dijous, d’octubre 30, 2014

Roger Borràs, passió per l’ofici


En Roger Borràs ja fa deu anys que té una joieria oberta al carrer Pere Badia. Està fent el que li agrada, que és dissenyar i fabricar joies, però, quan acaba de complir els quaranta anys, es planteja quin ha de ser el seu futur en aquest ofici que l’apassiona. Coneix casos de joiers que amb cinquanta pocs anys han quedat farts de la seva feina i no vol que li passi. En Roger Borràs Martínez porta la joieria en els gens. El seu pare era joier. Tot i que no van coincidir treballant, ja que va morir quan ell només tenia dos anys, un cordó umbilical l’uneix amb el seu progenitor: l’ofici.

El seu oncle, en Jordi, també era joier i el petit Roger, des d’abans dels deu anys, passava llargues estones al seu taller. Als quinze anys va entrar a l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona per estudiar joieria, però on va aprendre l’ofici va ser en els nou anys que va treballar amb el seu oncle. Allà va passar-hi moltes hores fins que, amb 24 anys, va decidir muntar un taller propi als baixos de casa seva, treballant per encàrrec. Ho va compaginar amb la formació, amb cursos d’especialització a l’Escola Massana. Allí va aprendre tècniques antigues i modernes, com treballar els diamants, diferents tècniques com el kumboo, i va entrar en contacte amb alumnes de diferents llocs del món, com Corea del Sur, Japó, Itàlia o Brasil, que li van obrir la ment a noves cultures.

En aquella època també es va presentar a diversos concursos de joieria. Va guanyar dos cops el Premi Internacional Euro Bijoux (2000 i 2003) i va quedar segon el 2001. També va obtenir el tercer  premi del Concurs Enjoia’t, organitzat pel FAD. Van ser uns diners que va poder invertir en la compra de maquinària pel seu incipient taller. Als 30 anys va creure que havia arribat el moment d’obrir una botiga i amb la imprescindible participació de la seva dona, l’Anna Mercadé, que s’encarrega de l’atenció al públic i la gestió de proveïdors, factures, etc... Formen un equip que es complementa. Així en Roger es pot centrar en el disseny i la fabricació de joies.

Considera un èxit haver  mantingut obert durant deu anys un establiment de cara al públic, quan coneix col·legues seus que no se n’han sortit i més els darrers anys de crisi econòmica, que ha reduït sensiblement les vendes i també les ha encarit per la pujada desmesurada de les matèries primeres. En el cas de l’or, el preu s’ha multiplicat per quatre. En Roger ha consolidat una clientela fidel de torrencs i torrenques i gent amb segona residència a la vila. Les seves peces es poden trobar també en una joieria de Sant Sebastià. Allí es venen molt bé les seves creacions. En general, a la zona nord de la Península agraden les joies a partir de la innovació i els dissenys moderns, mentre que al sud prefereixen peces més clàssiques i poc hi té a fer. En Roger vol seguir potenciant  aquesta línia moderna, amb creacions extremades que atrauen un públic que potser no és nombrós però si molt fidel.

Una jornada laboral d’en Roger oscil·la entre set i deu hores al taller, durant les quals ha de mantenir una gran concentració. Abans escoltava la ràdio i des de fa uns anys només recorre a l’spotify. La música que sona depèn de l’estat d’ànim i escolta des de coples a Sepultura, passant per Metallica, Mishima o Manel. Els seu gran referent en el món de la joieria és l’alemany Erik Zobel, per la seva capacitat de combinar materials com or, plata o paladins en camafeus i aconseguir que enlloc d’una horterada, com els passaria a la resta de joiers, el resultat final sigui sublim. També segueix de molt a prop l’italià Jan Paolo Babeto o el formenterenc Majoral.

I com li venen les idees a en Roger? Corrent, passejant... Ens recorda que Antoni Gaudí deia que tot està en la natura i que només és qüestió de copiar-ho bé. Potser veu una fulla, una textura, i li ve la idea. Fa una foto amb el mòbil, després dibuixa l’esbós, a vegades ho consulta amb la seva dona. Viu a Baix a Mar i considera que la proximitat del mar també l’influeix. En les feines creatives no descansa mai i qualsevol moment o lloc pot veure alguna cosa que li suggereixi una futura joia. Reconeix que a vegades entra en un espiral que quan més fa, més idees li venen a la ment.  Està molt implicat en el municipi i ha fet les arracades de la Geganta Rosalia, l’escarabat del Premi Torrenc de l’Any i la cimera de l’asta de la bandera del Sant Sepulcre de Torredembarra.

Hi haurà una nova generació de joiers Borràs? En Roger no vol dirigir les seves dues filles cap al món de la joieria i vol que siguin elles qui escullin el seu futur. Però la única joia que en Roger porta és un penjoll que va fer la seva filla petita. I és que a elles els ensenya els seus projectes i, jugant, a vegades aporten idees. En Roger està ara en una fase de pensar en un nou pas endavant. Potser una nova botiga, nous punts de venda... s’ha d’acabar de definir, però sempre tocant amb els peus a terra. El que és segur és que continua tenint passió per l’ofici.

Publicat al número de novembre del Diari de la Torre


dimecres, d’octubre 08, 2014

Parlem de crisi a les xarxes socials


El proper 18 d’octubre Altafulla acollirà la tercera edició de la Jornada de Comunicació Local 2.0. Aquest any tractarem un tema molt d’actualitat en el món de les xarxes socials: les situacions de crisi. Periòdicament veiem com es produeixen foguerades a Facebook i a Twitter després que alguna persona -pública o anònima-, institució, partit polític o administració pengi algun post o faci alguna piulada “poc adequada”. Per altra banda, les xarxes són una eina molt interessant quan es produeixen crisis de tota mena. En la jornada s’intentarà debatre estratègies, eines i pautes per afrontar aquestes situacions sovint tan incòmodes.

Precisament la Jornada #ComLocAltafulla sorgeix fa un parell d’anys d’una crisi que patia la pàgina deFacebook d’Altafulla Ràdio, que s’havia convertit en el camp de batalla política, no només amb la participació de polítics i ciutadans amb més o menys esperit constructiu sinó també de trolls, que troben en les xarxes socials el terreny adobat per sembrar zitzània i confondre amb la impunitat que donen les intervencions des de l’anonimat. D’aquesta crisi en va sorgir una oportunitat: la realització d’una jornada de comunicació anual que continua un cop es van superar la crisi amb l’aplicació de mesures que es van parlar en aquella primera edició.

Saül Gordillo, Pau Canaleta, Núria Escalona, Víctor Puig... són noms que ja han passat per l’Hotel Gran Claustre d’Altafulla. En aquesta tercera edició tindrem les ponències principals de Miquel Àngel Violán i Toni Aira, a més d’una píndola de Núria Escalona sobre les novetats a tenir en compte a les xarxes aquest nou curs. Les taules rodones ens proposen, per una banda, com afrontar les crisis a les xarxes socials amb garanties  i, per l’altra, com han viscut dos polítics tarragonins situacions d’aquest tipus de situacions. Enfront seu tindran dos periodistes que en faran la seva lectura de la gestió d’aquestes crisis i d’altres que hem vist els darrers temps.

Si sou periodistes, tècnics de comunicació a l’administració o a l’empresa privada, estudiants o us interessen les xarxes socials teniu una cita aquest dissabte 18 d’octubre a Altafulla. En aquest web-blog hi trobareu tota la informació: http://jornadacomunicacioaltafulla.blogspot.com.es/. Us esperem a Altafulla.

dimecres, d’octubre 01, 2014

Esteve Morros: l’aprenentatge continu

L’Esteve Morros és d’aquells torrencs que ha voltat món, però que sempre acabaven tornant a Torredembarra. Des que es va jubilar fa tretze anys hi resideix de forma permanent i s’ha implicat molt en el teixit associatiu del municipi. Ha presidit el Centre d’Estudis Sinibald de Mas i ara és director de Càritas Torredembarra. L’Esteve Morros Farré va néixer el gener de 1937, en plena Guerra Civil, i explica que no va conèixer el seu pare fins que gairebé havia après a caminar. Havia hagut de fugir de la Torre per motius polítics a l’inici del conflicte bèl·lic. Li anava la vida. El pare va passar la guerra entre Sant Hilari Sacalm i Barcelona, mentre el petit Esteve estava a la Torre. A la capital catalana el pare va veure per primer cop el seu fill quan tenia més o menys un any.

La família de l’Esteve es dedicava a fabricar bótes des que el seu besavi va arribar a la Torre procedent de Creixell. El seu pare també era boter, però ell no va continuar aquesta tradició familiar. Va estudiar formació professional a l’Escola del Treball a Tarragona en horari nocturn. Durant el dia treballava a la Fàbrica Mercadé, on hi va entrar amb setze anys. Aquesta va ser una situació que es va allargar durant gran part de la seva vida: la combinació del treball i els estudis. Després va estudiar a l’Escola d’Enginyeria de Vilanova i va fer el servei militar a les milícies universitàries a Castillejos. L’any 1960, com milers de joves catalans de l’època, va buscar un futur laboral millor emigrant a Alemanya, ajudat per un amic que ja hi era en aquest país. Va incorporar-se a la multinacional Siemens i va continuar estudiant.

A Alemanya s’hi va estar tres anys i va aprendre un idioma que li va servir de molt posteriorment. Va demanar el trasllat a Siemens Madrid i li van concedir. Es va casar a la Torre, concretament a Baix a Mar. La parella va marxar cap la capital espanyola, on va néixer el seu fill. La seva dona no es va adaptar a la nova ciutat i al cap de quatre anys van tornar cap a Catalunya, a Barcelona, on l’Esteve es va incorporar a l’empresa productora de sucs Fruco.  A la capital espanyola, a través de la formació, l’Esteve havia virat la seva carrera professional cap a perfil més comercial i a la nova empresa va dirigir el departament d’estudis comercials. Després en va ser director comercial.

La compra de Fruco per un grup anglès el va impulsar a canviar d’empresa i va fitxar per a Dynamit Nobel, concretament a la divisió de plàstics, que fabricaven tabliers per als cotxes de la planta que Ford havia instal·lat a la localitat valenciana d’Almussafes. També va cursar un màster a ESADE i es va reorientar cap a tasques gerencials i així és com va fitxar per una filial espanyola d’una empresa de maquinària d’embalatge. La seva darrera etapa laboral va ser al capdavant d’un gabinet de traducció de textos tècnics de l’alemany a l’espanyol. Es va jubilar amb 65 anys i va tornar cap a Torredembarra.

 Considera que aquesta nova etapa vital l’està omplint molt, amb activitats voluntàries que li permeten ajudar a la gent i seguir coneixent persones de qui seguir aprenent coses. Durant la seva etapa laboral només va formar part d’associacions professionals. Un cop instal·lat a Torredembarra, es va incorporar a la junta directiva del Centre d’Estudis Sinibald de Mas i quan va plegar Iris Gual com a presidenta la va succeir. Mira amb cert orgull de la feina ben feta els sis anys al capdavant de l’entitat cultural, envoltat del que considera un gran equip. Durant el seu mandat, l’entitat va doblar el número de socis i es va crear l’Aula d’Extensió Universitària amb la Universitat Rovira i Virgili. També van ser reconeguts un any com el millor centre d’estudis de Catalunya i va impulsar la realització de sortides i excursions.

Però actualment parlar de l’Esteve Morros és parlar de Càritas, entitat de la qual n’és director a Torredembarra. Càritas Torredembarra ha passat de tenir una petita sala a la rectoria de la Parròquia de Sant Pere Apòstol a una seu al carrer Onze de setembre i tres magatzems repartits pel poble i 80 voluntaris col·laborant. En uns mesos encara canviarà més, gràcies a l’herència rebuda de la torrenca Maria Farré, que els ha permès comprar un gran local al carrer Camp Vell on,un cop fetes les tasques d’adequació, hi centralitzaran tots els serveis.

Un dels objectius de l’Esteve en un futur proper és potenciar els cursos formació que ofereix Càritas. Ara ja n’estan fent de català. Actualment ajuden a 200 famílies del municipi i han tingut grans èxits de convocatòria amb els recaptes d’aliments. En els primers vuit mesos de l’any 2014 han recollit 58.000 quilos d’aliments. Però l’Esteve té clar que Càritas ha d’ésser una ajuda temporal per a famílies que ho passen malament i no cronificar la seva situació. Tota aquesta feina li va valer l’any 2012 a Càritas guanyar la primera edició de Torrenc de l’Any en categoria d’entitat. A més de la seva responsabilitat a la Torre,  ara també és coordinador de Càritas a la zona de Tarragonès Llevant. Tot i estar jubilat des de fa més de dotze anys, de feina a l’Esteve no li en falta.

Publicat al número d'octubre de 2014 del Diari de la Torre