dimarts, de setembre 28, 2010

Butanito no deixa 'títere con cabeza'

Avui m'ho he passat molt bé escoltant en José María García a El Món, a RAC-1. El Butanito farà durant aquesta temporada una col·laboració mensual a Can Basté i, si són com la primera, ens ho passarem bé. A punt de fer 66 anys, aqust home ja està de tornada de tot i ha repartit estopa a tort i a dret. Han rebut Zapatero, Aznar, Florentino Pérez, Mourinho, Cruyff... I ha lloat Pep Guardiola i la seva forma de treballar. García ha donat la seva particular visió de la realitat amb el seu inconfusible estil, amb un Jordi Basté que en alguns moments se'l veia que no arribava. Potser perquè estava davant d'un mite dels seus inicis professionals.

El Butanito és un element destacadíssim de l'imaginari popular de la nostra i de diverses generacions anteriors i posteriors. Qui no l'ha intentat imitar? Jo fins i tot m'havia atrevit amb el seu company inseparable: Domingo (Domènech) Balmaña i el seu "Totalmente de acuerdo José María". Quina gran imitació a Força Barça! En aquella època el Butanito era el dolent i José Ramon de la Morena i companyia, els bons. Doncs igual estàvem equivocats. Ara ja fa més d'una dècada que no escolto El Larguero i intentaré no perdrem la píndola mensual del García. He detectat molta humanitat en el Butanito. I també molta mala llet.

Un regalet:

dissabte, de setembre 25, 2010

Píndoles electorals (III): Cara a cara, cinquanta anys després

Em toca tornar a parlat de “políticota” com deia la meva àvia, la Iaia Peia. Així havíem quedat: aquí doncs teniu la dosi setmanal. La immigració no ha acabat d'entrar en campanya, tot i els esforços del Partit Popular. Però encara hi ha temps. El PP està jugant aquesta carta perquè veu una manera de teixir un discurs propi que trenqui la bipolarització Mas-Montilla i d’obtenir, al mateix temps, vots en un terreny actualment abonat perquè aconsegueixi una bona collita el populisme de Plataforma per Catalunya. Hi ha un problema real amb la immigració en barris de diverses ciutats catalanes i els estrategs populars han detectat un bon graner de vots, però els moviments han de ser molt calculats. Veurem quin és el proper.

Un altre tema que torna a treure el cap és la data del Barça-Madrid. El president del club blaugrana, Sandro Rossell, li va comentar a Jósé Montilla que Pep Guardiola prefereix jugar diumenge. Comprensible. Vol que els seus jugadors descansin un dia més. Quina culpa en té el de Santpedor que davant de múltiples opcions que tenia el president de la Generalitat hagi triat el 28-N? Em continuo qüestionant quina influència tindria la coincidencia el mateix dia del clàssic i les eleccions més enllà dels problemes de seguretat i de logística. No serà pitjor un Barça-Madrid la jornada de reflexió amb tots els efectes que pot tenir segons quin resultat en el vot? Com acabaran decindint les televisions, ja en parlarem quan hi hagi fumata blanca catòdica.

El debat cara a cara entre Montilla i Mas torna a planar en les eleccions catalanes. I ara sembla que va de debò. Els dos el volen, cosa que fins ara mai havia passat entre els caps de llista dels principals partits catalans. Qui en pot treure més profit del cara a cara? La teoria diu que qui va per darrera en les enquestes, que en aquest cas és l’actual president. Però tampoc no és cap secret que les capacitats oratòries de l’aspirant són superiors a la de l’actual inquilí de la presidència de la Generalitat i en el cos a cos el líder nacionalista pot acabar d’enfonsar el socialista en la intenció de vot. Una dura i interessant batalla que ben segur ja té els equips de campanya treballant a tot drap.

La resta de partits critiquen el cara a cara. Tenen raó? Sí i no. El nostre no és un sistema ni presdencialista ni bipartidista, però a algú li cap al cap que algú a part de Montilla i Mas pugui ser el proper president de la Generalitat? No hem de veure dels dos qui té un millor projecte per Catalunya? Però tampoc cap dels dos sembla que pugui governar amb majoria absoluta. O sí? Personalment no veig malament un cara a cara a les eleccions catalanes mig segle després del mític debat entre Richard Nixon i John F. Kennedy, que va inaugurar aquest gènere electoral, que va arribar a l'Estat espanyol el 1993 amb el doble enfrontament González-Aznar. I el 2010 sembla que arribarà a Catalunya. Crec, però, que encara que hi hagi el cara a cara no hem de renunciar els debats en què totes les forces polítiques que estan al Parlament de Catalunya hi puguin dir la seva.

dimecres, de setembre 22, 2010

Adéu Iaia Peia!

Sabia que se n’aniria més aviat del que em pensava i volia. Però tan de sobte! Sense poder acomiadar-te! Ella era qui durant una colla d’anys em donava pà amb xocolata quan tornava de cole. M’ho menjava mentre mirava Barrio Sésamo o els dibuixos animats que començaven a fer a TV3. Havia passat moltes hores a casa seva bastint estranyes construccions amb fustes de colors o amb una mena de Tente que no era un Tente. Era millor! Algunes nits també m’hi havia quedat a dormir i encara sento les campanes de l’esglesia com si estessin al costat quan em costava dormir. Recordo també la nit de dissabte de Pasqua que va haver d’anar a correcuita a dormir la Núria i jo en aquella habitació on de petites ho feien la meva mare i la meva germana. I és que la Marta, la seva tercera néta, havia decidit néixer abans d’hora.

Quina feinada que li donàvem quan arribava Carnaval! Vinga a fer-nos disfresses. De Dartacan, de barrufet, de follet, de pirata… I quantes vores de pantalons m’ha degut escurçar? Vint? Trenta? Les últimes no fa gaire. Era una gran modista. Era discreta, però quan convenia treia el geni. També era la millor cuinera que he conegut. Fins i tot les amanides o la verdura tenien un gust especial. Diferent. Si parlem de plats més elaborats, el resultat ja era sublim. Encara durant la darrera Quaresma vam poder gaudir del menjar blanc cada un dels divendres. I de la crema catalana que per Sant Josep mai faltava. Només per Sant Josep. Així encara la disfrutaves més.

Es deia Pompeia, un nom singular, que la feia única. Però per nosaltres era la Iaia Peia. Se n’ha anat amb 83 anys, però ha estat molt poc temps vella. Només uns mesos. Diuen que escriure és una bona teràpia en moments complicats i tristos com els que estic vivint les darrers hores. Mentre prems les tecles et van venint records i et cauen les llàgrimes. Ja no la veuré més però encara em queda aquesta planta que fa només unes setmanes ens va regalar i el que sempre romandran seran els records, el gust del pà amb xocolata o del rostit de Nadal. O les fotografies disfressats. O el seu comentari sobre el Barça. Perquè també en sabia una mica de futbol. Els seus crits quan tocaves el que no havies de tocar, la seva rialla. I era la seguidora número u dels meus escrits al Diari de la Torre, encara que parlés de "polticota", que deia ella. Avui la seva germana petita, la tieta Trini, m'explicava que fa un parell de setmanes encara li va fer llegir el meu darrer escrit sobre el concert del David Bisbal a Torredembarra. Adéu Iaia Peia!

dilluns, de setembre 20, 2010

Ganes de ràdio

Aquest dimarts 21 de setembre, a les 17:30 hores, tinc previst tornar-me a sentar darrera el micro d'Ona la Torre per iniciar la quarta temporada de Blocs a Ona la Torre. Després de gairebé tres mesos de descans, en tinc ganes. La ràdio és un mitjà de comunicació molt especial, que enganxa. I em fa una mica de teràpia per desconnectar durant mitja hora de a meva actual vida laboral, centrada en la comunicació política, en notes de premsa, planificació de campanya, identitat corporativa... La ràdio és una mena d'amant amb qui em trobo una vegada a la setmana i disfruto de la mitja hora justa que tenim.

En aquesta nova temporada parlarem de blocs, tot i que cada cop semblen haver entrat més en decadència a causa de les xarxes socials. Per això també tractarem el Facebook, el Twitter, els mitjans digitals i altres històries que se'ns ocurreixin Portarem convidats de Torredembarra, del Baix Gaià, del Camp de Tarragona, de l'Ebre i de tot el Principat. I amb la Sònia Ferrer, sempre somrient a l'altra banda de la peixera, intentarem passar-nos-ho bé i que els oients també disfruteu una mica. Tinc ganes de ràdio.

divendres, de setembre 17, 2010

Píndoles electorals (II): Una altra maragallada i la carta independentista

Aquesta segona setmana de precampanya oficial ha tingut, sens dubte, un protagonista principal: Pasqual Maragall. El president de la Generalitat entre els anys 2003 i 2006 ha estat entrevistat per la revista de Convergència i ha apostat per Artur Mas com a proper inquilí de la presidència catalana. Mentre els convergents han tret pit els socialistes han carregat contra aquesta hàbil maniobra dels nacionalistes recordant, fins i tot, la malaltia que pateix Maragall. A mi no m’estranyen tant les delaracions de Maragall. Va ser maltractat pel PSC jubilant-lo abans d’hora i rellevant-lo per José Montilla després de portar per primer cop els socialistes al govern de la Generalitat i deixar-se la pell en un procés estatutari duríssim. Recordem que ja no té ni carnet socialista.

“La decadència és la independència”, ha dit Montilla aquesta setmana en una entrevista. Està clar que els socialistes estan jugant l’única carta que tenen a la mà per canviar la tendència a un esfondrament electoral històric a causa de la fuga de vots en la frontera amb CiU i que és mobilitzar l’electorat del cinturó roig, aquell que les eleccions al Parlament li sonen a marcià. Atien la por a la independència i recuperen un dels grans capitans, Celestino Corbacho, després de la seva estada a Madrid, per anar ben amunt en la llista de Montilla. Obvien que gairebé tothom associa Corbacho a xifres dramàtiques de l’atur i poca gent recorda que va ser gairebé una dècades i mitja alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, la segona ciutat catalana, amb una còmoda majoria absoluta.

Als independentistes convençuts com un servidor ens agrada molt que la independència sigui un dels grans eixos de campanya, però reconec que és un sentiment fàcilment instrumentalitzable. Esquerra Republicana es torna a autoproclamar el gran partit independentista, però CiU no hi renuncia, amb Felip Puig com a gran referent sobiranista en aquest difícil equilibri nacional que els porta a defensar que en aquests quatre propers anys no toca cap referèndum sobre la independència–cal seguir rascant vots en electorats poc sobiranistes-. Però és que l’oferta independentista és més variada, amb Laporta, Carretero i tota mena d’altres grups i grupúscols. Ja poden donar gràcia ERC i CiU al cainisme de l’independentisme extraparlamentari, perquè sinó fos així i anessin tots junts, Puigcercós i Mas podrien patir una mica bastant més.

I acabem la setmana amb la immigració treient el cap en la precampanya. Me n’alegro! És un debat inajornable. I difícil. És una tasca complicada trobar l’equilibri entre el discurs bonista i políticament correcte i el populisme xenòfob o directament racista. Un repte pels nostres polítics. Però d’això ja en parlarem la setmana vinent.

diumenge, de setembre 12, 2010

'El Mètode Guardiola': el retorn dels valors

Aquest cap de setmana l'he dedicat -entre altres coses plaents- a llegir El mètode Guardiola, un llibre acabat de sortir del forn escrit per Miquel Àngel Violan i que va ser presentat a Barcelona dijous passat. L'autor el conec de fa sis anys, quan va ser professor del seminari Com convertir-se en cap de premsa, organitzat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, i al qual hi vaig assistir. Quatre anys després em vaig convertir en cap de premsa. Des de llavors he anat assistint a diversos seminaris més relacionats amb diversos vessants de la comunicació, que m'han ajudat en el meu creixement formatiu en aquest apassionant món. En el darrer seminari que vaig anar, ja fa uns quants mesos, en Miquel Àngel ja ens va anunciar que estava treballant en aquest projecte. I l'estava esperant amb ganes.

Per això divendres vaig anar a comprar El mètode Guardiola i durant tres dies l'he devorat. És un llibre de 200 pàgines, molt estructurat, dividit amb capítols molt curts. L'autor retrata a Josep Guardiola com un líder que ha basat el seu èxit amb uns valors sòlids que en els darrers anys havien quedat en desús, desats al fons de l'armari per la majoria de la gent, però que són els de tota la vida: l'esforç, el treball, la humilitat, la feina ben feta... el sentit comú! Així ho diu el subtítol que podeu llegir a la portada: Per què els líders amb sentit comú obtenen resultats descomunals.

En el llibre hi trobareu també vivències de l'autor relacionades amb el circ en què actualment s'ha convertit el món del futbol, l'antítesi de l'ideari Guardiola. Algunes d'aquestes anecdotes i històries no us deixaran indiferents. El llibre sap analitzar des d'un punt de vista més organitzatiu i managerial l'històric Barça de les set copes en dos anys i sobretot el seu artífex, Pep Guardiola, que ha marcat tota una generació i ha tornat a marcar els qui vam ser batejats futbolísticament amb Cruyff a la banqueta blaugrana. Per què no podem aplicar el Mètode Guardiola a les nostres empreses, les nostres administracions, a la nostra vida en general? Us recomano fermament la lectura d'aquest llibre.

Curiosament, la lectura d'aquest llibre ha coincidit amb la desfeta del Barça al Camp Nou contra l'Hèrcules (0-2), un equip acabat de pujar de Segona Divisió. Ja m'imagino en Pep Guardiola i els seus ajudants analitzant el partit del primer al darrer minut intentant diagnosticar les claus de la derrota. El mètode també ha de funcionar quan tot no ve de cara.

dijous, de setembre 09, 2010

Píndoles electorals (I): La data i la desbarrada

Finalment José Montilla ha desvelat quin dia seran les eleccions al Parlament de Catalunya. El president, un home que quan va a veure un partit de futbol no pot o no sap dissimular el profund avorriment que li provoca aquest espectacle, ha escollit el 28 de novembre, el mateix cap de setmana del Barça-Madrid, per cridar els catalans i les catalanes a les urnes. Al PSC hi ha futboleros que han degut ser consultats a l’hora d’avaluar la infuència que pot tenir ‘el clàssic’ del futbol espanyol en unes eleccions. Queda molt maco afirmar rotundament que els electors són molt responsables i madurs i que el resultat del partit –en cas de jugar-se abans- no influïrà en el vot (o abstenció). A mi em costa calcular l’impacte que podria tenir en certs comportaments electorals un atracament a mà armada al Camp Nou a l’estil de l’arbitratge de Brito Arceo fa una vintena d’anys.

La qüestió és que portem tres dies donant voltes i voltes a la data electoral, inamovible ja, perquè la decisió del president és inapel•lable. Montilla ja triat i s’ha decantat pel mateix cap de setmana d’un Barça-Madrid. Doncs ens hi hem de posar fulles, inclosos els Mossos d’Esquadra, que han de vetllar per la seguretat dels dos esdeveniments, i hem de veure si les totpoderoses empreses televisives accepten que el partit es jugui dissabte per evitar un diumenge caòtic. Només faltava l’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa desmelenant-se i donant carnassa a la fiera socialista titllant de franquisme sociològic l’actitut de Montilla. Tan calladet que havia estat fins ara!

Tots els partits coincidien a demanar una campanya neta. Però encara que algú s’esgargamelli a fer-nos-ho creure, la precampanya no s’ha embrutat. Ha estat un comentari desafortunat al d’un eurodiputat que no té ni carnet de CiU al Facebook, amb l’efecte multiplicador que té aquesta xarxa social. El que passa és que la pre campanya té fins ara un baix nivell preocupant. O espabilen els partits i sobretot els seus líders o l’abstenció marcarà un record històric, un panorama ideal perquè certes candidatures amb un nivell de populisme més que destacable pesquin algun diputat.

diumenge, de setembre 05, 2010

TV Mítica (XX): Plats bruts

L’arribada de la TDT ha provocat la multiplicació de canals als nostres receptors de televisió. Aquest augment de l’oferta no ha causat una millora dels continguts, però ens permet a través de reposicions diverses tornar a veure sèries que ja fa anys que es van estrenar i que no perden actualitat. Una d’aquestes sèries és Plats bruts. Aquesta producció de Televisió de Catalunya que es estrenar el 1999 i va estar en antena fins el 2002 va aconseguir uns registres d’audiència estratosfèrics en una setantena de capítols repartits en sis temporades. I vuit anys després de l’últim capítol és totalment comprensible que ‘La nostra’ toqués el cel de les audiències televisives amb aquesta sic€tom.

La clan d’aquest èxit de Plats bruts és un bon planter d’actors –Joel Joan, Jordi Sánchez, Monica Glaenzel, Anna Maria Barbany…-, uns guions frescos i enginyosos, artistes convidats i rieres dels tòpics catalans i d’aquell moment històric. Hi ha capítols i momets antològics que han passat a la història. Fa uns dies em divertia com un enano –que diuen a la llengua de Cervantes- amb un episodi en què Catalunya vivia una mena de Guerra dels móns d’Orson Welles però amb una exploció nuclear a la Centra d’Ascó com a fil conductor. Brutal”

Actualment, una dècada després, pots veure la Plats bruts i riure encara més amb les estripades situacions perquè passen els protagonistes al pis que compartien en David i en Lopes, al bar de sota o a Ràdio Bofarull. Ho podeu veure al Canal 300 a les nits.