderat per una de les polítiques més nefastes de les darreres dècades, Rosa Díez, es dedica comparar Catalunya amb el règim nazi. Presenten un país on els qui parlen castellà estan perseguits com els jueus a l’Alemanya de la II Guerra Mundial. Menteixen i el més greu és que no ho fan per desconeixement sinó de forma deliberada i planificada. I és que els verdaders nazis són personatges com Rosa Díez, Pedro J. Ramírez o Federico Jiménez Losantos, que porten ja uns quants anys repetint i repetint mentides i calúmnies, intentant que al final es converteixin en veritat. El director del diari El Mundo, el locutor de la COPE o aquesta política són aprenents del gran ideòleg i propagandista nazi Joseph Goebbels.

I el més greu és que s’estan sortint amb la seva -almenys en part- i moltes espanyoles i espanyols es pensen que els nazis som els catalans i que marginem i marquem amb l’Estrella de David el qui parlen en català. Aquesta és la perversa estrategia dels nazis i dels règims totalitaris: convertir les víctimes en culpables. Jo em sento víctima com a català que sóc de Rosa Díez, Pedro J. Ramírez o Losantos. Per ells diran que jo sóc el nazi. És el seu joc inmoral.

Publicat al diari Aquí l'1 de desembre de 2008

Cròniques de l'altra banda (XXXIV)

Aquesta setmana s'ha celebrat el ple ordinari del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Els plens ordinaris es fan cada dos mesos el darrer dimecres de mes. El fet que hi hagi un govern consens fa que siguin molt àgils i ràpids. La feina es fa a les diferents comissions informatives, juntes de portaveus i comissions de govern i els plens esdevenen l'escenari on ratificar aquests acords. El del darrer dimecres va ser una mica més llarg perquè el portaveu socialista, Joan Canela, va oficialitzar que renunciava a la seva acta per centrar-se en la seva tasca a l'Ajuntament de Valls. Ja feia unes setmanes que se sabia la renúncia i que el seu lloc l'ocuparà un altre regidor vallenc, Josep Ramon Moreno.

El que si va ser una novetat és el nom de qui substituirà Canela com a portaveu del grup municipal socialista, la Sílvia Rubió, que és regidora de Vila-rodona -en la imatge els podeu veure a tots dos-. Me n'alegro que una jove política tingui a partir d'ara més responsabilitats. La proporció de dones al plenari comarcal és exageradament baixa -dos de dinou- però una és la presidenta i l'altra, la portaveu socialista. A l'Ajuntament de Valls, tot i que des del setembre ja no hi ha alcaldessa, si que l'alcalde està flanquejat per dues tinents d'alcalde. Crec que és important que hi hagi més dones dirigint administracions públiques perquè igual que són el 50% de la societat han de tendir a aquest percentatge al capdavant d'Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Governs... Això sí, sense quotes ni paritats artificials.

La setmana ha estat força intensa informativament parlant. Hem donat a conèixer els ajuts escolars. Més de 200.000 euros per ajudar a les famílies més desafavorides de la comarca a pagar els llibres de text, menjador i transport escolar. També s'han aprovat subvencions per Ajuntaments que volen millorar els seus camins municipals, vitals perquè els pagesos puguin accedir millor a les seves terres. S'ha inaugurat la nova oficina comarcal de Medi Ambient, la base operativa dels agents rurals. I més històries que podeu consultar a www.altcamp.cat

Instal·lats en l’esquizofrènia

Fa uns dies parlava amb un amic periodista que les darreres setmanes li va tocar cobrir ocasionalment la informació política de Torredembarra i qualificava la situació que viu el nostre Ajuntament d’”esquizofrènica”. La visió d’un professional de la comunicació poc contaminat pel dia a dia polític torrenc crec que és una font fiable per a demostrar que el nostre municipi segueix instal·lat en una permanent esquizofrènia que s’accentua a mesura que van caient i formant-se governs i potser serveix per a omplir titulars i pàgines als diaris però no per a millorar els equipaments i el benestar dels ciutadans.

Un jutge ha sentenciat que l’Ajuntament de Torredembarra ha d’indemnitzar amb més de 387.000 euros una empresa vinculada a la regidora d’Urbanisme del municipi per les pèrdues ocasionades per l'aturada provisional de les obres d'un edifici que feia. Els fets es remunten al 2005 quan aquesta regidora, Maria Dolors Toda, estava a l’oposició. És a dir, que els Serveis Jurídics del consistori estan preparant una apel•lació en contra de la primera tinent d’alcalde per evitar haver de pagar aquests diners o almenys reduir-ne la quantitat. En una època de greu crisi econòmica com l’actual, amb el descens en picat dels ingressos procedents de la construcció, només li falta al nostre Ajunament haver de fer front a aquesta no gens despreciable fixa. La regidora, per la seva banda, diu que preguntin a l’alcalde, com si això no anés amb ella.

Però hi ha un segon capítol. Uns dies després ens trobem un edicte al Butlletí Oficial de la Provincia en què l’alcalde notifica a la seva primera tinent d’alcalde de problemes relacionats amb una llicència demanada per una empresa seva. Potser sóc una mica simple però si jo fos el senyor Masagué hagués cridat al meu despatx la meva sòcia de govern –amb la qual es pressuposa una certa confiança- i li hagués comentat el problema en qüestió. No crec que calgui publicar-ho en un butlletí oficial. Com deia aquell “la ropa sucia se lava en casa”.

Però és que igual sóc jo el rocambolesc. Per això avisava el mes d’agost que era un greu error situar Toda al capdavant de l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament, perquè té molts interessos urbanístics i immobiliaris. I de ben petit m’han ensenyat que no s’ha de ser jutge i part. Sinó acabem fent com l’expresident del Barça, Joan Gaspart, que uns dies era el màxim dirigent blaugrana i un altre dia soci. “Ara són Gaspart president. Ara són Gaspart soci”, ens deia l’amic Joan. Crec que això no és seriós.

Queda molt de mandat per endavant i situacions d’aquest tipus es poden tornar a repetir. L’actual govern està format per només nou membres mentre que vuit resten a l’oposició. Els equilibris són complicats i episodis com els dos que han passat les darreres setmanes no són gens recomanables per a l’estabilitat de l’executiu pentapartit de Masagué. Seria recomanable fer alguns reajustaments l’equip de govern però, com ja he dit abans, les peces en l’executiu torrenc encaixen amb calçador i moure-les és molt complicat. Molt.

Publicat en el número de gener del Diari de la Torre

Por a l'Índia

Avui, quan he posat la ràdio només aixecar-me, ja he vist que alguna cosa anava malament. Concretament a l'Índia. Entrevistaven l'eurodiputat de CiU Ignasi Guardans, de viatge oficial a Bombai. Parlava d'explosions, hostatges, assalts, terroristes... Ja hi tornem a ser! Des de fa ja uns anys, coincidint amb el canvi de mil·leni, cíclicament patim els sotracs del terrorisme multinacional. Ja sigui a Nova York, Madrid, Londres, el Marroc o Indonèsia. Avui li ha tocat a l'Índia. La multinacional del terrorisme -no sé si Al-Qaeda o alguna altra cosa que no ens acaben d'explicar- reparteix les seves macabres aparicions per tot el món.

El que ha passat avui a l'Índia ha estat un nou salt qualitatiu en el terrorisme internacional. Han exhibit una operativitat militar a l'hora d'executar les seves accions: una cadena d'atemptats i d'atacs contra hotels de luxe plens d'occidentals. Quan escric aquestes línies la policia índia encara està alliberant hostatges i ja hi ha un centenar de morts. Experimento sensacions semblants a l'11 de setembre de 2001, l'11 de març de 2004 o el juliol de 2005. És cíclic.

La lluita contra el terrorisme internacional sembla no avançar. A l'inrevés: s'està enquistant. De res serveixen mesures com els controls draconians als aeroports o les accions dels serveis d'espionatge occidentals. Els terroristes troben la manera de fer-se notar i estendre la por, que és el seu objectiu. S'alimenten de la pobresa, del no futur en molts països que genera un rebuig contra l'opulent món occidental. És un terreny adobat pels fanatismes religiosos i la situació continuarà igual si no hi ha un canvi real de rumb de nosaltres, l'autoanomenat món occidental, els països democràtics... El que cal és saber cap a on hem de fer aquest cop de timó, sense renunciar a la llibertat que tants segles ens ha costat aconseguir.

Que vénen els russos!

Com diria aquell, aquesta setmana s'ha posat el semen i d’aquí uns mesos volen que neixi una nova criatura: una Repsol-YPF que parlarà rus. Lukoil, una empresa russa teòricament privada, s’ha ofert generosament a comprar un paquet de gairebé el 30% de les accions dela petroliera presidida per Antoni Brufau, ara en mans de la Caixa i Sacyr. Amb aquesta operació la constructora, amb un deute de 18.000 milions d'euros, ingressaria uns diners vitals per la seva supervivència i la Caixa –que aquesta setmana també ha posat a la venda PortAventura- obtindria líquid per a finançar noves operacions.

No sóc economista però m’agrada seguir l'actualitat econòmica i en els darrers anys estic al·lucinant bastant. Encara recordo el culebrot protagonitzat per Gas Natural, Endesa i EON. L'epíleg va ser que Manuel Pizarro, el president d’Endesa que s’oposava histèricament a l’OPA de Gas Natural però acceptava gustosament l’OPA teutona, va acabar de número dos del PP per Madrid a les darreres eleccions generals. Mentre el PP defensava llavors la germanització de la principal elèctrica espanyola ara abominen d'una Repsol-YPF russòfila. Coincideixo força amb ells en aquesta segona posició. Rússia ha entrat amb molta força al segle XXI i el control dels mercats energètics és la seva estratègia per tornar a ser una superpotència. Per això els interessa controlar la principal petroliera d’un país que no importa el seu gas natural. Una “putinada” amb totes les de la llei.

Però potser pesa més salvar una constructora que ha estirat més el braç que la màniga amb el beneplàcit governamental que evitar un avanç de peó rus en el tauler de la geopolítica. Deu ser això el que Zapatero va anar a explicar a Washington el cap de setmana passat.

Publicat al diari Aquí el 24 de novembre de 2008

Cròniques de l'altra banda (XXXIII)

Diumenge passat vaig estar a Vilabella en la presentació de la novel·la 'Rabassa morta', l'opera prima de l'Anselm Aguadé, que a més de regidor al consistori vilabellenc és professor d'Educació Secundària de Torredembarra. A l'Anselm el vaig conèixer fa ja gairebé dues dècades, quan jo estudiava setè d'EGB i l'Anselm ens donava classes extraescolars d'Informàtica. Apreníem meravelles de la programació i el processament de textos com el Logo, el Framework o el Wordperfect. Descobríem els PC, nosaltres que érem usuaris del mític Spectrum 128k. Era l'època dels 286 i els 386. Internet? CD? Llapis de memòria? Llavors eren ciència-ficció.

Però tornem al segle XXI. La Pinacoteca de Vilabella -un altre de les sorpreses que ens depara l'Alt Camp- es va quedar petita en la presentació del llibre de l'Anselm. No és un tòpic. La sala gran estava plena, amb gent dreta i els que no es cabien es repartien per la sala del costat i on podien. Hi havia professors de l'IES Torredembarra, com el Queralt l'Altemir -Ai aquell Segon de BUP!-, familiars, amics, gent de Vilabella, de l'Alt Camp... L'acte va ser emotiu i l'Anselm es va fer un fart de signar llibres. Jo ja he començat a llegit 'Rabassa morta'. Ja us explicaré que m'hsemblat quan l'hagi acabat.

D'aquesta setmana també us vola parlar de la Jornada de treball i participació del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Camp. L'acte va servir per estrenar el Centre Municipal de Serveis Socials de Rodonyà. Van venir membres del mateix ens de la comarca de la Segarra i ens van explicar la seva experiència. Ens porten força avantatge i la jornada va servir perquè els responsables polítics i tècnics de la nostra comarca prenguessin apunts. El col·lectiu de la gent gran és cada cop més nombrós i en comarques rurals com la Segarra o semirurals com l'Alt Camp, hi ha problemes als quals se'ls ha de donar solució.

Un dinar a Rodonyà mateix va tancar la jornada. Envoltat d'alcaldes de la comarca durant un parell llarg d'hores vaig poder conèixer els problemes que tenen en el dia a dia, que són molt diferents que els dels municipis més grans. Amb ells havia parlat per separat, però veure'ls intercanviar opinions sense la rigidesa dels Consells d'alcaldes et serveix per fer-te una idea del paper d'aquests batlles. L'alcalde és en aquests municipis el pol d'atracció de totes les queixes i problemes. Són batlles que compaginen la seva responsabilitat política amb la seva vida laboral. No són professionals de la política. Són el penúltim esglaó de la classe política: molta feina i poca retribució econòmica.

Ja fa 33 anys

Avui em fa una mica de mandra escriure però tinc ganes de buidar una mica el pap, pel boc gros. No espereu massa lluïment estilístic. Som 20 de novembre de 2008 i, per tant, fa 33 anys que va morir Francisco Franco. Expirava al llit un dictador sanguinari i aquesta mort donava l'estocada final a un règim antidemocràtic agonitzant. Després va venir l'"exemplar" transició, la "magnífica" transició, la "sagrada" Constitució... i des de fa uns anys els intents de recuperar la memòria històrica.

Potser perquè 33 no és un número massa rodó aquest any no hem tingut massa reportatges sobre la vida i la mort del dictador. O potser pel ridícul espantós del jutge-vedet Baltasar Garzón, que semblava que deixava de mirar cap a les dictadures argentina i xilena i se centrava en l'Estat espanyol però finalment s'ha declarat incompetent (je je je) després de comprovar que Franco està mort i envia el "marrón" als tribunals territorials.

Però aprofitem una mica l'efemèride. Tinc la sensació que les generacions que han vingut després de mi amb prou feines es poden fer la idea de qui va ser Franco: un assassí que va allargar la Guerra Civil per a practicar un brutal genocidi al bàndol republicà; un dictador que es va perpetuar en el poder gràcies a un contect internacional favorable. El seu anticomunisme va trobar aliats tan potents com els Estats Units. I va estar gairebé quatre dècades manant. Ah... i no oblidem que el seu successor com a cap d'Estat és qui ell va designar: el rei Juan Carlos. Però tenim el país que tenim.

Ben ensenyats?

Aquesta setmana passada hem viscut una nova vaga a l’Ensenyament públic català. Els mestres es manifestaven contra la nova llei d’Educació que ha començat a tramitar el Parlament de Catalunya. Les xifres de seguiment de l’aturada ballen com sempre, però les més optimistes -les dels convocants- no passen del 50%. Potser serà perquè la llei tan dolenta no és. M’he interessant una mica per les propostes que surten en aquest projecte i n’hi ha que les trobo força encertades. M’agradaria que els professors siguin avaluats. Perquè arriben a haver mestres dolents! I altres d’excel·lents! No ho sé si és la preparació o la manca de vocació, dels qui busquen una feina fixa i una bona nòmina a final de més i no els importa gaire amb quina professió l’aconsegueixen. S’ha de recuperar la cultura de l’esforç a les dues bandes de les aules. Si volem un ensenyament públic de qualitat també trobo bé que el director d’una escola tingui més poder executiu. L’assemblearisme és molt maco vist des de fora però inoperant molts cops. Em sembla malament, però, que les competències en Educació passin als Ajuntaments. Mal finançants com estan només els faltaria més feina.

L’arrel del problema de l’Educació és el gran error de fer una nova Lleis d’Educació cada cop que canvia el govern. I no sempre per millorar-la. També hem de reflexionar sobre el paper dels pares en l’educació dels seus fills i aquesta delegació als mestres de certes funcions que abans feien els progenitors. A l’escola s’hi ha d’anar sobretot a adquirir coneixements i l’educació correspon a la parcel·la dels pares. Amb el ritme de vida actual aquest equilibri és força complicat i caldria un debat molt més ampli sobre l’educació, però també sobre els horaris laborals del nostre país. I en aquest punt sempre acabem encallats. Ens en sortirem algun cop?

Publicat al diari Aquí el 17 de novembre de 2008

Cròniques de l'altra banda (XXXII)

Dilluns vaig tornar a Alcover, el segon municipi de l'Alt Camp en nombre d'habitants. Anteriorment ja us he parlat d'aquesta vila i de com de ben organitzats que tenen els diferents equipaments i infraestructures. Ara en disposen d'un nou equipament, les noves dependències de Serveis Socials, que des de dimecres presten servei a Alcover i els municipis del voltant. Dilluns vam fer-hi una visita amb diferents càrrecs instucionals (en la imatge, un moment de la visita). També vam anar al Centre Obert, que està en funcionament des de fa gairebé dues dècades i dóna servei a una sèrie d'infants i joves de 10 a 16 anys.

L'Àrea de Benestar Social és un dels pilars del Consell Comarcal de l'Alt Camp i aquest darrer tram de 2008 està més activa que mai. Dimecres vam presentar la Jornada de treball i participació del Consell Consultiu de la Gent que es farà aquest proper dijous a Rodonyà. Des de la Segarra ens explicaran l'experiència del Consell Consultiu d'aquesta comarca lleidatada. I estrenarem el Centre Municipal de Serveis Socials de Rodonyà. També crec que és important fer aquest tipus de jornades en municipis de l'Alt Camp, impulsant la descentralització. Un altre exemple és la II Trobada de grups, associacions i joves de l'Alt Camp, que es fa dissabte que ve al Milà, un dels pobles més petits de la comarca.

I acabo parlant altre cop del tornado que va patir la comarca de l'Alt Canmp, perquè ja està confirmat que va ser un tornado. I de grau 2. Almenys ho diu el Servei Metereològic de Catalunya. Els afectats cobraran pels desperfectes causats pel fenomen metereològic, però només si tenen assegurança. Veurem com es recuperen Cabra del Camp, el Pla de Santa Maria i Sarral dels efectes del tornado. Recordo un dels veïns de Miralcamp que lamentava que ara que s'acabaven les obres d'urbanització en aquest nucli de Cabra tinguin aquest greu contratemps. I com sempre, acabem en el de sempre: els quartos.

Quatre llibres

Un dels blocaires més carismàtics de la Torresfera, en Jordi Pla, va ser el convidat dilluns a l'espai de blogs que realitzo a Ona la Torre. Va ser una de les entrevistes més interessants i entranyables de la trentena llarga d'espais que hem fet sobre blogs. El Jordi em va "retreure" que darrerament no publico massa posts sobre llibres i pel·lícules al meu bloc i que ho troba a faltar. M'ho vaig apuntar i avui repassaré quatre llibres que he llegit darrerament. I recordeu que una mica d'eclecticisme no va malamament.

Tretze tristos tràngols , d'Albert Sánchez Piñol. És un dels millors llibres de contes que llegit mai. Hi he disfrutat més que amb Quim Monzó o Sergi Pàmies. La pell freda em va sorprendre i "Pandra al Congo" el vaig trobar encara més genial. Els tretze relats curts d'aquest darrer llibre són precisos, rodons, irònics... Per assaborir-los sense presses.

Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. Una novel·la en majúscules d'un monstre de la literatura catalana del segle XX. Va excel·lir amb les seves obres de teatre, però Segarra també ens va deixar aquesta novel·la que retrata magistralment la decadència econòmica i sobretot moral de la burgesia catalana. Vaig disfrutar molt amb aquesta novel·la de "les d'abans".

Nada, de Carmen Laforet. Em va caure a les mans mig per casualitat aquest estiu. És una novel·la cabdal de la literatura espanyola del segle XX. És curta però intensa i et transporta a una època molt trista: la posguerra espanyola. Em va deixar una sensacó estranya potser per la radicalitat de la majoria els seus personatges.

Hoy caviar, mañana sardinas, de Carmen Posadas y Gervasio Posadas. Em va permetre conèixer el món del protocol, de la diplomàcia i els ambaixadors, on no hi ha tant glamour com sembla quan veiem la Preysler i els Ferrero Rocher. L'Espanya dels seixanta, l'URSS dels setanta, la Gran Bretanya dels vuitanta a través de la vida de la família d'un ambaixador uruguaià.

On aparquem ara?

La direcció del Centre Comercial Parc Central de Tarragona ha anunciat que a partir del proper mes gener el seu pàrquing serà de pagament. Si us he de ser sincer, crec que han tardat força a prendre aquesta decisió. Des de la seva obertura, el Parc Central s’havia convertit en un aparcament gratuït per els que es mouen per aquesta zona de la ciutat. I no penso que la direcció del centre tingui ànima d’ONG -que es podria dir “Aparcament sense fronteres”- sinó que el que vol és que qui deixi el seu vehicle en el seu parquing gasti diners en el complex comercial. Reconec que he aparcat desenes de vegades en aquest pàrquing sense gastar ni un duro (ara euros) en cap de les botigues del Parc Central. En una època va ser el meu aparcament diari gratuït. I com jo, moltes persones que treballen prop d'allí. Tot això s’ha acabat.

En moments de crisi com l’actual sorgeix un altre problema per alguns centenars de treballadors d’aquella zona. Fer voltes buscant escadusseres places d’aparcament buides, familiaritzar-se amb els tiquets de les zones blaves, emprenyamentes amb les multes o rascar-se la butxaca en una plaça en un garatge privat. Tarragona té un problema greu d’aparcament: poc de barat i molt de car. Cada cop queden menys places en superficie mentre els famosos aparcaments dissuasoris-gratuïts però lluny del centre- no arriben.

Sempre ens queda l’alternativa dels aparcaments subterranis. Això si, quan toca l’hora de pagar tens la sensació de patir un atracament a mà armada i sorgeix aquella eterna pregunta: per què són tan obscenament cars els aparcaments de Tarragona? Si comparem Tarragona amb Reus, aparcar a la capital del Baix Camp sembla gairebé una ganga. Algú em dirà ara que cal que fem servir el transport públic, però això ja és una altra història. Ho deixem per un altre dia.

Publicat al diari Aquí el 10 de novembre de 2008

Cròniques de l'altra banda (XXXI)

Quina foto més estranya que il·lustra aquest post podrieu pensa? Darth Wader llegint un diari? És una petita broma. I és que aquesta setmana hem sabut que dos periodistes que estan treballant en dos mitjans de premsa escrita passaran ben aviat a l'altra banda, la comunicació política, el que amb una mica d'humor alguns en díem el 'Costat fosc'. Continua el degoteig de periodistes que passen d'informar a gestionar la comunicació d'administracions públiques, partits polítics i empreses. Millor sou, millor horari... Ja fa temps que alguna cosa falla en el periodisme i casos com els d'aquesta setmana s'aniran produint cíclicament. És inevtable.

Ja fa mesos que jo vaig fer aquest salt. Després de més d'una dècada col·laborant i treballant en mitjans de comunicació, sobretot escrits, vaig acceptar l'oferta per engegar un departament de Premsa i Comunicació al Consell Comarcal de l'Alt Camp. Des de llavors estic descobrint un món molt interessant i aprenent en nous camps de la comunicació que cada cop tenen més importància. També us haig de confessar que algun dia trobo a faltar anar a cobrir una roda premsa, fer alguna entrevista o el·laborar a base de trucades i trucades una informació que potser cap més mitjà treurà. Però són etapes laborals que has de saber llegir. Molta sort als que ara feu el mateix pas que jo vaig fer ja fa és de mig any!

Aquesta setmana he fet vacances i no us comentaré massa coses. Si que us explicaré que diumenge passat, un diumenge plujós i mandrós es va convertir en un dia intens i interessant (i de feina). Es va produir un tornado a Cabra del Camp, com ja explicava en un post anterior, i vaig haver d'anar cap aquesta localitat de l'Alt Camp. Els mitjans de comunicació van rebre informació i imatges sobre aquest estrany fenomen metereològic i fins i tot el Telenotícies Nit de TV3 de diumenge va emetre una notícia amb declaracions d'un dels afectats i l'alcalde de Cabra, Andreu Ferré. Salou i Reus -també afectats per tornados i esclafits- pesen molt però Cabra -amb poc més de mil habitants- es va situar a la seva alçada i milers de catalans i catalanes van poder veure els estralls patits en aquest municipi.

Obama: ara ve el més interessant

Barack Obama ha obtingut una victòria inapel·lable sobre John McCain i serà el proper president dels Estats Units. En el meu darrer post sobre els comicis nord-americans em preguntava sobre si el candidat demòcrata podia perdre. Estava clar que no. L'anomenat vot ocult racista s'ha demostrat que tenia un pes molt menor dels que molts auguraven mentre que Obama ha estat capaç de mobilitzar capes de a població que fins ara veien les eleccions presidencials com alienes. La participació ha estat històrica i hem de remuntar-nos al 1908 -més d'un segle enrera- per trobar una abstenció tan baixa. Recordem que la baixa participació era un dels punts més criticats del sistema polític nord-americà. Cau un nou argument del maniqueisme anti-americà.

Obama ha generat una il·lusió en una població nord-americana que ha viscut vuit anys ominosos, marcats per l'11-S, les guerres a l'Irak i l'Afganistan i la greu crisi econòmica i tot amanit amb un president més que mediocre. S'ha tornat a demostrar que quan l'economia interior va malament, l'electorat castiga el partit que està en el govern. De res li ha servit a John McCain erigir-se com un republicà "diferent". Els electors no s'han empassat aquesta imatge de "nedar a contracorrent" que ha volgut projectar McCain. Es presentava pel mateix partit que Bush. Això ha estat el que han valorat molts nord-americans. Ho ha acabat de rematar Sarah Palin, una candidata a vicepresidenta amb molts punts febles, que a mesura que ha avançat la campanya han quedat en evidència, mentre que el seu homòleg demòcrata, Joe Biden, ha estat discret o incisiu quan ha convingut.

Els republicans queden en una situació històricament complicada. Sense líder, en minoria al Senat i la Cambra de Representants i sense un rumb ideològic clar. L'escorament a la dreta dels darrers anys els ha passat factura. De les victòries pírriques de Bush el 2000 i el 2004 han passat a la debacle del 2008. En canvi, els demòcrates viuen un moment d'eufòria. Ells si tenen líder. Barack Obama ha guanyat les eleccions i està legitimat per intentar treure els Estats Units d'una situació doblement complicada. Perquè no hem d'oblidar que Obama té davant seu reptes molt importants. Primer, treure el seu país d'una gravíssima crisi econòmica. I també, primer afrontar una complicada situació internacional, amb fronts oberts a l'Irak, Afganistan, Pakistan, Iran, Rússia...

Però Obama té un segon gran repte i és administrar l'enorme il·lusió que ha generat. L'Octavi Saumell feia un interessant paral·lelisme en el seu darrer post entre Obama i l'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, que fa un any i mig va guanyar les eleccions municipals de forma àmplia, generant grans dosis d'il·lusió després d'una llarga agonia del govern convergent. Tantes coses no han canviat a la capital tarragonina i potser hi ha votants del PSC decebuts. Però és que ni Obama ni Ballesteros havien plantejat fer una revolució, tot i que alguns votants potser s'ho havien pensat. No vull posar aigua al vi, però Obama no és més que el nou president dels Estats Units i no un mesies. Ara li toca passar de les paraules als fets. Us sona?

El clima ens avisa

Tenim un país que no sap ploure. Aquest fet el tenim comprovat des de fa molts anys. Podem estar mesos sense veure una gota d’aigua i en menys d’una hora quedar submergits per una tromba 50 litres per metre quadrat. És una característica del clima mediterrani que tenim (o patim). Des dels anys vuitanta ha augmentat les pedregades i calamarsades que cauen arreu de Catalunya però amb l’arribada des noaranta hem assistit a l’aparció de nous fenòmens metereològics que fins llavors només veiem a les pel•lícules. El 1994 vam quedar gairebé impressionats per les imatges d’un tornado que es va passejar per l’Espluga de Francolí. Uns quants anys més tard inquietants cucurulls cada cop són menys escadussers. Aquest diumenge hem vist com a Salou volava la coberta sencera d’un pavelló poliesportiu i esclataven vidres de finestres o a Reus centenars d’arbres eren arrencats pel vent.

També Cabra del Camp, a la comarca de l’Alt Camp, han patit aquesta matinada la visita d’un fenomen metereològic que arrencat almenys un centenar d’arbres, uns quants fanals i ha fet volar teulades. A la muntanya que envolta l’urbanització Miralcamp es podien observar torres tres o quatre d’alta tensió doblegades. He pogut comprovar personalment els efectes del fenomen i el panorama era dantesc. La sensació que tenia és que pot passar a qualsevol lloc i pot fer encara més mal.

El nostre planeta està experimentant un canvi climàtic i negar-ho és d’indocumentats o d’interessants. Els fenòmens metereològics extrems, ja siguin interminables sequeres o bíbliques trombes d’aigua, cada cop són més normals al nostre país. Els qui poden s’haurien d’esforçar una mica més a posar remei a aquest canvi del nostre clima que ja veurem com acabarà. Encara hi som a temps. O no?

Publicat al diari Aquí el 3 de novembre de 2008

Cròniques de l'altra banda (XXX)

Als que hem crescut en una població costanera la neu exerceix una mena d'encisament quan cau per aquí aprop. És el que va succeir aquest dimecres amb una inusual nevada a finals d'octubre. La capital del Camp de Tarragona quan hi ha una nevada és Prades i les mitjans de comunicació s'afanyen a recollir imatges de la font d'aquest emblemàtic municipi del Baix Camp coberta de neu o nens i nenes construint ninots de neu a a plaç de Prades. A l'Alt Camp també va nevar aquesta setmana, sobretot a Querol, i la precaució va obligar a tornar els alumnes de secundària del municipi a casa abans d'hora.

Al migdia vaig agafar el cotxe, vaig enfilar la carretera que va des de les Pobles al Pla de Manlleu -dos nuclis d'Aiguamúrcia- i poc a poc vaig veure com el paisatge s'anava emblanquinant fins arribar a una imatge -la de dalt- més pròpia del Port de la Bonaigua que d'una carretera de l'Alt Camp. Queia aiguaneu i feia un fred de nassos però vaig disfrutar de l'embruix de la neu caient on gairebé mai cau i d'una gèlida soledat només trecada per algun cotxe escadusser que passava molt de tant en tant. A la carretera de Montagut no em vaig trobar ni un vehicle. Diversos mitjans han tret aquestes imatges que vam servir des del Consell Comarcal.

I és que un servei de premsa com el que engegat durant aquest darrer mig any ha de ser el més ràpid possible a l'hora de servir informació -la suspensió de la ruta de transport escolar número 19- i imatges -la neu enfarinant l'Alt Camp-. També hem de col·laborar amb agents socials i ecomòmics de la comarca, com la Denominació d'Origen Tarragona. Aquest mateix dimecres vam fer una roda de premsa per fer balanç de la Verema 2008 a l'Alt Camp. Van venir la tècnica de la DO Tarragona, l'Elisa Ribé, i el productor i membre de la junta directiva de la Cooperativa de Nulles Francesc Boronat per tractar aquest tema i vam aprofitar per parlar de més activitats conjuntes que ens poden afavorir a les dues entitats.

I és que costa molt que els restaurants de la comarca incloguin a les seves cartes els vins el·laborats a l'Alt Camp, cada cop de més qualitat. Hi ha molta "riojitis" i "prioratitis" però un Ipsis, un Adernats o un Mas Vicenç -com el negre del 2006 que vam beure amb uns amics dissabte passat- no tenen res a envejar a aquestes DO que compten amb més prestigi. Però com passa en tants aspectes de la vida, busquem fora i no sabem apreciar el que tenim a casa. Tenim molta feina a fer per promocionar els vins de l'Alt Camp i el Consell Comarcal allà hi serà, col·laborant colze a colze amb els elaboradors i els cellers.

Pot Obama no ser president?

Manca menys d’una setmana pel primer dimarts després del primer dilluns de novembre o el que és el mateix, el dia de les eleccions a la presidència dels Estats Units. Totes les enquestes indiquen què el candidat demócrata, Barack Obama, superarà amb comoditat el seu contrincant, el republicà John McCain. Els sondejos apunten a un mínim de cinc punts i un màxim de més de deu a favor d’Obama. La sensació és que McCain s’està enfonsant amb la seva vicepresident, Sarah Palin, lligada al peu com una bola de ferro.

El veterà candidat conservador sembla encara creure en què pot guanyar contra tots els pronòstics, i està jugant fort la carta de la por. McCain avisa que Obama és un “socialista perillós”. Socialista és al nostre país i a gairebé tot Europa una paraula normalitzada per anys de govern de partits polítis que afirmen tenir aquesta ideologia. Als Estats Units socialista és un adjectiu amb una connotació més que negativa, que recorda els règims de partit únic i en què l’economia és planificada totalment per l’Estat. Recorda la Guerra Freda, els règims comunistas. Dir comunista a agú és marcar-lo i enarborar el vot de la por.

Pot Obama perdre les eleccions? Es parla des de fa unes setmanes d’un vot ocult amb un component racista molt gran que les enquestes no poden detectar. Aquesta sembla la darrera carta de McCain per vèncer per la mínima en alguns estats on les forces entre demòcrates i republicans estan molt igualades. El mapa electoral dels Estats Units és molt clar. Les costes estan tenyides del blau demócrata i el centre de vermell republicà. Si el blau s’estén pel centre Obama arrassarà i obtindrà una victòria històrica, però si el vermell aguanta en els seus feus habituals i reté estats com Florida pot saltar la sorpresa i es pot repetir el que va passar el 1948.

Fa seixanta anys tots els sondejos donaven com a vencedor el candidat republicà, el governador de Nova York, Thomas Dewey, enfront el demòcrata Harry Truman, que havia rellevat el desaparegut Roosvelt tres anys abans. Fins i tot algun prestigiós diari -com en la imatge el Chicago Daily Tribune sostingut per Truman- donava com a guanyador Dewey i en la segona edició s’ho van haver d’empassar. Han passat molts anys però les enquestes continuen protagonitzant episodis “estranys”.

Només aquest vot ocult racista –que no en sabem el pes perquè és precisament ocult- pot provocar un miracle, que és que McCain sigui el proper president dels Estats Units. Això sí, Obama no es confia i aquesta darrera setmana de campanya s’ha gastat uns quants milions de dòlars -uns de les majors ofensives mediàtiques de la seva carrera a la Casa Blanca- en mitja hora de televisió per acabar de captar més indecisos. És indicatiu d’aquest avantatge d’Obama que tingui gairebé el doble de recursos econòmics que Mc Cain? O és un símptoma més del vot ocult de McCain, que no es manifestarà fins el 4 de novembre? Per saber-ho haurem d’esperar a dimarts vinent.

Hi ha de ser?

Aquesta setmana hem pogut assistir a un curiós espectacle. El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, s’ha dedicat a anar amunt i avall i usar més del normal el telefon amb l’ojectiu que el convidin a la gran cimera que ha de tractar la crisi econòmica i financera mundial a Washington el 15 de novembre. En aquesta gran trobada hi participaran vint països, l’anomenat G-20, i l’Estat Espanyol no forma part d’aquest selecte club. La llista inclou les grans potències mundials però també altres països com Argentina, Aràbia Saudita, Indonèsia o Corea del Sur. Són aquests països més importants que l’Estat Espanyol? Com diu el tòpic, tot és relatiu. El sistema geopolític mundial actual es va fomar a partir del 1945 i tot i que ha anat evolucionant -el G-20 és del 1999- es manté l’estructura bàsica de fa més de 60 anys. És normal que els membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU siguin els Estats Units, Rússina, Xina, la Gran Bretanya i França? I un gegant demogràfic i potència emergent com l’Índia com és que no hi és i en canvi en forma part França? Per què té el botó nuclear? També el té l’Índia. I el Pakistan també té uns quants caps atòmics. Però és que el Pakistan tampoc no està al G-20. Igual que l’Estat Espanyol.

Hem de reconèixer que a escala mundial en les darrers anys l’Estat espanyol ha pujat posicions econòmicament parlant però políticament continua tenint un paper secundari. Aznar va intentar posar-hi remei amb la foto de les Azores amb Bush i Blair –estratègia més que discutible-, però Zapatero va dinamitar-ho amb la retirada de l’Irak i ara està pagant el peatge d’aquesta decisió. Bush, amfitrió de la cimera, l’està ignorant. Veurem si a base de trucar portes i més portes Zapatero se’n surt, el G-20 es converteix en G-21 i pot explicar-hi les seves receptes contra la crisi.

Publicat al diari Aquí el 27 d'octubre de 2008

TV Mítica (XII): Oliana Molls

Parlar d'Oliana Molls és fer-ho de la prehistòria de TV3. Va ser una de les primeres (o primera) sèries de producció pròpia dirigides al públic infantil i juvenil. He recooregut a la Wikipèdia per refrescar la memòria i adonar-me que una mica gran ja m'he fet. I és que el primer capítol d'Oliana Molls es va emetre el 7 de novembre de 1985. Fa gairebé 23 anys. Aquesta mena d'Indiana Jones català -feia només un any que s'havia estrenat als cinemes la segona aventura de l'heroi encarnat per Harrison Ford- estava interpretat pel polifacètic Pep Parès, conegut després per una altra aparició televisiva mítica, "El capità enciam", i com a director de "Pirena", la cursa de trineus amb gossos.

L'Oliana Molls estava acompanyat -com no- per una noia, la Betty, en la recerca de l'Astàleg bronze una mena d'estatueta humana. La paraula astàleg no le sentit mai més a la meva vida i per a mi està lligada indefectiblement a aquest heroi nostrat. L'Oliana i la Betty eren perseguits per dos dolents bastant maldestres, "Les mans blanques", amb el seu inconfusible català accent anglès. La primera temporada va comptar amb 34 episodis que es desenvolupaven arreu de Catalunya. En recordo un que acabava amb el dit de l'estatàtua de Colom de Barcelona amputat o un altre per sota les fonts de Montjuïc. Veient ara la careta d'entrada ens semblarà una sèrie "patillera" per hem de tenir en compte que han passat més de dues dècades. A mi em sembla més aviat entranyable.

Entre el 1986 i el 1987 es va emetre la segona temporada (aquí en teniu la careta d'entrada), sota el títol de Els casos insòlits d'Oliana Molls, en què l'argument ja no era la recerca de l'estatueta sinó una estrafalària màquina que permetia fer barrabassades vàries com viatjar pel temps o canviar el clima. L'Oliana i la Betty repetien i s'incorporaven uns nous dolents, els SA, una mena d'executius malvats. Destacava la presència entre el repartiment de la torrenca Elisa Crehuet en el paper d'una veïna una mica sonada que es deia Hortènsia. Si us sentiu nostàlgics voleu seguir recordant aquesta mítica sèrie podeu trobar material al google.

Cròniques de l'altra banda (XXIX)

Esteu la Facebook? El Consell Comarcal de l'Alt Camp si que hi és des de fa uns dies. Hem decidit crear un grup en aquesta xarxa social, amb el nom d'"Amics de l'Alt Camp". Ara ha hi ha 55 persones inscrites que reben informació sobre els principals actes que es fan a la comarca i poden debatre o preguntar sobre temes que els interessin del l'Alt Camp, com per exemple el "Bus-Nit", un servei de transport nocturn per a joves, que per cert farà dues noves proves pilot aquest mes de novembre. Precisament l'Àrea de Joventut del Consell ha creat també un perfil al Facebook. Les noves tecnologies ofereixen nous canals de contacte entre les administracions i els ciutadans que no es poden desaprofitar. Esteu convidats a entrar al grup "Amics de l'Alt Camp".

Una de les activitats de la comarca a la qual hem convidat els inscrits al grup "Amics de l'Alt Camp" és la II Trobada de grups de recreació medieval de Santes Creus, que es fa aquest dissabte i diumenge. Ambient medieval al voltant del monestir cistercenc? Fa bona pinta. Hi haurà justes, acrobàcies, maxa de torxes, tendes medievals instal·lades... més de 270 persones articipants de grups d'arreu de l'Estat. La tardor és rica en activitats a l'Alt Camp.

Aquest divendres s'ha acabat el termini per a presentar al·legacions al Pla Parcial Territorial del Camp de Tarragona. El Consell de l'Alt Camp n'ha presentat sis i ha donat suport a unes quantes desenes d'al·legacions dels municipis. Altres municipis, comarques i entitats també han enviat centenars d'al·legacions. Són moltes! Alguna cosa s'ha fet malament? Ara el que cal és que des de la Generalitat s'escolti el territori.

Aquestes són algunes de les històries d'aquesta setmana a l'Alt Camp.