Teatres i teatrets

L’entrevista a l’actor, director i dramaturg Joan Maria Vidal, que podeu llegir a la pàgina 4 d’aquest trentè número del Torredembarra Actualitat, la vam fer a l’escenari del Teatre Auditori del Catllar. Com el mateix Vidal va afirmar, és una petita joia del Baix Gaià. Observant les 270 butaques de la platea i el galliner, que pot completar l’aforament fins a 300 persones, només puc que donar-li la raó. I al mateix temps lamentar que a Torredembarra no tinguem un teatre com la capital del Baix Gaià es mereix i veiem com una població amb una quarta part dels habitants ens passa la mà per la cara.

L’espai que a Torredembarra acull els muntatges teatrals d’un format mitjà és el Casal Municipal, una sala que ha quedat desfasada i amb una acústica que deixa molt a desitjar. Les alternatives són per a obres d’un format més petit. Una és Cal Maiam, un veritable bunyol, fred i impersonal, una remodelació necessària però fallida l’antic teatret de la Caixa Tarragona, on molts ens vam fer grans entre Pastorets, obres de l’escola o la catequesi i els primers mítings polítics. Tenia un caliu que Cal Maiam ha perdut.

I també tenim la Sala del Mar, que ens recorda com els tripijocs polítics van enterrar uns quants milions d’euros en un teatre auditori que mai ha entrat en funcionament i de què es va haver d’adequar a correcuita el hall per no perdre un parell de milions d’euros més de subvenció. Un espai bastant justet i incòmode on amb prou feines caben cent persones.

Tot plegat és el resultat d’una política cultural erràtica, impròpia d’una població amb llarga trajectòria teatral i cultural com Torredembarra. En canvi, al Catllar, l’alcalde, Josep Maria Gavaldà, ho va tenir clar i ja als anys noranta tenien un Centre Cultural que permet una programació estable i que els grups locals estrenin els seus muntatges. El proper, aquest mes de juny, Trampas de zorro, un monòleg escrit i interpretat pel torrenc-altafullenc-catllarenc Joan Maria Vidal. Hi ha 300 butaques per omplir cada un dels dos dies!

Article publicat al número30 del Torredembarra Actualitat

Ja som ‘Ciutat 30’!

Aquestes darreres setmanes han aparegut en diversos punts de Torredembarra senyals de trànsit que limiten la velocitat màxima de circulació a 30 km/h. I és que Torredembarra ja som Ciutat 30! Ja no podem prémer l’accelerador en cap carrer, avinguda o altra via del municipi urbana. L’objectiu d’aquest mesura és doble: aconseguir una ciutat més segura, reduint els accidents de trànsit, i disminuir la contaminació atmosfèrica i acústica.

Quan dic totes les vies són totes. Fins i tot l’antiga N-340 en el tram fins a la rotonda que enllaça amb l’actual carretera o l’antiga T-214, des del Pontet a la rotonda d’accés a l’autopista. Són trams en gran part amb aparença de carretera i circulant-hi comprovareu que ningú respecta el nou límit de velocitat. Ni vosaltres mateixos!

L’Ajuntament ha descartat la implantació de mesures coercitives per fer complir aquesta nova normativa. Hem de valorar aquesta renúncia, perquè un radar allí seria una manera ràpida i segura d’omplir les arques municipals. Ai! Ara m’ha vingut un déjà-vu. Des de la casa gran aposten per la pedagogia. També caldria apostar pel sentit comú i, igual que ja hem vist en altres ciutats properes, fer algunes excepcions. Ho agrairan els conductors i també els seus vehicles.

Publical al número 29 del Torredembarra Actualitat

És la pregunta, estúpid!

Isabel Díaz Ayuso no ha guanyat les eleccions a la Comunitat de Madrid. Ha arrasat. I aquesta victòria aclaparadora només es pot explicar perquè ha fet una gran campanya electoral i perquè els seus rivals ho han fet molt malament. Quedar-se a només 4 escons de la majoria absoluta i treure més representants a l’Assemblea de Madrid que les tres forces d’esquerra juntes és un triomf sense pal·liatius i que té efectes col·laterals immediats, com l’abandonament de la política del líder d’Unidas Podemos, Pablo Iglesias, que després de set anys en la política activa ha quedat cremat.

Darrera del fenomen Díaz Ayuso hi ha qui va ser portaveu del Govern de José María Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, MAR com li diuen els amics. Des que es va convertir en el seu cap de gabinet a inicis de 2020, MAR ha traçat una estratègia per convertir aquesta assessora de comunicació d’Esperanza Aguirre no només en una digne successora de la gran Neocon del Regne sinó en una verdadera alternativa al Govern Sánchez. Temps al temps.

Però perquè Díaz Ayuso ha fregat la majoria absoluta i governarà novament Madrid? Molt fàcil. Per què ha imposat la seva pregunta en aquesta campanya. Us en parlava fa uns anys en aquest mateix blog: per guanyar unes eleccions no s’ha de respondre correctament la pregunta de la campanya sinó que has d’imposar la teva pregunta. I quina ha estat? Voleu seguir vivint en llibertat? Ha estat aquesta, però amb una versió que ha arribat més fàcilment al votant: Voleu seguir fent canyes a l’hora i al lloc que us doni la gana?

I la política sovint és així de fàcil, de simple. Hi ha un context en el que es desenvolupa la campanya, un estat d’ànim general dels votants. I la campanya de Díaz Ayuso s’ha adaptat de forma mil·limètrica al cansament post-pandèmia i ha explotat al màxim el victimisme i la seva figura de gran antagonista de Pedro Sánchez. Com més la ridiculitzaven des de l’esquerra, més creixia el seu suport entre el votant de dreta i entre els que no tenen clar del tot que són de dretes. Vasos comunicants. I el més important: els votants l’han vist com una igual, que pensa  i diu les mateixes bestieses que ells. En canvi, la distància dels madrilenys i madrilenyes amb altres candidats professors universitaris o juristes ha estat quilomètrica.

Mentre les forces d’esquerra intentaven parlar de serveis públics en perill, d’una sanitat i unes residències per a la tercera edat desballestades i una educació cada cop mes privatitzada, Díaz Ayuso filosofava sobre el seu concepte de llibertat, que és viure a Madrid i no trobar-te mai la teva ex-parella. A les persones que mai la votarien els poden semblar afirmacions ridícules, però el que volia MAR era confirmar la OPA hostil a Ciutadans -un partit que ha passat de 25 a 0 escons en un any i està en dissolució- i a la frontera que comparteix amb el PSOE, que ha aconseguit moure-la més cap al centre. La tan esperada mobilització electoral ha acabat afavorint la dreta. Cauen els clixés. Madrid funciona diferent que el conjunt de l’Estat.

Però la campanya de Díaz Ayuso no era tan fàcil com semblava en un inici, perquè no es podia passar de frenada i engolir part de l’electorat de VOX, potser enlluernat pel vot útil. Per continuar manant li calia que la formació ultradretana no baixés del 5% i es perdessin desenes de milers de vots provocant de rebot que les esquerres sumessin majoria. També ha aconseguit aquest objectiu. Fins i tot VOX ha pujat un escó i situarà el PSOE en la dicotomia de votar en contra de la investidura d’Ayuso i convertir en VOX en decisiva o abstenir-se en clau de cordó sanitari. La política certament és diabòlica.

Sobre el PSOE només podem dir que no s’ha presentat a aquestes eleccions. El cervell monclovita Ivan Redondo no ha volgut desgastar-se en una batalla que tenia perduda després del fracàs de l’Operació Illa a Catalunya i la moció amb Ciutadans a Múrcia. Un canvi de candidat només hauria permès maquillar una mica el resultat i convertir VOX en encara més decisiva. Redondo ha preferit presentar l’anticandidat que és Ángel Gabilondo,  que, després de perdre 13 escons, ha acabat sorpassat per la presidenciable de Más Madrid, Mónica García. Potser aquesta és l’única bona notícia de l’esquerra madrilenya: el naixement d’una líder, una mena de nèmesi de Díaz Ayuso. Davant l’elitisme de l’actual presidenta, una metgessa de la sanitat pública que també és percebuda com una igual per una part de l’electorat més esquerrà.

I si Díaz Ayuso no en tenia prou amb el seu triomf electoral incontestable, va rematar una nit electoral històrica amb l’abandonament de la política de Pablo Iglesias, l’ase de tots els cops populars aquesta campanya. El líder d’Unidas Podemos va saber llegir que en les eleccions madrilenyes s’ho jugava el tot pel tot i va deixar la vicepresidència segona per baixar al fang electoral i aconseguir que el seu partit no quedés fora de l’assemblea. Després d’una campanya més aviat erràtica, Iglesias ha assolit aquest objectiu inicial, però Más Madrid l’ha doblat en escons. Una derrota sense pal·liatius, que ha servit el seu cap en safata a la presidenta madrilenya i posa contra les cordes el que els darrers anys hem anomenat “nova política.”

La campanya madrilenya és un compendi del que s’ha de fer i no s’ha de fer en una carrera electoral. Segur que s’estudiarà molt els propers anys a les facultats de polítiques. I ho podríem resumir, recordant la campanya de les eleccions presidencials nord-americanes de 1992, amb una frase: “És la pregunta, estúpid.” O potser millor: “Són les canyes, estúpid”. Així és la política post-trumpista.

Illa, Mas i Mayor

Ara que ha arrencat aquesta atípica campanya electoral, el suposat efecte Illa em recorda cada cop més aquell Artur Mas del 2012 amb els braços oberts als cartells electorals, com si estigués a punt d’obrir el Mar Roig. Una primera frase que farà que alguns i algunes us exclameu. M’explico una mica. Mas va avançar les eleccions al Parlament un parell d’anys per aprofitar el lideratge d’aquell incipient Procés i transformar els 62 escons en una majoria absoluta. Però es va quedar amb 50 escons, mentre que l’Esquerra liderada per primer cop per Oriol Junqueras va créixer fins a convertir-se en la segona força a la cambra catalana. El tret li va sortir al líder de CiU per la culata.

La decisió de prémer el botó de l’avançament electoral la va prendre el sanedrí convergent amb enquestes sobre la taula. Però a partir d’aquell moment, hi ha moltes coses que no pots controlar, com unes clavegueres de l’Estat que començaven a fer de les seves o uns rivals polítics que jugaven les seves cartes. Els socialistes també han premut un botó: el del relleu de Miquel Iceta per Salvador Illa, que ha deixat de tenir marxa enrere aquesta setmana, amb la dimissió d’Illa com a ministres de Sanitat i la presa de possessió d’Iceta de la cartera d’Administració Territorial i Funció Pública.

Els PSC i el PSOE confien que, amb el suport del TSJC, el suposat efecte Illa els permeti guanyar les eleccions -com Mas aspirava a la majoria absoluta fa 9 anys- i bastir una aritmètica que els permeti arribar a la presidència de la Generalitat. Però igual que Mas el 2012, hi ha variables que Illa i el seu equip no controlen i la principal és l’evolució de la pandèmia i els seus efectes en el comportament electoral. L’índex d’abstenció és difícil de preveure i encara més quins seran els partits que patiran més l’efecte de la baixa participació més que probable el 14-F.

Les darreres enquestes de 2012 ja detectaven el canvi de tendència respecte les projeccions demoscòpics d’unes setmanes enrere i el retrocés del vot convergent, que finalment es va concretar la nit electoral. Les enquestes cada cop són menys fiables a causa de la volatilitat del vot i l’excessiva “cuina” per afavorir els interessos de qui les ha encarregat o la tendència del mitjà de comunicació. S’han d’agafar en pinces, llegir bé la lletra petita i intentar analitzar-hi tendències. Aquest 2021 Illa és podria convertir en el Mas de 2012, en el protagonista del compte de la lletera electoral. El 14 de febrer ho sabrem. O no.

I un darrer apunt. La candidatura d’Illa també em recorda també la de Mayor Oreja a la lehendekaritza el 2001. Llavors, el PP va mobilitzar tot el seu govern i aparell mediàtic convertint aquella convocatòria electoral en una gran batalla entre el nacionalisme basc i el nacionalisme espanyol amb el socialista Redondo Terreros fent un seguidisme escandalós del Mayor Oreja. El PSOE encara ha anat més enllà, utilitzant el CIS com un arma més de campanya. L'inusual soondeig "flash" a l'equador de campanya n'és exemple més escadalós.

El que va aconseguir el PP fa vint anys va ser mobilitzar el vot contrari al llavors ministre més en valorat del Govern Aznar i Juan José Ibarretxe va continuar com a lehendakari. Va caldre la il·legalització vuit anys després de la candidatura abertzale per portar el socialista Patxi López a un efímer pas per la lehendekaritza I no vull donar idees-, que tornar a estar en mans del PNB i amb el suport socialista. La política és cíclica i canviant colors i persones molts patrons electorals es repeteixen. Mayor, Mas i Illa: tres casos amb certes similituds en tres dècades diferents.

Cadascú té el seu 2020

El timeline de les meves xarxes socials s’omple aquest darrer dia de l’any de missatges de comiat al 2020 que van des de l’alegria per deixar enrere aquest any fins a l’insult cap a aquestes quatre xifres. El 2020 ha estat un any que no passarà a la història per grans fites i alegria desbordada, però ha estat tan dolent d’una forma generalitzada? M’atreviria a dir que hi ha moltes persones per les quals el 2018 o el 2019 van ser pitjors altres que el 2020 no ha estat un mal any, sinó un bon any. Penso en sectors com la informàtica o el del moble, per exemple. El teletreball i haver de passar més hores a casa els ha suposat un volum de negoci més gran. Aquest any 2020 també ha estat el de la consolidació d’aquest mitjà, el Torredembarra Actualitat, fent-nos més forts després de superar adversitats imprevistes.

Però cal reconèixer que el 2020 passarà a la història com un any dolent, a l’estil del 2008, el 1929, 1918 o el 1333, per posar alguns exemples. Portarà aquest estigma per la doble condició d’una pandèmia sense precedents i una crisi econòmica de dimensions encara desconegudes. Són milions de persones a tot el món que han patit el coronavirus de forma indirecta o indirecta o l’aturada econòmica que ha provocat. Centenars de milers de morts, milions de persones amb seqüeles d’una malaltia encara desconeguda i desenes de milions en situacions econòmiques complicades.

Però hi ha molta gent, que més enllà del confinament, no ha vist afectada massa la seva vida per la Covid-19, ja sigui perquè les “bombes” no han caigut massa a prop o la seva vida laboral no s’ha vist alterada en excés. Només cal veure l’actitud d’algunes persones pel carrer o dins de les seves cases, reunint moltes persones de bombolles -un dels conceptes que hem après aquest any- diferents, mentre la mascareta brillava per la seva absència o enmig dels deliris alcohòlics adoptava el paper voleiant semblant al de les corbates al tram final de les bodes.

I encara us diré una altra cosa: el 2020 encara no ha acabat. El que fem aquest divendres a la nit és només canviar la fulla del calendari. Aquests primers mesos de l’any 2021 no seran gaire diferents als darrers de 2020. Els experts ens avisen d’una tercera onada de la malaltia potencialment molt perillosa, fruit d’haver volgut celebrar les festes nadalenques de forma més coral que els nostres veïns europeus. El 2021, amb una mica de sort, començarà amb l’arribada del bon temps, amb el canvi de l’estació hivernal a la primavera i quan la vacunació massiva comenci a fer el seu efecte.

Potser està soc una mica pessimista, però el 2020 tampoc no ha estat un bon any per a mi. I no he patit el coronavirus ni la meva vida familiar i laboral s’ha vist afectada de forma prou limitada. Però en la meva història particular el 2020 passarà a la història com l’any que es va morir el meu pare. I encara em puc considerar mínimament afortunat per haver-lo pogut acomiadar sense les restriccions tan dures i inhumanes de l’inici de la pandèmia. Unes setmanes després es va morir una tieta-àvia -ara ja només me’n queda una- accentuant aquesta sensació d’un 2020 que s’emporta trossos de la meva vida i em fa sentir una mica més gran.

El que us deia: cadascú té el seu 2020. Bon any 2021, comenci quan comenci!

Article publicat al Torredembarra Actualitat

LLIBRES l ETA i Batista (i també Torredembarra)

En un dinar davant del mar a Torredembarra, del qual tinc un testimoni, el meu amic Antonio Sonsona, Madariaga va afirmar taxativamemt: “Fuimos nosotros.”

El darrer llibre de l’Antoni Batista, ETA i nosaltres, també passa a Torredembarra. En aquesta frase de la pàgina 92, qui va ser fundador d’ETA, Iulen de Madariaga, reconeix en un àpat davant la façana marítima del nostre municipi que va ser l’organització terrorista, sense l’ajuda de la CIA, qui va matar el cap de govern franquista Luis Carrero Blanco. Aquest suport dels serveis d’intel·ligència nord-americans en el magnicidi era una versió que els serveis secrets franquistes havien escampat. De fake news ja n’hi havia quan no existia internet.

El desè llibre sobre ETA de Batista és una delícia per diverses raons. Una primera és que és un repàs molt exhaustiu de la història de l’organització des de la fundació a la seva dissolució —perquè ETA ja està dissolta malgrat que molts s’entestin a dir que continua existint. Els qui ja hem complert més de trenta anys tenim una determinada relació amb ETA i el conflicte basc segons la generació a la qual pertanyem. És el meu cas. Mentre capítols com els primers atemptats o judicis com els de Burgos són imatges de TV o capítols de llibre i la massacre d’Hipercor em trasllada a la infantesa, recordo molt clarament què feia la nit que van assassinar Ernest Lluch. Tots tenim la nostra relació emocional amb ETA.

M’ha interessat molt com Batista, en alguns moments del relat, passa de ser observador a protagonista. O almenys secundari de luxe. Entre els anys 2003 i 2008 va formar part de l’equip de comunicació del govern català i va tenir un paper actiu en les relacions entre ETA i el seu entorn amb l’executiu encapçalat per Maragall i després Montilla. En una primera etapa a l’equip de Josep Bargalló com a conseller primer. Torna a aparèixer Torredembarra. Molt interessant també és la incursió de Batista en el conflicte irlandès i dels aprenentatges que en podem treure per Euskadi. Per La Vanguardia, a finals dels noranta, va seguir el procés de pau de Stormont i el Congrés Extraordinari del Sinn Féin que havia de ratificar l’alto al foc definitiu per l’IRA. Per les pàgines del capítol 17 desfilen Gerry Adams, Martin MacGuiness, Tom Hartley… però també Ian Paysley, John Major i el Príncep Carles.

ETA i nosaltres és també un manual de periodisme, de com fer bon periodisme. És el que Batista denomina la polifonia de veus, documentant-se primer i buscant després el testimoni dels diferents implicats en un conflicte tan complex com el basc. Però també és molt didàctic explicant com accedir a aquestes veus sovint oposades, superant els obstacles, els anticossos que pot generar el periodista. L’exemple més paradigmàtic és Jon Idígoras. Un capítol que arriba a ser entranyable. El llibre de Batista és un manual de com fer bon periodisme  d’investigació, que res té a veure amb el periodisme de filtració, de dossiers, tan estès actualment. ETA i nosaltres hauria de ser obligatori a les facultats de periodisme.

Són 260 pàgines que es fan molt agradables de llegir —i segur que encara més de rellegir— per com les escriu l’autor. Et tracta com a lector intel·ligent, amb aclucades d’ull i fina ironia que abundant en tots els capítols. Us animo a llegir, doncs, no només aquest llibre sinó també els anteriors que l’autor torrenc ha escrit sobre ETA i el conflicte basc. I és que hem d’estar orgullosos que la persona que sap més sobre el conflicte basc —almenys de fora d’Euskadi— i que ha volgut compartir-ho en centenars d’articles i una desena de llibres visqui entre nosaltres.

Article publicat al número 14 del Torredembarra Actualitat

Villaró treu del calaix una gran història: La companyia nòrdica

Aquest és un article que feia setmanes que tenia pendent després d’haver gaudit altre cop amb la lectura d’una novel·la de l’AlbertVillaró, un autor que en els últims anys se m’ha convertit en imprescindible quan publica un nou títol. La companyia nòrdica no és ni la quarta entrega del seu particular oficial de la policia andorrana ni una nova ucronia amb el teló de fons d’un Catalunya independent, sinó una cosa encara millor: transformar aquella història que dormia durant anys al fons d’un calaix en una novel·la. Una història que parteix del dietari d’un jove soldat prussià que li va caure a les mans quan era arxiver municipal a la Seu d’Urgell l'any 1997. Músic i botànic, Ulrich Von Wilamovitz va participar en la Primera Guerra Carlina.

La novel·la està ambientada doncs el 1837, en plena primera Carlinada al Pirineu català, que curiosament és el mateix any que Raül Garrigasait situa la seva torbadora novel·la Els estranys, Premi Òmnium 2018. Però enlloc de la Solsona de Garrigasait, Villaró tria el Pirineu per ambientar la seva novel·la i el converteix en un particular Far West, una terra salvatge i ancestral on pot passar de tot en un temps en què Europa viu una lluita sense quarter entre els que volen deixar enrere l’antic règim i entrar a la modernitat i els qui es resisteixen a fer-ho. La Primera Guerra carlina, sovint oblidada, n’és un exemple paradigmàtic

Per aquest Pirineu atàvic, Villaró hi situa una sèrie de personatges que acaben confluint en la investigació d’uns fets que ara en podríem dir paranormals, carn de Quarto milenio, el programa de Cuatro. El jove soldat prussià, Ulrich von Wilamovitz, que s’uneix a la causa del rei Carles enfront dels cristins, és el fil conductor de la història i, al seu voltant orbiten altres protagonistes del relat, entre els quals destaquen el pare Cebrià, un monjo fugit de Montserrat que uneix en la seva persona la fe i el rigor científic, i la Mina, que els fa de guia pels camins i colls de la serralada.

Però per aquest relat hi discorreran també personatges històrics com el capitost carlí Ros d’Eroles o l’escriptora Jan Eyre, que arriba a l’Estat espanyol per fer una crònica periodística d’aquest conflicte bèl·lic que genera curiositat a l’altra banda de l’Atlàntic. Amb La companyia nòrdica, Villaró aconsegueix crear una atmosfera que la converteix en un dels títols destacats que han aparegut en aquest any tan estrany i complicat com està sent el 2020, una bona elecció per aquest Nadal en què passarem, -o hauríem de passar- menys temps a taula i més llegint.