dilluns, de juliol 13, 2020

Castillo s’ha mogut. Sortirà a la foto de 2023?


En aquells anys de majoria absolutíssima socialista al Congrés espanyol, va fer fortuna aquella frase d'insigne jacobí i número dos del PSOE Alfonso Guerra: “El que mueva no sale en la foto!”. Doncs l’etern outsider del socialisme tarragoní, Carles Castillo s’ha mogut. Ha anunciat en una carta als militants que no formarà part de les llistes al Parlament, on porta dues legislatures ocupant un escó. Ho fa "cansat de donar-se de cara contra una paret." La més més espectacular de les travetes que ha patit de forma sistemàtica va ser en les darreres eleccions catalanes, quan al·legant motius de quota femenina, la vallenca  Rosa Maria Ibarra li va passar per davant en la llista al Parlament. De res li va servir guanyar les primàries a casa dels inventors de les primàries, com ell mateix afirma en la carta que ha escrit.

Castillo ha sabut alimentar en els ja uns quants anys que porta en política institucional aquesta imatge de polític outsider, d’etern enfant terrible -tot i que ja té 45 anys- a l’esquerra del suposat partit d’esquerres, més catalanista que un partit que encara es defineix com a catalanista, un esperit lliure capaç de visitar Oriol Junqueras a la presó. Tot això en un partit tan jeràrquic com el PSC el fa difícilment digerible. Castillo és aquell polític més apreciat per els seus col·legues d’altres partits que per al seu propi. Lloat per periodistes i militants, però poc valorat per l’aparell socialista i els que remouen les cireres a la seu de Ramon y Cajal.

El 2015 ja va deixar l’Ajuntament de Tarragona, on ocupava un escó des de 2003, i va tornar a fer d’advocat, per reaparèixer després com a candidat al Parlament, malgrat no ser el favorit de la direcció socialista tarragonina. Ara, Castillo fa una maniobra semblant, amb l’horitzó de 2023 i la incertesa en la successió del cada cop més devaluat Josep Fèlix Ballesteros. Un nou enroc per preparar l’atac. Li sortirà bé la jugada? Apareixerà enmig de la foto de la candidatura socialista que el 2023 voldrà recuperar el feu perdut en mans del republicà Ricomà? Jo, per si de cas, em compraré una bossa de crispetes.  

dilluns, de juliol 06, 2020

La convergència encara és lluny


Assistim amb una certa estupefacció a la fragmentació extrema de l’antic espai convergent. En deu anys hem passat d’una sola coalició, Convergència i Unió, que va quedar a només sis escons de la majoria absoluta del Parlament de Catalunya a una amalgama de partits i marques electorals que tendeixen a una divisió cap a l’infinit. PDECat, Junts per Catalunya, La Crida, PNC, Convergents, Lliga Democràtica, Lliures Units per Avançar... El Procés independentista ha produït un terratrèmol sense precedents al mapa polític català i a l’espai de la dreta nacionalista, ara majoritàriament independentista, és on el fenomen és més evident.

L’antic espai convergent era el paradigma del partit catch all, que, amb Jordi Pujol al capdavant, podia recollir vots des d’independentistes convençuts als autonomistes més que moderats, des de socialdemòcrates a liberals. Aquesta fórmula era possible en un marc autonòmic, en aquell anomenat oasi català dels vuitanta i fins en entrat el segle XXI i amb una Esquerra Republicana castigada periòdicament per relleus traumàtics i escissions caïnites. Entrant en la tercera dècada del segle XX, trobem una Catalunya amb un independentisme consolidat per sobre del 40% i una Esquerra forta i unida darrera del liderat d’Oriol Junqueras, malgrat estar empresonat.

En canvi, l’espai post-convergent té un líder a l’exili, Carles Puigdemont, i no té un lideratge clar dins del país. A pocs mesos de les eleccions catalanes que tornarà a condicionar el sistema judicial espanyol, no se sap ni la marca o marques amb que acudiran a les urnes i encara menys el seu cap de cartell. Circulen més d’una desena de noms. I en aquest ecosistema remogut, els diferents sectors i personalitats juguen les seves cartes, fundant partits com en el cas de Marta Pascal, marcant terreny com els barons del PDECat o enarborant la figura de Puigdemont l’entorn del president a l’exili i anunciant la creació d’un nou partit.

Estic d’acord amb Toni Aira que caldran algunes convocatòries electorals per definir el futur d’aquest espai i si pot tornar a convergir en una sola coalició o candidatura o està condemnada a una divisió que afavorirà el seu rival a l’electorat independentista, Esquerra Republicana. En aquests moments el gran avantatge post-convergent és que el lideratge de Pere Aragonès de cara als propers comicis catalans no acaba de consolidar-se. Però ERC està unida i, en canvi, l’univers que gravita al voltant del carismàtic Puigdemont està marcat per la divisió. I si una cosa castiga el votant és la divisió.