dissabte, de març 30, 2013

Carles Marquès: la frontera fina entre el periodisme i la cultura


Carles Marquès

El periodisme acostuma a ser una vocació precoç. En Carles Marquès Virgili no s’atreveix a precisar quan va decidir que seria periodista però de ben petit li agradava a escriure i quan cursava el Batxillerat a la Salle de Tarragona ja col•laborava en publicacions locals. El 1980 va començar la Llicenciatura de Periodisme a la Universitat Autònoma i als pocs dies de classe ja arrencava teletips a la redacció del Diari de Barcelona. El culpable va ser un dels seus primers professors, Ramon Barnils, que va anunciar als seus alumnes que el Brusi buscava gent, avisant-los, però, que no cobrarien. En Carles i una companya de classe van anar cap a la redacció del degà de la premsa barcelonina i se’ls van quedar.


Aquella va ser la seva primera etapa professional: en un diari d’ultradeta que havia fet fallida i se l’havien quedat els treballadors i havien girat com un mitjó la seva tendència ideològica. Enlloc de consells de redacció, a mitja tarda feien assemblees per escollir amb quins temes sortien a portada. Allí en Carles va publicar els seus primers articles, sobre la remodelació de la Plaça Catalunya o l’associació “Amigos de Brasil”. I és que les primeres peces publicades sempre marquen. La feina entre setmana al Diari de Barcelona les combinava amb les primeres cròniques pagades al Diario Español sobre el Torredembarra de futbol. Mentre estudiava també va publicar al Noticero Universal i el Correo Catalán i coordinava el butlletí d’informació local La Torre de la Vila.

El 1984 en Carles es va incorporar com a becari a El Periódico, cada setmana en una secció diferent, com era costum en aquella època, fins que en Josep Maria Huertas Claveria se’l va quedar a Cultura. A finals d’aquell any, un company seu de classe, en Pep Bras, li va dir que a la delegació de Televisió Espanyola a Sant Cugat oferien una plaça a informatius, s’hi va presentar i la va guanyar. Va estar dos anys treballant al Recull informatiu que dirigia Josep Maria Balcells, fins que el servei militar, que va fer a la illa de la Palma, el va obligar a fer una aturada obligada en la seva carrera professional. Quan va tornar, el gener de 1988, no hi havia lloc per a ell a Sant Cugat i li van oferir la possibilitat d’anar de corresponsal de la cadena a Madrid i va acceptar. Perquè en aquella època TVE Catalunya tenia corresponsalia a la capital de l’Estat..

A Madrid va coincidir amb Ramon Rovira i Elisa Montagut, passant després a la secció de Societat i Cultura del Telediario. També va posar veus a reportatges i documentals i va fer de corrector de castellà al costat de Jorge Cela, germà del Premi Nobel. Al cap de dos anys en Carles va decidir tornar a Barcelona rebutjant l’oferta de ser el segon de la secció, perquè sabia que si acceptava i es quedava, possiblement ja no tornaria cap a Catalunya. El 1990 va incorporar-se a la redacció del magazine Teleuna, fins que va decidir fer un canvi d’aires, demanar una excedència i passar a treballar en el suplement de Cultura del diari Avui. La cultura sempre l’havia atret molt i va tenir l’oportunitat d’entrevistar escriptors i fer crítica literària.

L’any 1994 el llavors cap de comunicació de la Fundació La Caixa, Albert Roure, li va proposar incorporar-se al seu equip com el seu segon. Allí va estar tres anys en un moment d’expansió per l’Estat espanyol de l’entitat financera. Cada dia dormia en una ciutat diferent coordinant exposicions i altres accions. Una trucada d’en Xavier Graset, va provocar un altre tomb en la carrera professional d’en Carles, que es va entrar en l’equip del programa de Catalunya Ràdio El món s’acaba i va acabar participant en diversos projectes de l’emissora pública catalana com a guionista o locutant.

Set anys després, en Carles va fer un altre canvi radical en la seva vida laboral acceptant la proposta d’en Josep Bargalló, acabat de ser nomenat conseller en cap, d’entrar en el seu equip de comunicació, en el primer govern tripartit. Defineix aquesta etapa com a molt interessant i intensa i es considera afortunat d’haver viscut en primera persona un moment històric com aquell, primer com a redactor de l’Oficina de Comunicació del Govern, després al Gabinet de Comunicació i Estratègia i finalment com a director de Comunicació del conseller primer. El primer tripartit va esclatar a mitjan 2006 i ell es va quedar a l’atur. Després d’estar uns mesos dirigint un canal de televisió ebrenc i en un programa cultura a ComRàdio, va tornar a la principal entitat financera del país, aquest cop per dirigir el Centre Social i Cultura de la Fundació La Caixa, on continua treballant a l’actualitat, ara denominat CaixaFòrum.

En Carles es dedica a la gestió cultural des de fa més de cinc anys, amb tasques també de representació i comunicació i ha deixat el periodisme aparcat. Reconeix que el cuquet del periodisme hi és però el moment tan complicat que travessa la professió l’allunya cada cop més de plantejar-s’hi un retorn voluntari. La creació literària ocupa una part important de la seva vida. És un dels autors del llibre col·lectiu KM11. Relats d’abans de la independència, que acaba de publicar Cossetània Edicions i també ha estrenat la peça teatral “Humans i diversos” a Torredembarra, a més de formar part del grup local de teatre. Ha escrit altres llibres no literaris. Ara està treballant en un projecte que l’engresca molt sobre una figura molt coneguda a França, el qui va ser cap de la Policia de París en època de Lluís XV, Antoine de Sartine, l’home més ben informat del seu moment, un referent universal de l’espionatge. De Sartine va néixer a Barcelona i va morir... a Tarragona. La seva idea és fer un espectacle teatral, un monòleg. Diuen alguns que tot periodista porta un escriptor frustrat a dins. No és aquest el cas d’en Carles.

Article publicat al número de març del Diari de la Torre

dilluns, de març 25, 2013

El Torrenc de l'Any, un reconeixement necessari



Dissabte passat vaig tenir l'honor de participar en primera persona en un moment històric de Torredembarra: la primera edició de El Torrenc de l'Any. La iniciativa del Diari de la Torre i el Baix Gaià Diari, que va començar fa uns mesos amb un "soroll" limitat, ha acabat amb un èxit: més de 2.500 vots emesos i un augment de l'autoestima torrenca. Parlant amb diverses persones després de l'acte de lliurament del reconeixement, la sensació era que mancava un acte d'aquest tipus al nostre municipi i que, igual que altres localitats, Torredembarra també vol distingir les persones que destaquen en diferents àmbits, com la guanyadora, la Iris Figuerola, o els finalistes: la Berta Castells i el Lluís Suñé. I també les entitats, com Càritas -que va guanyar-, la Biblioteca Municipal Mestre Maria Antònia o la secció de futbol de la UDT.

El Torrenc de l'Any ha sorgit de la iniciativa privada i aixì és molt positiu: tot no ha de sortir de l'Ajuntament i de les seves regidories. Però cal la complicitat de les institucions en aquest tipus d'acte i, sobretot, que la ciutadania s'ho fagi seu. I aquestes condicions s'han donat. Torredembarra ja té un acte per treure pit i ara cal que no passi allò tan clàssic del caràcter torrenc: un gran impuls inicial i un destrempament posterior. Tinc la sensació que amb El Torrenc de l'any no passarà. S'ha sembrat una llavor que anirem regant i fent créixer. No podem desaprofitar-ho!

dimarts, de març 19, 2013

Habemus Papam: un espectacle mediàtic de primer nivell



Podem ser creients practicants o no, agnòstics, ateus o professar una altra religió, però s’ha de reconèixer que el qui va idear el procés d’elecció d’un nou Papa era un avançat al seu temps. Igual que fa vuit anys, l’entronització del nou bisbe de Roma ha estat un espectacle mediàtic i televisiu seguit intensament a tot el món i que va tenir el seu moment culminant en la sortida al balcó del nou pontífex de l’Església catòlica, amb sorpresa final inclosa. Durant les 24 hores una part molt important de la humanitat estava pendent del color del fum que sortiria de la ximeneia.
Si un terreny domina a la perfecció l’Església Catòlica és el del ritual i la litúrgia. El joc de colors entre el vermell dels cardenals i el blanc del Papa o el negre i el blanc de les fumates. El llenguatge que s’usa en el procés d’elecció papal també està ple d’expressions que formen part del nostre imaginari col·lectiu: Fumata negra o blanca, Habemus Papam, el camarlenc, els papables… El sistema del conclave de cardenals, el secretisme absolut de les deliberacions, amb els jocs d’equilibris entre sectors enfrontats, els noms dels favorits, la necessitat dels dos terços per a l’elecció papal, també són elements que converteixen el procés en molt mediàtic i generen durant dies molt material per tota mena de mitjans de comunicació.

L’elecció del nou Papa ha tornat a ser aquest cop un espectacle televisiu de primer ordre, amb la connexió en directe de desenes de cadenes de tot el món per seguir l’hora que va anar des de la Fumata blanca fins a l’aparició pel balcó del nou Papa, precedit per aquelles paraules en llatí d’”Habemus Papam”. La novetat d’aquest cop respecte el 2005, quan va ser escollit Benet XVI, han estat les xarxes socials amb un allau de piulades a Twitter i posts al Facebook, la immediatesa de les reaccions -tan positives com negatives- i l’exhibició d’enginy d’alguns tuitaires.

El nou Papa Francesc ha demostrat des del primer moment, amb les seves declaracions, que serà mediàtic. Una de les seves primeres frases quan deia que “han anat a buscar el nou bisbe de Roma a l la fi del món” és paradigmàtica, com la seva aparició al balcó de la plaça de Sant Pere amb una blancor absoluta en les seves vestimentes, sense part dels atributs papals. Estrena nom, procedència geogràfica i és el primer jesuïta que arriba al tron de Pere. L’argentí Jorge Mario Bergoglio té molta feina per endavant per modernitzar una Església que ha quedat molt enrere respecte la societat. El que no hauria de tocar ni una coma és l’espectacle mediàtic que tornarà a representar l’elecció del seu successor. Bé, potser és una mica massa aviat per pensar en això.

dimecres, de març 13, 2013

Ibarra i Suñé



La junta d’Extremadura demana dos anys de presó i 145.000 euros a un regidor de Torredembarra, en Lluís Suñé, per un article que va penjar al seu blog l’any 2008 en què denunciava les balances fiscals i la solidaritat obligada de Catalunya cap a Extremadura i ho va il·lustrar amb una imatge que va trobar a Google d’una suposada campanya per apadrinar nens extremenys. El que a Catalunya entenem com una ironia, a Extremadura va ser entesa com una terrible ofensa, un ultratge al poble extremany, que ha acabat en un procés judicial que s’ha allargat garebé cinc anys. Com si els jutjats no tinguessim prou feina! Un cas a part són els mesos que Suñé va haver de portar escorta o els centenars de trucades amenaçadores que va rebre ell i la seva família.
Aquesta setmana, l’expresident socialista de la junta d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha comparat el president de la Generalitat, Artur Mas, amb Hitler i Mussolini. Els partits catalans han reaccionat amb vehemència, inclosos el PP i Ciutadans. Des de les files socialistes hem tornat a escoltar un silenci còmplice o alguna crítica amb la boca petita. Juan Carlos Rodríguez Ibarra és d’aquells personatges detestables, amb un discurs tronat i fa anys que ja cansa. La demagògia més carregada d’odi ha arribat a ser el seu leitmotiv, ja en època del pujolisme, el tripartit i també un cop l’any 2007 es va retirar de la presidència extremenya, després de 24 anys en el càrrec, una altra demostració de l’apoltronament tan estès al nostre país.
Si en Lluís Suñé, per un article en un blog que tenia 60 visites diàries, amplificat primer per un mitjà digital d’ultradreta i després per la premsa catalana i espanyola, ha estat sotmès a un procés judicial, que mereix Rodríguez Ibarra, que ha comparat un president català que només està interpretant l’anhel de llibertat d’un poble endegant un procés democràtic i pacífic amb un dictador genocida? I amb l’agreujant de la reincidència! Rodríguez Ibarra exerceix amb les seves declaracions de portaveu d’un pensament majoritari a l’Estat espanyol. Tot s’hi val per impedir que Catalunya pugui esdevenir un estat independent. Per a Extremadura és pura supervivència. Els horroritza pensar que farien si de cop s’acaba la solidaritat obligada -molts en diem espoli institucionalitzat- de Catalunya amb territoris com l’extremeny.
Tot s’hi val! Fins i tot diluir la separació de poders, base de l’estat de dret en què teòricament vivim a l’Estat espanyol. El qui era fiscal general de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, ha estat fulminantment destituït per unes declaracions extremadament moderades, però que tocava el moll de l’os del nacionalisme espanyol: el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Igual que Lluís Suñé, Rodríguez Sol es converteix en un exemple que li pot passar a qualsevol que qüestioni la indissoluble unitat d’Espanya. En canvi, Rodríguez Ibarra pot anar vomitant odi, que no li passarà res. Això és la seva democràcia.
Publicat al setmanari NotíciesTGN

divendres, de març 01, 2013

Maria Rosa Wennberg o la vitalitat més enllà dels noranta



A la Maria Rosa Wennberg la podem llegir actualment en diverses publicacions escrites de Torredembarra, com el Diari de la Torre i La Sínia. En els seus articles, observa la realitat actual i ens la comenta des del seu particular punt de vista, ple de sentit comú. La Maria Rosa forma part del Grup de Lectura de la Bibilioteca, cosa que li permet “obligar-se” a llegir un llibre al mes. Un altre projecte que s’ha implicat a fons darrerament són els Canticontes, un grup de persones de diferent edat que adapten contes i els expliquen a la Residència Pere Badia. La caputxeta vermella, ambientada a la nostra vila, va tenir molt d’èxit fa uns mesos i aviat estrenaran la Llegenda de Sant Jordi, que està escrivint l’Iris Figuerola. Amb les Rates de Biblioteca també tenen molta feina aquest any recordant l’obra poètica de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés i Joana Raspall.
Com hem pogut comprovar, la Maria Rosa, que ja fa uns quants anys que ha superat la barrera dels noranta anys, està molt activa i reconeix que, sinó ho estés, es trobaria molt trista. Mentre té coses a fer no pensa si li fan mal les cames. Va arribar a Torredembarra l’any 1953 quan el seu marit, Manuel Crehuet, va guanyar la plaça de notari al municipi. Van aterrar a la Torre procedents de la Terra Ferma, de Guissona. El matrimoni Crehuet-Wennberg tenia ja quatre filles i la cinquena va néixer a Torredembarra. Aquells primers anys a la vila torrenca la Maria Rosa va fer poca vida social, centrada en cuidar de les cinc criatures petites.
Quan va arribar a Torredembarra, la Maria Rosa Wennberg Ball-llovera ja havia viscut dues dictadures i una guerra. Nascuda per casualitat a Sabadell l’any 1918, on el seu pare exercia de metge, als quatre anys van traslladar-se a Barcelona. Va estudiar a l’Escola Francesa i quan anava a l’institut va esclatar la guerra civil. Ella va seguir estudiant, amb tota la normalitat que el conflicte bèl·lic permetia. D’aquell període, en recorda la gana i també els bombardejos, que es van acabar convertit en una cruel rutina. En acabar la guerra, va començar a estudiar Filologia Romànica a la Universitat. Tot i que les millors notes les treia en matemàtiques, va pesar més la tirada que tenia de menuda cap a la literatura i la gramàtica. Més d’un professor es va sorprendre de l’elecció de la Maria Rosa. Fins llavors no havia estudiat català i en la carrera només en va tenir una lliçó. I és que el tracte de la llengua catalana en aquella època en la Filologia Romànica era el mateix que, per exemple, el bable.
Després de la carrera va treballar poc, un parell d’anys, fent de professora en escoles privades ensenyant diverses disciplines. Un cop casada amb en Manuel Crehuet, va acompanyar el seu marit a la localitat lleonesa de Valderas on va aconseguir la primera plaça de notari. Va estar-hi un any i escaig i en guarda un bon record de la rebuda i el tracte dels habitants d’aquest municipi castellà. La tornada a Catalunya va ser a Guissona. I després va venir Torredembarra. “Em vaig desil•lusionar en arribar aquí. Em semblava que no hi havia res. Hi havia més vida a la vila urgellenca. Fins que vam enganxar el començament del turisme i el poble va començar a evolucionar”, recorda la Maria Rosa.
Quan les filles ja van ser una mica més grans, es va implicar en el món del teatre, una passió compartida amb el seu marit i que ha tingut continuïtat en la família. A Guissona ja hi havien participat. Treia temps també d’on no n’hi havia per escriure contes per la canalla. Dibuixava força bé. Ella i el seu marit van ser el pal de paller del programa “La voz de Torredembarra” de Tarragona Ràdio durant vuit anys. La Maria Rosa recorda que al començament tothom s’hi va abocar. Era plena època franquista i la possibilitat d’escriure amb pseudònim era molt temptador. El seu marit, en Manel Crehuet, es responsabilitzava dels continguts que s’emetien. Però el caràcter torrenc és així: una forta explosió inicial i després, quan les bombolles es van esbravar, es van trobar ella i el seu marit sols tirant endavant els guions de l’espai radiofònic, fins que se’n van cansar.
El 1993 la Maria Rosa va ser una de les fundadores de la revista cultural La Sínia, que arriba aquest any precisament a les dues dècades d’història. Actualment la continua escrivint em aquesta revista. La podem llegir també cada mes al Diari de la Torre. I escriu la ressenya de les obres de teatre que va a veure el Nus Escènic. Tot això ho fa amb l’ordinador. La Maria Rosa s’ha adaptat als nous temps, tot i que, com la majoria de mortals, també té els seus problemes amb internet o amb les actualitzacions dels programes que fa servir. Abans escrivia a mà i ho passava a l’ordinador, però ara pica directament els seus textos amb el teclat.
Sempre he escrit en català, sobretot per les coses íntimes i particulars. Ho feia primer d’una manera rudimentària i confessa que amb moltes faltes. Va ser a la dècada dels seixanta, quan es van decidir a donar classes de català a la Biblioteca, quan va haver de perfeccionar-lo. De tot això passat unes quantes dècades i la Maria Rosa, filla predilecta de Torredembarra, continua escrivint i participant en activitats culturals. Amb el seu testimoni ens demostra que la vitalitat no està renyida amb l’edat.
Article publicat al Diari de la Torre