divendres, de novembre 29, 2013

Josep Antoni Nieves: creant entre la Torre i Santa Coloma de Gramenet


Més de la meitat dels empadronats a Torredembarra no han nascut al municipi. O almenys no hi han passat els primers anys de la seva vida. Han arribat a la localitat a edats molt diferents i també hi ha nivells molt diferents d’integració, des dels qui simplement fan servir Torredembarra com a una ciutat dormitori i gairebé no es mouen de casa seva a qui forma part de manera activa de diverses entitats del municipi tot i portar-hi pocs anys. En aquest segon grup hi trobem el protagonista d’aquesta Torrencada, en Josep Antoni Nieves, que va arribar al nostre municipi procedent de Santa Coloma de Gramenet, ciutat on encara hi conserva el seu lloc de treball.

Josep Antoni Nieves Alarcón va néixer en aquesta ciutat del Barcelonès l’any 1959 i, després d’estudiar Belles Arts, el 1980 va obtenir una de les places de la primera promoció de la Policia Local de l’època democràtica de Santa Coloma de Gramenet. Va fer poc carrer, perquè al cap d’un any d’entrar al cos es va convertir en el secretari del cap de policia. Però en Josep Antoni no es conformava amb aquesta tasca i en va desenvolupar d’altres. L’any 1999 va ser el responsable de la posada en marxa del primer Servei d’atenció al Ciutadà, el primer de Catalunya, i des de la Policia local, amb l’objectiu de la millora contínua la qualitat de servei els veïns i veïnes.

Sempre li ha interessat la psicologia i després de llegir molt sobre aquest camp del coneixement, es va matricular a la UNED i va acabar la llicenciatura en sis anys. Reconeix ser disciplinat, constant i responsable i això l’ha ajudat a finalitzar la carrera amb menys temps que la majoria d’estudiants. No descarta en el futur obrir consulta com a psicòleg, com ja ho havia fet en medicines complementàries ja fa anys a Santa Coloma després de formar-se en acupuntura, osteopatia, quiromassatge i en altres disciplines. A Torredembarra ha estat fisioterapeuta dos anys a les categories inferiors del futbol de la Unió Deportiva, on hi jugava el seu fill.

L’any 2005 va acceptar la proposta de canviar de departament i passar a coordinar la gestió administrativa i tècnica de l’Àrea de Serveis a la Persona de l’Ajuntament de Santa Coloma, que inclou serveis socials, d’atenció a la gent gran, salut pública, cultura, ensenyament i solidaritat i cooperació. El 2009 va rebre una oferta de treball de l’Ajuntament de Tarragona però no va tirar endavant, ja que des del consistori gramenetenc el van blindar. Ara ocupa el màxim lloc de treball a què pot aspirar com a funcionari de l’Ajuntament de Santa Coloma.

En Josep Antoni va arribar a Torredembarra l’any 2004. Primer havien buscat un habitatge a la zona del Maresme, més propera a Badalona, d’on és la seva dona. Però no acabaven de trobar res que els convencés i el seu cap, que estiuejava a Torredembarra des de fa molts anys, els va animar a reorientar la seva recerca cap al sud. La recerca va tenir èxit i es van instal·lar a la Torre amb la seva dona i els seus dos fills. Des del primer dia que va començar a viure a Torredembarra, l’objectiu d’en Josep Antoni va ser integrar-se al nou municipi. Havia jugat a escacs al club de Sant Adrià i va trobar que al Casal Municipal hi havia un club on podia practicar aquest esport. Allà va començar a jugar, a formar part de l’equip, de la directiva i actualment n’és el secretari. També va començar a ballar al Grup de Country de la Torre i es va integrar al grup literari Rates de Biblioteca.

La seva feina continuava a Santa Coloma, a una hora i mitja de tren i metro. I una hora i mitja més de tornada. A molta gent se’ls faria molt feixuc aquest trajecte diari. A ell, no. A l’inrevés. Aquestes tres hores les dedica a la creació literària. El 2010 és un any important per a ell. Guanya el Premi de Poesia Pere Badia del Cartell de Premis de Torredembarra i ho fa amb un poemari sobre el vincle, el nexe d’unió entre Santa Coloma i el municipi torrenc, amb gran protagonisme dels seus símbols, el riu i el mar respectivament. En Josep Antoni té molta estimació a aquest poemari perquè és una síntesi de la seva vida. Afirma que se sent torrenc, però molt vinculat encara a Santa Coloma, on va néixer, viure-hi molts anys i on encara hi treballa. Són dos móns molt diferents. A Santa Coloma de Gramenet hi viuen 126.000 habitants en 6 quilòmetres quadrats, amb 25 nacionalitats que hi conviuen. A la Torre, 15.000 habitants en gairebé 9 quilòmetres quadrats i menys nacionalitats. El trajecte de tren entre els dos municipis és el seu espai de creació literària.

També té una important obra pictòrica, signada com a Jana. Fa servir aquest nom artistic des que tenia 16 anys i no només per la pintura. Sempre li ha resultat interessant que les inicials del seu nom formin un nom de dona. Ha exposat les seves obres a Barcelona, Santa Coloma i ARCO a Madrid, però ara està centrat en la literatura, perquè li costa trobar temps per pintar. En Josep Antoni sempre ha estat una persona molt activa. Des dels quinze anys havia col·laborat amb el moviment escolta i als esplais com a monitor titulat. Polifacètic com és, també ha estat cantant durant cinc anys de l’Orquestra Intermedio, actuant arreu de Catalunya però també de l’Aragó.

A Torredembarra ja l’hem pogut veure cantar, ballar country, recitar poesia i jugar a escacs. I està preparant més coses: dues novel·les. I una es desenvolupa a la Torre. Ben aviat la podrem llegir. En Josep Antoni és l’exemple que Torredembarra, malgrat una certa casta que encara classifica entre torrencs de tota la vida i els que no ho són, és un municipi acollidor, que permet als nouvinguts integrar-se i arribar a convertir-se en un torrenc més. En Josep Antoni n’és un exemple paradigmàtic.

Article publicat al númer de novembre del Diari de la Torre

dijous, de novembre 14, 2013

Un llibre diferent d’en Jordi de Manuel


Em vaig alegrar molt quan em vaig assabentar que Jordi de Manuel havia guanyat el Premi Pin i Soler de novel·la amb La decisió de Manperel. És un escriptor que segueixo des de fa uns quants anys i tot i no ser un autor de masses, sempre el recomano perquè la seva proposta literària és molt interessant, basculant entre la ciència-ficció i la novel·la negra i amb un cert punt julesvernià de predir alguna realitat futura en les seves obres. El cas de Mans lliures, publicada l’any 2009, és impressionant. Qui sap si amb L’olor de la pluja d’aquí uns anys li passarà el mateix.

La decisió de Manperel em va arribar per correu gentilesa de l’editorial i del mateix autor abans de la seva publicació. Com no sóc periodista cultural ni crític literari, aquestes situacions em fan sentir molt privilegiat. Vaig devorar la novel·la en un cap de setmana. El relat em va absorbir. Sobretot perquè et transporta a l’illa àrtica on es desenvolupa la novel·la d’una manera intensa. Entres en l’univers creat per De Manuel: la tundra a l’estiu, plena de mosquits, d’oques, de molta llum, de solitud... I és admirable, perquè l’autor ha explicat que no hi ha estat mai.

La trama barreja elements de ciència ficció amb filosofia i religió, però no oblida la quotidianitat d’un protagonista que és un geni i com tots els genis està sol i té molt temps per a reflexionar. Potser massa. La contraposició amb el carter Botonov, un recurs que ja hem vist en novel·les d’altres autors, però que a La decisió de Manperel hi encaixa molt bé. Com fa sovint, De Manuel parteix d’una notícia o un succés real, que en aquest cas és Grigori Perelman i el seu rebuig a la Medalla Fields, l'equivalent al Premi Nobel de les matemàtiques, i ho adapta -començant per barrejar les síl·labes del cognom- per teixir la seva història, per crear un món. Un món diferent, sense l’entranyable inspector Marc Sergiot. Segur que en Sergiot aviat el tornarem a tenir a les llibreries, però abans podem gaudir d’aquesta novel·la “diferent”.

Si en voleu saber més sobre el llibre i l’autor ho teniu molt fàcil. El proper dimarts 19 de novembre a les 19 hores a la Biblioteca Mestra Maria Antònia de Torredembarra tindré el plaer de presentar “La decisió de Manperel” al costat d’en Jordi de Manuel. Allí podreu comprar el llibre i emportar-vos-el signat per l’autor. Us hi espero!

dimecres, de novembre 13, 2013

Les contradiccions de Canal 9


Una televisió pública cara i sobredimensionada, amb unes audiències mínimes, manipulada políticament i amb una programació de baixa qualitat. No hauríem d’aplaudir que el Govern valencià hagi decidit tancar-la? Doncs sembla que no. Un dia després de l’anunci del tancament, desenes de milers de persones s’han manifestat a València demanant que no es tanqui Canal 9. I la immensa majoria dels manifestants no veuen la cadena pública valenciana i molts ho reconeixen. El món a l’inrevés?

Hem viscut una setmana molt intensa amb l’anunci de tancament de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV). Ha estat una decisió llampec de l’executiu valencià després que la justícia tombés l’ERO que havia d’acomiadar més e la meitat dels treballadors de la cadena. La reacció de la societat civil també ha estat ràpida i encara més ho ha estat la dels treballadors i treballadores de la cadena. I radical. Han organitzat una mena de cop d’estat que ha permès que apareguessin en la pantalla de Canal 9 persones representatives de diferents àmbits del País Valencià que havien estat vetats per la direcció de la cadena i mai hi havia pogut sortir. I també han engegat el ventilador, que ha començar a rodar a un ritme frenètic escampant tota la merda acumulada durant tants anys en forma de censura, manipulacions i abusos de poder dels directius. De la mateixa manera ha quedat patent el silenci mantingut per la plantilla durant aquestes gairebé dues dècades.

I és que Canal 9 és l’exemple més paradigmàtic del perill que pot representar una cadena pública en mans d’un govern que no creu en la llibertat d’expressió i considera els mitjans de comunicació com un instrument cabdal per influir en l’opinió pública. Però la gent no és tonta -almenys la majoria- i l’escassa audiència que registrava els darrers anys el canal demostra que ja es veia massa el llautó i la majoria de la societat havia donat l’esquena a Canal 9. Però quan s’anuncia el tancament d’aquest “ínfame canal” les audiències es tripliquen -més per morbo que per a res- i es multipliquen les crides a la marxa enrere d’aquesta decisió. Tinguem en compte que el canal públic era l’únic en valencià al País Valencià. Els manifestants volen que el canal continuï però diferent al model actual. Amb una majoria absoluta del PP és un objectiu utòpic.

Però el final de Ràdio Televisió Valenciana té una lectura que va més enllà del País Valencià. El tancament d’una televisió pública és un perillós precedent i és que ara s’ha obert la veda i certs partits polítics aniran a la caça i captura de qualsevol ens televisiu autonòmic que no els agradi. Tots els canals públics autonòmics estan sobredimensionats i són terriblement deficitaris. Són fills de la seva època de creixement. La manipulació política i les audiències ja oscil·len més. La segona dada és objectiva, però la primera és molt modulable depenent del cristall per on es miri. I n’hi ha que el tenen o el volen tenir molt entelat. Èpoques difícils s’acosten per les televisions públiques, un servei que ben portat és bàsic per a la democràcia

Article publicat al setmanari Notícies TGN

dimarts, de novembre 05, 2013

S’ha acabat la crisi?


En els darrers mesos m’estic cansant de sentir dirigents polítics i empresarials que escampen als quatre vents que la crisi ja s’ha acabat i que l’economia del nostre país torna a anar vent en popa. La tempesta ja ha passat. Aquests missatges optimistes deuen sortir de la interpretació de certes dades macroeconòmiques, però no de prendre el pols al carrer, on hi ha els qui fa temps que estan a l’atur o han vist empitjorar de forma alarmant les seves condicions de treball, combinat amb la pujada de preu molts serveis bàsics i la retallada de l’Estat del Benestar. O els emprenedors que troben encara tancada l’aixeta del crèdit de les entitats bancàries, que han rebut milions d’euros de les arques públiques.

I és que aquest continua sent el gran problema de nostra societat: ens mana una casta de polítics i empresaris, de polítics que salten al món empresarial o que fan el camí invers, allunyats de la vida real, dels problemes del carrer. Els serveis d’estudis de les grans corporacions i les institucions oficials detecten o han volgut detectar aquestes bones dades econòmiques i ara toca vendre triomfalisme. El pitjor ja ha passat. Què pot sentir qui no té feina i nul·les perspectives de trobar-ne? O qui no pot pagar la hipoteca i està a punt de perdre el seu habitatge? O el qui no pot fer front ni a la despesa dels llibres ni el menjador escolar dels seus fills?

És una obscenitat afirmar que la crisi s’ha acabat. Igual que va ser gairebé delictiu negar la crisi i admetre-la tard. O la venta de fum oficial amb aquells brots verds del 2010 que es van acabar marcint i deixant pas a un hivern gèlid. L’atur continua marcant registres tristament rècords i si no arriba a xifres més elevades és perquè desenes de milers de persones s’han retirat d’un mercat laboral que no els dóna cap esperança per tornar-hi o que han decidit marxar a l’estranger a provar sort.

Torna la cançó dels brots verds a l’agenda informativa a través dels altaveus oficials i l’amplificació dels mitjans de comunicació. Però la realitat de la majoria de la societat és que la crisi continua incrustada en el dia a dia i dels brots verds només se’n beneficien els grans empresaris i els qui tenen més diners. Haurem d’esperar a què aquests brots verds floreixin perquè es noti de veritat una recuperació econòmica i les paraules de ministres, consellers, banquers i empresaris no ens semblin una presa de pèl. I sembla que encara queda molt per aquesta florida. Durant aquest període demanem una mica d’empatia als que ens manen i vegin més enllà de dades macroeconòmiques que no tenen la seva traducció en el dia a dia de la ciutadania i frenin certs discursos que s’acosten a l’obscenitat.


Article publicat al setmanari NotíciesTGN