dijous, de maig 24, 2012

Guillermo Ramos: de Ciudad Rodrigo a la Torre

Només a Torrredembarra més de 500 alumnes han passat per les seves classes en 27 anys com a mestre, entre els quals, el qui escriu aquest article. El recordo explicant amb apassionament la Celestina, Garcilaso de la Vega o el teatre neoclàssic. Se li acosta la jubilació, però encara la veu lluny. En Guillermo Ramos Nieto continua exercint de professor al Col·legi Antoni Roig i mirant el futur de l'ensenyament amb optimisme, conscient, però, que el sector es troba en un moment baix de la corba que, segons ell, sempre acaba pujant. El que més li omple és quan al cap dels anys troba un exalumne que s'ha obert camí a la vida tot i no haver estat un bon estudiant.
Nascut a Ciudad Rodrigo (Salamanca), l'any 1972 va arribar a Tarragona per estudiar Magisteri. El seu pare, que era carter, tenia clar que el seu fill havia de tenir estudis superiors i aprofitant una germana vivia a la capital tarragonina des dels anys 40, el seu fill va venir a Catalunya per convertir-se en un dels primers alumnes que van estudiar la Diplomatura de Magisteri. El contrast entre el món rural de Ciudad Rodrigo amb una Tarragona amb l'efervescència cultural i política del tardofranquisme i el paper de l’esglesia en aquests moviments va sorpendre el jove Guillermo, que també es va trobar amb una llengua nova, el català, que parlaven les primeres amistats que va fer. En uns mesos comprenia sense problema el català i ben aviat es va llençar a parlar-lo.
Va acabar la carrera en tres anys i li tocava anar al servei militar. Va tenir la pensada d'endarrerir mig any la seva incorporació a files i es va estalviar el conflicte del Sahara de 1975. La mili la va fer l'any següent a Madrid i ja va començar a exercir de mestre a la tarda, en les campanyes d'alfabetització de l'exèrcit. Fent encara la mili va aprovar les oposicions de mestre, triant Tarragona com a destí, i quan va tornar a la vida civil va incorporar-se al col·legi del Tribunal Tutelar de Menors de Tarragona. Explica que allí li van marxar totes les manies. La seva destinació definitiva va ser a les Roquetes, un barri de treballadors molt proper a Vilanova i la Geltrú però pertanyent a Sant Pere de Ribes. Era una escola acabada de crear, on encara hi faltaven els mobles, però hi havia una gran solidaritat en l’associació de pares d’alumnes. En Guillermo en va ser el primer director. La majoria de professors eren de fora de Catalunya i ell era el de més a prop. Allí va conèixer una autogestió impensable avui en dia i de la qual en guarda molt bon record.
A la localitat del Garraf només va estar-hi un any. Va decidir casar-se amb la seva nòvia, la Dolors, que també era mestra, a l'Arboç. Però un nomenament irregular de professors que va provocar un llarg conflicte la va deixar a ella amb un plaça de substituta a Torredembarra. Ell va decidir demanar el trasllat i va acabar a l'escola de Roda de Barà i vivint a Bonastre, en un pis dels pares de la Dolors. Allí van néixer les seves filles, les bessones Alba i Marina, i quan tenien edat d'assistir al parvulari, va demanar el trasllat a la Torre. El curs 1984-1985 va ser el primer que en Guillermo va fer de professor al Col·legi Antoni Roig, a l'edifici on ara hi ha el Molí de Vent.
El curs 1987-1988 es va produir la divisió del Col·legi Antoni Roig, que s’havia convertit en massa gran i ingovernable, i en Guillermo va decidir incorporar-se al centre que es traslladava a l’edifici històric, al carrer Alt de Sant Pere, i que conservava el nom del fundador. A més, es va convertir en el primer director del nou col·legi. Hi va estar set anys. Va plegar perquè aquest càrrec li impedia dedicar-se com volia a la docènca, que era el que li agradava.
El 1997 l'Antoni Roig va traslladar-se a l'edifici on fins llavors hi havia hagut l’institut de secundària Torredembarra. A en Guillermo li va doldre moltíssim el canvi i es mostra crític amb aquesta decisió. Creu que s’hauria hagut de mantenir el col·legi on hi era des de feia un segle. L'equip directiu va aribar a presentar un projecte per restaurar l’edifici antic per col·locar-hi els serveis centrals i construir un nou aulari de dos pisos on hi havia barracons, a l'antic camp de futbol. Però l’aposta de l’Ajuntament era una altra i es va desestimar. Segons ell, es va perdre una oportunitat de conservar un col·legi centenari on, a més, s’hi treballava molt bé.
Reconeix que el nivell dels alumnes ha baixat amb les successives reformes educatives i que el grau de compromís de la societat amb l'ensenyament també, amb pares i males estressats i angoixats que demanen a l'escola funcions que no són les seves. Viu la irrupció d'internet a les aules com una revolució i una oportunitat. La pantalla digital li permet ara projectar imatges quan parla dels poemes d’Alberti dedicats al mar o de la serralada pirinenca. Es mostra optimista amb el futur de l'ensenyament a mig i llarg termini malgrat el difícil moment actual. I pensa en la jubilació, que encara no sap quan arribarà, com una oportunitat per continuar en la docència o en tasques socials des d'alguna ONG . Mentre aquest dia no arriba diu que té corda per estona. Trenta-cinc anys ensenyant no són res.
Publicat al número de maig del Diari de la Torre

Cap comentari: