dimecres, d’octubre 31, 2012

I ara es presenta la CUP!



En la meva darrera columna en aquest periòdic analitzava el fracàs de la cimera per aconseguir una candidatura independentista unitària a les eleccions al Parlament del 25 de novembre. Els personalismes van fer naufragar la hipotètica coalició i es va generar una decepció important en aquest espai ideològic. Un dels possibles integrants d’aquesta coalició, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que fins ara només ha concorregut als comicis locals, ha decidit fer un pas endavant i presentar-se per primer cop a les eleccions al Parlament.

Diverses veus han criticat aquesta decisió al·legant que la candidatura de la CUP-Alternativa d’Esquerres encara divideix més el vot independentista. La millor decisió en el pitjor moment? La CUP porta fent una feina molt intensa des de fa anys i els ha donat uns resultats gens menyspreables a nivell local. Des de l’any passat tenen un regidor a Reus i m’atreveixo a dir que el 2015 en David Vidal ja no estarà sol al ple de la capital del Baix Camp. A Valls han passat d’un a tres regidors, els mateixos que el PSC. Són dos exemples que el treball assembleari es pot traduir en bons resultats electorals. Però hem de tenir en compte altres poblacions on han quedat lluny d’obtenir representació, com és el cas de la ciutat de Tarragona.

Unes eleccions nacionals són diferents i molts dubtes planen sobre les possibilitats que la CUP estigui el proper 25-N al Parlament de Catalunya. La recollida d’avals ha estat un cop de puny sobre la taula. Han superat amb escreix el nombre necessari de signatures per presentar-se als comicis. A la demarcació de Tarragona han triplicat el mínim exigit. La candidatura liderada per Jordi Martí ha ofert una magnífica carta de presentació. Però el camí encara és llarg i costerut.

Pot tenir la CUP un diputat per Tarragona? Tot indica que és molt difícil, però no impossible. Necessiten encara uns quants milers de vots més enllà del que van aconseguir en les darreres eleccions municipals. Cal tenir en compte que en molts municipis la CUP no es va presentar el 2011 i arreplegaran nous vots. La mobilització de sectors de població que fins ara no trobaven la seva opció en les eleccions al Parlament és un altre punt a favor. Però sobretot juga al seu favor aquesta il·lusió que han generat, amb una militància molt activa i una estratègia molt intensa en les xarxes socials, conscients de quin és el seu electorat i les dificultats de poder treure el cap en els mitjans de comunicació tradicionals. Sinó hi arriben, tota aquesta feina podria afavorir opcions polítiques que estan a les antípodes de l’esquerra independentista. I és que la Llei d’Hondt és diabòlicament capriciosa.


Article publicat al setmanari NotíciesTGN 

dissabte, d’octubre 27, 2012

Ana Marín: la primera regidora torrenca



Torredembarra va haver d’esperar fins l’any 1999 per veure una regidora asseguda al ple municipal. Dues dècades de democràcia amb una política local protagonitzada només per homes. Ana Marín, cap de llista del Partit Popular, en va ser la primera regidora. Va viure vuit anys molt intensos en el Dragon Khan de la política torrenca, passant per govern i oposició, veient caure dos alcaldes i alternant-ho tot amb la seva feina, la de comercial del Diari de la Torre, el degà de la premsa local del municipi.


Ana Marín Ceballos va néixer a Tarragona, on ara està el Corte Inglés. Llavors hi havien les Cases dels Mestres. El seu pare ho era, de mestre. L’Ana ha treballat sempre, des de ben jove, com a comercial, en diferents sectors, i ho ha combinat amb la vida familiar. Només va deixar de treballar quan els fills eren molt petits. Després hi va tornar, fins fa un any i escaig, quan es va jubilar.

Marín va conèixer Torredembarra recorrent els seus carrers i els seus comerços com a comercial del setmanari Claxon. Hi va haver un moment que es van adonar que passava més hores al municipi torrenc que a Tarragona, on hi vivia. Anava a la perruqueria a Torredembarra. Comprava al mercat a Torredembarra. Passejava per Torredembarra. I ella i el seu marit van decidir buscar un pis a la localitat. Quan el van trobar, al Passeig de la Sort, van venir-hi a viure. Van arribar a la nova llar el 1991, just la nit que s’acabava de signar el pacte pentapartit que desplaçava Celestí Salort de l’alcaldia de Torredembarra, tot i ser el candidat més votat en aquelles històriques eleccions. Ella, militant del PP de Tarragona, ja estava informada d’aquest canvi polític tan trascendental pel municipi.

L’Ana i el seu marit, l’Antoni Vilà, van engegar llavors el Torredembarra al Moment, una publicació mensual impulsada pel Grup Claxon i dedicada íntegrament a un poble que anava esdevenint ciutat. La primera pedra i la inauguració del port, el récord Guiness de la senyera o la contrucció de la depuradora municipal són algunes de les grans notícies d’aquella època. Després d’unes mesos a la cadena de publicacions Arreu, l’estiu de 1997 naixia el Diari de la Torre, una publicació impulsada pel tàndem Vila-Marín, aquest cop sense cap gran grup de comunicació darrera. D’històries i anècdotes en poden explicar moltes, incloent intents de segrest de la publicació des de l’alcaldia. O també aturar unes hores la impressió per incloure una esquela gratuïta d’un familiar d’un bon amic. Dues cares de la mateixa moneda. L’Ana enumera tres claus perquè una publicació gratuïta local tingui èxit: que es reparteixi bé, ser al carrer el dia que el lector l’espera i la veracitat de les notícies. Apuntat queda.

El 1999 és un any de canvi en la vida de l’Ana Marín. Vinculada des de feia molts anys al PP, de l’època de Manuel Fraga liderant Alianza Popular, quan va arribar a Torredembarra va començar a militar a l’agrupació torrenca i en les eleccions del 1995 ja va ocupar el tercer lloc de la llista popular. Quatre anys després va ser escollida candidata a l’alcaldia i es va convertir en la primera regidora de la història de Torredembarra i membre del govern al costat dels sis regidors de CiU. Va assumir la regidoria de Sanitat i assenyala que va ser una experiència dura en un govern on estava molt sola. El pacte va durar menys d’un any i poc després que Marín abandonés el govern, Santiago Segalà va presentar la dimissió com alcalde i el número dos convergent, Miquel Àngel Lecha, va ser escollit nou alcalde. Aquells van ser dies molt intensos, de fortes pressions i va decidir marxar uns dies al seu refugi pirinenc per allunyar-se de la voràgine política torrenca. Amb Lecha de batlle, ella va restar a l’oposició i van ser ERC i PSC els nous socis convergents.

Tres anys després va tornar a ser cap de llista popular i després d’unes intenses negociacions es va incorporar al govern en un pentapartit (CiU, PP, GIT, ADMC i VUT) que tampoc no va durar. Marín explica que l’ambient en aquell executiu es va tornar irrespirable per l’enfrontament de dos dels seus membres i va acabar explotant. Ella va tornar a l’oposició, fins que el 2007 va deixar la política activa tot i continuar com a militant de base. Continua creient en el PP i està convençuda que ens traurà de la greu crisi econòmica actual. D’aquell segon pas del govern en guarda bon record de quan va estar al capdavant del Patronat Municipal de Turisme i del bon equip que va formar amb els tècnics de l’àrea, impulsant activitats com la Diada del Bull.

Com es compagina la política i una feina com la de comercial d’un periòdic local? La recepta d’Ana Marín era repartir la jornada. Pel matí es dedicava a l’Ajuntament i a la tarda, al diari, excepte quan tenia un ple. Parlant amb l’Ana, queda clar que enyora més trepitjar el carrer i anar pels comerços de Torredembarra buscant i renovant la publicitat del Diari de la Torre que els plens municipals i la vida política. Afirma que pesen més els bons records que els dolents i que ha fet molts més amics que enemics. La cirereta del pastís ha estat aconseguir la continuïtat del Diari de la Torre després de la seva jubilació i la del seu marit. Reconeix que ara l’espera més que abans cada número de la publicació de la premsa local torrenca. I disfruta de la merescuda jubilació entre Torredembarra i el Pirineu, sense les obligacions del Diari de la Torre i la política local.

Publicat al número d'octubre del Diari de la Torre

diumenge, d’octubre 21, 2012

Posant Altafulla en el mapa 2.0


El dijous 18 d’octubre l’Hotel Gran Claustre d’Altafulla va acollir la I Jornada de Comunicació Local 2.0, organitzada per l'Ajuntament d'Altafulla i Altafulla Ràdio. Vaig estar molt implicat en l’organització, amb un treball de diversos mesos amb molta intensitat les darreres setmanes i en acabar la jornada no pots evitar una sensació de satisfacció i orgull per l’èxit aconseguit, compartit amb diverses persones que ja fa uns mesos van creure en un esdeveniment d’aquest tipus. No va ser un acte de masses, però si un petit fòrum de debat i ampliació de coneixements molt interessant per on hi van passar una cinquantena de persones, amb un gran impacte en les xarxes socials, com ho demostra que va ser Trending Topic a Twitter amb l'etiqueta #comlocAltafulla a la demarcació de Tarragona. Aquest post al bloc de Gecofor ens ofereix dades.

Les xarxes socials han entrat a la nostra vida sense que gairebé ho notéssim. Facebook, Twitter, Youtube, Instagram… ofereixen moltes oportunitats també a les administracions locals, però també perills, com va quedar molt reflectit en algunes intervencions. Les ponències d’en Saül Gordillo i en Pau Canaleta van dibuixar la situació actual i van oferir solucions als gestors de xarxes socials d’administracions i entitats. Tècnics municipals i polítics van parlar en primera persona de les seves experiències. Vam acabar a les sis de la tarda després de vuit hores molt intenses, inclòs un dinar de treball que va servir per fer networking.

Sembla que la jornada tindrà continuïtat. Altafulla és un municipi que ha apostat amb força per les xarxes socials, més que localitats properes més grans. Ha patit també aquests perills que poden provocar les xarxes i que fan qüestionar els límits de la llibertat d’expressió. Queda molt a debatre. El que està clar és que la I Jornada de Comunicació Local 2.0 ha posat Altafulla en el mapa de les xarxes socials.

diumenge, d’octubre 14, 2012

Sobre el Bestiari i altres animals



Molta polèmica al voltant del darrer capítol del programa de Televisió de Catalunya Bestiari il·lustrat. Allau de crítiques i molt oportunisme de voltors que esperen pacientment per atacar a la més mínima que vegin el que ells ensumen com a carronya. Vaig veure el programa en directe i m’ho vaig passar molt bé. En Jair Domínguez el segueixo des de fa temps en altres programes i el seu humor es tan estripat com intel·ligent. Has de situar-te a la seva longitud d’ona i disfrutar del talent d’aquest guionista i escriptor. Però hi ha gent que és incapaç de realitzar aquest exercici i entendre perquè es passeja per Portbou amb un rifle a les mans es dispara amb salsa de tomàquet a una diana amb la cara del rei espanyol o en Fèlix Millet.

Servidor també es incapaç de situar-se en la longitud d’ona per comprendre com es poden emetre un espectacle tan salvatge com els toros o pornografia sentimental com la de Sálvame. Però aquesta puta merda –petit homenatge a en Jair- ho emeten en horari infantil. El Bestiari il·lustrat es veu a les onze i escaig de la nit en una cadena minoritària com és el 33. I a ningú l’obliguen a veure-ho. Així doncs, que no se l’agafin amb paper de fumar.

La sensació personal és que continuem igual com els noaranta, quan també el programa Persones Humanes va ser censurat. Bé...censurat? Aquí podeu recuperar un dels grans moments de Quim Monzó parlant de la monarquia. Com també podeu disfrutar del Bestiari dedicat a Jair Domínguez. Qui ha pagat tota aquesta història ha estat la directora del programa, Mai Balaguer, que ha presentat la dimissió. Estem al segle XXI i amb l’eclosió de les noves tecnologies de la comunicació cada cop és més complicat aplicar la censura, tot i que certs ministres i dirigents els encantaria tornar a ser servir les tisores de la censura prèvia.

dimecres, d’octubre 10, 2012

L’eterna divisió de l’independentisme



Hi havia moltes esperances dipositades en la cimera independentista de dijous passat a Barcelona perquè en sortís una candidatura unitària. No hi va haver acord i la decepció va ser molt gran. Els personalismes i les aspiracions de cadirot al Parlament van passar per davant de la creació d’un pol independentista amb aspiracions serioses d’esdevenir la segona força a la cambra catalana el proper 25 de novembre.

Més vergonyós encara va ser l’espectacle posterior d’alguns dels dirigents dels partits de la cimera, fent anar el ventilador i escampant merda per tot arreu cinc minuts després del final de la fallida trobada. Tot aquest procés fallit només genera decepció en desenes de milers de votants que havien vist amb il·lusió una gran coalició independentista que hauria pogut fer de contrapès i complement d’una Convergència i Unió cada cop més hegemònica en el mapa polític català.

Esquerra Republicana i Solidaritat Catalana aniran cada una per la seva banda a les eleccions del 25-N i la Llei d’Hondt, que sempre castiga sense pietat les divisions, farà la resta. Ja veurem si Reagrupament o Democràcia Catalana acaben pujant a algun dels dos barcos. No queda massa temps. La manca de temps ha estat precisament una de les raons exhibides per justificar el fracàs d’aquest procés de confluència. He sentit argumentacions de les dues bandes per justificar la desunió. Ho sento, però no em valen. Porten posades les llums curtes quan haurien de portar les llargues, les adequades en un moment històric com el que estem vivint.

En l’independetisme català hi ha un caïnisme que sempre m’ha preocupat. Les escissions d’Esquerra Republicana ja formen part de l’imaginari col·lectiu català i hi ha unes animadversions que freguen la mesquinesa. Un exemple proper. Per què a Tarragona Esquerra no té representació actualment al ple municipal? On van anar a parar les dècimes de vots que li falten? Doncs a una candidatura liderada per un antic cap de llista que va sortir malament de la formació republicana. La venjança és un plat que es menja fred, però una estona de satisfacció personal fa mal a les il·lusions de milers de persones. Apaguem les llums curtes i engeguem les llargues per intentar adonar-nos de la magnitud del moment històric actual.

Publicat al setmanari Notícies TGN