A la Maria Rosa Wennberg la podem llegir actualment en diverses publicacions escrites de Torredembarra, com el Diari de la Torre i La Sínia. En els seus articles, observa la realitat actual i ens la comenta des del seu particular punt de vista, ple de sentit comú. La Maria Rosa forma part del Grup de Lectura de la Bibilioteca, cosa que li permet “obligar-se” a llegir un llibre al mes. Un altre projecte que s’ha implicat a fons darrerament són els Canticontes, un grup de persones de diferent edat que adapten contes i els expliquen a la Residència Pere Badia. La caputxeta vermella, ambientada a la nostra vila, va tenir molt d’èxit fa uns mesos i aviat estrenaran la Llegenda de Sant Jordi, que està escrivint l’Iris Figuerola. Amb les Rates de Biblioteca també tenen molta feina aquest any recordant l’obra poètica de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés i Joana Raspall.
Com hem pogut comprovar, la Maria Rosa, que ja fa uns quants anys que ha superat la barrera dels noranta anys, està molt activa i reconeix que, sinó ho estés, es trobaria molt trista. Mentre té coses a fer no pensa si li fan mal les cames. Va arribar a Torredembarra l’any 1953 quan el seu marit, Manuel Crehuet, va guanyar la plaça de notari al municipi. Van aterrar a la Torre procedents de la Terra Ferma, de Guissona. El matrimoni Crehuet-Wennberg tenia ja quatre filles i la cinquena va néixer a Torredembarra. Aquells primers anys a la vila torrenca la Maria Rosa va fer poca vida social, centrada en cuidar de les cinc criatures petites.
Quan va arribar a Torredembarra, la Maria Rosa Wennberg Ball-llovera ja havia viscut dues dictadures i una guerra. Nascuda per casualitat a Sabadell l’any 1918, on el seu pare exercia de metge, als quatre anys van traslladar-se a Barcelona. Va estudiar a l’Escola Francesa i quan anava a l’institut va esclatar la guerra civil. Ella va seguir estudiant, amb tota la normalitat que el conflicte bèl·lic permetia. D’aquell període, en recorda la gana i també els bombardejos, que es van acabar convertit en una cruel rutina. En acabar la guerra, va començar a estudiar Filologia Romànica a la Universitat. Tot i que les millors notes les treia en matemàtiques, va pesar més la tirada que tenia de menuda cap a la literatura i la gramàtica. Més d’un professor es va sorprendre de l’elecció de la Maria Rosa. Fins llavors no havia estudiat català i en la carrera només en va tenir una lliçó. I és que el tracte de la llengua catalana en aquella època en la Filologia Romànica era el mateix que, per exemple, el bable.
Després de la carrera va treballar poc, un parell d’anys, fent de professora en escoles privades ensenyant diverses disciplines. Un cop casada amb en Manuel Crehuet, va acompanyar el seu marit a la localitat lleonesa de Valderas on va aconseguir la primera plaça de notari. Va estar-hi un any i escaig i en guarda un bon record de la rebuda i el tracte dels habitants d’aquest municipi castellà. La tornada a Catalunya va ser a Guissona. I després va venir Torredembarra. “Em vaig desil•lusionar en arribar aquí. Em semblava que no hi havia res. Hi havia més vida a la vila urgellenca. Fins que vam enganxar el començament del turisme i el poble va començar a evolucionar”, recorda la Maria Rosa.
Quan les filles ja van ser una mica més grans, es va implicar en el món del teatre, una passió compartida amb el seu marit i que ha tingut continuïtat en la família. A Guissona ja hi havien participat. Treia temps també d’on no n’hi havia per escriure contes per la canalla. Dibuixava força bé. Ella i el seu marit van ser el pal de paller del programa “La voz de Torredembarra” de Tarragona Ràdio durant vuit anys. La Maria Rosa recorda que al començament tothom s’hi va abocar. Era plena època franquista i la possibilitat d’escriure amb pseudònim era molt temptador. El seu marit, en Manel Crehuet, es responsabilitzava dels continguts que s’emetien. Però el caràcter torrenc és així: una forta explosió inicial i després, quan les bombolles es van esbravar, es van trobar ella i el seu marit sols tirant endavant els guions de l’espai radiofònic, fins que se’n van cansar.
El 1993 la Maria Rosa va ser una de les fundadores de la revista cultural La Sínia, que arriba aquest any precisament a les dues dècades d’història. Actualment la continua escrivint em aquesta revista. La podem llegir també cada mes al Diari de la Torre. I escriu la ressenya de les obres de teatre que va a veure el Nus Escènic. Tot això ho fa amb l’ordinador. La Maria Rosa s’ha adaptat als nous temps, tot i que, com la majoria de mortals, també té els seus problemes amb internet o amb les actualitzacions dels programes que fa servir. Abans escrivia a mà i ho passava a l’ordinador, però ara pica directament els seus textos amb el teclat.
Sempre he escrit en català, sobretot per les coses íntimes i particulars. Ho feia primer d’una manera rudimentària i confessa que amb moltes faltes. Va ser a la dècada dels seixanta, quan es van decidir a donar classes de català a la Biblioteca, quan va haver de perfeccionar-lo. De tot això passat unes quantes dècades i la Maria Rosa, filla predilecta de Torredembarra, continua escrivint i participant en activitats culturals. Amb el seu testimoni ens demostra que la vitalitat no està renyida amb l’edat.
Article publicat al Diari de la Torre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada