Castillo s’ha mogut. Sortirà a la foto de 2023?

En aquells anys de majoria absolutíssima socialista al Congrés espanyol, va fer fortuna aquella frase d'insigne jacobí i número dos del PSOE Alfonso Guerra: “El que mueva no sale en la foto!”. Doncs l’etern outsider del socialisme tarragoní, Carles Castillo s’ha mogut. Ha anunciat en una carta als militants que no formarà part de les llistes al Parlament, on porta dues legislatures ocupant un escó. Ho fa "cansat de donar-se de cara contra una paret." La més més espectacular de les travetes que ha patit de forma sistemàtica va ser en les darreres eleccions catalanes, quan al·legant motius de quota femenina, la vallenca  Rosa Maria Ibarra li va passar per davant en la llista al Parlament. De res li va servir guanyar les primàries a casa dels inventors de les primàries, com ell mateix afirma en la carta que ha escrit.

Castillo ha sabut alimentar en els ja uns quants anys que porta en política institucional aquesta imatge de polític outsider, d’etern enfant terrible -tot i que ja té 45 anys- a l’esquerra del suposat partit d’esquerres, més catalanista que un partit que encara es defineix com a catalanista, un esperit lliure capaç de visitar Oriol Junqueras a la presó. Tot això en un partit tan jeràrquic com el PSC el fa difícilment digerible. Castillo és aquell polític més apreciat per els seus col·legues d’altres partits que per al seu propi. Lloat per periodistes i militants, però poc valorat per l’aparell socialista i els que remouen les cireres a la seu de Ramon y Cajal.

El 2015 ja va deixar l’Ajuntament de Tarragona, on ocupava un escó des de 2003, i va tornar a fer d’advocat, per reaparèixer després com a candidat al Parlament, malgrat no ser el favorit de la direcció socialista tarragonina. Ara, Castillo fa una maniobra semblant, amb l’horitzó de 2023 i la incertesa en la successió del cada cop més devaluat Josep Fèlix Ballesteros. Un nou enroc per preparar l’atac. Li sortirà bé la jugada? Apareixerà enmig de la foto de la candidatura socialista que el 2023 voldrà recuperar el feu perdut en mans del republicà Ricomà? Jo, per si de cas, em compraré una bossa de crispetes.  

Tarragona margina la dreta espanyolista del Congrés (per ara)

Dels resultats de les darreres eleccions espanyoles a la circumscripció de Tarrragona en podem treure diverses conclusions. La que destaca més és que cap de les forces de la dreta espanyolista, conegut ja popularment com Trifachito, no ha estat capaç d’aconseguir cap escó al Congrés per Tarragona. La debacle de Ciutadans, que perdut més de la meitats del vots que va aconseguir l’abril pasat, ha deixat a Sergio del Campo sense l’acta de diputat. Molts d’aquests vots han anat a parar a VOX i el PP, però ni un ni l’altre han entrat en el repartiment dels escons tarragonins.

Una dada que no pot passar per alt és que VOX ha superat en més d’un miler de vots al PP en e conjunt de la circumscripció, però li han faltat més de 5.000 per arrabassar el segon del PSC. I és que l’altra gran novetat en aquests comicis és que el PSC, tot i perdre més de 16.000 vots respecte el 28-A, torna a tenir dos diputats per Tarragona: l’incombustible Joan Ruiz i la regidora reussenca Sandra Guaita.  ERC també manté dos escons i la victòria a les comarques tarragonines, malgrat la pèrdua de més de 14.000 vots. També s’emporta tres dels quatre senadors, mentre el quart és pel PSC.

També mantenen l’escó Junts x Catalunya, que només ha perdut unes desenes de vots, i En Comú en Podem, que ha retrocedit 4.000 sufragis respecte fa uns anys. La CUP debuta en les eleccions espanyoles amb més de 21.000 vots, a menys d’un miler de Ciutadans.

Resumint, Esquerra es consolida com a primera força a Tarragona i el PSC com a segona, mentre que Junts i Comuns resisteixen. Tot i que acabem el 2019 sense cap diputat de dreta espanyolista per Tarragona ens hauríem de mentalitzar perquè ben aviat poguem tenir un diputat de VOX per Tarragona. A Vila-seca han estat segons i a Salou, tercers. El vot ultradretà que havia donat suport fins ara a Ciutadans ha perdut els complexos i vota l’original. Tot gràcies a pactes de govern com l’andalús i el madrileny i als esforços per a normalització de l’ultradreta impulsats pel poder econòmic i mediàtic espanyol. El mateix que ara llençarà Ciutadans a la paperera de la història com si d’un kleenex usat es tractés.

Article publicat al setmanari NoticiesTGN

Els cent dies de Ricomà

Us n’enrecordeu quan els governs tenien cent dies de gràcia? En èpoques que encara no existia Twitter, els grups de l’oposició deixaven fer als executius i alcaldes novells durant aquests primers tres mesos i escaig posteriors a la presa de possessió. Aquesta mena d’acords no escrits han saltat pels aires en aquesta època que vivim de fang i massa brutícia en la política, supurant sobretot a les xarxes socials. El Govern Ricomà ha estat analitzat amb lupa des de gairebé l’endemà de la seva presa de posessió, sobretot per un grup socialista que sembla que no ha superat haver estat dessallotjat després de dotze anys del govern tarragoní, i amb Sandra Ramos com a figura ascendent, repetint cada setmana que Tarragona patirà les set plagues amb Esquerra manant a la plaça de la Font. Ciutadans i PP, castigats pels resultats electorals del maig, també rivalitzen amb el PSC a veure qui acusa més de sectari al batlle republicà. I la pancarta a favor dels presos polítics que encara penja al balcó del consistori quan escric aquest article és un terreny adobat per aquesta guerra de símbols on tothom pot treure’n rèdit. Menys la ciutadania.

El nou executiu local de Tarragona sembla que encara estigui situant-se, obrint calaixos i  descobrint alguns esquelets de l’època socialista. Ha comès algunes relliscades no forçades, com la polèmica de la plaça del cap de Cultura, i s’han hagut d’empassar alguna promesa electoral, com la no a turada del polígon Ten Brinke. La feblesa del bipartit ERC-Comuns és evident, amb la CUP i Junts a cada costat i amb la incompatibilitat manifesta per estar en un mateix govern. Amb l’elaboració dels pressupostos de 2020 arriba l’hora de la veritat i el regidor d’Hisenda, Jordi Fortuny, haurà de fer geometria variable nivell llegenda -que diuen ara els mil·lenials- per no abocar a Ricomà a una qüestió de confiança per tirar endavant els seus primers números. Els segons cent dies de govern Ricomà seran més importants que els cent primers.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Deixeu que Ricomà sigui Ricomà

Pau Ricomà ja és alcalde de Tarragona. Ha pujat al tren. No hi ha hagut sorpresa i la majoria alternativa sorgida del 26-M ha quallat en un govern ERC-En Comú Podem amb el suport extern -per ara- de Junts per Tarragona i la CUP. Un dels primers missatges de Ricomà ha estat que iniciarà el seu mandat visitant totes les escoles de la ciutat. Un gest molt diferent d’aquell primer de Ballesteros pintant de blanc la zona blava del Camp de Mart. El nou alcalde ha anunciat que serà el ple el que decideixi si es penja el Llaç groc a l’ajuntament. A Barcelona, Ada Colau ja el penjava dilluns. I Ricomà prioritza la constitució dels consells de districte, la plasmació més clara de la participació ciutadans que tant ha defensat en campanya.

Són els primers passos del nou alcalde de Tarragona, que gaudirà –esperem- dels cent dies de gràcia. Però passat Santa Tecla haurà de començar a treballar de valent per aprovar els seus primers pressupostos, amb el repte de trobar el mínim comú denominador entre la CUP i Junts per Tarragona, i desplegar el programa de govern de govern pactat. No serà un mandat fàcil. Ni molt menys. L’oposició serà dura i la relació entre els socis d’investidura, complicada. Dídac Nadal ja ha donat alguna pista. Serà en aquests moments quan descobrirem la capacitat de lideratge de Pau Ricomà. Però no espereu l’estil  Ballesteros i menys, el de Joan Miquel Nadal. Són tres perfils polítics i personals molt diferents. Deixeu que Ricomà sigui Ricomà.

El tren de Pau Ricomà

En la vida -i en la vida política també- hi ha un moment que passa un tren. Hi puges o no hi puges, però difícilment en torna a passar un altre. L’alcaldable d’Esquerra Republicana a Tarragona, Pau Ricomà, es troba en aquest moment. Amb els resultats de les eleccions del 26-M s’ha situat a uns centenars de vots de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i amb els mateixos regidors, set. Ricomà té l’oportunitat de convertir-se en el primer alcalde republicà de Tarragona de l’actual democràcia.  Ho pot aconseguir pel camí més fàcil, que és un pacte amb Ballesteros i repartir-se dos anys l’anys l’alcaldia amb l’actual batlle socialista, que ja ha dit que serà generós -per mantenir-se en el càrrec sigui com sigui-. Ricomà ha descartat, però, aquesta opció, mantenint la coherència amb el que ha dit en campanya. i molts cops això no passa i s’imposa allò de “dónde dije digo...”.

I l’altra camí és el difícil, el d’una complicada quadratura del cercle. Una obra d’enginyeria política: aconseguir els vots a favor de Junts per Tarragona, la CUP i els Comuns al mateix temps. Difícilment podran justificar Dídac Nadal i Laia Estrada haver mantingut Ballesteros en el càrrec. Un altre tema és compartir govern. I els Comuns? Aquests dies estan assimilant l’èxit electoral d’haver obtingut dos regidors, però a mesura que s’acosti el 15 de juny, data en què s’haurà d’escollir el nou alcalde,els Comuns hauran de mullar-se i decidir si aposten per un canvi històric a la ciutat o allargar uns anys més l’etapa Ballesteros. La porta de tren de Ricomà l’obriran (o la tancaran) Carla Aguilar-Cunill i Hernán Pinedo.

Ricomà farà tot el possible perquè aquesta porta s’obri. És l’oportunitat de la seva vida. I no hi té res a perdre, perquè ser alcalde de la seva ciutat és l’única i darrera aspiració de la seva vida política. Però Ballesteros, que té en joc la seva supervivència política, jugarà totes les cartes i trumfos que tingui i, si convé, situarà Tarragona enmig del tauler polític català, on comuns i socialistes tenen altres interessos comuns –i valgui la redundància-. I un altre tauler de joc és la Diputació, on JxCAT i el PSC podrien pactar en detriment dels republicans. I Ballesteros en té prou que una de les tres forces que necessita ERC no voti Ricomà per ser automàticament reelegit com a cap de llista més votat. Tenim davant nostre dues setmanes apassionants, un House of Cards a la tarragonina.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Esquerra i el PP fan història a Tarragona

Els resultats electorals de les eleccions espanyoles celebrades diumenge tenen moltes lectures i una és en clau tarragonina. La nostra circumscripció reparteix sis escons i han tornat a quedar molt repartits. Però no tant com fa tres anys. Esquerra Republicana ha obtingut dos escons -Jordi Salvador i Norma Pujol- i ha guanyat les eleccions al Congrés espanyol per primer cop des de la Segona República, imposant-se en la gran majoria de municipis. Aquesta victòria històrica republicana esmicola aquell mantra tan repetit darrerament de Tabàrnia i és que les forces independentistes han obtingut la meitat dels escons en joc a la circumscripció tarragonina.

El sondejos han tornat a fallar i els socialistes només han aconseguit un escó, per a l’incombustible Joan Ruiz. Tot i guanyar a Tarragona ciutat i altres de les grans ciutats, no n’han tingut prou per aturar l’onada de vot republicà. Tres forces més han aconseguit un representant per Tarragona, separades només per centenars de vots. Ciutadans ha quedat tercer, millorant lleugerament el resultat de fa tres anys, i ha superat per poc a JuntsxCatalunya, que ha tornat a deixar enrere les enquestes negatives i només ha baixat unes dècimes respecte CDC en la darrera convocatòria. En Comú Podem s’ha quedat amb el darrer escó tarragoní, amb un cert regust amarg, ja que de primera força el 2016 han caigut a la cinquena. Ismael Cortés estarà al Congrés, però els ecosocialistes perden gairebé deu punts respecte fa només tres anys.

El PP ha fracassat rotundament -aquí les enquestes l’han encertat- i Jordi Roca queda fora del Congrés, on només hi haurà una representant per Catalunya -que no és catalana-, Cayetana Álvarez de Toledo. Paradoxalment Roca haurà de lluitar ara per ser regidor al Catllar, on en serà cap de llista el proper 26-M, una població on per cert els populars han tret 23 vots menys que VOX. Aquesta situació es repeteix en altres poblacions de la circumscripció tarragonina, on el PP només ha superat l’ultradeta per un miler de vots.

Sense gairebé temps per analitzar  a fons els resultats, ara toca afrontar unes noves eleccions,les municipals, que es convertiran en una mena  de segona volta en què aquests partits poden aprofitar l’onada del 28-A per reforçar el seu poder local o almenys evitar  perdre representació, aquest cop en els ajuntaments tarragonins. En quatre setmanes ho sabrem tot plegat.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

El moment de canviar Tarragona per Barcelona

El gran moment d’Alejandro Fernández va ser el juny de 2011. Llavors va acaronar el seu somni: ser alcalde de la seva ciutat després de fer història amb 7 regidors. Però des de Barcelona, CiU va tallar les ales al pacte que tenia lligat convergents i populars a Tarragona i va deixar que Ballesteros seguís governant. En les darreres municipals, el PP va quedar per darrera de Ciutadans i gairebé perd el quart regidor. I el febrer passat, Fernández es va convertir en primer tinent d’alcalde amb l’”original” pacte amb socialistes i Unió, que li ha permès ser alcalde, però només en funcions.

L’ascens d’Enric Millo a delegat del Govern ha situat Fernández com a portaveu del PP al Parlament, on ben segur podrà fer lluir la seva esmolada oratòria i la seva projecció pública augmentarà exponencialment. La seva candidatura a liderar el PP de Catalunya és només qüestió de temps. El panorama al grup municipal de Tarragona és més complicat. El seu successor natural, Jordi Roca, ara Madrid, ja no en forma part, i el nou primer tinent d’alcalde, José Luis Martín, de tarannà discret, té qualitats, però el lideratge no n’és un. No oblidem però que estan al govern. És l’herència que els deixa Alejandro, que ha pogut trobar el moment ideal per canviar Tarragona per Barcelona.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Tarragona 2018: la culpa, de Madrid

Els Jocs Mediterranis de Tarragona s’endarrereixen un any per culpa de Madrid. Aquest argument tan explotat pel nacionalisme i l’independentisme català durant dècades i criticat durament pels unionistes, li ha servit a l’alcalde socialista de la capital tarragonina per a justificar la suspensió dels Jocs, un fet sense precedents en aquest tipus d’esdeveniment esportiu. El govern en funcions que ha regit els destins de l’Estat espanyol durant deu mesos és l’únic responsable del ridícul internacional que ha fet Tarragona.

Pocs dies després que finalment hi hagi un president i un govern espanyol que ja no està en funcions, l’alcalde Ballesteros confirma, amb el millor dels seus somriures, que els Jocs seran el 2018. I ho seran encara que no hi ha cap compromís signat per part del govern espanyol que els dotze milions que falten per completar el pressupost arribaran. Recordem que el primer dia de la darrera campanya electoral espanyola, la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaria, va anunciar amb bombo i plateret l’aportació de 3 milions als Jocs aprovada pel Consell de ministres (en funcions). Cinc mesos després encara no han estat ingressats.

Però Ballesteros té molta confiança, tota la que li falta a la ciutadania. Tanta que no hi ha cap dimissió ni cap canvi en l’equip dels Jocs. En cap moment tampoc ha fet servir la paraula fracàs, quan el comitè organitzador ha estat incapaç de complir a temps l’encàrrec del Comitè Internacional, que s’ha vist obligat a prendre una decisió excepcional: donar una any de pròrroga. Una pregunta: si a principis de la setmana passada la Fundació dels Jocs del Mediterrani s’hagués trobat ingressats 12 milions d’euros al banc es podria organitzar l’esdeveniment esportiu amb garanties d’èxit?

Al batlle tarragoní li sobra autoestima, il·lusió i confiança, quan la gran majoria de ciutadania tarragonina fa dies que en va molt faltada de totes tres. D’autocrítica, ni un gram. I dubtes? Molts. Més que mai.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

La culpa de tot la té la independència

Aquesta setmana passada vam conèixer la campanya impulsada des del PP de Salou a Madrid i Saragossa sota el lema “Si no conoces Salou, no conoces España”. Més enllà dels mitjans del territori, els diaris d’abast estatal es van apuntar ràpidament a fer una gran cobertura de la notícia. En sortien titulars molt golosos. No deixa de ser curiós que un partit polític faci una campanya d’aquest tipus, quan una població com Salou disposa d’un potent Patronat de Turisme, amb una estratègia ben definida i en la qual s’hi aboquen molts recursos. Encara sorprèn més quan els populars governen el municipi al junt amb CiU i entre les seves competències no hi és el Turisme, que està en mans convergents.

Però és que no ens trobem davant d’una campanya turística sinó política, que a més s’ha d’emmarcar en un context polític molt concret a la localitat salouenca. CiU i PP governen junts amb un pacte que estableix que el maig vinent el cap de files popular, Mario García, assumirà l’alcaldia de la capital de la Costa Daurada, però des de fa mesos sonen tam-tams de guerra dins d’aquest pacte i cada cop agafa més cos la possibilitat que el pacte s’esberli i els populars es quedin sense aquest anhelat any d’alcaldia.

Qui és Mario García, el cap de llista popular a Salou? Es tracta d’un polític jove, amb  quaranta anys acabats de fer i que va ser el número u del PP a la capital de la Costa Daurada per primer cop el 2011. Es tracta d’una aposta personal del líder del partit a Tarragona, Alejandro Fernández, que va jubilar la vella guàrdia representada per Alberto del Hierro. Un canvi generacional i d’estil. Un estil molt alejandrista. Hi ha molts punts de contacte entre l’estratègia del tarragonisme-espanyolisme radical de Fernández i aquesta capitalitat turística espanyola de Salou.

Els anhels independentistes fan mal a les capitalitats de Tarragona i Salou, administrativa i turística respectivament. Aquest és el relat, que es veu reforçat pels grans diaris estatals de l’entorn del PP que reforcen la tesi que l’independentisme fa mal al turisme de Salou perquè els espanyols davant d’aquest panorama escullen altres opcions. El que ha aconseguit el cap de files del PP de Salou és que es oposin d’acord el seu soci de govern, l’oposició i el sector turístic a rebutjar la campanya i desmentir amb dades les teories populars, desmuntant l’estratègia conservadora: igual que a la demarcació de Tarragona els partidaris de la independència són els mateixos o més que en altres zones de Catalunya, nous mercats turístics com el rus reserven abans i queden menys places hoteleres pel turisme estatal i aquest descens res té a veure el procés independentista. Això sí, després d’aquesta singular campanya del PP de Salou, la imatge de Mario García és ara més la del cap de l’oposició que la d’un lleial soci de govern de CiU que en mig any ha d’assumir l’alcaldia.

Publicat al setmanari Notícies TGN

El pedaç del tercer fil

Sabeu que és el tercer fil ferroviari? Segur que heu llegit que servirà per traslladar amb més rapidesa mercaderies procedents del Port de Tarragona i del polígon petroquímic, que és urgent i ens ajudarà a guanyar competitivitat. Sabeu per on passarà? Doncs per la via on ara es transporten viatgers i també algunes mercaderies per la costa tarragonina. No és un tema llunyà o secundari, ni molt menys, pels habitants de Tarragona i el Baix Gaià, sinó que tindrà conseqüències en la nostra vida diària: contaminació acústica, pas de mercaderies perilloses, menys freqüència de trens de viatgers, impacte mediambiental... La sensació és que se n’ha parlat poc d’aquest projecte a nivell ciutadà.
Hi havia una alternativa al pas d’aquest tercer fil per la costa i era que aquest passés per l’interior, per la via entre Reus i Roda de Berà en desús dels dels anys vuitanta. Era una opció més cara, més complexa, però definitiva. Perquè aquí està el quid de la qüestió: el tercer fil ferroviari per la costa ens han dit sempre que és provisional. Però mai en han quantificat quina serà la magnitud d’aquesta provisionalitat. Al tercer fil ferroviari s’hi invertiran desenes de milions d’euros i una inversió d’aquest tipus no és per uns quants anys, que es puguin comptar amb els dits de la mà. En un moment com l’actual, amb la situació econòmica que estem vivint, seria poc més que una obscenitat econòmica.

Encara que la majoria de polítics i les principals organitzacions empresarials s’han esforçat a cantar les bondats del tercer fil fins a semblar que existeix un pensament únic, també hi ha veus discordants que avisen de l’amenaça que representa l’augment exponencial del pas de mercaderies per la costa. El gran abanderat contra el tercer fil ha estat el portaveu del Partit Popular a l’Ajuntament de Tarragona, diputat al Congrés i president provincial de la formació, Alejandro Fernández, que s’ha enfrontat a la seva formació, gran defensora i impulsora del projecte des del Ministeri de Foment. Ho ha fet al més pur estil nadalià. Fernández afirma que el tercer fil es tracta d’una hipoteca per Tarragona i el no definitiu a seva la façana marítima.

Un alcalde s’ha quedat sol també amb una posició crítica com s’està portant l’aprovació del tercer fil. Fèlix Alonso, d’Altafulla, ha tirat pel dret, per la via judicial veient que es volen escurçar terminis legals per accelerar la construcció de la infraestructura i no s’ha concretat ni la provisionalitat ni altres aspectes com les mesures que moderin efectes com la contaminació acústica. Ha presentat un recurs per demanar la seva nul·litat. El batlle altafulllenc també avisa dels perills que pot presentar el projecte al model turístic del seu municipi, del Baix Gaià i també de Tarragona. Els càmpings de la costa també estan molt preocupats amb el pas de trens de mercaderies -algunes perilloses- per la costa i el president de l’entitat que els agrupa a la ciutat de Tarragona, Joan Anton, ha fet diversos cops declaracions molt crítiques amb el projecte i el mal que pot fer a uns complexes turístics que vénen tranquil·litat i un entorn idíl·lic. Algunes entitats veïnals també expressat seriosos dubtes sobre el projecte. Fins i tot un grup de veïns de Creixell està recollint signatures contra el projecte.

Però la construcció del tercer fil per la costa s’acosta inexorablement impulsat per la pressió dels lobbys empresarials i el beneplàcit de la majoria de partits i administracions, mentre ningú ha fixat la provisionalitat en anys ni els efectes sobre el transport de viatgers per la via entre Tarragona i Sant Vicenç. Potser un dia ho faran, però llavors ja serà tard i comprovarem que el pedaç és per tota la vida.


Article publicat aquesta setmana al setmanari NotíciesTGN

El mandat municipal ja fa baixada a Tarragona

Esquerra Republicana de Catalunya ha escollit aquesta setmana passada el seu president local, Pau Ricomà, com a proper candidat a l’alcaldia de Tarragona. Els republicans han triat una línia continuista –el número dos de la candidatura del 2011- per recuperar la presència en el ple municipal tarragoní després de la desfeta en els darrers comicis locals, quan van quedar sense representació just després de governar quatre anys al costat dels socialistes. Estem a punt de creuar l’equador del mandat i els partits tarragonins mouen posicions perquè aquest darrera meitat del mandat en minoria del PSC farà molta baixada.

El Partit Popular també està actuant conscient que ha de començar a modelar la seva oferta electoral del 2015. Aquesta darrera setmana Alejandro Fernández ha volgut situar a la ciutat a l’agenda el debat sobre la implantació de mesquites i la presentació de mocions en castellà al ple de divendres també ha estat un altre gest per ampliar electorat o almenys consolidar-lo. Ciutadans és una formació que amb un bon candidat pot irrompre al ple tarragoní i les fronteres amb PP, PSC i fins i tot Iniciativa són molt poroses. La immigració també és un tema amb què la formació conservadora pot accedir a graners de vot important.

El PSC està demostrant que un mandat es pot afrontar amb un govern en minoria, enmig de rumors d’una sociovergència que al final ha acabat per no arribar. Amb un regidor menys que fa quatre anys, Ballesteros ha sabut moure’s en la geometria variable i ell és el principal actiu socialista. Sembla que és aviat per obrir el meló successori i no es veu un delfí clar. El precedent del relleu Nadal-Aregio segur que es té en compte a Ramon y Cajal. El desgast d’estar al govern pot complicar-li una mica més les coses el 2015 al PSC i perdre algun escó més. Iniciativa pot aprofitar aquest desgast per recuperar un segon regidor amb una candidata ja consolidada com és Arga Sentís.

En la banda oposada als republicans està Convergencia i Unió, que no té gens clar qui serà el seu cap de cartell d’aquí dos anys. La continuïtat de Victòria Forns com a alcaldable no està gens clara i el president local, Joan Basora ha evidenciat aspiracions a rellevar-la i no es descarta, com passa en aquests casos, una tercera via. Els convergents volen acabar el 2013 amb l’alcaldable proclamat, una tasca que no serà un camí de roses. El perill de convertir-se en la tercera força el 2015 és més que real per a CiU tenint enfront de dos partits amb un lideratge clar. Aquesta segona meitat de mandat farà molta baixada i els deures haurien d’estar fets com més aviat millor.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

El tercer fil… provisional?

Hem d’estar exultants d’alegria. Habemus tercer fil! El darrer dia del primer mes de l’any vam assabentar-nos que el Ministeri de Foment licitarà el tercer fil ferroviari que permetrà treure molt més ràpid les mercaderies del polígon petroquímic i el Port de Tarragona. Les obres sembla que començaran aquest estiu. Gairebé es van obrir ampolles de cava i és que els altaveus a favor d’aquesta infraestructura han estat molt potents i, com que aquesta nova via no afecta la zona central de la Costa Daurada, no hem escrit un nou capítol d’aquella batalla endèmica entre química i turisme que de tant en tant rebrota. Pràcticament només havíem sentit a veu discordant del portaveu del PP a Tarragona, Alejandro Fernández. Però ni el seu partit li ha fet cas.

El tercer fil tindrà un impacte important en la configuració del trànsit ferroviari de les properes dècades i en la franja costanera de Tarragona i el Baix Gaià. Ens havien venut la provisionalitat del tercer fil, sense arribar-nos a concretar què volia dir provisional. Des de Foment, de provisionalitat no en diuen ni mitja paraula fins al moment. Una inversió d’aquesta magnitud si es fa és per quedar-se unes quantes dècades. I més en el moment econòmic actual.

Un sector que està molt preocupat per la implantació del tercer fil és el del càmping. Fa anys que alguns d’ells estan realitzant importantíssimes inversions per millorar la qualitat dels seus serveis, apostant pel màxim respecte al medi ambient. Ben aviat, molts d’ells es trobaran que a pocs centenars de metres augmentarà el pas de trens amb mercaderies perilloses i també la contaminació acústica. Però ens trobem davant la política dels pedaços, de les llums curtes. Quan tenim una via per l’interior, la Reus-Roda, desaprofitada, s’ha optat per afegir una tercera via de mercaderies a una línia dedicada als passatgers, a la comunicació de proximitat. Però els qui ens manen estan enlluernats per l’alta velocitat i no pensen en les rodalies i els regionals, que no paren de pujar de preu.

Tenim tercer fil i tenim tercer fil per molts anys. Alguns alcaldes, com el de Tarragona i Altafulla, continuen reclamant concreció i garantia de provisionalitat. Des de Madrid, poc cas els fan. Fins i tot han tingut alguna sorpresa en el redactat final del projecte, com apartadors de trens –on hauran de retirar-se durant un temps pesants combois de mercaderies mentre passen altres trens– a Tarragona, Altafulla-Tamarit i Torredembarra. Entre la ciutadania hi continua havent una gran desinformació. Quan comencin les obres, que seran de les que fan història, molts despertaran. I quan ja estigui en marxa el tercer fil i es comencin a notar els efectes, algú recordarà que els havien dit que allò era provisional. I serà com descobrir que els Reis són els pares.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Dos ciutats, dos relats

Tarragona i Reus estan separades per només tretze quilòmetres però actualment el seu relat de ciutat està a anys llum de distància. Aquesta setmana passada, l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, va pronunciar una conferència en què ha marcat clarament l’horitzó del 2017 com el motor que impulsarà la ciutat aquests propers quatre anys. L’organització d’un esdeveniment esportiu internacional, encara que sigui de Segona Divisió, pot generar aquesta il·lusió i aquest orgull de ciutat que tot alcalde aspira a trobar. Ballesteros i els seus assessors no ho volen deixar passar. Pel mig hi ha les eleccions municipals de 2105.

A l’altra banda del Francolí, tenen el retrovisor posat des de fa mesos. Reus viu el final d’una etapa d’expansió bastida sobre els fonaments de la bombolla immobiliària. L’esquelet metàl·lic del frustrat centre comercial de Metrovacesa és la imatge més gràfica d’un castell de cartes que s’enfosa. Aquesta setmana hem pogut veure desfilades als jutjats per suposades factures falses del Tecnoparc i com el futur candidat socialista a l’alcaldia, Francesc Vallès, juga -o això diu- les darreres cartes per intentar que Metrovacesa remprengui la construcció del centre comercial, quan l’alcalde ja ho dona per perdut i busca desesperadament un altre promotor.

A Tarragona parlen de construir una smart city a Camp Clar. Segur que el 95 per cent dels habitants del barri tarragoní no saben que signifiquen aquestes ampul·loses paraules. Però sonen bé, a modernitat. També sona molt bé que Ballesteros digui que la capital tarragonina té condicions per ser de les primeres ciutats a sortir de la crisi. Sota la catifa està amagat el pàrquing Jaume I, un verdader escàndol urbanístic i financer, que de tant en tant afegeix algun nou milió d’euros al forat. Però el fallit pàrquing intel·ligent no està a l’agenda oficial.

A Reus, en canvi, porten un any i mig immersos en una constant revisió del passat. Metrovacesa, Tecnoparc, Shirota, Innova… i arriben fins a fa dos segles, buscant en el general Prim el gran referent de les glòries passades ara que s’acosta el bicentenari del seu naixement. Examinen amb tot detall la mòmia, homenatgen amb tots els honors la figura del militar i polític a Madrid… com si els fes por afrontar el futur, ple de núvols negres i d’esquelets metàl·lics. Si hi afegim unes gotes d’inseguretat ciutadana, Reus sembla a punt de patir una tempesta perfecta. Depressió reusenca enfront eufòria tarragonina. Ni tant ni tant poc. Les ciutats són sovint estats d’ànims, reflex dels seus polítics, i Tarragona i Reus es troben ara en situacions radicalment diferents. Els seus relats són oposats. I cada cop més.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Universitat de Tarragona o quan el relat xoca amb la realitat

El portaveu del Partit Popular de l’Ajuntament de Tarragona, Alejandro Fernández, té des de fa uns anys un relat molt definit: ell és el campió del tarragonisme i principal denunciador del centralisme barceloní. Fernández ja va detectar l’any 2007, quan es va presentar per primer cop a l’alcaldia de la ciutat, que la retirada de l’alcalde Joan Miquel Nadal deixava un buit en el tarragonisme més radical que ni els seus successors al capdavant de CiU ni tampoc cap líder d’una altra força política serien capaços d’ocupar. El jove líder popular va decidir que volia ser el successor de Nadal i recollir un vot que es podia identificar tant amb CiU com amb PSC o PP i que esdevenia imprescindible per poder accedir algun cop a la cadira que havia ocupat el mateix Nadal.

Els extraordinaris resultats de les eleccions de 2011 li van demostrar que anava pel camí correcte i des d’aleshores ha seguit teixint relat, radicalitzant encara més el seu “tarragonisme”, creant la denominació de “Barcelunya” per identificar l’enemic extern que una estratègia com la seva necessita: el centralisme barceloní malvat i voraç que margina Tarragona, la capital del sud de Catalunya. Amb “idees” procedents de Barcelunya com denominar Barcelona World el futur parc temàtic situat entre Salou i Vila-seca encara donen més munició al relat de Fernández.

Aquesta setmana passada hem viscut un pas més en l’estratègia d’Alejandro Fernández: portar al ple de l’Ajuntament de Tarragona en forma de moció la proposta de canviar el nom de la Universitat Rovira i Virgili per Universitat de Tarragona. Desenterra així un dels grans fantasmes del tarragonisme, una ferida mal tancada: com pot ser que les capitals provincials Girona i Lleida tinguin la universitat amb el seu nom i Tarragona, no? I Fernández es torna a col·locar en el centre del debat polític tarragoní. S’han vist ja adhesions a la proposta, més enllà de l’univers popular, i també oposicions radicals, com la de la mateixa Universitat.

Precisament la resposta de la Universitat ha estat clara: “l’únic debat que convé a la societat és la defensa de la qualitat”. I és aquí on es desmunta la proposta de Fernández. En un moment de retallades dramàtiques a la universitat pública per part del Partit Popular, el seu màxim responsable a la província de Tarragona i diputat a Madrid explicita que la seva màxima preocupació n’és la denominació. El relat del jove polític tarragoní xoca de ple amb la realitat. Ha fet algun càlcul el líder del PP tarragoní de quant costaria canviar tota la imatge corporativa de la Universitat Rovira i Virgili per Universitat de Tarragona? Mentrestant, el personal del centre veu congelats els seus sous i els estudiants es desesperen davant l’enfilada tan exagerada com imparable de matrícules i taxes.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

I ara es presenta la CUP!

En la meva darrera columna en aquest periòdic analitzava el fracàs de la cimera per aconseguir una candidatura independentista unitària a les eleccions al Parlament del 25 de novembre. Els personalismes van fer naufragar la hipotètica coalició i es va generar una decepció important en aquest espai ideològic. Un dels possibles integrants d’aquesta coalició, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que fins ara només ha concorregut als comicis locals, ha decidit fer un pas endavant i presentar-se per primer cop a les eleccions al Parlament.

Diverses veus han criticat aquesta decisió al·legant que la candidatura de la CUP-Alternativa d’Esquerres encara divideix més el vot independentista. La millor decisió en el pitjor moment? La CUP porta fent una feina molt intensa des de fa anys i els ha donat uns resultats gens menyspreables a nivell local. Des de l’any passat tenen un regidor a Reus i m’atreveixo a dir que el 2015 en David Vidal ja no estarà sol al ple de la capital del Baix Camp. A Valls han passat d’un a tres regidors, els mateixos que el PSC. Són dos exemples que el treball assembleari es pot traduir en bons resultats electorals. Però hem de tenir en compte altres poblacions on han quedat lluny d’obtenir representació, com és el cas de la ciutat de Tarragona.

Unes eleccions nacionals són diferents i molts dubtes planen sobre les possibilitats que la CUP estigui el proper 25-N al Parlament de Catalunya. La recollida d’avals ha estat un cop de puny sobre la taula. Han superat amb escreix el nombre necessari de signatures per presentar-se als comicis. A la demarcació de Tarragona han triplicat el mínim exigit. La candidatura liderada per Jordi Martí ha ofert una magnífica carta de presentació. Però el camí encara és llarg i costerut.

Pot tenir la CUP un diputat per Tarragona? Tot indica que és molt difícil, però no impossible. Necessiten encara uns quants milers de vots més enllà del que van aconseguir en les darreres eleccions municipals. Cal tenir en compte que en molts municipis la CUP no es va presentar el 2011 i arreplegaran nous vots. La mobilització de sectors de població que fins ara no trobaven la seva opció en les eleccions al Parlament és un altre punt a favor. Però sobretot juga al seu favor aquesta il·lusió que han generat, amb una militància molt activa i una estratègia molt intensa en les xarxes socials, conscients de quin és el seu electorat i les dificultats de poder treure el cap en els mitjans de comunicació tradicionals. Sinó hi arriben, tota aquesta feina podria afavorir opcions polítiques que estan a les antípodes de l’esquerra independentista. I és que la Llei d’Hondt és diabòlicament capriciosa.


Article publicat al setmanari NotíciesTGN 

Sociovergència a la tarragonina

Aquests dies sonen fort els tambors de la sociovergència a la plaça de la Font. Allò que era un tam-tam llunyà s’està convertint en un so semblant al dels timbals de Calanda, que podria aturar-se amb un desenllaç passada Santa Tecla. A la cuina dels dos partits fa mesos que s’està coent un pacte entre el PSC i CiU, que pot ser difícilment digerible per alguns sectors de les formacions i que més d’un no veu clar perquè les seves conseqüències aniran més enllà de l’actual mandat i afectaran sensiblement el futur dels dos partits així com el mapa polític de la ciutat durant la propera dècada.

Tarragona ja ha viscut una sociovergència. Bé, més aviat a l’inrevés, amb Convergència i Unió com a partit majoritari i el Partit Socialista com a soci minoritari del pacte. Va ser durant una part del mandat 1995-1999. Després d’aquest govern conjunt, CiU, amb Joan Miquel Nadal al capdavant, encara va guanyar dues eleccions municipals més i fins al 2007 el PSC no va aconseguir l’alcaldia, després de canviar dos cops de candidat. És potser aquesta la principal por dels convergents. Sense un lideratge consolidat, poden quedar diluïts entre un alcalde socialista reforçat i un cap de l’oposició, el popular Alejandro Fernández, més crescut i combatiu que mai. CiU es pot trobar el 2015 sense capacitat de visualitzar una alternativa clara de govern, amb algun regidor menys i amb la possibilitat de pactar un altre cop amb el PP, però no amb l’empat a regidors actual sinó com a força minoritària. O encara en un escenari pitjor: a l’oposició davant d’un pacte de les esquerres.

Exemples propers de sociovergència han tingut uns resultats demolidors pel soci minoritari. Valls n’és un exemple a tenir en compte. El 2008, CiU, amb deu regidors, i el PSC, amb set, van signar un pacte de govern. Tres anys i mig després, CiU disposa tres edils més, una majoria absoluta folgada i un alcalde consolidat a la ciutat i com un dels barons del territori, mentre que el PSC ha quedat amb només tres representants al ple vallenc, els mateixos que la CUP, i han hagut de buscar una nova candidata amb la perspectiva d’una llarga travessa del desert.

Cada cas és diferent, però a l’hora de signar un pacte com un acord de govern entre PSC i CiU a Tarragona s’han d’avaluar molt les conseqüències. Un pacte com el que es planteja a Tarragona pot ser pa per avui i gana per demà. Tocar poder durant tres anys i quedar condemnat a ser una força secundària en el consistori durant una dècada. Bé que ho sap l’actual president local del PSC, un dels principals actors del pacte sociovergent dels noranta. Potser el que veu Burgasé és el tancament del cercle començat a traçar ja fa més d’una dècada i mitja. Falta que CiU vulgui jugar a aquest joc tan perillós. Però com que les estadístiques estan per trencar-les…

Publicat al setmanari NotíciesTGN

No és una serp d’estiu

Obrim el meló de la zona verda enmig de l’estiu i per Santa Tecla el tema ja estarà mort. Això és el que devien pensar des del govern de Tarragona quan van anunciar el juliol passat que volen pintar tota la ciutat de colors i que abans de final d’any tothom pagarà si vol aparcar al carrer al centre –i no tan centre- de la ciutat. Calculaven que la gent es queixaria perquè quan els toquen la butxaca sempre ho fan, però la tempesta escamparia aviat i podrien comptar amb uns quants centenars més de milers d’euros a les arques municipals.

Han errat en els càlculs. Del tot. Han tocat el moll de l’òs i el que pensaven que seria una serp d’estiu s’ha convertit en el principal problema de Ballesteros i un conflicte que pot allargar-se tot el mandat i li està fent perdre popularitat a passes gegantines. La lluna de mel entre l’alcalde i la ciutadania s’ha acabat. La regidora de Mobilitat, Begoña Floria, ha intentat acaparar tota l’atenció sobre el tema, exercint d’escudera fidel, que para els cops amb l’escut i contraataca amb fermesa merkeliana. Però l’alcalde és l’alcalde i Ballesteros ja no és el del 2007, el que eliminava 500 zones blaves complint una promesa electoral, sinó el que es treu del barret un nou maldecap pels soferts tarragonins i tarragonines. I, de retruc, per a molts habitants dels municipis del voltant que hi venen a treballar també.

La ciutadania pot arribar a tolerar als seus polítics errors i decisions complicades, fins i tot traumàtiques, però l’engany és difícil d’empassar. El que ha fet el govern municipal ha estat inventar-se un problema on no existia -l’aparcament a la ciutat- amb l’objectiu de recaptar més diners em una mena de nou impost indirecte. Diuen que altres ciutats ja ho fan i parlen, per exemple, de Sant Sebastià. Comparar en aquests moments Tarragona amb la capital guipuscoana és, si més no, una gosadia. Si ens volem comparar amb Sant Sebastià no comencem per l’aparcament. Hi ha moltes coses abans.

L’únic que han aconseguit Ballesteros, Floria i companyia ha estat fer aflorar el tarragoní emprenyat. El que li han augmentat l’IBI i la taxa d’escombraries, veu la ciutat bruta i estancada i ara el volen enredar fent-lo pagar per aparcar en certs carrers allunyats de les artèries comercials on fins ara ho feia gratis. Les zones verdes desertes i la resposta contundent de la ciutadania aplegant-se en plataformes i fent accions reivindicatives haurien de fer reflexionar a més d’un. Recomano als regidors tarragonins dosis importants d’empatia, cosa difícil quan estan tancats en una bombolla per damunt de la ciutadania. I que recordin que rectificar és de savis.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Saben governar?

Divendres passat vaig voler estrenar-me pagant zona verda a Tarragona -no per gust és clar- però no vaig poder. El parquímetre estava sabotejat i pintat amb un eloqüent “Ladrones”. La decisió del govern municipal de convertir en places de pagament la totalitat dels carrers i places del centre de Tarragona –concepte curiós aquest de centre- ha generat un rebuig molt gran entre la ciutadania, mentre els polítics locals s’afanyen a justificar la mesura a causa dels problemes de mobilitat de la ciutat. Queda en evidència que els polítics parlen un altre idioma, que no és del poble. La gent es queixa d’haver de pagar per aparcar i la resposta de l’Ajuntament és suprimir les poques places gratuïtes que quedaven. Quan hi havia bonança econòmica es van eliminar zones blaves i en situació de crisi s’augmenten les places de pagament. Saben governar?

Anem cap a Madrid. El govern espanyol ha aprovat un paquet de mesures per afrontar la difícil situació econòmica actual. Una d’aquestes mesures és pujar l’IVA al 21% en sectors que fins ara pagaven un 18 o fins i tot un 8%. També els autònoms reben un cop de pala governamental i veuen com els puja la retenció de l’IRPF del 15 al 21%. Aquestes són mesures per reactivar l’economia? Més aviat és una invitació a tancar empreses, a més atur o passar-se a l’economia submergida i a la frase aquella tan típica d’aquest país de “ho farem sense IVA”. Saben governar?

Llegeixo que l’Ajuntament de Calafell sancionarà amb multes de fins a 20.000 euros les persones que comprin al “Top manta”. Saben al consistori penedesenc quan són 20.000 euros? Aquesta sanció per comprar unes ulleres de sol per estalviar un grapat d’euros a més dels problemes de salut que poden produir? M’estimo més pensar que l’Ajuntament de Calafell està desesperat, amb uns comerciants que legítimament es queixen d’un competència deslleial dels manteros i unes eines legals insuficients per combatre aquest tipus de delinqüència. Anem a parar al Codi Penal, que depèn dels legisladors que triem cada quatre anys. Saben legislar?

L’escletxa entre la casta política i la ciutadania es va enxamplant. La desconfiança està més disparada que la prima de risc. I el més greu és que només un dels dos grups se n’adona.

Article publicat al setmanari NoticiesTGN

Tarragona, zona de pagament

Aquest cap de setmana hem sabut que d’aquí a un curt període de temps serà impossible estacionar el cotxe de manera gratuïta al centre de la ciutat de Tarragona, ampliant al màxim el concepte centre de la ciutat. Lluny queda aquella promesa electoral –per cert complerta amb una celeritat insospitada– de Ballesteros en les eleccions de 2007 d’eliminar centenars de places de zona blava a Tarragona. En cinc anys han canviat tant les coses que ara es pintaran els carrers de diversos colors amb l’objectiu que ningú aparqui gratis.

Actualment era ja una tasca molt difícil però no impossible estacionar de franc el vehicle a una distància relativament propera al centre de Tarragona. Però era possible en certs carrers invertint grans dosis de paciència. El conductor era lliure de destinar uns minuts a buscar una plaça de zona blanca. Això aviat s’acabarà. Tarragona es convertirà en una ciutat encara més incòmoda per desplaçar-s’hi i més cara. Aparcar en un pàrquing subterrani és actualment un atracament a mà armada. Cada cop que ho faig em sento estafat. I més si ho comparem amb la veïna ciutat de Reus, amb unes tarifes més raonables. La voracitat recaptatòria a les zones blaves és brutal. Et passes deu minuts i ja tens la denúncia al parabrises. Quina gran efectivitat! La grua no para de treballar, prioritzant els casos de més fàcil execució i cobrament. El trànsit i l’aparcament s’han convertit en el gran impost indirecte dels ajuntaments.

Està clar que en certes zones és beneficiós que hi hagi places de pagament en superfície per dinamitzar el comerç, però tal com defensava el PSC fa només cinc anys, en altres espais de la ciutat no té massa lògica. Però aquesta lògica ha canviat. És prioritzaran els residents. I els que vénen a treballar a Tarragona? Perquè ser capital representa entre altres qüestions atraure cada dia centenars de treballadors i treballadores de municipis veïns i molts ho tenen molt complicat per usar el transport públic. Doncs a pagar! No n’hi ha prou amb la congelació o descens dels sous i la pujada contínua de diferents serveis bàsics. També l’aparcament a Tarragona serà obligatoriament de pagament. Estarem a atents a aquestes mesures que s’anuncien de pàrquings a l’extraradi i millora de les línies d’autobusos. Però abans que res, paga.


Article publicat al setmanari NotíciesTGN

I ja ha passat un any

S’ha complert ja un any des de la constitució dels darrers Ajuntaments. La ciutat de Tarragona és dels llocs on va costar més de parir el nou govern i fins gairebé el darrer moment es van mantenir obertes totes les possibilitats que permetien uns capritxosos resultats electorals. L’executiu CiU-PP va estar a punt de convertir-se en una realitat, però la direcció nacional de la formació nacionalista va avortar l’operació i el candidat socialista, Josep Fèlix Ballesteros, va se reelegit com alcalde de Tarragona en minoria. Dotze mesos després, Ballesteros segueix com a batlle tarragoní amb un govern format només per regidors socialistes.
Convergència i Unió s’ha erigit com a oposició total, sense matisos. Els seus resultats electorals van ser molt decebedors i els convergents van retrocedir un regidor, quedant amb la mateixa representació que el PP. Han assumit que entrar en el govern municipal al costat dels socialistes seria una mena de suïcidi i servir en safata el paper de líder de l’oposició al portaveu del PP, Alejandro Fernández. Un rol que molts ja li adjudiquen ara. El liderat de Victòria Forns continua en entredit i, un cop escollit el nou comitè local de Convergència Democràtica, el proper curs polític serà clau per definir l’oferta electoral de CiU el 2015.

El Partit Popular ha encarnat en aquest primer any de mandat el paper d’oposició constructiva. Tan constructiva que ha permès amb la seva abstenció l’aprovació dels pressupostos del govern socialista. Rumors d’entrada a l’executiu a canvi d’un any d’alcaldia del PP han circulat més d’un cop durant aquests dotze mesos. Però Alejandro Fernández continua a l’oposició, tendint la mà a Ballesteros en certs temes i donant-li algun clatellot de tant en tant. El paper d’Iniciativa per Catalunya, que va recuperar presència al ple municipal després de quatre anys fora, és testimonial a causa de l’aritmètica sorgida dels comicis de 2011.

Com serà la resta de mandat? Ballesteros està còmode en la incomoditat de la minoria de govern. La moció de censura és una espasa que sempre estarà penjant del sostre de la sala de plens, però és una arma de doble fil. Una aliança entre les dues forces de dreta li pot reportar rèdits electorals el 2015 al líder del PSC. Un hipotètic pacte de govern del PSC amb CiU o PP sempre afavoreix al partit gran del pacte -el cas de Valls és paradigmàtic- sinó hi ha algun any d’alcaldia pel mig. Un peatge que Ballesteros no sembla voler assumir. Altres governs en minoria a la resta de Catalunya també segueixen funcionant un any després, com és el cas de Barcelona i Girona. El lema socialista a Tarragona és en aquest moment “qui dia passa, any empeny”. Queden tres anys per empènyer. Massa temps?

Article publicat al setmanari NotíciesTGN