Un gran premi per un petit programa

Que un programa petit d’una ràdio petita, com és el Tastetsd’història d’Ona la Torre, sigui reconegut amb una Menció de qualitat pels premis radiofònics de referència de Catalunya, els Premis Ràdio Associació, és un motiu per estar molt contents i satisfets. I per això el proper 3 de maig anirem amb molta il·lusió a recollir el guardó a Barcelona, envoltats de veritables mites de la ràdio catalana com la Mònica Terribas o el Toni Clapés i altres companys del món de la ràdio local.

Hi ha un cert punt d’ironia en aquest premi a nivell personal. En les dues darreres dècades m’he guanyat la vida en la premsa escrita, la digital, la comunicació corporativa i l’assessoria de comunicació. La ràdio, en canvi, ha estat una mena de divertimento, ja fos participant en tertúlies o seccions en programes o dirigint i conduint programes com el Tastetsd’història o el Gerros Xinesos. He intentat aportar, però, el màxim de professionalitat en les meves intervencions a Ona la Torre i per això estic molt content amb aquest premi.

Quan el Quim Nolla em va proposar la idea del Tastets d’història ja fa més de dos anys, no vaig dubtar de tirar-m’hi de cap. Vam polir el projecte i vam arrencar l’abril de 2016. Hem fet dues temporades i estem a punt de començar una tercera, amb els mateixos objectius que el primer dia: apropar el coneixement de la historia (en general i fets en particular) del passat de la vila a la ciutadania, revaloritzar els elements patrimonials més rellevants del municipi i parlar dels treballs publicats a Torredembarra. Tenim la sort de tenir moltes publicacions amb molts bons treballs que parlen de la nostra vila.

Només em queda compartir aquest èxit amb el Quim Nolla, el Jordi Pellicer i la resta de gent d’Ona la Torre. I sobretot als oients, molt fidels i entusiastes. Sense vosaltres, res de tot això tindria sentit.

Torna a escoltar tots els “Tastets d’història”

Les dues darreres primaveres ha participat en un projecte comunicatiu que, vist en perspectiva, el considero molt interessant: Tastets d’història. Es tracta d’un programa radiofònic emès per Ona la Torre codirigit i copresentat peri en Quim Nolla, historiador i arxiver, i jo mateix. L’objectiu de l’espai era parlar d’història local d’una manera amena.

Entre l’abril i el juny de 2016 es van emetre tretze programes i de l’abril al juliol de 2017, deu més. Hem  parlat de personatges com Antoni Roig, Pere Badia, Pere Romeu i Miquel Mestre Avinyó, però també de les pedreres romanes, els bombardejos de la Guerra Civil, la Batalla de Torredembarra de 1713 o els assalts de pirates i corsaris a la costa torrenca.

Des de fa uns dies podeu escoltar tots els podcasts del programa:

Temporada 1

Temporada 2

I estem treballant en una tercera temporada per seguir parlant d’història d’una manera distesa, però igualment enriquidora, creant un espai amè, de difusió i debat al voltant de la historia i el patrimoni de Torredembarra.

I ja van 10 anys de Salvatblog

Salvatblog compleix deu anys. Va néixer una nit de finals de març de 2006 i hi he anat publicat posts durant una dècada. Exactament aquest llegiu és el 1.003.  Ho he fet amb més i menys intensitat. Reconec que darrerament menys que més, però he mantingut una certa regularitat. Almenys un al mes. De la febre dels blogs de la segona dècada dels 2000 poc en queda. En continuen existint, però la gran majoria -alguns de gran qualitat- han caigut pel camí. Molta de la gent que va crear un blog en aquella època ja fa anys que es conforma amb un perfil a Facebook o Twitter. En el meu cas, crec que el blog i les xarxes socials es complementen i retroalimenten a la perfecció

Un repàs a aquests deu anys de Salvatblog és un recorregut per una dècada plena de canvis i els laborals són els que més es reflecteixen en el blog. El pas del periodisme diari a la comunicació corporativa es poden repassar les més de setanta Cròniques de l’altra banda, començant per la primera. L’espai recull també reflexions al voltant de canvis de feina, que no sempre van ser positius, com aquest post. En alguns moments Salvatblog és una mena de dietari obert. Per tant, una certa autocensura hi ha, però, rellegint algun post, menys de la que em pensava.

El meu blog també ha servit per allotjar-hi col·laboracions en diferents mitjans, com és el cas des del 2011 de les Torrencades, 51 retrats de personatges del meu poble, Torredembarra. La comunicació hi té un pes important a Salvatblog, tot i que des de fa un parell d’anys, aquesta temàtica l’abordo més a Salvatcomunicacio.com. I és que ja fa gairebé quatre anys que em dedico professionalment a la consultoria de comunicació i vaig crear aquesta petita web corporativa.

Salvatblog continuarà. No sé amb quina intensitat, però si que em comprometo a una certa regularitat, com h fet fins ara. Us convido també a passar-vos de tant en tant pel blog de Salvat Comunicació.

Neix l'ARA Camp deTarragona

Aquest dimecres 9 de desembre  s'ha publicat el primer número de la l'ARA Camp de Tarragona, un suplement que almenys un cop al més trobareu a les pàgines centrals d'aquest diari que va néixer ja fa més de cinc anys. Durant setmanes hem estat treballant perquè aquest nou producte informatiu veiés la llum i, un cop ha arribat als quioscs i als ordinadors, tauletes i smartphones, he experimentat una satisfacció sincera i coneguda. Ara toca preparar el segon número per a consolidar un projecte que tot just ha començat a donar les primeres passes.

Comparteixo l'article que hi he publicat per presentar l'ARA Camp de Tarragona als lectors i lectores.

Parlem de crisi a les xarxes socials

El proper 18 d’octubre Altafulla acollirà la tercera edició de la Jornada de Comunicació Local 2.0. Aquest any tractarem un tema molt d’actualitat en el món de les xarxes socials: les situacions de crisi. Periòdicament veiem com es produeixen foguerades a Facebook i a Twitter després que alguna persona -pública o anònima-, institució, partit polític o administració pengi algun post o faci alguna piulada “poc adequada”. Per altra banda, les xarxes són una eina molt interessant quan es produeixen crisis de tota mena. En la jornada s’intentarà debatre estratègies, eines i pautes per afrontar aquestes situacions sovint tan incòmodes.

Precisament la Jornada #ComLocAltafulla sorgeix fa un parell d’anys d’una crisi que patia la pàgina deFacebook d’Altafulla Ràdio, que s’havia convertit en el camp de batalla política, no només amb la participació de polítics i ciutadans amb més o menys esperit constructiu sinó també de trolls, que troben en les xarxes socials el terreny adobat per sembrar zitzània i confondre amb la impunitat que donen les intervencions des de l’anonimat. D’aquesta crisi en va sorgir una oportunitat: la realització d’una jornada de comunicació anual que continua un cop es van superar la crisi amb l’aplicació de mesures que es van parlar en aquella primera edició.

Saül Gordillo, Pau Canaleta, Núria Escalona, Víctor Puig... són noms que ja han passat per l’Hotel Gran Claustre d’Altafulla. En aquesta tercera edició tindrem les ponències principals de Miquel Àngel Violán i Toni Aira, a més d’una píndola de Núria Escalona sobre les novetats a tenir en compte a les xarxes aquest nou curs. Les taules rodones ens proposen, per una banda, com afrontar les crisis a les xarxes socials amb garanties  i, per l’altra, com han viscut dos polítics tarragonins situacions d’aquest tipus de situacions. Enfront seu tindran dos periodistes que en faran la seva lectura de la gestió d’aquestes crisis i d’altres que hem vist els darrers temps.

Si sou periodistes, tècnics de comunicació a l’administració o a l’empresa privada, estudiants o us interessen les xarxes socials teniu una cita aquest dissabte 18 d’octubre a Altafulla. En aquest web-blog hi trobareu tota la informació: http://jornadacomunicacioaltafulla.blogspot.com.es/. Us esperem a Altafulla.

Antoni Vilà, peça cabdal en la comunicació local a la Torre

Hi havia una època en què a Torredembarra no existia Ona la Torre ni el Baix Gaià Diari ni TAC-12. Tampoc hi havia blogs ni Facebook ni Twitter. Era el moment que va néixer el Diari de la Torre, amb Antoni Vilà Gavaldà al capdavant. L’Antoni no es considera a ell mateix periodista, tot i haver treballat molts anys en el món del periodisme local i es defineix més aviat com un reporter. I és que, d’aquesta manera, va iniciar-se als 22 anys, a l’agència de notícies Hispania Press, acompanyant el seu cosí, que hi treballava des de feia un temps. Era a mitjan dels anys seixanta i el franquisme encara era molt viu.

L’Antoni havia acabat el batxillerat i havia iniciat alguns estudis tècnics, però la seva vocació era el periodisme i per això se’n va anar a viure al pis del seu cosí Josep, on hi tenia també un estudi de fotografia. En Josep era reporter en aquesta desapareguda agència de notícies que treballava principalment per dos dels grans diaris de l’època, el Tele/eXpres i el Noticiero Universal. L’acompanyava amb la seva vespa amunt i avall de Barcelona. Allí va començar a fer-hi d’aprenent, amb el bloc i el llapis a la mà i la càmera de fotos penjada al coll, concretament a les pàgines centrals del Noticiero, a la secció Noches de la ciudad.

La primera entrevista de l’Antoni va ser a l’actriu Maria Asquerino, que s’havia sotmès a una de les primeres operacions estètiques al nostre país i lluïa un nas molt diferent al d’abans de la intervenció. Va entrevistar actrius i toreros famosos i també va viure en primera persona el primer striptease de cintura per amunt al nostre país, en un conegut local de la Ronda Sant Antoni. Evidentment aquelles imatges no van sortir a la premsa, controlada per la fèrria censura franquista. El seu primer sou era de mil pessetes i la vida a la capital catalana era molt cara. Al cap d’un temps es va traslladar a Tarragona, com a corresponsal de l’agència , cobrant per peça publicada.  Recorda d’aquella etapa moltes cròniques del Nàstic i la cobertura d’un succés molt impactant, com va ser un incendi en una barraca de la zona de l’ermita de la Salut de Tarragona a causa d’una mala combustió d’una estufa. Van morir un matrimoni i tots els seus fills.

Després l’Antoni va entrar en el món de les relacions públiques i el màrqueting. Va ser l’època de formar una família amb la seva dona, l’Ana Marín, amb qui va tenir quatre fills. Ja als anys vuitanta va començar a treballar en una agència que portava la publicitat d’un periòdic gratuït de Tarragona. Hi havia un nínxol de mercat en aquells anys vuitanta que era la informació de proximitat. Les notícies de municipis mitjans i petits que no sortien a la premsa provincial. Va estar al capdavant de publicacions com Diari del Baix Penedès i Terres de l’Ebre, que combinaven potents equips comercials i també redaccionals. Després va dirigir el Claxon, setmanari gratuït que entre moltes altres poblacions també es distribuïa a Torredembarra.

A començaments dels anys noranta la família Vilà-Marín van venir a viure a Torredembarra, un municipi on ja hi tenien molta tirada després  de passar-hi moltes estones els caps de setmana. Amb l’alcalde de llavors, Celestí Salort, l’Antoni ja havia parlat de fer una publicació local. L’any 1991 hi va haver un canvi de govern i va entrar un nou batlle, Santiago Segalà, molt sensible a la informació. Dos anys després neix Torredembarra al Moment sota del paraigües de Claxon. Però la compra  d’aquest grup de comunicació pels anglesos UPN va fer que el 1996 es transformés en Arreu Torredembarra, la marca registrada per l’expresident de Claxon Josep Maria Roch i que ja sortia per diferents barris de Barcelona.

El 1997, animats pel mateix Roch, que els va cedir les marques registrades Diari de la Torre i Diari de Torredembarra, Vilà i Marín es van llençar a publicar en solitari una gratuït mensual en l’àmbit de Torredembarra. L’any 1997 neixia el Diari de la Torre, que va estar dirigit per l’Antoni durant onze anys, fins que en complir els 65 anys decideix jubilar-se i traspassar el diari a un grup de persones al capdavant del qual hi ha el jove periodista torrenc Guillem Bargalló. L’Antoni considera que el Diari de la Torre ha fet una bona adaptació als nous temps, en continguts i també amb l’entrada en les xarxes socials.

Dels diferents alcaldes de Torredembarra que ha conegut, reconeix que amb qui ha tingut millor relació és amb Miquel Àngel Lecha i Manuel Jiménez perquè”no s’obsessionaven amb el que publicava.” Si ha d’escollir entre tres notícies que va treure durant la seva etapa en la comunicació local torrenca, es queda en primer lloc amb la inauguració del Port esportiu, que va comptar amb una edició especial del Torredembarra al moment que va estar a punt de no sortir, però que finalment van repartir hostesses amb patins i va tenir crítiques molt positives. En segon lloc, l’accident de tren a l’estació de Torredembarra l’any 2002. El va agafar a la casa que els seus fills tenen a mig camí de Llavorsí i Esterri d’Àneu i va haver de baixar ràpid per cobrir la tragèdia. I, finalment, l’auditoria de la gestió de Celesti Salort com alcalde, que va treure en primícia al Torredembarra al moment i va demostrar que no n’hi havia per tant i el deute de 900 milions de pessetes era bàsicament a causa de la construcció de l’institut de secundària.

L’Antoni reconeix que en alguns moments, com l’operació policial a l’Ajuntament de Torredembarra que va acabar amb set regidors detinguts, troba a faltar l’adrenalina de cobrir la notícia i buscar la millor foto.  Però ara tampoc no el truquen a les dues o a les tres de la matinada per mantenir llargues i complicades converses telefòniques, com més d’un cop li havia passat. Manté, això sí, un bitllet d’opinió al Diari de la Torre, on sota el títol de La Quinta columna, analitza i opina sobre la política torrenca. I de material no li en falta.

Article publicat al número de setembre del Diari de la Torre

Jo votaré Gus!

M’han nominat al Premi Petxina Tancada de la Delegació de Tarragona del Col·legi de Periodistes, que “guardona” a qui ha posat més pals a les rodes als professionals de la comunicació. Que faig? M’emprenyo com una mona com alguns dels predecessors en tal honor? Rajo a tort i a dret, dia i nit, dels periodistes tarragonins? Començo a fer plans alternatius pel 13 de juny, el dia que es lliuren els premis?

Doncs no! Inicio una campanya electoral per guanyar el premi. Això és el que està fent el Director de Comunicació de l’Ajuntament de Tarragona, Gustavo Cuadrado. Està inundant el Facebook amb crides al vot a través d’originals cartells que recorden el màrqueting electoral nord-americà,  fotografies donant la mà a col·legiats que diuen que el votaran… Fins i tot ja té cançó i vídeo de campanya. A mi ja m’ha arribat la seva petició de vot pel whatsapp i s ningú més me’l demana ja pot comptar que el meu sufragi anirà per a ell.

En Gustavo Cuadrado en sap molt de comunicació política. Set anys a la sala de màquines de Ballesteros i de l’alcaldia de Tarragona li ha servit per a molt. N'hauria d'aprendre més d'un de com s'afronta una situació com la Petxina Tancada. En la 2a Jornada de Comunicació Local 2.0 a Altafulla ens va fer una demostració de l’ús de les xarxes socials que ha de fer una ciutat com la capital tarragonina. Però ara és ell el candidat. Ja no està a l’ombra. Doncs que coi, ens llencem a totes! I ens demostra que també sap usar les xarxes. Potser és que té el cuquet de deixar de ser spin doctor per uns dies i convertir-se en el candidat? Ens ho passarem bé. Servidor s’està divertint. Jo votaré Gus!

Us recomano fer una visita al seu blog El mito de la caverna 

Les contradiccions de Canal 9

Una televisió pública cara i sobredimensionada, amb unes audiències mínimes, manipulada políticament i amb una programació de baixa qualitat. No hauríem d’aplaudir que el Govern valencià hagi decidit tancar-la? Doncs sembla que no. Un dia després de l’anunci del tancament, desenes de milers de persones s’han manifestat a València demanant que no es tanqui Canal 9. I la immensa majoria dels manifestants no veuen la cadena pública valenciana i molts ho reconeixen. El món a l’inrevés?

Hem viscut una setmana molt intensa amb l’anunci de tancament de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV). Ha estat una decisió llampec de l’executiu valencià després que la justícia tombés l’ERO que havia d’acomiadar més e la meitat dels treballadors de la cadena. La reacció de la societat civil també ha estat ràpida i encara més ho ha estat la dels treballadors i treballadores de la cadena. I radical. Han organitzat una mena de cop d’estat que ha permès que apareguessin en la pantalla de Canal 9 persones representatives de diferents àmbits del País Valencià que havien estat vetats per la direcció de la cadena i mai hi havia pogut sortir. I també han engegat el ventilador, que ha començar a rodar a un ritme frenètic escampant tota la merda acumulada durant tants anys en forma de censura, manipulacions i abusos de poder dels directius. De la mateixa manera ha quedat patent el silenci mantingut per la plantilla durant aquestes gairebé dues dècades.

I és que Canal 9 és l’exemple més paradigmàtic del perill que pot representar una cadena pública en mans d’un govern que no creu en la llibertat d’expressió i considera els mitjans de comunicació com un instrument cabdal per influir en l’opinió pública. Però la gent no és tonta -almenys la majoria- i l’escassa audiència que registrava els darrers anys el canal demostra que ja es veia massa el llautó i la majoria de la societat havia donat l’esquena a Canal 9. Però quan s’anuncia el tancament d’aquest “ínfame canal” les audiències es tripliquen -més per morbo que per a res- i es multipliquen les crides a la marxa enrere d’aquesta decisió. Tinguem en compte que el canal públic era l’únic en valencià al País Valencià. Els manifestants volen que el canal continuï però diferent al model actual. Amb una majoria absoluta del PP és un objectiu utòpic.

Però el final de Ràdio Televisió Valenciana té una lectura que va més enllà del País Valencià. El tancament d’una televisió pública és un perillós precedent i és que ara s’ha obert la veda i certs partits polítics aniran a la caça i captura de qualsevol ens televisiu autonòmic que no els agradi. Tots els canals públics autonòmics estan sobredimensionats i són terriblement deficitaris. Són fills de la seva època de creixement. La manipulació política i les audiències ja oscil·len més. La segona dada és objectiva, però la primera és molt modulable depenent del cristall per on es miri. I n’hi ha que el tenen o el volen tenir molt entelat. Èpoques difícils s’acosten per les televisions públiques, un servei que ben portat és bàsic per a la democràcia. 

Article publicat al setmanari Notícies TGN

De donar menjar als vedells a alimentar les xarxes socials

Quan era petit a casa teníem vedells. No gaires. Una dotzena o algun més. Cada dia l’Albert -o si ell no podia algú altre- els anava a donar menjar. Fos diumenge, el dia de Nadal o Tots Sants calia anar a alimentar aquelles bèsties perquè s’engreixessin i poder portar-les a l’escorxador. Aquest record perdut en la memòria m’ha vingut al cap aquests dies, ara que em dedico professionalment a la creació de continguts i  manteniment de xarxes socials.

Tanta diferència no hi ha entre dos móns tan diferents com engreixar vedells, porcs o tenir gallines amb treballar en el manteniment de comptes de Facebook o Twitter d’empreses i institucions. Ambdues feines requereixen una dedicació diària i no distingeixen els dies feiners del festius. En qualsevol moment se’t pot posar malalt un vedell o sorgir una crisi en l’organització que portes les seves xarxes socials. La diferència és que en el primer cas pots anar a cridar el veterinari i en el segon, te n’has d’ensortir tu solet.

La societat evoluciona però feines tan diferents com la ramaderia o el community management guarden semblances i punts de contacte tan sorprenents com evidents. La diferència entre aquestes dues feines és que per cuidar els vedells has d’anar a l’estable, sovint lluny de la casa on vius o fas el dinar de Nadal. La crisi a Facebook i Twitter la pots pilotar a distància des del mòbil o la tauleta mentre piques torrons i neules.

El Rafa

La notícia de la mort del Rafa González ha sacsejat la professió periodística tarragonina –o el que queda d’ella-. Per poc que el coneguessis, l’estimaves. Era d’aquells periodistes de raça, dels que no es fabriquen a les facultats de periodisme, sinó que es fan en la batalla diària del carrer, dels camps de futbol i les redaccions. Destil·lava carisma i era un tros de pa embolcallat d’ironia fina i mordacitat. Aquests dies he llegit molts articles de companys que han escrit sobre ell i no em puc resistir a fer la meva petita aportació.

Vaig tenir la sort de treballar mitja dècada amb ell al Més Tarragona. Veure’l cada dia en acció. Un espectacle. Fins i tot vaig tenir l’honor de substituir-lo l’estiu de 2003 com a presentador d’esports a Més TV quan se’n va anar de vacances. En podria explicar moltes d’anècdotes de tants dies i nits de feina en aquell cau del carrer López Peláez. Recordo una tarda de juny o juliol, quan va arribar de la roda de premsa de presentació de Luis César com a nou entrenador del Nàstic i va pronosticar que aquell gallec no duraria. Aquell dia es va equivocar i poc sospitava que viuria un èxtasi grana un parell d’anys després. I podria demostrar la seva vàlua professional en els dies més històrics del club grana.

Amb en Rafa vaig compartir desenes de dinars amb altres companys de feina. Reiem molt. Sempre tenia un comentari a punt. Podíem parlar del tema més banal del dia o conversar a fons i molt seriosament. Els sopars de Nadal també eren antològics. O aquelles nits d’interminables consells d’administració del Nàstic, passant-me com havia anat la reunió de torn per telèfon. O quan ens punxàvem amb el Barça i el Madrid. "Dales caña Henry!", repetia els dies previs a la final Barça-Arsenal del 2006. Era tan merengón com grana. M’impressionava la seva naturalitat davant de càmera. No li calia guió. I aquells bitllets d'opinió tan personals, caòtics, com a cops de puny a l'actualitat i les veritats teòricament assentades. Era un animal periodístic de primer ordre.

Darrera de l’animal periodístic hi havia la persona. Era d’extrems. Potser per això tots l’estimàvem tant. Jo no era del seu cercle d’amics més íntim, però si que vaig poder compartir moltes estones amb ell de feina i també d’oci. I anècdotes, com he dit abans, en vaig recordant moltes, però escrivint aquestes línies em ve la seva rialla tan característica com contagiosa, la seva devoció per Astúries i aquell “Ja tens fet l’article chiqui. Me’n vaig a fer un cervesot”.

Els vint anys de ‘La Sínia’: dues dècades de canvis en el sistema comunicatiu de Torredembarra

La revista La Sínia compleix vint anys i la primera reflexió que em ve al cap és que estem davant d’una heroïcitat, un cas molt excepcional en el panorama comunicatiu torrenc i també del  nostre país. Només el Setciències, la revista de l’Escola Molí de Vent, és més antiga que La Sínia i es segueix publicant. Dues dècades són molt de temps en una publicació en paper i encara seran més difícils a partir d’ara, amb el preu del paper pels núvols i la proliferació de publicacions electròniques, blogs i xarxes socials.

Quan va néixer l’any 1993 La Sínia, Internet no existia per a la immensa majoria dels mortals. El paper regnava de forma absoluta i m’atreviria a dir que absolutista. Faltaven catorze anys per a la creació d’Ona la Torre i dos més per a l’arribada a les nostres televisions de TAC-12. De la Televisió Digital Terrestre no se’n sabia res. Només feia tres anys que a la nostra vila es podien sintonitzar les televisions privades: Antena 3, Telecinco i Canal+.

L’any 1993 va ser també el de l’aparició del mensual Torredembarra al Moment, creat per Antoni Vilà i Ana Marín des del Grup Claxon. Torredembarra al Moment acabaria sent l’embrió per a què quatre anys després sorgís el Diari de la Torre, que ha arribat als nostres dies autodenominat Degà de la Premsa Local, tenint en compte aquesta vocació informativa enfront de La Sínia, més encarada a la investigació, la reflexió i la creació literària.

En aquesta primera meitat dels anys noranta es començava a configurar el mapa comunicatiu torrenc, que en la segona part de la dècada i els primers anys del nou mil·leni va viure un esclat en les publicacions de paper, com vaig analitzar a “Les publicacions periòdiques de Torredembarra. Del 1975 a l’actualitat”, inclòs en el Recull de Treballs 7 del Centre d’Estudis Sinibald de Mas i en l’exposició “Anem a la impremta”, que es va poder veure entre el 20 de novembre i l’11 de desembre de 2004 a la Sala Lluís d’Icart del Castell. Apareixien butlletins de partits polítics, d’entitats, i un altre mensual d’informació, com era El Mònic, que se segueix publicant.

En la dècada posterior a aquest treball i exposició, el sistema comunicatiu de Torredembarra va seguir evolucionant d’una forma accelerada, amb la desaparició de moltes revistes i l’aparició d’altres, com el butlletí municipal Som-hi, o la irrupció dels blocs, que va viure l’època d’esplendor els darrers anys de la dècada passada, un fenomen del qual en vaig parlar en un altre article al Recull de Treballs 9 del Centre d’Estudis Sinibald de Mas: “El naixement de la Torresfera: blocs a Torredembarra”. El 2007 es creava Ona la Torre, i es complia una reivindicació molt antiga al nostre municipi: disposar d’una emissora de ràdio municipal. La televisió local arribava amb força dos anys després amb TAC-12, impulsada per un consorci públic del qual l’Ajuntament de Torredembarra també en formava part. Des d’uns anys abans, els ciutadans i ciutadanes torrenques havíem experimentat que era sortir a la televisió amb televisions locals com Més TV.

El juny de l’any passat iniciava la seva activitat el primer diari digital d’àmbit del Baix Gaià, que agafava el nom d’aquesta subcomarca de la qual Torredembarra n’és capital: Baix Gaià Diari (www.baixgaia.cat), un mitjà que, en pocs mesos, ha esdevingut de referència. Tot va molt ràpid. L’explosió de les xarxes socials també ha afectat Torredembarra i a través de Twitter i Facebook es pot seguir l’actualitat de la nostra vila gairebé al moment amb els comentaris dels mateixos protagonistes.

Enmig d’aquest panorama tan diferent al que hi havia quan es va crear, La Sínia continua editant-se. Ha passat èpoques complicades, relleus en el seu consell de redacció, en els seus articulistes, fins i tot en el seu to. Ha anat evolucionant per sobreviure en el darwinisme comunicatiu cada cop més voraç. El qui escriu aquest article el satisfà molt aquesta supervivència del primer mitjà on va publicar el su primr  article la primavera de 1995, quan encara no era ni major d’edat, parlant del meu rebesavi boter, de la història torrenca de finals del segle XIX i començament del XX. I és que La Sínia ha estat una magnífica plataforma pels joves que ens agradava escriure, que trobàvem un forat enmig de plomes ja consagrades. Possiblement aquesta capacitat de renovació i aposta per a noves veus ha estat un dels secrets de la seva llarga vida.

Aquest article ha estat publicat al número especial commemoratiu dels 20 anys de La Sínia 

El nyap de la TDT

Aquesta setmana passada ens assabentàvem que TDCamp i Ràdio Cambrils tanquen aquest mes de gener. El pitjor d’aquesta notícia és que nou periodistes es queden sense feina i passen a engreixar la llista de professionals de la comunicació que s’han quedat a l’atur els darrers anys i contribueixen a assolir la xifra de sis milions d’aturats a tot l’Estat espanyols, que malauradament està al caure. Però el tancament de la televisió cambrilenca també demostra el desastre en què està convertint-se la Televisió Digital Terrestre (TDT) local. Al Camp de Tarragona, el panorama és desencoratjador.

El mapa radioelèctric de les comarques tarragonines, un dels darrers regals del govern Aznar, és un gran despropòsit. A quina ment brillant se li va ocórrer que en aquest territori de cinc comarques -el Baix Penedès està amb l’Alt Penedès i el Garraf- hi podien coexistir i ser rendibles cinc canals privats i tres de públics? En aquests moments, després del tancament de TDCamp, de públic, només un està en funcionament -TAC-12- i amb retallades els darrers mesos. TDCamp ha durat sis anys i enlloc d’una televisió comarcal, com estava projectada inicialment, ha acabat sent només d’un municipi -Cambrils-, insostenible un cop acabada l’època de vaques grasses. La televisió pública de Reus no va arribar a néixer. Afortunadament! Però a quin visionari se li podia ocórrer que al Baix Camp hi podien haver dos canals públics? Ni borratxo de bombolla immobiliària!

En el sector privat la situació és igual de dramàtica. A l’espai radiolèctric Tarragonès-Alt Camp-Conca de Barberà cap dels tres canals emet actualment continguts locals. L’únic que ho feia, Canal Català, va tancar fa mig any i tot i que va tornar a revifar durant un mes amb un únic programa, des des de finals de l’any passat torna a emetre només continguts en cadena. Ni TeleTaxi TV ni CAT 4TV han emès mai programes locals. Al Baix Camp-Priorat, Canal Reus ha reduït plantilla i la programació pròpia, però continua en funcionament. L’altra freqüència ja fa alguns anys que no funciona i té el dubtós honor de ser dels primers canals que va ser sancionat pel CAC per emetre continguts pornogràfics.

Ja fa molts anys que cal un replantejament radical de la televisió local. Més enllà d’una televisió local pública i una altra de privada al Camp de Tarragona no hi ha més pastís publicitari ni subvencions per aguantar més canals de TDT. La convergència tecnològica, les xarxes socials i la integració de mitjans acabaran demostrant que la televisió tal com l’hem conegut està sentenciada i s’obren noves possibilitats, com la televisió per Internet, molt més barata. El gran problema és que la publicitat encara no acaba d’apostar per aquests nous formats. I tampoc els empresaris, més preocupats pel diner fàcil que la qualitat. Com un que va aterrar a Tarragona perquè va veure que amb els ingressos publicitaris procedents de les empreses químiques i el Port tenia cobert gran part del pressupost del canal. Amb mentalitats com aquesta no és estrany que ens trobem amb aquest panorama actual tan trist, en què qui acaba pagant els plats trencats és qui menys culpa en té.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

El periodisme ja no tornarà a ser el mateix

Taules desordenades, corredisses amunt i avall i xerrameca al costat de la màquina de cafè, un núvol de fum creixent, telèfons que no paren de sonar… aquest és el meu record de les redaccions de mitjans de comunicació. Ja fa temps que m’he conscienciat que aquest record difícilment tornarà. Bàsicament perquè aquests ecosistemes estan en perill d’extinció El sector de la comunicació es troba enmig d’una transformació brutal, producte d’una doble crisi: l’econòmica i la pròpia del sector. Les redaccions estan reduint-se de tamany a marxes forçades, quan no desapareixen del tot.

L’any 2012 ha estat demolidor pel sector de la comunicació al nostre país i especialment per al Camp de Tarragona. Han continuat els EROs a mitjans com el Diari de Tarragona o al Punt Avui –que ha quedat reduït a la mínima expressió al nostre territori- i altres com el Més Tarragona, Tarragona Ràdio, TAC-12, Canal Reus, TDCamp han fet fora gent. Han desaparegut delegacions territorials com les de ABC Punto Radio o mitjans sencers com Ona Valls o Baix Penedès Diari i altres com Punt Sis Ràdio han eliminat la informació local. I em deixo més reduccions de plantilla i tancaments de mitjans.

El qui escriu aquest post també s’ha quedat a l’atur aquest any 2012, tot i que per raons diferents. Deixem-ho en conspiracions de Palau. Després del cop inicial, m’he hagut de reinventar professionalment i ara formo part de la segona empresa més gran de país –els autònoms- després de passar uns mesos per la primera -l’INEM-. Treballo des de casa i elaboro tot tipus de continguts: per mitjans escrits, xarxes socials… el que calgui, a partir de l’experiència adquirida després d’una dècada i mitja. Qui vulgui comunicar alguna cosa sempre pot contactar amb Salvat Comunicació.

També hem creat una criatura amb vida pròpia: Baix Gaià Diari. Més de mig any de feina ha situat aquest mitjà com el de referència d’aquest territori. També hem vist néixer nous mitjans com el Circ de Tarragona, de l’amic Sergi Casado, l’Aguaita.cat, a les Terres de l’Ebre, el en mensual en paper NWrevistadeReus. Possiblement anem cap aquí: els micromitjans. I la coordinació i la recerca de sinèrgies entre aquests nous micromitjans ens obren noves perspectives de negoci periodístic. Estem en una època de transformació. Hi ha molt a fer si hi posem ganes i trobem una certa complicitat en el sector empresarial i les adminstracions. I sobretot si no ens oblidem que el periodisme de veritat també es pot seguir des d’aquests micromitjans i el llistó de la qualitat ha de continuar estant molt amunt.

Deu anys d’Altafulla Ràdio: de la torre de l’Ermita a uns estudis de referència

Quan fa deu anys em vaig assabentar de la creació d’Altafulla Ràdio vaig sentir una certa vergonya com a torrenc. Com podia ser que Altafulla tingués una emissora municipal abans que la Torre? Però coneixent els personatges que havien regit i regien els destins polítics dels dos municipis es podia comprendre millor aquesta “anomalia”. Altafulla Radio es va obrir amb molta precarietat, amb uns estudis improvisats a la Torre de l’Emita de Sant Antoni. Però es va obrir!

Era l’etapa que l’Agustí Gutiérrez estava al capdavant d’Altafulla Ràdio i que amb la seva perseverància i moltes hores va tirar endavant aquell projecte incipient. I també va ser l’època que l’Albert Jansà i jo mateix vam conduir durant un parell de temporades “UDT Esports”. Era una mena de contradicció: la principal entitat esportiva torrenca, la Unió Deportiva Torredembarra, fent un programa sobre la seva actualitat des de l’Altafulla. En guardo molts bons records d’aquells vespres de dilluns entrevistant els protagonistes del sempre actiu esport torrenc, informant dels èxits dels seus esportistes i organitzant concursos i altres promocions. Com tot, es va acabar.

Amb la sobtada i sentida desaparició de l’Agustí, l’Albert Jansà va agafar les regnes d’Altafulla Ràdio. I es van estrenar els estudis de l’Avinguda Marquès de Tamarit. Una petita joia per una emissora d’un municipi que no arriba als 5.000 habitants. Des de llavors hi he anat passant molt sovint per aquest estudi. Sobretot en tertúlies polítiques (com la de la imatge), però també per parlar de llibres que he escrit, de les activitats del Club Escacs Torredembarra o per analitzar els resultats dels eleccions municipals de 2011.

Per això sento com una mica propis aquests deu anys d’Altafulla Ràdio, tot i que n’he estat un personatge molt secundari. I més en un moment tan complicat per la comunicació local. L’emissora altafullenca hi arriba amb una salut de ferro gràcies al gran equip que formen l’Albert, la Carla i l’Eduard, que ofereixen una programació de qualitat, i també per l’estol de col·laboradors. Però sobretot per l’aposta que des de l’Ajuntament d'Altafulla es fa pel que és un mitjà de comunicació i també un servei públic quan altres consistoris estan retallant o tancant les seves emissores municipals.

Posant Altafulla en el mapa 2.0

El dijous 18 d’octubre l’Hotel Gran Claustre d’Altafulla va acollir la I Jornada de Comunicació Local 2.0, organitzada per l'Ajuntament d'Altafulla i Altafulla Ràdio. Vaig estar molt implicat en l’organització, amb un treball de diversos mesos amb molta intensitat les darreres setmanes i en acabar la jornada no pots evitar una sensació de satisfacció i orgull per l’èxit aconseguit, compartit amb diverses persones que ja fa uns mesos van creure en un esdeveniment d’aquest tipus. No va ser un acte de masses, però si un petit fòrum de debat i ampliació de coneixements molt interessant per on hi van passar una cinquantena de persones, amb un gran impacte en les xarxes socials, com ho demostra que va ser Trending Topic a Twitter amb l'etiqueta #comlocAltafulla a la demarcació de Tarragona. Aquest post al bloc de Gecofor ens ofereix dades.

Les xarxes socials han entrat a la nostra vida sense que gairebé ho notéssim. Facebook, Twitter, Youtube, Instagram… ofereixen moltes oportunitats també a les administracions locals, però també perills, com va quedar molt reflectit en algunes intervencions. Les ponències d’en Saül Gordillo i en Pau Canaleta van dibuixar la situació actual i van oferir solucions als gestors de xarxes socials d’administracions i entitats. Tècnics municipals i polítics van parlar en primera persona de les seves experiències. Vam acabar a les sis de la tarda després de vuit hores molt intenses, inclòs un dinar de treball que va servir per fer networking.

Sembla que la jornada tindrà continuïtat. Altafulla és un municipi que ha apostat amb força per les xarxes socials, més que localitats properes més grans. Ha patit també aquests perills que poden provocar les xarxes i que fan qüestionar els límits de la llibertat d’expressió. Queda molt a debatre. El que està clar és que la I Jornada de Comunicació Local 2.0 ha posat Altafulla en el mapa de les xarxes socials.

Tornen els toros a la televisió pública: anem enrera!

Aquest dimecres 5 de setembre tornen els toros a la Televisió Espanyola. Els telespectadors que connectin la televisió pública espanyola a partir de les sis de la tarda podran “disfrutar” de la Feria de Valladolid. Feia sis anys que Televisió Espanyola no oferia toros en directe i es conformava amb programar a La 2 l’incombustible programa Tendido Cero. Però tornem enerera. Que és noti que el PP torna a manar! Els seus ministres mai falten a les places a contemplar aquest acte evident de barbarie. Ells en diuen fiesta nacional. Ja està tot dit!

Els toros sempre m’han semblat un els exemples més paradigmàtics de la distància abismal que hi ha encara entre l’Estat Espanyol amb el món civilitzat. Ja és greu que milers de persones gaudeixin veient patir un animal en una lluita desigual contra l’home, que sempre juga amb avantatge, però resulta inconcebible que també s’emeti per televisió i els nens i nens ho puguin veure des de casa.

Els toros em recorden aquelles tardes dels anys vuitanta, quan només hi havia dos canals o com a molt tres i un emetia aquest espectacle que ja llavors em creava molta repulsió. Tres dècades després estem igual. Una altra raó per desenganxar-se d’aquest tren sense rumb que és l’Estat Espanyol. Tenim pressa, cada cop més pressa!

Manen les teles!

Aquesta setmana hem sabut que no podrem veure jugar el Barça ni el Madrid en obert a la televisió. En resum, que per veure els dos millors equips de la Lliga Espanyola de futbol haurem de passar per caixa o anar a veure els partits en un local públic. Els temps canvien. El futbol cada cop té menys d’esport i més de negoci i els operadors televisius han vist en l’esport rei la manera de fer diners.

Que podrem veure en obert? La morralla i a una hora ben intempestiva. S’ha acabat el futbol per TV3 i la resta de televisions autonòmiques el dissabte al vespre i ara serà a La Sexta el dilluns… a les 23 hores! Un horari que demostra quin és el nivell de productivitat del país. Anar a dormir passada la una un dia feiner si ets aficionat al futbol. O molt aficionat. Jo mateix no crec que en vegi cap d’aquests partits.

La temporada passada ja vam tenir els primers símptomes d’aquest canvi de model del futbol la televisió, amb partits a les dotze del migdia i les quatre de la tarda o la possibilitat en un futur proper que es jugui la Supercopa d’Espanya a la Xina. Cada vegada hi ha menys afluència als terrenys de joc i tinc els meus dubtes que més enllà dels partits de Lliga dels grans equips i de la Lliga de Campions hi hagi molt de negoci en el futbol televisat.

Manen les televisions. Ho hem vist aquest cap de setmana a Torredembarra amb l’Euro Beach Soccer League. Els partits són en hores tan intempestives com les dues de la tarda, quan el sol cau a plom. Esport? Espectacle? Negoci!

La nostra Berta Castells triomfa a Londres 2012

Torredembarra viu una manera diferent els Jocs Olímpics des de l’any 2000 des que conciutadans seus participen en la cita esportiva més important del món. Fa dotze anys, a Sydney 2000 va ser el corredor de migfons Yousef El Nasri qui va participar als 5.000 metres i va obtenir el 18è lloc. Des d’Atenes 2004 Berta Castells és la “representant torrenca” i ho fa a la prova de llançament de martell. Plusmarquista espanyola des de fa ja una colla d’anys, Castells no ha pogut passar en cap de les seves tres participacions olímpiques a la final però ha portat el nom de Torredembarra pel món i ha fet vibrar els seus conciutadans i conciutadanes i als aficionals a l'atletisme.

I això la ciutadania de Torredembarra i ho valora i exhibeix amb orgull tenir una atleta del municipi a Atenes 2004, Beijing 2008 i Londres 2012. En aquesta darrera edició, les xarxes socials han multiplicat el ressò de la participació de la Berta Castells a la fase de qualificació de la prova olímpica de llançament de martell. El Facebook i el Twitter van bullir dimecres i els hashtags #animsBerta i #BertaCastells. El segon va ser trending topic a l’Estat Espanyol, sent la quarta etiqueta més usada en alguns moments de dimecres passat pel matí.

Baix Gaià Diari ha fet un seguiment molt intens de l’aventura londinenca de la Berta Castells, sobretot gràcies a ella, que ens ha escrit el Diari dels Jocs. Hem conegut en primera persona com vivia la cita olímpica la llançadora torrenca i els lectors i lectores del mitjà de referència del Baix Gaià han respost amb un gran nombre de visites a les notícies que parlaven de la Berta Castells. Esperem que aquests no siguin els últims jocs olímpics en què participa la Berta i que la poguem veure a Río de Janeiro 2016. Ella mateixa no ho ha descartat en aquesta entrevista. #animsBerta

Parlant de xarxes socials a Ona la Torre

Aquest estiu estic col·laborant amb Ona la Torre, com he fet des de la seva creació el maig de 2007. Dirigeixo una secció dedicada a les xarxes socials inclosa en el magazine de tarda de l'emissora torrenca, l'Ona d'Estiu. L'espai es diu Enxarxa't i cada dimeces a les 18:30 hores analitzem una xarxa social diferent. Vam començar pel Facebook i vam continuar amb el Twitter, Youtube, Linkedin i la setmana passada Instagram. Aquest dimecres toca Foursquare.

Cada programa comptem amb un convidat. Per l'Enxarxa't han passat Joel Navas, Gerard Recasens, Guillem Bargalló, Ivet Boltà i Francesc Mercadé. En aquest post us deixo els podcasts dels cinc programes que hem fet fins ara (només cal que clickeu a sobre de cada programa i el podreu escoltar directament). També podeu passar per la pàgina de Facebook de l'Enxarxa't. Per cert, molt còmoda aquesta aplicació-xarxa social que és Ivoox.com si voleu penjar audios i compartur-los per les xarxes socials.

Baix Gaià Diari compleix un mes

El dimarts 19 de juny vam posar en marxa el Baix Gaia Diari. Després del primer mes d’existència el balanç que en fem és positiu. Les xifres d’audiència ens fan sentir optimistes: més de 6.100 visites i més 3.300 usuaris únics. La presència a les xarxes socials també està ajudant a la consolidació d’aquest nou mitjà de comunicació. Facebook, Twitter i els vídeos que pengem a Youtube. I també els comentaris que hem rebut en persona, perquè Internet està molt bé i ha vingut per quedar-se, però el contacte personal -i més en el món local- és i ha de ser imprescindible.

L’objectiu del Baix Gaià Diari és convertir-se en la referència d’aquest territori que coneixem precisament com a Baix Gaià i hem intentat informar sobre els principals fets noticioses d’aquestes quatre setmanes i escaig i parlar de cada un dels deu municipis. Evidentment les localitats més poblades són les que generen més impactes informatius. I hem de recordar una cosa que ens fa sentir molt orgullosos: som un mitjà fet per periodistes, no ens mou cap ànim partidista. Si ens mou alguna cosa és cercar l’excel·lència des dels recursos de què disposem.

Moltes gràcies als qui ens seguiu dia a dia!